O-kake kudasai (II)

Ara mateix tinc al meu davant un objecte de forma circular i color groc compost de cinc peces de polipropilè que resten sòlidament fermades entre si mitjançant cargols metàl·lics. Totes cinc peces tenen formes més aviat cilíndriques, però si bé en quatre d'elles la dimensió de més magnitud és la corresponent a l'alçada, la cinquena destaca pel seu diàmetre. Ara fa una estona l'objecte de forma circular que tinc al meu davant m'ha servir per posar el bol de la sopa que he pres per sopar, feta amb una base de brou de bonítol amb alga kombu amb l'afegit de salsa de soja i vi d'arròs, fideus de fècula de patata i una cobertura a base de ceba tendra, bròquil i shitake. Ara, en canvi, el petit objecte de forma circular em serveix per fer descansar els peus alhora que assegut en una de les butaques de la sala escric aquestes gens transcendents paraules. I encara en altres moments del dia el petit objecte circular que tinc al meu davant em pot fer d'alçador per arribar a les lleixes més altres dels armaris de la cuina i, fins i tot, hi ha també moments en què utilitzo el petit objecte circular que ara tinc al meu davant per seure al seu damunt, que no per res és allò pel que ha estat dissenyat i fabricat, per servir de seient, essent les quatre peces cilíndriques de major alçada les potes i la peça de major diàmetre el seient d'un popular tamboret que hom pot adquirir en aquelles paoroses botigues sueques de dimensions excessives on se serveixen menjars indignes d'aquest nom i es venen productes de baix preu i encara més baixa qualitat, com ara certs tamborets fets de polipropilè.

Nanika

Avui he decidit que demà, sense cap motiu ni necessitat que m'hi obligui, duré a terme una acció potser habitual en altres persones però impròpia en mi. Impròpia no pas perquè em manqui la capacitat de dur-la a terme, ni tampoc per l'existència de cap impediment que d'habitud m'hi impossibiliti realitzar-la, sinó, només, per què l'acció que he decidit fer no encaixa en la meva manera de procedir i el simple pensament que jo pugui arribar a plantejar-me-la em resulta extravagant, fora del sentit que acostuma a adoptar el meu habitual capteniment. I no dic pas que l'acció que demà duré a ter-me sigui d'alguna manera censurable, i que aquells que l'acostumen a realitzar puguin merèixer algun tipus de reprovació o condemna. No, de cap de les maneres, si fins i tot és segur que tots aquells que em vegin realitzar l'acció no pararan cap tipus d'esment en la meva persona, ni tampoc en l'acció en sí, i sens dubte continuaran amb els seus quefers sense adonar-se de la certa i trivial excepcionalitat del moment. Només en l'hipotètic cas que algú que em conegui em vegi realitzar l'encara no esmentada acció, es produirà una reacció de sorpresa i astorament, però per la resta de persones, totes aquelles per les quals no sóc més que un desconegut, la meva acció passarà desapercebuda. I així és que he decidit que demà, sense cap motiu ni necessitat que m'hi obligui, duré a terme una acció potser habitual en altres persones però impròpia en mi.

Watashi wa Bogota ni imasu ka

Aquest matí m'ha semblat reconèixer a Te en una de les desconegudes que seien al meu davant dalt del catorze. Del darrera estant, la petita cua que recollia els cabells de la desconeguda deixant a la vista un coll prim i delicat, m'ha dut a la memòria la imatge de la menuda Te. Però Te és a Bogotà, on el seu home té feina, i fora del tot inversemblant trobar-la dalt del catorze, al cap i casal, més encara quan ahir mateix l'estimada companya em parlava precisament de Te i de la seva estada a la capital colombiana acompanyada de les seves filles. A més, acostumo jo a errar-la ben sovint a l'hora d'identificar desconeguts, i no és gens estrany que després de saludar a un desconegut en qui em sembla reconèixer a un conegut, aquest se'm quedi mirant, estranyat, i m'acabi responent que m'equivoco, que sens dubte l'he confós amb una altra persona. I també a l'inrevés, que en coincidir jo per atzar amb algun conegut el prengui per un desconegut i obviï la protocol·lària salutació, provocant així un cert disgust en la persona coneguda. Però en aquest cas no hi ha lloc al dubte, Te és a Bogotà i jo a Barcelona. Així doncs, la desconeguda només és això, una desconeguda que, com Te, es recull els cabells en una cua.

Però en aturar-se l'autobús la desconeguda es lleva i en veure'm em saluda amb excessiva efusió, tot mostrant la seva sorpresa pel fet de trobar-me a Bogotà. Oh, no pas, li responc, certament sobtat, quan em demana si jo també faig les amèriques, em dec haver despistat, això és tot, m'excuso, i aprofito l'aturada de l'autobús per davallar i cercar un taxi que em porti a l'aeroport, no sigui cas que avui arribi massa tard al despatx.

Simbad-kun no monogatari

I avui, i per raons que no venen al cas, em plau recordar una de les històries de Les mil i una nits, la corresponent a la nit que fa tres-cent set, on s'explica que en certa ocasió en Simbad es trobà amb un vell que jeia a la riba d'un rierol. I s'explica que en Simbad, persona polida i educada, saludà al vell i s'interessà per les serves circumstàncies amb paraules amables i ben triades. I s'explica també que el vell restà en silenci, i que només amb signes respongué a les paraules d'en Simbad, tot pregant-li que l'ajudés a travessar l'esmentat rierol per així poder collir les saboroses fruites que penjaven del brancam dels arbres de l'altre riba. I dit i fet, s'explica que en Simbad, persona sempre respectuosa amb la gent gran, s'inclinà i es carregà el vell a coll i bé, creuà el rierol, i un cop fet allò que se li havia demanat convidà al vell a baixar. Però, per la seva sorpresa, s'explica que les cames del vell es convertiren en urpes i prengueren amb tanta força el coll d'en Simbad que aquest quasi no pogué ni respirar. I així fou com s'explica que en Simbad restà convertit en el camàlic personal del vell, que com un amo cruel i capriciós disposava del seu bastaix sense cap mirament, fins que gràcies a l'astúcia en Simbad pogué finalment alliberar-se del vell.

I recordo encara com em sorprengué que després d'haver superat tot tipus de perills i haver-se enfrontat a mil adversitats, en Simbad es veiés dominat d'aquella manera per un vell, i recordo també com em vaig jo fer el ferm propòsit de no carregar-me mai cap vell a coll i bé, per si de cas. Però el que aquell infant que gastava el meu nom i cognoms desconeixia, era que rere els fets meravellosos d'una faula restava sempre una ensenyança, i que més enllà de l'anècdota narrada, la faula d'en Simbad i el vell provava de prevenir-me sobre aquelles persones que tenen el lleig costum de viure a les esquenes dels altres.

I avui, i per raons que no venen al cas, m'ha plagut recordar una de les històries de Les mil i una nits, la corresponent a la nit que fa tres-cent set, on s'explica que en certa ocasió en Simbad es trobà amb un vell que jeia a la riba d'un rierol.

Kyōki no monogatari

La bogeria, a més, què és sinó un excés de saviesa? Una saviesa sense les contradiccions que la fan imperfecta i per tant humana. El seny pres en la seva integritat cristal·lina, en el seu dogma de prudència, s'acosta molt a la perdició... N'hi ha prou amb aplicar literalment les regles de la cautela, sense jugar ni dubtar mai, i ja hem caigut a l'infern de la follia ... són paraules de Giacomo Camalèo, magistrat, senador, i personatge potser secundari, però no pas menor, de la ja esmentada La llarga vida de la Maianna Ucrià.

Potser vosaltres penseu que sóc tan boig com ell, i ja ho us he dit que sóc simultàniament com ell i molt diferent que ell. Sóc com ell perquè també em puc extraviar en els viatges excèntrics d'aquestes mentalitats excèntriques, i m'identifico perfectament amb el seu amor per la llibertat. Sóc diferent d'ell perquè, gràcies a Déu, generalment sé trobar el camí de tornada a casa. El llunàtic és aquell que perd el camí i no pot retornar, són aquestes paraules ja abans citades.

I serveixin tots dos exemples com un primer pas en la recopilació de tot un seguit de definicions que potser em podrien servir per la redacció d'una mena d'Etologia de la follia, que si bé potser no podrà competir amb els doctes manuals de les escoles de medecina, tal vegada resultarà més llegidora.

Gadda-san no hon o yomitai desu

Crec recordar que ha estat en dues ocasions que he provat de fer la lectura de La coneixença del dolor, de Carlo Emilio Gadda. I crec recordar que en ambdues ocasions he restat del tot perdut davant dels horitzons que se m'obrien, sense la capacitat de comprendre res i intimidat per l'exuberància d'un estil que rebutjava la meva malaptesa lectora amb manifesta hostilitat. I, finalment, crec també recordar que totes dues vegades, vençut i capcot, vaig abandonar la lectura al primer capítol.

Ara, però, després de l'íntima i abassegadora relació que he establert aquests darrers dos dies amb el dolor, potser em trobo en condicions de penetrar l'impenetrable, de comprendre l'incomprensible, i de reeixir on abans he fracassat. I un cop la infecció ja resta sota control i els procediments mèdics semblen haver trobat la manera d'apedaçar el meu embolcall, ha arribat el moment d'enfrontar-se, d'una vegada per totes, a La coneixença del dolor, de Carlo Emilio Gadda.

Itami

I des d'ahir que el temps resta reduït a l'espera del decebedor moment de poder prendre una nova dosi, vint-i-cinc mil·ligrams de dexketoprofén trometamol cada vuit hores, en alternança amb sis-cents d'ibuprofé cada sis i un gram de paracetamol també cada sis, també, amb el fantasiós desig que el proper cop sí, que més enllà dels deu minuts mal comptats d'alleugeriment, l'amoxicilina haurà ja aturat la infecció i el temps tornarà a ser el que potser és. Però també amb el temor del reflux gàstric, que si bé en un principi representa una novetat, no triga a imposar la seva tirania fins i tot per sobre del dolor del propi procés infecciós, i és aleshores que no puc més que recordar les suposades paraules d'Epicur com a únic recurs per a fer-hi front, si el dolor és insuportable et matarà, i si no ho fa és que és suportable, que en aquests moments em semblen no més que un cruel joc de paraules, i tinguin per cert que si el tal Epicur es presentés al meu davant, no dubtaria jo a martiritzar-lo fins a la mort amb la folla determinació de qui ja ha fet una íntima i abassegadora coneixença del dolor.

Kattenishiyagare

L'intel·lecte, quan actua sol i segons els seus principis més generals, es destrueix del tot a si mateix. Nosaltres en salvem d'aquest escepticisme total tan sols mitjançant la singular i aparentment vulgar propietat de la imaginació, per la qual entrem amb dificultat en els aspectes més recòndits de les coses ... llegeixo, encara a La llarga vida de la Marianna Ucrià, talment llegeix la protagonista, na Marianna, duquessa d'Ucrià, en ser com són les paraules citades procedents d'un petit quadern que la protagonista troba a la seva biblioteca i on sovint es cita a David Hume, ja saben, el famós empirista escocès, que potser n'és l'autor. 

I serà per la grossa i certament excessiva estima que tinc de mi mateix, talment les meves paraules es poguessin d'alguna manera comparar amb les del senyor Hume, però en la imaginació abans esmentada no puc deixar de veure, coses de la meva llosquesa, una evident referència a la infidelitat, ja saben, una de les tres principals virtuts que trobo que tota persona com cal hauria de conrear amb esforçat esforç per provar d'escapar, ni que sigui endebades, dels paorosos perills de l'intel·lecte.

Odoroki

Ahir a la nit vaig veure al Canal 33 una falca publicitària que promocionava un acte del ja potser anacrònic bicentenari del naixement de Richard Wagner, on una veu fora del camp visual esmentava que Wagner fou una personalitat forta i dominant, autor d'una important obra, de la que citava a tall d'exemple L'Holandès errant, i remarcava que va influir en més de dues-centes bandes sonores posteriors. Acabava la falca amb un fragment musical prou conegut de tothom, l'O Fortuna del Carmina Burana.

Tot plegat sorprenent. No pas pel curiós esment a la personalitat de Wagner, ni tampoc per l'obra citada, L'Holandès errant, una obra certament primerenca i menor dins el catàleg wagnerià, ni tan sols per la desconcertant menció a les més dues-centes bandes sonores; sinó, potser, i diguin-me primmirat, escrupolós, maniàtic, esquiterell o estugós, per il·lustrar musicalment la promoció d'un acte d'homenatge a Richard Wagner amb música de Carl Off.

Kochira wa Maraini-chan desu

La pintura (...) glaça la mà de la Marianna com una temptativa culpable d'oposar-se a la voluntat de Déu. Si no és ell, qui és que amb tanta impaciència els empeny endavant, els fa giravoltar sobre ells mateixos, els fa créixer i després envellir i després morir en l'estona de dir amén? La mà que pinta té instints de lladre, roba al cel per regalar la memòria dels homes, fingeix l'eternitat i es complau en aquesta ficció, com si hagués creat un odre seu més estable i íntimament més autèntic. Però no és un sacrilegi, no és un abús imperdonable respecte a la confiança divina? Tot i això, altres mans han aturat amb sublim arrogància el temps i ens han fet familiar el passat. Que a les teles no mor, sinó que es repeteix a l'infinit com el cant del cucut, amb tètrica melancolia. El temps, es diu la Marianna, és el secret que Déu amaga als homes. I amb aquest secret van fent cada dia miserablement, fa dir l'autora, Dacia Maraini, a la veu narradora de La llarga vida de la Marianna Ucrià.

I després de la ja prou coneguda condemna platónica de cert tipus d'art inclosa a Les Lleis i La República, la proposta de condemna esbossada per na Marianna, duquessa d'Ucri, té també la grossa virtut de donar consistència a allò que d'habitud ens plau anomenar art, en convertir els no sempre menyspreables resultats dels nostres esforços en quelcom que pot arribar a competir amb l'obra d'aquell que ens plau anomenar Déu, ja saben, tal vegada la més reeixida de les invencions humanes.

Dare ga jiyū desu ka

És sempre un gest amable deixar un ocell en llibertat? Què és la llibertat, exactament? En primer lloc, i per damunt de tot, de segur que és el poder d'una cosa per ésser allò que és. En un sentit, l'ocell groc era lliure dins la gàbia. Era lliure per estar tot sol. Lliure per cantar. Al bosc, li trencarien les plomes a trossos i li ofegarien el cant per sempre més, fa dir en un cert moment Chesterton al seu protagonista, un tal Gabriel Gale, poeta i pintor, detectiu i dement, a El poeta i els llunàtics.

Però si féssim cas de les llamineres paraules del protagonista, tot obviant la molt discutible dicotomia entre llibertat i seguretat, el primer requisit per ser lliures seria saber qui som, pas previ i necessari per poder ser aquell qui som, doncs si no sabem qui som poc que ho podrem ser, aquell qui som. Grossa dificultat, aquest saber qui som, que ens portaria al famós manament òrfic, aquell de coneix-te a tu mateix. Només li resta, doncs, a tot aquell que cregui voler ser lliure deixar estar aquesta primera i ambiciosa manera de ser lliure i cercar, si de cas, una manera secundària i més modesta, com ara triar, d'entre totes les opcions de la prestatgeria, la lectura més agradosa i l'aiguardent més saborós, sens dubte, aquest.

Dare mo ga kansen imasen

I del que de moment em sembla un reguitzell d'erudites notes a peu de pàgina, només en plau destacar una petita anècdota final, ja als títols de crèdit, on sota l'epígraf d'agraïments el director fa esment d'Andrei Tarkovski, doncs si d'alguna cosa ha fet gala el director al llarg dels anys, és d'una superba elació, no sempre mancada de fonament, que el fa semblar el que potser és, un ésser altiu i petulant, fatu i orgullós, talment ell es cregués ser qui no és, el favorit dels Déus.

Però si atenem a l'obra feta fins ara, també als riscos assumits i els resultats obtinguts, potser ningú com ell pot gosar comportar-se amb semblant altivesa i petulància, fatuïtat i orgull, amb el benentès que, tal com va dir aquell, ningú no és perfecte. Ni ganes.

Tomodachi desu

dErsu_, vós que tot ho sabeu i que per a tot teniu resposta, aconselleu-me que fer, doncs gros és el meu destret i no sé com sortir-me'n, em demana Jota, a qui tinc el disgust de retrobar al mercat, on faig cua per poder comprar les saboroses avellanes. Mireu dErsu_, vaig actuar amb insensatesa, certament, però és que la situació era molt llaminera i ningú no ho havia de saber. En aquelles circumstàncies tothom hagués fet com vaig fer jo... era tan fàcil, tan engrescador, tan segur... i ara tot s'ha sabut, es lamenta Jota, i les conseqüències de tot plegat són horroroses, i no només per a mi, penseu en la meva família, en els meus fills, prossegueix Jota, vessant llàgrimes, agenollat al meu davant, abraçant-se amb força a les meves cames, primes però musculades per l'ascensió de no pocs cims, en una escena que em comença a incomodar i que cal resoldre d'immediat, doncs ja sembla endevinar-se el meu torn.

És així que, amb l'elegància habitual del meu gest, prenc l'esmolat glavi i amb la quirúrgica precisió del millor dels cirurgians secciono tot lligam entre l'excessiu cap de Jota i la resta del seu desagradable cos, de tal manera que l'alè l'abandona i tot seguit sembla desplomar-se sobre els meus peus, si no fos que l'evito amb una petita i àgil passa enrere i d'un gràcil saltiró passo per sobre del ja inert embalum del seu cos. Deso, aleshores, l'esmolat glavi a la corresponent beina i m'atanso al taulell per demanar els habituals cinc-cents grams d'avellanes torrades, amb la satisfacció, un cop més, d'haver tret a un amic d'un mal pas.

Doko ni michi ga arimasu ka

Potser vosaltres penseu que sóc tan boig com ell, i ja ho us he dit que sóc simultàniament com ell i molt diferent que ell. Sóc com ell perquè també em puc extraviar en els viatges excèntrics d'aquestes mentalitats excèntriques, i m'identifico perfectament amb el seu amor per la llibertat. Sóc diferent d'ell perquè, gràcies a Déu, generalment sé trobar el camí de tornada a casa. El llunàtic és aquell que perd el camí i no pot retornar, fa dir en un cert moment Chesterton al seu protagonista, un tal Gabriel Gale, poeta i pintor, detectiu i dement, a El poeta i els llunàtics.

I si tal com diu el tal Gabriel Gale, el llunàtic és aquell que perd el camí i no pot retornar, jo no puc evitar de proposar una llaminera i inútil taxonomia del llunatisme o demència, segons faci el llunàtic o dement de torn un cop ha perdut el camí. I un cop descartats tots aquells que mai han tingut cap interès per tornar enlloc, primer proposaria jo dividir als dements en dues categories: la d'aquells pocs que són conscients d'haver perdut el camí i la d'aquella majoria que no són conscients d'haver perdut cap camí. La primera categoria, al seu torn, proposaria jo subdividir-la en dues subcategories: la d'aquells que un cop són conscients d'haver perdut el camí malden per retrobar-lo, i la d'aquells que un cop són conscients d'haver perdut el camí no malden per retrobar-lo. I encara proposaria jo dividir aquesta primera subcategoria de la primera categoria en dues subsubcategories: la d'aquells que un cop són conscients d'haver perdut el camí i haver maldat per retrobar-lo creuen haver-lo retrobat, i la d'aquells que un cop són conscients d'haver perdut el camí i haver maldat per retrobar-lo no creuen haver-lo retrobat.

I ara, que cadascú s'hi classifiqui, si així li plau.

Madrid ni imashita (II)

I és també al museu Thyssen-Bornemisza on resto del tot bocabadat davant d'un petit oli que no recordo de visites anteriors i que em captiva per la expressivitat del seu traç, més pròpia de segles posteriors que no pas del mil sis-cents trenta, any de datació de l'obra, Pescador tocant el violí, de Frans Hals, a qui jo recordava pel seu retrat de René Descartes. A diferència dels retrats fets per encàrrec, sembla ser que Hals també realitzà una sèrie de retrats de persones anònimes, on lliure de l'exigència de fer el que se li demanava potser es permeté el luxe de fer allò que creia desitjar, una pintura àgil i immediata, d'aparença barroera i descuidada, però que potser ens diu encara més coses que no pas els seus retrats professionals, si no fos que aquests darrers són també dignes de les més exagerades lloances.

És potser per això que acostumo a desconfiar de tots aquells que per justificar la pobresa de les seves obres s'excusen en la manca de llibertat amb que diuen haver-les realitzat, i resto convençut que si algun cop tenen la dissort de poder fer amb la tal anhelada llibertat, el nyap que ens oferiran serà igual de decebedor, si no més, doncs només els millors són capaços d'enfrontar-se al vertigen de la llibertat, en el benentès que la llibertat sigui alguna cosa més que una sobrevalorada paraula que ara mateix no sé si té vuit, o nou lletres. S'admeten opinions.

Madrid ni imashita

I és a la sala dedicada a la pintura flamenca del segle disset del museu Thyssen-Bornemisza, on retrobo un retrat ja conegut, el d'una jove flamenca amb rosari, obra de Peter Paul Rubens. La jove, d'una estilitzada figura ben allunyada de les rodanxones i populars formes del darrer Rubens, certament subjecta un rosari amb les mans, però no és pas el rosari, ni tan sols la noia retratada, allò que capta la meva atenció, sinó la filigrana de la gorgera que li envolta el coll, un treball exquisit d'una tècnica que sembla sobrenatural, essent la noia retratada no més que el necessari maniquí que permet l'exhibició de tan lluïda gorgera. El mateix que potser es pot dir del retrat d'Antonia Canis obra de Cornelis de Vos, que si bé tragina un llampant ventall de plomes a les mans, sembla trobar en la gorgera l'únic motiu del retrat.

En canvi, al retrat de Carlos IV vestit de vellut vermell pintat per Francisco de Goya que retrobo una estona desprès, però ja al Prado, aprecio també una tècnica excepcional a l'hora de pintar els detalls de la indumentària del monarca. No només el vellut, sinó també la pedreria de la roba, la banda blava de l'ordre de Carlos III, la bandera de l'ordre de San Gennaro i la del Saint Esprit, el Toisó d'Or i les delicades mànigues i coll de la brusa interior. Però per sobre de tota filigrana a qui veig és al tal Carlos IV, que és com si em parlés, amb la mirada, dels seus anhels i neguits, cosa que en cap moment fan les donzelles flamenques abans esmentades, els anhels i neguits de les quals resten del tot absents de la pintura.

Ni-san ju-yon toshi jū-ichi gatsu kokonoka

Sóc de l'opinió que el proper nou de novembre de dos mil catorze tot aquell que així ho desitgi podrà exercir el seu dret al vot en el referèndum dijous passat anunciat, sense que res ni ningú li posi cap impediment. De la mateixa manera, sóc de l'opinió que tots aquells que d'habitud són aliens a exercir el seu dret al vot ho continuaran sent i s'abstindran de participar en l'esmentat referèndum, i que tots aquells que troben que el referèndum anunciat és l'encarnació de tots els mals tampoc hi participaran, de manera que només aquells que restem convençuts de votar-hi afirmativament hi anirem, cofois i convençuts. I sóc també de l'opinió que en semblants circumstàncies el doble Sí guanyarà de manera abassegadora, inequívoca i rotunda. I finalment sóc de l'opinió, sens dubte infundada i desitjo que equivocada, com infundades i equivocades acostumen a ser totes les meves opinions, que guanyar un referèndum on la participació no arribarà al cinquanta per cent no ens durà enlloc. Però qui dia passa any empeny.

Kami no manadeshi

En més d'una ocasió, essent jo infant, vaig desitjar la irrupció del fantàstic en el normal desenvolupament dels fets per tal d'alliberar-me de situacions desplaents, tal vegada una plata d'embotits o la intimidació d'aquells més forçuts que no pas ho era jo. I encara que costi de creure, el fantàstic mai no va interrompre en el normal desenvolupament dels fets i mai vaig ser alliberat de situacions tan desplaents, havent hagut de ser jo mateix qui m'alliberés de semblants desavinenteses. De la mateixa manera, essent ja adult, he desitjat no poques vegades la irrupció del fantàstic en el normal desenvolupament dels fets per tal d'alliberar-me d'altres situacions també desplaents, tal vegada alguna davallada financera o les indesitjables conseqüències d'alguna insensatesa comesa. I encara que costi de creure, el fantàstic tampoc no ha interromput mai en el normal desenvolupament dels fets i mai he estat alliberat de situacions tan desplaents, havent hagut de ser jo mateix qui m'alliberés de semblants desavinenteses.

I no són poques les vegades que, en imaginar jo el futur que de ben segur no m'espera, he desitjat també la irrupció del fantàstic en el normal desenvolupament dels fets, no pas per alliberar-me de situacions desplaents, sinó per excel·lir en tot allò que em plau imaginar, i així, gràcies a la mediació d'algun geni eixit de la corresponent llàntia o al favor directe dels Déus, m'imagino capaç de tot, podent satisfer qualsevol desig per inversemblant que aquest sigui. I encara que costi de creure, resto convençut que sí, que el fantàstic irromprà en el normal desenvolupament dels fets i jo esdevindré, finalment, en dErsu_, el favorit dels Déus.

Gake (II)

I encara que jo ho cregui improbable, no més que un malson inversemblant, és possible que finalment, atuït per les meves pròpies insensateses o colpejat pel caprici de les circumstàncies, resti jo mateix caigut en aquell dessota sota el qual cap altre dessota és imaginable, i que estès sobre el dur panot, cap cot i veu humil, hagi jo també de pidolar la pietat dels altres per poder malviure, ni que sigui per lamentar els errors comesos o els cops rebuts, i, perduda ja tota esperança, només em resti l'únic i mentider consol de l'agradosa embriaguesa. Però tot i així, i per molt dessota que vegi jo passar als altres, superbs en el seu caminar i convençuts de llur pròpia vàlua, panxacontents d'haver-se conegut, vull creure que no pas per això deixaré de creure ser qui crec ser, en dErsu_, el favorit dels Déus, el millor de tots.

Kochira wa Troilos-kun desu

De Troilos es diu que fou el més petit dels fills de Príam i Hécuba, i també es diu que la seva bellesa fou llegendària, fins al punt que no eren pocs els que afirmaven que el seu veritable pare era Apol·lo, llaminera avinentesa, més que res perquè també hi ha versions que converteixen Cassandra i Troilos en germans bessons, cosa que convertiria també a Cassandra en filla d'Apol·lo, i prou coneguts són els intents d'Apol·lo per allitar-se amb Cassandra. Però enlloc no he trobat cap referència respecte l'hipotètic caràcter incestuós de l'amor d'Apol·lo per Cassandra, cosa que fa que Troilos i Cassandra només serien bessons en el cas que el seu pare fos Príam, i no Apol·lo, encara que altres versions fan bessons Troilos i Políxena sota la paternitat d'Apol·lo, i res diuen de Cassandra.

Sigui com sigui, allò que avui em plau de la història de Troilos no és pas la seva volàtil filiació, sinó la seva llegendària bellesa, que segons diuen algunes versions fou causa de la seva mort. Sembla ser que Aquil·les es topà Troilos quan aquest portava un nombre indeterminat de cavalls a abeurar-se en una font no gaire llunyana de les portes Escees, i d'immediat s'enamorà del noi. Però sembla ser que Troilos refusa l'amor d'Aquil·les i cercà refugi dins un temple proper consagrat a Apol·lo, tal vegada el seu veritable pare. Però Aquil·les, despitat, profanà el temple tot travessant al xaval amb la seva llarga pica, una mort potser metafòrica de les veritables intencions d'Aqui·les, que més aviat hagués preferit travessar Troilos amb la llarga verga. No és d'estranyar que fos finalment Apol·lo qui, arribat el moment, guiés la fletxa del pocapena de Paris fins al vulnerable taló d'Aquil·les, qui sap si en revenja per la mort d'un dels seus molts fills.

Jiyū (II)

I és baixant pel carrer Berga que ensopego amb un Jota exultant, encara més quan aquest em veu i se m'atansa rialler, cridant paraules que em costen de capir. Lliure, dErsu_! sóc lliure! absoluta i completament lliure! em sembla finalment entendre. Però, Jota, li responc sorprès, i els vostres deutes amb el banc i amb aquells cavallers eslaus de pell pigmentada que tant us amoïnaven? li demano encara sobtat. Liquidats, dErsu_! el banc m'ha pres la casa i els cavallers eslaus m'han deixat sense dents! ho veieu? em crida obrint la boca per mostrar-me les seves desagradables genives desdentades. És fabulós, ja no hauré d'anar mai més al dentista, ni seure en aquelles abominables cadires ni glopejar aigua de colors en gots de plàstic! continua esgargamellant-se Jota, tot cridant l'atenció de la resta de vianants, que per sort són pocs, doncs el mercat és tancat. Però Jota, que fareu sense casa? i on para la vostre família? li demano alarmat, no sigui cas que em demani de donar aixopluc a la malcarada de la seva dona i als consentits dels seus fills. Ni ho sé ni m'importa, dErsu_,ella m'ha abandonat i un tribunal ha sentenciat que no puc veure als meus fills... no ho veieu, ja no tinc cap responsabilitat, sóc lliure! del tot! hi torna amb els seus crits papissots, doncs encara no es deu haver avesat a parlar sense dents. No del tot, Jota, no del tot, encara teniu obligacions cíviques vers la resta de ciutadans, li objecto no sense raó. Cap ni una, dErsu_, cap ni una! el tribunal també ha resolt el meu cas amb una declaració d'incapacitació! diuen que no puc tenir cura de mi mateix, i si no puc tenir cura de mi mateix imagineu el que m'importen els altres! I tot seguit veig com el molt insensat es baixa els pantalons i amb el membre erecte prova de violentar a la grossa dependenta de la botiga de llegums, que d'una forta empenta l'estampa contra la façana del davant. Ho veieu, dErsu_! sóc lliure! puc fer tot el que vulgui, i no tinc cap responsabilitat, ni vers mi ni vers els altres! torna a cridar en aixecar-se del terra per escometre a un gos, que d'una revolada se li encara i li queixala el testicle dret. Ho veieu, dErsu_! encara hi torna, sanglotant, tot provant d'estroncar-se la sagnia genital amb les mans, sóc lliure!

Ni-san ju-san toshi jū-ni gatsu itsuka

Que tot art és representació és una afirmació que ni puc ni vull demostrar, però que prenc a mode d'axioma, encara que tampoc no es tracti d'una afirmació ni evident ni indiscutible.

Tot art, doncs, és representació. Representació potser d'una persona, un indret, un objecte o tal vegada una acció, sentiment o idea. I això comporta que el primer de tot sigui allò que es representa, tot seguit que hi hagi voluntat de representar-ho i, finalment, que es representi; això és, una preexistència (allò que es representa) una mirada (la voluntat de representar-ho) i una obra final (la representació), essent les relacions que s'estableixen entre aquests tres estadis allò que donarà contingut a l'obra final. Aquesta, és clar, és una manera matussera i força discutible d'acostar-se a allò que anomenem art, però bé és important disposar de mecanismes no gaire complexos per viure en la confortable il·lusió de creure que entenem alguna cosa de tot plegat. I si més no a dia d'avui, cinc de desembre de dos mil tretze, tot art és representació.

Yūutsu

En retrobar escenaris del passat no és estrany sentir una certa dolença, que acostumem a anomenar nostàlgia o melangia, per causa de l'enyorament d'allò que visquérem en l'escenari ara retrobat, amb independència que allò que visquérem ens hagués semblat, en el moment de viure-ho, plaent o desplaent. Estranya circumstància, doncs si bé és comprensible que hom pugui enyorar els bons moments del passat, resulta potser sorprenent que hom també enyori els moments no tan bons i els francament dolents, talment el que enyoréssim no fos allò viscut sinó, simplement, el temps passat, talment la certa dolença que sentim fos causada per la sensació d'haver perdut el temps, com si en el moment del retrobament amb l'escenari del passat se'ns fes de cop i volta present aquest temps, i de com d'aleshores ençà res de profitós hem assolit. I és aleshores que ens complaem en la certa dolença, que acostumem a anomena nostàlgia o melangia, potser la millor manera de gaudir de la pròpia insatisfacció.

Kōrangure

No m'agraden els saxòfons. No m'agrada el seu aspecte, no m'agrada el seu timbre i no m'agrada el significant que el significa. Ja quan en els anys de joventut em plaïa d'allò més el so d'allò que s'acostuma a nomenar blues, evitava d'escoltar grups que incorporessin aquest tubs cònics de llautó tan desafortunats i preferia els que incorporaven el so de l'harmònica, especialment si el bufador de torn responia al nom de Carey Bell o Sonny Boy Williamson.

Però encara em plau més el so d'altres instruments de vent, com ara l'oboè, el fagot i, per sobre de tots, el corn anglès, ni que sigui per això.

Kono tani o arukimashita

Però haurà estat bonic caminar per aquestes valls i respirar aquest aire, haver-se assegut un cop sota aquest cel, a l'ombra d'aquestes fulles, haver acampat, com Clearc abans de morir, "prop d'un gran jardí", escriu Bufalino, Gesualdo Bufalino, a La llum i el dol. 

Paraules consoladores, sens dubte, d'aquelles que ens plau escoltar quan la idea de la pròpia finitud se'ns fa present. Però paraules mentideres, també, d'aquelles que cerquen trobar alguna justificació als anys viscuts, alguna justificació que en la seva aparent insignificança ens pugui semblar acceptable, decebuts com ja estem de tot i de tothom, en especial de nosaltres mateixos i dels nostres ridículs anhels. Si més no, ens diem, haurà esta bonic caminar per aquestes valls, convençuts que en la seva modèstia l'acció descrita sí que és al nostre abast, que per fi tenim quelcom de sòlid a les mans. No pas, però, aquell caminar per les valls, sinó el record d'aquell caminar, quelcom de tan minúscul que ens sembla indestructible, si més no en el moment aquell en què creiem recordar la verdor de la vall, la blavor del cel, la frescor de l'aire o l'obaga del fullam.