Mittsu doramu

I és pres per la melodia, que de cop sobte m'imagino que la llaminera però sempre efímera i mai satisfactòria glòria és assolida, i que és al davant dels companys que torno cap a la terra paterna, travessant ombrívoles forests i abrasadors deserts, populoses ciutats i bucòliques valls, fins que en la capital d'un país forà dues formoses donzelles ens aturen i es mostren admirades pel meu homenívol posat i per la llegenda que m'acompanya, i amb paraules ben triades em conviden a Palau, on som rebuts pel rei, que bocabadat s'escolta el meu relat i s'admira de l'excel·lència dels meus mèrits, de la noblesa del meu llinatge i de la braó dels insensats que em segueixen, i pres per l'emoció m'ofereix la mà de qualsevol de les seves filles, que no són altres que les dues donzelles garlaires que a palau ens han dut. No em sento grat de vós, tampoc m'hi sento d'elles, que allà en el meu país, n'hi ha de molt més belles, li responc burleta, fent rodolins, i al davant de la tropa prenem per assalt el Palau, violentem a les donzelles, i un cop esbudellat el rei reprenem el camí, joiosos de la sang vessada i les riqueses rapinyades, superbament segurs que el món ens pertany i tothom ens és serf, si més no de moment, que encara som fadrins, encara som forts, encara som folls.

Garasu no uchi

El contrari d'una vida en una capsa de vidre tal com hi obligaria la República de Plató, escriu en un cert moment Michel Onfray, a Les savieses de l'antiguitat, en comparar la potser imperfecte però possible praxis de l'ataraxia epicúria amb la inabastable perfecció de l'idealisme platònic, enmig de mostres de no poca simpatia per les ensenyances del de Samos, i una no gens amagada antipatia vers el d'amples esquenes.

I més enllà de prendre partit en la batussa, doncs no sóc amic de participar en disputes ni pròpies ni alienes, l'exemple de la capsa de vidre em remet a una de les darreres lectures fetes, Nosaltres, d'Ievgueni Zamiatin, on la distòpica societat que presenta el senyor Zamiatin ofereix i demanda als seus ciutadans una vida del tot transparent, talment les estances que els hi fan d'habitatge, totes elles de vidre, doncs un cop arribats a la perfectibilitat ningú no té res per amagar i tota intimitat és sobrera, avinentesa que potser em portarà, qui sap quan, a provar d'escriure un cert elogi de la sempre benvolguda opacitat.

Jinsei wa nagai desu ka

És breu, la vida? m'he demanat aquest matí, quan, desplaçant-me apressat pel subsòl de la ciutat, he parat esment en les pantalles dels dispositius mòbils que traginaven alguns dels desconeguts que amb mi es desplaçaven. I no, no sembla ser pas breu, la vida, m'he respost, en veure com no poques de les pantalles observades mostraven aplicacions d'aquelles on amb el moviment d'un dit s'han d'anar alineant diversos elements que, en coincidir junts en un nombre concret, d'habitud tres o més, desapareixen per deixar lloc a nous elements, sense que el joc, en tractar-se com es tractava d'un joc, tingui cap altra objectiu que el de fer passar el temps i exercitar potser els dits, si més no un, l'índex. I ha estat per això que m'he demanat si era breu, la vida, moment en què també he recordat la lectura homònima de Sèneca, on, com no podia ser altrament, es conclou que la vida més que breu és llarga, llarguíssima, interminable, talment un dia sense pa, i d'aquí la ineludible necessitat que tots tenim de malbaratar el sens dubte excessiu temps que ens ha estat donat.

Dare ga Mas-sama desu ka

Quan sento que hom anomena al senyor Mas i Gavarró president de Catalunya m'incomodo. I no pas per què la persona del senyor Mas i Gavarró em provoqui incomoditat, i ara, doncs més aviat em sento proper al model auster i liberal amb que se l'acostuma a identificar. És, només, que considero que el senyor Mas i Gavarró no és, en no poder-ho ser, ni ell ni ningú, president d'una idea com ara Catalunya, no més que una entelèquia, una idealització d'incert i dubtós significat. El senyor Mas i Gavarró, com abans ho fou el senyor Montilla i Aguilera, i els senyors Maragall i Mira, Pujol i Soley, Tarradelles i Joan, Irla i Bosch, Companys i Jové, Macià i Llussà, i així fins a cent vint-i-nou senyors i cap senyora, és el President de la Generalitat de Catalunya, que és quelcom molt més concret i abastable, no més que una personalitat jurídica amb identificació fiscal i normes de funcionament. Catalunya, com a idea d'incert i dubtós significat que és, és tota una altra cosa, qui sap quina, que la sobrepassa i que viurà mentre algú, qui sap qui, la pensi.

Ōbākōto o kensakimasu

Fa més de dos anys que busco abric. Un abric que alhora que elegant i discret em resulti un pel informal, confortable i lleuger, amb unes butxaques prou amples com per encabir-hi el llibre de torn, i amb caputxa per estalviar-me l'enuig de traginar un paraigües els dies de pluja. Pel preu no cal patir, si l'abric m'agrada estic disposat a pagar qualsevol quantitat que se'm pugui demanar, però aquest és el problema, l'abric m'ha d'agradar. A més, cal que l'abric s'adapti a la meva gran alçada i a la migradesa de la meva complexió, cosa no sempre fàcil. Però el problema, insisteixo, és que l'abric m'ha d'agradar, i d'habitud a mi no m'agrada res, o ben poca cosa, i fins ara acostumava jo a firar-me a la Camiseria Pons, avui ja lamentablement tancada per la jubilació de qui portava el negoci, on de tant en tant sí que trobava alguna peça que em podia arribar a fer el pes, en especial els anys que els bavaresos d'Oska feien roba per home. Però ca, la Camiseira Pons resta tancada i Oska ja fa temps que només confecciona roba de dona, cosa que em porta a vagarejar desorientat per botigues diverses, on poc puc explicar que vull un abric una mica com el que el sastre Pètrovitx confeccionà per Akaki Akàkievitx en un dels relats de Gògol, però que a la vegada l'hagués pogut vestir, en les seves passejades pels encontorns de Davos, el jove Hans Castorp que jo imagino.

És per tot això que fa més de dos anys que busco abric, i que d'aquí poc ja en seran més de tres.

Saa

A l'escena final de la darrera pel·lícula de Woddy Allen, Irrational Man, el protagonista masculí intenta, endebades, acabar de forma violenta amb la vida de la que fins no fa gaires minuts era la dolça femella que l'idolatrava i li succionava el penis. Comportament que dit així pot semblar sorprenent i extravagant, més propi d'un mal guió que no pas del capteniment d'una persona humana. Potser sí, però certs esdeveniments que ara no venen al cas aconsellaven, i fins i tot podien arribar a justificar, un procedir molt més racional i humà del que el títol de la pel·lícula dóna a entendre. Quan és la pròpia supervivència la que es troba en joc, que pot importar la vida de qualsevol altre?

De manera potser anàloga, el protagonista masculí de L'ésser estimat, d'Evelyn Waugh, si bé és cert que no acaba amb la vida de la femella que fins feia unes poques pàgines desitjava prendre com esposa, sí que té un comportament similar al del protagonista d'Irrational Man, i de manera força pragmàtica s'ho fa venir bé per treure suc del suïcidi de la seva promesa, del qual ell mateix no es pot dir que sigui del tot innocent. De manera que només el cínic optimisme de Waugh vers el cínic pessimisme d'Allen semblen separar l'èxit del fracàs de tots dos protagonistes.

Protagonistes, ambdós, que m'han sigut obsequiats en un breu lapse de temps, doncs pocs dies separen el visionat de la pel·lícula d'Allen de la lectura de la novel·la de Waugh, i que em recorden com en soc d'afortunat, en no haver de menester la meva supervivència que m'embruti jo les mans amb la mort de ningú. Si més no, de moment.

Watashi-tachi desu ka (II)

Recordo encara molt viva l'admirable confusió dels primers centenars de pàgines de Les benignes, quan en interminables paràgrafs Little narra el confús però implacable avenç de la wehrmacht cap a l'est, així com les activitats del cos de combat de l'Schutzstaffel, més conegut com Waffen-SS, que practica l'habitual extermini que tot conflicte bèl·lic comporta. Fang, desordre, confusió i cadàvers, molts cadàvers, tant els deixats pels russos en el seu campi qui pugui, com els causats per l'avenç de la barbàrie nazi. I enmig del caos la veu de Little, també caòtica, que et recordo que sovint l'ordre i l'endreça no són més que les virtuts dels mediocres.

També Nosaltres, de Zamiatin, és una novel·la admirablement confusa, on mai se sap si el protagonista hi va o hi torna, si ja és aquí o encara allà, si això s'esdevé abans o després, si gira o tomba. Confusió narrativa que es barreja amb la confusió mental del propi protagonista, que respon al curiós no-nom de D-503, i que sembla viure afectat per una mena de trastorn dissociatiu de la identitat causat per un excés d'ordre i endreça.

Confusió que també em recorda La gran dormida, de Chandler, on el propi autor era incapaç d'aclarir l'irrellevant desenvolupament dels fets narrats, demostrant, potser, que el de les novel·les admirablement confuses bé podria ser un nou gènere literari, tal vegada el vuitè, de la meva contingent i probablement també confusa classificació de gèneres literaris, i que caldria no confondre'l amb el lamentable gènere de les novel·les lamentablement confuses, que no són, ni de bon tros, el mateix.

Watashi-tachi desu ka

La lectura de Nosaltres, del rus Ievgueni Zamiatin, em porta el record de la lectura feta ja fa molts anys, però mai oblidada, d'El senyor G. A. a X, de l'hongarès Tibor Déry. I si la lectura de Zamiatin em porta el record de Déry, és per una certa antítesi que em fa considerar que ambdues novel·les són, a la vegada que iguals, contraries en tot, talment l'una fos la imatge d'altre, o l'altre la imatge de l'una. Doncs si la distòpia que ens ofereix el senyor Zamiatin presenta una societat on la llibertat ha estat abolida en benefici d'una certa i suposada felicitat, la distòpia del senyor Déry ens ofereix una societat on la llibertat és absoluta també en benefici d'una certa i suposada felicitat. Felicitat, és clar, del tot absent en qualsevol d'ambdues distòpies, en ser com és la felicitat no més que un impossible d'indesitjable assoliment, esdevenint, en el cas de la novel·la de Zamiatin, no més que l'excusa d'un estat omnipresent i omnipotent que considera als seus ciutadans com a cèl·lules negligibles i prescindibles d'un únic cos central. En canvi, en el cas de Déry no hi ha estat, no hi ha llei, no hi ha societat, no hi ha res, només desvagats que es passegen enmig de la desolació més absoluta, això és, enmig de la seva suposada llibertat.

Naze ka

No m'agrada parlar. No em plau gens provar d'expressar el que crec que és el meu sempre banal pensament mitjançant el llenguatge oral. No m'agrada gens sentir-me la veu, escoltar els sons que articulo i adonar-me de com allò que en el pensament em resultava viu i ple, això és, complex i inabastable, es converteix en un seguit de sons morts mancats de qualsevol interès, no més que pútrides mortalles.

Potser si no m'embarbussés, si la meva veu estigués més ben timbrada, si el meu accent no fos tan desmanegat, si el meu cap fos més àgil a l'hora de transformar allò que crec pensar en frases ben articulades, si no me n'adonés de com allò que dic té ben poca relació amb allò que crec voler dir... si no fos per tot això i més, encara podria arribar a trobar un cert plaer en la dita oralitat. Però no és pas així, i és potser per això que m'agrada escriure. Sense el neguit de la immediatesa i sense el disgust d'haver-me de sentir la veu, escrivint puc provar d'expressar-me, certament endebades, però, si més no, en silenci i sense presses.

Kochira wa Pere-kun desu

I ha estat a quarts de vuit, a l'hora de sortir de casa per acompanyar els nens a escola, que ens hem trobat, assegut al vestíbul amb el cap amagat entre els genolls, a un xaval que somicava. El noi, en sentir-nos eixir de l'ascensor, ha semblat avergonyir-se de la seva actitud i ha acotxat encara més el cap, alhora que provava, endebades, d'estroncar el plor. I encara que jo hagués preferit ignorar-lo i deixar-lo tranquil amb les seves penes, els menuts m'han demanat qui era, aquest noi, i per quina raó plorava, i en no tenir jo resposta a les seves preguntes no he tingut més remei que preguntar jo també, així que m'he aturat davant del desconegut i li he demanat qui era i quina era la causa de la seva dissort. Sóc en Pere sense por i tinc por, m'ha respost avergonyit, amb les galtes vermelles com un tomàquet. Quina paradoxa, li he respost, alhora que explicava als nens el significat del mot paradoxa i la seva curiosa etimologia. Aleshores ell m'ha respost que fins ara sempre s'havia comportat amb valentia i fermesa, tal com s'escau al nom que gasta, fins que s'ha esdevingut un cert fet que l'ha atuït, i nova com és per ell la paüra, ara no se'n sap avenir. I heu perdut tota la vostra ardidesa? li he demanat encuriosit. No, no pas, m'ha respost, i serà millor per vós que no hi fiqueu el nas en els meus assumptes, si no voleu sortir-ne escaldat, ha afegit gallet. Aquest mateix vespre, quan m'he pogut aixoplugar dins d'aquest espaiós portal, he hagut d'atonyinar a uns desgraciats que han provat d'abusar de mi, i encara que ells eren tres i brandaven esmolats ganivets, no m'he arronsat i els he fet una cara nova, que ja els hi convenia. Jo és clar, que no tinc cap interès en les desgràcies alienes, i encara menys en les pròpies, no he pogut deixar passar aital impertinència, així que he demanat als nens que anessin passant, que jo sortiria tot seguit, i quan ja han sigut fora he pres l'esmolat glavi i amb la destresa que em caracteritza he escabetxat al tal Pere que, tot sigui dit, ha acceptat el seu mal fat amb admirable gallardia.

I ja al carrer, camí de l'autobús, els menuts m'han demanat que era allò que feia tanta por al tal Pere, i jo, és clar, els he respost que no ho sabia pas, però que no passessin ànsia, que el tal Pere ja no tindria mai més por, i que cada vespre, si així ho desitjaven, els explicaria jo alguna de les aventures del tal Pere, les famoses aventures d'en Pere sense por.

Ku-gatsu nijuroku-nichi

Avui, vint-i-sis de setembre, jornada dita de reflexió, provo de reflexionar i em demano com seríem, els dits humans, en cas de no haver disposat de la capacitat de parlar.

Ens eixugaríem el cul després de cagar? Ens mataríem els uns als altres? Tindríem sentit de l'humor? Recordaríem als absents? Cuinaríem els aliments? Escoltaríem música? Aniríem vestits? Reflexionaríem? Faríem esport? Ploraríem? o tal vegada ens haguéssim ja extingit? 

Què seria, o què hagués estat, em demano, de nosaltres, sense paraules?

Doko ni kaerimasu ka

I si bé és cert que els llibres de les lleixes, el mobiliari de les cambres, les menges del rebost, la roba dels armaris, l'arbrat de les voreres, els comerços del carrer, les banderes dels balcons i, en general, tot l'entorn que m'envolta em resulta familiar, i que les persones que ensopego al llarg del dia m'anomenen pel nom i prou semblen saber de quin peu calço, darrerament no puc evitar una certa i desagradable sensació d'estranyesa davant de tot plegat, talment estigués jo extraviat per viaranys desconeguts, caminant sense esma per pedregosos tarters o fosques boscúries. Però no, ni tarters ni boscúries, és pel carrer Gran que camino, amunt i avall, i mai no tinc cap dificultat en trobar el camí de tornada a la que sembla ser casa meva. I és aleshores, un cop resto agombolat per la placidesa de la llar, perdut en la quotidianitat, que em demano no només com retornar, sinó, sobretot, a on retornar?

Watashi wa iwa to hanashimasu ka

...i que el veintisiete de septiembre convenzan a quien puedan, a una piedra, si tuviera derecho a votar...

Són les de més amunt paraules dites per Eduardo Reyes ahir dissabte, dinou de setembre, a l'acte públic de caràcter polític que la candidatura dita Junts pel Sí va celebrar a la ciutat de l'Hospitalet de Llobregat dins del marc de la campanya electoral prèvia a la jornada potser plebiscitària del proper vint-i-set de setembre, tal com es poden escoltar a l'enregistrament que vilaweb ofereix en aquest enllaç, ben avançat el minut sis.

I jo, és clar, en sentir les paraules dites per Eduardo Reyes (probablement pres per l'emoció del moment, més que no pas per les directrius d'un guió) no puc més que recordar el relat aquell de La força de voluntat, del mestre Monzó, on el seu porfidiós protagonista prova de fer parlar a una pedra un xic allargada, arrodonida, decididament grisa. I és aleshores que trobo una gran sort que el dret del vot no s'hagi estès al món dit mineral, altrament ja em veia jo, maldestre, provant d'enraonar amb algun granit maresmenc o qualque conglomerat montserratí, talment allò que crec desitjar pagués la pena l'esforç, doncs abans em veig fent canviar d'opinió a una pedra, que no pas a una persona.

Dō itashimashite

You're welcome, recordo que ens respongué una noia d'aparença anglosaxona en un dia indeterminat de l'agost de dos mil sis, quan li donàrem les gràcies per haver-nos confirmat que sí, que anàvem pel bon camí per arribar allà on crèiem voler arribar.

Uns minuts abans havíem nosaltres davallat a l'estació de Broad Channel, i en ser al carrer ens trobàrem desorientats per l'estranyesa del veïnatge que ens acollia, i com no era el dos mil sis any de telèfons dits intel·ligents, consultàrem el mapa que dúiem a la mà i enfilàrem el Cross Bay Boulevard amb l'esperança de trobar algun cartell que ens informés de com arribar allà on crèiem voler arribar. I fou al poc hospitalari bulevard, més autopista que no pas bulevard, on demanàrem a la única persona que ensopegàrem si anàvem bé per arribar allà on crèiem voler arribar, i ella ens respongué que sí, i que aviat trobaríem una indicació que ens adreçaria al que aquí anomenaríem un centre d'interpretació, doncs és cosa sabuda que les interpretacions sempre és prudent donar-les ja fetes. Sigui com sigui, donàrem les gràcies i la noia ens respongué el preceptiu you're welcome que la cortesia anglosaxona obliga, només que aleshores vàrem entendre que la noia ens donava la benvinguda, en traduir nosaltres les seves paraules de manera literal i trobar-ne tot el sentit, doncs bé el nostre aspecte forà i el nostre anglès de pa sucat amb oli li devien fer creure que érem el que érem, gent vinguda de fora per admirar tot allò d'admirable que trobéssim per aquells encontorns, i que era per això que ella, persona sens dubte hospitalària, ens donava la benvinguda.

I potser sí. O no.

Jarndyce-san no uchi (IV)

És potser en William Guppy, d'entre la munió de personatges que poblen les innúmers pàgines de El Casalot, qui, si més no a dia d'avui, em desperta una més grossa admiració.

El tal Guppy fa de passant a la reconeguda casa d'advocats Kenge and Carboy's, i és presentat per Dickens com un esforçat treballador que sembla exemplificar el model meritocràtic anglosaxó. El tal Guppy, a més, és comporta amb un capteniment digne d'elogi, doncs en tot moment rebutja d'exercir en benefici propi accions que puguin perjudicar a terceres persones. No obstant això, Dickens, que com tothom bé devia tenir les seves manies, no perd ocasió de fer-ne befa, mofa i fins i tot un cert escarni del tal Guppy, especialment quan, sense venir a tomb, li endolla una mare d'allò més ridícula com qui diu que vés, d'una mare així, és inevitable que en surti un fill tan malgirbat; o quan fins i tot la insofrible tòtila de l'Esther Summerson es pren la llibertat d'humiliar-l'ho.

En aquest cas la meva sorpresa rau en l'actitud de Dickens. Primer vesteix al tal Guppy amb les robes de la virtut, però després el menysprea. I aquí, per trobar una possible explicació a semblant insensatesa, potser caldria tornar a l'expressió de Déu el faci bo. El tal Guppy no s'està per teologies, el tal Guppy va per feina, el tal Guppy s'hi esforça, i no pas poc; el tal Guppy s'hi torna, qua l'escometen; el tal Guppy sap que obra correctament precisament perquè podria no fer-ho; el tal Guppy, fins i tot, pot ser que senti una mica de comprensible orgull davant del seu capteniment i dels guanys que aquest capteniment li ofereix; el tal Guppy, en definitiva, no és amic de donar les gràcies, ni a Déu ni a sa mare, i això, ja ha estat vist, és quelcom que Dickens sembla no perdonar a ningú, ni tan sols, a en William Guppy.

Tetsugaku no monogatari

... després de Pitàgores, el Fedó de Plató els ensenya la immortalitat de l'ànima, l'odi del cos, l'excel·lència de la mort, l'odi dels desitjos, dels plaers, de les passions, de la libido, de la vida. La Ciutat de Déu no es cansa de repetir ad nauseam el mateix odi del món real, evidentment en nom d'un Déu d'amor i de misericòrdia...

Són les de més amunt paraules de Michael Onfray que es poden llegir al pròleg del primer volum de la seva Contrahistòria de la filosofia. Onfray, en un no del tot innocent exercici de clarificadora simplificació, denuncia la suposada existència d'una història oficial de la filosofia que, talment el joc de l'oca, ens portaria des de Plató fins a Kant a través d'un seguit d'idealismes que ens allunyen del món i de la vida. I encara que jo puc coincidir amb Onfray en la denúncia d'aquesta mena d'idealisme que menysprea el goig de viure, discrepo sobre la seva universal vigència al llarg del temps, i encara més amb la seva identificació amb el pensament dominant de cada moment, doncs d'entre tota la llarga corrua d'enutjosos apologetes de l'ànima hi trobem, per exemple, als darrerament tan reivindicats càtars o albigesos, uns il·luminats que no es pot dir precisament que gaudissin de l'estima dels poders oficials.

Però, sigui com sigui, cal reconèixer una certa equitat en aquesta mena d'odi al propi cos, sobretot si considerem que tota aquesta colla d'idealistes no va mai disposar d'un analgèsic com cal, i que, en segons quines circumstàncies, la coneixença del propi cos esdevé, també, la coneixença del dolor.

Jarndyce-san no uchi (III)

Que Déu us faci bona!, que Déu us faci bo!, que Déu la faci bona!, i què Déu el faci bo!, són expressions d'una mateixa idea que es repeteixen sovint al llarg de les innúmers pàgines de El Casalot. Expressions que no només semblen demandar bondat en el capteniment de les persones, sinó que també demanden una curiosa però sens dubte necessària condició, que la tan apreciada bondat sigui l'obsequi d'una hipotètica tercera persona a qui el costum té a bé anomenar Déu. Ser bo sense més, potser pel convenciment dels suposats beneficis que la bondat ofereix a l'hora de viure, o tal vegada per una predisposició de caràcter, no basta, en fer-se necessari que la bondat sigui un obsequi, quelcom que no depengui d'un mateix, i, en conseqüència, calgui agrair, doncs bé els obsequis, diuen, són coses que cal agrair. I haver de donar gràcies per la pròpia bondat és, potser, la millor manera d'evitar l'habitual i irritable supèrbia de tots aquells que s'acostumen a creure bondadosos. Avinentesa, en canvi, feliçment negligible per tots aquells que ens sabem malnats.

Jarndyce-san no uchi (II)

Perquè ningú no és conegut per un altre millor que per si mateix i, no obstant això, ningú no es coneix tan bé a si mateix que pugui estar segur de la seva conducta de demà

Són les de més amunt paraules atribuïdes a Agustí d'Hipona. Paraules que de ben segur poden ser aplicades al comú dels mortals, però no pas als immortals personatges de El casalot, doncs pàgina rere pàgina, i en són més de mil, els personatges de Dickens es comporten amb una fidelitat absoluta al patró amb que estan confeccionats.

No obstant això, o precisament gràcies a això, els diversos personatges se'm fan entranyables. Potser per la indubtable simpatia amb que semblen haver estat composats, doncs segons explica el seu biògraf, John Foster, Dickens dialogava extensament amb els seus personatges. Però no pas a l'estil de Pirandello, els personatges del qual l'anaven a trobar carregats d'exigències, sinó, més aviat, d'una manera afable i cordial, essent aquesta amabilitat no exempta de tendresa la que fa propers als personatges i els acaba convertint en una mena de companys de viatge ben agradables, doncs lluny de l'enutjosa complexitat de les persones amb que ens acostumem a relacionar, la planor dels personatges de Dickens resulta, si més no, d'una envejable placidesa.

Jarndyce-san no uchi (I)

- També -va dir ella-. És molt carregós, estar sempre esperant una cosa que no arriba mai, Fitz Jarndyce estimada! T'acaba deixant sense braó, us ho asseguro!

Són les de més amunt paraules que l'autor, Dickens, posa en boca d'un dels personatges secundaris de El casalot, la senyoreta Fllite, una molt entranyable vellarda que més aviat no hi toca, doncs per causes que ara no venen al cas ha perdut el seny i la raó, i es comporta amb l'excentricitat pròpia dels folls. Però tal com és tradició dins l'àmbit de la literatura, fins i tot de molt abans que un cert personatge cavalqués en cerca de la glòria abillat amb una bacineta al cap, són precisament els folls aquells que acostumen a parlar amb més seny i clarividència, tal com la senyoreta Flite, que avançant-se ben bé cent anys a Buzzati i a Gracq, ja ens adverteix dels perills de viure a l'espera d'allò que mai no s'esdevindrà. D'aquesta guisa, El casalot bé podria prendre's com una obra didàctica on l'autor prova d'alliçonar als lectors sobre la més adient manera de viure, aquella que res no espera i tot ho dóna, talment una nova reedició de la més bella i vella de les utopies, aquella que come't la crueltat de tracta a les persones no pas pel que potser són, sinó pel que potser haurien de ser.

Ashita natsu-yasumi ikimasen (VI)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

Otoko wa okotta desu

El mateix dia que vaig veure una dona a la línia verda que es servia del seu dispositiu mòbil per realitzar innúmers càlculs matemàtics, també vaig veure, però aquest cop dins d'un dels trens que recorre amunt i avall la línia groga, un home de cap calb i panxa prominent que per tot s'enutjava. L'home s'estava palplantat davant d'una de les portes del vagó on era, de manera que dificultava la pujada i baixada de tots aquells passatgers que, per causes privades que em són feliçment desconegudes, pujaven i baixaven a cada estació. Per aquest motiu els passatgers que pujaven o baixaven topaven sovint, de manera del tot involuntària però inevitable, amb l'home de cap calb i panxa prominent que romania palplantat davant la porta. Aleshores l'home s'exclamava amb paraules grolleres que anava variant en funció d'aquells a qui suposadament s'adreçaven, i que repetia amb gran sentiment fins que una nova topada el duia a modificar la seva lletania. Així l'home de cap calb i panxa prominent desitjava que tots els turistes retornessin als seus respectius països de residència, que tots els catalans fóssim exterminats en cambres de gas, que tots els immigrants de pell fosca fossin expulsats del país mitjançant mètodes violents i expeditius, i que tots els xinesos fossin enviats a la frontera xino-mongola a terminar la construcció de la dita Gran Muralla. De més a més, afegia que les noies i dones que vestien robes de màniga curta eren totes unes putes i haurien de ser follades, encara que no avançava pas per qui, i que el gos pigall que va pujar a la parada de Jaume I hauria de ser enverinat.

Kahō to jōhō

Avui he coincidit a la línia verda del metro amb una dona de formes robustes però no pas excessives, cabells curts i llavis artificiosament envermellits, que es servia del seu dispositiu mòbil per fer tot un seguit d'operacions matemàtiques (com ara sumes de nombrosos sumands a les que seguien curioses multiplicacions que al seu torn eren seguides per noves sumes), sense que jo, que era al seu darrera i podia admirar sense cap dificultat el ball de números de la pantalla del seu dispositiu mòbil, pogués arribar a capir el sentit de les mateixes. Fa pràctiques de càlcul mental, sens dubte, i es serveix de la calculadora del mòbil per comprovar l'exactitud dels resultats obtinguts, m'he dit, per tot seguit admirar-me de la vertiginosa rapidesa amb que els càlculs es succeïen. I així anar fent, ella les seves operacions i jo les meves innecessàries càbales, fins que en un cert moment la dona ha semblat adonar-se de com jo l'observava i ha somrigut amb discreció, talment saber-se observada en el seu aritmètic procedir li resultés d'alguna manera plaent. Finalment, arribats a la parada de Diagonal, la dona ha desat el seu dispositiu mòbil dins la bossa que traginava i ha davallat del vagó.

Kako, genzai, mirai

Hi ha un temps en què les inevitables insatisfaccions del present són fàcilment alleugerides per les llamineres promeses d'un futur millor. Després, a mesura que el futur va esdevenint present i passat, les promeses es revelen com el que tota promesa sempre és, no més que un miratge fictici i il·lusori d'impossible i sovint indesitjable assoliment. I un cop perduda la confiança en un futur millor, bé cal cercar un nou consol a les inevitables insatisfaccions del present i, com no pot ser altrament, aquest nou consol només pot trobar-se en el record d'un passat que si bé és tant o més fantasiós que qualsevol futur, mai no tindrà la indelicadesa de fer-se present.

Subete ga yasui desu ka

Tinc facilitat per bastir estructures que endrecin en el meu pensament el món que m'és exterior. Estructures que en cap cas no pretenen entendre o descriure de manera exhausta i precisa la suposada existència empírica o racional de tot allò que en algun moment em pot arribar a envoltar, sinó, tan sols, oferir-me una primera i apressada orientació per provar de no extraviar-me dins la ingent vastitud del coneixement. Però aquesta meva facilitat de seguida se m'acostuma a fer carregosa, en ser-me després molt difícil d'abandonar la confortable seguretat que aquesta primera aproximació m'ofereix. I crec que és per això que se'm fa tan difícil encarar el repte de provar d'anar més enllà i aprofundir en res, de manera que acostumo a restar sempre arrecerat allà on ja sóc, presoner d'unes estructures que més que fer-me possible el coneixement me'l fan fàcil, cosa que, convindran amb mi, no és ben bé el mateix.

Tomato o tabetai desu

I enguany, que fa un estiu com els d'abans, aclaparador i asfixiant, ben lluny de les esquifideses tèrmiques dels darrers anys, pensava jo que com a justa i obvia contrapartida les botigues de queviures posarien a la venda uns tomàquets sensacionals. I si bé és cert que n'he trobat uns, barreja de cor de bou i Montserrat, de polpa plena i aroma intensa, pel que fa al gust encara no n'he tastat cap que em compensi ni la calorada ni el preu satisfet, doncs fins a sis euros el quilo n'he arribat a pagar, per uns tomàquets que quan no eren insípids resultaven farinosos. I tant era la varietat, si fins i tot al tomàquet pebrot que tant em va plaure l'estiu passat enguany no li he sabut trobar el què. Només els xerri de la botiga aquella del carrer Muntaner amunt, de procedència francesa, continuen essent excel·lents, malgrat que la migradesa de la seva mida em desplau i els trobo indignes de qualsevol amanida com cal. Em resten per tastar els rosa de Barbastre de la botiga de vora l'escola Suïssa, però el darrer cop que m'hi vaig passar els tenien massa madurs. Ja fora ridícul que amb un estiu com aquest calgués esperar a l'arribada del fred per trobar uns tomàquets excel·lents, si és que els raf, un cop més, no fan figa.