Al pati de butaques de l'antic cinema Aquitània retrobo a un vell desconegut, a qui anomenaré De, i de qui avui em plau escriure una mena de panegíric. Dit això, començo:
De, persona de constitució escardalenca, rostre emmagrit i edat provecta, és el més persistent dels estadants del pati de butaques de l'antic cinema Aquitània, no endebades, cada dia assisteix a les dues primeres sessions, encara que, per motius que desconec però que no permeten excepcions, sempre marxa a la meitat de la segona sessió. Recordo que durant un cert temps venia acompanyat d'una dona a la que tractava amb displicència i que, al principi de trobar-lo, vestia un curiós barret d'aspecte tirolès. El que no ha canviat amb el temps és el fet que sempre tragina una bossa de plàstic plena d'altres bosses, també de plàstic, que remena sovint potser pel goig del soroll que fan. Avui, com sempre, seu a la seva habitual butaca de la segona fila acompanyat de la seva bossa, i des de la meva habitual butaca de la tercera fila sento com amb la seva veu d'espinguet li comenta a algú que Truffaut era català, història que li he sentit explicar manta vegades. Tot seguit, en començar la corresponent projecció l'oblido fins que arribats a mitja sessió s'aixeca i, sense fer cap esforç per mirar de no destorbar, marxa en companyia dels seus polímers.
I a partir del meu panegíric potser hauran extret dues idees. Una d'errònia, com és una certa idea de la persona a qui he anomenat De, i una altra d'encertada, com és una certa idea de la poca simpatia que li guardo, doncs una descripció mai serveix per conèixer allò descrit, sinó per intuir els prejudicis del descriptor de torn.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada