Mireu que us porto, em diu De, a qui trobo rere la porto de casa, un cop l'obro com a resposta a l'estrèpit del timbre, acompanyat d'una dona que crec haver somniat. Tota per vós, em diu De, que prou devia preveure el goig que em causaria el seu obsequi. Bé, és clar, afegeix en llegir la golafreria en els meus ulls, sempre hi ha un preu a pagar per aquestes coses, però serà una menudesa, no cal ni parlar-ne, ara... després, després... ja concretarem els detalls quan arribi el moment... i convindreu amb mi que tot plegat serà cosa de riure, conclou amagant una rialla.
Però jo, que no sóc amic de riure, agraeixo l'obsequi però el refuso, per sorpresa de De, que no se sap avenir. Però dErsu_... com podeu... els cabells ben curts, mireu, tal com us agraden... i negres, com també us plau, com els ulls... si ni feta per encàrrec... no podeu rebutjar-la... si segur que sempre l'heu desitjat... i si és pel preu... però si serà cosa de riure, ja us ho he dit... mira, endebades, d'insistir-me, doncs jo ja he tancat la porta, deixant, és clar, a De i a la dona que l'acompanya a l'altra banda, la de fora, romanent jo a la de dins, i restant la porta, de solida i massissa fusta, interposada entre ells i jo. Però el timbre, és clar, torna a sonar, i fins i tot sento com colpegen la porta, i com la veu de De crida grosses insensateses, prometent-me tot allò que hom desitja i que ningú no pot oferir, i per un preu ridícul, afegeix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada