No m'agraden els automòbils. No m'agrada conduir-los, no m'agrada veure'ls circular pel meu voltant ni aparcats a la vorera. Tampoc m'agrada que em parlin de la seva mecànica o m'expliquin les excel·lències del seu equipament, i trobo que els establiments dedicats a la seva venda i/o reparació són els llocs més desagradables on hom pot malbaratar el seu temps.
Tota aquesta repulsió, però, es torna admiració, tal vegada embadaliment, davant els automòbils en moviment filmats per Truffaut a les seves pel·lícules. Potser amb la càmera al seient del darrera mostrant el clatell del conductor, o sobre el capó per veure els rostres de la parella d'ocupants, o a un costat mostrant el perfil de qui condueix i el paisatge que vola al seu costat, o filmats des d'un altre vehicle en moviment que s'atansa i s'allunyà segons els capricis del trànsit, o a vista d'ocell des d'un bellugadís helicòpter. Imatges muntades en una llarga seqüència si l'escena té diàleg, o a batzegades, tallant aquí i allà, si cap veu no destorba la nostra atenció. A La Sirène du Mississippi tot són descapotables, en canvi, a La Peau douce, les imatges s'enclaustren a l'interior dels Citroën DS.
També Welles, a l'inici de Touch of Evil, té un memorable i llarg pla seqüència que segueix un automòbil, però no és el mateix. Potser Welles fou un director més brillant que Truffaut, però ningú com Truffaut per filmar un automòbil en moviment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada