Amb qui parles? hem distreu la veu de la meva companya, que em crida des de la sala. Amb De, li responc, que un cop més creu temptar-me. Dit això entro a la cuina, i prenent l'esmolat ganivet de tallar verdures em secciono el dit menovell de la ma esquerra. Embolico el dit escapçat amb paper film, el deso al congelador en companyia de la resta de dits, i fent pressió amb un drap per mirar d'estroncar la sagnia vaig a la sala a pregar a la meva companya si em pot portar a l'hospital, que m'he tallat. Un altre cop? s'exclama ella, au, agafa un taxi, que tinc feina, acaba responent-me.
Ja al carrer trobo dificultats per aturar cap taxi, en no restar-me dits per alçar i fer el canònic senyal convingut entre taxistes i vianants que volen aturar un taxi. Podria, certament, cridar taxi! taxi!, però la utilitat del meu crit fora dubtosa, doncs som a l'hivern i de ben segur que els taxis circulen amb les finestres alçades, de manera que el meu crit restaria sord per l'única persona a qui s'adreça, essent audible, en canvi, per tots aquells que no han de fer res dels meus neguits. Podria, també, demanar que algú em demanés el cobejat taxi, però fora enutjós haver de donar explicacions a terceres persones. Millor caminar, sobretot si considero que ben a prop hi ha una clínica on de ben segur solucionaran el meu problema amb la màxima diligència. Fins i tot podrien cosir-me els dits escapçats de manera que res no assenyalés que en el seu moment foren escapçats. Caldria, doncs, tornar a casa a recollir els dits, però per això em caldria butxaquejar per agafar les claus, o premer el corresponent botó de l'intèrfon, tasques que, com la d'aturar un taxi, resten lluny de les meves actuals capacitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada