Kokkyo

Com n’era de fàcil, abans, creuar la frontera. Només calia travessar el prat i córrer, rient, corriol amunt (sempre amunt) entre els arbres. De sobte el món en què vivíem quedava a les nostres espatlles i al davant trobàvem l’ignot, un món nou, un reialme fantàstic on tot era possible.

Amb els anys, però, la frontera reculà. El camí per arribar-hi es feu llarg i penós. Calia tot un jorn (a voltes més) de llarga marxa per arribar a creuar aquella ratlla inexistent, aquell límit somort a partir del qual deixàvem enrere tot allò que coneixíem.

Ara la frontera és molt cara de trobar. Els vells camins s’han perdut i per tot hi ha esteses de fanals, vorades de panot i línies discontínues que no porten enlloc. Per un moment, però, ens pot semblar que hi hem arribat, que hem tornat a creuar la ratlla, que tornem a ser en aquell regne que ens és aliè, però indispensable. És, ai las, un miratge, un somni foll, impossible, com no triguem a descobrir. Aleshores el desànim ens aclapara, car podem arribar a creure que la frontera (i el que hi ha més enllà) potser mai ha existit, i que fora del món que ens envolta res és possible.

San-gatsu juichi-nichi ni eiga o mi ni ikimasho ka

El trenta-un d’octubre i el vint-i-vuit de desembre de 1992 vaig veure, als cinemes Verdi de Barcelona, El sol del membrillo, el tercer llargmetratge de Víctor Erice. En aquella pel·lícula Erice narrava un impossible, talment ens expliqués la història de Síssif arrossegant el roc d’alt del turó. Síssif prenia les maneres del pintor Antonio López en el foll intent de fondre percepció i realitat, talment el coneixement del món ens fos possible. López, amb paciència infinita, cada matí intentava contradir Magritte, i s’esforçava (amb mètodes entendridors) a pintar a l’oli els jocs capriciosos de la llum en les fulles d’un codonyer. Finalment, a diferència de Síssif, López, mortal com és, abandonà.

Uns mesos després, no sé la data exacta, vaig veure la pel·lícula per tercer cop. Quatre anys més tard, el vint-i-nou de desembre de 1996, vaig veure, a la Filmoteca, El espíritu de la colmena, el primer llargmetratge d’Erice que, anys després, reveia de nou a la Filmoteca. Era el vint-i-vuit de gener de 2001.

El proper 11 de març, a can Ramoneda, podré veure, finalment, l’Erice que em falta, El sur, el segon dels seus llargmetratges, després de prop de catorze anys de pacient espera.

Sumimasu

Viure, dic, no és imprescindible, car imprescindibles són altres coses. Quines? Fa de mal dir per allò de tants caps, tants barrets.

Però el batec del nostre cor, l’oxidació de les nostres cèl·lules, el creixement (infatigable) d’ungles i cabells, l’oxigenació de la nostra sang ... no només resulta prescindible, del tot innecessari, sinó fins i tot odiós, indesitjable i absolutament negligible si, en les nostres vides, fora de nosaltres mateixos, no hi ha res de certament imprescindible.

Viuré, si em vaga encar de viure ...

que deia aquell, el príncep.

Kono e wa ikura desu ka

- Doncs a mi m'agrada Mondrian - em digué ahir la meva companya després de llegir el post anterior - I al passadís ens quedaria molt bé un quadre seu.

Jo, com no pot ser altrament, acostumo a trobar les seves paraules sàvies i encertades, plenes de seny i dignes de ser obeïdes, més que escoltades. En aquest cas, però, i sense que serveixi de precedent, la seva proposta m'alarmà. Ràpidament vaig objectar que potser no ens podíem permetre una despesa tan important, sense comptar que els de l'assegurança del pis ens apujarien la prima i ens farien canviar la porta d'entrada per una de blindada, a més de fer-nos posar reixes al pati. I crec, vaig afegir, que les obres dels grans mestres han de ser (encara que no gaudeixin de la meva prescindible simpatia) als museus perquè tothom en pugui gaudir, i no pas en cases particulars, perquè així no semblés que només em preocupava per la qüestió econòmica, i que l'altruisme també motivava les meves objeccions.

- Vull dir un pòster - em replicà amb aquell to seu tan característic, que deixa clar que no faig gràcia i que si només haig de dir bajanades, millor que calli o que les escrigui al bloc.

De totes maneres d'aquí poc és el seu sant i jo haig de cobrar un final d'obra (cap fortuna, però), i mira, li podria fer una sorpresa. Així que, algú es ven un Mondrian a un preu raonable?

Malèvitx-san ga suki desu

Tal com jo ho veig, els pares de l'abstracció foren tres: Piet Mondrian, Vasili Kandinski i Kasimir Malèvitx.

No tinc simpatia per Mondrian ni pels seus acòlits, els neoplasticistes, una mena de ramat comandat per Theo van Doesburg, un sectari mediocre i vulgar. Kandinski, en canvi, em meravella tot i el seu incomprensible (i a voltes contradictori) discurs teòric que em recorda molt, massa, a l'estètica kantiana. Malevic, finalment, em desperta una incomprensible admiració, una inexplicable debilitat, una fascinació certament malaltissa. Potser perquè Malevic veié la seva trajectòria frustrada en topar amb un mur infranquejable, un mur terrible, paorós; un mur amb bigoti, amb nom i cognoms o, més aviat, nom i pseudònim, Iósif Stalin.

El mateix mur amb él que toparen, entre molts (moltíssims) d'altres, Mijaíl Bulgákov, Serguéi Eisenstein, Konstantin Melnikov, Serguéi Prokófiev ... Podria arribar a perdonar a Stalin la barbàrie que instaurà a la Unió Soviètica, les purgues, els assassinats, les tortures. Tot això li podria perdonar per allò que té d'humà, de comprensible, però el que mai, mai li podria, li podré perdonar, serà el fet d'haver-me privat de la paraula de Bulgákov, de la música de Prokòfiev, del cinema d'Eisenstein, de l'arquitectura de Melnikov ... i de la pintura de Malevic, Kasimir Malevic.

Tabete kudasai

Deia Goebbels, Paul Josehp Goebbels, que una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat. Però Goebbels, un foll enmig d'una bombolla de fanatisme anihiladora, no sabia el que es deia. La mentida, entesa com una asserció feta cientment contra la veritat (entenent per veritat una construcció contingent, un dogma revelat, un axioma científic ... tant és) no necessita res per imposar-se. Ni repeticions, ni falques publicitàries a ràdios andaluses, ni cap esforç. La mentida sempre triomfa, inexorablement.

És per això que em revolta la campanya publicitària engegada pel PP a Andalusia. No pas per la manifesta falsedat de la mateixa (la mentida, en els humans, és tan inevitable com la transpiració, això és, la suor), sinó per la inutilitat de tot plegat.

De tot cor, senyors peperos: no s'hi esforcin, no s'hi escarrassin, no malbaratin els recursos econòmics (migrats, sens dubte) del seu partit. No fa falta, cap falta ... si ja ho saben, ho sap tothom i és profecia: a Catalunya, dels castellanoparlants, en fem mandonguilles.

Ni-gatsu juni-nichi

Tal dia com avui, tretze de febrer de mil nou-cents quaranta-cinc, Dresde fou destruïda. A mig quart d'onze de la nit els primers avions de reconeixement sobrevolaren la ciutat, i pocs minuts després arribaren els bombarders, un total de 245 Lancaster britànics, que a dos quarts ja tenien la feina feta: prop de mil cinc-centes tones de bombes explosives abocades sobre la ciutat. A dos quarts d'una de la matinada tornà a haver avions sobre Dresde, en aquest cas bombarders britànics i nord-americans, uns 580 aparells, que llençaren unes sis-centes cinquanta mil bombes incendiàries, que no semblen poques. Es calcula que aquella nit, a Dresde, moriren entre cent vint mil i cent cinquanta mil persones.

A l'endemà els nord-americans tornaren a bombardejar la ciutat. Llençaren cinc-centes tones de bombes explosives d'alta potència i prop de tres-centes tones de bombes incendiàries. El dany, però, fou mínim, car no es poden matar als morts, ni destruir l'inexistent.

A Dresde no hi havia contingents militars. Tampoc hi havia indústries bèl·liques. No era cap punt estratègic ni tenia cap valor militar. La guerra, a més, ja estava guanyada i la rendició del que quedava de l'exèrcit alemany era només qüestió de temps. Perquè, doncs, els aliats (els bons de les pel·lícules, les democràcies avançades) varen anihilar Dresde?

Chiisai desu ka

... que prefería claramente, sin discusión, la obre menor a la mayor. Escogía La metamorfosis en lugar de El proceso, escogía Bartleby en lugar de Moby Dick, escogía Un corazón simple en lugar de Bouvard y Pécuchet, y Un cuento de Navidad en lugar de Historia de dos ciudades o de El Club Pickwick. Que triste paradoja, penso Amalfitano. Ya ni los farmacèuticos ilustrados se atreven con las grandes obras, imperfectas, torrenciales, las que abren camino en lo desconocido. Escogen los ejercicios perfectos de los grandes maestros. O lo que es lo mismo: quieren ver a los grandes maestros en sesiones de esgrima de entrenamiento, pero no quieren saber nada de los combates de verdad, en donde los grandes maestros luchan contra aquello, ese aquello que nos atemoriza a todos, ese aquello que acoquina y encacha, y hay sangre y heridas mortales y fetidez.

Escriu l'insensat.

Però ... Bartleby una obra menor? Bartleby un entrenament, una farsa? Bartleby un mer exercici? ... Bartleby és un prodigi, del llatí PRODIGIUM, això és, un miracle, un fet sobrenatural que es desvia de les lleis conegudes de la naturalesa. Bartleby és, paradoxalment, un dels pocs motius que tenim cada matí per obrir els ulls i lluitar contra allò que ens atemoreix i intimida. I si, hi ha sang i ferides mortals i fems pudents. El que no hi ha, però, són balenes. Ni blanques ni grogues, ni blaves ni magentes.

Watashi wa Guilgameix-san desu ka

Guilgameix fou (és?) el nom d'un personatge llegendari de la mitologia sumèria, la primera i més antiga civilització coneguda. És, també, el nom propi de persona més antic que jo recordo. Els sumeris, sembla que els primers a fer servir la roda i l'escriptura, habitaren a la baixa Babilònia, la terra de Súmer, al sud de l'actual Irak. Arribaren (des de no se sap on) cap el 3.500 a.C., i podem datar l'aparició del senyor Gilgamesh per l'any 2.750 a.C.. Gilgamesh, fill de Lugalbanda, fou el quart rei d'Uruk, una mena de dèspota que abandonà la seva ciutat per anar a cercar, ves per on, la immortalitat. Els primers representants del gènere humà es poden datar en uns tres milions d'anys, si fa no fa. Tres milions d'anys ... i la meva memòria tot just pot recordar el nom d'algú que va viure fa menys de cinc mil anys. El nom d'algú que recordo en tant que protagonista d'una faula inversemblant i poca-solta, d'una història impossible. I encara avui (alguns d'amagat, d'altres a viva veu) somniem, tendrament, amb la immortalitat del nostre nom, de la nostra obra, de la nostra estupidesa, quan no som més que un tió esperant els nostres cinc minuts a la foguera de les vanitats.

Watashi no te

Avui m'he despertat amb un dolor intens al canell dret. Encara mig adormit he provat d'incorporar-me, però en recolzar la mà al matalàs el dolor s'ha incrementat i se m'ha escapat un petit gemec. La meva companya, també mig adormida, m'ha preguntat si em passava res. Em fa mal la mà. Però ja se'm passarà. he respost.

Al llarg del dia, però, el dolor no ha marxat. No és que fos un dolor insuportable, no, però molestava, sobretot si intentava fer força amb la mà. Al vespre, estirats de nou al llit, la companya m'ha dit que el millor seria tallar-me la mà, a veure si així feia net. Com no podia ser altrament he trobat que la seva idea era magnífica, i he anat a la cuina a buscar el ganivet del pa i un drap, que aquestes coses, quan abans es fan, molt millor.

Oli en un llum. Jo em pensava que seria més dolorós, però no. L'ós es tallava francament bé. No s'ha estellat, i tot plegat ha estat ben suportable. L'únic però és que hem fet un bon merder, car amb el drap no hi ha hagut prou per estroncar l'hemorràgia de soca-rel, i hem acabat empastifant de sang tot el llit. Llàstima, perquè al matí havíem canviat els llençols.

Encara em noto una mica estrany sense la mà dreta, però suposo que és normal. Escric més a poc a poc, i encara no sé com m'ho faré demà a l'hora de dinar, sobretot si he de fer servir a la vegada la forquilla i el ganivet, com es fa, per exemple, per menjar un tall de lluç a la planxa. Potser m'hauré de comprar alguna mena de pròtesis?. Ja ho veurem, ja ho veurem.

Suki dewa arimasen

No m'agrada la gent d'esquerres, ni la de dretes. Ni la de dretes que es pensa que és d'esquerres. Ni els feixistes ni els socialdemòcrates. Ni els marxistes, ja siguin maoistes, trotskistes o grouxistes. No m'agraden els negres, ni els que no són negres. Ni els albins. No m'agraden els gitanos romanesos, ni els gitanos portuguesos, ni cap tipus de gitano. Tampoc m'agraden els inuïts. No m'agraden els filisteus, ni els saduceus ni els samaritans. No m'agraden els aqueus ni els troians. Ni els espartans, atenencs, tebans, o macedonis. Els perses encara m'agraden menys. No m'agraden els catalans (gens), ni els espanyols, ni els belgues. Ni els socis de l'Espanyol ni els del Barça. No m'agraden els paletes, ni els arquitectes ni els lampistes, ni els metges ni els malalts. No m'agraden els sindicalistes, no m'agraden els conductors d'autobús, no m'agraden els ocupes. Ni els matalassers ni els de la colla jove ... ni els del Serrallo. Ni els accionistes de telefònica ni els socis de l'OCU.

No m'agrada, en definitiva, la gent en tant que conjunt de persones, nombre indeterminat de persones, o una certa categoria de persones. Si de cas de vegades, excepcionalment, pot ser que algú, amb nom i cognoms, amb cara i ulls, deslliurat de tota categoria (aïllat del proïsme) em desperti una certa simpatia.

Asterió-san wa donata desu ka

Por lo demás, algún atardecer he pisado la calle; si antes de la noche volví, lo hice por el temor que me infundieron las caras de la plebe, caras descoloridas y aplanadas, como la mano abierta.

Així fa parlar Borges a Asterió, el Minotaure, el fill de Pasífae, l'esposa de Minos prenyada per un brau, el Toro de Creta, l'obsequi de Posidó. Minos, espaordit pel fruit de la luxúria de la seva esposa, feu construir una gran casa, un palau, el Laberint, per tancar (per amagar) al monstre. Asterió, sol al laberint, irremissiblement sol en la seva monstruositat (la seva singularitat), embogit per les estòlides cares de l'exterior, les cares dels altres, només espera al seu alliberador, a Teseu, l'heroi promès que li portarà la llibertat, la mort.

-¿Lo creerás, Ariadna? -dijo Teseo-. El minotauro apenas se defendió.

Però, verament ... es referia Borges al Minotaure?

Tersites-san wa doko ni sunde imasu ka

A l'assemblea dels aqueus Tersites (sancallós, pota-ranc, geperut, cabellesclarit i de punxeguda clepsa) defensà la pau amb els troians i el retorn dels grecs a llurs respectives llars. Ulisses, a la réplica, ridiculitzà Tersites, l'amenaçà, i amb el ceptre d'orador el colpejà al bescoll i a les espatlles. Tersites, confós i sangonós, amb el rostre banyat per les llàgrimes, tornà al seu seient enmig de les rialles, de l'escarni i la befa, dels prínceps aqueus.

Tersites fou fill d'Agri, net de Portaó i Èurite, i poc sabem de la seva vida. Sempre se'ns presenta com un foll de cos deforme, un malvat capaç de qualsevol infàmia, covard amb els forts i valent amb els dèbils, que fou mort a cops de puny pel diví Aquil·les en justa venjança per alguna malesa.

Tersites, sens dubte, devia ser català.

Chokokuka desu

En un espai annex a la gran sala es projecta un vídeo. En una llarga entrevista l'escultor parla sobre els seus orígens, els seus mestres, la seva infantesa, les polèmiques que l'han acompanyat ... parla, en definitiva, sobre la seva obra, que es confon amb la seva vida. L'entrevistador, sempre en un discret segon pla, fa bé la seva feina, amb preguntes pertinents i una certa complicitat.

Al museu, una mena d'escenografia tronada que amaga un edifici d'allò més vulgar, hi ha molta gent. No obstant això, la major part del temps restem (la meva companya i jo) sols davant la pantalla. De tant en tant, però, entren altres homínids. S'asseuen, miren una estona el vídeo, i marxen. Marxen!!!. Com poden, però, marxar? com poden no caure hipnotitzats, no caure captivats, seduïts, potser entabanats, per les paraules de l'escultor? com poden aixecar el cul del seient, donar l'esquena a la pantalla, i sortir? com poden ignorar el millor que els hi pot passar en molt de temps? com poden? com gosen?

Argentina ni ikimasho ka

Lo más escalofriante de aquella salvajada era la imposibilidad de distinguir a las derechas de las izquierdas. Sus prácticas eran idénticas: secuestros, torturas, asesinatos.

Aquestes paraules del taxidermista Azúa, Félix d'Azúa, estan extretes del seu blog. Azúa, amb motiu de la reedició d'un lllibre de memòries d'Andrew Graham-Yoll, ens parla de la guerra que a l'Argentina hi hagué entre militars (suposada gent de dretes) i montoneros (gent d'esquerres, com si diguéssim).

Sorprèn la sorpresa d'Azúa car les esquerres (com les dretes, com tothom) s'han caracteritzat, des de sempre, pels mètodes expeditius: Robespierre, Líster, Stalin, Mao, Pol Pot . . . la llista fora llarga, interminable. Azúa, però, troba el desllorigador: quan les maneres de l'esquerra no agraden, no són prou civilitzades, és que estan infectats pel virus nacionalista. El nacionalismo une en la barbarie incluso a lo más apartado, sentencia el nostre intel·lectual (no-nacionalista?). Gràcies a Azúa, doncs, finalment sabem que és el nacionalisme: una mena de loctite de la barbàrie.

Jo sóc incapaç de diferenciar les esquerres de les dretes, els no-nacionalistes dels nacionalistes, els bons dels dolents, nosaltres dels altres. Serà que per mi només hi ha dolents units en la barbàrie per la seva (la nostra) humanitat?.

Clar que jo sóc un cretí i, a més, miop.

Dasshoei desu ka

Després que ens hagin donat la vida, que ens hagin alimentat, vestit i educat, potser fins i tot estimat; després d'haver gaudit dels beneficis de la penicil·lina, dels plaers de la carn, del vers d'Homer; després d'haver tastat els fruits de milers d'anys de progrés; després de tot plegat i encara més, ens és lícit desertar? abandonar? no participar en la res-publica? enterrar-nos en vida, com Walser, en un manicomi? llevar-nos la vida? ens és lícit no procrear i fer que tot l'esforç dels nostres avantpassats fineixi amb nosaltres? abandonar-nos en el tedi més absolut? esperar, simplement, l'arribada de l'àngel alliberador?

Podem excusar-nos (i tant que podem) dient que res vàrem demanar, que res volíem. Però, és lícit fer el que fem?

Juni-gatsu nijugo-nichi

Tal dia com avui, vint-i-cinc de desembre, uns nens trobaren el cos, inert enmig de la neu, de Robert Walser. Era l'any 1956, i en feia més de vint-i-cinc que Walser havia ingressat de manera voluntària en un sanatori psiquiàtric. Waldau primer, Herisau després.

Al llarg dels anys d'internament Walser es dedicà a fer llargues caminades pels voltants del sanatori, i a escriure en petits bocins de paper amb una cal·ligrafia indesxifrable. Herisau es va convertir per a ell en un modest racó on poder somniar sense haver de respondre davant de ningú; esdevenir finalment el zero a l'esquerra que, potser, sempre havia volgut ser.

I és que només la bogeria ens pot donar la lucidesa necessària per destriar el gra de la palla? per adonar-nos que, en paraules escrites pel propi Walser, en aquest món tal vegada no hi ha res que valgui la pena d'ambicionar honestament.

Oni

Ogre, del francès ogre, potser derivat del llatí orcus, el dimoni de la mort, gegant barbut que apareix en les pintures funeràries dels etruscos. Amb el temps s'ha aproximat al panteó hel·lènic i ha esdevingut un dels noms de Plutó, Dis Pater, l'Hades.

Ogre, del francès ogre, potser derivat d'Ogur, antic nom donat als hongaresos, tal vegada referint-se als vàndals, poble indoeuropeu de família germànica originari de la riba del mar Bàltic, o persona que destrueix una obra d'art sense cap necessitat.

Ogre, personatge de ficció propi del nord d'Europa que es caracteritza pel seu aspecte grotescament humà i per una intel·ligència escassa. Acostuma a segrestar i/o devorar els infants als quals es dirigeixen els relats que protagonitza. Tenen la capacitat de transformar-se en animals endèmics dels boscos on viuen.

Ogre, Schrott, personatge de ficció interpretat per Gert Fröbe a el cebo de Ladislao Vajda el 1958, segons l'obra de Friedrich Dürrenmatt. Schrott, persona apocada i tímida, només trobava consol en la submissió dels més dèbils, això és, dels nens. Nenes, en el seu cas, a les que assassinava.

Sumitai desu ka

En una de les pàgines del darrer llibre d'Imre Kertész publicat a casa nostra, Valaki mas. A változás kronikája, se'm fa present un insensat excel·lent, Ligeti, György Ligeti, paorós autor de músiques impossibles.

A la fi, del públic més aviat migrat, en surt un home amb un jersei, cabells blancs, lluïssor a la mirada. Es presenta: György Ligeti. Durant uns instants em quedo sense alè.

Pocs dies després, al cinema, un número musical d'una de les darreres pel·lícules del senyor Burton, Charlie and the Chocolate factory, paròdia una escena de 2001: a space odyssey de Kubrick. De fons, unes veus quasi imperceptibles ens transporten al foll malson del Rèquiem de Ligeti. Normalment associem l'obra de Kubrick amb una de les peces més conegudes de Richard Strauss, Also sprach Zarathustra, però Ligeti també hi és, i tant que hi és. Com també hi és en una altra de les seves pel·lícules, Eyes Wide Shut, basada en una breu novel·la d'Arthur Schnitzler.

Kertész, Ligeti (per partida doble en menys d'un mes), Burton, Kubrick, Strauss, Schnitzler. Potser si que paga la pena de viure.

Kochira wa Sísif-sama desu

Sísif, el més astut dels mortals, fou condemnat a arrossegar un enorme roc fins al cim d'un turó. Els motius del càstig, irrellevants, resten desconeguts. Tan ingrata penitència, però, mai era assolida, car el roc sempre rodolava pendent avall, i Sísif havia de recomençar, un i altre cop, dia rere dia, per tota l'eternitat, la seva impossible missió.

Era Sísif conscient de la inutilitat de llurs esforços? Acceptava resignat el seu fat, del qual ni tan sols la mort, mort com ja era, el podia alliberar? o tal vegada albergava, potser en el racó més ignot del seu cor, una petita ombra d'esperança?.

I nosaltres, els més soques dels mortals, alberguem encara cap esperança?

Ohayogozaimasu

Sunrise és el títol de la primera pel·lícula que el meu admirat Murnau, Friedrich Wilhelm Murnau, va dirigir als Estats Units. Sunrise es pot traduir fàcilment al català per l'alba. Si se'm permet la llibertat, però, a mi sunrise em sona a somriure (coses de la fonètica imaginativa ), i que m'excusin els lingüistes. El somriure de qui? del sol, és clar. L'alba, el somriure del sol. Si, ja ho sé, sona com el que és, ridícul, però tampoc passa res si cada matí, en ser acaronats per la llum del dia, pensem, endebades, que el sol somriu o, molt millor, que ens somriu, tot desitjant-nos un bon dia.

I tot plegat gràcies a Murnau, que canvià el títol original previst, The trip to Tilsit (el guió del film era una adaptació de l'obra Die Reise nach Tilsit de Hermann Sudermann) primer, Tale of two humans després, pel definitiu Sunrise, el somriure del sol.

Nani o shitai desu ka

Dimarts passat, a l'Avui, l'imparable Bofill escrivia sobre les generacions filles del benestar econòmic. Adolescents, joves, i no tant joves, sense cap interès per res ni per ningú, orfes d'entusiasme, desertors socials. En el nostre món, però, en el nostre temps, és possible l'entusiasme?

El diccionari de l'IEC defineix entusiasme com exaltació de l'ànima sota la inspiració divina. I, etimològicament, l'entusiasme deriva del grec έυθονσιαψός (arrapatament, èxtasi), que prové de έυθονσιάζω (estar inspirat per una divinitat), que al seu torn deriva de θεός (déu).

I en un món on els Déus jeuen morts i oblidats, qui (o que) exaltarà les nostres ànimes?, qui (o que) farà bategar els nostres cors?, qui (o que) il·luminarà els nostres dies?, qui (o que) ens deslliurarà del tedi, l'ensopiment, la insatisfacció? qui (o que) ens farà viure?

O, tal vegada, ens conformem amb sobreviure?

Shiroi-san ni noborimashita

Després d'una ascensió llarga i monòtona, de no molta exigència física i nul·la dificultat tècnica, vaig arribar al cim del Montblanc en companyia d'un company i de nombrosos desconeguts. Això fou a finals del mes de juliol de l'any vuitanta-vuit, mil nou-cents vuitanta-vuit. Als nostres peus s'estenia la b/vella Europa, la formosa donzella seduïda per Zeus, que restava amagada sota un espès mar de núvols que semblava protegir, sense gaire èxit, la solitud dels cims. Fins i tot la propera vall de Chamonix semblava una vana il·lusió, no més que un somni, un record llunyà.

La davallada resultà penosa. Després d'haver caminat per sobre dels núvols, d'haver dormit a quatre mil metres, d'haver esquivat el llamp, la còlera de Zeus, enmig de geleres; tornar al món dels humans se'm presentava com la més terrible de les penitències. El pecat? la supèrbia. La supèrbia d'haver volgut, ni que fos fugisserament, albirar el món reservat als Déus.

I és que ja ho digué Santa Teresa, més llàgrimes es vessen per les pregàries ateses que per les desateses.

Ima nan-ji desu ka

La més terrible de les idees concebudes per la ment humana és, sens dubte, la del temps, això és, la durada i successió de les coses finites, considerada com a transcorrent d'una manera contínua i uniforme.

El més terrible dels fills d'Urà i de Gea, de la terra i del cel, fou, sens dubte, Cronos, que s'assimilà tardanament, i per tradició òrfica, amb Chronos, el temps. Cronos castrà al seu pare, abocà al Tàrtar als seus germans, i es menjà als seus propis fills. El poder que tot ho devora: passat, present i futur.

Avui, amb els Déus morts i els Titans oblidats, res no ha canviat, perquè res pot canviar. El temps continua devorant les nostres efímeres i fràgils vides, devorant-se a ell mateix, car, sense nosaltres, el temps mai hagués existit.

Barcelona desu

A voltes el desànim m'aclapara. Soc al carrer i, per tot on miro, no veig més que estòlids. Escolto les seves faules absurdes, contemplo llurs abominables rostres, m'esgarrifo dels seus actes. Feu, penso, que el meu carrer tingui tot just l'amplada de la meva passa. Però no, carrer de la dreta de l'Eixample, amb la seva vorera canònica de cinc metres. Espaordit fujo. Ara soc a casa, a les fosques, sense gosar encendre cap llum, no fos cas que l'espill, inclement, em mostrés un rostre, el meu, a on es descobrís la mateixa abominació, la mateixa estupidesa, la mateixa follia que m'ha fet fugir.

Finalment, enmig de la fosca protectora llegeixo a Foix, pensant que potser Foix va llegir a Swift, Jonathan Swift, un mirall (cruel, com no) que ens retorna la nostra pròpia imatge.

Que hagin aparedat portals i finestres; que dalt de la torre no onegin banderes; que les algues en créixer monstruoses cloguin els passatges; que els arbres per damunt els murs s'estenguin en rares floracions vermelles i que tots els carrers donin a la mar abocats en esculls temibles; que els cavalls siguin amos i senyors de la meva vila i s'hi passegin impúdicament nus; que els ocells s'occeixin en topar amb el cel arran de sostre; que el cel sigui només un trist miratge de la mar. ¿Què em pot sorprendre si avui he vist saltar de cop els lloms dels meus llibres i he descobert la putrefacció cancerosa que destrossa llurs entranyes?.

Diari (1918)