Nani o nomitai desu ka

El vi ha de ser excel·lent, sempre, indefectiblement. Tant és que haguem de menjar pinso, beure pixats o vestir-nos amb parracs, viure en una cofurna, tant és. No vull dir que això sigui desitjable, no, de cap de les maneres, ni tampoc que ens haguem de conformar, resignats amb la nostra dissort, només faltaria. Hem d’aspirar a l’skrei de les Lofoten, a l’excel·lència del bou de Tajima, a la millor tòfona blanca... només que, de vegades, fins i tot els millors ensopeguen, més encara nosaltres, i bé hem de menjar alguna cosa si el que volem és viure o no gosem morir.

Però el vi ha de ser excel·lent, sempre, indefectiblement, doncs, altrament, perquè n’hauríem de prendre?

Yasashikunai desu

No és fàcil escriure amb un nadó de tres mesos a la falda. No pas perquè haguem de deixar anar el bolígraf cada dos per tres, ens caigui la llibreta, o haguem d’apartar constantment les mans del teclat per mirar de subjectar un cap que branda sota els auspicis de la dita llei de la gravitació universal (Philosophiae Naturalis Principia Mathematica, de 1687), o per controlar uns impredictibles moviments de mans i peus, no. Ni tampoc perquè el petit ens distregui demanant la nostra atenció, la nostra cura, i ocupant, a tothora, el nostre pensament, no.

Si no és fàcil escriure amb un nadó de tres mesos a la falda és, senzillament, perquè escriure no és gens fàcil.

Kochira wa Prometeu-san desu

Prometeu, fill de Jàpet i Clímenes, robà el foc als Déus per fer-ne present als humans, que n’estaven privats per decisió de Zeus, el més gran dels olímpics. Agraïts, els homes veneraren Prometeu com a protector de la civilització, li construírem temples i el glorificaren en la seva literatura. Però Zeus, venjatiu, feu encadenar Prometeu en un gran roca als confins del món, a la serralada del Caucas, a on cada nit una àliga li devorava el fetge, que tot seguit es regenerava per péixer novament al rapinyaire, nit rere nit, any rere any, fins que Hèracles, camí del jardí de les Hespèrides, desobeí el mandat diví i alliberà Prometeu.

Però, fer entrega del foc als homes, fou verament un present?

Kono hon o yomimashita

El senyor Kopfrkingl incinera cadàvers al crematori de Praga, capital de Txecoslovàquia, avui República Txeca. El senyor Kopfrkingl és un bon jan, potser una mica babau, però bon jan, sempre disposat a ajudar a qui faci falta, a donar feina a qui no en tingui, i a convidar a taula a qui es trobi sol. El senyor Kopfrkingl és abstemi, no pren alcohol i no fuma, i es lamenta pel futur del fill d’un veí seu alcohòlic, doncs, de vegades, aquestes coses s’hereten. El senyor Kopfrkingl adora a la seva muller, encara més als seus dos fills, i també a la humanitat, tota, sense excepcions, cavalls inclosos.

I el senyor Fuks, Ladislav Fuks, és qui va escriure la faula del senyor Kopfrkingl, L’incinerador de cadàvers, una narració contundent, d’una prosa exquisida, irònica i repetitiva, i, gosaria dir, d’allò més tramposa doncs, altrament, hagués pogut publicar el senyor Fuks a la Txecoslovàquia dels anys seixanta?

Uchi ni imasu ka

De tornada a ciutat fem nosa. Passegem pels carrers mil cops trepitjats i ens sentim forasters, doncs només sentim llengües estranyes que no entenem, i alhora, quan nosaltres parlem, ningú no ens entén. A les botigues ens miren amb estupefacció, i als bars, per molt (h)originals que siguin, ens corregeixen, condescendents, abans de servir-nos vi glaçat, sempre dolent, i car, caríssim.

Fins i tot a casa, entremig dels nobles edificis construïts fa cent anys pels beneficis del tèxtil, sentim les veus estrangeres dels estadants del pis del costat, avui italians, convertit part en apartament per turistes, part en dormitori per a immigrants al servei dels primers, doncs nosaltres, per si no ho havia dit, fem nosa.

Natsu-yasumi

Visitem Besalú i quedem molt descontents amb la vil·la, doncs el paviment dels carrers és del tot irregular, intransitable pel cotxet de la petita A., i l’orxata que prenem a la plaça dita de la Llibertat és lamentable. A Joanetes, en canvi, restem complaguts, molt, tot i el toc de campanes que espanta a la petita, que pren pit sota una porxada, al costat del cementiri, alhora que jo llegeixo i recordo que vint-i-sis anys enrere ja vaig seure sota la mateixa porxada, quan encara estava més prim que ara, costa de creure. A Olot comprem cireres del Canadà i aigua del Japó, trobem coneguts i prenem més orxata; a la fageda mirem d’extraviar-nos, endebades, en un laberint de faigs; i per tot trobem obres dels RCR, una plaga. Tornem a Hostalets, a passejar, del dret i del revés, fins a tres cops, sis, doncs cal retornar al punt de partida per agafar el Renault que ens han deixat i anar a comprar al Caprabo de les Presses o a la cooperativa de Verntallat, a on comprem vi de Gandesa i sardines de Roses. I sempre, sobre els nostres caps, aliè a tot, el Puigsacalm, a on, sembla mentida però és ver, encara no hi he pujat.

Això, però, no han estat les vacances, i ara. Les vacances han estat les prop de dues mil pàgines llegides.

Ashita natsu-yasumi ikimasu

Doncs això, tot i que demà no agafaré cap avió ni marxaré gaire lluny, circumstàncies obliguen, el blog, un cop més, resta tancat per vacances fins a finals d’agost. (escassíssims) Lectors, salut.

Kore o kakitai desu

Vull deixar dit, per escrit, que si un dia un geni totpoderós sortit de qualsevulla llàntia meravellosa, o un follet del bosc, una fada bona, o un malvat dimoni, tant és, m’oferís, usurer o generós, a canvi de tot o res, alterar, en el que fos, la meva vida passada, present i/o futura, poc o molt, a la meva voluntat... jo, un cop descartades les quatre nicieses habituals (immortalitat i salut, dones i riquesa), només tres coses, que són una, li demanaria: veure’m privat, per sempre més, de vista, oïda i parla, això és, esdevenir cec, sord i mut.

I un cop dit (escrit) això, cansat d’esperar l’aparició del fantàstic, enlloc de llevar-me jo mateix ulls, orelles i llengua, res de més fàcil, sortiré, dèbil com sóc, a veure món, a escoltar a qui em vulgui parlar, a parlar a qui em vulgui escoltar.

Uchi ni kaerimasu

Torno cap a casa esgotat... i desolat. A Laie, a la Central, a la Catalonia, també a la Documenta, fins i tot a l’FNAC... l’he buscat per tot arreu, però res. He mirat a les taules de novetats i als prestatges on dormen els escollits, a la secció de literatura catalana i a la de literatura castellana, he remenat best-sellers i poemaris, he regirat llibres editats a Nova York o a París, però res, res de res. No en sé el títol, cert, ni l’autor, encara menys l’editorial, però els he fet descripcions detalladíssimes, als llibreters, que un rere l’altre m’han dit que no, que no els sonava gens la història que jo els explicava.

I capcot, començant a arrossegar un enorme roc costa amunt, torno cap a casa, esgotat... i desolat.

Kyō no kakimono (VI)

Al llarg de les darreres setmanes he anat bastint una gran història. A partir d’una anècdota, d’una petita observació, he creat un personatge, un vell dement, diguem-li A. La història, més que narrar la bogeria d’A., que també, narrarà les nostres, les meves, de bogeries: l’horror de la guerra, la misèria de la postguerra, el desencís de la democràcia, l'extinció del pressent... tot un segle d’Història. Pres per l’entusiasme he fet i refet la biografia d’A., la dels seus pares i la dels seus veïns, i encara la de tota una galeria de petits figurants que ompliran tots i cadascun dels racons de la trama, donant versemblança i coherència, matisant i complementant el desenvolupament dels fets. Després he triat les veus narradores, que seran tres, fragmentàries i subjectives; l’estructura del text, construït a base de miques, sense continuïtat aparent; i els registres del llenguatge, a voltes arcaic i infantil, en general gris i monòton, d’un estàndard de telenotícies.

I finalment, aquest matí, curull d’entusiasme, amb tot ja decidit, incapaç de contenir la impaciència, he corregut a la llibreria a comprar la novel·la, doncs, de ben segur, algú ja la deu haver escrit.

Kyō tara no ryōry o shimashita

Avui he fet un pil-pil. La meva intenció, però, no era pas aquesta, doncs jo només volia sofregir unes restes de bacallà per acompanyar un plat de pasta. Però en veure com el bacallà deixava anar la seva gelatina he tret la paella del foc i he començat a sacsejar-la amb suavitat, obtenint una emulsió que he espessit afegint un poc més d’oli, alhora que continuava amb el bellugueig circular. Finalment he obtingut una salsa espessa que es confonia amb els petits bocins de bacallà, un pil-pil.

Tot plegat una mitja hora a la cuina, menys de cinc minuts per menjar-me'l, i més de tres hores per escriure les vuitanta-set paraules, les insatisfactòries vuitanta-set paraules, del paràgraf anterior.

Gienkin

Escriu l’Enric Sòria a l’Avui sobre el Consell de la Cultura i les Arts, l’ens que ha de donar pas a un nou model de gestió cultural a casa nostra, això és, a una nova manera de distribuir diner públic entre els amics. La polèmica, pel que sembla, rau en quants han de ser els Consellers de l’esmentat Consell, si catorze com diu el projecte de llei, o menys, deu com a màxim, quatre o cinc a poder ser, segons argumenta el mateix Sòria.

Jo proposo que només n’hi hagi un, de membre, Jo, en dErsu_, que, no per res, sóc el favorit dels Déus, l’heterònim de qui això escriu, que així esdevindria, per sempre més, l’únic beneficiari del pressupost de la Conselleria de Cultura, enguany sis-cents set milions quatre-cents setanta-vuit mil dos-cents euros.

Doko e ikitai desu ka (V)

De sobte, en mirar el rellotge, me n’adono que és tard, molt tard, i que si no m’afanyo de valent encara arribaré a misses dites. Així que apresso el pas, però neguitós com estic no en tinc prou, de caminar de pressa, i començo a córrer, accelerant tan com puc, que no és poc, fins que m’haig d’aturar, esbufegant, doncs no puc aguantar el ritme. I aturat a la vorera, recolzant les mans als genolls, encara panteixant, veig venir, enmig del trànsit, el llum verd d’un taxi, que m’apresso a aturar, alçant la mà dreta, amb un dit estès, l’índex, alhora que crido, taxi!!!.

Cap a on? em pregunta el taxista, un cop sóc dins, amarat de suor. No ho sé, li responc, sorprès, no pas de no saber-ho, i ara, sinó de què m’ho pregunti. Tant és, afegeixo amb seguretat, tant és... però haig de ser-hi ja.

Go desu (II)

Empedrat de meló, anuncia el dit cuiner mediàtic, que tot seguit comença a explivar vida i miracles del meló, el fruit de la melonera, planta herbàcia anual de la família de les cucurbitàcies (cucumis melo), de tiges ajagudes i híspides, fulles orbiculars o reniformes, flors grogues i fruits (els melons) en pepònide. I, erudit com ell sol, ens revela que el meló no és una fruita, no, i ara, sinó una hortalissa, nom genèric aplicat a les plantes herbàcies que hom conrea als horts.

I assegut a la sala, enfront del televisor, començo a recordar els anys escolars, quan ens explicaven que les formigues eren insectes, les aranyes aràcnids, i els cargols mol·luscs. Llàstima, però, que mai ens diguéssin que les paraules només són el que són, això és, paraules, allò que hom diu.

Watashi wa keisatsu desu ka

Malmet les collites i delma els ramats, atemoreix als ciutadans i fa insegurs els camins, ningú no gosa viatjar i el comerç es ressent... i, un cop l'any, encara ens exigeix set verges, es lamenta el monarca. Jo l'escolto pacient i li asseguro que a partir d'ara no hauran de témer res, ni ell ni cap dels seus súbdits, que jo els alliberaré del gegant. Drac, em corregeix, primmirat, el majordom del rei, és un drac, no pas un gegant.

Doncs del drac, sentencio. Abans d'anar per feina, però, exposo el meu preu: un terç de les collites i dels ramats, més un impost d’un terç, també, sobre els beneficis del comerç. El monarca, sobtat, s'exclama, incrèdul, però si això és més del mal que ens causa el drac!!! Jo em pensava que tindríeu prou maridant-vos amb la meva filla, com és d'habitud en aquests casos.

Ben pensat, responc, també la mà de la vostra filla.

Uchi ni ikimasu ka

Caminant apressat enmig de la gentada, distret com sempre, no el veig venir fins que és massa tard i un cop sec em fa caure d’esquena, tan llarg com sóc, sobre la vorera. I tot seguit, sense temps de res, noto com els pneumàtics em passen per sobre, primer un, després l’altre, aixafant-me contra el terra, on resto sense forces, ni esma, ni cap ajut, doncs ningú, ni tan sols el ciclista que m’acaba d’envestir, m’auxilia.

Al terra em sorprenc en notar com els vianants em comencen a passar per sobre sense ni tan sols ensopegar amb el meu cos, com si jo només fos una peça més del paviment. Però a mesura que passa el temps, que passen els dies, m’hi acostumo, a tot, a les sabates planes i a les de taló, als patins i als carros, a les motos i a les bicicletes, als bastons i a les graneres, als xiclets i a les clofolles, a les cigarretes i a les escopinades, als mocs i als vòmits, als pixats i als excrements, als gats i als gossos, als insectes i als aràcnids, al sol i a la pluja, al fred i la calor...

Fins que un dia sento un gran estrèpit i veig amb horror com un home, abillat amb casc i armilla reflectora, fa anar un martell piconador que tot ho esmicola, doncs, pel que sembla, fan obres al carrer. Així que m’aixeco i marxo cap a casa.

Roku-gatsu nijūsan-nichi

Assegut a la plaça, esperant l’arribada de la meva companya amb la nena, escric, alhora que un grup de nois llencen petards, doncs és Sant Joan. Els més porucs els deixen sobre el sauló i fugen cuita-corrents abans no esclatin. Els gallets, en canvi, els encenen amb gest lent i els llencen ben amunt sobre la vertical del seu cap, esperant, immòbils, que s’esbocinin, sorollosos, abans de caure. Alguns, davant la mirada burleta dels dits valents, s’atemoreixen i s’aparten, per si de cas la trajectòria no és prou llarga i l’esclat els fereix. D’altres, els aficionats al futbol, suposo, els llencen encesos al seu davant i els allunyen amb un precís cop de peu abans no petin... i així anar fent fins que la bossa dels petards resta buida, com les butxaques, sense diners per comprar-ne més. Aleshores s’asseuen en un banc, amb el cul al respatller i els peus al seient, i fumen.

Finalment marxen, no sense abans desviar-se per passar per davant d’on seuen unes noies i llençar una darrera piula, expressament reservada, a tall de comiat.

Kyō J-san ni mimashita

Camí de la feina, caminant apressat pel carrer, em trobo a J., de qui fa temps que no en sé res. Però, davant la meva sorpresa, J. no sembla gaire complagut per la trobada, com si la meva presència li resultés ofensiva o molesta, potser, espero, perquè li suposa un enutjós contratemps, atrafegat com sempre va, i els pocs minuts que ara haurà de perdre en dir-me no res li resultin un penós destorb. És per això que, pensant en el proïsme, enlloc d’aturar-me li dono una lleugera empenta i me’l trec del davant sense dir-li ni ase ni bèstia, alhora que apresso el pas i faig oïdes sordes als seus renecs, a la seva incomprensible indignació.

I és que el món, de desagraïts, n’és ple.

Chotto matte kudasai (IV)

Tenia una biblioteca de llibres d’art grandiosos que omplien una de les parets de l’estudi; els havia anat acumulant i estudiant al llarg de la seva vida, però ara no podia asseure’s a la seva butaca de lectura i girar les pàgines d’algun d’aquests llibres sense sentir-se ridícul. L’engany –tal com creia ara– havia perdut força, de manera que els llibres només magnificaven el concepte d’amateur absolutament ridícul que tenia d’ell mateix i la falsedat de l’afany al qual havia dedicat la seva jubilació.

Escriu Philip Roth a Elegia, la seva darrera novel·la.

I bé, potser la meva biblioteca no és farcida de grandiosos llibres d’art, ni estic jubilat, i tot, poc o res, tant és, tinc a veure amb l'innominat protagonista de la novel·la... no obstant això, la ridiculesa és, sens dubte, compartida.

Watashi wa kabutomushi desu ka

Avui, en despertar-me, enlloc de llevar-me o de tornar-me a dormir he romàs al llit, mig incorporat, contemplant com la meva companya, encantadora com sempre, dormia. I en atansar-m’hi per fer-li un petó he vist que qui dormia al meu costat era, sens dubte, una enorme marieta, una coccinellidae de l’ordre dels coleòpters, subordre dels polyphaga, de closca vermella puntejada de negre, antenes i ulls compostos, i tot allò que es pot esperar d’un escarabat, èlitres inclosos. Però, tot i això, era la meva companya, sens dubte, doncs per més que la mirava no li veia res de diferent, sols que era una marieta, com sempre ho devia haver estat, per molt que jo, fins ara, no me n’hagués adonat.

I en ser al carrer m’he sorprès en veure’m envoltat d’escarabats (negres o vermells, grans o petits, amb ales o sense) per tot. Però a l’igual que amb la meva companya les seves aparences no em sobtaven, doncs eren les habituals, com si tothom hagués estat sempre un escarabat, només que jo, distret com sóc, no m’hi havia fixat.

I al vespre, a casa, al lavabo, mirant-me al mirall a l’hora de rentar-me les dents, he vist el que no pot ser: que jo, com tothom, també sóc un escarabat.

Tabetai desu ka

Assegut a la sala, llegint, sento com la petita A. comença a plorar, alhora que belluga les mans al seu davant, obrint la boca a més no poder, cercant el mugró que l’alimenta, com si encara tingués gana. Però no pot ser, si tot just acaba de buidar els dos pits de la mare, primer l’esquerre, després el dret, que ara resten buits, exhausts. M’apresso, doncs, a preparar el biberó preceptiu, amb dues mesures de llet en pols per seixanta mil·lilitres de l’aigua, prèviament bullida, que servem dins una ampolla.

I només apropar-li el biberó als llavis la petita A. pren la tetina, que començar a xumar amb força, fins que als pocs segons l’escup, reprenent el plor, doncs, poc m’ho pensava, els nadons, talment fem els adults, mai resten satisfets amb allò que tenen, per molt que sigui el que fins fa tan sols uns instant, desitjaven amb desesper.

Kyō doko ni ikimashita ka

Primer faig cua en el desori inimaginable del CAP per demanar hora, tot seguit m’espero davant de la porta número tres fins que és el meu torn, i un amable doctor em dóna el paper que he vingut a buscar, que corro a portar al carrer Manso, on sembla que sojornen els especialistes. I a Manso m’espero en una sala buida amb prop de cent cadires fins que m’atenen i em bescanvien el paper que porto per un de nou, omplert a mà, que guardo amb cura i m’apresso a portar a una oficina municipal, just a tocar de la Central, la llibreria del Raval. I allà m’entretenen una mica parlant d’això i d’allò, fins que em canvien el full que porto per un sobre de paperassa que haig de portar a una oficina de tot un ministeri, el de Treball. Així que torno a apressar-me carrer avall, doncs ja és tard i potser tanquen al migdia. Però quan arribo encara és obert i m’atenen de seguida, fotocopien alguns dels documents que porto, entren dades a l’ordinador, em fan quatre preguntes que responc amb seguretat i em donen un nou full que, em diuen, he de portar amb la màxima diligència allà on de bon matí he començat, al CAP del passeig de Sant Joan.

I vós, benvolgut lector, potser pensareu que em repeteixo, que ja està bé d’anècdotes forçades, d’estructures circulars i peixos que es mosseguen la cua, de recursos formalistes de poca volada. I tindríeu raó si no fos... si no fos que avui, res del que he escrit, és ficció.

Ganbatte kudasai (III)

Desperta ferro! Desperta!, crido, anacrònic, alhora que copejo l’esmolat bronze de la pica amb el sòlid granit del tarter, que espurneja temorós de la meva ira, fins que esgargamellat prenc empenta i gito la pica vers l’enemic que s’estén fins allà on arriba la vista i encara més, en una falange d’infinits rengles infinits, doncs tothom és al meu davant. I coratjós prenc el punxegut glavi i corro vers les files d’hoplites, esventrant als valents que gosen enfrontar-se’m, occint per l’esquena als que fugen, matxucant caps i trucidant braços, foll pel carnatge, xop de sang, amb tothom, per fi, inert als meus peus.

I és aleshores que, endebades, cerco al poeta cec perquè canti la glòria d’aquest jorn, doncs jeu sense vida; que cerco a coneguts o amics primer, a qui sigui després, perquè em lloïn els mèrits o em reconfortin amb el seu dolor, tant és, doncs a tots he mort, com als déus, que ja no em podran reconèixer com a igual.

Uchi ni kaerimashita

Avui hem tornat a casa i res ja no és com abans. No és que els carrers siguin diferents, doncs són els de sempre, mateixos balcons, mateixes voreres, mateixos veïns. Ni el nostre pis ha canviat, doncs tot segueix igual, amb la buguenvíl·lia al pati, llibres aquí i allà, bacallà i olives a la nevera. Fins nosaltres, tot i el que sempre acostumo a dir, som els mateixos de fa tres dies, quan marxàrem.

Potser, si de cas, és que en marxàrem dos, i n’hem tornat tres.

Ilíada o mimasu

Preneu tots esment en les meves paraules, déus i deesses, i us diré el que, dins el pit, em dicta el meu cor: que cap de vosaltres, deessa que sigui o bé déu, no provi de transgredir la meva ordre, ans tots a l’una aproveu-la, per tal que jo pugui acomplir el meu propòsit amb celeritat.

Paraules de Zeus, pare dels déus, a l’inici del cant vuitè de la Ilíada, atribuïdes a Homer, segle VIII abans de Crist, fa, doncs, més de dos mil set-cents anys, traduïdes en prosa per Montserrat Ros i Ribas, tot just editades per la Fundació Bernat Metge. I les mateixes paraules, traduïdes en bells hexàmetres pel prevere Manuel Belasch per l’Editorial Selecta, fa més de vint anys:

Tots els déus escolteu-me, totes també les deesses,
Que us diré allò a què el cor dins de l’entranya m’invita.
De debò! Que cap déu però tampoc cap deessa
Tondre del tot temptegés el meu verb ans us cal assentir-hi
Tots a l’encop, perquè ràpid jo aquests treballs enllesteixi.

I per esborrar qualsevol dubte sobre la fidelitat dels traductors, per a qui sàpiga grec clàssic, l’original:

κέκλυτέ μευ πάντές τε θεοὶ πᾶσαί τε θέαιναι,
ὄφρ' εἴπω τά με θυμὸς ἐνὶ στήθεσσι κελεύει.
μήτέ τις οὖν θήλεια θεὸς τό γε μήτέ τις ἄρσην
πειράτω διακέρσαι ἐμὸν ἔπος, ἀλλ' ἅμα πάντες
αἰνεῖτ', ὄφρα τάχιστα τελευτήσω τάδε ἔργα.

Deus i deesses, lectores i lectors, analfabets i analfabetes, amigues i amics, coneguts i conegudes, també desconegudes (i desconeguts), catalans i catalanes, no catalanes i no catalans, heterosexuals i homosexuals, lesbianes, caucasians/nes i afroamericans/es, també asiàtics/ques, alts/es i baixos/es, prims/es i grassos/es, totes i tots!... per si en quedava algun dubte, els grecs i les gregues ja ho varen dir tot, tot, tot.