San Petersburg ni sunde imasu ka

Els noms dels personatges són extravagants, porten a confusió i són difícils de pronunciar. Baixmatxkin, per exemple, Akaki Akàkievitx Baixmatxkin, o Arina Semiónovna Belobriúxkova. També els noms dels carrers són poc clars: l’avinguda Nevski, el pont Issàkevski, que travessa per sobre del riu Neva. Tot plegat fora d’allò més fosc si en realitat no fos com la més pura de les aigües, aquella que a la primavera, en començar el desglaç, davalla cristal·lina per les altes valls ribagorçanes.

M’ho he trobat amb Dostoievski, també amb Turgenev i amb Tolstoi, divendres amb Txèkhov, i ara amb Gógol, doncs tot i la confusió dels noms, tinc la sensació que els grans autors russos escriviren amb gran clarividència sobre casa nostra, un país de polítics panxacontents, funcionariat indolent i llodronici institucionalitzat, grafòmans elevats a la categoria d’escriptors, revolucionaris de casa bona, burgesos vinguts a menys que res i desvagats que tot ho critiquem sense fer mai res, no fos cas que, com acostuma a passar, encara fóssim pitjors.

Oboe

Després de reconstruir una bonica imatge tot combinant mil petites peces de cartró, en cadascuna de les quals hi ha una mil·lèsima part de la imatge a reconstruir, el joc és acabat. Ara només resta tornar a desmuntar la imatge en mil parts, les mil peces ja esmentades, desar-ho tot a la capsa decorada amb una reproducció de la imatge reconstruïda, i desar la capsa al seu lloc per si hi tornem en un futur indeterminat. Hi ha qui, però, plastifica la imatge reconstruïda, la fa emmarcar i la penja en una paret del seu habitatge. Un cop que ha reconstruït, emmarcat i penjat moltes imatges, tantes que ja no hi caben a les parets, ven el pis on viu i se'n compra un de més gran. Quan el nou pis també té les parets totes folrades d'imatges reconstruïdes, es continua amb els sostres, les portes, els vidres de les finestres, les taules i tota superfície plana disponible, el terra, per exemple. Aleshores caldrà caminar amb molta cura per l’interior del pis, no fos cas que trepitgéssim alguna de les imatges. Un cop que la persona mor, totes les imatges reconstruïdes van a parar a les escombraries.

Tot i que ho pugui semblar, no estic parlant, de cap de les maneres, de trencaclosques, versió nostrada de l'anglès puzzle.

Watashi desu (VI)

Gràcies a la reproductibilitat tècnica veig el meu embolcall en una petita pantalla. Veig la meva imatge que es belluga d’aquí cap allà, i sobtat sento una veu desconeguda que hom reconeix com a meva. Escolto amb atenció i no entenc gaire cosa del que dic, doncs la veu s’embarbussa en frases sense sentit i només diu nicieses. I quan veig com ric, com els meus llavis se separen en una lletja ganyota deixant al descobert la membrana mucosa bucal que cobreix els arcs dentals, bruta d’avellanes, alhora que els ulls se m’acluquen i el nas se m’arronsa, resto torbat, i no pas poc.

És per això que estic satisfet de ser qui sóc, doncs res em desplauria tant com trobar-me, ni que fos a la cua del cinema, a aquell qui sóc.

Watashi desu (V)

Cofoi amb el meu nou jersei, amb l’agradós tacte de la fina llana australiana amb que és teixit, amb l’elegant patró de les seves formes, amb la subtilesa del seu punt, contemplo escèptic la resta de jerseis de l’armari, sense arribar a comprendre que em va portar a fer-los meus, a malbaratar diners en la seva compra, a escollir-los d’entre els altres.

I sense cap recança els apilo sobre el matalàs del llit, els ruixo amb l’alcohol que guardem al lavabo per si de cas ens hem de desinfectar alguna esgarrinxada, i calo foc a la pila de roba amb un llumí, alhora que complagut contemplo com les flames cuiten a escampar-se pel matalàs, pel dormitori, per tot el pis, reduint a cendra tot allò que m’hagués pogut recordar al més odiós dels mortals, aquell que va gosar ser jo.

Doko ni sumitai desu ka

Habitatge i context urbà a l’arquitectura catalana, isbn 84-88258-01-1, és el pompós títol del llibre que acostumo a fullejar al lavabo. Es tracta d’un recull de projectes d’habitatges plurifamiliars de ja fa uns quants anys, on s’hi presenta un ventall d’exemples (molts de lamentables) escollits, a excepció dels més antics, seguint el criteri habitual en aquest tipus de publicacions, l’amiguisme.

Assegut a la tassa obro el llibre a l’atzar i començo a imaginar quines modificacions faria si jo visqués en algun d’aquells pissets. Em veig vivint a Girona o a Mataró, al Putxet o a la Barceloneta, enrunant envans i aixecant-ne de nous, convertint un lavabo en la cambra de mals endreços, omplint la sala de llibres. Fins que amb la feina feta em netejo amb cura, acciono el dispositiu de descàrrega de l’inodor, em rento les mans, i deso el llibre al seu lloc, doncs si alguna cosa sóc, és ordenat.

Kochira wa Filoctetes-san desu

El perquè ara no ve al cas, però Filoctetes fou castigat pels Déus a patir un terrible mal al peu (dret?) que mai no guaria. El dolor feia gemegar Filoctetes dia i nit, privant de descans als seus companys, quan tots plegats, inundant la mar, es dirigien bel·licosos cap a Troia. És per això que Filoctetes, a proposta d’Ulisses, fou abandonat a l’illa de Lemnos, doncs la seva presència s’havia fet odiosa a tots els aqueus.

Deu anys desprès, però, l’oracle revelà que només qui tingués l’arc del diví Hèracles aconseguiria la victòria en aquella guerra sense fi. No cal dir que era Filoctetes, antic company d’Hèracles, qui posseïa l’arc. És per això que Ulisses, qui si no, tornà a Lemnos per entabanar Filoctetes i fer-lo tornar amb aquells que l’havien abandonat, que ara el necessitaven.

I Filoctetes tornà, les seves fletxes donaren mort a molts troians, i els aqueus, com tothom sap, guanyaren la guerra.

Kochira wa Littell-san desu

Retrobo al jove Castorp a Piatigorsk, a les muntanyes del Caucas, fent cura de repòs en un dels nombrosos balnearis de la zona. Amb Castorp retrobo al professor Settembrini, ara dedicat a la lingüística, especialitzat en llengües indogermàniques i indoiràniques, amb una subespecialització en llengües caucàsiques. Com a Davos, el Dr. Voss, vull dir el professor Settembrini, alliçona al seu deixeble, herr Aue, vull dir el jove Castorp. Fins i tot em sembla retrobar al princeps scholasticorum, el vell Naptha, però dubto, doncs la Dra. Weseloh no sembla tenir prou categoria, tot i el seu doctorat en llengües iràniques.

Tot plegat resulta confús, ho sé, i potser Jonathan Littell no ha llegit Thomas Mann, tot i que m’estranyaria, i probablement Les benignes res tenen a veure amb La muntanya màgica, i comparar a un jove oficial de les SS dedicat a l’extermini dels hebreus amb el jove Castorp deu ser un disbarat, però que volen, a mi em sembla que he retrobat al jove Castorp a Piatigorsk, a les muntanyes del Caucas, fent...

Kyō kore o kaimashita

Avui hem comprat un bonic estenedor. Cinc barres d’acer inoxidable de set mil·límetres de diàmetre i cent seixanta centímetres de longitud, que gràcies a un sistema de ballesta es poden estendre amb una amplada màxima de vuitanta-quatre centímetres i mig, i recollir-se en un mínim de dotze. Tot plegat, les barres, les dues ballestes laterals, vint femelles per roscar, quatre tacs i quatre cargols per collar-ho tot en una paret, venia embalat en una capsa de cartró de cent seixanta centímetres de longitud, tretze d’amplada i tres de gruix, fent un volum de sis coma vint-i-quatre decímetres cúbics, que he traginat des de la botiga on l’he comprat, uns coneguts magatzems del carrer Aragó, fins a casa.

I ara vostès potser es preguntaran, amb raó, quin sentit té tot això de l’estenedor? Doncs el mateix que té qualsevol cosa que puguin llegir aquí, cap.

Monzó-san wa kono hon o kakimashita ka

Fa dies que vaig acabar la lectura del darrer Monzó, Mil cretins. I tot i que em desplau, i no pas poc, no puc més que afegir-me al cor de veus crítiques, no pas en el sentit d'examinar i jutjar com a crític, sinó en el de censurar, blasmar, fer notar els defectes d'una persona o cosa, un llibre, en aquest cas. Si Monzó no hagués escrit abans El millor dels mons, potser jo ara restaria cofoi, satisfet, fins i tot entusiasmat amb la lectura dels relats de la primera part del llibre, decebut amb els de la segona, que semblen sortits de velles carpetes oblidades. Però després del prodigi, esdeveniment que excedeix els límits naturals, de El millor dels mons, no puc més que restar decebut amb els relats de la primera part, enfurismat amb els de la segona, que em semblen una presa de pèl, indignes de qui els signa i de qui els edita.

O potser, el que hauria de fer, és estar agraït d'haver pogut llegir i rellegir, una i mil vegades, El millor dels mons.

Gyūnyū o nomitai desu

Vull una vaca lletera. Aniré a comprar-la a les Rambles, als quioscos on venen animals. Caminant per la vorera, lligada amb un cordill, la portaré cap a casa. I si no cap a l’ascensor, la faré pujar per les escales.

Tindré la vaca al pati i l’alimentaré amb gespa que arreplegaré pels parcs. Per beure li donaré aigua de Ribes i infusions de camamilla. De pell blanca amb taques negres, portarà esquellot i espantarà les mosques a cops de cua.

La munyiré cada tarda i bulliré la llet en una olla. Enretiraré la nata per acompanyar croissants i deixaré refredar la llet a la nevera. I quan la vaca mori, és llei de vida, en faré filets i una catifa per la sala, amb la pell ben adobada.

Cada matí regaré el pati per esbandir els fems. Si algun veí es queixa, per la pudor o pel soroll, l’escridassaré amb grolleria. Si persisteix en la queixa l’escorxaré de viu en viu, per així donar exemple a la resta de veïns.

Itawari

Tot i veure'l venir no puc evitar la topada, doncs el cotxe no fa cas del llum vermell. Empès per l'impacte volo pels aires descrivint una bonica trajectòria, una epitrocoide, corba descrita per un punt associat a un cercle que roda sense lliscar sobre un altre cercle, que, de ben segur, em valdria una brillant puntuació en un concurs de salts. Aterro amb els peus per davant entre el roquissar d'uns jardinets propers, amb la sort d’impactar en un terreny sorrenc, on quedo falcat fins a la cintura amb les cames soterrades.

Ràpidament em trobo envoltat per desconeguts, des del conductor del vehicle que m'ha empès fins a passavolants que van d'aquí cap allà. Entre tots, subjectant-me pels braços, m'estiren cap amunt intentant treure'm de la sorra. Però els seus esforços són inútils, doncs he quedat ben travat. Els dic que més que estirar-me el que han de fer és desenterrar-me. Però això donaria molta feina, diu algú, i és tard, afegeix. A més, no disposem d'eines, sentencia el conductor, i hi ha molta roca.

I com qui més qui menys tothom té pressa, acabo trobant-me sol, encastat al terra, en una situació ridícula que em recorda la llegenda d’aquella espasa travada a la roca, que faria rei dels bretons a qui la pogués prendre. Per això no em sorprenc en veure com se m’apropen tot d’homes de baixa estatura vestits de ferro, elm a la testa, que disputen pel privilegi de ser els primers en provar d’arrancar-me, doncs sí, sóc una espasa i estic travada a la roca enmig de la forest.

Finalment és un tal Artús qui em pren. Però no tothom l’accepta com a rei, i el bon Artús ha de començar a estossinar als més obstinats. Al primer cop em desperto sobtat i em trobo al pas de vianants, amb un Ford aturat a pocs centímetres, pensant que, per poc, no acabo volant pels aires, descrivint una bonica trajectòria.

Kochira wa Sales-san desu (II)

Set-centes seixanta-quatre pàgines després només puc dir que Incerta glòria és una magnífica novel·la. I puc dir que és una magnífica novel·la perquè m’ha agradat, que no és el mateix que dir que m’ha agradat perquè és una magnífica novel·la.

Potser algú pensarà, amb raó, que no faig més que expressar una opinió, la meva, i que d’altres, ben cert, poden tenir opinions ben dispars, fins i tot d’oposades; i que si tot és opinió, lliure i relativa, no tenim més que soroll, un so que posseeix una característica espectral aleatòria, això és, incerta, com la glòria.

Si no fos per què, potser, no totes les opinions, no tots els axiomes, valen el mateix.

Sherwood ni ikimasen ka

És bonic el mite del bon lladre. L’abnegat bandit que roba a rics i poderosos per repartir el botí entre els desheretats del món. No pas endebades, la riquesa dels rics sempre és deguda a la sistemàtica explotació dels altres; així com la misèria dels pobres, reca de dir-ho, mai es deu a llurs pròpies follies. Entremig, el bon lladre no es queda res, mai, doncs són els propis desheretats qui, agraïts, el peixen a cor que vols amb gustosa carn de cérvol i fermentada hidromel, que el nostre heroi, sempre generós, comparteix, enmig de la forest, amb tota la seva colla, doncs el bon lladre és amic del treball en equip, i tot i la seva excepcional destresa amb l’arc i les fletxes, ell només és un més, ja ho diu el poeta,

Un hombre solo, una mujer
así todamos, de uno en uno
son como polvo, no son nada.

I si pel camí, que hi farem, alguns prenen mal, no ho lamentarem pas, doncs bé s’ho devien tenir ben merescut, estos ricachocitos de cuna de oro.

Do-yōbi no asa (III)

Enmig de la multitud que omple els carrers de Ciutat Vella, m’admiro de la quantitat de gent que porta estampat a la samarreta el rostre d’aquell metge argentí que metamorfosà de botxí a màrtir per obra i gràcia de les circumstàncies. I badoc com sóc, encara m’admiro més de la multitud de lemes que hom duu estampats a la roba, sentències més o menys originals, gracioses o benintencionades, que es barregen amb d’altres de pretesament provocadores. Com si als altres ens importés, poc o molt, els pensaments que els serveixen de guia a l’hora de comportar-se, si és que els significants que lluen encara conserven algun significat com a representació d’una abstracció comunicativa.

Jo, per si de cas, mai vesteixo cap peça de roba on hi hagi res estampat, ni enganxo adhesius al cotxe, i intento parlar tan poc com puc, no cridar mai. L’única debilitat que em permeto és aquesta, potser imperdonable, però és que jo no sóc pas millor que ells, només més tímid, que no, ai las, discret.

Kochira wa Sales-san desu

No puc escriure. I no pas per què em falti temps per posar-m’hi, o que algun problema físic m’ho impedeixi, no. Tampoc em falten les ganes, i ara, ni és que no tingui res a dir, doncs això mai ha estat un impediment, vostès prou ho saben. És, només, que, abans de poder escriure, bé haig d’acabar les poc més de set-centes pàgines de la Incerta glòria, seguida d’El vent de la nit, del senyor Sales. Si fins he hagut de deixar a mitges el darrer Monzó, qui ho hagués dit, coneixent-me. Va, per enllaminir-los, un petit tast de la primera pàgina:

No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú.

Què, els hi sona?

Rin-jin

La veïna de l’àtic no li diu mai res a la petita A., quan ens la trobem al vestíbul. La veïna de l’àtic és l’única veïna que no se li apropa somrient per fer-li alguna manyagueria, o per adreçar-li algun mot afectuós. La veïna de l’àtic tampoc ens diu mai res a nosaltres, fora d’un so gutural que interpretem com un hola escarransit, dit d’esma, com qui obra el paraigua en veure que plou. La veïna de l’àtic tampoc ens ajuda mai a traginar la cadireta per l’inevitable tram d’escala que hi ha abans de l’ascensor, ni a mi ni a la companya, quan anem o tornem sols amb la nena. La veïna de l’àtic no ens veu mai, si ens creuem pel carrer, i tampoc sent el bona tarda que li adrecem, si és que som a la tarda. Per la veïna de l’àtic és com si no fóssim éssers vius, només uns objectes que algú ha oblidat al mig del pas, amb els que s’ha de tenir cura de no ensopegar, topar amb el peu, tot caminant, alhora d’entrar o sortir de l’edifici.

Però, tant de bo, tothom es comportés, com a mínim, com la veïna de l’àtic.

Watashi wa ryū dewa arimasen

Fatxenda, passejo pel centre de la ciutat amb posat ostentós, tot cercant el reconeixement que hom em deu. Però per molt que somric, que ajudo als invidents a creuar el carrer, recullo les claus que li cauen a una vella i informo als turistes sobre la millor manera d'arribar a allà on volen anar, ningú no m'atura per exclamar-se de la seva sort, la d'haver-me trobat. És per això que finalment pujo dalt d'un banc i crido tot allò que hom hauria de saber, que jo sóc en dErsu_, el favorit dels Déus, a qui Zeus ha reservat la glòria per sempre més. Però, incomprensiblement, ningú no se m'apropa, ningú mostra cap sorpresa, cap interès, acostumats com estem als excèntrics de tot tipus. Si ni tan sols els policies que passen per la plaça em demanen que baixi del banc, no sigui cas que algú els pugui acusar de feixistes.

I és endebades que intento transformar-me en drac, estendre les ales i sobrevolar els carrers estenent el terror, destruint una societat que no em reconeix. Així que, capcot, baixo i aturo un taxi per tornar cap a casa, temorós de ser vist per algun conegut.

Kuruma no rēsu

Gaudeix i fes gaudir, sense fer mal, ni a tu ni a ningú, vet aquí tota moral, proposa Michel Onfray, fent seves les bellíssimes paraules de Nicolas Chamfort, com a imperatiu categòric del seu hedonisme d'arrel Epicúria. I enlluernat deixo estar la lectura i resto endormiscat a la butaca, recordant el poc que sé d'Epicur.

I encara ennuvolat surto de casa, doncs haig d'anar a recollir a la companya i la nena, que passen el dia fora. I és al cotxe, conduint, que em desperto de cop, quan per la radio escolto les festives celebracions pel resultat de les curses de cotxes, dels que celebren no pas la pròpia victòria, sinó la derrota de l'odiat contrincant. És aleshores que tot s'esmicola de nou, doncs... com és possible gaudir sense fer mal, quan l'únic gaudi possible és la desgràcia de l’altre?

Boadella-san wa doko ni ikimasu ka

El senyor Boadella marxa. Metafòricament, s’entén, doncs a la plana empordanesa el clima és benigne i la mar agradable. L’home està disgustat, és natural, doncs al llarg dels anys se’l va utilitzar per escarnir al petit estadant que s’hostatjava al Palau dit de la Generalitat, i, ves per on, en haver mudances a Palau, els nous inquilins, desagraïts, van fer com si no el coneguessin de res, al vell i fidel servidor.

Però no seré jo qui discuteixi els arguments del senyor Boadella, doncs potser encara li hauria de donar la raó, poc que m’agradaria. A més, a diferència seva, jo no tindria pas on anar, metafòricament parlant, s’entén, doncs no crec que enlloc em rebin amb trenta mil euros de donatiu.

Kitsune no monogatari

Diuen que la guineu, en no poder abastar els pàmpols de raïm, s’exclamà tot afirmant que no la volia, aquella fruita, doncs encara era verda. I afegeixen que l’afirmació de la guineu no responia pas a la veritat, que el raïm era madur, sucós, dolcíssim... però era amunt, massa amunt, i la guineu, per molt que saltés, no el podia aconseguir. I és per això que digué que no el volia, per no reconèixer el seu fracàs davant dels altres.

S’entén que tot plegat no és més que una faula(1), narració falsa, mentidera, fictícia, de pura invenció, doncs si fos una faula(2), narració en què es dóna un ensenyament útil o moral per mitjà d’una ficció al·legòrica en què intervenen animals parlant i obrant com si fossin éssers humans o racionals, la guineu, transformada en drac, hagués calat foc a tota la vinya i part dels encontorns, no fos cas que algú aconseguís el que a ella li era negat.

Però, i si el raïm, verament, hagués estat verd?

Tabe ni ikimasen ka

Avui el diable m’ha vingut a trobar i m’ha convidat a dinar. Pago jo, trieu restaurant i no us esteu de res, m’ha dit, fatxenda. Doncs anem al Drolma, he respost. I de camí (hem anat caminant, doncs visc a prop) li he comentat que diuen que serveixen una perdiu magnífica, d’Escòcia, però que enguany encara no els ha arribat la tòfona blanca. Doncs menjarem perdiu, m’ha respost, i quan tinguin tòfona hi tornem i pagueu vós, ha sentenciat faceciós.

I ja a la porta del Majèstic, al xamfrà de València amb Passeig de Gràcia, l’he mirat seriós i li he preguntat què em costaria el dinar. Res que no pugueu pagar, m’ha respost, només la vostra ànima immortal, com és norma en aquests casos... és el preu per triomfar, tothom ho sap i sempre va així. Fins i tot, si així ho voleu, de tant en tant us podreu transformar en drac, què sé que us agrada.

Però ja a les postres no m’he pogut estar de dir-li que no tinc ànima, tampoc ambició, i que difícilment podria satisfer el deute. Aleshores el diable ha esclatat en grans riallades i m’ha dit que no passava res, que ell tampoc existia, i que ara tornava, que anava un moment al lavabo. I allà m’he quedat, esperant, fins que ha arribat el cambrer per demanar-me si volia cafè. No gràcies, he respost, només el compte, si us plau. I un cop pagat el dinar he tornat cap a casa, tan sol com havia vingut.

Pedraforca-san ni noborimashita

En menys de tres hores de costeruda pujada arribem al cim, on restem envoltats per una espessa boira que ens priva de qualsevol vista. No veiem ni la solana del Cadí ni el bosc del Gressolet, tampoc les teulades de Saldes, ni, més lluny, Montserrat, el Port del Comte o el Montsec, doncs no veiem res. Decebuts davallem per la tartera a les palpentes, apressats, temorosos de la pluja que pot caure en qualsevol moment, fins que en menys d'una hora som de tornada al cotxe.

I a l'alçada de Maçaners em tombo, doncs no condueixo jo, i rere el vidre mullat, ara ja lluny, endevino la clàssica imatge del cim, amb l'enforcadura entre els ennuvolats pollegons, alhora que no puc evitar de preguntar-me si és cert que encara no fa ni una hora jo era allà d'alt; si és cert que, abans d’ara... existia.

Kyō no kakimono (VII)

Fa dies que intento escriure uns intranscendents comentaris, no més de dos paràgrafs, sobre la coneguda faula de la guineu i el raïm. En el primer paràgraf resumeixo l’argument, de tots sabut, i en el segon jugo amb la polisèmia del propi terme, faula, per donar la volta a la truita amb la intenció que el desenllaç s’adigui més amb el comportament humà tal com jo l’entenc. Però no hi ha manera. Des de què ho intento que cada nit m’adormo amb la guineu al meu costat, que em xiuxiueja els evidents camins a seguir. Només que a l’endemà, tan aviat com tinc ocasió d’escriure, les evidències es volatilitzen. Intento aparcar el tema, escriure altres coses, un text sobre el sarau de Frankfurt, sobre la defunció dels Quaderns Crema... però la guineu, astuciosa, sap con entabanar-me per què ho deixi tot i torni amb ella, fent-me creure que ara sí, que ara va de bo. Però és endebades.

Sort que al final m’he convençut que tot això de la guineu no té ni solta ni volta, i he decidit que em posaré tot seguit a escriure papers verament transcendents.

Kochira wa Lopez-san desu

Mònica López, presentadora de la secció d’informació meteorològica dels telenotícies de Televisió de Catalunya, ha experimentat la ingravidesa.

Mònica López ha pujat a un avió a Bordeus, França. L’avió s’ha enlairat, ha tirat amunt amb gran verticalitat, ha aturat els motors, i tot seguit ha davallat quasi en picat. Dins l’aparell, per un breu interval de temps, la força de la gravetat ha estat de zero newtons. La maniobra parabòlica s’ha repetit unes trenta vegades al llarg del vol. Per poder pujar a l’avió, segons paraules de la pròpia Mònica López, ha estat necessari fer-se un electrocardiograma per comprovar l’òptim funcionament del cor, anar vestida amb una granota, prendre pastilles contra el mareig, i dur una ampolla d’aigua buida per a recollir l’orina d’una possible micció.

Avui, això ha estat notícia destacada a la Televisió de Catalunya, com a mínim als telenotícies migdia i vespre. Res d’estrany, si considerem que avui també ha estat notícia que Oleguer Presas, futbolista, ha pujat a un cotxe.

Riyū

Si escrivint aquestes coses t’entretens... em diu amb la mirada, un cop més, la meva estimada companya, alhora que els seus llavis deixen anar l’habitual i poc compromès està bé. Aquest cop, però, la miro i li pregunto, fent cara de perplexitat, i si tu no fossis qui ets, la mare de la meva filla, qui jeu al meu costat per les nits, qui paga l’altra meitat de la hipoteca... si no fossis la poma escollida... em llegiries? I ella, que no vol dir que no però tampoc pot dir que sí, fuig d’estudi i em respon qualsevol cosa, com ara que potser aquesta nit plourà, abans de marxar cuita corrents a fer alguna cosa útil.

I vosaltres, amables i escassíssims lectors... vosaltres que no esteu obligats a suportar la meva prosa, encara menys les meves excentricitats, perquè, podent fer, podent llegir qualsevol altra cosa, em llegiu?