Kinō eiga o mimashita (IV)

Un cop enfosquida la sala i fet el silenci, la grossa pantalla s'omple d'imatges. I d'imatges conegudes, doncs per la meva sorpresa la pel·lícula comença amb un pla de detall de tres parelles de mans que s'agafen i s'acaronen que em resulta familiar, tant, que en pocs segons, talment suques una magdalena als títols de crèdit, començo a recordar tot el triangle, doncs d'un triangle es tracte, que vindrà a continuació. Recordo l'apressat muntatge de les primeres escenes a l'estil Hitchcock, l'estada a Lisboa, la conferència a Reims i el sorprenent homicidi final, doncs potser no hi havia per tant, de fer servir una escopeta per una vulgar figura geomètrica. I tot seguit comença la pel·lícula, La peau douce, de Truffaut, amb l'apressat muntatge de les primeres escenes a l'estil Hitchcock, l'estada a Lisboa, la conferència a Reims i el sorprenent homicidi final, doncs potser no hi havia per tant, de fer servir una escopeta per una vulgar figura geomètrica.

Atari

Podria ser que amb motiu d'algunes de les paraules que aquí es poden llegir hom pogués extreure l'errònia conclusió que menystinc l'èxit. Res més lluny, però, de la meva voluntat, doncs de cap de les maneres menystinc l'èxit. És, això sí, que menystinc l'èxit dels altres, en ser, precisament, dels altres, però en cap cas allò que els diccionaris diuen que és l'èxit, no fos cas que el tal èxit tingués algun dia la gentilesa de visitar-me i m'enxampés amb els pixats al ventre. No dubtin pas que aleshores esdevindria el més amatent dels amfitrions, això és, el millor dels descendents d'Amfitrió, fill d'Alceu, rei de Tirint.

Kochira wa Villaronga-san desu

És bonic l'èxit, diuen. Hom et tusta l'espatlla i et riu les gràcies. I sí, sempre pot ser que algú et tusti l'espatlla i et rigui les gràcies perquè és el que toca, però d'altres, i no són pas pocs, et tusten i riuen amb una certa sinceritat. I és clar, la temptació és gran, doncs bé és agradós que et tustin l'espatlla i et riguin les gràcies, diuen, tant, que hom pot acabar fent allò que se li demana amb l'esperança que li continuïn tustant l'espatlla i rient-li les gràcies. És potser per això que l'èxit no acostuma a sortir de franc, doncs allò que es demana potser no sempre és allò que s'hauria de fer, però vés, n'és tan bonic, l'èxit, diuen, que tot preu a pagar acostuma a semblar baix. Però diuen, també, i existeix una extensa bibliografia al respecte, que hi ha hagut persones prou fortes, tal vegades prou eixelebrades, com per espolsar-se als llagoters, vèncer la temptació i sortir-ne indemne de semblant tràngol. Serà bonic de veure, doncs, com el fins ara sempre brillant senyor Villaronga gestiona l'èxit assolit, després d'haver fet, per una vegada, allò que li demanaren.

Kochira wa Ariadna-chan desu

De tornada a Atenes Teseu abandonà Ariadna a l'illa de Naxos. Diuen uns que Teseu obeí el mandat de Dionís, que desitjava Ariadna pel seu ús personal, i altres que Teseu ja s'havia cansat d'Ariadna i preferia a Ege, filla de Panopleu, doncs ja se sap que als herois els acostuma a plaure una certa varietat a l'hora de la folga. Els primers encara afegeixen que Ariadna dóna quatre fills a Dionís, Toant, Estàfil, Enopió i Peparet, tot i que n'hi ha que n'afegeix fins a tres més, Eurimedont, Cèramos i Fliant. També n'hi ha qui afirma que no fou Dionís qui ordenà a Teseu que abandonés Ariadna, sinó Atena, Hermes o Àrtemis. D'aquests n'hi ha qui diu que Dionís, en passar casualment per Naxos amb el seu seguici, prengué Ariadna en enamorar-se d'ella, i qui creu que, en canvi, fou Ariadna qui per despit vers Teseu es lliurà al Déu. I encara altres expliquen que quan Atena, Hermes o Àrtemis ordenaren Teseu d'abandonar Ariadna, ho feren per indicació de Dionís, que ja la desitjava. També hi ha qui diu que Àrtemis assassinà Ariadna, segons uns per ordre de Dionís per tal que no hi pogués tornar amb Teseu, i segons altres per desig de la pròpia Àrtemis, que li envejava els mèrits. I no són pas els primers els que afegeixen que Dionís davallà a les pregoneses de l'Hades, d'on eixí amb Ariadna, que romangué per sempre més al seu costat. Els descreguts, en canvi, expliquen que les dones de Naxos, compadides pel dolor d'Ariadna, miraren de consolar-la tot portant-li falses lletres de Teseu on aquest li expressava el seu amor i li assegurava un retrobament proper. I afegeixen, encara, que Teseu sí que tornà a Naxos, on trobà Ariadna ja sense vida, en morir, aquesta, en infantar-li un fill, de nom desconegut per a qui això escriu, jo mateix, que ni tan sols sé si el nounat sobrevisqué un cert temps abans de l'inevitable traspàs. I ja per acabar, no pas per falta d'enraonies, sinó pel meu gust per una certa brevetat, només afegir que no són pocs els que afirmen que desesperada per l'abandonament, sola en terra estranya, Ariadna es llevà la vida.

Txékhov-san no hon o yomimasen ka

Si no s'aprecia el progrés en les menudeses, resultaria inútil, doncs, que el busqués en les qüestions de més envergadura, llegeixo, també, a una història avorrida, encara de Txékhov.

I les paraules de Nikolai Stepànovitx, professor de medicina, científic reconegut, conseller d'Estat, insomne impenitent i personatge de ficció, em recorden a tots aquells que com tenen el lloable objectiu de salvar el món no s'estan per menudeses. I si hom els hi retreu l'hora tardana a que fan tabola, llur inadequat comportament a l'espai públic o llurs maneres agressives i poc polides a l'hora de relacionar-se amb els altres, li repliquen amb grosses paraules que el problema no rau en el seu capteniment, sinó en el malvat capteniment dels malvats, i que quan la gent es mor de gana i els nens són convertits en soldats, les dones violades i els camperols expulsats de les terres de llurs ancestres, la natura destruïda i etcètera, no es pot perdre el temps amb formalitats. En acabar criden feixista a qui hagi gosat recriminar-los res, paraula que orfe de significat acabarà esdevenint una grossa lloança, i continuen amb llurs activitats, entre les quals potser no es troba la lectura de Txékhov.

Tetsugaku

Quan algú filosofa, vol dir que no comprèn, diu un dels personatges, la Kàtia, a una història avorrida, de Txékhov. I del context de les paraules de la Kàtia sembla despendre's un cert menyspreu pel costum de filosofar, talment els que no filosofessin comprenguessin, o que filosofar no fos més que un intent, fallit pel que sembla, d'amagar les pròpies mancances, de comprensió en aquest cas.

Però si obviem aquest cert menyspreu, que quan algú filosofa, vol dir que no comprèn, és una afirmació d'una tal obvietat que potser hauria d'encapçalar tots els llibres que s'acostumen a trobar en la dita secció de filosofia de qualsevol llibreria o biblioteca, com aquell respice post te, hominem te esse memento que l'esclau de torn repetia a l'oïda del victoriós general de torn al llarg de les desfilades que començaven al Camp de Mart i finien al temple de Júpiter. Si més no, potser així podríem evitar-nos el ridícul, no pas petit, de creure que podem arribar a comprendre alguna cosa.

Kaiwa

Vós sou imbècil? em pregunta finalment el meu interlocutor, anomenem-lo A, B o C, això tant és. No pas més que vós, li responc amb cinc bonics monosíl·labs. Espero que tampoc menys! s'hi exclama. Qui ho sap... més... tant se val, no? li pregunto ara jo, mirant de separar les paraules al parlar per destacar així la seva condició monosil·làbica, que de sobte trobo de gran importància. Potser no gaire, em respon. Gens, l'esmeno amb un nou monosíl·lab. Voleu dir? insisteix ell, tossut. Doncs sí, és just el que vull dir i el que dic, i ... si m'excuseu, aniré passant, afegeixo apressat després de fer una pausa en cercar, endebades, els necessaris monosíl·labs. Oh, i tant i tant, i passi-ho bé, m'hi respon. Passi-ho bé, doncs, concloc.

En o kakimasu

Desorientat, de sobte m'adono que torno a ser allà on era, allà d'on vaig sortir fa temps, molt, més d'un, dos, tres, quatre o cinc anys. Desorientat i també sorprès, doncs després de tant caminar em pensava que a alguna banda hauria arribat, resto pres per un cert desassossec que potser se'm reflecteix a la cara, doncs sento una veu que se m'adreça preguntant-me si em trobo bé, us trobeu bé? En fixar-m'hi veig a un desconegut que m'esguarda amb posat amable. Sí, sí, és només que estic sorprès de ser on soc, doncs sabeu, fa molt de temps vaig començar precisament aquí el meu camí i, amb tot el que he caminat, em pensava que a alguna banda hauria arribat, hores d'ara. L'home, o potser dona, que ja les deu haver vist de tots colors, fa un gest indefinit que tant pot ser de solidaritat com de menyspreu, i em respon amb paraules triades, és norma, fins i tot ho saben els gats, que si es camina prou estona en una mateixa direcció sempre s'arriba a algun lloc, i si hom retorna al punt de partida és que ha caminat fent cercle o bé ha fet un viatge d'anada i tornada. Quin creieu que és el vostre cas? m'acaba interrogant amb esguard inquisidor. El cercle, doncs no tinc la sensació de tornar d'enlloc, responc. Són bonics els cercles, oi? em diu ell, o ella. I tant, concloc, i tant.

Kochira wa Lewis-san desu

Al suplement de cultura del diari Avui llegeixo un article de l'Emili Teixidor alertant dels perillosos missatges que es poden amagar a les pàgines de l'anomenada literatura juvenil, ja saben, literatura adreçada a éssers incapaços de qualsevol criteri. En concret, alertant dels perills que semblen amagar-se rere les pàgines de l'obra de C.S. Lewis, autor de les Cròniques de Nàrnia, una mena de catecisme evangèlic, misogin, racista i autoritari, diu el senyor Teixidor. I no és el primer cop que llegeixo advertències de l'Emili Teixidor al voltant de l'obra de C.S. Lewis, de qui jo vaig tenir les primeres notícies amb la lectura de la biografia de J.R.R. Tolkien escrita per Humphrey Carpenter, ja fa molts anys, i posteriorment amb la lectura de tres volums de les Cròniques de Nàrnia editats per Edhasa a la difunta col·lecció de Clàssics Moderns, i d'un dol observat, editat per Columna.

I serà perquè tots tenim les nostres fixacions, C.S. Lewis en el cas de l'Emili Teixidor, l'Emili Teixidor en el meu cas, però les paraules del senyor Teixidor, talment la filípica d'un inquisidor, em causen irritació i disgust, doncs només faltaria que rere les seves paraules l'escriptor de torn no pogui fer apologia d'allò que més li plagui, per molt que allò que més li plagui no encaixi en el cànon de nobles sentiments que tiranitza els nostres dies.

Meiro ni ikimasu

De primer fou el recorregut unicursal (una entrada, un camí, una sortida), potser com a reacció davant el caos que envolta les nostres vides, una mena de fugida tot cercant un camí potser intricat però únic, ordenat i geomètric, espiritual en diuen alguns, lluny de l'entropia de l'entorn. Però vés, les solucions simples no sempre agraden i amb el temps aparegueren les cruïlles, els culs de sacs i la multiplicitat de camins per mirar d'arribar al centre, encara el centre, que garantia un cert ordre. Després es perdé la geometria, mes tard també el centre, i el laberint començà a assemblar-se cada cop mes a tot allò que l'envoltava, fet de formes dites orgàniques, fins que arribà al punt en què res no el diferencià del seu entorn, en ser l'entorn laberint i el laberint entorn, talment com era abans de començar.

Si més no aquest és el fil conductor que crec extreure de l'exposició del CCCB, per laberints, i que de ben segur no em portarà enlloc.

Bokusā desu ka (II)

Cada nou divendres a partir d'aquell primer divendres tornàvem a enraonar del meu futur com a boxador. Les converses seguien si fa no fa sempre el mateix patró, on el meu conegut exposava amb entusiasme la seva proposta i jo expressava les meves lògiques reserves. Al poc la casualitat ens ajuntà en un mateix despatx, on a canvi d'una migrada compensació econòmica esmerçàvem el nostre temps dibuixant o fent càlculs d'una relativa complexitat. Aprofitant la proximitat parlàvem sovint del tema, ja l'únic tema possible entre nosaltres, i el meu conegut tornava a repetir els seus arguments, alhora que jo repetia els meus dubtes. També ens acostumàrem a fer extensives les nostres converses a terceres persones, que de vegades es decantaven per donar la raó al meu company i de vegades a mi, tot i que d'habitud no es prenien amb la deguda seriositat les nostres paraules i ens estalviaven la seva opinió. Després les circumstàncies ens separaren, anant ell cap allà i jo cap aquí, i des de llavors la casualitat no ha tingut a bé de propiciar cap nova trobada. Però no dubto pas que si l'atzar ens tornès a reunir, el meu conegut miraria d'animar-me a provar fortuna en l'esport de la boxa tot aprofitant la meva braó i la idoneïtat del meu oblidat sobrenom, i jo tornaria a exposar els dubtes habituals. I en cas que l'atzar no ens torni a reunir, mai més ningú no em tornarà a anomenar amb el sobrenom que m'hagués pogut convertir, aquest cop sí, en el favorit dels Déus.

Bokusā desu ka

Va haver-hi un temps en què on hom acostumava a anomenar-me La Fúria Búlgara. La Fúria donada la meva braó a l'hora de disputar la pilota en un camp de futbol, i Búlgara pel meu costum de menjar pastissets de bescuit enrotllat i greixat amb crema de xocolata, els anomenats búlgars en argot pastisser. Es donava la casualitat que els divendres a la tarda, després de berenar un d'aquests pastissets, acostumava a jugar a futbol amb uns coneguts, i que a voltes, donades les habituals presses de la vida contemporània, començava a jugar amb el pastisset anomenat búlgar encara a la mà. Un divendres, un d'aquells coneguts mirà d'animar-me a provar fortuna en l'esport de la boxa, tot aprofitant la meva braó i la idoneïtat del meu sobrenom, La Fúria Búlgura. El meu conegut defensava que amb una petita inversió prèvia i una bona estratègia podríem aconseguir uns resultats econòmics espectaculars. El sistema que em proposava era simple i ja havia estat dut a la pràctica amb èxit per nombrosos boxadors. Es tractava d'aconseguir renom guanyant un seguit de combats en el primer assalt per K.O., acrònim de Knock Out, i d'aquí la necessitat d'una inversió prèvia, doncs bé calia assegurar-se la complicitat dels púgils rivals. Un cop aconseguit el renom disputaria un darrer combat pel cinturó de campió del món que, es clar, perdria, però amb la bossa del premi de consolació i els drets de televisió a la butxaca hi havia d'haver prou com per multiplicar per molt la inversió inicial. Per finançar l'operació el meu conegut contava amb aconseguir alguna subvenció del govern de Bulgària gràcies a les gestions d'algun alt funcionari que també entraria en el repartiment dels futurs beneficis.

Nani o kakimasu ka

Podria ser que trobessin que darrerament, potser aquests darrers dies encara més, tinc una certa tendència a copiar-me, reproduir per imitació, imitar servilment, tractar d'assemblar-se. Però això no és així de cap de les maneres, ni aquests darrers dies ni mai. És, això sí, que em repeteixo, dir de nou, tornar a esdevenir-se, dir sempre el mateix, que no és ben bé el mateix que copiar-se, reproduir per imitació, imitar servilment, tractar d'assemblar-se, (si em permeten, un cop més, la repetició) i, si de cas, resulta ser tot el contrari, a més d'inevitable i, potser, fins i tot, desitjable.

Nijūroku-nichi jūni-gatsu

Vint-i-sis de desembre, dia que acostumo a esdevenir estoic, trobo que renunciar a la pròpia llibertat és el primer pas per assolir un estat d'ànim que si bé no goso qualificar de feliç, resulta prou satisfactori. Doncs renunciar a la pròpia llibertat no és més que alliberar-se de la més cruel de les tiranies, la del propi caprici, per deixar-se bressolar per tot allò que les circumstàncies tinguin a bé oferir-nos. Això és així si més no cada vint-i-sis de desembre, dia que, repeteixo, acostumo a esdevenir estoic.

Nijūgo-nichi jūni-gatsu

Vint-i-cinc de desembre, dia que acostumo a esdevenir estoic, trobo que renunciar a la pròpia llibertat és el primer pas per assolir un estat d'ànim que si bé no goso qualificar de feliç, resulta prou satisfactori. Doncs renunciar a la pròpia llibertat no és més que alliberar-se de la més cruel de les tiranies, la del propi caprici, per deixar-se bressolar per tot allò que les circumstàncies tinguin a bé oferir-nos. Això és així si més no cada vint-i-cinc de desembre, dia que, repeteixo, acostumo a esdevenir estoic.

Nijūyokka jūni-gatsu

Vint-i-quatre de desembre, dia que acostumo a esdevenir estoic, trobo que renunciar a la pròpia llibertat és el primer pas per assolir un estat d'ànim que si bé no goso qualificar de feliç, resulta prou satisfactori. Doncs renunciar a la pròpia llibertat no és més que alliberar-se de la més cruel de les tiranies, la del propi caprici, per deixar-se bressolar per tot allò que les circumstàncies tinguin a bé oferir-nos. Això és així si més no cada vint-i-quatre de desembre, dia que, repeteixo, acostumo a esdevenir estoic.

Konban terebi o mimashita

Cercar un culpable és, potser, la millor manera de no resoldre un problema, doncs en cercar-lo, encara més en trobar-lo, potser jutjar-lo i certament castigar-lo, hom desvia l'atenció d'allò important, resoldre el problema tot malbaratant temps i recursos en focs d'artifici, amb l'afegit, és clar, de la injustícia habitual de condemnar un innocent.

Aquest és, si més no, l'aforisme que extrec de l'entrevista que Xavier Bosch fa a Pedro Alonso, epidemiòleg, aquest vespre a l'Àgora. En aquest cas el problema és la malària i el suposat culpable les companyies farmacèutiques. L'epidemiòleg es revela contra el bonisme d'atribuir tots els mals a les pèrfides companyies i als seus no menys pèrfids accionistes, no pas per la probable injustícia que es comet, sinó per tot el soroll i confusió que es produeix, que en poc ajuda i en molt perjudica, a solucionar el problema de torn, la malària en aquest cas.

Jo, és clar, tot i no callar poc puc dir sobre vacunes, empreses farmacèutiques i mosquits anopheles, però trobo que sí, que ben sovint, cercar un culpable, és la millor manera de no resoldre un problema.

kinō kinoko o mitsukemashita

Ahir em vaig extraviar al bosc tot cercant algun bolet tardà. Desorientat vaig caminar al llarg d'hores pujant i baixant per costeruts costers coberts d'alzines i avetoses, creuant petits rierols d'aigües cristal·lines, esgarrinxant-me amb bardisses sense fi. Finalment vaig ensopegar amb un gran gorg, a on m'hi vaig aturar per recuperar forces. Encaterinat per la bellesa de l'indret vaig badar i no vaig veure arribar a un extravagant grup de vuit persones abillades de legionaris romans.

Sobtat per l'aparició vaig fixar-me en el legionari que tenia més a la vora, galae a la testa, pilum a la destra, scutum a la sinistra, gladius al cint, lorica hamata al pit, caligae als peus... res no li mancava, ni tan sols la preceptiva sarcina a les espatlles, i fins i tot se'm va adreçar amb paraules llatines que vaig capir gràcies als estudis de batxillerat. Em feren saber que eren el tercer contubernium de la segona centúria del primer maniple de la vuitena cohort de la setena legió, i em demanaren que m'identifiqués tot seguit. dErsu_, vaig respondre, per servir-los. El meu nom, però, devia semblar-los sospitós, doncs em lligaren les mans al darrera i amb l'ajut del pilum em feren caminar al seu davant, gorg enllà.

Després d'hores de camí arribàrem a un gran prat curull de tendes de campanya on semblava acantonada tota una legió, la setena, vaig suposar. M'interrogaren, doncs em creien espia cartaginès i els hi sobtaven les meves robes. Les meves respostes, però, els ompliren de joia quan els hi digué que les legions comandades per Publi Corneli Escipió Emilià havia enderrocat les muralles de Cartago desprès d'un setge de tres anys, saquejat i incendiat la ciutat, i venut com a esclaus a tots els supervivents. Immediatament vaig ser posat en llibertat i després de caminar en solitari unes quantes hores més vaig reconèixer una de les camagrogueres habituals. Finalment ubicat vaig poder enfilar el camí de tornada a casa, a on vaig arribar, sa i estalvi, abans que ningú no em trobés a faltar.

Doresumēkā

Imagino la història d'un dissenyador de peces de vestir d'una trajectòria professional digne d'admiració. Un dissenyador que any rere any presenta unes col·leccions que aprofiten al màxim les possibilitats dels teixits, del tall, del patronatge, dels tints, de la costura... tot assolint un equilibri entre comoditat, elegància i innovació difícil de creure, i millorant cada nova temporada la col·lecció precedent. Un dissenyador de peces de vestir a qui a més li plau pensar un nom per cada peça que dissenya, un nom únic i insubstituïble, també imprescindible, que sembla potenciar encara més les virtuts de camises i pantalons. Un dissenyador de peces de vestir, però, a qui cada cop li costa més trobar noms per les innúmers peces que li ofereix el seu geni creatiu. Un dissenyador que any rere any ha de reduir el nombre de peces que exhibeix a les passarel·les en no trobar-los nom. Un dissenyador que, finalment, en faltar-li les paraules, plega.

Akumu

Un malson habitual és el de la impossibilitat d'arribar a temps. Per exemple sóc aquí i cal que hi vagi allà amb una certa urgència. El recorregut és fàcil i conegut, tan fàcil i conegut que, mandrós com sóc, començo a caminar amb displicència de tan segur com estic d'arribar-hi a temps. Però em distrec i pres per l'habitud d'algun altre desplaçament erro el camí i enlloc d'atansar-me m'allunyo del lloc a on ara m'hi cal anar. En adonar-me decideixo agafar els Ferrocarrils per recuperar el temps perdut, però em confonc de sentit i m'hi allunyo encara més. Ixo tot seguit, i, ja un poc amoïnat per la por al retard, cerco la parada d'un autobús que sé convenient. Però abans d'arribar-hi veig com l'autobús passa pel meu davant i començo a córrer al seu darrera. Encara sort que hi puc pujar en aprofitar el llum vermell d'un semàfor, però en mirar per la finestra veig com els carrers per on circula l'autobús no són els que haurien de ser, i en preguntar a un altre passatger m'adono que m'he equivocat de línia, que amb les presses de veure'l marxar no he pensat que són moltes les línies d'autobús que creuen la ciutat. Cal baixar tot seguit, doncs el paisatge que veig per les finestres m'és del tot desconegut. Un cop sóc fora cal preguntar, informar-me d'on sóc i de com anar allà a on haig d'anar. Però no hi ha temps, i amb una certa angoixa miro d'aturar un taxi, però uns vans plens i d'altres no veuen el meu gest. Finalment s'atura un, però el conductor sembla desconèixer l'adreça que li dono. Sort del navegador, i amb l'habitual temeritat al volant dels taxistes sembla que ara sí que hi vaig bé. Però no, és clar, només faltaria, cada cop més angoixat comprovo que anem en direcció contraria, que el taxista ha entrat les dades d'una altra adreça, i així vaig fent, allunyant-me cada cop més, convertint cada nou esforç en una nova marrada, cada cop amb menys temps per arribar allà on haig d'arribar. Finalment l'angoixa arriba a un nivell insuportable que em fa obrir els ulls i recuperar la consciència.

Watashi desu (VIII)

Pels matins, en portar-la a escola, acostumo a esdevenir el pare de la petita A, i com a tal em relaciono amb aquells que acostumen a esdevenir pares dels seus companys d'aula. Després, en arribar al despatx, esdevinc un competent i pragmàtic gestor de processos administratius, doncs en això ha convertit l'actual legislació als qui hom anomena arquitectes, en gestors de processos administratius. Ja a casa, a l'hora del saborós bacallà, esdevinc l'original company d'E, tolerat amb resignació per llurs amics i familiars. En altres moments, en canvi, potser a l'autobús o a la tassa del vàter, assegut a la sala o ennuvolat amb qualsevol niciesa, esdevinc en dErsu_, el favorit dels Déus, en imaginar el que després aquí es pot llegir. I encara també, al llarg d'altres estones, esdevinc el cosí d'aquest, el fill d'aquell, el conegut d'algú altre o el saludat de ves a saber qui. I només molt de tant en tant esdevinc aquell qui crec ser, un més, i potser no el més satisfactori, dels meus heterònims.

Chotto nihon-go ga dekimasu

Un cop, sense que hi hagués cap motiu per fer-ho, vaig rebre als convidats a sopar parlant en japonès. Konbanwa, dozo o-hairi kudasai, vaig saludar-los. O-genki desu ka, vaig interessar-me per la seva salud, formal, doncs aquest és el registre que he aprés, alhora que agraïa les canòniques postres que portaren, oh oishī desu, dōmo arigatō gozaimasu. E-chan wa o-tearai ni imasu, vaig informar-los. I en arribar al menjador vaig convidar-los a seure, o-kake kudasai, abans de demanar-los que volien beure, nani o nomitai desu ka.

Els convidats, convidades en aquest cas, no devien entendre res però actuaren com calia, sense fer cap comentari ni demanar-me que deia. Varen entrar, em besaren les galtes, passaren a la sala, segueren i acceptaren la beguda que els hi vaig portar. Tot seguit arribà la meva companya i la vetllada transcorregué tal com se suposa que han de transcorre aquest tipus d'esdeveniments. Menjàrem, les convidades alabaren les menges que els hi oferirem, beguérem, criticàrem als coneguts absents i, ja en hora tardana, elles marxaren cap a llurs respectives llars i nosaltres ens allitàrem.

Però a mi em restà un dubte, saber si, quan enlloc d'en japonès els hi parlava en bell llemosí, m'entenien o, si més no, m'escoltaven. Evidentment no, em respongué la meva companya en expressar-li el meu dubte. Evidentment no, vaig repetir jo, evidentment...

Yakusho

L'Oficina Antifrau de Catalunya és una institució independent que treballa per enfortir la integritat del sector públic de Catalunya, prevenint i investigant la corrupció, i dues-centes vint-i-vuit paraules més.

L'Oficina Antifrau, ja saben, les guineus guardant les gallines, un organisme més on col·locar a familiars, amics, coneguts i saludats, i un organisme més per complicar qualque procés administratiu. El que sorprèn del cas, potser també escandalitza, és que el text de més amunt l'hagi copiat de l'actual programa de mà de la Filmoteca, ja saben, pel·lícules cinematogràfiques, el setè art, que diuen. O cap sorpresa, potser, doncs per alguna cosa ha de servir l'anomenada i subvencionada cultura, ni que sigui per lloar amb grosses lloances les guineus de torn.

Sūpu o tabemasu

Primer es sofregeixen les verdures (pastanaga, porro, api, nap i xirivia, per exemple) amb oli d'oliva extra verge i un polsim de sal, per fer-les suar. Tot seguit s'hi afegeix aigua i la carcanada d'un pollastre, i es porta a ebullició al llarg de dues hores. Es cola el brou resultant i s'hi afegeix una patata esberlada, un grapat de cigrons que, per estalviar-se feina, es poden comprar ja bullits en alguna parada de llegums cuits, i una de les pastanagues prèviament bullides. Quan les patates siguin fetes es tritura tot plegat, per espessir una mica el brou, s'hi afegeix un grapat de cigrons més, uns quants fideus de blat d'un cert gruix, comí, cúrcuma i Caiena, i es sal-pebre al gust. Quan els fideus siguin cuits es serveix la sopa en un bol i s'hi afegeix un rovell d'ou cru i un rajolí d'oli d'oliva extra verge.

Kochira wa Murnau-san desu

Sembla ser que durant el rodatge de Tabú, Murnau es va guanyar la malvolença d'algun deu polinesi en desplaçar unes pedres d'allò més sagrades. Ja de tornada a Califòrnia, uns diuen que un endeví li va augurar la mort en un viatge proper, i d'altres expliquen que una gitana l'advertí de la perillositat d'agafar cap avió. Murnau havia d'anar a Nova York per assistir a l'estrena de Tabú, i hi ha qui diu que espantat per les profecies va preferir el vaixell a l'avió a l'hora de fer el viatge, tot i la marrada a través del canal de Panamà. Però el vaixell sortia de San Franciso i Murnau, és clar, era a Los Ángeles. Diuen que fou en aquest recorregut, entre Los Angeles i San Francisco, que Murnau, en companyia del seu xofer, perdé la vida en sortir-se de la carretera el cotxe en que viatjaven a l'alçada de Santa Mónica. També s'explica que el xofer filipí va perdre el control del vehicle degut a les atencions que en aquells moment li prodigava Murnau. Tot i que algun cop he llegit la versió inversa, que fou Murnau qui perdé el control del vehicle a causa de les plaents atencions que li prodigava el seu criat filipí. També hi ha versions que diuen que fou la falta d'aptitud al volant del criat filipí, un xaval de catorze anys que no era ben bé xofer ni criat, el que provocà l'accident. Sobrevisqueren el criat, García Stevenson de nom, i el gos de Murnau, un partor alemany, segons diuen uns. D'altres, en canvi, afirmen el contrari. També hi ha qui afirma que en el cotxe hi anava més gent, amics de Murnau, fent tabola, i que, en no haver-se guanyat la malvolença de cap deu polinesi, sobrevisqueren a l'accident.

Sigui com sigui, obviant allò que tal vegada no s'esdevingué mai, aquests dies, a la Filmoteca, hom pot reveure la magnífica filmografia de Murnau, City Girl inclosa, l'única de les obres de Murnau que s'han conservat que encara no he vist.