Kore wa hyō desu

Hom, en la seva follia, acostuma a preferir la salut a la malaltia, la riquesa a la pobresa, la bellesa a la lletjor, la intel·ligència a l'estupidesa, la destresa a la turpitud, l'èxit al fracàs... com qui prefereix, jo mateix, les faves als pèsols. Amb això no vull dir, només faltaria, que la malaltia sigui preferible a la salut, la pobresa a la riquesa, la lletjor a la bellesa, l'estupidesa a la intel·ligència, la turpitud a la destresa, el fracàs a l'èxit o els pèsols a les faves, grossa insensatesa, aquesta darrera, en ser la fava molt més gustosa que el fruit de la pesolera, herba enfiladissa de la família de les papilionàcies.

Però l'excurs de les faves (llegum que lleugerament cuit al vapor, mai bullit, em plau d'allò més) em fa perdre el fil d'allò que volia dir, si és que alguna cosa volia dir, en posar-me a escriure el que fins ara s'ha pogut llegir en el paràgraf anterior, fora, potser, de llistar tot un seguit de bonics antònims, primer del dret, tot seguit del revés.

Jūni-gatsu sanjūichi-nichi (III)

Al carrer, tot just sortit del portal, m'arriba per sorpresa el característic i poc discret toc de gralles. Avanço una mica, tombo amunt pel carrer Gran, i les veig arribar fent gros rebombori, gralles i percussió, que fan de seguici d'un gegantó que simbolitza a l'home dels nassos, ja saben, el senyor aquell que té tants nassos com dies li resten a l'any i, en conseqüència, només ix de casa seva el darrer dia de cada any, precisament avui, per mirar de no cridar l'atenció.

Però, com és habitual, lluny del suposat esperit festiu d'aquests dies, el tradicional so de les gralles em provoca una forta excitació i el desig d'exercir una violència sense parió. És aleshores que m'imagino formant part d'un escamot de folls almogàvers que gaudeixen amb el suplici de llurs enemics, prenent per enemic a qualsevol que no formi part del propi escamot. M'estalvio els detalls del gros carnatge, de mascles esbudellats i dones violentades, i m'aturo a llegir el fulletó que em donen, on amb paraules ben lligades s'explica l'origen i l'evolució de la cosa aquesta de l'home dels nassos, potser el menys insensat dels insensats fets d'aquests dies.

Kami o tabemasu ka

Imagino un home que es va menjant les fulles dels llibres a mesura que les llegeix. En trobar-se malament per la lògica intoxicació produïda pel paper clorat i la tinta, l'home que imagino llegeix encara més, ara llibres i revistes mèdiques, tot cercant guariment al seu mal. Però en llegir encara més, l'home que imagino menja més paper imprès i el seu estat de salut empitjora ràpidament: dificultats respiratòries, inflamació de la gola, canvi en el ph de la sang, pèrdua de visió, dolor a l'abdomen, nas, ulls, orelles i llengua, cremor a l'esòfag, vòmits i hipotensió, i també un fort empitjorament del seu caràcter, que el fa ser malcarat fins i tot amb els familiars més propers. Finalment, l'home que imagino mor.

Rilke-sama no hon o mimasu

Benaurats els qui saben que, darrere de tots els llenguatges, hi ha l'inefable, diuen que escrigué Rilke.

Primer considero el conjunt de tots els llenguatges i l'anomeno A. Tot seguit considero el conjunt de tot allò que és inefable i l'anomeno B. Per decidir que forma part d'A i que forma part de B, m'atenc a les definicions que ofereix el diccionari, llenguatge allò que hom pot expressar amb paraules (un codi lingüístic compartit), i inefable allò que hom no pot expressar amb paraules. Em resulta, doncs, evident, que A i B no poden compartir cap element, i em resta, només, l'afirmació de Rilke de considerar que el conjunt B és darrera del conjunt A, i que tot aquest coneixement és, d'alguna manera, desitjable.

Abans, però, de continuar frivolitzant, tinc un instant de lucidesa i resto aclaparat per la llarga llista de doctes pensadors, molts d'ells a sou d'una o vàries universitats, que han dedicat no pas pocs esforços a reflexionar al voltant de la relació entre allò que és llenguatge i allò que no ho és, això és, l'inefable. Cal llegir, doncs, a Gottlob Frege, Bertrand Russell, Alfred North Whitehead, Ludwig Wittgenstein, Wilhelm von Humboldt i un llarg etcètera, tasca que ara mateix se'm fa potser excessiva. Millor, doncs, en la mesura del possible, llegir, rellegir, Rilke.

Keisei (IV)

Ja recuperat de la lletja ganivetada, que gràcies als crits d'alerta d'un vianant no va resultar mortal, em faig meva la follia del petit nap-buf. És així que, quan no vigilo de lluny a la bella cortesana, el cerco per tota la ciutat, no pas per venjar-me, trist consol, sinó per esbudellar a qui va gosar jaure al seu costat.

I no dubto pas de la meva intenció, ja prou assajada, en ser no pas pocs els desgraciats que, encisats pel dolç cant i fent oïdes sordes als meus advertiments, han seguit a la cortesana fins al seu cau. Allà, al trist portal, he esperat a que fossin rebutjats, en mai ser res prou per la seva golafreria, i en trobar-los de nou al carrer, perduts i amagrits, m'ha estat fàcil obrir-los el ventre, escapçar-los la verga i cercar, a la seva pell, l'enyorat gust de la seva presència.

I aquestes, benvolguts senyors, han estat les meves circumstàncies aquests darrer mesos, aquest darrers i feliços mesos, en ser-me el record dels dies passats amb l'enyorada cortesana el més preuat. I ara, si us plau, parin atenció a les meves paraules i siguin sensats, doncs sàpiguen que qui gosi trobar, ja sigui per atzar o per pròpia voluntat, a la meva cortesana, restarà esventrat i privat de la seva homenia, doncs cercar-lo, i també trobar-lo, serà el primer que faci, en eixir d'on ara sóc.

Keisei (III)

I com no pot ser altrament, allà dins ho perdo tot en braços de la cortesana, que em pren ànima i pessetes, força i salut, present i futur, fins que un cop buit m'expulsa del recambró amb menyspreu, escales avall, mostrant-me per darrer cop la seva intimitat, aquella que ja mai més no podré tastar.

Amb les butxaques buides i vestit només amb parracs, el cos amagrit i la voluntat perduda, vagarejo pels carrers de la ciutat fins que topo amb una veu que em resulta coneguda. Us vaig avisar, desgraciat, que no hi anéssiu! i veig venir al petit nap-buf que, és de justícia reconèixer, sabia el que es deia. Tant és, miro de respondre-li, no m'empenedeixo de res, doncs fins i tot la vida és un preu massa baix pel que he viscut aquests darrers dies.

Com goseu, desgraciat! Fill de gossa borda! Tant se me'n fot la vostra lamentable vida! em crida fora de si, què no ho enteneu? Ella va ser meva, i com a vós em va llençar escales avall un cop exprimit, però això, com bé diéu, poc importa, afegeix, aparentment més calmat, el que importa és que ella no pot ser de ningú més, només meva, i per no haver-me fet cas ara m'obligueu a això, i tot seguit noto una forta punxada al ventre i caic sobre el dur panot de la vorera.

Keisei (II)

L'endemà torno a passar per allà on vaig sentir el cant de la cortesana, però aquesta no hi és. Només retrobo al nap-buf, que també pidola almoina i resulta ser un adult afectat de nanisme, i no pas un marrec, com va semblar-me ahir. Marxeu, em torna a dir, marxeu, que ella no pot trigar a tornar. I, efectivament, la veig venir de lluny, i com en arribar a la meva alçada em somriu, s'acomoda sense pressa, i reprèn el seu cant.

Aquest cop miro d'arrambar-me contra la paret per tal de no ser arrossegat per la multitud, que amb enutjosa i freqüent constància transita pel passadís on som. És així que tinc temps per admirar la cortesana, els seus ulls negres, els seus cabells curts i les seves formes llamineres. I ella, és clar, també s'hi fixa en mi, i en acabar el seu cant i recollir les seves pertinences em demana que la segueixi.

No hi aneu! em crida el nap-buf de lluny, no hi aneu! però jo, és clar, no puc més que seguir a la cortesana, que després de no poc caminar m'acaba portant a una mena de recambró sota coberta, no més que un brut badalot d'un edifici que amenaça ruïna en un insalubre carrer que tot sol no hagués jo mai gosat trepitjar.

Keisei (I)

Enmig de l'atrafegada rutina diària m'aturo atret pel rimat cant d'una bella cortesana, que amb divertits rodolins sembla glosar els meus fets, talment hem conegués de llarg temps. De sobte, però, hi ha un cert canvi en la melodia del seu cant i els nous fets narrats em resulten desconeguts, en ser, com no trigo a adonar-me'n, profètics. És aleshores que miro de marxar, doncs conèixer el propi futur no em sembla desitjable, però el cant de la cortesana resulta tan encisador com els cants de les nimfes que habiten els esculls, i marxar se'm fa impossible.

Marxeu, no us escolteu a la fetillera, em diu de sobte un marrec, un nap-buf que no aixeca ni un pam de terra i que em tiba del camal dels pantalons per reclamar la meva atenció. En les seves paraules no hi ha cap veritat, sou vós qui doneu contingut a la seva cantarella, afegeix, aparentment convençut de la certesa de les seves paraules. No puc, li responc, també convençut de la certesa de les meves. Marxeu, insisteix ell, deixeu una moneda al seu plat i marxeu, ara que encara hi sou a temps.

Però en restar jo palplantat al mig del pas, acaba sent l'apressada multitud qui m'empeny passadís enllà i, per molt que provo de recular, cada cop m'hi allunyo més i acabo perdent el cant de la cortesana, fins que capcot em dono i em deixo arrossegar, talment Ulisses, quan lligat al pal del ràpid navili fou arrossegat pels braus mariners itaquesos.

Akachan

Un nadó pot arribar a semblar una persona entenimentada: no parla, sembla escoltar el que se li diu i es belluga poc. Però en créixer i assolir una certa autonomia de moviments, resulta evident que d'entenimentat res, doncs deixat al seu lliure albir l'entenimentat nadó no trigaria a provocar-se la mort sense tenir-ne, però, cap intenció de fer-ho.

I en créixer encara més i assolir també la parla, les seves paraules fan evident que el suposat enteniment no era més que una bonica entelèquia, pròpia de pares encaterinats mancats de tot criteri. I en continuar creixent i assolir l'adolescència, ja la seva follia abasta a tots aquells que l'envolten, en ser forassenyades totes les seves opinions i folls tots els seus actes. I encara en arribar, més endavant, a la joventut, la força del seu cos el fa perillós fins i tot pels desconeguts, doncs és caprici de joves no saber res i pretendre saber-ho tot, no poder res i creure poder-ho tot.

Però la cosa no resta aquí, doncs, en fer-se adult, una certa perspectiva dels anys viscuts fa creure a aquell que començà com a nadó que ara sí, que ara ha assolit un cert coneixement i una certa maduresa, i que les seves opinions i els seus actes, sinó del tot entenimentats, s'atansen a una certa sensatesa. Folla il·lusió, encara més quan en fer-se vell, hom pot gosar creure's savi, en la mostra més gran que l'enteniment no és propi d'humans, només, si de cas, de nadons, que no parlen, semblen escoltar el que se'ls hi diu, i es belluguen poc.

Watashi wa ijimekko desu ka

Prenent un fort impuls m'alço i amb els capcirons dels dits crec tocar el cel. Tot seguit, atret avall per l'habitual força gravitatòria, em complac en el record de l'instant passat i admiro la força del meu salt, l'elegància del meu gest i la fermesa que ha portat als meus dits a fregar la volta que ens circumscriu. Però dubto, també, del meu salt i em dic que potser els meus dits no han arribat, ni tan sols per un breu instant, a fregar la dita volta, i que la pròpia pretensió, tocar el cel, resulta no només ridícula, sinó absurda. Tant és, em dic i em repeteixo fins a tres cops, tant és, tant és, tant és, si els meus dits han fregat, o no, tan suada volta, i no pas per què amb el propi convenciment d'haver-ho assolit n'hi hagi prou, en ser jo mateix l'únic que té poder per decidir si allò que crec haver assolit ha estat assolit o no. Ni tampoc és la certesa de saber que els fets esdevinguts importen poc, gens, a l'hora de recordar el passat. És, només, poder explicar, potser a Jota, amb paraules triades i gest exagerat, com amb un fort impuls m'he alçat i amb els capcirons dels dits he arribat a tocar el cel.

Konban eiga o mimashita (III)

Al tercer acte hom espera la mort. Tristany, ferit al final del segon acte, jeu amb l'esperança de reveure Isolda. I Isolda, un cop mort Tristany, mor de desig en el deliciós Liebestod final. En tot l'acte, però, la visió del mar domina l'escena, amb l'esperança o el neguit per l'arribada d'un vaixell. Esperança si és Isolda qui arriba, neguit si és el rei Marke.

No és endebades, doncs, que Trier, Lars von Trier, ens ofereixi constantment el preludi d'aquest tercer acte, que es fa omnipresent en tot el metratge de Melancholia, fins arribar a l'escena final, quan el melancòlic planeta topa amb la terra i la humanitat sencera deixa d'existir. El planeta, un petit punt a l'horitzó, ha anat engrandint la seva presència, i talment el vaixell del rei Marke, ocupa tota l'escena portant la mort en un final anunciat des de bon començament, també acceptat, i qui sap si desitjat, doncs poca diferència hi ha entre la pròpia mort i la destrucció del conjunt del gènere humà.

Akurobatto ni mimashita (II)

Asseguts fent rotllana al voltant d'un enginyós giny, veiem com l'hàbil saltimbanqui de torn fa els seus exercicis amb l'ajut de l'enginyòs giny ja anomenat, que mou, amunt i avall, i també al voltant d'un imaginari punt central que defineix una trajectòria circular, una llarga perxa metàl·lica. El saltimbanqui, d'una lloable migradesa gestual, puja i baixa de la perxa, es deixa arrossegar o portar pels aires, enlairar o aterrar, per embadaliment de petits i grans que, com ja ha quedat dit, fem rotllana al voltant de l'enginyós giny.

En un cert moment, en aixecar la vista per seguit la trajectòria que descriu per l'aire el saltimbanqui, veig al seu darrera les esteles deixades per dos llunyans avions, que, a milers de peus per sobre dels nostres caps, desplacen centenars de persones que en tot deuen ser alienes als acrobàtics exercicis del saltimbanqui, talment nosaltres, que ho ignorem tot d'ells, inclosos els motius que els aqueferen i els fan desplaçar-se a tan grossa altitud. Un pensament certament banal, mancat de qualsevol interès, però que m'encaterina en la bonica imatge que l'atzar m'ofereix, el saltimbanqui bellugat pels aires per la llarga perxa seguint una acrobàtica trajectòria circular, i al seu darrera les rectilínies esteles deixades pels dos avions.

Kokkyo (III)

De la finestra estant veig com la boira s'ensenyoreix de les fondalades, d'on només les capçades més altes resten encara visibles, nues de fullam, en ser la tardor ja molt avançada. Al lluny, ben amunt, la característica i enyorada silueta dentada de la serra alterna el blanc de les canals amb la grisor dels espadats, tan falsament immutables com sempre, doncs em comenten d'una grossa esllavissada esdevinguda de fa poc, i són molts els cops que he trepitjat els seus inestables tarters.

En semblants circumstàncies sembla fàcil de travessar, la frontera, i arribar a aquelles terres de més enllà on hom pot arribar a creure que tot és possible. És així que curull de convenciment enceto el camí, però trobo el bosc esclarissat pels laboriosos llenyataires, que han fet no pas poca feina, i el vell molí convertit en restaurant, la pista asfaltada, i encara em creuo amb gent que parla l'aspra llengua del país que voldria veí.

Reculo, doncs, un cop més, en cerca de la confortabilitat de l'alberg, i de la finestra estant veig com és ara la fosca qui s'ensenyoreix de les fondalades, on res resta visible, i com també la dentada serra desapareix, i és només la meva imatge la que em retorna el vidre, transformat en mirall, potser com al matí, quan un cop més he confós allò que volia veure amb allò que veia.

Senshi

És gustós escriure quan no es té res a dir. Altrament el neguit per ser entès i no trair allò que es vol dir malbarata el goig de l'escriptura, la fal·lera per ajuntar paraules sense atendre a cap raó més enllà del contingent caprici del moment, que ara mateix potser em portaria a escriure la història d'un brau guerrer vestit tot ell de bronze, amb l'esmolat glavi al talabard, la pica a la destra i el gruixut escut a l'esquerra.

Voldria, doncs, avui, ara, enfrontar aquest superb guerrer, que no superbiós, a mil destrets que posessin a prova la força del seu braç, la determinació del seu caràcter, la noblesa del seu esperit, l'enginy del seu raonament i la sort que a tot heroi ha d'acompanyar. Voldria, doncs, avui, ara, escriure en florits hexàmetres els gloriosos fets protagonitzats per un brau guerrer vestit tot ell de bronze.

Kochira wa Levi-san desu

Primo Levi és un cas excepcional dins l'horror de la segona guerra mundial, en ser la seva condició de jueu la que li permeté conservar la vida al llarg del conflicte. Levi fou detingut per milicians feixistes quan intentava unir-se als partisans de la resistència comunista del nord d'Itália, i enlloc de ser immediatament afusellat, com era la pràctica habitual dels milicians feixistes, gent de gallet fàcil i poc amiga de fer presoners, fou entregat a l'exèrcit alemany en identificar-se Levi com a jueu. Els alemanys el deportaren a Auschwitz, on la mitjana de supervivència era de tres mesos. Però Levi en resistí més gràcies a la seva formació de químic, que li valgué un petit suplement alimentari i una feina menys feixuga. A l'onzè més Levi visqué l'alliberament del camp per l'Exèrcit Roig, si em permeten la ironia. El captiveri, però, continuà, aquest cop en un camp de concentració soviètic, en ser Levi italià i estar Itàlia en guerra amb la Unió Soviètica. Amb la signatura de l'armistici entre Itàlia i els Aliats Levi fou alliberat i pogué tornar a Itàlia, on metamorfosà de químic a escriptor. Finalment, l'onze d'abril de mil nou-cents vuitanta-set, Levi es llevà la vida.

Dovlatov-san no atarashī hon

Un dels principals avantatges de viure en una democràcia liberal, és que hom pot llistar qualsevol sèrie de noms en l'ordre que més li plagui. Per posar un exemple, si a qui això escriu li plau llistar els noms dels hipotètics fills de l'enginyós Ulisses, tant pot començar per Nausítous i acabar per Leontòfon, com començar per Telèmac i acabar per Poliportes, amb la tranquil·litat de saber que ningú no li farà retret d'errors ideològics, miopia política o infantilisme moral.

I per contra, un dels principals desavantatges de viure en un estat comunista, és que hom no pot llistar qualsevol sèrie de noms en l'ordre que més li plagui. Per posar un exemple, si a algú li plau llistar els noms dels països participants en una conferència per l'estudi d'Escandinàvia i Finlàndia, no és el mateix començar per l'URSS i acabar amb la RDA, que començar per Dinamarca i acabar amb la RFA, doncs en fer-ho així, de ben segur que hom li farà retret d'errors ideològics, miopia política o infantilisme moral.

I això darrer, que sens dubte és un gros desavantatge per a qui llista els noms dels països participants en una conferència per l'estudi d'Escandinàvia i Finlàndia, és un avantatge per a qui llista els noms dels hipotètics fills de l'enginyós Ulisses, que pot llegir (aquí els trobaran) els sucosos comentaris a peu de pàgina d'aquell qui llista el noms dels països participants en una conferència per l'estudi d'Escandinàvia i Finlàndia, un cop aquest fou convidat per les autoritats a eixir de l'estat comunista i a hostatjar-se en un democràcia liberal per causa del seus errors ideològics, miopia política i infantilisme moral.

Tōri o arukimasu

Al carrer, camí de no importa on, veig com l'home que camina al meu davant s'entrebanca amb una petita irregularitat del panot de la vorera i cau al terra. Una escena ben còmica, i tant jo, com la resta de vianants que l'han contemplada, arrenquem a riure a cor que vols, doncs la trajectòria que ha seguit el cos de l'home en caure ha estat d'allò més graciosa. I encara resulta més graciós quan l'home es tomba i li veiem les ulleres trencades, la cara ensangonada i les dents esberlades a causa del fort impacte. Tot ell fa un posat tan ridícul que encara riem més, tant, que són molts els transeünts que no han vist la caiguda inicial que s'aturen a veure que passa, i que riuen, també, en veure al pobre desgraciat. I tan gros és el seu èxit, que li demanem que repeteixi la caiguda, i l'home, conscient de la rellevància adquirida, s'alça amb dificultats, recula una mica, i torna a ensopegar en el mateix punt, caient, de nou, sobre el dur panot. I au, tothom a riure, doncs ara ha picat de costat i és de l'orella d'on li raja la sang.

I així anar fent, fins que un fort cop a l'occípit deixa a l'home immòbil sobre el panot, i és un dels badocs, que diu ser metge, qui s'ajup al seu costat i s'alça dient que no respira, que no té pols i que deu ser mort. Acabada, doncs, la diversió, cadascú continua amb el seu camí, uns cap aquí i altres cap allà.

Tomete kudasai (III)

Una desconeguda m'atura pel carrer i em demana si no la reconec. No, li responc sobtat, però en sentir el nom que m'adreça veig que es confon i em pren per qui no sóc. Em confoneu, em dic dErsu_ i sóc el favorit dels Déus, em presento per desfer el malentès, i ara és ella la que resta sobtada, què voleu dir amb això que sou el desconegut dels Déus? em pregunta. No, desconegut no, favorit, li aclareixo. Com en el seu moment ho fou el diví Aquil·leu?, em demana. Si fa no fa, li confirmo. I quins són els vostre mèrits? em demana tafanera. Mèrits, què voleu dir? em sorprenc. Bé haureu hagut de fer alguna cosa per merèixer aquest favoritisme, com el diví Aquil·leu, que va esbudellar innúmers moridors, mira d'explicar-me. I ara, és ridícul això dels mèrits, si fos així qualsevol que s'hi esforcés prou podria assolir la categoria de favorit, i de favorit només en pot haver un, miro d'explicar-me. I per què vós? em demana. Oh, salta a la vista, no? pregunto ara jo. No precisament, que teniu algun certificat? em demana ella. Algun certificat? demano ara jo. Sí, algun document que doni fe d'aìxò que dieu, m'insisteix. Signat pels Déus? m'exclamo. És clar, continua insistint. Torneu a ser ridícula, els Déus no signen pas certificats, miro de fer-li entendre. Ni vós sou el seu favorit, afirma ella. I tant que sí, replico jo. I tant que no, perquè ho hauríeu de ser? em demana burleta. Doncs perquè jo sóc qui escriu el que aquí es pot llegir, i qui decideix qui és, i qui no és, el favorit dels Déus, miro d'aclarir-li. I heu decidit que vós sou aquest favorit, em replica burleta. Això mateix, sentencio. Doncs au, dErsu_, el favorit dels Déus, bon vent i barca nova.

Gōman

L'arrogància és un dels atributs que més em desplau quan la llueixen aquells que no són jo, un orgull cofoi i agressiu que acostuma a atribuir-se unes suposades virtuts, poc importa quines, per justificar el seu menyspreu vers els altres.

Com aquest matí, quan he hagut de fer mans i mànigues amb els transports públics de la ciutat i les meves llargues cames per portar a temps a la petita A a la seva escola, i arribar jo mateix al despatx, alhora que sentia els habituals i arrogants crits dels habituals i arrogants cridaners, aquells que, megàfon en mà, pretenen, peti qui peti, salvar el món de tot mal.

Watashi no itoko

I ja per acabar amb aquesta sèrie on m'ha plagut narrar amb excessives repeticions i sense cap signe gràfic que separés el text en diferents unitats allò que tal vegada he vist algun cop al ferrocarril metropolità, recordo com en certa ocasió, en arribar a l'andana de l'estació de Passeig de Gràcia de la línia tres direcció Trinitat Nova, vaig veure com a l'andana del davant un exaltat guarda de seguretat del ferrocarril metropolità etzibava un cop de puny a un desconegut de comportament erràtic, i com el desconegut de comportament erràtic protestava de l'agressió rebuda, i com tot seguit l'exaltat guarda de seguretat del ferrocarril metropolità prenia el preceptiu bastó que duia al cinturo per escometre amb més contundència al desconegut de comportament erràtic, que va començar a cridar en demanda d'auxili i va despertar una certa solidaritat entre la resta de desconeguts que es trobaven a l'andana, fet aquest, el de la certa solidaritat, que em va fer recordar aquell cop que un admirable familiar meu, en exercici de la seva professió, va sortir corrents darrera d'un jove que va prendre mitjançant una forta estrebada la bossa d'una dona de molta edat, que a causa de la dita estrebada va anar a parar al terra, i com el meu admirable familiar, un cop aconseguit el jove que havia pres la bossa d'una dona de molta edat, va haver-lo de reduir fent ús de la força, i de com un cop el tenia al terra i procedia a emmanillar-lo, tot de badocs van començar a fer fortes exclamacions, titllant al meu admirable familiar de torturador, racista i feixista i, fins i tot, aprofitant l'anonimat del tumult, un dels badocs va etzibar-li una puntuda de peu al cap, no pas al jove que va prendre mitjançant una forta estrebada la bossa de la dona de molta edat, sinó al meu admirable familiar, que va haver d'acabar portant a la caserna tant al jove que va prendre mitjançant una forta estrebada la bossa d'una dona de molta edat, com al badoc que va etzibar-li una puntada de peu al cap, no pas al jove que va prendre mitjançant una forta estrebada la bossa d'una dona de molta edat, sinó al meu admirable familiar.

Gaikoku-jin (II)

En el mateix desplaçament on vaig presenciar la trobada entre la noia de bellesa eslava i el desconegut que traginava una grossa motxilla, també vaig veure com un atrotinat desconegut d'aspecte forà demanava a una grossa treballadora del ferrocarril metropolità com arribar a la parada de Tetuan, i com la grossa treballadora del ferrocarril metropolità l'atabalava amb extenses i potser no encertades explicacions que l'atrotinat desconegut d'aspecte forà no semblava entendre, doncs ens trobàvem tots plegats, l'atrotinat desconegut d'aspecte forà, la grossa treballadora del ferrocarril metropolità, la noia de bellesa eslava, no pocs desconeguts més i jo mateix, desplaçant-nos en un comboi de la línia tres direcció Trinitat Nova, a l'alçada de Drassanes, i enlloc de recomanar a l'atrotinat desconegut d'aspecte forà que continués fins a Passeig de Gràcia i allà fes transbordament a la línia dos direcció Pep Ventura fins arribar a la parada de Tetuan, la grossa treballadora del ferrocarril metropolità pretenia que l'atrotinat desconegut d'aspecte forà reculés fins a Paral·lel per fer allà el necessari transbordament, recomanació, la de la grossa treballadora del ferrocarril metropolità, del tot inabastable per l'atrotinat desconegut d'aspecte forà que, finalment, fou empès fora del vagó per la grossa treballadora, que fent oïdes sordes als passatgers que l'alertaven de l'erroni del seu consell, mostrava a l'atrotinat desconegut d'aspecte forà per quines escales havia de davallar per fer el canvi de sentit, i a qui des d'aleshores em plau imaginar com ànima errant del ferrocarril  metropolità, en un etern desplaçar-se per tota la xarxa ferroviària, excepció feta, només faltaria, de la parada de Tetuan.

Roshia-jin

Fa pocs dies, als ferrocarrils metropolitans, vaig veure com una noia de bellesa eslava llegia un llibre escrit en caràcters ciríl·lics, i com un desconegut que traginava una grossa motxilla, que també va veure que el llibre que la noia de bellesa eslava llegia era escrit en caràcters ciríl·lics, se li adreçava parlant en rus, i com la noia de belles eslava li responia, també en rus, iniciant-se una conversa entre tots dos de la que ben poques paraules vaig poder escatir, potser spasiba i izviní, a més d'algunes de catalanes, com ara Drassanes i Passeig de Gràcia, doncs, pel que vaig imaginar, el desconegut que traginava una grossa maleta, persona que va semblar-me tot just arribada a la ciutat, demanava a la noia de bellesa eslava per la millor manera de fer un cert desplaçament, alhora que se li atansava per seure al seu costat, tot aprofitant que la persona que fins aleshores seia al costat de la noia de bellesa eslava s'alçava per baixar del vagó, en fer aquest, el vagó, i també tot el comboi ferroviari del qual formava part el vagó on viatjava la noia de bellesa eslava, el desconegut que traginava una grossa motxilla i jo mateix, a més de no pocs desconeguts més, la corresponent aturada a l'estació on devia tenir previst baixar, la dita persona que fins aleshores seia al costat de la noia de bellesa eslava, i com la noia de bellesa eslava li deia, al desconegut que traginava una grossa motxilla, que no calia, que ella també baixava, alhora que s'alçava i s'acomiadava, encara que el desconegut que traginava una grossa motxilla, enlloc de romandre al vagó com semblava que era el més adient per arribar allà on volia anar, baixava rere la noia de bellesa eslava, i com tots dos, la noia de bellesa eslava i el desconegut que traginava una grossa motxilla, prosseguien la seva animada conversa a l'andana, ja lluny de la meva oïda, encara més quan les portes del vagó, després del preceptiu senyal acústic, van tancar-se i vaig començar a allunyar-me de l'andana on encara romanien la noia de bellesa eslava i el desconegut que traginava una grossa motxilla.

Gienkin (II)

Rebo amb no poca satisfacció la dimissió de deu dels onze membres del CoNCA, ja saben els simpàtics encarregats de repartir, un cop descomptada la seva discreta part, els fons de la Conselleria de Cultura entre amics, coneguts i saludats. I tot i la grossa satisfacció, no puc deixar de demanar-me, no sense certa sorpresa, que passa amb l'onzè membre, la vicepresidenta, na Pilar Parcerisas i Colomer, de qui recordo els articles al difunt suplement dels dijous del difunt diari Avui.

Què passa, doncs, amb na Pilar Parcerisas i Colomer?

Byōin ni imashita

dErsu_, com us trobeu? em pregunten aquest dies els coneguts, en trobar-me'ls, als dits coneguts, ací o allà, jo a ells o ells a mi. I jo, satisfet per la pregunta, m'allargo en respostes excessives on em complau fer servir el vocabulari que he aprés aquests darrers dies, i els hi explico, amb la seguretat de l'ignorant i la complaença que dóna escoltar-se a un mateix, les diferències entre una colecistitis i una colelitiasi, entre una colecistectomia laparoscòpica i una d'oberta, tot amanint les meves superbes paraules amb les simpàtiques anècdotes d'aquests darrers dies, quan el meu cos ha restat, indefens ell, a la docta mercè de metges, infermers i auxiliars.

I els coneguts, és clar, assenteixen amb posat seriós a les meves paraules tot deixant anar alguna frase feta, d'aquelles tan avinents en aquestes ocasions, tot ponderant les virtuts de la paciència i augurant temps millors. I jo, repeteixo, resto d'allò més satisfet, doncs, en poder fer servir aquestes paraules, que en res interessen a l'amable conegut de torn, tampoc a mi, m'estalvio haver de cercar altres paraules per complir, de manera satisfactòria, amb el no sempre enutjós ritual de socialitzar amb els coneguts, en trobar-me'ls, als dits coneguts, ací o allà, jo a ells o ells a mi.

Ato de

Que no s'oblidi de seguida, sinó més tard, sembla ser la principal raó de ser de la memòria, facultat de recordar, això és, de representar-se amb el pensament esdeveniments passats. Com si aquest lapse de temps, l'espai de temps transcorregut entre el de seguida inicial fins al més tard fos, d'alguna manera, d'una grossa importància.

La mateixa grossa importància que li atorga la ciència mèdica, que aboca tot el seu esforç a que no morim ara, sinó més tard, sempre més tard, com si aquest lapse de temps, l'espai de temps transcorregut entre l'ara inicial fins al més tard fos, d'alguna manera, d'una grossa importància.