Kochira wa Bauçà-sama desu (I)

Abans de res una obvietat: no passin ànsia, que a vostès no els hi faré cap mal, si de cas un dia ens trobem pel carrer.

Miquel Bauçà presentà En el Feu de l'ermitatge a l'edició de l'any mil nou-cents noranta-tres del premi Miquel de Palol. Com no podia ser altrament, Bauçà guanyà el premi, però, en contra del costum, el llibre no fou publicat. Tant és, Bauçà ja havia passat pàgina i feia el que fan els escriptors, això és, escriure. Fins aquí allò que anomenem fets, d'ara en endavant allò que no anomenem fets. Feu cap esforç Bauçà per publicar el llibre? ho dubto. Empaità Bauçà editors? no ho crec pas. Es lamentà Bauçà de no haver estat publicat? potser ni se n'assabentà. S'apuntà Bauçà a algun curs d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès? sens dubte. M'imagino Bauçà reclòs al pis de les Corts que li feia d'aixopluc, amb aquell sistema seu de plataformes mòbils que li permetien desplaçar-se amb gran eficàcia per l'interior de l'habitatge, tal com mostrà Villaronga en el seu documental, Poeta invisible, duent la seva curiosa i potser poc exemplar vida, però... a qui li importa la vida que dugué Bauçà? no pas a mi, és clar, però si algun cop l'hagués jo ensopegat pel carrer no dubtin que l'hagués escridassat, i d'haver disposat d'algun objecte contundent l'hagués colpejat fins a fer-lo caure, i un cop caigut l'hagués esllomat a puntades i li hagués fet saltar les dents, i tret els ulls de les conques, arrencat els cabells, i tot seguit m'hagués baixat pantalons i calçotets i m'hagués pixat sobre la seva santa persona, i encara m'hagués fregat la gossa verga fins a fer-li obsequi del saborós esperma. I si jo, que mai no seré ningú, li hagués fet tot això i més, que no li haurien d'haver fet vostès, que es fan dir escriptors? Per què a veure, desprès de Bauçà, que se suposa que han de fer tots aquells que creuen escriure?

Doko ni chīsana ari dansei ga imasu ka

Més enllà de tot indret es troba el reialme dels petits homes formiga. Diuen que per arribar-hi s'han de travessar els límits del món conegut, i si bé al llarg de la història no han estat poc els valents que hi han accedit, no són pas gaires els que n'han pogut tornar per explicar allò que allà han viscut. Tots ells ens han parlat d'uns fets certament inversemblants i han acabat els seus dies reclosos en institucions públiques destinades al confinament dels orats, talment el llarg viatge els hagués fet perdre el senderi. Avui dia, gràcies a les dades que tothora recullen els satèl·lits que orbiten al voltant del planeta, tot el món ens és ja conegut i no hi ha cap més enllà on anar per així provar d'accedir al reialme dels petits homes formiga. Amb aquest argument són ja molts els escèptics que neguen l'existència del seu reialme. On podrien ser?, es demanen saberuts. Només a les fondàries abissals, es responen ells mateixos, i allà la pressió de l'aigua esmicolaria els fràgils cossos dels petits homes formiga, la manca d'oxigen els asfixiaria, i l'absència de llum els abocaria a la follia. No, les fondàries abissals, sentencien convençuts, no són pas lloc pels petits homes formiga.

D'aquesta guisa, el reialme dels petits homes formiga sembla feliçment reclòs dins el món de les faules per infants, i encara que són molts els que n'expliquen històries, ho fan com qui explica el conte de la caputxeta o de la ventafocs, talment aquestes dues rondalles només fossin el que semblen ser, innocents entreteniments moralitzadors adreçats a la canalla. Però els llops mosseguen, els paradisos infantils s'esmicolen, i el reialme dels petits homes formiga encara és al seu lloc, allà, més enllà de tot indret conegut.

Shichiria o seifuku shita kuma ōkoku no monogatari

Gràcies a un seguit de circumstàncies del tot irrellevants que ara trobo sobrer llistar, aquests darrers dies he tingut accés a la correspondència que Dino Buzzati mantingué amb l'editor Aldo Martello arrel de la publicació de La famosa invasione degli orsi in Sicilia, i on s'explica que l'origen del llibre rau en unes il·lustracions de pingüins que Buzzati realitzà per encàrrec del parc zoològic de Milà. Enllaminit per les il·lustracions, Buzzati, sens dubte un visionari, començà a imaginar una faula protagonitzada per pingüins, que des de l'anècdota inicial anà evolucionant fins esdevenir una ucronia política on els pingüins ocupaven pacíficament l'illa de Madagascar per establir-hi una monarquia constitucional. L'editor, però, atenent a que els lectors potencials de l'obra serien infants italians, trobà desencertada la ubicació malgaixa i proposà a l'autor situar l'acció en alguna illa italiana, com ara Sardenya o Sicília. Buzzati, és clar, objectà amb sensatesa que fora inversemblant fer arribar tan amunt uns animals propis de l'hemisferi austral. Nessuno problema, respongué l'editor en una carta entusiasta, invece di pinguini sono orsi, doncs Martello era un gran aficionat a la caça de l'ós. La proposta, és clar, desplagué i indignà Buzzati, que ja tenia l'obra escrita i dibuixada, i poc que li plaia haver-la de refer de dalt a baix. L'editor, però, es mostrà inflexible, i atès que aleshores Buzzati no era ningú, La famosa invasione degli pinguini in Madagascar esdevingué la ja prou coneguda de tothom, La famosa invasione degli orsi in Sicilia.

Kochira wa Marta Ramoneda-san desu ka

Suposo que hores d'ara tothom és al cas del cas de la Central, però per si de cas en faig un breu resum: el passat vint-i-quatre de desembre Jot Down publicà una laudatòria entrevista a Marta Ramoneda, llibretera de la Central. L'entrevista, d'embafadora lectura, ràpidament començà a omplir-se de comentaris que denunciaven que la Central practicava i practica una política laboral més pròpia del sud-est asiàtic que no pas d'una llibreria presentada com a model de totes les virtuts. El trenta-u de desembre, un cop el contingut dels comentaris s'ha difós per la xarxa i sembla haver-se guanyat la simpatia de no poca gent, la Central fa públic un comunicat signat per Marta Ramoneda i pel seu soci Antonio Ramírez on es neguen totes les acusacions.

Jo, és clar, no sé pas si hi ha res, poc o molt de cert en les acusacions fetes, però em prenc la llibertat de formular la hipòtesi que sí, que tot és cert, i que tal com es pot llegir en diferents indrets, la pròpia Marta Ramoneda i Antonio Ramírez són bons llibreters, però pèssimes persones. En aquest hipotètic cas potser hauria jo de modificar els meus hàbits de compra de llibres i començar a freqüentar el local del carrer Mallorca, doncs igual que costa trobar bon servei domèstic també costa trobar bons llibreters, i si de cas algun dia tinc la sorprenent necessitat de trobar a alguna bona persona, doncs ja m'ho faré mirar.

Shijō saikō

S'explica que captivat per la seva bellesa sense parió, Zeus metamorfosà en àliga per segrestar al púber Ganímedes, que esdevingué així coper als estatges olímpics. Allà hostatjat, el formós Ganímdes s'encarregava d'omplir les copes dels Déus, a més de satisfer les ànsies sodomítiques del pare dels Déus, tal com era costum a la Grècia clàssica, on els homes adults acostumaven a disposar dels anus dels seus deixebles púbers per esbravar-se. De fet, és Plató al Timeu qui fa referència al mite de Ganímedes com una invenció cretense que justificaria les inclinacions sodomítiques de la societat minoica. Platò, però, trobava poc edificant i digne de blasme el capteniment moral dels Déus, i es demanava si el comportament de Zeus resultava moralment acceptable. I si s'ho demanava era per respondre que no, que el criteri de Zeus era sovint arbitrari i mesquí, i que, per sobre de tot, més que amb el cap semblava pensar amb el penis, quelcom impropi d'un Déu, en opinió del torracollons de Plató.

Però si de cas acceptem com jo accepto que tot Déu és fet a imatge i semblança del seu creador, ha existit mai un Déu més ben parit que Zeus Olímpic?

Yakushimasu ka

Ist das der Morges? Welche Sonne geht auf? Wie goss ist die Sonne. Sind das Vögel? Ihre Stimmen sind überall, fragment d'un cert text, de tothom prou conegut, que escrigué Rilke un potser ja llunyà mil vuit-cents noranta-quatre i donà a impremta dotze anys després.

És ja el matí? ¿Quin sol està sortint? ¿Com és de gran el sol? ¿Són les aus que canten? Llurs veus se senten pertot arreu, segons traducció de Guillem Nadal publicada el mil nou-cents cinquanta-set.

És això el matí? ¿Quin sol s'aixeca? Com és gran el sol! ¿Són això ocells? Llurs veus són pertot, segons la traducció esdevinguda canònica de Riba i publicada, pòstumament, el mil nou-cents seixanta-cinc.

És això el matí? Quin sol s'alça? Com és de gros el sol! Són això ocells? Llurs veus són pertot, goso jo proposar, que no sé ni un borrall d'alemany i justejo amb el català.

Dare ga reggaeton o kiiettai desu ka

Quiero un regalo para el gilipollas de mi hermano, demana una noia de capteniment poc discret i maneres grolleres. I que le gusta a tu hermano? li demana tot seguit el dependent de la botiga. No lo sé, respon la noia, mi hermano es gilipollas y yo no sé que les gusta a los gilipollas. I és aleshores que el dependent, amatent a les necessitats de la seva clientela, demana en veu alta si algú sap que li agrada als cap de cony (si se'm permet l'ús de cap de cony com a traducció de gilipollas), per si de cas alguna de les persones que omplen la botiga el pot orientar. I és aleshores quan un noi d'estatura curta, però d'ànim despert i servicial, respon amb sorprenent seguretat que a los gilipollas les gusta el reggaeton.

Le gusta el reggaeton a tu hemano?, li demana aleshores el dependent a la noia de capteniment poc discret i maneres grolleres. Sí, sí que le gusta, respon la noia, potser una mica confusa, doncs bé a ella també li agrada el dit reggaeton.

Basu de ikimasu ka (III)

Afortunadament l'autobús ha quedat aturat a l'alçada de la plaça Lesseps, on el vint-i-dos té una parada molt concorreguda. No és aleshores estrany que siguin molts els passatgers que pugin al vehicle, amb no pocs dels quals coincideixo cada matí, i són ells els encarregats de treure del seu error al caporal dels Mossos, en fer-li evident que jo no sóc pas el cap de cap escamot, sinó, només, un usuari del transport públic que s'ha comportat amb heroica exemplaritat en enfrontar-se amb aparent èxit a un perillós escamot de psicòpates homicides. El caporal, aleshores, es treu una petita medalla de llautó de la butxaca dreta de la camisa, i amb maldestra solemnitat em condecora i m'encaixa la mà, tot expressant-me la seva més sincera, diu ell, enhorabona, talment avui fos el meu aniversari, irrellevant efemèride que no crec recordar que s'esdevingui avui. Sigui com sigui, però, amb tants contratemps anem amb retard i temo de no arribar tard a deixar els nens a escola, més encara quan, mancat de conductor, l'autobús roman immòbil. Podria, és clar, aturar un taxi, que sens dubte fora un mitjà més ràpid, encara que també molt més onerós, i qui sap si potser encara trobaríem algun tipus de retenció de trànsit al llarg del recorregut que fes que la despesa feta amb el taxi resultés malaguanyada. Afortunadament, abans de prendre cap decisió, veig que ja arribem a la plaça Bonanova, avinentesa que aprofito per demanar la parada i davallar.

Basu de ikimasu ka (II)

Malauradament, de seguida m'adono que l'autobús ha estat segrestat per un escamot de psicòpates homicides, i el que ens semblava un amable gest per part del conductor no ha estat més que un parany per part del cap de l'escamot, tal com se'ns fa evident en veure com a la part del darrera de l'autobús s'amunteguen els cossos sense vida dels dissortats passatgers que han pujat a l'autobús en parades anteriors. Em cal, doncs reaccionar amb prestesa si no vull que nosaltres acabem, també, dalt de la pila de cossos inerts, i és per això que m'apresso a prendre l'esmolat glavi, i al crit de desperta ferro! escometo als membres de l'escamot, que sobtats per la meva actitud decidida no ofereixen cap resistència consistent a la meva empenta i resten esventrats en un tres i no res. Però és just aleshores que restem aturats per un important dispositiu dels Mossos d'Esquadra, que alertats per algun vianant dels fets que s'esdevenien dalt de l'autobús, no poden pas permetre la lliure acció d'escamots de psicòpates homicides, en ser l'homicidi un lleig delicte. Aleshores, és clar, als ulls del caporal dels Mossos que pren el control de l'autobús, les coses més aviat semblen el que potser no són, és a dir, els psicòpates homicides per mi esventrats semblen innocents víctimes i jo semblo el capitost de l'escamot, essent el petit A i la seva germana els meus sanguinaris còmplices.

Basu de ikimasu ka (I)

Essent nosaltres a l'altra vorera, veiem amb disgust com el vint-i-dos ix de la parada sense que ens sigui possible aturar-lo per tal de poder-hi pujar, doncs per fer això ens caldria creuar el carrer amb el llum del semàfor en vermell, grossa imprudència. Però el semàfor, és clar, canvia i podem creuar, encara que l'autobús ja no és a la parada, sinó aturat al nostre davant, al semàfor, allà on el conductor té prohibit d'obrir les portes per deixar-hi entrar o sortir passatgers, tot i que no dubto que si li demanés amb un gest que ens permetés de pujar-hi, el conductor, com altres cops ha fet, ens obriria. Aquest cop, però, anem bé de temps i no passa res si ens hem d'esperar a la parada sis, set o vuit minuts a que vingui el proper vint-i-dos, i és per això que no faig cap gest al conductor. No obstant això, en ser al costat de l'autobús la porta davantera s'obre i el conductor ens adreça una mirada de simpatia, tot i que no em sembla reconèixer en ell a cap dels habituals conductors del vint-i-dos. Pugem, doncs, donem les gràcies i el bon dia, introduïm els nostres títols de transport en una de les dues petites màquines cancel·ladores de títols de transport que trobem a banda i banda del pas, i ens dirigim al lloc habitual on acostumem a fer estada dalt del vint-i-dos.

Thomas Wolfe no hon o yonde imasu

Era un nen d'ulls foscos i seriós, ...

És la de més amunt la primera frase del segon paràgraf de El nen perdut, de Thomas Wolfe, segons traducció de Marcel Riera i edició de Viena edicions. Una frase que a mi, que potser sóc un torracollons, em grinyola. Era un nen seriós d'ulls foscos, potser hagués escrit jo si de cas el nen era seriós i tenia els ulls foscos, o bé era un nen d'ulls foscos i seriosos, si el que era seriós eren els ulls, i no pas el nen, sempre i quan, és clar, s'accepti com jo accepto que una persona d'ulls seriosos, ni que sigui un nen, pugui tenir un tarannà no seriós. Però en Marcel Riera és algú amb un domini de la llengua molt més solvent que no pas jo, i els senyors de Viena edicions, entre els quals es compta el propi Marcel Riera, han demostrat abastament al llarg dels darrers anys una cura gens negligible en la edició dels seus llibres. Així que consulto l'original, on trobo escrit, he was a child, dark-eyed and grave, que no m'aclareix que és seriós, si el nen o els ulls del nen, doncs excepció feta dels possessius, és cosa sabuda que els adjectius en anglès no diferencien el singular del plural, encara que m'adverteix que en la traducció d'en Marcel Riera s'ha perdut una coma gens negligible.

Però menys enllà d'escatir el sexe dels àngels, al text original també trobo això, Light came and went and came again, cosa que em fa molt difícil tornar a la traducció, tot i la meva malaptesa amb la dita llengua anglesa.

Berga dori

Avui un desconegut m'ha aturat al carrer Berga a l'alçada del carrer de Sant Marc i m'ha parlat del cos i de l'ànima, del cel i de la terra, de l'infern i del paradís. I en les paraules del desconegut tot resultava clar i evident, d'una simplicitat que esborronava: el culte al cos ens porta de pet a l'infern, que és la terra, i el culte de l'ànima al paradís, que és el cel. Res de nou, doncs, sota la capa del sol. Era aleshores menester, segons les sentides paraules del desconegut, renunciar al cos per salvar l'ànima i així poder sojornar per sempre més al paradís. I tot seguit, amb paraules vehements i sentides, el desconegut m'ha exhortat a llevar-me la vida per tal de poder-me guanyar el molt desitjable paradís, doncs els suïcides, perorava el desconegut, són sempre rebuts pels Déus amb joia i alegria. Jo, és clar, persona de vegades amatent al benestar del proïsme, enlloc de servir-me de l'esmolat glavi per llevar-me'n la meva, de vida, m'he estimat més disposar-ne de la del filantròpic desconegut per fer-li així obsequi del sempre agradós paradís, insensata utopia que molts semblen desitjar, com ara un cert desconegut que avui ha tingut la sort, o no, d'aturar-me al carrer Berga a l'alçada del carrer de Sant Marc per parlar-me del cos i de l'ànima, del cel i de la terra, de l'infern i del paradís.

Mortensen-san desu ka

Sí, que votin. Jo crec que és un error a llarg termini del govern no fer el que va fer la Gran Bretanya amb Escòcia. Que deixin votar. Però també Mas ho està embolicant, per raons egoistes personals que no tenen res a veure amb el bé de la gent. Mas és un oportunista, llegeixo que explica en Viggo Mortensen al sempre massa simpàtic Antoni Bassas, ja saben, el noi aquell especialitzat en entrevistar al difunt Nicolau Casaus.

I més enllà de la possible discrepància o coincidència amb l'opinió expressada pel senyor Mortensen, em sorprèn que algú nascut i criat a Manhattan, que algú que també ha residit a l'Argentina, Veneçuela i Dinamarca, però no pas a Catalunya, pugui tenir una idea tan clara i precisa no ja sobre els estranys esdeveniments que darrerament s'esdevenen a casa nostra, sinó sobre la pròpia persona del Molt Honorable, fins al punt d'arribar a tenir una opinió molt semblant a la d'algú nascut a la imperial Tarraco i resident al cap i casal, com ara jo. Em sorprèn, doncs, o més aviat em sorprendria, si no fos que potser l'opinió del senyor Mortensen no és ben bé l'opinió del senyor Mortensen, sinó la de la seva actual parella sentimental, na Ariadna Gil, filla de n'August Gil, persona prou coneguda i reconeguda que és fàcil entendre no simpatitzi amb el Molt Honorable com jo simpatitzo, en considerar, com jo considero, que l'egoisme i l'oportunisme són dues virtuts cabdals exigibles a qualsevol persona com cal.

Platònov-san no hon o yonde imasu (II)

Al matí en Kozlov va passar molt de temps dret sobre el cos adormit d'en Pruixevski. El turmentava que aquell líder intel·ligent dormís com un ciutadà insignificant entre les masses ajagudes i perdés l'autoritat. En Kozlov va haver de pensar profundament en aquella circumstància incomprensible: no volia ni podia permetre el perjudici que causava a tot l'Estat la línia inadequada del cap d'obres, escriu Platònov a La rasa.

El primer cop que vaig llegir Bulgàkov vaig riure a cor que vols. Aleshores jo encara trobava reconfortant el somni de la utopia, i les aventures de l'amic Satanàs al país dels Soviets em resultaren d'allò més hilarants, encara que va ser el propi Bulgàkov el primer en advertir-me que parés compte, que m'ho mirés bé, que potser riure no era ben bé el que tocava o, si més no, no només riure. Anys després ja no vaig riure amb la lectura de Dovlatov, si de cas se'm va escapar algun somriure mesurat, fet com de passada, doncs la pròpia mala llet de l'autor m'impedí el riure i prou que ja tenia jo notícia de quin pa s'hi donava, al país dels Soviets. I ara, per molt que la narració hi pogués convidar, amb Platònov no em surt el riure, ni ni el somriure, ni poc ni molt, gens, doncs prou bé sé que tots el que es descriu era pres amb la màxima serietat i consideració pels coetanis de Platònov, que no reien pas ni, sobretot, permetien cap riure, ni somriure, ni dubte, ni crítica, ni exegesi, ni res, doncs davant la construcció del socialisme només l'entusiasme hi era, no només permès, sinó obligat.

Què els Déus em protegeixin, doncs, dels entusiastes que em furten el riure.

Platònov-san no hon o yonde imasu

La lectura de Platònov també em porta al record la lectura feta ja fa sis anys de La muntanya de l'ànima,de Gao Xingjian, i encara que no siguin poques les evidents diferències entre ambdós autors, trobo no poques i sorprenents semblances. Algunes de circumstancials, com ara que ambdós no comptaven amb publicar l'obra escrita, o que ambdós van patir els estralls de la utopia i de l'entusiasme dels utopistes. Però altres semblances em resulten fonamentals, com ara que ambdós semblen capaços de crear paisatges mítics que escapen al sempre limitat coneixement racional i, per sobre de tot, que ambdós escriuen una prosa abassegadora sense principi ni final, cosa que em porta a plantejar-me la possibilitat d'afegir un nou gènere literari, el vuitè, a la potser ja prou extensa classificació de gèneres literaris que darrerament em plau imaginar: el de les inabastables novel·les que ni comencen ni acaben, només s'esdevenen, a tothora i en tota circumstància.

Escítia ni imasu ka

I així com les altes serralades del Kirguizistan, les grans planúries dels antics escites domadors de poltres em resulten una terra mítica més enllà de tot coneixement racional. Les fèrtils i horitzontals terres de les conques del Dnièper, el Don o el Volga em porten el record de les paoroses franges horitzontals de les darreres pintures de Malevic, de l'abundosa sang vessada per blancs, verds, roigs i negres en temps de batusses civils, de les lectures de Bulgàkov i de les imatges de Dovjenko. M'imagino planes sense principi ni fi, un espai homogeni, isotròpic, perfectament cartografiat per Platònov a Txevengur, quelcom més que una novel·la, una prosa abassegadora que no hauria de tenir començament ni final. Els homes naixem i morim, cert, i els llibres comencen i s'acaben, també cert, però la prosa de Platònov resulta un continu del qual no es pot imaginar ni principi ni final, per molt que els seus llibres, coses dels objectes, tinguin una primera i una darrera pàgina. Caldria, doncs, llegir Platònov en desordre, primer unes poques planes, tancar el llibre i tornar-lo a obrir a l'atzar, llegir unes altres poques planes i tornar-lo a tancar i a obrir, i així anar fent, indefinidament, una i altra vegada, sense principi ni fi, talment haguéssim nascut dins les seves planes i haguéssim de morir dins les seves planes, de les que no seríem més que un discret peu de pàgina.

La rasa, en canvi, de moment em fuig de la mítica del paisatge, encara que la sensació de ser dins d'un gran ens inabastable es manté, prova, potser, de la inabastabilitat de la prosa de Platònov.

Viena ni imashita (II)

Avui voldria explicar els motius que el passat vint-i-set de novembre em portaren a escriure que la posada en escena de l'Arabella de Richard Strauss que aquests dies es pot veure al Gran Teatre del Liceu és magnífica. I per provar d'explicar-me potser hauria de començar parlant de Els Maia, la gran novel·la d'Eça de Queirós.

Els Maia és una novel·la de poc més de trenta pàgines precedides d'una molt escaient introducció de set-centes pàgines, que potser alguns lectors poc amatents poden arribar a confondre amb la pròpia novel·la. El mateix s'esdevé amb l'opera d'Strauss, llibret d'Hugo von Hofmannsthal, on el muntatge del senyor Christof Loy proposa una introducció en tres actes dividida en dos plans escènics: un primer pla emmarcat en blanc on s'esdevenen els habituals conflictes entre els habituals personatges, i un segon pla més costumista on es mostren les circumstàncies que embolcallen la narració. En tot moment sorprèn l'immaculat blanc que emmarca el primer pla, fins que finalment el miracle s'esdevé i rere tots dos plans s'obre la foscor. No cal ara entrar en detalls argumentals, però contemplar com aquells dos personatges, la pròpia Arabella i el seu promès, l'acabalat i molt tanoca Mandryka, s'endinsen en la negror més absoluta glaça l'ànima, encara més quan tot seguit la identificació amb els personatges és total, i som nosaltres mateixos, espectadors esblaimats, qui ens trobem anant de bracet de l'Arabella o el Mandryka de torn enmig d'aital negror.

I tot seguit a provar de viure, que no ha estat res.

Wakarimasu ka

¿Ella també em comprendrà, a mi?... és la pregunta que es fa Adam Fallmerayer, cap d'estació d'L., quan en circumstàncies certament extraordinàries, com extraordinària acostuma a ser una guerra d'abast mundial, es dirigeix a la finca on resideix la comtessa Valevska, a les afores de Kiev.

I és potser en la interrogació de Fallmerayer, personatge típic però no tòpic de la narrativa de Joseph Roth (en aquest cas protagonista d'un dels relats, el primer, El cap d'estació Fallmerayer, inclosos a El leviatan i altres narracions), on es troben excel·lentment sintetitzats, gràcies a l'efectiu ús del adverbi, tots els paranys que s'acostumen a donar en les anomenades relacions personals: l'equivocat convenciment que nosaltres sí que comprenem als altres, i la forassenyada i potser patològica necessitat que tenim de ser compresos.

Viena ni imashita (I)

Hi ha qui és de l'opinió que en la representació d'una òpera només importen els cantants i l'orquestra. Jo, en canvi, sóc de l'opinió que la posada en escena resulta cabdal.

Els cantants i l'orquestra potser serien com les paraules que conformen un text, certament importants, però allò verament decisiu és la lectura que es fa d'aquest text, essent precisament la lectura la posada en escena. De què ens serveix anar repetint paraules si no parem atenció al seu significat? si no reflexionem sobre aquest significat? si no relacionem aquest significat amb tot allò que potser som? si no valorem la correspondència entre significat i significant? si a partir de tot plegat no anem més enllà?

És per tot això que la representació d'ahir d'Arabella al Gran Teatre del Liceu fou magnífica. Magnífica, encara que l'orquestra no passes de correcta, que ja és molt. Magnífica, encara que els cantants resultessin discrets. Magnífica, tot i la incomoditat de la butaca i les impertinències del meu veí. Magnífica, en definitiva, per la posada en escena del senyor Loy, Christof Loy, per motius que potser més endavant seré capaç d'explicar.

Watashi no risuto

Després d'escoltar al Molt Honorable President Mas, em prenc la llibertat de proposar bona part dels noms que haurien d'integrar la LAFiTa, acrònim de Llista Àmplia Forta i Transversal.

Primer de tots Pere II el gran, sens dubte el més gran governant que ha tingut mai aquest país, pit i collons a l'engròs, un guanyador empedreït que en el seu moment ja va fer xixines de tot quant insensat se li posà al davant. Segon Juli Soleràs, l'ideòleg, algú que ja hi torna quan vós i jo encara no hem ni ensumat cap a on s'ha d'anar. Tercer Francesc Cambó, el múscul financer que tot país necessita. Quarta Caterina Albert, experta coneixedora del costat més fosc de la vida, al costat de la qual un tal Lou Reed no seria més que un pàrvul cantant la cançó d'en Patufet. Cinquè el propi Patufet, tot voluntat. Sisè en Joan B. Culla, de qui una coneguda amb un cert criteri per aquestes coses me n'ha parlat en els termes més elogiosos. Setena la Pilar Rahola, que crida més que ningú. Vuitè l'Helenio Herrera, doncs bé caldrà algú que organitzi el guirigall. Novena la Dolors Camats, que encara que està equivocada en tot té la santa paciència de treballar al costat del Joan Herrera, i la paciència bé diuen que és una virtut. Desena la Soraya Sáenz de Santamaría, per així desconcertar les files enemigues. Onzè en Joan Coromines, potser la persona més treballadora i amb més mala llet que mai no ha existit. Dotzè William Shakespeare, de qui d'aquí ben poc en Jordi Bilbeny en demostrarà la catalanitat. Tretzena la meva companya, que encara té més paciència que la Camats. Catorzè en Leo Mesi, doncs sempre fan falta cares mundialment conegudes. Quinzè Francesc Eiximenis, potser l'autor català més influent arreu, si més no en el seu moment. Quinzena na Maria Santfores, els evidents mèrits de la qual no cal ni esmentar. Setzè el Montilla, doncs bé cal ser transversals i caritatius amb els més desafavorits. Dissetena la Núria Cadenes, a qui tots hem d'honorar, i que d'haver-hi pensat abans hagués posat primera o segona. Divuitè en Félix Millet, doncs bé ens cal algú espavilat enmig de tanta toia. Dinovè jo mateix, a veure si aprenc alguna cosa del tal Millet. Vintè en Pere II el gran, que val per dos. Vint-i-unè en Juli Soleràs, que també val per dos. Vint-i-dosena la Carme Gelabert, professora meva de dibuix a vuitè de bàsica i primer de batxillerat, i de qui m'agradaria saber que fa. I ja prou, que la cosa allarga massa. Només afegir, tal com ell mateix ha proposat, a l'Helena Rakosnik per tancar la candidatura, que al seu molt honorable marit ja el tinc massa vist.

Andoroido wa denki hitsuji no yumewomimasu ka

La lectura és potser la millor manera de relacionar-se amb les persones. Si més no, amb les persones que han escrit alguna cosa. Les altres, les que no han escrit mai res, probablement no siguin persones, encara que en puguin tenir l'aparença. Seria com allò que explica Philip K. Dick a Somien els androides amb ovelles elèctriques? En tenen l'aparença, sí, i fins i tot poden arribar a tenir sentiments, cert, però no són pas persones, només, en el millor dels casos, joguines sexuals. I no em negaran que el meu enunciat, i disculpin la immodèstia, és molt més possibilista que el del senyor Dick, que al cap i a la fi condemnava a ésser executats a tots aquells que no havien eixit d'un úter matern. Jo, en canvi, acceptaria com a persona a qualsevol, fos mamífer o vegetal, rèptil o mineral, alienígena o unicel·lular, sempre i quan, és clar, fos capaç d'escriure alguna cosa. L'execució de tots plegats, tant persones com no persones, la deixaria en mans del temps, un paio molt més resolutiu que qualsevol caçador de recompenses de pa sucat amb oli.

Ikite imasu ka

I si d'habitud ja no m'agrada haver de tractar amb tots aquells que encara són vius, encara m'agrada menys fer-ho amb aquells que ja són morts. I tant me fa que siguin traspassats de fa poc o que la putridesa ja s'hagi ensenyorit del seu cos, que siguin mascles o femelles, grans o petis, llecs o lletrats... tots em desplauen per igual, sense excepció, i se'm fa d'allò més malagradós trobar-me'ls a la parada del vint-i-dos o del catorze, a la cua de la fleca o de la filmoteca, a l'ascensor de casa o a la cantonada del carrer Gran.

I és que en haver-los de tractar, en intercanviar amb ells les inevitables fórmules de cortesia, en escoltar les seves paraules i observar els seus gestos, en endevinar els seus menyspreables afanys i en veure'ls en tantes coses iguals a mi mateix, no puc evitar que una potser enutjosa idea s'ensenyoreixi del meu pensament, i si també jo ja fos mort?

Basu de ikimasu (V)

I és la característica i poc discreta fressa que fan els adolescents en desplaçar-se plegats, la que em destorba de l'agradosa lectura i em fa adonar-me que l'autobús on faig estada ha estat ocupat per una canilla d'adolescent hostils fora de qualsevol control. I si bé és cert que els adolescents van acompanyats de dues persones adultes de sexe femení, aquestes dues persones no semblen exercir cap tipus d'autoritat sobre els que imagino són els seus potser no gaire amatents deixebles. Així, quan una de les persones adultes que acompanyen als adolescents els hi diu que no cridin, que amb els seus crits destorben a la resta de passatgers de l'autobús, la cridòria dels adolescents resta del tot aliena al significat de les paraules que els hi són adreçades i els crits es continuen repetint amb eixordadora constància. De la mateixa manera, quan és l'altre persona adulta que els companya qui els hi diu que no escoltin música a tot drap, el volum del soroll que ix dels seus dispositius mòbils no minva pas, ni poc ni molt, gens. I quan són ambdues persones adultes les que diuen als adolescents que no s'empenyin ni es donin cops, no pas per això cessen cops o empentes.

És potser per tot això que quan les dues persones adultes diuen als adolescents que es preparin per baixar, que la propera parada és la seva, no em sorprèn gens que en fer l'autobús la corresponent aturada només hi davallin les dues persones adultes de sexe femení, restant la canilla d'adolescents dalt de l'autobús, incapaç d'adonar-se de la fugida de les seves acompanyants, que incrèdules pel seu inesperat alliberament poc sabran que fer de la llibertat aconseguida.

I és a partir d'aleshores que l'autobús on faig estada restarà ocupat per sempre més per la canilla d'adolescents, que desplaçant-se sense pausa pels carrers de la ciutat enmig de crits i empentes, cops i reggaetón, esdevindrà el mundialment famós autobús dels adolescents perduts, aquells a qui mai ningú no va voler retrobar.

Hon o kaimashita (II)

Fins fa unes poques hores el nom de Cèlia Suñol m'era del tot desconegut. I encara m'ho era més el títol de la que se'm presentava com la seva primera novel·la, Primera part, de la que no recordo haver tingut jo mai cap notícia. Potser aquells que es dediquen professionalment al món de les lletres podrien ara exclamar-se i dir, Cèlia Suñol, i tant! i recordar com l'esmentada Primera part va ser guardonada amb l'anecdòtic premi Joanot Martorell l'any 1947. Però la meva activitat professional no té res a veure amb el món de les lletres i les seves anècdotes, i per mi el de Cèlia Suñol més aviat podria ser el nom i cognom d'alguna descendent d'aquell president del Futbol Club Barcelona afusellat per soldats franquistes l'any mil nou-cents trenta-sis.

No obstant això, dos són els motius que no només m'han dut a fer la compra de l'esmentada novel·la quan l'he vista a la taula de novetats d'una certa llibreria del carrer Gran, sinó que també em duran a fer-ne la lectura ben aviat: primer, allò que es pot llegir a la contraportada del llibre, una jove catalana de família benestant, afectada de tuberculosi, és enviada a un sanatori suís per guarir-se, i ja saben vostès com de preuades em són les novel·les l'acció o la inacció de les quals es desenvolupa total o parcialment dins els estrictes límits d'un sanatori antituberculós; i, segon, que la novel·la ha estat editada pel senyor Raventós. Motius, convindran amb mi, del tot concloents. Ambdós.

Atarashī desu ka, furui desu ka

... són mots plens de suaus inflexions que porten al record tardes colossals de quan el món, fa milers d'anys, ja era vell, escriu Xuan Bello al primer paràgraf de La neu i altres complements circumstancials, per tot seguit, després d'un punt i seguit, afegir... a remor dels segles d'un món que, després de tanta història, continua essent nou.

I són potser les paraules de més amunt un exemple paradigmàtic d'allò que avui em plau anomenar literatura oximorònica, això és, literatura no només capaç de dir alhora una cosa i la seva contrària, sinó de fer que de l'aparent antítesis brolli una mena de síntesi (hegeliana, tal com sempre acostumem a dir tots aquells que no hem llegit mai Hegel) que englobi i superi ambdós termes, doncs convindran amb mi que resulta innegable que fa milers d'anys el món ja era vell, però que després de tanta història continua essent, com no pot ser altrament, nou.