Ashita Nihon ni ikimasu

Doncs això, demà de bon matí avió cap a Schipol (Amsterdam), i a migdia avió cap a Narita (Tokyo). Així que, fins a finals d'agost, el bloc queda tancat per vacances. (escassíssims) Lectors, salut.

Kochira wa Cicero-san desu

Dimecres em vaig comprar a Laie un clàssic d'Stefan Zweig, "Moments estelars de la humanitat". Fa temps que frueixo amb la prossa del senyor Zweig i admiro el seu entusiasme. Entusiasme que, com no podia ser altrament, el portà al suïcidi, car, en aquest mon, mai no hi ha hagut lloc per esperits nobles com el seu.

El primer moment estel·lar, però, m'ha sorprès. Zweig ens presenta a Ciceró, Marc Tul·li Ciceró, com un noble i idealista lluitador en defensa de la llibertat i la democràcia, de la llei i la justícia, enfront dels intents (reeixits) de Cèsar primer, Marc Antoni després, d'esdevenir dictadors, emperadors de Roma, amos del mon.

Al llarg dels anys la historiografia ha estat molt volàtil amb la figura de Ciceró. Des de l'apassionada defensa dels Il·lustrats francesos, fins al cruel acarnissament dels historiadors alemanys del XIX. Jo tendeixo a veure a Ciceró com un egòlatra defensor de l'oligarquia romana i un immobilista defensor de les estructures de l'estat. Potser Zweig, que va publicar el llibre el 1928, més que en la república romana pensava en la jove i fràgil República de Weimar, amenaçada aleshores per la follia nazi i la barbàrie comunista. Potser Ciceró li va servir d'exemple per intentar alertar i encoratjar als ciutadans de la seva utòpica Europa. Potser. Si fou així, fou un intent inútil, com tots sabem, i perillós, car ningú que hagi accedit (o ho hagi intentat) a les més altes cotes de poder, ho ha fet mogut per allò que hom anomenaria, tendrament, ideals.

Kyu no san

Em diuen darrera de qui m'haig de posar i jo, obedient, m'hi poso. Darrera meu també es col·loca algú i, poc a poc, comencem a ajuntar-nos. Tanqueu, diu una veu. Doblego una mica els genolls i m'agafo als camals dels pantalons de l'home que tinc al davant, alhora que noto com algú s'agafa als meus. Des del darrera m'enpenyen i, en aixecar el cap, veig com els segons es posen a lloc. Pugen terços i acoto el cap, car ja sento els peus de la gent del folre. Em queda un peu a l'espatlla dreta. Tot i que no ho hauria de fer, torno a mirar amunt i veig els quarts col·locats. Els quints esperen per enfilar-se, però un dels quarts no ho veu clar. Avall, crida. En un tres i no res tothom és a baix, i la gent de la pinya ens podem airejar un poc.

Tornem-hi. Ja torno a estar premut al rengle. Aquest cop, però, no tinc cap preu a sobre, tot i que la cara em queda entaforada entre els peus del segon vent. Miro amunt. Quarts col·locats i quins preparats. Jo trobo el tronc una mica tancat. Una veu ho confirma: el fem un pel tancat per si de cas després s'ha d'obrir una mica. Música de gralles, ara va de bo. Acoto el cap i empenyo. Els peus del folre no es mouen ni poc ni molt, bon senyal. Està preciós, sento que criden. Canvia la música i sento aplaudiments, ja ho tenim carregat. Pocs segons després noto una mà al cap, em trepitgen i un peu em dóna un cop al nas. Quan tothom és a terra ens separem i aplaudim. Hi ha alegria, però no pas eufòria, que ja és el segon tres de nou amb folre de la temporada.

Un conegut m'abraça i em pregunta si havia fet castells abans. I tant, responc, i ens comencem a explicar batalletes. Ell es pensa que soc de Premià, com la meva companya. No, de Tarragona, el corregeixo.

Dare ga akuma desu ka

En contra del que molts poguem arribar a pensar, el diable, amb banyes, cua i trident, existeix. L'ase de tots els cops, o el boc expiatori, encarnació del mal absolut, que ens deslliura de tota maldat, car, quan actuem injustament, sempre ho farem posseïts pel seu esperit.

I a casa nostre el diable té nom i cognoms, Aleix Vidal-Quadras, físic de formació, home polític per vocació. En altres indrets, però, el personatge canvia de personalitat, i el podem (o podíem) trobar reencarnat en forma de senyor austríac de bigoti ridícul, de milionari saudita, de president d'una unió d'estats federals, de líder d'una formació esquerranosa, republicana i catalana, d'escriptor de manuals d'economia ... si fins i tot, en la nostra capacitat d'abstracció, podem arribar a identificar al maligne amb conceptes més eteris, com per exemple el lliure mercat, la coca-cola, el dit nacionalisme, les teories sobre la distribució de les plusvàlues, els extraterrestres ... en fi, que hi ha per triar i remenar.

Entendridor. Jo, que soc un cagadubtes, no m'acabo de decidir... Però va, em mullaré i proclamaré, a tot aquell que em vulgui escoltar, que la culpa de tot és del senyor Newton, Isaac Newton, que, amb les seves teories, va provocar la caiguda del millor de la humanitat, això és, dels pits de les senyores.

Doko e ikitai desu ka

Jo crec fermament en l'existència de vida extraterrestre. També crec, però, que el contacte, tot i que possible, és del tot improbable. Tant improbable que em contradiré a mi mateix i diré que és impossible. I perquè? Primer per la mida de l'univers, i després per la pròpia forma, per anormenar-la d'alguna manera, que pot prendre aquesta vida. Però, si el contacte fos possible, fora dessitjable?

Hi ha veus que troben que no, que fora certament forassenyat, talment un suïcidi. Si una civilització extraterrestre contactés amb nosaltres, fora pel seu gran desenvolupament tecnològic, molt superior al nostre, i això comportaria, indefectiblement, la colonització del "nostre" planeta i el segur extermini (o esclavatge) dels humans. Millor, doncs, restar en un discret anonimat.

Altres teories, però, pressuposen una natura bondadosa en l'extraterrestre i troben que el contacte no només és convenient, sinó desitjable, car podríem beneficiar-nos dels seus coneixements. I en què basen aquesta suposada bondat? Doncs en el seu propi avanç tecnològic. Una (diguem-ne) societat prou desenvolupada com per viatjar per l'espai amb una certa solvència, ja faria temps que s'hauria autodestruit, fruit de la seva pròpia capacitat tecnològica, de no estar guiada per nobles i pietosos sentiments.

Personalment trobo totes dues teories (amb totes les variacions possibles) del tot inadequades, car, més que d'extraterrestres, trobo que tracten d'éssers humans, com no pot ser altrament. I és que, per ventura, els humans podem filosofar sobre res que no sigui el nostre melic?

Kanpai

Tots conexiem al senyor Boadella, Albert Boadella, còmic insigne que, ja sigui a través del teatre o la televisió, del cinema o la lletra impresa, sempre ens ha sabut transmetre, amb brillantor i enginy, el gust per la facècia i la ironia. Bromes gruixudes o subtils, acudits irònics o sarcàstics, delicats o grollers, de tot s'ha servit el senyor Boadella per aconseguir el nostre somriure, la nostra rialla.

No és d'estranyar, doncs, que en companyia del millor dels còmics, qualsevol, fins la persona més seriosa i circumspecte, es vegi transformada en el més graciós dels pierrots. I així trobem que amics i coneguts del senyor Boadella han acabat fent de la vida un acudit constant. Qui s'ho hagués pogut arribar a imaginar, que personatges tant entenimentats i seriosos, tant intel·lectuals, tant progressistes, tant compromesos amb la humanitat, tant, en definitiva, admirables, ho hagin deixat tot, ofici i benefici, per dedicar-se al món de la faràndula. Gràcies, un cop més, senyor Boadella pel regal de la vostra trouppe, de la vostra companyia d'intel·lectuals taxidermistes, dedicada, dia rere dia, a fer somriure a petits i grans. Perquè qui es pot resistir al brillant, brillantíssim senyor Trias, Eugenio Trias, en el seu paper de pierrot; o el senyor Espasa, ai, perdó, Espada, Arcadi Espada, transfigurat en el més rebel dels augusts; i el senyor Azua, Félix de Azua, que, amb el seu rictus fa oblidar al mític Charlie Rivel; i Francesc de Carreras, que dir del senyor de Carreras, catedràtic de l'humor, mag de la boutade.

Gràcies, i mil cops gràcies, senyor Boadella, per haver posat a la flor i nata de la nostra intel·lectualitat al servei del més noble dels oficis, el de bufó, el de pallasso.

I ara, tots plegats,al damunt dels nostres cants, aixequem les nostres veus i, triomfants, cantem la més bonica de les melodies:

Ahora que vamos despacio, ahora que vamos despacio
vamos a contar mentiras tralará, vamos a contar mentiras tralará, vamos a contrar mentiras.
. . .

Tengoku ni ikitai desu

Arribar al paradís no costa gaire. Primer hem de caminar prop de deu minuts per un terreny pla fins que albirem el mar. Aleshores trenquem cap a l'esquerra tot enfilant-nos per un fort pendent que, en poc més de cinc minuts, ens deixa en un petit coll que ens ofereix unes vistes magnífiques. Tot seguit hem de travessar, per un estretíssim corriol, a voltes inexistent, uns espadats basàltics que poden provocar vertigen a qui no estigui fet a les alçades. I ja només ens resta davallar fins arribar a les millors platges que conec: tres llargues esteses de sorra fosca i fina banyades per unes aigües tan netes que semblen impròpies del Mediterrani. Un onatge suau i una concurrència escassa, a vegades inexistent, acaben de completar el quadre. I quin quadre: al front el mar, a banda i banda els penya-segats que ens protegeixen de tot mal i, al darrere, tot un seguit de turons desèrtics que semblen portar directament al no res.

El primer cop que hi vaig anar, fa prop de tres anys, estava llegint "El Doctor Faustus" de Thomas Mann, una excel·lent novel·la que em proporcionà moments certament plaents, i la descoberta de les darreres obres del senyor Beethoven, en concret, de la sonata per a piano nº.32 en Do menor, opus 111.

I cada cop que ho penso no deixo de sorprendre'm: el poc esforç, si és que es pot qualificar d'esforç, que s'ha de fer per arribar a aquestes platges; el poc esforç, si és que es pot qualificar d'esforç, que hem de fer per fruir de la lectura de les obres del senyor Mann; el poc esforç, si és que es pot qualificar d'esforç, que hem de fer per gaudir de la música del senyor Ludwig. I tot i això, les platges resten desertes, a Thomas Mann només el llegim quatre gats, i al senyor Beethoven . . . tres quarts del mateix.

Be, certament he estat imprecís, car,de sorprès, no ho estic gens. Almenys ara ja no.

Ashita

L'activitat humana és, per antonomàsia, gasosa. Això és, tendeix a maximitzar-se. Algú descobreix que el foc cou els aliments, i a l'endemà Ferran Adrià ja prepara croquetes d'aire. És el que en el món de la física es coneix com a expansivitat dins la teoria cinètica dels gasos. I potser és per aquesta expansivitat humana que el capitalisme s'ha acabat imposant com el marc més idoni on desenvolupar les nostres vides, car, enlloc de voler limitar o dirigir les nostres activitats, les encoratja fins a l'infinit.

El capitalisme, tots ho sabem, es basa en el creixement econòmic sense mesura, talment un tumor en plena metàstasi. I l'exemple del tumor no és gratuït. De la mateixa manera que un càncer pot fulminar qualsevol cos humà, el creixement econòmic il·limitat acabarà esgotant el planeta on vivim molt abans que (afortunadament, m'atreviria a dir) siguem capaços de colonitzar altres mons.

Contra tota lògica, però, els humans hem inventat l'ecologisme per intentar escapar d'un futur tant galdós. Pur egoisme que, a estones, em desperta altes dosis de simpatia, i un gran escepticisme. Perquè escepticisme? Doncs perquè pressuposa que els humans, de la nit al dia, deixarem de comportar-nos tal com ho hem fet en els darrers mil·lennisi i bandejarem el nostre pressent per un hipotètic futur. Entendridor.

Potser, però, fora millor estalviar-nos la quimioteràpia i aspirar a una mort digne, si és que es pot morir dignament.

Doko ni Herodes-san ga imasu ka

Els infants, ja em perdonareu, no m'agraden. I no m'agraden gens.

INFANT prové del llatí INFANS, -NTIS, "incapaç d'enraonar", derivat, al seu torn, de FARI "parlar". I aquí ho tenim, els nens, nins, marrecs, infants, xiquets, al·lots, o com els vulgueu dir, són éssers humans que no enraonen i només responen a estímuls primaris, això és, a la gana, el fred, la calor, el dolor, la por, la són, l'avorriment. . . el fet social els és aliè en tant que la seva natura els priva de comprendre, acceptar i respectar el pacte social en què, amb permís del senyor Rousseau, es fonamenta la nostra fràgil convivència. Antigament això rai, els infants eren una mena de pàries que restaven al marge de tot. Si fins i tot el meu poc estimat Plató, a la República, els privava de qualsevol dret, com no podia ser d'una altra manera. El problema rau quan, avui en dia, els infants es converteixen en el centre de tot, car els adults els subliminen en base a uns sentiments que em resulten del tot incomprensibles, el mercat (conscient de la seva natura) els converteix en el seu principal objectiu, i els legisladors (per tal de satisfer als seus votants) els protegeix de tot mal. El resultat? uns éssers monstruosos, la dictadura dels quals, tiranitza les nostres vides.

Tal com diu el senyor Alzamora, de nom Sebastià, una societat opulenta i decadent com la nostra només té un camí, el de l'extinció, cosa que converteix a la reproducció humana, així com als seus fruïts, això és, els infants, en un fet detestable.

Kochira wa Chillida-san desu

La Fundació de la Caixa de Catalunya va programar, ja fa uns quants anys, una exposició retrospectiva al voltant de l'obra d'Eduardo Chillida. A l'exposició, a la planta noble de la Pedrera (un més dels excessius edificis del senyor Gaudí), hi havia escultures de petit format i dibuixos amb esbossos i croquis d'obres de dimensions més importants. El que em va interessar més, però, fou un vídeo a on el senyor Chillida parlava de la seva trajectòria professional amb molta sensatesa i un punt d'entusiasme que, a la seva edat, resultava envejable. Explicava el procés mental que seguia a l'hora de treballar, i ho exemplificava amb un cas concret: resulta que estava executant una de les seves primeres obres de gran format, i els treballs es realitzaven a les instal·lacions d'una empresa metal·lúrgica. En acabar l'obra l'encarregat de l'empresa se li apropa i li diu "Ahora que ya sabemos como se hace, la próxima nos quedará perfecta", tot i que potser, més que perfecta, el senyor encarregat va fer servir una expressió que lligava el concepte de maternitat amb una de les professions més antigues que es coneixen. El que vaig trobar sensacional, però, fou la resposta del senyor Chillida "Ahora que ya sabemos como se hace, no haremos ninguna más".

Girona desu ka, Londres desu ka

Un divendres de fa uns quants anys jo era enmig del no res, això és, a l'estació de tren de Maçanet-Massanes. Els que conegueu el lloc em comprendreu. Era cap al tard i la fosca s'ensenyoria de les andanes, talment aquestes no fossin més que una vana il·lusió, un miratge que en qualsevol moment s'hagués de dissoldre en l'èter. Aclapara't em vaig refugiar a l'interior del precari edifici de l'estació que, en aquelles circumstàncies, se'm presentava com la més acollidora de les llars. Aparentment salvat de la dissolució vaig decidir passar l'estona llegint, car la meva companya encara trigaria una hora ben llarga en recollir-me.

La lectura, però, no fou possible. Una veu em retornà al món real, com si diguéssim, i, en aixecar la vista, em vaig trobar un noi assegut al meu costat. Jo, sorprès, vaig posar cara d'estar enemistat amb la humanitat i vaig respondre-li amb monosíl·labs. Fou inútil. El noi també havia de fer temps, i havia decidit que la millor manera de fer-ho era parlant amb mi, ja fos de grat o per força. Anava a Girona a passar el cap de setmana de festa. Jo, resignat, l'escoltava sense escoltar, pensant que Nostre Senyor era cruel amb mi. Pensaments a banda, el monòleg continuava. I continuà amb una afirmació certament curiosa, sorprenent: "Me gusta Gerona porque es como Londres". I ràpidament afegí: "Las dos son ciudades de franquicias". Evidentment, i com no podia ser d'una altra manera, li vaig donar tota la raó i, des d'aleshores, sempre que m'ho pregunten, dic que el que més m'agrada de Londres és el riu. El Tàmesis? No, l'Onyar.

Ban-gohan

El terreny és inhòspit. El vent bufa, bufa i bufa. Lleixes de pissarra i matolls de filferro per tot fins arribar al mar que, violent, escuma contra la mà que l'esgarrapa. Les onades, però, des de darrera dels vidres resten lluny. De sobte, a l'horitzó, una vela . . . deu, cent, mil . . . són els vaixells aqueus que s'apropen. Agamèmnon n'és el capitost. Nobles prínceps, units pel jurament fet quan tots pretenien a la bella Helena, l'acompanyen. Cassandra parla, però ningú se l'escolta. Hèctor és amb nosaltres, Apol·lo ens protegeix, Hècuba és la nostra mare. Que vinguin, els grecs, que vinguin, les seves dones els ploraran.

Els grecs, però, no venen. Només arriba el cambrer. Acaben de portar el peix del port i podem triar entre llobarro, daurada o rogers. Decidim llobarro. De primer sopa de peix i una amanida. Per beure un got de vi, i una plata de crema per postres. I els grecs? . . . els grecs ja fa temps que varen passar per aquí i, darrera seu, romans, bàrbars, àrabs, espanyols . . . fins arribar als holandesos que tenim a la taula del costat.

Shashin o totte mo ii desu ka

El senyor Albert Einstein va ser, tots ho sabem, un gran físic. De la mateixa manera, el senyor Ernesto Che Guevara va ser un gran revolucionari. A part, però, del senyor Einstein, al llarg de la història hi han hagut altres físics d'allò més importants, com ara Max Planck, Isaac Newton, Erwin Schrödinger . . . I el mateix podem dir dels revolucionaris. Des dels temps de la guillotina als del Gulag hem tingut una llarga nòmina de revolucionaris diversos. Però tant Einstein com el Che sembla que tenen alguna cosa especial, una mena de carisma que transcendeix la seva pròpia figura històrica i el seu camp d'actuació, ja sigui aquest el de la física o el de la revolució. I això és, crec, la fotogènia. Perquè, no ens enganyem, no és el mateix tenir penjat un pòster amb una fotografia d'Einstein traient la llengua, que un retrat de Newton amb la perruca posada. I que dir del Che, amb la seva mirada perduda en l'infinit, les seves grenyes, la boina amb l'estrella de cinc puntes, el seu posat aventurer . . . molt millor que no pas els bigotis del senyor Stalin, no?. El més curiós, però, és que totes dues figures hagin esdevingut icones de tot tipus de moviments, inclosos els pacifistes. I dic pacifistes perquè tots dos personatges, tant el senyor Einstein que va posar el seu coneixement al servei de l'ús militar de l'energia atòmica, com el senyor Guevara que, fusell en ma, anava a engegar trets allà on el demanessin, de pacífics tenien ben poca cosa. En fi, coses de la fotogènia.

Nichi-yobi

L'aire mou, mandrosament, les cortines. Des de la butaca on sóc assegut veig la buguenvíl·lia que tenim al pati, amb les seves flors blanques. Al costat, els geranis, d'una varietat més aviat estranya i, una mica més cap aquí, sobre la taula, els tres grans cactus. Al davant l'hamaca, que em crida. Jo, però, m'hi resisteixo, car sempre m'acabo marejant. A més, tot i el tendal, el sol escalfa de valent. De fons escolto al senyor Pla, de nom Albert, que recomana fer un pipi abans d'anar a dormir, si no ens volem pixar al llit. Sàvies paraules, les seves. De sobte, però, el senyor Nabokov, de nom Vladimir, apareix empaitant papallones. Tot just el saludo que ja ha marxat darrera d'una Plusia Phytometra (coses dels entomòlegs). Ara el senyor Pla udola, talment fos un llop. Jo, espantat, abaixo la vista i veig, camí de sol, per les rutes amigues, unes formigues. M'aixeco i vaig a buscar un llibre del senyor Salvat-Papasseit, de nom Joan. L'obro a l'atzar i, no em creieu, trobo un vers que hi diu:

camí de sol - per les rutes amigues - unes formigues

El senyor Pla ja no udola, ara versiona al senyor Sisa, de nom Jaume, "Qualsevol nit pot sortir el sol". Aniré, doncs, a rebre als convidats.

Dare ga Ulisses desu ka

Tots coneixem la figura d'Ulisses, el mític Odisseu, l'enginyòs fill de Laertes que a Ítaca té les estades. L'amorós espòs de Penèlope i pare de Telèmac; el formós nàufrag que captiva a la jove Nausica; l'enginyós vencedor del ciclop; el seductor de Circe i Calipso; el prudent cap de colla, . . . un noble príncep lloat per poetes, des d'Homer fins a Kavafis.

Però Ulisses també és el malparit que no dubta a abandonar al malaurat Filoctetes; el monstre que decideix, per raons d'estat, l'assassinat del fill d'Hèctor, tot just un nadó; el traïdor assassí de Filomèlides, rei de Lesbos; el desagraït lapidador d'Hècuba, a qui devia la vida; l'intrigant que porta Àiax a la follia. El més noble dels prìnceps és, doncs, un polític sense escrúpols que no coneix la pietat a l'hora de defensar els seus egoistes interessos.

Per mi, però, Ulisses és el vanitós vencedor de Polifem que treu pit quan es veu victoriós:

- Cíclop, si cap dels homes sotmesos a mort et pregunta
d'on és que et ve la lletja ceguesa de l'ull que tenies,
digues-li que és Ulisses, que Troia ha esvaït, qui va fer-t'ho,
sí, aquell fill de Laertes que a Ítaca té les estades.

Si fins i tot s'atribueix, a ell tot sol, la caiguda de Troia. Però en el pecat porta la penitència, i tanta supèrbia, en revelar el seu autèntic nom, es veurà severament castigada: deu terribles anys empès per les venjatives onades de Posidó, car la maledicció de Polifem fou terrible:

- Ou-me, Posidó, que la terra tens, cabellblau!
Si verament et sóc fill i et vanes d'ésse' el meu pare,
dóna'm que Ulisses, que Troia ha esvaït, a casa no torni,
si, aquest fill de Laertes que a Ítaca té les estades!
O si el destí és que els seus que estima revegi i atenyi
el seu palau alt de sostre i la seva terra paterna,
tard retorni i amb mal, perduda tota la colla,
en un vaixell manllevat, i trobi penes a casa.

Ulisses. El mític Ulisses, el noble Ulisses, el seductor Ulisses, l'enginyós Ulisses, el maquiavèl·lic Ulisses, el traïdor Ulisses, el vanitós Ulisses, l'avariciós Ulisses, l'egoista Ulisses, el cruel Ulisses. Un home, al cap i a la fi.

Toshitake Shinohara

"La vie de bohéme" (1992) és una pel·lícula dirigida per Aki Kaurismaki que narra les misèries de tres entranyables personatges. El film, rodat en blanc i negre i ambientat a París, defuig la tràgica i brillant simplicitat d'altres obres de Kaurismaki (com per exemple, Tulitikkutehtaan tyttö, 1990), i juga amb un sentit de l'humor que ens fa passar bou per bèstia grossa. Així, sense que ens adonem, Kaurismaki ens porta a un món desesperat que esclata quan sentim, just al final, la terrible veu de Toshitake Shinohara entonant la cançó més angoixosa que us pugueu arribar a imaginar. Ni Andròmaca, ni Hécuba, lamentant la mort del fill d'Hèctor, del seu fill, del seu net, varen arribar tant lluny en l'expressió del dolor humà.

I qui és Toshitake Shinohara? Doncs, pel que jo sé, un músic japonès establert a Karkkila, Finlàndia. Allà, suposo, devia conèixer a Aki Kaurismaki, que el 1993 li va produir un disc (Japanilaisia lauluja). I ja no puc dir res més. Per molt que busco no trobo res més, per molt que ho intento, no puc tornar a escoltar l'anguniosa veu de Shinohara-san. Potser millor així, car, tornar a sentir aquella veu, de ben segur, fora el pas definitiu cap a la follia.

Teinosha

La setmana passada vaig escoltar, a la ràdio, una notícia d'aquelles que tan bé defineixen com som els humans. Sembla ser que els mossos d'esquadra varen detenir a un noi que planejava el segrest de la seva mare. La dona era la propietària d'una important joieria i el fill havia contactat amb una banda de malfactors kosovars per tal que l'ajudessin a rebre un avançament de l'herència materna o, qui sap, l'herència sencera.

I avui, quan la fèiem petar amb unes amigues al pati de casa, el tema ha sortit a la conversa. Una de les nostres convidades coneix, a través de terceres persones, a la família afectada. El que m'ha sobtat ha estat el mot que ha fet servir per referir-se al detingut: cretí. I mira, la paraula m'ha interessat. Potser pel seu ús infreqüent, car la gent, quan ens diem el nom del porc, acostumem a fer servir altres insults que ara no venen al cas. En quedar-me sol a casa (la meva companya ha marxat amb les convidades a fer un tomb) he mirat com defineix el diccionari de l'I.E.C. el terme cretí:

Cretí -ina: adj. i m. i f. Que pateix de cretinisme. Fig. Persona estúpida.
Cretinisme m. Idiotesa endèmica o heretada acompanyada de degeneració física i deformitats, freqüent en certes regions muntanyoses.

I això m'ha portat a recordar un documental de Luis Buñuel, "Las Hurdes, tierra sin pan" de l'any 1933. Ara parlo de memòria, però crec recordar que la veu narradora era la de Francisco Rabal i que, en un cert moment, feia servir el terme cretí (o potser deia idiota?) per a referir-se clarament al que el diccionari defineix com a cretinisme, això és, idiotesa endèmica . . . sense cap ombra d'insult. Tot seguit he consultat el diccionari etimològic de Coromines:

CRETÍ: del fr. crétin id., que per la seva banda es prengué d'una parlar de la Suïssa francesa, on és la forma local del mot francès chrétien "cristià" aplicada allí als cretins com a eufemisme compassiu.

Sensacional, no? Com si d'aquí a uns anys els nostres descendents, per ofendre's, es cridessin l'un a l'altre: discapacitat psíquic!!!!!!, car, com demostra l'etimologia, tots els eufemismes que pugem arribar a inventar, tard o d'hora, deixaran de ser un eufemisme per esdevenir, per mèrits propis, un bon cop de puny.

Watashi wa bukui desu

El nou mercat és tot un èxit. L'edifici, exuberant, agrada. Els turistes hi fan fotos, els nens se'l miren bocabadats i els grans s'encanten amb la seva coberta multicolor, la seva complexa estructura, els seus absurds tancaments, la banal disposició dels seus espais . . . Poc importa ara que les obres hagin durat el triple del temps previst, o que el cost s'hagi multiplicat també per tres. Ni que, tot just estrenada, l'aclamada coberta ja presenti importants patologies. Poc importa, doncs, que l'arquitectura es converteixi en una escenografia al servei de l'ego personal del seu difunt autor, i que no sigui res més que una nova atracció de fira per oferir als milers i milers de turistes que ens visiten. Fet i fet, que som els humans, sinó un ramat d'egòlatres envejosos. Perquè nomès des de l'egolatria s'entén el projecte; nomès des de la nostra condició de xais s'entén el seu acrític èxit; i només des de l'enveja s'entenen les meves paraules.

Kore wa ikura desu ka

Tal com acostuma a fer, ahir la meva companya em va tallar els cabells. Enmig de l'operació va comentar, faceciosament, que potser m'hauria de cobrar uns honoraris per la feina. Jo, seguint-li el joc, vaig estar d'acord en tant justa proposta i vaig preguntar quin seria el preu. Cinquanta euros, va dir. Poca broma, vaig pensar. Però be, jo no havia demanat el preu abans de començar, i tampoc era cosa de deixar la feina a mitges. En acabar, doncs, vaig anar a buscar un bitllet de cinquanta euros i, en donar-li, em va dir que no, que no feia falta, que sinó encara m'hauria de cobrar per tot el que fa per mi, i ella m'hauria de pagar per tot el que jo faig per ella, i que tot plegat, fora massa embolicat.

Vaig respirar alleugerit. Si hagués de pagar la diferència entre tot el que ella fa per mi, i el que jo faig per ella . . . me n'anava de pet a la suspensió de pagaments.

Kirguizistan, Kirgistan, Kirguizia

Hi ha llocs que només haurien d'existir dins l'imaginari, ja fos aquest individual o col·lectiu, públic o privat. I un d'aquests llocs era, sens dubte, el Kirguizistan. El passat mes de març, però, el Kirguizistan va esdevenir insuportablement real, quan una revolta va foragitar del poder als que havien dirigit el país des dels temps del malson soviètic. A les imatges de televisió hom va poder veure carrers asfaltats, blocs d'habitatges, semàfors, senyals de trànsit . . . si fins i tot es van veure kirguisos vestits amb camisa, pantalons i sabates. El Kirguizistan, doncs, ha deixat de ser el territori fabulós que el senyor Kipling, de nom Rudyard, ens va obsequiar en narrar-nos la història de Daniel Dravot, el desheretat que va esdevenir rei, rei del Kirguizistan.

Hana

Imagineu un petit borrissol esfèric definit per un munt de radis. Això és, un punt central d'on neixen tot de fils blancs i flonjos. Imagineu-vos ara, deu, mil, infinits d'aquests borrissols voleiant capriciosament per l'aire, talment fossin una desorientada nevada de finals de maig, els flocs de la qual, abans d'arribar a terra, dubtessin sobre el millor lloc on aterrar. Aquests flocs no són més que les flors dels pollancres, flors en aments, segons diu l'enciclopèdia. Inflorescències unisexuals amb aspecte d'espiga, sovint pèndula, afegeix el diccionari de l'I.E.C. Angelets, segons deien els meus companys, que havien aprés el nom en una edat en la que encara crèiem en tot el que ens deien.

Per moments, llegint les desventures del jove Werther, atacat per innúmers aments, envoltat pel cant de més ocells dels que podia reconèixer, escoltant com espurnejaven les ròmbiques fulles dels pollancres i, sobretot, fruint de l'absència de veus humanes, he recordat els meus anys d'infant, quan el meu més gran anhel era esdevenir Niebla, el gos de la Heidi.

Sui-yobi

Avui les circumstàncies són certament favorables: el sol esplèndid, el matí agradabilíssim, les avellanes tot just torrades, el bacallà saborós, el raïm dolcíssim, les cireres gustoses. . . si fins i tot m'han vingut al cap els fruits saborosos d'en Carner

hi ha flors a cada marge i el cel és innocent;

En moments així, quan fins i tot miro amb simpatia a la gent que trobo pel carrer, sempre em ve al cap la moneda de mig euro, això és, cinquanta cèntims, per dir-me que no, que som el que som.
I què hi té a veure una moneda de mig euro? És la dels supermercats, la que es necessita per poder agafar un carro, altrament, després de fer-lo servir, no el tornaríem a lloc. Què és pot esperar d'una societat que necessita una penyora de cinquanta cèntims per comportar-se amb un mínim d'urbanitat?. Com a mostra, un fragment de Nabokov, a Pnin:

". . . havien conjurat la imatge de Mira amb una força insòlita. I això era fortament torbador. Només en el despreniment d'una malaltia incurable, en la sanitat d'una mort propera, es podia resistir una cosa com aquella, un instant. Per tal de poder existir racionalment, Pnin s'havia ensinistrat ell mateix, durant els darrers deu anys, a no pensar mai en Mira Belotxkin - . . . perquè, si hom era prou sincer amb ell mateix, cap consciència no podia subsistir conscienciosament en un món on eren possibles coses com la mort de Mira. Calia oblidar, perquè era impossible viure pensant que aquella dona jove, tendra, graciosa, fràgil, amb aquells ulls, aquell somriure, aquells jardins i aquella neu al fons, havia estat transportada en un vagó de bestiar a un camp d'exterminació, i executada per mitjà d'una injecció de fenol al cor, en aquell cor gentil que hom havia sentit bategar sota els llavis en la penombra del passat."

Kekkon-shiki

Avui, amb perdó, pontificaré:

Com és ben sabut, en compliment d'una promesa electoral, el nostre bon govern ha decidit legalitzar el matrimoni entre dues persones del mateix sexe. Això és, entre dues dones o entre dos homes. Des de les files de l'autoanomenat progressisme s'ha aplaudit, enfervoridament, la mesura, alhora que tota la maquinària de la premsa amiga, que no és poca, es llençava a la lloa de tant justa, noble, igualitària, necessària i progressista mesura. Des de les rengles de la dreta, en canvi, s'ha posat el crit al cel, talment les forces del maligne s'haguessin ensenyorit de tots nosaltres i ens conduïssin, en processó, als focs de l'infern.

I dic jo: perquè dimonis l'estat, la cosa pública, ha de legislar sobre un assumpte tant privat, potser el més privat de tots, com ara és l'hipotètic amor que es tenen dues persones? Què potser legisla sobre l'amistat? o sobre l'enveja, la ira o la gola? I no només legisla, sinó que discrimina als que, com jo, no volem barrejar assumptes privats amb els serveis que, per dir-ho d'alguna manera, ens ofereix l'estat. El matrimoni, pontifico, hauria de ser un fet estrictament privat, que cadascú resolgués segons les seves inclinacions, ja siguin aquestes homosexuals o heterosexuals, religioses o agnòstiques, insensates o raonables, . . . però, en tots els casos, sense cap tipus de reconeixement legal.

El que em sorprèn més, però, és la falta de debat al respecte. Què potser l'insensat, el foll, soc jo? Només en un article de l'imparable Bofill, de nom Hèctor, publicat ja fa un temps, vaig trobar uns arguments semblants als meus.

Midori ni naru

Ahir a la tarda érem a la platja prenent les aigües. Unes aigües, tot sigui dit, fredíssimes. I no estàvem pas sols, que hi havia força gent, potser fins i tot massa. Cap al tard, quan ja teníem pensaments de marxar, em vaig fixar, sorprès, en un home, car la seva pell era tota verda. La cara, creieu-me, espantava, talment es tractés d'un ésser mutant provinent d'alguna pel·lícula de sèrie B. Jo, prudent de mena, vaig proposar a la meva companya de marxar immediatament, no fos cas que, en fer-se més fosc, la mutació fos complerta, i el verdós homínid es transformés en algun tipus de monstre pelut i psicòtic, i acabés amb les nostres vides. La meva companya, però, que no està per bajanades, ho va veure clar: l'home s'havia posat una mena de crema de color verd per tot el cos. Certament la seva era una explicació raonable i molt més plausible que no pas la meva. L'espant, aleshores, fou sincer. Si aquell home era capaç de fer-li tot allò al seu propi cos, a saber el que podria arribar a fer-nos a nosaltres, simples desconeguts de pell envermellida pel sol.

No cal dir-ho, encara vàrem trigar una bona estona a marxar.

Kochira wa Marco-san desu

Lapidació, matar a pedrades, una de les pràctiques de justícia humana més antigues que es coneix, afavorida, indubtablement, per l'abundant matèria prima. Cert que, nostre senyor, en la seva infinita bondat, va dir allò tant entendridor de, qui estigui net de culpa, que llenci la primera pedra. Nobles paraules, les seves, que pressuposaven una certa bondat en els lapidadors, altrament, hagués estat com predicar en el desert. Catalunya, doncs, país de deserts pedregosos, s'ha llençat entusiasta a la lapidació pública del senyor Marco, de nom Enric, doncs sembla ser que el senyor Marco ha dit una mentida. Només faltaria, és un ésser humà, i en els humans, com és ben sabut, la mentida és una cosa tant natural com la transpiració. On s'ha vist, una persona que no menteixi?. Només un foll o un retardat. No podem anar pel món dient la veritat, tota la veritat, i res més que la veritat. Podríem ara recordar un relat del senyor Monzó, de nom Quim, Joaquim, sobre una parella d'enamorats que decideixen dir-se sempre la veritat, car, una sola mentida, destruiria el seu amor. Bé, van fer falta ben poques veritats, per destruir-lo igualment.

De totes maneres, la denúncia de l'holocaust que més m'ha colpit, més que els imprecisos i abrandats discursos del senyor Marco, han estat les novel·les del senyor Kertész, de nom Imre.

http://www.avui.com/avui/diari/05/mai/12/90112.htm