Homer-san no monogatari

No és escrit enlloc, però tan cert com que l'Hades esdevindrà la nostra llar, és ver que Polifem voltà per tota la mar en busca d'aquell que l'eixorbà l'ull, per fer-li present d'hostatgia. I a cada nou port on abarloava el ràpid navili, demanava notícia del fill de Laertes a tots els moridors que topava. Però els més no en sabien res d'un tal Ulisses, i havia de ser Polifem qui els expliqués el poc que sabia del murri Ningú. Algun cop, però, Polifem trobava a algú que sí havia sentit a parlar del cap dels itaquesos, i era aleshores ell qui escoltava la narració del desconegut, que potser afegia una nova baula o aclaria alguna foscúria del que el ciclop ja sabia. I amb el pas dels anys, doncs llarga és la vida del ciclops, Polifem arribà a conèixer tota la història, des de les llunyanes noces de Cadmo i Harmonia, a la caiguda de Troia i el penós retorn del laertíada. Però per aleshores Polifem ja no era més que un vell impedit que poc podia marxar de Quios, l'illa que l'hostatjava des de que les xacres de la vellesa li manllevaren les darreres forces. I allà, a Quios, per un gibrell de vi dolç explicava la història sencera a tots els que la volguessin conèixer, que eren molts, doncs la seva fama es feu gran i de lluny venien, travessant la mar, per escoltar-lo i aprendre la rondalla. I així Polifem esdevingué Homer, que vol dir cec, el cec de Quios, que és com l'anomenaven, i feu immortal a aquell de qui més va desitjar la mort, Ulisses, aquell fill de Laertes que (per sempre més) a Ítaca té les estades.

Anata no o-namae wa Andreu-san desu ka (V)

I per mirar de posar fi a aquesta història que ja s'allargassa massa, aprofito un descuit de la meva cuidadora per anar a buscar l'Andreu, doncs estic segur que en trobar-lo tot es farà evident i hom restarà convençut de les meves raons. Per això vaig pels carrers cridant-lo, Andreu! Andreu!, però en veure que així atrec les mirades dels altres vianants callo i el busco en silenci, i només de tant en tant faig algun crit, Andreu!, o m'atanso a algú per a preguntar per ell, es fa dir Andreu i diu que és un psicòpata, però ni es diu Andreu ni és cap psicòpata, afegeixo. I com es diu? em pregunten, no ho sé, responc, i aleshores miro de fer-los una descripció, però em quedo mut, doncs no el recordo. I al final em troben a mi, doncs també m'han sortit a buscar. Però venen amb una bona notícia, em diuen que l'han trobat, que és a casa, esperant-me per poder-ho aclarir tot d'una vegada i posar fi a aquest enutjós malentès. I a la meva habitació el retrobo, a l'altra banda del mirall, i en veure'm venir se m'atansa rialler i em diu que es diu Andreu, i que és un psicòpata. I jo em dic dErsu_ i sóc el favorit dels Déus, li responc, també rialler. I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte, ja s'ha fos.

Anata no o-namae wa Andreu-san desu ka (IV)

Bon dia, em dic dErsu_ i sóc el favorit dels Déus, repeteixo un cop més, en atansar-me a un nou desconegut. I un cop més sento també l'altra cantarella, bon dia, em dic Andreu i sóc un psicòpata, però tant m'és, doncs sempre sóc jo qui acabo arreplegant les monedes. Fins que un dia el desconegut no és tal, doncs a qui tinc al meu davant és a un vell conegut, que es sorprèn de trobar-me al carrer captant, i així m'ho fa saber. Oh, només faig companyia a l'Andreu, m'excuso. A l'Andreu, a quin Andreu? em pregunta. No parlis tant alt, que et sentirà, responc. Sentir-me? però qui? si estem sols, afirma ell. L'Andreu, i assenyalo a qui vostès ja saben amb un gest de cap, però en realitat no es diu Andreu, ni és cap psicòpata, xiuxiuejo. Estem sols, ja t'ho he dit, no hi ha ningú més, insisteix ell. No siguis babau. Andreu, vine! crido, però l'Andreu, o com dimonis es digui, no ve. Andreu! torno a cridar més fort, Andreu! Però el vell conegut no pot amagar un gest d'esglai, i prenent-me pel braç diu que m'acompanya a casa, alhora que jo continuo cridant a l'Andreu, Andreu!... Andreu!... Andreu!... que no pot ser gaire lluny.

Anata no o-namae wa Andreu-san desu ka (III)

Bon dia, em dic An... però en reconèixer-me calla, el desvagat aquest que de fa uns dies ronda pel carrer de casa, i torna a estintolar-se contra la façana, esperant a algun altre vianant a qui demanar almoina, doncs això és el que fa, captar, com ja es devien imaginar. Però jo, que per un cop no porto pressa, me li atanso i amb veu ferma el saludo: bon dia, em dic dErsu_ i sóc el favorit dels Déus. Ell, però, fa com si jo no existís. Tant és, no porto pressa, ja ho he dit, i em quedo al seu costat, talment fos la seva ombra, i quan ell és presenta, bon dia, em dic Andreu i sóc psicòpata, jo també em presento, bon dia, em dic dErsu_, i sóc el favorit dels Déus. I potser no s'ho creuran, però al final del dia arreplego un bonic munt de monedes, tantes, que un cop comptades fan una xifra ben llaminera. És per això que a l'endemà, en sortir de casa de bon matí, enlloc d'anar cap el despatx m'estintolo de nou a la façana, al seu costat, i al llarg del dia vaig repetint la meva cantarella, bon dia, em dic dErsu, i sóc el favorit dels Déus.

Anata no o-namae wa Andreu-san desu ka (II)

Bon dia, em dic Andreu i sóc ... Va, no sigueu imprecís, que ni us dieu Andreu ni sou cap psicòpata, el tallo, faceciós, en recordar la trobada d'ahir. I vós que sabeu? Faríeu bé de no contrariar-me, no sigui cas que després ho lamenteu, em replica enutjat. Que m'amenaceu, potser? responc sobtat. Amenaçar-vos? jo? que us heu begut l'enteniment? em crida, encara més enutjat. No sóc pas jo qui sembla que vagi begut, replico, fent un gest amb la mà, com qui rebutja el desagradós alè d'un embriac. I qui us penseu que sou, per parlar-me d'aquesta manera? em crida fora de si. En dErsu_, el favorit dels Déus, responc. En dErsu_? quin nom és aquest? em pregunta, sobtadament calmat, potser encuriosit. Oh, sabeu, en realitat ni em dic dErsu_ ni sóc el favorit de ningú, confesso. Bé, jo tampoc em dic Andreu ni sóc cap psicòpata, em confessa ell tot seguit. Sí, ja m'ho vau dir ahir, li recordo. És clar, ahir tampoc em deia Andreu, puntualitza. Doncs ara que ja sabem qui no som, potser que prenguem comiat, proposo. Sí, per res no voldria jo fer la vostra coneixença, conclou ell, tot llevant-se amb el gest un barret imaginari. Tampoc jo la vostra, coincideixo, llevant-me jo també el barret que no duc.

Anata no o-namae wa Andreu-san desu ka

Bon dia, em dic Andreu i sóc psicòpata. No, no passeu ànsia, afegeix, en veure el meu gest d'inquietud, estic compensat, i des que vaig apunyalar a un senyor, ja fa més de deu anys, no he tornat a fer mal a ningú, conclou. I seguiu tractament? li pregunto jo, no sé si més tranquil. Oh no, no m'és necessari, tinc molt d'autocontrol, em respon cofoi. I què puc fer per vós, senyor Andreu?, torno a preguntar, encuriosit per aquest desconegut que m'ha aturat pel carrer. Suposo que res, doncs... que podem fer els uns pels altres...? no res, conclou. En això teniu raó, senyor Andreu, ja ho crec que sí... però, aleshores... per què us heu aturat a parlar amb mi? pregunto. No, no, us equivoqueu, jo no m'he aturat pas, doncs ja ho estava, d'aturat. Si de cas, heu estat vós, qui s'ha aturat, em corregeix. Doncs... perquè m'heu aturat, senyor Andreu? pregunto de nou. Sabeu, en realitat ni em dic Andreu ni sóc cap psicòpata, em confessa, baixant la veu, i potser sí que m'estava movent una mica, afegeix. Doncs si em perdoneu, bellugadís senyor que es fa dir Andreu... tinc pressa, concloc, mirant de marxar d'una vegada. Oh, és clar, és clar. Que passeu un bon dia, s'acomiada ell, tot llevant-se amb el gest un barret imaginari. Igualment, i a reveure, menteixo jo.

Kinō eiga o mimashita (III)

És sabut que en tota tragèdia ha d'haver un personatge que les veu a venir; un personatge que coneix o endevina les motivacions dels protagonistes i calcula amb precisió les conseqüències de llurs actes; un personatge sempre caracteritzat per alguna greu mancança que compensa la seva claredat de pensament i el protegeix de la colera dels qui no accepten el seu mal fat. Això és així des del temps del vell Tirèsies, l'endeví cec del cicle dels Labdàcides que hi veu allà on els altres només troben foscor. És potser per això que a Revolutionary road, la matussera però interessant darrera pel·lícula de Sam Mendes, també tenen al seu Tirèsies particular amagat sota l'aparença d'un esquizofrènic catedràtic de matemàtiques que sojorna en una institució mental. Només que el senyor Givings, John Givings, doncs aquest és el nom del matemàtic, es queda a mitges i calla allò que els pocs espectadors que som a la sala sabem, que la vida és igual de buida, igual d'irremeiablement buida, a París, a Revolutionary Road o a la Tebes d'Èdip.

Kochira wa Ulisses-san desu ka

Lluny de l'odiós estadista de la Ilíada, i lluny també de l'intrèpid aventurer de l'Odissea, l'Ulisses recreat per Bartra a les pàgines d'Odisseu se'm presenta com un personatge nou, del tot desconegut. Cert que el seu fill es diu Telèmac, la seva dona Penèlope i el seu pare Laertes. Com també és cert que ha d'alliberar a la seva colla dels plaers del lotus, encegar al golut Polifem, i davallar a les estades de l'Hades en busca de la paraula del clarivident Tirèsies. Però l'Ulisses de Bartra se'm fa tan proper que poc m'estranyaria trobar-me'l al carrer, fent cua a la caixa del supermercat, o assegut a la platea d'un cinema, potser veient la lamentable Troia de Wolfgang Petersen, un cop, això sí, hagués enllestit el seu famós retorn.

Machigai

És possible que de vegades es confonguin i creguin que aquí poden llegir els meus pensaments, entenent per pensament un conjunt d'idees, cos doctrinal, sistema filosòfic, ideologia, etc., propis d'una persona (jo mateix, en aquest cas). Permetin-me que els esmeni, doncs l'únic que aquí poden llegir són els meus records, és a dir, el que recordo del que he manllevat d'aquí i d'allà a l'hora de llegir o escoltar als altres, o allò que recordo del meu passat, que ve a ser el mateix. I és per això, per aquest origen dispers, per l'assistemàtica apropiació d'un material contingent, i per la manca de reflexió posterior, que tot el que aquí poden llegir, i ho escric sense cap recança, no té ni cap ni peus.

Kinō eiga o mimashita (II)

Si així ho desitgen, aquests dies poden veure a casa nostra dues famoses obres d'Edward Hopper que d'habitud s'exhibeixen al Whitney Museum de Nova York. Pel mateix preu, a més, veuran un gens menyspreable film amb no poques virtuts. Només caldrà que vagin al cinema, a qualsevol sala on projectin la darrera pel·lícula de David Fincher, The Curious Case of Benjamin Button, parin una mica d'atenció a les imatges, i per poc que coneguin l'obra de Hopper reconeixeran dues de les seves pintures més emblemàtiques.

Que un director utilitzi referents pictòrics a l'hora de composar els plans de la seva obra no és res de nou, ja Murnau convertí els seus admirables films en una mena de pinacoteca, i no costa gens destriar l'obra de Hammershøi en les imatges dels pocs però majestuosos films de Dreyer, per posar dos exemples d'una qualitat mai més vista. Fincher, és clar, no és ni Murnau ni Dreyer, ni ho pretén, doncs altres són els seus referents, com queda prou clar. Però les prop de tres hores de metratge del seu darrer film no són, de cap de les maneres, una pèrdua de temps.

Wasumasu

Oblidem-nos d'Antígona, i també, és clar, de tot el casal dels Labdàcides. Oblidem-nos dels déus i de llurs titelles, els dits herois. Oblidem-nos dels narradors, dels immortals aedes que ho glosaren tot en bells hexàmetres. Oblidem-nos dels que vingueren després, dels que en bucòlic llatí ens feren el que som. Oblidem-nos de la suposada davallada, de la dita foscor i de l'esplendorós renéixer. Oblidem-nos dels poetes, dels dramaturgs, dels narradors, dels grans novel·listes del XIX, de les avantguardes i de l'eclecticisme que les seguí. Oblidem-nos dels formalistes, estructuralistes i postmodernistes. Oblidem-nos, fins i tot, dels infrarealistes i dels realvisceralistes. Oblidem-nos del diari que acabem de llegir, i de tot allò que algú, qui sigui, ens hagi dit mai. Oblidem-nos, doncs, de tot i de tothom, i potser així, ni que sigui per un instant, ens podrem enganyar, doncs bonica és la mentida i plaent l'engany, creient que allò que escrivim, si és que arribem a escriure res, ho escrivim nosaltres.

Brodeck no monogatari

Primer es presenta a ell mateix, em dic Brodeck i no tinc res a veure amb tot plegat, i al llarg de les tres-centes pàgines posteriors ens presenta a no poques persones. Algunes se'ns fan simpàtiques tot seguit, com el vell mestre que tant es va preocupar per l'educació del bon Brodeck, i d'altres, és natural, se'ns fan ben odioses, doncs no són més que unes males bèsties. El cas, però, és que tots, bons i dolents, alts i baixos, tots, sense excepció, arribats a aquell punt en que hom ha d'escollir, a aquell punt al que no voldríem arribar mai, a aquell punt en què la pròpia supervivència passa per l'acarnissament amb el dèbil, opten, com no pot ser altrament, per sobreviure.

A el Informe de Brodeck els trobaran, d'en Philippe Claudel, per si els volen conèixer, per si es volen conèixer.

Ichiba ni ikimasu

La principal feina de tot bon editor hauria de ser la de dissuadir als escriptors de publicar llur obra. Una feina inútil, doncs en un món de bons editors cap escriptor no voldria veure mai el resultat de llurs esforços publicat, doncs difícilment restaria complagut dels mateixos. Però al món on vivim els professionals de l'edició malden per publicar tot allò que creuen que els lucrarà, i els aficionats a escriure s'hi escarrassen per mirar de publicar ni que sigui la llista d'anar al mercat. Dit això, començo:

Olives alorenyes, olives de casp i olives mortes; ceba tendra i ceba de figueres; barreja d'enciams i espinacs; tomàquets per amanir i tomàquets per sucar; una albergínia i carabassons; ceps, trompetes i camagrocs secs; col, api, nap, xirivia, pastanagues, porro i coriandre per fer brou; cigrons i llenties cuits; bacallà esqueixat i morro de bacallà salat; un lluç a rodanxes amb el cap i l'espina; sardines fresques i sardines en escabetx; un llobarro amb el seu cap i mig salmó a filets; un pollastre a octaus amb la seva carcanada i filet de bou tallat ben gruixut; pit d'indiot tallat ben fi; salsitxes de pollastre i croquetes de bacallà; patates, alls i mitja dotzena d'ous, del número u.

Dōbutsuen ni ikimasen ka

L'avicellum dŏmna és un animal estrany, rar de veure, que fins ara ha escapat a l'observació dels científics. Meitat ocell meitat dona, en tot és oposat a les mítiques sirenes, també barreja d'ocell i dona, doncs on la sirena era dona l'avicellum dŏmna és ocell, i on la sirena era ocell l'avicellum dŏmna és dona. És a dir, en l'avicellum dŏmna el tronc superior en tot és igual al d'un aligot, alhora que el tronc inferior en tot és igual al d'una dona. El principal interrogant que desperta en la comunitat científica és la manera que té de reproduir-se, donada la seva particular natura, ontològicament femenina, i al llarg de la història s'han fet moltes i variades elucubracions al respecte, des de la mutació durant el període de zel d'alguns membres de l'espècie en mascle o l'aparellament amb mascles d'altres espècies, a algun tipus de reproducció cel·lular com la mitosi. Tot parlar per parlar, doncs mai s'ha pogut corroborar res degut a la falta d'observacions de camp. Personalment jo no he vist mai cap exemplar, ni tampoc he trobat cap referència iconogràfica ni ningú me n'ha parlat mai, doncs l'avicellum dŏmna viu amagat de tots i de tothom, també de mi, i només puc afegir que, si així ho desitgen, en aquest enllaç trobaran tota la informació existent avui dia sobre l'avicellum dŏmna.

Kazegafuku

Enmig d'un remolí de fulles de plataner i acompanyats per l'arítmic espetec d'innombrables porticons, avancem amb precaució per Ausiàs Marc, espaordits per la ventada. Al nostre voltant les motocicletes resten caigudes al terra, els rètols esbocinats i escampats per tot, les voreres buides de gent. Potser per això, per l'excepcionalitat de les circumstàncies, no m'estranyo gens en veure-la arribar impulsada pel vent gràcies al seu gran paraigües, que ella utilitza com si fos una ala de pendent. Aleshores em venen al record els dies en què jo també m'havia lligat a una ala de pendent i havia corregut pels costeruts turons del cap de Creus, sempre en contra del vent, fins a enlairar-me i volar. Emboirat pel record no m'adono que ja la tinc al meu davant, palplantada, fins que en un castellà força estrany, sorprenentment fluid, m'ofereix els seus serveis de mainadera. Jo miro de refusar amb educació, doncs poc que la necessito, una mainadera. Però ella insisteix, exposa els seus mèrits, la seva experiència, diu que sap cantar, ballar, que té una bossa màgica, i que pot ser ferma i tendre a la vegada, amb els infants. Aleshores menteixo, i li responc que jo també sé cantar i ballar, que també puc ser ferm i tendre alhora, i que enlloc d'una bossa tinc una vareta màgica, esta!, exclamo, traient-me un bolígraf de la butxaca. I dient l'encanteri adequat l'assenyalo amb la vareta i faig que una forta ràfega de vent se l'emporti, alhora que nosaltres continuem cap a plaça Catalunya, a fer les nostres coses.

Kochira wa Sáez-san desu

Els observem de reüll des de fa segles, els bons salvatges. Diuen que són forts, i nobles, i savis. La seva dignitat no es transforma mai en supèrbia, ni el seu coratge homèric en ira. Els seus peus nus prefereixen el frec humil de l'herba o de la terra aspra a l'estretor de les sabates dels reis. Als boscos, no hi posen tanques, perquè el món no és de ningú. Això afirmen els qui els han vist; deu ser cert, doncs. Ens avergonyeixen i ens esperonen des de fa segles, els bons salvatges: són el nostre mirall. Ens fan sentir panxuts, maldestres, volubles, injustos, covardament cruels. Ens fan sentir decadents. Ens recorden que la civilització és, en realitat, una rasa fonda que abisma l'ésser humà de la natura, i també de si mateix.

Escriu Ferran Sáez Mateu al pròleg de Els bons salvatges. I no em negaran que les cent trenta-tres paraules d'aquest primer paràgraf són motiu més que suficient per llegir les cent setanta-set pàgines posteriors, on el senyor Sáez argumenta allò que sabem però que ben sovint volem oblidar, o que oblidem tot i voler-ho recordar, que el somni de la utopia sempre acaba esdevenint un malson totalitari.

Kinō hato o mimashita

Tot just dinats, embolcallats pel melangiós so del clarinet d'un captaire, la petita A. em pren de la mà i em porta a fer voltes al voltant de l'alt campanar que presideix la plaça on som. A la segona volta, però, la petita A. s'atura i alça la mà estenent el dit índex per a assenyalar un petit estol de coloms que fan mandres sobre el brut paviment de la plaça, alhora que crida ah! I a la de tres sortim corrents cap els coloms, que desvagats i superbs, segurs de la seva superioritat, encara triguen un poc a aixecar el vol per fugir de la nostra escomesa. Però nosaltres no ens donem pas, no, i en veure com els coloms tornen a mandrejar uns metres més enllà, comptem de nou fins a tres i els tornem a encalçar, un cop i un altre, endebades, és clar, però això, convindran amb mi, tant és.

Oyasuminasai

I al final del dia, després d'anar atrafegat d'aquí cap allà aqueferat en mil nicieses, sense temps per a res i apressat per tot, decideixo fer memòria i recordar allò que no s'ha esdevingut. I al llit, abans de tancar els ulls i caure en el son, recordo amb precisió i plaer les estones de lleure, els plaers dels sentits i el goig del pensament, les menges exquisides i l'agradosa lectura. Doncs trobo que entre allò que s'ha esdevingut i allò que s'hagués pogut esdevenir, o allò que m'hagués plagut que s'esdevingués, no hi ha cap motiu per discriminacions, i que tant és si allò que em plau recordar no ha succeït mai.

Dōbutsu no koe

Els gossos borden, lladren, jaupen, udolen, grunyen, clapeixen, carinen, ganyolen i grinyolen. Els braus bramen, braolen i bruelen, les vaques i els vedells mugeixen. La truja i el porc grunyen, rondinen, güellen i gardenyen. Els gats miolen, rumrumegen, remeulen i marrameugen. Els tigres bramulen, miolen, rugeixen i fan brufecs. Els elefants i els rinoceronts bramen i bramulen. Els cavalls renillen, eguinen, ahinen i arnien. Els ratolins xisclen i les rates esgüellen. El boc esbiega i la cabra i l'anyell belen. Els cérvols bruelen, mugeixen i braolen. Les guineus udolen, grunyen i ganyolen. Els ossos grunyen i esbrameguen. Les llebres esgaripen i esgüellen. L'ase, la somera i el pollí bramen. Els esquirols i els eriçons grunyen. Els micos parlotegen i xisclen. El moltó begalla i l'ovella bela. El porc senglar gruny i ronca. Els llops udolen i ululen. Les girafes mugeixen. Les zebres renillen. Els lleons rugeixen. Els camells criden. Les hienes riuen.

Talment en dErsu_, que avui encara es refereix a ell mateix utilitzant la tercera persona del singular, ajunta paraules que no signifiquen res.

Kochira wa Tersites-san desu

Aquest matí m'he trobat assegut en un banc del passeig de Sant Joan a un endeví cec que responia al nom de Tirèsies, que molt amablement s'ha ofert a donar resposta a qualsevol dels interrogants que jo pogués tenir a canvi d'una moneda. Jo, és clar, li he preguntat quin sentit podia tenir el personatge de Tersites al cant segon de la Ilíada, i l'endeví cec que responia al nom de Tirèsies, i a qui anomenaré Tirèsies a partir d'ara, ha restat sobtat per la meva pregunta i així m'ho ha fet saber: em sobta la vostra pregunta... a que treu cap això d'en Tersites? no preferiu conèixer el sentit de l'existència, saber si hi ha vida després de la mort o quins són els Déus veritables? m'ha preguntat amb to irritat, potser contrariat per la meva pregunta. No, no, i ara, he respost jo, poc interessat en sopars de duro, jo el que vull saber és quin sentit pot tenir el personatge de Tersites al cant segon de la Ilíada. Aleshores en Tirèsies s'ha aixecat del banc rondinant, m'ha fet quatre crits en una llengua que no he entès, i ha marxat fent tentines, curull d'indignació, crec, alhora que jo restava decebut i amb el neguit d'un dubte que ja imaginava resolt. Així, que si m'ho permeten, els ho preguntaré a vostès, per si algú té un opinió formada al respecte i és tan amable de voler-la compartir, quin sentit pot tenir el personatge de Tersites al cant segon de la Ilíada?

Yūkō (II)

Si així em plagués podria escriure sobre mi mateix en tercera persona del singular per dir que faig literatura, en dErsu_ fa literatura! O fer-me amic d'algú i demanar-li a aquest algú que ho digués en lloc meu, en dErsu_ fa literatura! Potser així els amics del nou amic ho repetirien, en dErsu fa literatura! I és clar, en justa correspondència jo cridaria, l'amic d'en dErsu_ fa literatura! I també, els amics de l'amic d'en dErsu_ fan literatura! I si entre tots ho cridéssim prou alt i prou vegades, més d'un i de dos ho escoltaria, i potser algú, sense conèixer-nos de res, ho repetiria, en dErsu_, l'amic d'en dErsu_, i els amics de l'amic d'en dErsu_ fan literatura! Aleshores, si arribéssim a ser prou cridaners, la premsa ens preguntaria i nosaltres respondríem, en dErsu_ i els seus amics fan literatura! I gràcies a la reproductibilitat tècnica dels actuals mitjans de comunicació molta gent llegiria, escoltaria o veuria el nostre missatge, la colla d'en dErsu_ fa literatura! I potser algú, que també voldria que es digués que fa literatura, es faria amic nostre i també cridaria, en dErsu_ fa literatura! Alhora que molts, en coincidir a l'ascensor o a la cua del supermercat, comentarien entre ells, com qui parla del temps, en dErsu_ fa literatura! I encara més quan ens convidessin a programes de televisió i tertúlies de ràdio per anar repetint, com un lloro, fem literatura! Finalment seriem tants que organitzaríem jornades literàries on tots cridaríem, picant de mans i peus, en dErsu_ fa literatura, l'amic d'en dErsu_ fa literatura, els amics de l'amic d'en dErsu_ fan literatura! I tots faríem literatura, o, si més no així ho diríem, que sembla ser que és el mateix.

Només, que com ja ha quedat dit, a en dErsu_ no li plau fer amics, i de literatura, que prou l'hi plauria fer, no en sap.

Yūkō

Diuen que Oscar Wilde, autor d'innombrables cites apòcrifes i de no poques d'autèntiques, digué alguna cosa com ara que hom havia d'abstenir-se de fer res que no es pogués explicar en un dinar entre amics. A mi, però, em sorprèn que algú del talent de Wilde hagués pogut afirmar semblant disbarat, que és tant com renunciar als vessants més ombrívols de la nostra voluntat i a la bellesa de la foscor. No entenc pas perquè la pròpia vergonya ha de ser el límit de les nostres accions, quan més aviat la vergonya seria el preu a pagar per poder dur a terme allò que més ens plauria, però que mai no gosarem fer, covards com som. A no ser, és clar, i no crec que sigui el cas, que, tal com faig jo, Wilde també considerés l'amistat, afecció d'una persona envers una altra enfora dels lligams de la sang i de l'amor sexual, com un enutjos contratemps.

Ichi-gatsu tsuitachi

Aquest migdia, calendari obliga, conduint de tornada cap a casa he escoltat per la ràdio la coneguda Marxa Radetzky de Johan Strauss pare. De primer m'ha vingut al cap la gran novel·la de Joseph Roth del mateix nom, i tot seguit una altra novel·la de Roth, La fugida sense fi, on la bonica melodia del senyor Strauss acompanyava als soldats austríacs que desfilaven pels carrers de Vienna en direcció al front, a inicis de la Gran Guerra. L'imperi austrohongarés resultà ser el gran derrotat de la guerra, el campió dels derrotats, com si diguéssim, doncs a les guerres tothom és derrotat, sempre, fins i tot els aparents guanyadors. I m'he recordat del tinent primer Franz Tunda, personatge de ficció, és clar, però tant és, que un cop acabada la guerra mira de tornar a casa seva... només que casa seva ja no existeix. No, no vull dir que l'edifici que li feia d'aixopluc abans de la guerra hagi estat destruït, o el seu poble o ciutat arrasat, sinó que el seu propi país ha deixat d'existir i tot el seu món s'ha ensorrat, de tal manera que un cop arribat a Vienna, l'ex-tinent primer Franz Tunda no té on anar i la seva vida es converteix en una fugida cap enlloc.

Però emboirat amb les desventures de l'ex-tinent primer Franz Tunda, no he parat prou atenció a la conducció i el nostre cotxe ha topat amb un altre vehicle. Un cop aturats al voral de l'autopista he mirat de disculpar-me davant de l'altre conductor, que no ha volgut escoltar les meves raons i m'ha respost amb grolleria. Jo, aleshores, he pres les divines armes del maleter, l'he escomès amb violència, i en un tres i no res li he esbocinat la testa. És aleshores que la meva companya m'ha recriminat l'acció i m'ha recordat les meves suposades conviccions pacifistes de feia una estona. Però ell m'ha dit boig i bacó, li he respost, i a més, he afegit, segur que mai ha llegit a Roth.

Tetsugaku desu ka, gengogaku desu ka

La filologia és aquella Art venerable que demana dels seus practicants una cosa, sobretot: apartar-se, prendre-s'ho amb calma, prendre's un temps, anar a poc a poc -és una art d'orfebreria i de coneixença dels mots, que no té res a fer, i que no fa res, si no ho fa a poc a poc. Precisament per aquesta raó, avui és més necessària que mai; precisament per això, ens fetilla i ens encanta més, en el cor d'una era de productivitat, és a dir d'apressament, d'indecent pressa suada, que vol resoldre-ho tot de cop, fins i tot qualsevol llibre, vell o nou. Aquesta Art no dóna mai res per resolt; ensenya a llegir bé, és a dir, a llegir a poc a poc, pregonament, mirant amb precaució endavant i endarrere, amb reserves, deixant portes obertes, amb dits i ulls delicats.

Escrigué Nietzsche al pròleg d'Aurora, text que retrobo al pròleg del llibre del professor Pòrtulas.

Però, coses de la impaciència, la precipitació en la lectura em fa llegir filosofia per filologia, i resto sorprès per l'adjectiu, venerable, tot i combregar amb la resta del text a ulls clucs, doncs, que podria tenir de venerable la filosofia?

Jōdan

Després d'haver estat, èpica, tràgica, dramàtica i bufa (no necessàriament per aquest ordre), pot la ficció (la ficció literària seriosa, s'entén, no pas res del què puguin llegir aquí), avui dia, no ser irònica? pot, encara, aspirar a alguna cosa més que a riure's de si mateixa? I tant que sí, ens respondran amb entusiasme els defensors del realisme, els dits realistes, que són molts i cridaners, i pels quals la ficció té la més cabdal de les missions, explicar i transformar la realitat, tal com volien els vells marxistes. Però no cal escoltar-los, als realistes, ben cert que no, i encara menys als marxistes, que sembla ser que encara en queden, Déu ens en guard, d'ells i dels seus dogmes, i de les vacances pagades al paradís. La ficció, dic jo (que no sóc ningú, però això tant és), només pot ser irònica, si més no per a poder al·legar, en legítima defensa, a l'hora del preuat fracàs o de l'odiós triomf, que tot plegat no era més que una broma.