Watashi no kasa wa doko ni arimasu ka

Ja fa molts anys em varen acusar d'haver sostret un paraigües. Jo era a la vall de Chamonix amb dos companys, en un alberg, on fèiem estada després d'haver trepitjat el cim del Montblanc. El temps havia estat plujós i havíem hagut de recular en un primer intent d'ascensió, i també en un segon, a causa d'una forta tempesta elèctrica que ens enxampà en plena gelera, de nit, calçant grampons i traginant punxeguts piolets a la motxilla. Però al tercer intent assolírem el cim. Tot seguit davallàrem fins arribar a l'estació d'un tren cremallera que ens portà a Les Houches, on teniem aparcat un Ford Escort de color gris. I va ser ja de tornada a l'alberg on ens hostatjàvem, a Chamonix mateix, que un altre estadant de l'alberg em va acusar d'haver-li sostret el paraigües. Ell no trobava el seu paraigües i jo era espanyol, repetia el desconegut alberguista, abans de concloure que, en conseqüència, jo li havia sostret el paraigües absent. Nosaltres, però, miràvem de cuinar amb poc èxit una gallina que havíem comprat en una botiga de queviures propera i no vàrem parar gaire esment en les absurdes reclamacions del desconegut.

I així va ser com, ja fa molts anys, em varen acusar d'haver sostret un paraigües.

Minshushugi no taimatsu

Al canal 33 em crida l'atenció una veu en off que esmenta els noms d'Zweig, Strauss i Goethe amb gran menyspreu. Sobtat, paro atenció i m'adono que la veu en off llegeix fragments dels diaris personals de Joseph Goebbels. En paral·lel al text, les imatges del televisor mostren l'habitual iconografia nazi i els estralls de la guerra, que magnifiquen la follia de les paraules que sento, que cada dos per tres insisteixen en el necessari extermini dels jueus i en la superioritat d'aquells que han nascut alemanys vers aquells que no han nascut alemanys. Veig, també, Berlín enrunat i recordo el que després s'esdevingué, quan Goebbels refusà la fugida, enverinà als seus sis fills i es llevà la vida en companyia de la seva esposa, Magda Quandt.

En tot moment les paraules de Goebbels semblen les paraules d'un foll, o potser d'un histriònic imitador, d'algú que fes befa del personatge a partir de quatre tòpics en un trist cabaret d'alguna ciutat hanseàtica. Devia fer riure, Goebbels, quan encara no era ningú, només un dels membres d'una candidatura de folls que, ves per on, es va saber guanyar la confiança de no pocs el·lectors de la república de Weimar.

Hayakuchikotoba

Hom, en suposar l'existència d'un Déu, acostuma també a suposar que el suposat Déu suposa l'existència d'aquell que el suposa. Dit a l'inrevés, hom no acostuma a suposar l'existència d'un Déu que no suposi l'existència d'aquell que el suposa. I dit de manera potser més entenedora, hom no acostuma a suposar un Déu que l'ignora.

Però, hauria de suposar un suposat Déu (si és que un suposat Déu és més que un mer supòsit) a qui el suposa? o, hauria de suposar un no suposat Déu (si és que el no suposat Déu és més que un mer no supòsit) a qui no el suposa?

Shōri

Emboirats pel vi i rendits a la disbauxa pel goig del suposat triomf, en ser tot triomf sempre suposat, els troians dormen aquella nit el seu somni més dolç. Per això ningú no s'adona dels ardits guerrers que surten del ventre del gran cavall de fusta, ni del retorn de les naus aquees, ni de les ombres que obren les portes de la ciutat, ni de la nombrosa gent armada que penetra amb els punxeguts glavis a la ma.

I així, en una sola nit, tots els troians mascles són morts, talment xais esperant torn a l'escorxador. Després, al llarg de tres dies i tres nits, es rapinyen les riqueses i les dones supervivents són rifades entre els cabdills grecs, cobejosos de l'escalfor de llurs cossos. Finalment es lliura la ciutat a les flames i els grecs, ara sí, marxen cap als seus palaus alts de sostre, emboirats pel vi i rendits a la disbauxa pel goig del suposat triomf, en ser, com ja ha estat dit, tot triomf sempre suposat.

Basu de ikimasu (III)

De fa temps vull captar per mitjans òptics la imatge d'una ombra que s'oculta entre el brancam d'una zona enjardinada de l'avinguda de la República Argentina. De l'autobús estant, cada matí crec intuir l'ombra, que s'aprofita de la protecció vegetal que l'envolta per romandre oculta. En honor al nom de l'avinguda, m'imagino que l'ombra pertany a algun prohom de la pàtria argentina, i així ho comento amb la resta de passatgers. Manuel Belgrano, sens dubte, afirma la dona de cabells curts que sempre puja a la plaça Lesseps. No, i ara, l'esmena l'home que fa de conserge al carrer Mandri, és Videla, el general Videla, que fuig de la justícia! acaba cridant fora de si. Però si Videla és a la presó, li retreu un marrec. No, no, insisteix l'home, van substituir Videla per un sòsia. I l'home resulta tan convincent en les seves paraules, que fem aturar l'autobús i formem un escamot per cercar al criminal. Però l'ombra, és clar, es fa fonedissa i hom recorda les seves obligacions, laborals o escolars, i acabem tots a la parada de sota el carrer Gomis esperant un altre vint-i-dos, que triga a arribar, doncs, segons comenta un adolescent que va als Jesuïtes, han reduït el nombre d'autobusos.

Kōryōkan

Bleack House és el títol original d'una de les grans novel·les de Charles Dickens. Casa desolada fora la traducció literal d'aquest títol original, i el casalot fou la traducció que Xavier Pàmies ens oferí farà ja cosa de quatre anys. Tot un encert, convindran amb mi, tal com manifestaren en el seu moment els opinadors professionals de casa nostra, quan tocà omplir papers amb els panegírics de torn.

Només afegir, si em permeten el mestretitisme, que aquests dies hi ha a Londres una exposició sobre la visió que Dickens ofereix de la ciutat de Londres a la seva obra, i sobre com la ciutat de Londres inspirà l'obra de Dickens. Si més no, això és el que he pogut llegir en un article del suplement de cultura d'un diari força nostrat, que fa referència en un parell d'ocasions a Bleack House, no pas, és clar, amb el seu títol original, sinó amb la seva traducció literal, casa desolada, doncs, per què un redactor d'un suplement cultural hauria de saber res del que he resumit en el paràgraf anterior?

Kochira wa Hèracles-san desu

No recordo haver tingut mai gaire interès per la figura del fort Hèracles, semi-deu fill de Zeus i la moridora Alcmena, filla del rei Electrió de Micenes i esposa d'Amfitrió. Per una embrollada història que ara no ve al cas, Amfitrió sojornava a Tebes i Alcmena romania a Tirint. Zeus, cobejós del cos d'Alcmena, metamorfosà la seva aparença i prengué les formes d'Amfitrió. Així, talment fos el seu espòs, Zeus es presentà a palau i s'allità amb Alcmena, a qui prenyà. A l'endemà, però, Amfitrió tornà de Tebes i també s'allità amb la seva esposa, que restà novament prenyada. Al cap de nou mesos Alcmena infantà dos nadons, Hèracles, fill de Zeus, i Íficles, fill d'Amfitrio.

L'ardit de Zeus per allitar-se amb Alcmena és el mateix que molts anys després diuen que utilitzà el rei Uther, mític cap dels britons o dels gal·lesos. Sembla ser que Uther cobejava el cos d'Igraine, esposa del duc de Cornualla, i, gràcies a les fetilleries d'un bruixot, metamorfosà la seva aparença prenent les formes del duc. Així, talment fos el seu espòs, Uther es presentà davant Igraine aprofitant l'absència del duc i la prenyà. A l'endemà, però, els soldats portaren el cos de l'autèntic duc, mort en combat durant la nit. Al cap de nou mesos Igraine infantà al nadó de rigor, a qui anomenaren Artús, i que fou entregat per Uther al bruixot en pagament de la seva fetilleria.

Utagaimasu, shitagatte imasu

D'un cert temps ençà crec haver deixat d'existir, talment abans del cert temps, creia existir. Abans del cert temps, jo mateix era l'objecte dels meus actes i pensaments. Ara, en canvi, són terceres persones l'objecte dels meus actes i pensaments. Suposo que aquest haver deixat de ser l'objecte dels meus actes i pensaments, és el que em fa creure que he deixat d'existir. És possible que en un futur torni a ser jo l'objecte dels meus actes i pensaments i, en conseqüència, torni a creure que existeixo.

Em diuen, però, que hi ha terceres persones, principalment aquelles que ara són l'objecte dels meus actes i pensaments, que em tenen a mi com a objecte dels seus actes i pensaments, i que això em dóna una certa existència. Jo, però, discrepo, doncs bé aquestes terceres persones també tenen com a objecte dels seus actes i pensaments a éssers de ficció com ara els anomenats TRO, els tres Reis d'Orient, ses majestats Melcior, Gaspar i Baltasar, de dubtosa existència.

Tot plegat, és clar, no té cap importància, doncs ni creure existir ni creure no existir, tenen res a veure amb el fet que, d'un cert temps ençà, qui això escriu existeixi o no existeixi.

Kore wa hyō desu

Hom, en la seva follia, acostuma a preferir la salut a la malaltia, la riquesa a la pobresa, la bellesa a la lletjor, la intel·ligència a l'estupidesa, la destresa a la turpitud, l'èxit al fracàs... com qui prefereix, jo mateix, les faves als pèsols. Amb això no vull dir, només faltaria, que la malaltia sigui preferible a la salut, la pobresa a la riquesa, la lletjor a la bellesa, l'estupidesa a la intel·ligència, la turpitud a la destresa, el fracàs a l'èxit o els pèsols a les faves, grossa insensatesa, aquesta darrera, en ser la fava molt més gustosa que el fruit de la pesolera, herba enfiladissa de la família de les papilionàcies.

Però l'excurs de les faves (llegum que lleugerament cuit al vapor, mai bullit, em plau d'allò més) em fa perdre el fil d'allò que volia dir, si és que alguna cosa volia dir, en posar-me a escriure el que fins ara s'ha pogut llegir en el paràgraf anterior, fora, potser, de llistar tot un seguit de bonics antònims, primer del dret, tot seguit del revés.

Jūni-gatsu sanjūichi-nichi (III)

Al carrer, tot just sortit del portal, m'arriba per sorpresa el característic i poc discret toc de gralles. Avanço una mica, tombo amunt pel carrer Gran, i les veig arribar fent gros rebombori, gralles i percussió, que fan de seguici d'un gegantó que simbolitza a l'home dels nassos, ja saben, el senyor aquell que té tants nassos com dies li resten a l'any i, en conseqüència, només ix de casa seva el darrer dia de cada any, precisament avui, per mirar de no cridar l'atenció.

Però, com és habitual, lluny del suposat esperit festiu d'aquests dies, el tradicional so de les gralles em provoca una forta excitació i el desig d'exercir una violència sense parió. És aleshores que m'imagino formant part d'un escamot de folls almogàvers que gaudeixen amb el suplici de llurs enemics, prenent per enemic a qualsevol que no formi part del propi escamot. M'estalvio els detalls del gros carnatge, de mascles esbudellats i dones violentades, i m'aturo a llegir el fulletó que em donen, on amb paraules ben lligades s'explica l'origen i l'evolució de la cosa aquesta de l'home dels nassos, potser el menys insensat dels insensats fets d'aquests dies.

Kami o tabemasu ka

Imagino un home que es va menjant les fulles dels llibres a mesura que les llegeix. En trobar-se malament per la lògica intoxicació produïda pel paper clorat i la tinta, l'home que imagino llegeix encara més, ara llibres i revistes mèdiques, tot cercant guariment al seu mal. Però en llegir encara més, l'home que imagino menja més paper imprès i el seu estat de salut empitjora ràpidament: dificultats respiratòries, inflamació de la gola, canvi en el ph de la sang, pèrdua de visió, dolor a l'abdomen, nas, ulls, orelles i llengua, cremor a l'esòfag, vòmits i hipotensió, i també un fort empitjorament del seu caràcter, que el fa ser malcarat fins i tot amb els familiars més propers. Finalment, l'home que imagino mor.

Rilke-sama no hon o mimasu

Benaurats els qui saben que, darrere de tots els llenguatges, hi ha l'inefable, diuen que escrigué Rilke.

Primer considero el conjunt de tots els llenguatges i l'anomeno A. Tot seguit considero el conjunt de tot allò que és inefable i l'anomeno B. Per decidir que forma part d'A i que forma part de B, m'atenc a les definicions que ofereix el diccionari, llenguatge allò que hom pot expressar amb paraules (un codi lingüístic compartit), i inefable allò que hom no pot expressar amb paraules. Em resulta, doncs, evident, que A i B no poden compartir cap element, i em resta, només, l'afirmació de Rilke de considerar que el conjunt B és darrera del conjunt A, i que tot aquest coneixement és, d'alguna manera, desitjable.

Abans, però, de continuar frivolitzant, tinc un instant de lucidesa i resto aclaparat per la llarga llista de doctes pensadors, molts d'ells a sou d'una o vàries universitats, que han dedicat no pas pocs esforços a reflexionar al voltant de la relació entre allò que és llenguatge i allò que no ho és, això és, l'inefable. Cal llegir, doncs, a Gottlob Frege, Bertrand Russell, Alfred North Whitehead, Ludwig Wittgenstein, Wilhelm von Humboldt i un llarg etcètera, tasca que ara mateix se'm fa potser excessiva. Millor, doncs, en la mesura del possible, llegir, rellegir, Rilke.

Keisei (IV)

Ja recuperat de la lletja ganivetada, que gràcies als crits d'alerta d'un vianant no va resultar mortal, em faig meva la follia del petit nap-buf. És així que, quan no vigilo de lluny a la bella cortesana, el cerco per tota la ciutat, no pas per venjar-me, trist consol, sinó per esbudellar a qui va gosar jaure al seu costat.

I no dubto pas de la meva intenció, ja prou assajada, en ser no pas pocs els desgraciats que, encisats pel dolç cant i fent oïdes sordes als meus advertiments, han seguit a la cortesana fins al seu cau. Allà, al trist portal, he esperat a que fossin rebutjats, en mai ser res prou per la seva golafreria, i en trobar-los de nou al carrer, perduts i amagrits, m'ha estat fàcil obrir-los el ventre, escapçar-los la verga i cercar, a la seva pell, l'enyorat gust de la seva presència.

I aquestes, benvolguts senyors, han estat les meves circumstàncies aquests darrer mesos, aquest darrers i feliços mesos, en ser-me el record dels dies passats amb l'enyorada cortesana el més preuat. I ara, si us plau, parin atenció a les meves paraules i siguin sensats, doncs sàpiguen que qui gosi trobar, ja sigui per atzar o per pròpia voluntat, a la meva cortesana, restarà esventrat i privat de la seva homenia, doncs cercar-lo, i també trobar-lo, serà el primer que faci, en eixir d'on ara sóc.

Keisei (III)

I com no pot ser altrament, allà dins ho perdo tot en braços de la cortesana, que em pren ànima i pessetes, força i salut, present i futur, fins que un cop buit m'expulsa del recambró amb menyspreu, escales avall, mostrant-me per darrer cop la seva intimitat, aquella que ja mai més no podré tastar.

Amb les butxaques buides i vestit només amb parracs, el cos amagrit i la voluntat perduda, vagarejo pels carrers de la ciutat fins que topo amb una veu que em resulta coneguda. Us vaig avisar, desgraciat, que no hi anéssiu! i veig venir al petit nap-buf que, és de justícia reconèixer, sabia el que es deia. Tant és, miro de respondre-li, no m'empenedeixo de res, doncs fins i tot la vida és un preu massa baix pel que he viscut aquests darrers dies.

Com goseu, desgraciat! Fill de gossa borda! Tant se me'n fot la vostra lamentable vida! em crida fora de si, què no ho enteneu? Ella va ser meva, i com a vós em va llençar escales avall un cop exprimit, però això, com bé diéu, poc importa, afegeix, aparentment més calmat, el que importa és que ella no pot ser de ningú més, només meva, i per no haver-me fet cas ara m'obligueu a això, i tot seguit noto una forta punxada al ventre i caic sobre el dur panot de la vorera.

Keisei (II)

L'endemà torno a passar per allà on vaig sentir el cant de la cortesana, però aquesta no hi és. Només retrobo al nap-buf, que també pidola almoina i resulta ser un adult afectat de nanisme, i no pas un marrec, com va semblar-me ahir. Marxeu, em torna a dir, marxeu, que ella no pot trigar a tornar. I, efectivament, la veig venir de lluny, i com en arribar a la meva alçada em somriu, s'acomoda sense pressa, i reprèn el seu cant.

Aquest cop miro d'arrambar-me contra la paret per tal de no ser arrossegat per la multitud, que amb enutjosa i freqüent constància transita pel passadís on som. És així que tinc temps per admirar la cortesana, els seus ulls negres, els seus cabells curts i les seves formes llamineres. I ella, és clar, també s'hi fixa en mi, i en acabar el seu cant i recollir les seves pertinences em demana que la segueixi.

No hi aneu! em crida el nap-buf de lluny, no hi aneu! però jo, és clar, no puc més que seguir a la cortesana, que després de no poc caminar m'acaba portant a una mena de recambró sota coberta, no més que un brut badalot d'un edifici que amenaça ruïna en un insalubre carrer que tot sol no hagués jo mai gosat trepitjar.

Keisei (I)

Enmig de l'atrafegada rutina diària m'aturo atret pel rimat cant d'una bella cortesana, que amb divertits rodolins sembla glosar els meus fets, talment hem conegués de llarg temps. De sobte, però, hi ha un cert canvi en la melodia del seu cant i els nous fets narrats em resulten desconeguts, en ser, com no trigo a adonar-me'n, profètics. És aleshores que miro de marxar, doncs conèixer el propi futur no em sembla desitjable, però el cant de la cortesana resulta tan encisador com els cants de les nimfes que habiten els esculls, i marxar se'm fa impossible.

Marxeu, no us escolteu a la fetillera, em diu de sobte un marrec, un nap-buf que no aixeca ni un pam de terra i que em tiba del camal dels pantalons per reclamar la meva atenció. En les seves paraules no hi ha cap veritat, sou vós qui doneu contingut a la seva cantarella, afegeix, aparentment convençut de la certesa de les seves paraules. No puc, li responc, també convençut de la certesa de les meves. Marxeu, insisteix ell, deixeu una moneda al seu plat i marxeu, ara que encara hi sou a temps.

Però en restar jo palplantat al mig del pas, acaba sent l'apressada multitud qui m'empeny passadís enllà i, per molt que provo de recular, cada cop m'hi allunyo més i acabo perdent el cant de la cortesana, fins que capcot em dono i em deixo arrossegar, talment Ulisses, quan lligat al pal del ràpid navili fou arrossegat pels braus mariners itaquesos.

Akachan

Un nadó pot arribar a semblar una persona entenimentada: no parla, sembla escoltar el que se li diu i es belluga poc. Però en créixer i assolir una certa autonomia de moviments, resulta evident que d'entenimentat res, doncs deixat al seu lliure albir l'entenimentat nadó no trigaria a provocar-se la mort sense tenir-ne, però, cap intenció de fer-ho.

I en créixer encara més i assolir també la parla, les seves paraules fan evident que el suposat enteniment no era més que una bonica entelèquia, pròpia de pares encaterinats mancats de tot criteri. I en continuar creixent i assolir l'adolescència, ja la seva follia abasta a tots aquells que l'envolten, en ser forassenyades totes les seves opinions i folls tots els seus actes. I encara en arribar, més endavant, a la joventut, la força del seu cos el fa perillós fins i tot pels desconeguts, doncs és caprici de joves no saber res i pretendre saber-ho tot, no poder res i creure poder-ho tot.

Però la cosa no resta aquí, doncs, en fer-se adult, una certa perspectiva dels anys viscuts fa creure a aquell que començà com a nadó que ara sí, que ara ha assolit un cert coneixement i una certa maduresa, i que les seves opinions i els seus actes, sinó del tot entenimentats, s'atansen a una certa sensatesa. Folla il·lusió, encara més quan en fer-se vell, hom pot gosar creure's savi, en la mostra més gran que l'enteniment no és propi d'humans, només, si de cas, de nadons, que no parlen, semblen escoltar el que se'ls hi diu, i es belluguen poc.

Watashi wa ijimekko desu ka

Prenent un fort impuls m'alço i amb els capcirons dels dits crec tocar el cel. Tot seguit, atret avall per l'habitual força gravitatòria, em complac en el record de l'instant passat i admiro la força del meu salt, l'elegància del meu gest i la fermesa que ha portat als meus dits a fregar la volta que ens circumscriu. Però dubto, també, del meu salt i em dic que potser els meus dits no han arribat, ni tan sols per un breu instant, a fregar la dita volta, i que la pròpia pretensió, tocar el cel, resulta no només ridícula, sinó absurda. Tant és, em dic i em repeteixo fins a tres cops, tant és, tant és, tant és, si els meus dits han fregat, o no, tan suada volta, i no pas per què amb el propi convenciment d'haver-ho assolit n'hi hagi prou, en ser jo mateix l'únic que té poder per decidir si allò que crec haver assolit ha estat assolit o no. Ni tampoc és la certesa de saber que els fets esdevinguts importen poc, gens, a l'hora de recordar el passat. És, només, poder explicar, potser a Jota, amb paraules triades i gest exagerat, com amb un fort impuls m'he alçat i amb els capcirons dels dits he arribat a tocar el cel.

Konban eiga o mimashita (III)

Al tercer acte hom espera la mort. Tristany, ferit al final del segon acte, jeu amb l'esperança de reveure Isolda. I Isolda, un cop mort Tristany, mor de desig en el deliciós Liebestod final. En tot l'acte, però, la visió del mar domina l'escena, amb l'esperança o el neguit per l'arribada d'un vaixell. Esperança si és Isolda qui arriba, neguit si és el rei Marke.

No és endebades, doncs, que Trier, Lars von Trier, ens ofereixi constantment el preludi d'aquest tercer acte, que es fa omnipresent en tot el metratge de Melancholia, fins arribar a l'escena final, quan el melancòlic planeta topa amb la terra i la humanitat sencera deixa d'existir. El planeta, un petit punt a l'horitzó, ha anat engrandint la seva presència, i talment el vaixell del rei Marke, ocupa tota l'escena portant la mort en un final anunciat des de bon començament, també acceptat, i qui sap si desitjat, doncs poca diferència hi ha entre la pròpia mort i la destrucció del conjunt del gènere humà.

Akurobatto ni mimashita (II)

Asseguts fent rotllana al voltant d'un enginyós giny, veiem com l'hàbil saltimbanqui de torn fa els seus exercicis amb l'ajut de l'enginyòs giny ja anomenat, que mou, amunt i avall, i també al voltant d'un imaginari punt central que defineix una trajectòria circular, una llarga perxa metàl·lica. El saltimbanqui, d'una lloable migradesa gestual, puja i baixa de la perxa, es deixa arrossegar o portar pels aires, enlairar o aterrar, per embadaliment de petits i grans que, com ja ha quedat dit, fem rotllana al voltant de l'enginyós giny.

En un cert moment, en aixecar la vista per seguit la trajectòria que descriu per l'aire el saltimbanqui, veig al seu darrera les esteles deixades per dos llunyans avions, que, a milers de peus per sobre dels nostres caps, desplacen centenars de persones que en tot deuen ser alienes als acrobàtics exercicis del saltimbanqui, talment nosaltres, que ho ignorem tot d'ells, inclosos els motius que els aqueferen i els fan desplaçar-se a tan grossa altitud. Un pensament certament banal, mancat de qualsevol interès, però que m'encaterina en la bonica imatge que l'atzar m'ofereix, el saltimbanqui bellugat pels aires per la llarga perxa seguint una acrobàtica trajectòria circular, i al seu darrera les rectilínies esteles deixades pels dos avions.

Kokkyo (III)

De la finestra estant veig com la boira s'ensenyoreix de les fondalades, d'on només les capçades més altes resten encara visibles, nues de fullam, en ser la tardor ja molt avançada. Al lluny, ben amunt, la característica i enyorada silueta dentada de la serra alterna el blanc de les canals amb la grisor dels espadats, tan falsament immutables com sempre, doncs em comenten d'una grossa esllavissada esdevinguda de fa poc, i són molts els cops que he trepitjat els seus inestables tarters.

En semblants circumstàncies sembla fàcil de travessar, la frontera, i arribar a aquelles terres de més enllà on hom pot arribar a creure que tot és possible. És així que curull de convenciment enceto el camí, però trobo el bosc esclarissat pels laboriosos llenyataires, que han fet no pas poca feina, i el vell molí convertit en restaurant, la pista asfaltada, i encara em creuo amb gent que parla l'aspra llengua del país que voldria veí.

Reculo, doncs, un cop més, en cerca de la confortabilitat de l'alberg, i de la finestra estant veig com és ara la fosca qui s'ensenyoreix de les fondalades, on res resta visible, i com també la dentada serra desapareix, i és només la meva imatge la que em retorna el vidre, transformat en mirall, potser com al matí, quan un cop més he confós allò que volia veure amb allò que veia.

Senshi

És gustós escriure quan no es té res a dir. Altrament el neguit per ser entès i no trair allò que es vol dir malbarata el goig de l'escriptura, la fal·lera per ajuntar paraules sense atendre a cap raó més enllà del contingent caprici del moment, que ara mateix potser em portaria a escriure la història d'un brau guerrer vestit tot ell de bronze, amb l'esmolat glavi al talabard, la pica a la destra i el gruixut escut a l'esquerra.

Voldria, doncs, avui, ara, enfrontar aquest superb guerrer, que no superbiós, a mil destrets que posessin a prova la força del seu braç, la determinació del seu caràcter, la noblesa del seu esperit, l'enginy del seu raonament i la sort que a tot heroi ha d'acompanyar. Voldria, doncs, avui, ara, escriure en florits hexàmetres els gloriosos fets protagonitzats per un brau guerrer vestit tot ell de bronze.

Kochira wa Levi-san desu

Primo Levi és un cas excepcional dins l'horror de la segona guerra mundial, en ser la seva condició de jueu la que li permeté conservar la vida al llarg del conflicte. Levi fou detingut per milicians feixistes quan intentava unir-se als partisans de la resistència comunista del nord d'Itália, i enlloc de ser immediatament afusellat, com era la pràctica habitual dels milicians feixistes, gent de gallet fàcil i poc amiga de fer presoners, fou entregat a l'exèrcit alemany en identificar-se Levi com a jueu. Els alemanys el deportaren a Auschwitz, on la mitjana de supervivència era de tres mesos. Però Levi en resistí més gràcies a la seva formació de químic, que li valgué un petit suplement alimentari i una feina menys feixuga. A l'onzè més Levi visqué l'alliberament del camp per l'Exèrcit Roig, si em permeten la ironia. El captiveri, però, continuà, aquest cop en un camp de concentració soviètic, en ser Levi italià i estar Itàlia en guerra amb la Unió Soviètica. Amb la signatura de l'armistici entre Itàlia i els Aliats Levi fou alliberat i pogué tornar a Itàlia, on metamorfosà de químic a escriptor. Finalment, l'onze d'abril de mil nou-cents vuitanta-set, Levi es llevà la vida.

Dovlatov-san no atarashī hon

Un dels principals avantatges de viure en una democràcia liberal, és que hom pot llistar qualsevol sèrie de noms en l'ordre que més li plagui. Per posar un exemple, si a qui això escriu li plau llistar els noms dels hipotètics fills de l'enginyós Ulisses, tant pot començar per Nausítous i acabar per Leontòfon, com començar per Telèmac i acabar per Poliportes, amb la tranquil·litat de saber que ningú no li farà retret d'errors ideològics, miopia política o infantilisme moral.

I per contra, un dels principals desavantatges de viure en un estat comunista, és que hom no pot llistar qualsevol sèrie de noms en l'ordre que més li plagui. Per posar un exemple, si a algú li plau llistar els noms dels països participants en una conferència per l'estudi d'Escandinàvia i Finlàndia, no és el mateix començar per l'URSS i acabar amb la RDA, que començar per Dinamarca i acabar amb la RFA, doncs en fer-ho així, de ben segur que hom li farà retret d'errors ideològics, miopia política o infantilisme moral.

I això darrer, que sens dubte és un gros desavantatge per a qui llista els noms dels països participants en una conferència per l'estudi d'Escandinàvia i Finlàndia, és un avantatge per a qui llista els noms dels hipotètics fills de l'enginyós Ulisses, que pot llegir (aquí els trobaran) els sucosos comentaris a peu de pàgina d'aquell qui llista el noms dels països participants en una conferència per l'estudi d'Escandinàvia i Finlàndia, un cop aquest fou convidat per les autoritats a eixir de l'estat comunista i a hostatjar-se en un democràcia liberal per causa del seus errors ideològics, miopia política i infantilisme moral.

Tōri o arukimasu

Al carrer, camí de no importa on, veig com l'home que camina al meu davant s'entrebanca amb una petita irregularitat del panot de la vorera i cau al terra. Una escena ben còmica, i tant jo, com la resta de vianants que l'han contemplada, arrenquem a riure a cor que vols, doncs la trajectòria que ha seguit el cos de l'home en caure ha estat d'allò més graciosa. I encara resulta més graciós quan l'home es tomba i li veiem les ulleres trencades, la cara ensangonada i les dents esberlades a causa del fort impacte. Tot ell fa un posat tan ridícul que encara riem més, tant, que són molts els transeünts que no han vist la caiguda inicial que s'aturen a veure que passa, i que riuen, també, en veure al pobre desgraciat. I tan gros és el seu èxit, que li demanem que repeteixi la caiguda, i l'home, conscient de la rellevància adquirida, s'alça amb dificultats, recula una mica, i torna a ensopegar en el mateix punt, caient, de nou, sobre el dur panot. I au, tothom a riure, doncs ara ha picat de costat i és de l'orella d'on li raja la sang.

I així anar fent, fins que un fort cop a l'occípit deixa a l'home immòbil sobre el panot, i és un dels badocs, que diu ser metge, qui s'ajup al seu costat i s'alça dient que no respira, que no té pols i que deu ser mort. Acabada, doncs, la diversió, cadascú continua amb el seu camí, uns cap aquí i altres cap allà.