Kochira wa Karain-sama desu

Li desitjo una mort ràpida en una lluita a peu dret, una mort sota la llum del sol, perquè és un home que ha conegut el poder i el remordiment, i ningú no pot demanar més de la vida... qui això escriu és el narrador, potser el mateix Conrad, en referir-se a un tal Karain, imponent capitost malàisia que senyoreja a un grup de desesperats.

El poder i el remordiment, talment Conrad reconegués que l'ús del poder comporta la presa de certes decisions i l'execució de certes accions susceptibles de provocar remordiment en aquell que les pren o executa, essent precisament aquest possible remordiment el que ens permetria destriar el gra de la palla, això és, destriar d'entre la grossa multitud d'insensats que ens envolta a aquell que certament es mereix el goig d'una mort ràpida en una lluita a peu dret, una mort sota la llum del sol, perquè és un home que ha conegut el poder i el remordiment, i ningú no pot demanar més de la vida.

Kochira wa Cassandra-chan desu (II)

Dimarts passat, en llistar les fonts que recullen les contradictòries dades que es coneixen sobre la no sempre benvolguda filla d'Equidna i Tifó, vaig ensopegar amb el nom de Licòfron, poeta grec del segle tercer abans de crist nat a Calcis, a l'illa d'Eubea, que m'era del tot desconegut. Tot seguit, en cercar informació sobre el tal Licòfron, vaig llegir que de la seva extensa obra només ens ha pervingut un llarg poema, obscur i barroc, que respon al nom d'Alexandra, en referència a la desitjable filla d'Hécuba i Príam, més coneguda com a Cassandra.

I ahir a Passeig de Gràcia, remenant entre les parades de la 61a Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern, vaig ensopegar amb un exemplar del tal poema, Alexandra, editat per la Fundació Bernat Metge l'any mil nou-cents noranta-sis, quan encara jo no n'era subscriptor, que d'immediat vaig adquirir pel ridícul preu de nou euros. I ja a l'autobús, carrer Gran amunt, el llaminer estudi introductori em convidà a una lectura que de bell antuvi es presenta inintel·ligible, cosa que em fa el text fa més desitjable, doncs buit de tot allò que hauria de ser entès o comprès, només m'oferirà la bellesa dels seus mots.

Chirimasu ka

Hi ha una mena d'obscenitat en la inconsciència, va pensar en North, escriu encara Viriginia Woolf, a Els anys.

És l'Eleanor, tieta septuagenària i fadrina del tal North, que en fer una capcinada enmig d'una festa, amb la boca oberta i el cap tort, resta amb la consciència suspesa i ofèn el pudor del seu jove nebot, un excel·lent xicot poc suspecte de puritanisme, però prou entenimentat com per potser adonar-se que és precisament això, la manca de consciència, coneixença immediata i directa que la persona té de la pròpia existència, l'origen de tota davallada, així com, si s'em permet l'afegitó, anar prenent consciència d'un mateix hauria d'esdevenir l'encertada definició de viure en qualsevol diccionari.

Koi wa nan desu ka

Fos com fos, són conscients l'un de l'altre, viuen l'un en l'altre. ¿I què més és l'amor?, es va preguntar escoltant les seves rialles, escriu Virginia Woolf, a Els anys.

En el context de la narració, les paraules escrites per l'autora es refereixen a la relació que mantenen dos dels seus personatges, en Nicholas i la Sara, de manera que les dues oracions centrals, són conscients l'un de l'altre i viuen l'un en l'altre, serveixen per descriure l'esmentada relació, que sense arribar a les formes públiques del que hom acostuma a anomenar amor, l'autora es complau en anomenar amorosa, ni que ell sigui homosexual i ella una dona. I si bé no sabria jo trobar millor descripció de l'amor que aquest són conscients l'un de l'altre (per molt que em sembli una fita inabastable), viuen l'un en l'altre em resulta quelcom odiós que res de bo no pot portar, talment totes dues proposicions fossin una mena d'oxímoron del que és, i del que mai no hauria de ser, allò que no pas pocs es complauen en anomenar amor.

Kono monsutā wa nan desu ka

En parlà Homer a la Ilíada, també Hesíode a la Teogonia, Ovidi a les Metamorfosis, pseudo-Apol·lodor a la seva Biblioteca, Higini a les Faules, i més tardanament els bizantins Isaac i Joan Tzetzes en el seus comentaris de la Cassandra de Licòfron. Els uns afirmaren que tenia cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, i d'altres li atribuïren una curiosa bicefàlia. En el que tots semblaren coincidir fou en la seva capacitat de treure foc per la boca a voluntat i en el seu mal caràcter. També fou opinió comuna que feia estada a Lídia, part occidental de l'actual Anatòlia, i que era filla de l'escurço Equidna i de Tifó, ésser monstruós de filiació dubtosa. I hom també coincidí en afirmar que fou l'heroi Bel·lerofontes, de la casa de Corint, qui li donà mort en introduir-li un tros de plom per la boca, que fongué per causa de l'escalfor de les flames, amb l'ajut d'una llarga pica.

I avui, dimarts divuit de setembre de 2012, és de celebrar que un nou estudiós, Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón-Dos Sicilias, presenti al públic el resultat de les seves investigacions en un breu treball d'indubtable mèrit i excel·lent redactat, que desitgem esdevingui canònic entre tots els quimeristes de pro, aquells que ens complaem en prendre com a desitjables les fantasies del nostres esperit.

Naze desu ka

Però que fa? s'exclama tot sovint la petita A, en no trobar cap sentit als moviments del seu germà, que bellugant les mans i exercitant el seu poc discret aparell fonador, s'acostuma a desplaçar sense solta ni volta al llarg dels espais que troba a la seva disposició, talment el seu desig mutés a cada nova passa que fa.

Nosaltres, és clar, li responem que no ho sabem pas, i que amb tota probabilitat ell tampoc no ho sap, com ningú mai no sap i pocs es demanen, m'estalvio encara de explicar-li, el perquè d'allò que fan, el perquè d'allò que creuen desitjar.

Hokori ni omoimasu ka

Entre l'excés d'estima de si mateix, i el sentiment legítim d'estima de si mateix, l'orgull és una mena de funàmbul sobre una corda no gaire tibada que travessa el buit de les nostres vides. Una relliscada i avall, només amb la il·lusòria possibilitat d'agafar-se a la destesada corda en el moment de la caiguda, si hom és prou ràpid i traçut. Però no pas com a possibilitat certa, només com una mena de suspens adreçat als espectadors que admirin la caiguda, en ser sempre les caigudes dels altres quelcom joiós d'admirar. S'arribarà a agafar a la corda? es demanen els amatents espectadors, més que res per trencar l'enutjós silenci, en no confiar ningú en semblant miracle. I conscient de la presència dels tafaners, potser en sentir la remor de les seves veus, hom, en caure, acostuma a fer alguna bonica acrobàcia per mirar d'impressionar als espectadors, que diumenge a casa, a l'hora de les postres o de l'agradosa malta, comentaran les ridícules tombarelles del desgraciat de torn, d'aquell que es va estimbar ben cofoi d'haver-se conegut.

Gekijō ga ippai dewa arimasen

Any rere any, en arribar el temps de l'estiu, es reuneix un grup de músics escollits per formar una efímera orquestra en una petita ciutat de l'Estat Lliure de Baviera, sota el sostre del Bayreuther Festspielhaus, teatre del segle XIX construït gràcies al mecenatge de Ludwig Otto Frederik Wilhelm, de la casa de Wittelsbach, per interpretar les principals obres del mestre. Passat l'estiu el grup dels escollits es dissolt, retornant cada músic a la seva respectiva orquestra.

Enguany, però, un fet excepcional s'ha esdevingut. Finalitzat el festival al Bayreuther Festspielhaus, el grup dels escollits, abans de dissoldre's, ha visitat la ciutat aquesta que s'estén, en no sempre ordenada quadrícula, entre les desembocadures del Besòs i el Llobregat, i ha ofert la interpretació de tres de les obres del mestre, dues de menors, Der fliegende Holländer i Lohengrin, i la molt delitosa Tristan und Isolde. Ha acompanyat a l'orquestra el cor del mateix festival, un centenar de mestres cantaires sense parió al món coral, que vestint robes grises han pres el protagonisme que d'antuvi hom pressuposava de l'orquestra, no sempre conduïda per la direcció habitual.

I aquest prodigi d'improbable repetició s'ha esdevingut davant la indiferència general dels no pocs habitants que poblen la ciutat aquesta que s'estén entre ambdós rius, el Besòs i el Llobregat, que ha menystingut a tan il·lustres visitants oferint-los un teatre on eren habituals les esteses de butaques buides. Diuen els cercadors d'excuses que les entrades eren massa cares, que les representacions eren només en format concert, que la promoció ha estat insuficient, que les dates no havien estat ben triades i que si els temps, en definitiva, són difícils, amb el país colpit pels estralls de les pròpies follies. Però cap follia més grossa que no saber honorar l'excel·lència com cal.

Neko to tori

Fa anys, en un petit eixamplament enjardinat del carrer de Felip II, a l'alçada dels habitatges que es construïren pel XXXV Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona del 1952, vaig veure com un gat encalçava un petit ocell ferit. Ja era matinada quan jo tornava a la llar paterna provinent d'algun indret de Nou Barris, i en passar pel costat del petit eixamplament enjardinat em va cridar l'atenció l'espectacle del petit ocell encalçat pel gat. Veient la turpitud de moviments del ocell, que semblava tenir una ala ferida i no aconseguia aixecar el vol, vaig creure que el gat no trigaria a enllestir la feina. Però cada cop que em semblava que el gat assoliria el seu objectiu, altres ocells, del brancam dels arbres estant, queien en picat sobre el gat per tal d'espicassar-lo i entorpir-li els moviments, de manera que el petit ocell ferit aconseguia escapolir-se una i altre vegada de l'escomesa. Sobtat per aital solidaritat ornitològica, vaig creure que la cosa aniria per llarg, i vaig preferir continuar amb el meu camí, sense acabar de destriar a quin bàndol havia de donar el meu innecessari suport, si a l'ocell que maldava per salvar la vida o al gat que cercava el necessari aliment.

Tot això potser ve a torn per una de les lectures d'aquest estiu, l'agradable però decebedora Llibertat, de Jonathan Franzen, on les poc amistoses relacions entre gats i ocell són part cabdal de l'argument, i em van fer recordar la nit aquella de fa anys, quan en un petit eixamplament enjardinat del carrer de Felip II, a l'alçada dels habitatges que es construïren pel XXXV Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona del 1952, vaig veure com un gat encalçava un petit ocell ferit.

Kono hamusutā wa shiroi desu

Aquest estiu ha fet estada a casa, còmodament hostatjat dins d'una àmplia gàbia, un petit rosegador de la família dels cricètids, un hàmster provinent de l'escola de la petita A. El rosegador, anomenat Blanquet, porta ja dos cursos acompanyant a la petita A i als seus companys d'estudi, i per Nadal i per vacances d'estiu, es decideix mitjançant sorteig quin nen s'emporta l'animal a casa per tenir-ne cura fins que es reprenguin les classes. I el tal Blanquet ha passat aquest estiu a la sala de casa nostra, sota una acolorida làmina que reprodueix una pintura de Kandinski que és exposada al museu Guggenheim de Nova York. Però no sempre ha estat acompanyat, doncs nosaltres bé hem fet allò que hom acostuma a anomenar vacances, i hem passat uns dies, pocs, primer al delta, sota olorosos eucaliptus, i després a peus del Turó de l'Home.

I ara ja d'aquí poc tornarem hàmster i gàbia a l'escola, fins que arribi Nadal i l'anomenat Blanquet torni a marxar amb la seva gàbia cap alguna altra casa que li sigui desconeguda, o fins que mori, doncs diu l'enciclopèdia que la vida d'aquests animals difícilment allarga més enllà dels tres anys.

Arekusandā-sama wa shinde irimasu

I al cap de poc Alexandre va morir, perquè això ja era, per a ell, la cosa millor, va escriure Arrià de Nicomèdia, historiador grecollatí, a Anabasi d'Alexandre el Gran, el relat més complert sobre les campanyes militars d'Alexandre que es conserva.

Actualment descartada la teoria de l'enverinament, sembla ser que Alexandre, després de banquetejar a balquena, fou pres per la febre, probablement malària, i dotze dies després dels primers símptomes moria al palau de Nabucodonosor II a Babilònia. Amb anterioritat, Alexandre ja havia patit febres, però actualment també es creu que Alexandre podia estar desenvolupant una leucèmia, essent aquesta, en combinació amb la malària, la causa de la seva defunció.

Però un cop més allò que es desprèn de les paraules d'Arrià em subleva, i aquest cop més, doncs bé Arrià devia ser un excel·lent coneixedor del cant onzè de l'Odissea, on Ulisses davalla a les pregoneses de l'Hades en cerca de Tirèsies, que havia de revelar-li el camí de tornada a Ítaca. Abans, però, Ulisses es trobà amb Aquil·les, que en planyívol lament enyora la vida defugint tot possible consol.

...la cosa millor, doncs, però sempre, per si de cas, pels altres.

Ashita natsu-yasumi ikimasen (III)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

Kankōkyaku o mimashita

A la muntanya de Montjuïc, just a sota dels grans tobogans, veig com un turista aprofita una font per omplir una petita cantimplora que treu de la motxilla que porta a l'esquena. Amb un mètode que no sembla pas fruit de l'atzar, el turista s'emplaça just davant del broc de la font, amb les cames separades per mirar de no esquitxar-se, de tal manera que la boca de la cantimplora s'interposa en la trajectòria que segueix el doll d'aigua que brolla de la font i, en conseqüència, omple la cantimplora. Abans, però, que aquesta sigui plena del tot i pugui arribar a vessar, el turista aparta la cantimplora i la tanca tot roscant el corresponent tap.

En ser la cantimplora ja tancada, el turista la sacseja per comprovar que el tap ha quedat ben roscat i que la cantimplora, de llampant color taronja, no vessarà un cop torni a ser dins la motxilla, doncs, s'imaginen, el desastre, si la petita cantimplora de color taronja arribés a vessar el seu contingut dins la motxilla del turista? El mapa de la ciutat mullat, la guia que destaca els imprescindibles punts d'interès malmesa, l'entrepà del berenar per llençar, la fulla de la petita navalla suïssa rovellada, la roba de recanvi molla i, la cantimplora, buida.

Kochira wa Serra desu

Si em permeten la demagògica i llaminera simplificació, ha dit avui un tal Serra, en compareixença a la comissió d'economia del Congres dels Diputats, que el culpable de la mala gestió de Caixa Catalunya, entitat pública que el tal Serra presidí entre els anys 2005 i 2010, fou el Banc d'Espanya. L'explicació del tal Serra és simple, si el Banc d'Espanya hagués realitzat les seves tasques de control amb la cura necessària, Caixa Catalunya no hagués actuat amb la inconsciència que ho va fer.

Si he entès bé les paraules del tal Serra, de llarga i profitosa trajectòria en el món de l'administració pública, és com si un carterista culpés a la policia dels seus robatoris, doncs si els mandrosos agents haguessin vigilat amb més cura, ell no hauria pas sostret cap cartera. O com si un assassí culpés a la seva víctima, doncs si aquesta s'hagués sabut defensar amb braor, ell no l'hagués pas assassinat.

Si més no, però, cal reconèixer al tal Serra un cert estil a l'hora de repetir allò que tothom sap, que la culpa, sempre, és dels altres.

Shō ga hajimarimasu

Distingit públic! Entenimentat i eixelebrat públic! Estimat públic... permetin-me presentar, directament arribat de Denver, Nebraska, dins la seva gira mundial pels sis continents i el Peloponès, a en dErsu_, el favorit dels Déus, que en una única actuació, a cinquanta cèntims l'entrada, els oferirà el seu famós i inigualable Pas de la Xarranca! Sí, sí, han sentit bé, el famós i inigualable Pas de la Xarranca, celebrat per reis i emperadors, tant a la Xina com al Perú! Abans, però, prego la seva atenció per mostrar-los el sorprenent seguit d'estris que en dErsu_, el favorit dels Déus, farà servir en la seva actuació, tots ells degudament autentificats per un prominent membre de l'il·lustre col·legi de perits mercantils!

Primer de tot, hiperbòlic públic, tenim el guix amb que en dErsu_, el favorit dels Déus, farà el dibuix de les caselles de la xarranca! No un guix qualsevol, no, de cap manera! No gens menys que un dels guixos que el mateix Albert Einstein feu servir en la seva demostració de la Teoria General de la Multiplicació dels Pans i el Peixos al paranimf de la Universitat de Klow, capital de Sildàvia, que revolucionà l'estudi de la numerologia!

I comprovin tot seguit, admirable públic, la pedra que en dErsu_, el favorit dels Déus, farà servir per marcar les successives caselles! No una pedra qualsevol, no, de cap manera! No gens menys que una de les pedres amb que fou dilapidada Amira de Gedor, tercera esposa d'Itamar, nebot segon per part de mare d'Abraham, que fou trobada culpable de pràctiques sodomites amb un hipopòtam pigmeu per un tribunal de sofistes saduceus!

I també, salutífer públic, les sabatilles que calçarà en dErsu_, el favorit dels Déus, per fer els corresponents saltirons entre les diferents caselles! No unes sabatilles qualsevol, no, de cap manera! No gens menys que les sabatilles que el mateix Filípides calçà per recórrer els trenta-dos mil tres cents trenta-dos quilòmetres que separaven Marató d'Atenes, i poder anunciar la victòria grega sobre l'exèrcit d'autòmats transgènics!

I ja per acabar, notabilíssim públic, l'esmolat ganivet que farà servir en dErsu_, el favorit dels Déus, per amputar-se els capcirons dels dits dels peus per tal de poder-se calçar les diminutes sabatilles del diminut Filípides! No un ganivet qualsevol, no, de cap manera! No gens menys que el ganivet amb que el mateix Hipòcrates practicà la primera colecistectomia laparoscòpica de la història, tot extirpant la hipertròfica vesícula biliar de Ponç Pilat, inventor del sabó líquid!

I per només cinc euros, acabalat púbic, podran adquirir, un cop finalitzada la representació, qualsevol dels estris que en dErsu_, el favorit dels Déus, farà servir a la seva primera i única actuació a la ciutat, on els oferirà el seu famós i inigualable Pas de la Xarranca, celebrat per reis i emperadors, tant a la Xina com al Perú! I per deu euros podran ser tres, les peces que s'emportin, i per només cinquanta podran disposar del propi dErsu_, el favorit dels Déus, que si així ho desitgen, els hi cuinarà una exquisida caldereta de llamàntol!

Rippana hito

No són pas poques les persones que realitzen amb admirable mestratge les tasques que els hi són encomanades, com ara, per exemple, un cert noi de pell bruna que talla finíssims filets de pit de pollastre amb envejable destresa, o un xinés de dents esgrogueïdes que palplantat a la porta del seu comerç de llaminadures, somriu amb bonhomia als vianants que desfilen pel seu davant. Després hi ha el cas del noi aquell que jeu sobre el dur panot acompanyat d'una nombrosa gossada, per gros delit de petits i grans, que no dubten a mostrar el seu escandalós entusiasme davant la mansuetud dels animals. Jo, però, sento especial admiració per la dona de gest sever que amb amb àgil flexió de cames alça cada matí la persiana metàl·lica que tanca el celler que regenta. Doblegant els genolls la dona s'acotxa per poder obrir el pany que subjecta la persiana, no fos cas que aprofitant la solitud de l'hora foscana, hom pogués entrar d'amagat per tastar les embriagadores begudes sense satisfer el preu que per elles es demana. Tot seguit, prenent amb ambdues mans la persiana, la dona s'alça amb força arrossegant amb el seu gest l'ondulat tancament, que amb fort terrabastall s'alça, també, per deixar a la vista de badocs i vianants el llaminer aparador, on s'arrengleren innúmers ampolles que ofereixen, a qui gosi tastar-les, una fugissera però gens menyspreable estada al paradís. I jo mateix, diuen, excel·leixo en el gest d'estirar-me els canosos pels del mentó, prenent-los repetidament amb l'índex i el polze, fins que algun enutjós destorb, com ara escriure el que aquí es pot llegir, m'exigeix l'ús de les mans.

Kutsushita o kaimasu ka

Davallant pel carrer Gran resto complagut pel capteniment dels vianants que trobo al meu pas, que en veurem arribar s'acotxen sobre la vorera fins a fer descansar llurs testes sobre el brut i dur panot, en senyal de respecte i reconeixement per qui és millor que no pas ells, jo mateix, de manera que des de la meva alçada contemplo llurs esquenes doblegades i tremoloses, doncs grossa és la paüra que la meva presència els imposa. És, però, en arribar al carrer de Santa Eugènia, per on haig de tombar per anar a la bacallaneria, que veig una dona que resta dempeus sense mostrar-me el degut respecte i es complau en adreçar-me l'esguard, talment fóssim iguals, ella i jo, en vàlua i drets. Resto, és clar, enutjat per semblant insolència, però també sorprès per la gosadia de la desconeguda, que tot i no despertar-me cap desig, em provoca una certa simpatia. Dubto, doncs, si esclafar-la sota la meva còlera o fer-li obsequi de la meva magnanimitat.

Però de sobte un nou pensament em pren amb força, doncs bé podria ser que la desconeguda també es cregués ser, com bé em crec ser jo, la favorita dels Déus, i el seu hieratisme, com el meu, es degués al disgust de trobar-se amb algú, jo mateix, que no li mostra el degut respecte i es complau en adreçar-li l'esguard. ¿I sí, com jo, la desconeguda restés enutjada per la meva suposada insolència i, també com jo, complaguda per la meva gosadia, sense saber, com jo, que fer? Apressat, però, per la por de trobar-me la bacallaneria tancada, faig via i tombo per Santa Eugènia. I és en passar pel seu costat que la desconeguda m'ofereix, amb veu grollera i cridanera, tot un paquet de mitjons, po' sólo un euro! afegeix, dels molts que tragina en una bossa que fins ara m'havia restat amagada. Jo, és clar, poc amic de la venda ambulant, m'excuso i apresso el pas.

Nissa ni ikimasu ka

L'ideal de l'apàtheia (απάθεια) o superació total de totes les passions era propugnat pels estoics i fou adoptada per Filó i pels alexandrins, els capadocis, etc. amb diverses matisacions. Gregori de Nissa desenvolupà més endavant una doctrina moderada que requeria, no l'eliminació total de les passions, sinó el control i l'equilibri, escriu el professor Vives, prologuista, traductor i anotador de La virginitat, de Gregori de Nissa.

I salvant la distància axiomàtica que em separa del Nissenc, que no és poca, de les pàgines fins ara llegides no puc més que admirar i envejar aquesta seva moderació en la defensa dels propis principis: la virginitat, com l'apàtheia, és desitjable, sí, però sense excedir-se, i si ens és massa cara d'aconseguir, doncs prenguem muller.

Futari to oshīre

No és gaire coneguda la història aquella dels dos homes que eixiren de la mar traginant un gros armari, d'aquells que s'acostumen a trobar a les habitacions de matrimoni, amb espai per guardar de manera convenient no només la roba de marit i muller, sinó també la corresponent roba del llit, amb un petit mirall, calaixos, prestatges, i una barra per penjar samarretes i camises.

Un gros armari, doncs, que feia suar de valent als dos homes, que un cop arribats a la ciutat es movien amb turpitud per les voreres tot ensopegant amb la resta de transeünts i provocant no pocs incident. Ni tampoc els era fàcil quan volien servir-se del transport públic, intimar amb simpàtiques donzelles o aturar-se una estona a fer un reparador mos o un salutífer glop, en no trobar lloc en cap taverna on deixar el gros armari sense destorbar a ningú. Per no parlar del merescut descans, un cop arribada la nit, en no trobar tampoc cap cambra on fer estada amb espai suficient per tots, homes i armari, en ser el costum arribar als hotels amb maletes, no pas amb un armari. És per això que expliquen que els dos homes se'n tornaran per on havien vingut i s'endinsaren de nou a la mar traginant el gros armari.

Gienkin (III)

Membre dimissionari, categoria poc habitual que sembla honorar a qui la categoritza. Primer pel reconeixement d'haver esdevingut membre, en tant que persona triada pels seus mèrits per formar part d'un òrgan, per exemple, el CoNCA. Segon pel seu caràcter dimissionari, que sembla reconèixer en el dimissionari de torn una certa dignitat, en suposar que el dimissionari renuncia als beneficis del càrrec per la defensa de quelcom que sembla lloable de defensar, com ara el bé públic, la justícia o la pròpia dignitat, que havia esdevingut incompatible amb l'exercici del càrrec.

Mèrits i dignitat, sembla, doncs, reconèixer tan lloable categoria, si no fos que, més aviat, l'únic mèrit que hom necessita per esdevenir membre de qualsevol organisme públic és el de l'obediència i la gratitud vers aquell que el nomena, i la tant celebrada dignitat no més que l'amor propi ferit, en trobar-se el dimissionari de torn sempre menystingut per aquell que substitueix a qui el va anomenar.

Gogen

Assassí, de l'àrab  ḥaššāšî, 'bevedor de hašîš, beguda narcòtica de fulles de cànem', nom aplicat als sequaços del sectari musulmà conegut pel Vell de la Muntanya, segle XI, que, fanatitzats per llur cap i embriagats de hašîš, es dedicaven a executar sanguinàries venjances polítiques, va escriure Coromines al primer volum del seu diccionari etimològic.

Etimologia que ja coneixia gràcies a la ja llunyana lectura de Samarcanda, d'Amin Maalouf, on es novel·la la vida d'Omar Khayyam, mític poeta persa, i es dona notícia de la secta dels assassins, moviment políticoreligiós de musulmans xiïtes ismaïlites de la secta nizarita, que s'hostatjaven a la fortalesa d'Alamut, a cent quilòmetres de l'actual Teheran, i assoliren una certa notorietat pel seu costum de donar mort violenta a dirigents abbàssides, dinastia de califes sunnites que governaren el món musulmà al llarg de cinc segles. I és precisament pel coneixement de la història que suposadament s'amaga rere el mot assassí, que en escriure sobre Astiànax i Neoptòlem vaig preferir fer servir homicidi, mot d'una etimologia llatina molt més neutre, a falta d'una solució més satisfactòria, en desconèixer els mots grecs que al llarg del temps han significat el mateix, com ara Φόνισσα, que dóna nom a l'homònima novel·la d'Alèxandros Papadiamandis, Η Φόνισσα.

Kochira wa Astiànax-kun desu

Esmentat per Homer a La Ilíada i per Eurípides a Les Troianes, la història d'Astiànax és curta i exemplar. Fill d'Hèctor i Andròmaca, Astiànax resta captiu un cop Troia és presa pels Aqueus. Per consell d'Ulisses, els prínceps grecs decideixen que Astiànax ha de morir, no fos cas que en atènyer l'edat adulta els anés a cercar en les seves velleses per venjar la mort del seu pare. Decidida la mort de l'infant, és Neoptòlem, fill d'Aquil·les, qui pren a l'infant i el llença al buit des de dalt d'una de les torres que guarden les muralles de la ciutat. En picar el seu cos amb el terra, Astiànax mor.

Abans, durant el saqueig de la ciutat, Neoptòlem ja havia donat mort, separant-los la testa de la resta del cos, a Príam, avi d'Astiànax, i a Políxena, germana del pare d'Astiànax. I és també Neoptòlem qui prengué com a concubina Andròmaca, mare de Astiànx, que li infantà tres infants, Molós, Píel i Pèrgam, això és, Andròmaca fou prenyada fins a tres cops per l'homicida del seu fill.

Ushi ga suki desu ka

Diuen que Pasífae, esposa de Minos, rei de Creta, acollí dins la seva intimitat l'erecte desig d'un brau, que la prenyà. Així nasqué el minotaure, dit Asterió, meitat home meitat toro, que fou reclòs per Minos dins el laberint construït per Dèdal.

A la cova de Chauvet, a Occitània, es conserven les pintures més antigues que hom coneix atribuïdes als homo sapiens sapiens, amb més de trenta mil anys d'antiguitat. Innúmers imatges que representen a tot tipus d'animals, com ara óssos, llops, rinoceronts, toros, lleons, cavalls, panteres ... i una sola d'humana, que mostra el pilós pubis i les cames d'un dona. Al seu costat una figura, meitat home meitat brau, sembla preparar-se per la gustosa còpula.

I hom també explica que Zeus metamorfosà en brau per prendre Europa, la formosa princesa fenícia filla d'Agenor i Telefaassa. D'aquesta guisa, Zeus convertit en brau i Europa muntada a la seva gropa, ambdós travessaran la mar fins arribar a Creta, on es produí la còpula i Europa infantà fins a tres vegades: Minos, Radamant i Sarpedó.

Flaubert no hon o yomimasu (II)

... per a Flaubert, ésser intel·ligent era una forma més -segurament la més refinada, i la que portava més feina- de ser tan ximple com tothom, escriu, en un cert moment, Jordi Llovet, al pròleg de Bouvard i Pécuchet, en fer referència a un cert estudi que Jean-Paul Sartre va dedicar a Flaubert, L'idiot de la Famille.

Però, pel centenar de pàgines que porto llegides, fora excessiu qualificar als tals Bouvard i Pécuchet d'éssers intel·ligents, i potser caldria considerar que Flaubert fa una passa endavant i abandona el gènere de la novel·la versemblant (allò que d'altres, per gros enuig meu, anomenen novel·la realista), per endinsar-se en el terreny de la sàtira. No endebades, també al pròleg, es traça una certa genealogia amb referències a Cervantes i Swift, autors als que hom pot qualificar, sense fer massa el ridícul, de satírics. I si a això s'afegeix l'antipatia que em desperta la figura de Sartre, no puc més que esmenar la seva afirmació, certament ben trobada, potser massa, per gosar afirmar que els éssers intel·ligents s'acostumen a comportar amb la mateixa ximpleria que els ximples, només amb l'afegit de ser conscients de la pròpia i inevitable ximpleria, afegitó que, tal com es fa evident a L'educació sentimental, no em sembla poca cosa.

Flaubert no hon o yomimasu

Com que feia una calor de trenta-tres graus, el bulevard Bourdon estava del tot desert.

Trenta-tres graus, bulevard Bourdon del tot desert. Del tot desert, el bulevard Bourdon, a causa de la calor, trenta-tres graus. Trenta-tres graus deixaven del tot desert el bulevard Bourdon. El bulevard Bourdon estava del tot desert a causa de la calor, trenta-tres graus. A trenta-tres graus el bulevard Bourdon restava del tot desert. Desert del tot restava el bulevard Bourdon, a causa de la calor, trenta-tres graus. Trena-tres graus de calor van buidar del tot el bulevard Bourdon. El bulevard Bourdon...