Kochira wa Pere-kun desu

I ha estat a quarts de vuit, a l'hora de sortir de casa per acompanyar els nens a escola, que ens hem trobat, assegut al vestíbul amb el cap amagat entre els genolls, a un xaval que somicava. El noi, en sentir-nos eixir de l'ascensor, ha semblat avergonyir-se de la seva actitud i ha acotxat encara més el cap, alhora que provava, endebades, d'estroncar el plor. I encara que jo hagués preferit ignorar-lo i deixar-lo tranquil amb les seves penes, els menuts m'han demanat qui era, aquest noi, i per quina raó plorava, i en no tenir jo resposta a les seves preguntes no he tingut més remei que preguntar jo també, així que m'he aturat davant del desconegut i li he demanat qui era i quina era la causa de la seva dissort. Sóc en Pere sense por i tinc por, m'ha respost avergonyit, amb les galtes vermelles com un tomàquet. Quina paradoxa, li he respost, alhora que explicava als nens el significat del mot paradoxa i la seva curiosa etimologia. Aleshores ell m'ha respost que fins ara sempre s'havia comportat amb valentia i fermesa, tal com s'escau al nom que gasta, fins que s'ha esdevingut un cert fet que l'ha atuït, i nova com és per ell la paüra, ara no se'n sap avenir. I heu perdut tota la vostra ardidesa? li he demanat encuriosit. No, no pas, m'ha respost, i serà millor per vós que no hi fiqueu el nas en els meus assumptes, si no voleu sortir-ne escaldat, ha afegit gallet. Aquest mateix vespre, quan m'he pogut aixoplugar dins d'aquest espaiós portal, he hagut d'atonyinar a uns desgraciats que han provat d'abusar de mi, i encara que ells eren tres i brandaven esmolats ganivets, no m'he arronsat i els he fet una cara nova, que ja els hi convenia. Jo és clar, que no tinc cap interès en les desgràcies alienes, i encara menys en les pròpies, no he pogut deixar passar aital impertinència, així que he demanat als nens que anessin passant, que jo sortiria tot seguit, i quan ja han sigut fora he pres l'esmolat glavi i amb la destresa que em caracteritza he escabetxat al tal Pere que, tot sigui dit, ha acceptat el seu mal fat amb admirable gallardia.

I ja al carrer, camí de l'autobús, els menuts m'han demanat que era allò que feia tanta por al tal Pere, i jo, és clar, els he respost que no ho sabia pas, però que no passessin ànsia, que el tal Pere ja no tindria mai més por, i que cada vespre, si així ho desitjaven, els explicaria jo alguna de les aventures del tal Pere, les famoses aventures d'en Pere sense por.

Ku-gatsu nijuroku-nichi

Avui, vint-i-sis de setembre, jornada dita de reflexió, provo de reflexionar i em demano com seríem, els dits humans, en cas de no haver disposat de la capacitat de parlar.

Ens eixugaríem el cul després de cagar? Ens mataríem els uns als altres? Tindríem sentit de l'humor? Recordaríem als absents? Cuinaríem els aliments? Escoltaríem música? Aniríem vestits? Reflexionaríem? Faríem esport? Ploraríem? o tal vegada ens haguéssim ja extingit? 

Què seria, o què hagués estat, em demano, de nosaltres, sense paraules?

Doko ni kaerimasu ka

I si bé és cert que els llibres de les lleixes, el mobiliari de les cambres, les menges del rebost, la roba dels armaris, l'arbrat de les voreres, els comerços del carrer, les banderes dels balcons i, en general, tot l'entorn que m'envolta em resulta familiar, i que les persones que ensopego al llarg del dia m'anomenen pel nom i prou semblen saber de quin peu calço, darrerament no puc evitar una certa i desagradable sensació d'estranyesa davant de tot plegat, talment estigués jo extraviat per viaranys desconeguts, caminant sense esma per pedregosos tarters o fosques boscúries. Però no, ni tarters ni boscúries, és pel carrer Gran que camino, amunt i avall, i mai no tinc cap dificultat en trobar el camí de tornada a la que sembla ser casa meva. I és aleshores, un cop resto agombolat per la placidesa de la llar, perdut en la quotidianitat, que em demano no només com retornar, sinó, sobretot, a on retornar?

Watashi wa iwa to hanashimasu ka

...i que el veintisiete de septiembre convenzan a quien puedan, a una piedra, si tuviera derecho a votar...

Són les de més amunt paraules dites per Eduardo Reyes ahir dissabte, dinou de setembre, a l'acte públic de caràcter polític que la candidatura dita Junts pel Sí va celebrar a la ciutat de l'Hospitalet de Llobregat dins del marc de la campanya electoral prèvia a la jornada potser plebiscitària del proper vint-i-set de setembre, tal com es poden escoltar a l'enregistrament que vilaweb ofereix en aquest enllaç, ben avançat el minut sis.

I jo, és clar, en sentir les paraules dites per Eduardo Reyes (probablement pres per l'emoció del moment, més que no pas per les directrius d'un guió) no puc més que recordar el relat aquell de La força de voluntat, del mestre Monzó, on el seu porfidiós protagonista prova de fer parlar a una pedra un xic allargada, arrodonida, decididament grisa. I és aleshores que trobo una gran sort que el dret del vot no s'hagi estès al món dit mineral, altrament ja em veia jo, maldestre, provant d'enraonar amb algun granit maresmenc o qualque conglomerat montserratí, talment allò que crec desitjar pagués la pena l'esforç, doncs abans em veig fent canviar d'opinió a una pedra, que no pas a una persona.

Dō itashimashite

You're welcome, recordo que ens respongué una noia d'aparença anglosaxona en un dia indeterminat de l'agost de dos mil sis, quan li donàrem les gràcies per haver-nos confirmat que sí, que anàvem pel bon camí per arribar allà on crèiem voler arribar.

Uns minuts abans havíem nosaltres davallat a l'estació de Broad Channel, i en ser al carrer ens trobàrem desorientats per l'estranyesa del veïnatge que ens acollia, i com no era el dos mil sis any de telèfons dits intel·ligents, consultàrem el mapa que dúiem a la mà i enfilàrem el Cross Bay Boulevard amb l'esperança de trobar algun cartell que ens informés de com arribar allà on crèiem voler arribar. I fou al poc hospitalari bulevard, més autopista que no pas bulevard, on demanàrem a la única persona que ensopegàrem si anàvem bé per arribar allà on crèiem voler arribar, i ella ens respongué que sí, i que aviat trobaríem una indicació que ens adreçaria al que aquí anomenaríem un centre d'interpretació, doncs és cosa sabuda que les interpretacions sempre és prudent donar-les ja fetes. Sigui com sigui, donàrem les gràcies i la noia ens respongué el preceptiu you're welcome que la cortesia anglosaxona obliga, només que aleshores vàrem entendre que la noia ens donava la benvinguda, en traduir nosaltres les seves paraules de manera literal i trobar-ne tot el sentit, doncs bé el nostre aspecte forà i el nostre anglès de pa sucat amb oli li devien fer creure que érem el que érem, gent vinguda de fora per admirar tot allò d'admirable que trobéssim per aquells encontorns, i que era per això que ella, persona sens dubte hospitalària, ens donava la benvinguda.

I potser sí. O no.

Jarndyce-san no uchi (IV)

És potser en William Guppy, d'entre la munió de personatges que poblen les innúmers pàgines de El Casalot, qui, si més no a dia d'avui, em desperta una més grossa admiració.

El tal Guppy fa de passant a la reconeguda casa d'advocats Kenge and Carboy's, i és presentat per Dickens com un esforçat treballador que sembla exemplificar el model meritocràtic anglosaxó. El tal Guppy, a més, és comporta amb un capteniment digne d'elogi, doncs en tot moment rebutja d'exercir en benefici propi accions que puguin perjudicar a terceres persones. No obstant això, Dickens, que com tothom bé devia tenir les seves manies, no perd ocasió de fer-ne befa, mofa i fins i tot un cert escarni del tal Guppy, especialment quan, sense venir a tomb, li endolla una mare d'allò més ridícula com qui diu que vés, d'una mare així, és inevitable que en surti un fill tan malgirbat; o quan fins i tot la insofrible tòtila de l'Esther Summerson es pren la llibertat d'humiliar-l'ho.

En aquest cas la meva sorpresa rau en l'actitud de Dickens. Primer vesteix al tal Guppy amb les robes de la virtut, però després el menysprea. I aquí, per trobar una possible explicació a semblant insensatesa, potser caldria tornar a l'expressió de Déu el faci bo. El tal Guppy no s'està per teologies, el tal Guppy va per feina, el tal Guppy s'hi esforça, i no pas poc; el tal Guppy s'hi torna, qua l'escometen; el tal Guppy sap que obra correctament precisament perquè podria no fer-ho; el tal Guppy, fins i tot, pot ser que senti una mica de comprensible orgull davant del seu capteniment i dels guanys que aquest capteniment li ofereix; el tal Guppy, en definitiva, no és amic de donar les gràcies, ni a Déu ni a sa mare, i això, ja ha estat vist, és quelcom que Dickens sembla no perdonar a ningú, ni tan sols, a en William Guppy.

Tetsugaku no monogatari

... després de Pitàgores, el Fedó de Plató els ensenya la immortalitat de l'ànima, l'odi del cos, l'excel·lència de la mort, l'odi dels desitjos, dels plaers, de les passions, de la libido, de la vida. La Ciutat de Déu no es cansa de repetir ad nauseam el mateix odi del món real, evidentment en nom d'un Déu d'amor i de misericòrdia...

Són les de més amunt paraules de Michael Onfray que es poden llegir al pròleg del primer volum de la seva Contrahistòria de la filosofia. Onfray, en un no del tot innocent exercici de clarificadora simplificació, denuncia la suposada existència d'una història oficial de la filosofia que, talment el joc de l'oca, ens portaria des de Plató fins a Kant a través d'un seguit d'idealismes que ens allunyen del món i de la vida. I encara que jo puc coincidir amb Onfray en la denúncia d'aquesta mena d'idealisme que menysprea el goig de viure, discrepo sobre la seva universal vigència al llarg del temps, i encara més amb la seva identificació amb el pensament dominant de cada moment, doncs d'entre tota la llarga corrua d'enutjosos apologetes de l'ànima hi trobem, per exemple, als darrerament tan reivindicats càtars o albigesos, uns il·luminats que no es pot dir precisament que gaudissin de l'estima dels poders oficials.

Però, sigui com sigui, cal reconèixer una certa equitat en aquesta mena d'odi al propi cos, sobretot si considerem que tota aquesta colla d'idealistes no va mai disposar d'un analgèsic com cal, i que, en segons quines circumstàncies, la coneixença del propi cos esdevé, també, la coneixença del dolor.

Jarndyce-san no uchi (III)

Que Déu us faci bona!, que Déu us faci bo!, que Déu la faci bona!, i què Déu el faci bo!, són expressions d'una mateixa idea que es repeteixen sovint al llarg de les innúmers pàgines de El Casalot. Expressions que no només semblen demandar bondat en el capteniment de les persones, sinó que també demanden una curiosa però sens dubte necessària condició, que la tan apreciada bondat sigui l'obsequi d'una hipotètica tercera persona a qui el costum té a bé anomenar Déu. Ser bo sense més, potser pel convenciment dels suposats beneficis que la bondat ofereix a l'hora de viure, o tal vegada per una predisposició de caràcter, no basta, en fer-se necessari que la bondat sigui un obsequi, quelcom que no depengui d'un mateix, i, en conseqüència, calgui agrair, doncs bé els obsequis, diuen, són coses que cal agrair. I haver de donar gràcies per la pròpia bondat és, potser, la millor manera d'evitar l'habitual i irritable supèrbia de tots aquells que s'acostumen a creure bondadosos. Avinentesa, en canvi, feliçment negligible per tots aquells que ens sabem malnats.

Jarndyce-san no uchi (II)

Perquè ningú no és conegut per un altre millor que per si mateix i, no obstant això, ningú no es coneix tan bé a si mateix que pugui estar segur de la seva conducta de demà

Són les de més amunt paraules atribuïdes a Agustí d'Hipona. Paraules que de ben segur poden ser aplicades al comú dels mortals, però no pas als immortals personatges de El casalot, doncs pàgina rere pàgina, i en són més de mil, els personatges de Dickens es comporten amb una fidelitat absoluta al patró amb que estan confeccionats.

No obstant això, o precisament gràcies a això, els diversos personatges se'm fan entranyables. Potser per la indubtable simpatia amb que semblen haver estat composats, doncs segons explica el seu biògraf, John Foster, Dickens dialogava extensament amb els seus personatges. Però no pas a l'estil de Pirandello, els personatges del qual l'anaven a trobar carregats d'exigències, sinó, més aviat, d'una manera afable i cordial, essent aquesta amabilitat no exempta de tendresa la que fa propers als personatges i els acaba convertint en una mena de companys de viatge ben agradables, doncs lluny de l'enutjosa complexitat de les persones amb que ens acostumem a relacionar, la planor dels personatges de Dickens resulta, si més no, d'una envejable placidesa.

Jarndyce-san no uchi (I)

- També -va dir ella-. És molt carregós, estar sempre esperant una cosa que no arriba mai, Fitz Jarndyce estimada! T'acaba deixant sense braó, us ho asseguro!

Són les de més amunt paraules que l'autor, Dickens, posa en boca d'un dels personatges secundaris de El casalot, la senyoreta Fllite, una molt entranyable vellarda que més aviat no hi toca, doncs per causes que ara no venen al cas ha perdut el seny i la raó, i es comporta amb l'excentricitat pròpia dels folls. Però tal com és tradició dins l'àmbit de la literatura, fins i tot de molt abans que un cert personatge cavalqués en cerca de la glòria abillat amb una bacineta al cap, són precisament els folls aquells que acostumen a parlar amb més seny i clarividència, tal com la senyoreta Flite, que avançant-se ben bé cent anys a Buzzati i a Gracq, ja ens adverteix dels perills de viure a l'espera d'allò que mai no s'esdevindrà. D'aquesta guisa, El casalot bé podria prendre's com una obra didàctica on l'autor prova d'alliçonar als lectors sobre la més adient manera de viure, aquella que res no espera i tot ho dóna, talment una nova reedició de la més bella i vella de les utopies, aquella que come't la crueltat de tracta a les persones no pas pel que potser són, sinó pel que potser haurien de ser.

Ashita natsu-yasumi ikimasen (VI)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

Otoko wa okotta desu

El mateix dia que vaig veure una dona a la línia verda que es servia del seu dispositiu mòbil per realitzar innúmers càlculs matemàtics, també vaig veure, però aquest cop dins d'un dels trens que recorre amunt i avall la línia groga, un home de cap calb i panxa prominent que per tot s'enutjava. L'home s'estava palplantat davant d'una de les portes del vagó on era, de manera que dificultava la pujada i baixada de tots aquells passatgers que, per causes privades que em són feliçment desconegudes, pujaven i baixaven a cada estació. Per aquest motiu els passatgers que pujaven o baixaven topaven sovint, de manera del tot involuntària però inevitable, amb l'home de cap calb i panxa prominent que romania palplantat davant la porta. Aleshores l'home s'exclamava amb paraules grolleres que anava variant en funció d'aquells a qui suposadament s'adreçaven, i que repetia amb gran sentiment fins que una nova topada el duia a modificar la seva lletania. Així l'home de cap calb i panxa prominent desitjava que tots els turistes retornessin als seus respectius països de residència, que tots els catalans fóssim exterminats en cambres de gas, que tots els immigrants de pell fosca fossin expulsats del país mitjançant mètodes violents i expeditius, i que tots els xinesos fossin enviats a la frontera xino-mongola a terminar la construcció de la dita Gran Muralla. De més a més, afegia que les noies i dones que vestien robes de màniga curta eren totes unes putes i haurien de ser follades, encara que no avançava pas per qui, i que el gos pigall que va pujar a la parada de Jaume I hauria de ser enverinat.

Kahō to jōhō

Avui he coincidit a la línia verda del metro amb una dona de formes robustes però no pas excessives, cabells curts i llavis artificiosament envermellits, que es servia del seu dispositiu mòbil per fer tot un seguit d'operacions matemàtiques (com ara sumes de nombrosos sumands a les que seguien curioses multiplicacions que al seu torn eren seguides per noves sumes), sense que jo, que era al seu darrera i podia admirar sense cap dificultat el ball de números de la pantalla del seu dispositiu mòbil, pogués arribar a capir el sentit de les mateixes. Fa pràctiques de càlcul mental, sens dubte, i es serveix de la calculadora del mòbil per comprovar l'exactitud dels resultats obtinguts, m'he dit, per tot seguit admirar-me de la vertiginosa rapidesa amb que els càlculs es succeïen. I així anar fent, ella les seves operacions i jo les meves innecessàries càbales, fins que en un cert moment la dona ha semblat adonar-se de com jo l'observava i ha somrigut amb discreció, talment saber-se observada en el seu aritmètic procedir li resultés d'alguna manera plaent. Finalment, arribats a la parada de Diagonal, la dona ha desat el seu dispositiu mòbil dins la bossa que traginava i ha davallat del vagó.

Kako, genzai, mirai

Hi ha un temps en què les inevitables insatisfaccions del present són fàcilment alleugerides per les llamineres promeses d'un futur millor. Després, a mesura que el futur va esdevenint present i passat, les promeses es revelen com el que tota promesa sempre és, no més que un miratge fictici i il·lusori d'impossible i sovint indesitjable assoliment. I un cop perduda la confiança en un futur millor, bé cal cercar un nou consol a les inevitables insatisfaccions del present i, com no pot ser altrament, aquest nou consol només pot trobar-se en el record d'un passat que si bé és tant o més fantasiós que qualsevol futur, mai no tindrà la indelicadesa de fer-se present.

Subete ga yasui desu ka

Tinc facilitat per bastir estructures que endrecin en el meu pensament el món que m'és exterior. Estructures que en cap cas no pretenen entendre o descriure de manera exhausta i precisa la suposada existència empírica o racional de tot allò que en algun moment em pot arribar a envoltar, sinó, tan sols, oferir-me una primera i apressada orientació per provar de no extraviar-me dins la ingent vastitud del coneixement. Però aquesta meva facilitat de seguida se m'acostuma a fer carregosa, en ser-me després molt difícil d'abandonar la confortable seguretat que aquesta primera aproximació m'ofereix. I crec que és per això que se'm fa tan difícil encarar el repte de provar d'anar més enllà i aprofundir en res, de manera que acostumo a restar sempre arrecerat allà on ja sóc, presoner d'unes estructures que més que fer-me possible el coneixement me'l fan fàcil, cosa que, convindran amb mi, no és ben bé el mateix.

Tomato o tabetai desu

I enguany, que fa un estiu com els d'abans, aclaparador i asfixiant, ben lluny de les esquifideses tèrmiques dels darrers anys, pensava jo que com a justa i obvia contrapartida les botigues de queviures posarien a la venda uns tomàquets sensacionals. I si bé és cert que n'he trobat uns, barreja de cor de bou i Montserrat, de polpa plena i aroma intensa, pel que fa al gust encara no n'he tastat cap que em compensi ni la calorada ni el preu satisfet, doncs fins a sis euros el quilo n'he arribat a pagar, per uns tomàquets que quan no eren insípids resultaven farinosos. I tant era la varietat, si fins i tot al tomàquet pebrot que tant em va plaure l'estiu passat enguany no li he sabut trobar el què. Només els xerri de la botiga aquella del carrer Muntaner amunt, de procedència francesa, continuen essent excel·lents, malgrat que la migradesa de la seva mida em desplau i els trobo indignes de qualsevol amanida com cal. Em resten per tastar els rosa de Barbastre de la botiga de vora l'escola Suïssa, però el darrer cop que m'hi vaig passar els tenien massa madurs. Ja fora ridícul que amb un estiu com aquest calgués esperar a l'arribada del fred per trobar uns tomàquets excel·lents, si és que els raf, un cop més, no fan figa.

Dare ga kangaemasu ka

No pas gaire sovint, però sí de tant en tant, hom acostuma a ensopegar amb certes idees que per la seva clarividència en les coses del viure resulta colpidores. Idees que s'acostumen a ensopegar en allò que ens plau anomenar literatura, dins les paraules d'aquells pocs autors que ens ofereixen alguna cosa més que no pas l'anecdotari propi de cada moment. És aleshores que en la nostra comprensible turpitud acostumem a errar-nos en creure que l'autor que ens ofereix la idea de torn és quelcom més que un molt meritori escrivent (algú que recollint una tradició prèvia l'embolcalla de bell nou per oferir-la als seus coetanis), talment l'esmentada idea hagués nascut amb aquell que ha tingut la gentilesa d'oferir-nos-la. I de vegades sí, que qui té la bona pensada és qui la posa per escrit de manera escaient, però si m'atenc a la meva sempre limitada experiència, en tota la literatura del segle vint que jo conec només he trobat el cas d'un escriptor que es pugui considerar autor de les idees que exposa, que seria el cas de Kafka, encara que no està de més recordar que Kafka escrivia al dictat d'una misteriosa veu que només ell sentia. Tota la resta, inclosos els meus admirats Buzzati o Walser, no han fet més que repetir des de la pròpia experiència el que altres ja havien dit, gros encert, perquè hi ha coses que bé paga la pena de ser repetides, com ara certes idees que per la seva clarividència en les coses del viure resulten colpidores.

Girisha-jin wa rippana hito desu

Els grecs són admirables. Ho eren ja fa tres mil anys i encara ho són ara. I no pas per haver votat a aquesta mena de tafur desvergonyit que vendria a sa mare per un plat de llenties caducades i mal cuinades. No, no pas, i ara. Els grecs són admirables per la seva exemplar negativa a pagar qualsevol tipus d'impost. Ja ho vaig escriure aquí, tota moneda recaptada per una administració pública és una moneda malbaratada, cosa que els grecs saben pou bé, i per això, del primer a l'últim, del més adinerat al més pelat, del més jove al més gran, del més espavilat al més babau, ningú en aquell país no paga cap impost. I per això la resta d'europeus, una colla de barruts que sí que paguem mil i un impostos, estem farts de ser els cornuts que paguen el beure. I aquest és el tema, no pas cap pujada d'un iva que ningú no paga, ni cap retallada d'un serveis públics inexistents, i encara menys cap qüestió de dignitat o de suposada oposició a un sistema econòmic tan satisfactori com ho és el liberal. L'únic tema en qüestió és saber si la resta d'europeus som tan soques com per deixar-nos entabanar per enèsima vegada pels grecs, o si els fotem fora d'una vegada.

Però, no ho dubtin pas, tant en un cas com en l'altre, els grecs no pagaran mai res.

Watashi wa kangae ga arimasu

Al llarg del dia d'avui he restat captiu de l'habitual prepotència de les idees. Ja de bon matí, i per contingents circumstàncies que ara no venen al cas, una certa idea s'ha fet lloc en el meu pensament i en poca estona l'ha monopolitzat del tot, de tal manera que fora de la representació mental que ella em proposava cap altre pensament no m'era possible. Si almenys hagués estat una bona idea... però ca, no era més que un batibull de temences i maldecaps que no feien més que inquietar-me l'ànim i enutjar-me l'humor, de tal manera que qualsevol que avui hagi intercanviat dues paraules amb mi haurà sortit escaldat per l'agror del meu capteniment i l'hostilitat de les meves respostes. Però més enllà dels ombrívols pensament amb que m'ha omplert el cap, el més enutjós ha resultat la seva abusiva omnipresència, el seu egoisme, la seva incapacitat per acceptar qualsevol altra pensada, la seva voluntat asfixiant i anihiladora de tot allò que no fos ella mateixa. I ni que la idea que avui m'ha monopolitzat hagués estat una idea feliç i encoratjadora, o útil i profitosa, enginyosa o captivadora, la supèrbia de la seva exclusivitat m'hagués igualment aclaparat, talment no ja el món, sinó tan sols les meves banals circumstàncies, poguessin reduir-se a la migrada esquifidesa de la primera bestiesa que m'omple el cap.

Watashi wa sutoikkuna desu ka (II)

De la immensitat que espanta Pascal o que, agafada com a imatge, serveix a Nietzsche per accentuar la nostra insignificança. Minúsculs granets de sorra perduts en l'oceà de l'infinit, a punt de la seva imminent desaparició-dissolució; aquesta imatge recurrent té el contrast de la casa. La poderosa immensitat, amb aparença d'abisme, cedeix -si més no provisionalment- davant de la protecció que la casa ofereix al mortal, escriu Josep Maria Esquirol a La resistència íntima.

I qui gosaria negar la paüra que l'infinit pot provocar a aquells que gosin mirar a l'immensitat de tot plegat de fit a fit, lluny del recer de la llar, que com bé explica el senyor Esquirol ens permet viure l'engany de creure que som algú. Però és aleshores, quan creiem ser a recer de la immensitat que ens embolcalla, que un altre paorós infinit, dit infinitesimal, treu el cap de sota l'alà i ens obliga a tombar el cap i mirar cap a una altra banda si no volem perdre el poc seny que potser tenim, doncs com acceptar, com capir, com viure amb el pensament que dins nostre s'amaguen innúmers mons plens d'una vida que ens és aliena, on milers de milions de petits éssers fan la viu viu, i que aquella immensitat que crèiem haver deixat més enllà del barri de casa és amb nosaltres, en cada petit racó del nostre cos, multiplicada per deu, per cent, per mil, per mil milions, i que ni tan sols podem trobar amagatall sota l'amorosa roba del llit, sens dubte infestada per alguns dels més paorosos habitants de l'infinitesimal, els anomenats àcars, éssers monstruosos que mercès a un dels més cruels invents sortits de ment humana, el microscopi, ens recorden que per no ser, ni tan sols no som res.

Watashi wa sutoikkuna desu ka

D'habitud aquell que crec voler ser resta impassible davant de les circumstàncies del viure, de tal manera que ni joies ni dissorts li acostumen a mudar l'ànim, talment aquell que crec voler ser fos una mena de campió mundial de l'estoicisme d'estar per casa que visqués aliè a tot quefer humà. Però hi ha una circumstància que si altera de manera inevitable l'ànim d'aquell que crec voler ser, si em disculpen aquesta lletja insistència meva de parlar de mi mateix servint-me de la tercera persona del singular, i no és altra que aquella que diuen que Leibniz enuncià en demanar-se per què hi ha alguna cosa i no més aviat no res. I és en no trobar mai una resposta apaivagadora a semblant enunciat, que aquell que crec voler ser defuig la qüestió i proba de dedicar el seu enteniment a altres quefers més profitosos, com ara destriar la millor manera de preparar el bacallà, i qui dia passa any empeny. Però l'esveradora qüestió reapareix amb preocupant regularitat, com fa cosa de quatre anys amb el visionat de Melancholia, on el sempre malcarat Lars von Trier ofereix una actualització de l'enunciat de Leibniz acompanyada pels acords del preludi del tercer acte del Tristany. O com amb la lectura d'aquests dies, on l'autor de torn, Josep Maria Esquirol, comet la insensatesa de reproduir les paraules de Leibniz talment fossin paraules innocents i innòcues, d'aquelles que poden ser dites amb la tranquil·litat de qui parla per no dir res, falta imperdonable en aquest cas, doncs bé el senyor Esquirol, a diferència d'aquell que crec voler ser, fa servir les paraules per dir alguna cosa.

Hinoki o mimashita

I és a la vora del despatx que resto bocabadat per la sorprenent floració d'un esvelt xiprer, que desafiant amb orgull les lleis de la natura que fins a dia d'avui han endreçat el cosmos, xiprers inclosos, presenta la característica floració de les tipuanes, d'innúmers i menudes flors grogues. Però després d'uns instants de joiós embadocament, les lleis de la natura reprenen la seva inexorable i tirànica voluntat, i em permeten adonar-me de les esplèndides tipuanes que envolten l'esvelt xiprer, que en plena floració van escampant els seus pètals amb temerària generositat. I és així que l'esvelt xiprer ha anat espigolant amb discreta elegància la grogor aliena, que ara el vesteix amb el tarannà propi del temps de carnestoltes, talment també els xiprers, si més no aquest, tinguessin el dret de deixar de ser aquells que habitualment aparenten ser, per així esdevenir aquells que habitualment no aparenten ser, amb el benentès que, més enllà de les aparences, ni tan sols els xiprers són gaire cognoscibles.

Doko ni watashi no ki ga arimasu ka

El cercis siliquastrum, també dit l'arbre de l'amor per les seves característiques fulles cordades, és un arbre que gaudeix de la meva sempre contingent i prescindible simpatia. I no pas per la seva característica floració, d'un poc discret rosa intens, sinó més aviat per la tortuosa foscor del seu tronc, que, lluny de cercar l'habitual verticalitat del món vegetal, s'acostuma a retorçar en un seguit de capricioses formes que singularitzen cada exemplar de siliquastrum. Per això m'estimo més trobar-los desendreçats que no pas alineats en llargues esteses, tal com s'esdevé al carrer d'Astúries, on els siliquastrums que són plantats resten apocats i tímids, talment no gosessin ser qui són. Molt millor els siliquastrums de la plaça de Pau Vila, on un cop davallat del catorze molts matins m'aturo a contemplar no només els siliquastrums, sinó també les flonges parkinsònies que els acompanyen, doncs aquells esplèndids exemplars sí que es deixen anar, creatius, cercant cadascú la seva particular i capriciosa forma, i demostrant que molt de tant en tant potser sí que la creativitat és alguna cosa més que un llampant disbarat.

Però sens dubte el meu siliquastrum preferit és, era, un d'emplaçat a l'àrea de jocs per a infants de la plaça d'en Joanic. I dic era perquè aquest matí, en travessar l'esmentada plaça, he vist amb gros disgust que el siliquastrom ja no era al lloc que tenia marcat, tal vegada per què les seves arrels no han resistit més l'excentricitat de la seva càrrega, o potser difunt a causa d'alguna lletja malaltia, o tal vegada talat a causa de l'apocament d'algun gestor municipal, que trobava que algun infant podria prendre mal en estimbar-se tronc avall, en ser habitual que els infants que feien estada a l'àrea de jocs de la plaça provessin d'enfilar-se siliquastrum amunt, o, amb tota probabilitat, víctima de la paorosa ferotgia dels responsables de l'Institut Municipal de Parcs i Jardins de l'ajuntament del cap i casal que, com sap tothom que els coneix, odien els arbres.

Kore wa kyū bangō desu ka

precís, exactament o estrictament determinat o definit, no equívoc o vague, és un adjectiu derivat del llatí praecīsum que bé podria servir per definir un nou gènere literari, potser el novè, que seria aquell format per les novel·les que a partir d'avui m'hauria de plaure d'anomenar com a precises, si no fos que literatura i precisió són termes antagònics d'indesitjable combinatòria. Perquè, entenguem-nos-en, la precisió és quelcom que en certs àmbits pot arribar a tenir la seva raó de ser, com per exemple en la redacció de manuals d'instruccions, on és certament important que tot quedi dit i especificat amb superlativa claredat, per tal que fins i tot les persones de cap fluix i pensament emboirat siguin capaces de fer anar els estris corresponents de manera segura, adient i satisfactòria. Però més enllà de les instruccions d'una rentadora o del prospecte d'un antipirètic, la precisió hauria de ser quelcom aliè a tota paraula escrita, que hauria de prendre sentit només a partir de la particular interpretació que a cada moment fes el lector de torn amb independència de tot allò que el corresponent autor hagi volgut dir. És potser per això que totes aquelles novel·les que s'anuncien fent elogi de la seva precisió, i que fins i tot són comparades amb les andròmines aquelles que diuen que serveixen per mesurar el temps, no poden més que passar a formar part de la ingent munió de paperassa que més aviat caldria anomenar sota el potser poc científic però força expressiu nom d'una merda com un piano, amb el benentès que, ni pianos ni lutiers, no tenen la culpa de res.

Dare ga bokuchikumin desu ka

La principal diferència entre allò que ens plau anomenar una manada i allò que ens plau anomenat un ramat és, sens dubte, la figura d'allò que ens plau anomenar un pastor, absent en allò que ens plau anomenar una manada i feliçment present en allò que ens plau anomenar un ramat. D'aquesta guisa, allò que ens plau anomenar manada es pot associar a una estructura social on bona part dels seus membres competeixen per exercir l'autoritat, alhora que en allò que ens plau anomenar ramat l'autoritat sempre l'exerceix un tirà exterior a qui ningú no discuteix, amb independència de les bondats o malvestats del seu govern.

I encara que sota diferents noms, uns de més discrets i d'altres de més parençosos, com ara teòcrata teocràcia de teòcrates adoradors de la mort dels altres, imperfecta i poc vistosa democràcia liberal de qui dia passa anys empeny, guirigall assembleari del tot o res, o república popular d'ànimes molt i molt nobles (i aquí un lector amatent potser haurà pogut escatir les meves sempre prescindibles preferències), la forma d'exercir l'autoritat en una manada és sempre la mateixa, la imposició per la força del caprici dels mascles més violents i vanitosos, amb independència que els dits mascles gastin penis o xona. I en cas que els dits mascles violents i vanitosos deixen de comportar-se de manera violenta i vanitosa, seran immediatament substituïts per uns altres mascles (de mascles mai no en falten), que al seu torn també seran substituït si no es comporten amb prou violència i vanitat. És important, doncs, que els mascles dominants siguin prou forts i malnats com per donar estabilitat a la manada i permetre als seus membres anar fent la viu viu un cop s'hagin acostumat als seus particulars capricis. En cas contrari, si els mascles dominants no són prou forts i malnats, els canvis són constants i tot plegat resulta d'una manifesta incomoditat.

De ramats, ai las, només n'hi ha als pessebres, de Santa Llúcia a la Candelera.