Kochira wa watashi dewa arimasen

Sovint allò que crec desitjar resulta quelcom indesitjable pels altres, això és, quelcom no volgut per tots aquells que, em siguin coneguts o desconeguts, tenen la dissort de no ser jo. Què fer, aleshores? perseverar en allò que crec desitjar o donar-me i renunciar a allò que crec desitjar? Afortunadament, o no, res no m'impedeix imaginar-me que allò que crec desitjar s'esdevé, de manera que endut pel contingent caprici del meu pensament les conseqüències d'allò que ja m'ha deixat de ser desitjable que s'esdevingui, en imaginar jo que ja s'ha esdevingut, deixen d'atabalar-me. Però no pas, és clar, per la negligible dissort d'aquells a qui el meu desig pogués incomodar, sinó, només, per evitar-me l'enutjosa fatiga d'haver d'imposar el meu caprici, doncs imposar-se a tots aquells que tenen la dissort de no ser jo és cosa que potser no paga mai la pena.

Negaimasu, sōzō shimasu, oboemasu

- Quan en Jim té ganes de fer alguna cosa - va dir Jules -, i en la mesura en què creu que no perjudicarà ningú (pot equivocar-se), ell la fa, per el seu gaudi i per extreure'n una lliçó. Aspira a convertir-se en un savi, algun dia, escriu Rochė en un cert moment, a Jules i Jim.

I l'habitual fer del tal Jim em porta, com no pot ser altrament, a pensar en la meva pròpia manera de no fer, doncs jo, d'habitud, quan tinc ganes de fer alguna cosa no la faig pas, no fos cas, i més m'estimo imaginar-me fent-la per tot seguit ja recordar-me havent-la fet, la cosa primer desitjada i tot seguit imaginada, avinentesa que no sé jo si em permetrà extreure gaires lliçons ni em durà molta o poca  saviesa, però que sens dubte resulta d'allò més confortable (i imaginativa).

Desitjar, imaginar, recordar. Vet aquí, potser, tot el meu viure.

Truffaut-san to Roché-san wa issho ni ikimashita

Jules i Jim. Tot just quaranta pàgines llegides, però crec entendre perquè Truffaut no només va decidir adaptar la novel·la homònima de Roché sinó, fins i tot, per què el resultat del seu treball fou tan reeixit. No crec que el mèrit sigui dels fets narrats, que també, sinó, per sobre de tot, de la elegant agilitat narrativa que exhibeix Roché, no exempta d'una certa i llaminera acceleració, que trobo que en tot coincideix amb l'entusiasta manera de fer del primer Truffaut. I si algú discrepa de les meves paraules, que calli i visioni Les mistons.

I si cosa de quinze anys després del darrer visionat encara recordo Jules et Jim amb ànim exaltat, resto perplex pel record que guardo de Les Deux Anglaises et le Continent, potser la pel·lícula de Truffaut que menys m'ha plagut, i també basada en una novel·la de Roché. Em caldria, doncs, en la mesura del sempre difícil possible, reveure la pel·lícula i llegir la novel·la homònima, cosa certament problemàtica, ja que el meu inexistent francès no em permet entomar una lectura així i, que jo sàpiga, no existeix cap traducció catalana. Castellana sí, a Libros del Asteroide, però no tinc el costum de llegir traduccions al castellà i, ai las, crec ser una persona d'admirables i beneits costums.

Tokoro de

L'home, que acabava de trobar en el seu cor el pensament herètic i perillós sobre la vanitat de la pròpia existència, es tornava a trobar davant d'un altre (darrer) dilema: acceptar la temporalitat de l'existència en nom d'aquesta valuosa revelació aconseguida a través d'un gran patiment (que exclou tota moralitat i que és, doncs, la llibertat absoluta) o bé, en nom d'aquesta mateixa revelació, deixar-se caure als braços del no-res, escriu Danilo Kiš a Una tomba per a Boris Davidović.

Suposo que no es pot dir millor, i que qualsevol comentari que ara jo fes no només resultaria fatxendós i confús sinó, sobretot, sobrer. Però talment l'escorpí aquell de la faula, no puc evitar de fer un cop més el ridícul afegint una mena de coda a les paraules del senyor Kiš, doncs trobo que el propi patiment no és pas l'únic camí que ens pot dur a conèixer i provar d'acceptar la vanitat de la pròpia existència, això és, que la nostra existència no és més que una no sempre bonica aparença de la que hom acostuma a restar massa ufanós. I és que gràcies a que molts han deixat per escrit el seu propi patiment, hom pot fer via aprofitant-se del patiment aliè, camí de final potser més incert, però sens dubte molt més confortable de seguir.

Kinō, watashi wa eiga ni ikitakata desu

Ahir hagués volgut jo anar a la seu de la Filmoteca a veure Macao, l'enfer du jeu, de Jean Delannoy. I no és que tingui jo gaire interès per l'obra de Delannoy, de qui només recordo alguna intranscendent pel·lícula vista en la infantesa, i a qui el meu idolatrat Truffaut criticà amb ferotgia des de les pàgines de Cahiers du Cinema. A més, és Bertrand Tavernier qui ahir presentava la pel·lícula, doncs no per res ha estat el propi Tavernier, vell amic d'Esteve Riambau, director de la Filmoteca, qui ha proposat el passi de la pel·lícula de Delannoy dins el cicle que aquests dies li dedica la Filmoteca (a Tavernier, no pas a Delannoy). I, com no pot ser altrament, la recomanació de Tavernier, prolífic director que em desperta una intensa i personal antipatia per tot un seguit de raons que ara no venen al cas, poc em convida a interessar-me per l'obra de Delannoy.

Perquè, doncs, ahir hagués anat jo a la seu de la Filmoteca si un cert retard en la gestió de les rutines del vespre no m'ho hagués impedit?

Per infidelitat, és clar.

Jakaranda no hana

És al jardí de la Vil·la Florida on veig com dos membres d'un equip de neteja de l'ajuntament del cap i casal escombren amb una certa malaptesa i no poca desgana el paviment de lloses de pedra que ocupa una part de l'esmentat jardí. I en parar una mica d'atenció veig com els ramassos d'ambdós escombraires apleguen i barregen tot el que troben al seu davant, com ara clofolles de llavors de gira-sol, excrements de gos, petits bocins de paper, puntes de cigarret, molles de pa, fulles seques, sorra i moltes altres menudalles que en caure a terra han perdut llur suposada raó de ser i han esdevingut no més que brossa, excepció feta, només faltaria, de les delicades flors de xicranda, que fins i tot enmig de la merda conserven una certa dignitat, avinentesa que sens dubte hauria d'eximir-les de ser escombrades i rebregades, com així faig saber als dos escombriaires, que, costa de creure, no atenen al meu prec i tot seguit perden una vida que no necessitaven, doncs res no es mereixen aquells que no admiren la bellesa, això és, tot allò que jo trobo bell.

Watashi desu (XI)

I si jo no fos aquell que crec ser? És a dir, i si de cop sobte tingués jo el convenciment de no ser aquell que fins ara creia ser? I si des d'ara mateix cregués jo ser una altra persona? Tal vegada algú com molts dels indesitjables estòlids que acostumo a ensopegar en el meu apressat anar amunt i avall al llarg del dia? Deixaria de semblar-me estòlid, aleshores, l'indesitjable que ara creuria ser? I aquell que fins ara creia ser, m'ho començaria a semblar, d'estòlid? I els sempre capriciosos Déus, a qui honorarien amb el seu sempre llaminer favoritisme? A aquell que ara creuria ser, o encara a aquell que abans creia ser? I ja per anar acabant, en què es diferenciaria aquell que ara creuria ser d'aquell que ara ja no creuria ser? És més, a algú li importaria si encara sóc aquell que creia ser o si ja sóc aquell altre que ara crec ser? I a mi mateix, m'importaria, o, si més no, m'hauria d'importar?

Ban-jin desu

Escrivia Pla a La vida amarga que en tota casa de dispesa hi ha sempre un barrut que no paga. Pla, bon coneixedor de les cases de dispesa, i bon coneixedor també d'allò que, ai las, som les persones, ho trobava enutjós però inevitable, i establia que calia evitar les cases amb un excés de barruts, doncs un barrut a compensar per la resta d'hostes encara rai, però si eren molts els barruts aleshores les condicions de la casa es ressentien, el menjar empitjorava i la convivència es feia difícil. Aleshores només restava una opció, mudar de dispesa i cercar recer en una nova casa encara no malmesa per l'excés de barruts i la claca corresponent, doncs provar de fer fora els barruts, gent no només barruda sinó també violenta i fatxendosa, era quelcom impossible.

Dit això, només em resta lamentar que mudar de barri, de ciutat, de país (si de cas de planeta), no sigui tan fàcil com mudar de dispesa.

Kinō eiga o mimashita (VII)

A Fahrenheit 451, canònica distòpia de Bradbury posada en escena per Truffaut, les coses estan clares des d'un principi: cal prohibir la lectura per què els llibres menteixen i provoquen infelicitat. Davant d'aquest principi fundacional hi ha dues opcions, acceptar-ho o no acceptar-ho, essent aquells que no ho accepten, si més no a ulls de lectors i espectadors, moralment superiors a aquells que sí ho accepten.

A The lobster, en canvi, distòpia poc canònica de Yorgos Lanthimos, només una cosa resta clara, que la distòpia es basa en la prohibició que hom visqui solter per motius que semblen no treure cap a res. Davant d'aquest principi fundacional també s'ofereixen les mateixes dues opcions, acceptar-ho o no acceptar-ho, essent, en aquest cas, ambdues igualment problemàtiques, doncs aquells que fugen de la imposició acaben ells mateixos captius de noves i estranyes imposicions, talment Lanthinos ens advertís que les coses no són tan senzilles com hom creia pensar en temps de Bradbury i Truffaut, quan hom podia diferenciar entre bons i dolents. Ara, si de cas, la tria cal fer-la entre dolents i pitjors, cosa no sempre agradable de fer.

Doko ni otearai ga arimasu ka

D'un temps ençà resto ben cofoi de la femta que excreta el meu tracte digestiu. Uns cagallons formosos, llargaruts, sòlids i cilíndrics que es capbussen amb silent promptitud al petit bassal de l'inodor de torn. I és tanta la meva satisfacció que no em sé estar de fer saber a tothom que em vulgui escoltar, i a qui no també, les excel·lents excel·lències dels meus excrements, de les que parlo amb orgull i exuberància, amb infinitud de detalls i amb l'ànim exaltat, doncs l'assumpte, convindran amb mi, és de la màxima rellevància.

Però, costa de creure, no acostumo a trobar mai en els meus interlocutors un sincer interès pel significat de les meves paraules, talment, més enllà de l'agradosa i hipòcrita benvolença amb que hom acostuma a escoltar les paraules d'altri, cap importància tingués l'excel·lència dels meus fems. És aleshores que m'empipo i m'acuito a prendre l'esmolat glavi per fer pagar a l'insolent de torn el preu de la seva indiferència. Però al darrer moment, quan ja ensumo la sang del desgraciat, aturo el gest i em dic que poca culpa té, el meu interlocutor, i, que si de cas, el que cal és conscienciar a la societat de la grossa importància que per a tots té el bon funcionament del tracte digestiu. És per això que em prenc la llibertat de redactar un manifest del tot imprescindible, al que espero que tots els qui llegeixen aquestes ratlles s'adhereixin de manera immediata, clara i inequívoca, altrament, caldrà que s'atenguin a les conseqüències de la seva incúria. Dit això, començo:

Des de la meva responsabilitat professional i ciutadana, em sembla del tot imprescindible i urgent que la població, les institucions i tota la societat civil sigui conscient que un dels àmbits que han d'ajudar a apuntalar i sostenir amb més força el nostre país és el cagar, això és, l'excreció de femta a través del tracte digestiu, veritable patrimoni de tots els catalans. El cagar ha estat bandejat, en els darrers anys, menyspreat i infravalorat. Sens dubte, tant el pes de les lleis del mercat sobre una societat que històricament ha desenvolupat uns hàbits escatològics notables, com la pèrdua de valor simbòlic dels excrements i la merda en general ...

Utsukushī desu ka

I és a la poc transitada vorera del carrer Atenes que em ve el record d'haver llegit que tres són les capacitats en que cal excel·lir per tal d'assolir tot allò que sembla desitjable d'ésser assolit (ara respirin), això és, memòria, intel·ligència i voluntat que serien les capacitats, i veritat, bellesa i felicitat que seria tot allò que sembla desitjable d'ésser assolit. Encara que arribat a plaça Molina ja he bescanviat la sempre inabastable felicitat per una més discreta i raonable confortabilitat, i en creuar Balmes a l'alçada de Sant Eusebi bescanvio també la problemàtica veritat per un molt més sensat escepticisme.

I encara que ara ja fa estona que sóc arribat a la placidesa de la llar, i que les verdures ja han estat cuites, menjades i païdes, cap succedani trobo per la bellesa, talment res no pogués apaivagar-me l'enutjós desig d'abastar allò que, més que ser, considero bell.

Sanmiittai

"Tornar-se humils", va pensar l'ajudant, "és per a molts l'últim refugi que tenen a la vida", escriu Walser a L'ajudant.

Qui així pensa sembla ser en Joseph, l'ajudant de l'enginyer Tobler, o si més no això és el que ens diu la veu narradora, cosa que em planteja un primer i innecessari problema, el de discernir, en la mesura del possible, en què es diferencien el tal Joseph, l'esmentada veu narradora i el propi Walser, autor de tot plegat, talment jo fos Sant Agustí provant d'escatir el misteri de la Santíssima Trinitat, doncs a l'igual que Els germans Tanner, L'ajudant està narrada en una tercera persona que em sorprèn, tal vegada Walser provés d'agafar distància d'ell mateix. En canvi, Jacob von Gunten està narrat en una primera persona que se'm fa més propera, i és potser per això que em resulta la més rodona de totes tres, amb el benentès, només faltaria, que totes tres em semblen unes més que esplèndides novel·les, d'aquelles només a l'abast de qui no formarà mai part de cap associació d'escriptors.

Sigui com sigui, sembla que Walser va refugiar-se molt aviat en la humilitat, qualitat d'humil, que es té per menys del que val, que es rebaixa voluntàriament davant els altres.

Appu to daun ni ikimasu

I és per moments que em sembla que les particulars circumstàncies del meu apressat anar amunt i avall pels carrers de la ciutat s'ajusten en tot a allò que crec desitjar. Encara que, només faltaria, més aviat deu ser que allò que crec desitjar s'ajusta en tot a les particulars circumstàncies del meu apressat anar amunt i avall pels carrers de la ciutat.

En tot cas, vaig apressat amunt i avall pels carrers de la ciutat.

Sumimasu (V)

Hi ha qui creu que la vida és quelcom de molt curta durada, que avui hi som i demà ja no... quina ximpleria. La vida, si més no la meva (doncs bé és cert que sovint veig com familiars, coneguts i saludats van passant), serà tan llarga com el temps, atès que quan els meus ulls es cloguin i el meu batec s'aturi no seré pas jo qui mori, sinó el món que sembla envoltar-me. I mancat d'exteriors on projectar-me, sense temps que m'agomboli, viuré reclòs en el no res, sense forma, potser sense pensament, tal vegada sense existència, a l'espera d'un nou temps que m'aculli i em reconegui com aquell que dic ser, en dErsu_, el favorit dels Déus.

Honshitsu-tekina

Imprescindible, adjectiu, dit d'allò de què no es pot prescindir, segons defineix el diccionari de l'institut, això és, dit d'allò que no es pot deixar de tenir en compte, que no es pot fer com si no existís.

Atenent a les doctes i canòniques paraules del diccionari caldria potser convenir que res ni ningú no és imprescindible, doncs de tot és possible prescindir, mal que ens requi, fins de la pròpia vida, de la qual, a diari, són privades una mitjana de més de cent cinquanta mil persones per causes diverses que ara no venen al cas. És potser per aquesta obvietat que em sorprèn, o no, l'ús i abús de l'adjectiu en qüestió, imprescindible, de tal guisa que al llarg del dia trobo anunciades innúmeres circumstàncies que per raons que no arribo mai a escatir s'anuncien com a imprescindibles, ja saben, dit d'allò de què no es pot prescindir, quan més aviat potser caldria anomenar-les, a les innúmeres circumstàncies esmentades, d'imperdibles, doncs no hi ha mai manera de desfer-se de la seva sovint enutjosa remor.

Només em resta, per si de cas, perseverar en la dita irrellevància, tal vegada la millor manera de no ser mai titllat d'imprescindible i arribar a esdevenir potser no ben bé l'home aquell que diuen que es va perdre, sinó, simplement, perdible, antònim de imperdible, unitat significativa l'ús de la qual avui em plau molt més que no pas la de prescindible.

Renzu mame o tabemasu

Ahir divendres una dona que em semblava desconeguda se'm va adreçar per demanar-me si jo era arquitecte. Vós sou arquitecte? em va demanar l'esmentada desconeguda, que seia just al meu davant en una grossa taula compartida d'un prescindible restaurant. Tant se'm nota? vaig respondre jo més alarmat que sobtat. És que vam estudiar junts, a la universitat, va afegir la suposada desconeguda, informació davant la qual vaig haver de restar en silenci, doncs no arribava jo a ubicar en el meu passat a qui tenia al davant. Així que amb un gest de la mà vaig convidar a la suposada desconeguda a que em donés alguna informació més sobre la seva persona. A Ce, respongué aleshores la suposada desconeguda al meu silenci, avinentesa que convertí a la suposada desconeguda en coneguda, doncs prou que a l'instant vaig recordar a qui gastava el nom i cognoms esmentats. I a partir d'aquell moment vàrem intercanviar informacions sobre les particulars circumstàncies de cadascú, talment no fes vint anys que no ens vèiem, ella menjant un trinxat i jo unes fluixes llenties amb arròs, fins que acabat i pagat l'àpat cadascú enfilà per la seva banda, jo cap amunt i ella cap a la destra, doncs gran és la ciutat i innúmers les obligacions.

Yokotawatte imasu

Tot és mentida!, se'm lamenta Jota, a qui tinc el disgust d'ensopegar al carrer del cigne, just quan em disposava jo a tombar per Berga per retornar a l'escalfor de la llar, un cop feta la compra del saborós pa d'espelta i blat que em plau menjar pels matins, un cop sucat amb tomàquet i amorosit amb oli, en companyia d'avinagrats seitons. No, Jota, no és que tot sigui mentida, l'esmeno, enutjat per la obvietat de les meves paraules; és, només, que res no és veritat, afegeixo, alhora que accelero el pas per provar d'escapolir-me de la seva mai benvinguda escomesa. Res no és veritat... tot és mentida... que no és pas el mateix? em crida encara Jota, que s'ha quedat palplantat davant d'una de les portes del mercat.

I donada la distància que ja ens separa, que m'obligaria a cridar si per alguna inversemblant raó volgués jo que Jota sentís la meva resposta, m'estalvio de dir-li que combatre la mentida, cosa potser sensata i digne d'un cert encomi, no és pas el mateix que defensar la veritat, cosa ja molt més ximple i certament blasmable, en ser com potser és la mentida no més que l'aparença que acostuma a prendre el nostre foll i indefugible desig de veritat.

Kōdō kihan

Em plauen les normes. Molt. Endreçar les circumstàncies del meu dia a dia segons l'arbitrària rigidesa d'uns preceptes d'estricta obediència que m'alliberin de la necessitat d'haver de decidir en tot moment el què i el com de tot plegat. Anys enrere ja vaig gosar escriure un cert elogi de la rutina, i no puc més que reafirmar-me en tots i cadascun dels prejudicis que aquell que aleshores gastava el meu nom i la meva aparença ja enunciava. Uns prejudicis que es podrien resumir en uns bonics (o no) heptasíl·labs apariats de fàcil prosòdia i evident mestratge que bé cridaria jo de gust en qualsevol bullanga, si no fos que no em plauen gens ni cridòries ni bullangues: normes de capteniment, llibertat de pensament.

Machi ni imasu

És al final de La ciutat, segona part de la trilogia dels Snopes, on potser Faulkner ens dóna la clau de tot plegat. En allò que en un principi podria semblar no més que un allargassament innecessari del text, Faulkner ens presenta a uns marrecs certament assilvestrats, nascuts del ventre d'una apatxe i de l'esperma d'un Snopes, que en tot moment es comporten tal com tots ens comportaríem si la repressió de l'educació no ens hagués habituat a viure enmig dels nostres semblants. Dit d'una altra manera, els Snopes assilvestrats només responen a les dues màximes que organitzen tota vida animal, menjar i no ser menjat. Així, els Snopes assilvestrats només saben actuar amb el seu entorn prenent i defensant-se, amb el benentès que la millor defensa és sempre un bon atac. Sense les cotilles socials que limiten els moviments del patriarca, en Flem, els Snopes assilvestrats actuen sense cap inhibició, sense cap prudència, sense cap murrieria, tal com potser tots voldríem actuar, de manera que les úniques opcions que tenen les persones civilitzades que els envolten és desaparèixer o fer-los desaparèixer. No cal ni dir que al final són els Snopes assilvestrats els que desapareixen, en tren, facturats de tornada cap allà on probablement tampoc no els podran acceptar, en una mena de premonició del que sens dubte s'esdevindrà a la tercera part, a The Mansion, encara inèdita en catalana llengua, on crec imaginar que Faulkner narrarà la inevitable caiguda de Flem Snopes, doncs tota bestia és sempre finalment devorada, ni que sigui per la golafreria dels dits dípters necròfags.

Jōge-e

És al carrer d'Alfons XII, difunt rei de les espanyes, on veig un home que tragina amb no poques dificultats un gros matalàs. I sense parar gaire atenció veig, també, com un segon home que li va al darrera carrega un somier de dimensions similars a les del matalàs, i com ambdós homes, que em són desconeguts, es belluguen apressats, amb la celeritat pròpia de qui frisa per desempallegar-se de la càrrega que porta, potser no gaire pesada, però que fa de mal portar pel seu excessiu embalum. Rere els homes, que em venen de cara, veig una furgoneta mal aparcada que porta pintat el nom i el logotip d'una botiga de matalassos, avinentesa que em permet fer-me una ràpida, exacta i fútil idea del que aquells homes fan, no més que lliurar la compra feta per un client de la botiga al seu domicili. Per comprovar-ho m'aturo i em tombo quan els dos desconeguts superen la meva posició, i no trigo a veure com el primer d'ells estintola el matalàs en la façana d'un edifici proper i prem el timbre de l'intèrfon, sens dubte per avisar de l'arribada de matalàs i somier. És aleshores, ja amb la pretesa certesa dels fets fins ara imaginats, que em tombo i reprenc el meu camí, apressat com sempre, ara amunt i, més endavant, avall.

Junan

Crec ser de l'opinió que l'autor dels evangelis no hagués hagut de fer ressuscitar al fill de Déu i, per tant, que el cop d'efecte de la resurrecció final és un error.

Crec ser de l'opinió que el tema des evangelis és el perdó, essent com és el perdó una de les principals ensenyances d'allò que hom acostuma a anomenar cristianisme. En conseqüència, el Déu dels cristians havia de donar exemple perdonant el més imperdonable dels crims, la tortura i posterior assassinat del seu fill. Entenguem-nos-en, Déu no podia pas predicar el perdó còmodament escarxofat al cel, talment el burgés que disculpa al cambrer que vessa el cafè a l'hora de la sobretaula. Calia que el dolor punyís Déu per tal de posar en valor el seu exemple, i d'aquí, trobo, ve tot el repertori de salvatjades que ha d'entomar el fill de Déu al llarg de la Passió, com ara l'escarni, la càrrega de la creu, els cops de canya, les bufetades, la corona d'espines, la pica a l'abdomen, els claus i l'esponja avinagrada. Però la resurrecció ens torna al burgès a qui han tacat l'armilla de cafè, de manera que aquell Pare, perdona'ls, que no saben el que fan, posat en boca de qui se sap ressuscitat al cap de tres dies, lleva tot el valor a l'exemple de Déu.

Això sí, és innegable que l'efecte dramàtic és sensacional, i d'aquí, tal vegada, ve que l'autor no se'n pogués estar, a no ser, és clar, que no fos una esmena de l'editor que, no per res, és qui millor coneix al públic.

Ātichōku o tabemasu

Visitar físicament la ciutat de Venècia, com visitar físicament qualsevol altre indret, fa temps que em sembla una enutjosa i esgotadora insensatesa. Podent admirar les pintures de Turner o Canaletto, podent llegir a Mann, qui vol sotmetre's a les incomoditats pròpies d'un desplaçament de mil quilòmetres, tan sols per poder trepitjar les restes d'allò que potser mai no va ser?

Però circumstàncies que no venen al cas m'han portat a haver d'entomar les estretors d'avions i vaixells, i desplaçar-me fins a les poc salubres aigües venecianes. I un cop allà, no puc negar que dues imprevistes sorpreses han compensat les innegables incomoditats sofertes. Primer una petita llibreria del districte de Cannaregio, a tocar de l'església de San Giovanni Grisostomo, i, segon, unes petites i saboroses carxofes de tons violacis, carciofo violetto di Sant'Erasmo, que ofegades amb pèsols (a falta d'haver trobat faves) han resultat excel·lents, magnífiques, superbes (si se'm permet la sempre necessària exageració).

Watashi wa nani o osorete imasen ka

No tinc por de cap mal, es pot llegir aquests dies a la porta de la sala d'exposicions del convent dels Àngels, essent un tal José Antonio Hernández-Díez l'autor de tan coratjosa expressió.

I des de l'habitual frivolitat que em caracteritza, barreja d'ignorància i desídia, i sense temps per travessar la porta i provar de formar-me un judici més o menys propi, si se'm permet la grossa imprecisió, no puc més que respondre al senyor Hernández que sí, d'acord, cap mal no l'atemoreix , però... gosaria ell dir el mateix de tot allò que ens amenaça amb procurar-nos un bé?

Sasaina koto (II)

Cinc-cents homeòpates albigesos creuen la taigà. Quatre-cents ratpenats de nas porcí fan ziga-zagues. Tres-cents desdentegats bornis mengen farinetes. Dos-cents roures de fulla petita fan rotllana. Cent soldats assedegats marxen pel desert.

Els cinc-cents homeòpates albigesos arriben a la rotllana que formen els dos-cents roures de fulla petita. Els cent soldats assedegats són assetjats pels quatre-cents ratpenats de nas porcí. Els tres-cents desdentegats bornis continuen menjant farinetes.

Els cinc-cents homeòpates albigesos descansen sota l'ombra dels dos-cents roures de fulla petita. Els cent soldats assedegats foragiten els quatre-cents ratpenats de nas porcí. Els tres-cents desdentegats bornis encara continuen menjant farinetes.

Els cinc-cents homeòpates albigesos tornen a creuar la taigà. Els quatre-cents ratpenats de nas porcí tornen a fer ziga-zagues. Els tres-cents desdentegats bornis ja estan tips i fan la digestió. Els dos-cents roures de fulla petita continuen fent rotllana. Els cent soldats assedegats tornen a marxar pel desert.

Machigai (III)

Els poetes s'equivoquen.(...) Això els passa perquè en el fons no els interessen els fets, només la veritat: per això la veritat que expressen és tan autèntica que fins i tot als que per simple instint natural detesten els poetes els deixa emocionats i atemorits, escriu Faulkner a La ciutat, segons traducció de Maria Iniesta.

Només la veritat, sí, certament, i tant, doncs poc em costa reconèixer la irrellevància d'allò que s'acostuma a anomenar fets. Com tampoc em costa reconèixer que ja m'agradaria que alguna cosa s'amagués rere tal irrellevància, ni que fos la sempre desitjada veritat, i que potser sí que són aquells a qui s'acostuma a anomenar poetes els que burxen amb més aplicació sota d'allò que s'acostuma a anomenar fets. I si a alguns ens pot arribar a emocionar o esborronar el quefer d'aquells a qui s'acostuma a anomenar poetes, és, només, per la manera tan vistosa que tenen de fer veure que finalment sí que han trobat alguna cosa, avinentesa que obliga, a tots aquells a qui no se'ns acostuma a anomenar poetes, a fer veure que ens creiem allò que diuen aquells a qui sí que s'acostuma a anomenar poetes