Ashita natsu-yasumi ikimasu (IV)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escassíssims) Lectors, salut

Watashi wa ryokō ga suki dewa arimasen

No m'agrada viatjar. No m'agrada marxar d'allà on m'he acostumat a viure, ni m'agrada anar allà on tan sols seré un turista. No m'agrada la incomoditat del desplaçament, ni la necessitat d'haver de fer coses, ni l'esgotament d'haver de viure fora de la placidesa de la rutina. No m'agrada haver de decidir constantment què visitar, on menjar, què fer. No m'agrada no saber on pixaré, ni on cagaré. No m'agrada deixar de fer el que em plau fer per passar a fer ves a saber què. No m'agrada el cansament que comporta, ni l'enuig que em provoca. No m'agrada que arreu no es parli català, ni tan sols occità. No m'agrada ser un més d'entre la plaga d'estòlids que ho parasiten tot. No, no m'agrada viatjar.

No obstant això, de vegades, però només de vegades, hi ha moments que ho valen tot, com potser el cop aquell que, ajagut a la gespa de Central Park, vaig llegir Verdaguer per primer cop.

Dokusho no shunkan

És possible (i fins i tot probable) que tot allò que acostumo a llegir tingui una certa relació amb allò que, els autors de tot allò que acostumo a llegir, tinguessin al cap quan escrigueren el que van escriure. Però aquesta possible (i fins i tot probable) relació, trobo que resulta il·lusòria, irrellevant i intranscendent, en comparació amb tot allò que jo, en tant que lector, aporto en el moment de la lectura.

I això mateix m'he trobat quan, en lloc de ser jo qui llegeix, sóc qui escriu. Sigui aquí o allà, quan algú m'ha parlat de res que hagi jo escrit, he trobat que sí, que era possible (i fins i tot probable) que allò que he escrit tingués una certa relació amb allò que aquest algú em diu que ha llegit. Però aquesta possible (i fins i tot probable) relació, trobo que resulta il·lusòria, irrellevant i intranscendent, en comparació amb tot allò que aquest algú, en tant que lector, aporta en el moment de la lectura.

Zundan ga suki desu

Un dels batents del balcó és obert. Rere seu, el porticó a mig plegar m'amaga part de la capçada de la mèlia de davant de casa. Com també tinc obert a la galeria, que dona a l'interior d'illa, l'aire passa i s'hi està força bé, malgrat la canícula, i veig com es bressolen branques, fulles i drupes. El cas és que m'agraden les mèlies, molt més que la tristor dels lledoners que darrerament fa plantar l'ajuntament, i trobo que alineades a carrer creen un cobricel sota el qual és ben agradable fer via. Potser els hi manca l'èpica dels plàtans o el cromatisme de tipuanes i xicrandes, però déu-n'hi-do. A més, com els edificis del carrer tenen una certa alçada, les mèlies han hagut d'espavilar-se per trobar el sol, i potser per això són força esveltes. En altres llocs les recordo més rabassudes, com si s'hagués de triar, troncs alts i prims, o baixos i gruixuts. Això em fa pensar en dissabte passat, quan em vaig agombolar sota l'ombra d'un pi de dimensions descomunals, tant en alçada com amplada, una mena de superba i superbiosa excepció.

Watashi wa hashigo o noborimasu

I és pujant els cinc trams d'escales que porten de l'andana al vestíbul, que em fixo que la dona que tinc al davant puja els esglaons de dos en dos. Sobtat, paro atenció en la dona o, si més no, en l'esquena de la dona, que vesteix un vestit florejat, porta penjada una bossa de pell a l'espatlla dreta, una bossa de plàstic que em sembla buida al canell també dret i un telèfon mòbil a la mà també també dreta. El cas és que la dona, sens dubte, és molt més baixa que jo, potser vint o vint-i-cinc centímetres i, en conseqüència, la seva passa ha de ser més curta que la meva. No obstant això, ella puja els esglaons de dos en dos i jo d'un en un. I sí, és cert, potser a mi m'és una mica incòmode pujar-los d'un en un, atès que haig d'escurçar una mica la passa. Però si provo de pujar-los de dos en dos, l'haig d'allargar massa i també em resulta incòmode, encara més. Evidentment, no és possible adaptar les escales a la passa de tots aquells que al llarg del temps les pujaran o baixaran, i per això el costum (i diverses normatives) estableix que la suma en centímetres del doble de l'alçada de la contrapetja més la llargada de l'estesa, no serà mai inferior a cinquanta-quatre ni superior a setanta, a més d'establir unes dimensions mínimes per ambdós elements. Sigui com sigui, penso que a la dona del meu davant li ha de resultar força incòmode pujar els esglaons de dos en dos i, si paro atenció als seus moviments, crec endevinar una mica d'aquesta incomoditat anticipada. No obstant això, la dona puja els cinc trams d'escala de la mateixa manera, i també l'escala que trobem més endavant, la que ens porta al carrer. En ambdós casos, a més, hauria pogut optar per la comoditat de l'escala mecànica que puja en paral·lel a l'escala no-mecànica. Em queda clar, doncs, que la comoditat no és una prioritat de la dona, que potser porta pressa. Però no, si portés pressa pujaria les escales mecàniques per la fila de l'esquerra, avançant als que resten immòbils (si obviem el propi moviment ascendent de l'escala i la resta de moviments del planeta, del sistema solar, de la galàxia i etcètera) a la fila de la dreta. Però de nou no, atès que la primera escala, la que porta de l'andana al vestíbul, és estreta i no permet una doble filera de persones, o sigui que sí, que pot ser que la dona porti pressa. Però de nou nou no, atès, també, que la segona escala, la que porta del vestíbul al carrer, és més ample i sí que permet una doble filera (a la dreta els que resten més o menys immòbils (recordem ara tot allò del moviment de l'escala i etcètera) i a l'esquerra els que pugen caminant, de manera que ambdues velocitats, la de l'escala i la seva pròpia, se sumen), de manera que la dona, si verament dugués pressa, en aquest cas sí que hauria pogut servir-se de l'escala mecànica per esgarrapar uns pocs segons. O sigui que no és per la pressa, que la dona del meu davant puja els esglaons de dos en dos. Potser, tal vegada, em dic, és que vol cremar calories aprofitant l'avinentesa de les escales, i per això força el pas, i el ritme, i el que convingui.

Sigui com sigui arribem al carrer, ella tomba cap aquí i jo cap allà, i qui dia passa any empeny.

Watashi wa kūkō ga suki desu

M'agraden els aeroports. M'agrada deambular pels seus espais gaudint de la pressa dels altres, mirant-me els plafons on s'anuncien volts, contemplant a aquells que esperen l'arribada d'un familiar, d'un amic o d'un desconegut, imaginant les vides d'aquells que viuen la dissort de no ser jo. M'agrada també admirar les grosses maletes que es traginen amunt i avall, l'asèpsia de botigues i cafeteries, l'absurditat de les mercaderies que es venen, la transparència dels espais. M'agrada acompanyar aquells que se'n van o rebre als que arriben, i qualsevol excusa em plau per trepitjar els seus paviments nets i polits, escoltar la megafonia o admirar la feina dels amatents auxiliars que tramiten embarcaments. I també m'agraden les ficcions, siguin llegides o vistes, l'acció de les quals s'esdevé en un aeroport, sigui aquest gran o petit, intercontinental o local, civil o militar.

Sí, m'agraden, m'agraden molt, els aeroports, sempre que, és clar, no sigui jo qui hagi d'enlairar-se.

Teki

Donde se comenta lo que está por venir, al modo tradicional, y se le da una bienvenida cordial al lector, escriu Kiko Amat al próleg de Los enemigos.

En aparença el text sembla un divertiment, un petit exercici d'estil, una irònica i simpàtica mostra d'erudició, on en companyia de Plutarc es fa un cert elogi de l'enemistat, l'odi i la rancúnia. El cas, però, és que sota el suposat endreç de les formes de l'assaig, pàgina rere pàgina la veu narradora comença a prendre un protagonisme impropi del suposat gènere, i a mesura que avancem en la lectura resulta evident que no som allà on potser crèiem ser.

I així fins que arribem a l'últim capítol, al prodigiós últim capítol, on de cop descobrim on som. No pas a les pàgines d'un assaig més o menys enginyós, més o menys entretingut, més o menys profitós, sinó que ens descobrim dins la veu narradora, dins les pors i temors que l'alimenten, dins el conflicte que és, dins els dubtes i la incertesa, dins, en definitiva, d'aquell que ha gosat provar d'explicar-se.

Yami no oku

Katàiev va dir que no calia buscar la veritat: “la veritat en grec significa «tenebra, boira impenetrable»”, escriu en un cert moment Nanejda Mandelstam a Perduda tota esperança.

El cas és que el tal Katàiev, Valentín Petróvitx, fou un novel·lista soviètic, germà de l'escriptor satíric Ievgueni Petrov, un dels molts que va sacrificar la pròpia obra en benefici de la supervivència escrivint a l'estil de Walter Scott (que sembla que és el que agradava a Stalin), però també un dels pocs que no va girar del tot l'esquena als represaliats i perseguits. Sigui com sigui, la frase de Katàiev citada per Nadejda és massa llaminera com per comprovar-ne l'exactitud, no fos cas.

Misute rareta kibō (II)

La comprensió de la realitat li arriba al poeta juntament amb els poemes, perquè en ells hi ha un element d’anticipació del futur, escriu en un cert moment Mandelstam (Nadejda, no Óssip), referint-se a la poesia de Mandelstam (Óssip, no, Nadejda), a Contra tota esperança.

Però (i un cop més qui seria jo sense la possibilitat d'un però) arribar a una suposada comprensió trobo que anul·laria el poema, que el deixaria inhàbil per ser llegit, això és, interpretat per aquells que, passat el temps, s'hi atansin no pas per saber on són ni per buscar la comprensió de cap realitat, sinó la flamarada d'un intent de comprensió, d'una incerta i il·lusòria vanitat, d'un futur més desitjat que anticipat, quelcom molt més honest i llaminer que qualsevol suposada comprensió.

Miminari o kikimasu

Ho vaig començar a sentir d'infant, quan del llit estant tancava el llum i provava de dormir. No era més que un petit soroll que semblava no venir d'enlloc, no més que un petit xiulet, una mena de zumzeig agut. D'aleshores ençà aquesta remor m'ha acompanyat sempre, arreu, de dia i de nit, i només haig d'aturar-me, obviar l'exterior i parar una mica d'atenció, per sentir-la. Encara que no va ser fins l'estiu del dos mil dotze, quan vaig cometre l'estupidesa de llegir Jonathan Franzen, que vaig ensopegar amb un personatge que llegia Bernhard i que deia sentir una mena de xiulet interior, que li vaig posar nom: acufen.

Però el cas és que quan sóc al bosc, i per molt que pari atenció, no sento cap xiulet. Que per molt que provi d'aïllar-me i escoltar-me no hi ha res a fer, l'acufen no hi és. Sempre hi ha la remor de fulles, la piuladissa d'algun ocell, la fressa de l'aigua d'un torrent o el trepig de passes d'algun conegut que em recorda el lloc on sóc i m'impedeix sentir-me. I si bé m'és un goig trobar-me envoltat pels sons del bosc, el silenci de l'acufen és com un senyal que m'adverteix que aquell no és el meu lloc, que al bosc tan sols sóc un intrús o un convidat, un passavolant o un badoc, un estrany o un foraster. I és que el meu lloc potser és allà on pugui recloure'm, on pugui obviar tot exterior i pugui concentrar-me en mi mateix, ni que sigui gràcies a l'anodí zumzeig d'un so absurd que només existeix dins el meu magí.

Misute rareta kibō

Explica Mandelstam, Nadejda, no Óssip, que més enllà de la por al gulag, més enllà de la por a la mort, més enllà de la fam, de l'ostracisme, més enllà de la prohibició a treballar, més enllà de tot, hi havia la por a parlar, a escoltar, a relacionar-te amb els altres. I és que tothom podia ser un confident del poder (el germà, l'amic, el veí, el company, el conegut, qui fos) i qualsevol cosa dita podia utilitzar-se no només contra qui l'havia dita, sinó també contra qui l'havia sentida i no l'havia denunciat. D'aquesta manera, l'Estat Soviètic convertia les persones en formigues, en cèl·lules infinitesimals d’un tot aclaparador mancades de qualsevol mena de lligam amb els que fins aleshores havien sigut els seus familiars, amics, veïns, companys, coneguts i/o saludats, on l'únic sentiment possible envers els altres era la desconfiança.

Explica Mandelstam, a Perduda tota l'esperança, que això potser era el pitjor.

Kore wa mizu desu

Tenir memòria és potser la millor manera d'adonar-se de l'absurditat d'un mateix. En efecte, en recordar aquell que vam ser, allò que vam fer, allò que vam dir o allò que creiem pensar, si hom no és massa estúpid ni massa vanitós, de seguida s'adona que tot allò era ridícul i equivocat, cruel i pretensiós, absurd i forassenyat, i de seguida comença a fabular maneres d'adaptar el que sigui que es va fer, es va dir o es va creure pensar, a la nova contingència que ens tiranitza el present.

Però, per què el present hauria de ser diferent? És present, això sí, i potser per això li tenim una certa simpatia, al cap i a la fi, és amb el que ens ha tocat viure a cada moment, és l'aigua invisible, insípida i incolora que ens embolcalla, talment la faula aquella dels peixos i l'aigua. Però, goso repetir, per què el present hauria de ser diferent? Per què això que ara escric hauria de ser menys absurd, menys equivocat, menys vergonyós? I, aleshores, no seria millor callar i provar d'anar passant?

Probablement. Però, afortunadament, entre escriure aquí i callar tampoc no hi ha cap diferència.

Shamoa no paseri

El julivert d'isard, Xatardia scabra, és una petita planta endèmica de l'anomenat Pirineu Oriental. Creix per sobre dels mil nou-cents metres en tarters calcaris, arrelada sota el pedruscall, i floreix de juliol a setembre. És petita, discreta, i cal parar atenció si se la vol trobar. Acostuma a fer estada als tarters de la cara nord del Cadí, que és on més em plau ensopegar-la, sota els grans espadats que tants records i anhels em porten. Certament, no és tan coneguda ni reconeguda com la flor de neu, la mítica edelweis, Leontopodium alpinum, però potser sigui aquesta una de les seves virtuts, tal com la manca de reconeixement, parlem de plantes, bèsties, lletres o minerals, és sempre un goig.

San-nin no sakka

I és al carrer Astúries, anant apressat cap no importa on, que de cop ens creuem amb l'Stephen Dixon i així li faig saber a l'estimada companya, que és qui ve amb mi. És un escriptor?, em demana, i viu a Barcelona?, afegeix encuriosida. Sí, i no ben bé, li responc, tot afegint que en Dixon va morir fa poc més de tres anys. Ah!, conclou aleshores ella, deixant clar que no desitja ser atabalada per les meves bestieses habituals i que millor li parli de coses pràctiques, com ara la gestió del calendari familiar.

Però el cas és que ens acabem de creuar amb l'Stephen Dixon: mateixa cara, mateixes ulleres, mateixa calba, mateix posat, mateix tot. Tal com un cop l'Stefan Zweig se'm va presentar al despatx per provar de vendre'm una assegurança, i com una altra vegada vaig ensopegar amb el Mark Twain als Ferrocarrils, li insisteixo convençut tant de la certesa de les meves percepcions com de la fiabilitat de la meva memòria.

Sí, sí, em respon aleshores ella. Però si de cas, tot això, ho escrius.

Subete kudasai desu ka (II)

Potser deu ser perquè la llum ve de la paraula d'aquells que són valents; la prova d'això és que Déu va haver de parlar perquè es fes la llum, escriu Istrati a Kyra Kyralina.

Ho hauria pogut recordar ahir, quan enllaminit per un cert fragment de Giotti, em vaig embrollar intentar justificar que la paraula ho és tot. Llàstima, però, que no recordés el que ara em recorda Istrati, que Déu va haver de parlar perquè es fes la llum, tal com recull el lluminós (mai millor dit) començament de l'Evangeli segons Joan, capítol un, versicles u al tres:

Al principi existia la Paraula.

La Paraula estava amb Déu

i la Paraula era Déu.

Ella estava amb Déu al principi.

Per ella tot ha vingut a l’existència,

i res del que existeix no hi ha vingut sense ella.

Subete kudasai desu ka

L’escriptura no és idònia per fixar la veritat, encara que sigui l’únic instrument que es tingui a l’abast per mirar de fer-ho. El llenguatge va bé per fer poesia, perquè la poesia no vol expressar la veritat, sinó que és una construcció ideal, amb una veritat pròpia, que pren forma amb la paraula i acaba fent-hi un tot, escriu Virgilio Giotti a Apunts inútils.

La paraula (més que l'escriptura, que, al cap i a la fi, no és més que un instrument al servei de la mateixa paraula) trobo que ho és tot, atès que és la paraula allò que dóna una certa existència (ni que sigui fràgil i efímera) a tot allò que sembla existir. I quan dic que la paraula ho és tot, vull dir que ho pot ser tot, atès que només ho és (aquest tot) quan, tal com escriu Giotti, allò que crea la paraula és indissociable de la mateixa paraula.

Ell en diu poesia, paraula que potser es queda curta. Jo no sabria com anomenar-ho.

O-kake kudasai (IV)

M'agrada seure i gaudir de la pressa dels altres. Seure en un banc, potser al carrer o a l'andana d'una estació, i veure passar als que tenen la dissort de no ser jo anar atabalats d'aquí cap allà o d'allà cap aquí. De vegades abaixo la vista i em limito a mirar-los les sabates, i només de tant en tant, en ensopegar alguna sabata que em plagui especialment, alço la vista i em fixo per uns instants en el desconegut o desconeguda que va o torna cap a ves a saber on. És aleshores que per uns instants fabulo la vida del desconegut o desconeguda de torn, que imagino sempre luxuriosa i luxosa, excessiva i esgotadora, aliena i alienada, i un cop més no puc més que complaure'm de creure ser qui poc importa si sóc o no sóc, això és, en dErsu_, el favorit dels Déus.

Shujinkō

Cartes (1838-1867) és, sens dubte, una novel·la plena d'encerts. Primer per l'evolució que fa el seu personatge principal, un tal Fiódor, jove lletraferit a qui les circumstàncies del viure colpegen amb admirable regularitat i que, no obstant això, es manté ferm en el seu propòsit d'esdevenir escriptor. Segon, per la llibertat que l'autor ofereix als seus lectors, als qui tan sols ofereix una visió parcial dels fets narrats, de manera que sigui la imaginació dels lectors la que acabi de definir uns esdeveniments més intuïts que descrits. Tercer, per la riquesa i multiplicitat de registres del narrador, que modula el seu to en funció de si s'adreça a l'avarícia d'un editor, a l'egolatria d'un tsar o un alt funcionari, als fogots d'una amant o a la santa paciència d'un amic. I quart, i no menys important, per la riquesa del món literari que s'intueix, pel devessall d'obres que el tal Fiódor sembla escriure, com ara la correspondència entre dos pobres, les al·lucinacions d'algú que creu tenir un doble, els records d'un deportat a Sibèria, les misèries d'un ludòpata, el desgavell d'un estudiant enfollit… Tot un bé de déu que tant de bo algú arribi mai a escriure, ni que sigui el tal Fiódor, personatge principal de Cartes (1838-1867), novel·la plena d'encerts.

Nani o eiga desu ka

En un cert moment apareix en pantalla un pot de vidre cilíndric. Dins el pot hi ha un nombre indeterminat de petites esferes de vidre, d'aquelles amb què acostumen a jugar els infants. Però en aquesta ocasió juguen els adults, que no són altres que els convidats a un casament, que han d'encertar el nombre exacte de petites esferes que hi ha dins el pot cilíndric. Cada convidat, acarat amb el pot, ha de dir la seva. Els més dubten i responen a l'atzar. Altres fingeixen comptar el nombre d'esferes i acaben també responent a la babalà, a si l'encerto l'endevino. Però n'hi ha un que respon amb seguretat, que sense dubtar ofereix un número, que no recordo, i afegeix que sap del cert que la seva resposta és certa i correcta. I, efectivament, quan més endavant es compten les petites esferes, el nombre resultant és l'avançat pel personatge que acabo d'esmentar. Després, a la segona part de la pel·lícula, aquest personatge torna a sortir a escena per afirmar, amb la mateixa seguretat amb què abans ha respost al joc de les esferes, que sap del cert que en tot l'univers només hi ha vida en el nostre planeta, La Terra.

I la pel·lícula és?

Ju-hachi no sakka

Si no em falla la memòria (ni les anotacions), dinou són els autors que escrivien o escriuen en rus que fins ara porto llegits. A saber, Puixkin, Lermóntov, Gógol, Dostoievski, Turguénev, Txékhov, Tolstoi, Andréiev, Braun, Bulgàkov, Bàbel, Tsvetàieva, Kharms, Tiniànov, Platónov, Xalàmov, Dovlàtov, Soljenitsin i Óssipov. Divuit difunts i un viu. Catorze russos, quatre ucraïnesos i un cosac. Divuit homes i una dona.

I si bé és cert que tinc una preferència molt volguda pels autors morts enfront dels vius, i que en tractar-se d'autors que escriuen o escrivien en rus és lògic que hi hagi una majoria de russos, no creia tenir cap preferència per raó de gènere, i vull creure que no practico cap mena de discriminació, ni negativa ni positiva. Però, aleshores, com és que encara no he llegit Akhmàtova, Guínzburg, Mandelstan (Nadejda, no Óssip) o Petruixévskaia?

Shoyū daimeishi

Fa uns mesos, i per raons que ara no em plau esmentar, vaig haver de qüestionar-me l'ús que feia de certs determinants possessius a l'hora d'escriure una narració que aleshores tenia entre mans. El cas és que aquells que en saben més que jo d'aquestes coses, m'advertiren que l'ús que en feia resultava abusiu, redundant i innecessari, i que fora bo esporgar el text de possessius. Jo, però, tot i entendre les raons que m'oferien, vaig considerar que hi havia altres raons que justificaven l'ús i abús que en feia, i vaig cercar arguments per justificar la meva posició, que vaig defensar amb l'arrogància pròpia dels que no saben res.

I avui, diumenge nou d'abril de dos mil vint-i-tres, i un cop tot allò ja és passat, he ensopegat amb l'argument definitiu que valida la tria que aleshores vaig fer, he ensopegat amb aquest curt fragment de Bauçà a El canvi:

No sempre podem avaluar satisfactòriament els nostres propis pensaments, actituds, envers alguna cosa. Cal esperar que passi la perplexitat de l’instant.

Ishiki no nagare

És el del monòleg interior (stream of consciousness) un recurs narratiu que em resulta problemàtic i llaminer alhora. El problema el trobo en la translació d'allò que és dins el cap d'un personatge a la paraula escrita. És a dir, com justificar que allò que és dins el cap d'una persona ho puguem llegir aquells que no som aquella persona. Per exemple, en el cas d'una narració feta en primera persona, entenc que el que llegim siguin els pensaments del mateix narrador, fins aquí bé. Però, si els llegim, vol dir que aquest narrador els ha d'haver escrit prèviament, potser en un dietari, una carta, un manuscrit, o el que sigui, essent aquest dietari, aquesta carta, aquest manuscrit, aquest el que sigui, el que se suposa que llegim. Per què, si no és així, si directament se'ns ofereix el pensament del narrador sense aquest pas previ, se suposa que li estem llegint directament la ment, talment tinguéssim algun tipus de poder psíquic?

Tot plegat és una bestiesa, atès que quan llegeixo autors que se'n serveixen d'aquest recurs, aquest no m'acostuma a grinyolar o, si més no, no em grinyola si no em grinyola el mateix text, és a dir, que si hi ha grinyol, no és tant pel recurs, sinó pel contingut d'aquest. Però el cas és que quan soc jo qui prova de servir-se'n, no em puc treure del cap que necessito justificar aquesta translació des del cap del personatge de torn a la lletra escrita, altrament, de cop, tot se'm fa inversemblant, impossible i indesitjable.

És tristíssim, però és així.

Ichiji-tekina sankakkei

La geometria és fràgil i efímera. Sí, sé que normalment les paraules que adjectiven la geometria acostumen a ser unes altres, i més que de geometria fràgil o efímera, hom acostuma a parlar de geometria euclidiana o descriptiva, plana o hiperbòlica, analítica o imaginària. Però la geometria, ben mirada, és mostra sempre fràgil i efímera, i com a mostra un botó. Prenguem per exemple la figura suposadament robusta d'un triangle. Aquells que hem estudiat càlcul d'estructures hem après que un triangle és indeformable, que qualsevol estructura que estigui triangulada serà indeformable, sigui quina sigui la força que s'apliqui en qualsevol dels seus vèrtexs. Que si de cas el triangle es desplaçarà, però que mai perdrà la seva forma, i d'aquí, per exemple, ve que les grues d'obra es muntin a partir de tetraedres, que com tothom sap són poliedres les quatre cares dels quals són triangulars, o que els pòrtics muntats a partir d'elements metàl·lics es triangulin.

Doncs bé, prenem aleshores el triangle de La Peau douce plantejat per Truffaut, on un dels vèrtexs (l'esposa) liquida a trets a un altre dels vèrtexs (el marit infidel), de manera que el triangle plantejat al principi de la pel·lícula acaba sent no més que una pelleringa, punts aïllats (l'amant i l'esposa) mancats de tota relació. O prenem també el triangle que vaig descobrir ahir, Chronique d'une liaison passagère, on el triangle inicial, que en aparença podria seguir el model clàssic plantejat per Truffaut, de cop i volta muta, amb l'afegit d'un nou vèrtex, en quadrilàter, per, tot seguit, mutar de nou a segment en desaparèixer dos dels vèrtexs i, en una espectacular pirueta final, esdevenir de nou quadrilàter, triangle i tot seguit segment. Un no parar, sens dubte, i és que la geometria, es miri com es miri, és sempre fràgil i efímera. Com tot.

Mārā-san no ongaku ga suki dewa arimasen

Tar, sens dubte, és una ficció superba i superbiosa. És superba per allò que fa i per com ho fa, com per exemple quan la protagonista destrueix sense pietat les foteses identitàries d'un alumne en un prodigiós pla seqüència, o per la demostració pràctica que ens ofereix de com el poder es pren per exercir-lo en benefici propi, siguis home o dona, homo o hetero, algú o ningú, això o allò. Però també és superbiosa perquè superbioses són les maneres de la seva protagonista i del seu director, el feliçment retrobat Todd Field, que gosa fer el que altres potser no gosen, com ara engaltar els títols de crèdit al principi de la projecció, o dedicar més de dues hores a definir la seva protagonista per a després despatxar la trama en poc més de deu minuts.

I, finalment, el dilema que crec que se'ns planteja: és acceptable la supèrbia d'aquells que gosen aspirar a crear obres superbes?

Mezame

Hi ha qui subratlla. Hi ha qui, en anar llegint i trobar quelcom que creu que paga la pensa de ser recordat, subratlla. Jo, en canvi, faig un petit plec a la cantonada de la pàgina, a la superior si de cas el text que vull recordar es troba a la meitat superior de la pàgina, o a la inferior si es troba a la meitat inferior. Després, un cop he finalitzat la lectura del llibre, el torno a començar anant de marca en marca, com qui juga a l'oca, verificant les marques fetes per veure si torno a trobar el fragment o la frase aquella que en el moment de la lectura m'han enllaminit. I si és així, si encara trobo que sí, aleshores copio el fragment en un arxiu de text.

Fet això, podria pensar que com més fragments copiats més m'ha plagut el llibre de torn. I de vegades sí que és així, però d'altres no, atès que una ficció és, ha de ser, més que una successió de fragments més o menys brillants, més o menys suggerents, més o menys ben trobats. Per això pot donar-se el cas de llibres que tinc profusament anotats que, no obstant això, trobo mediocres o prescindibles i, al contrari, llibres d'on no he pres cap nota que trobo tan absolutament rodons, tan harmònics, tan complets en ells mateixos, que cap fragment no pot ser destacat.

I precisament això és el que ahir em va començar a passar en iniciar la lectura d'El despertar, de la fins ahir per mi desconeguda Kate Chopin.