Ichi, ni, san, yon, go, roku, nana, hachi ... (II)

Aquil·les, sabedor de la seva superioritat, dóna un bon avantatge a la tortuga. I la tortuga, conscient de les seves limitacions, s’afanya tant com pot, cames ajudeu-me. Fins que Aquil·les troba que ja n’hi ha prou i surt, veloç com ell sol, al seu encalç. I no li costa gaire, al fill de Peleu, arribar fins on era la tortuga quan ell ha començat a córrer. Però ves, en aquesta estona, certament breu, la tortuga ja ha avançat un poc més. I quan Aquil·les torna a arribar, en un no res, allà on era la tortuga fa un instant, aquesta ja s’ha tornat a moure, i Aquil·les, l’escollit dels Déus, continua al darrere.

Fins que de sobte un pensament il·lumina al diví Aquil·les. Podria ser, pensa el pèlida, que una sèrie infinita tingués un límit finit. Això és, que la suma d’infinits termes (les miques que Aquil·les triga a arribar fins on era la tortuga en l’instant anterior) tingui un resultat finit. I amb l’optimisme de qui ha descobert la sopa d’all, Aquil·les fa la passa definitiva, la passa que el porta a traspassar el límit finit d’una successió infinita; a avançar d’una vegada per totes a la tortuga, i a guanyar aquesta maleïda cursa.

A guanyar si no fos... si no fos que la tortuga, en veure’s superada, alça el cap, estira el coll tant com pot, i clava queixalada al peu, al taló d’Aquil·les, i continua, xino xano, deixant al seu darrere a un Aquil·les sancallós, que res pot fer per evitar la paradoxal (inevitable) victòria d’una tortuga.

Kyo no kakimono (II)

Avui presentaré un relat d’estructura clàssica, això és, amb un inici on es presentaran els personatges, una part central on es desenvoluparà la narració, i una conclusió (no exempta de moral) on tothom quedarà retratat. Només em permetré la llicència d’alterar l’ordre canònic, doncs deixaré el desenvolupament dels fets (la trama com si diguéssim) per al final. Dit això, començo.

Els personatges són, principalment, tres. La senyoreta/senyora/divorciada/difunta E.B., el senyor/divorciat/vidu G.I., i el major/difunt C. Hi ha altres personatges menors (com els pares d’E.B., els amics de G.I., la dona de C., i d’altres encara més menors) que enriquiran l’acció, aportaran matisos, exerciran de contrapunt... en fi, totes aquestes coses que fan els personatges dits secundaris. Ara, però, fora enutjós fer una relació extensa, i ja aniran apareixent tots en el seu moment, quan convingui.

La conclusió del relat és trista, com trista és la vida (diuen). E.B., rebutjada per la societat benestant, mor prematurament (acollida pels seus pares a la vella casa familiar) a causa d’una malaltia respiratòria que es veu agreujada per un deshonrós divorci; G.I., un cop acomplert el seu deure i salvaguardat el seu honor, resta vidu i infeliç per la resta dels seus dies, tot i la seva reeixida carrera professional; i C també mor, deixant a la seva família desemparada, víctima d’un tret disparat per G.I. en un duel a pistola.

I la trama... la trama... però és necessària la trama?

Kyo no kakimono

L’article d’avui serà enlluernador, cristal·lí. D’una prosa exacta (talment el tall del cirurgià) i amanyagadora, com la llum del capvespre. La paraula, sempre justa, lliscarà vellutada, d’una absoluta bellesa, per les intimitats de la consciència fins fer-se eterna.

L’article d’avui serà enlluernador, cristal·lí. Les paraules colpiran tant al lletraferit com a l’indiferent. I viuran al cor de tots i cadascun dels lectors, acompanyant-los per sempre més, donant-los consol en l’infortuni i encoratjament en el desànim.

L’article d’avui serà enlluernador, cristal·lí. Anirà en boca de tots i de tothom. Els diaris n’aniran plens i les televisions també: matí, tarda i nit. Enlairarà a l’home del carrer, il·luminarà a l’erudit, i Déu (nostre senyor) el venerarà.

L'article d’avui, però, ja l’escriuré un altre dia, ja l’escriurà algú altre.

Ichi, ni, san, yon, go, roku, nana, hachi ...

Aquil·les, sabedor de la seva superioritat, dóna un bon avantatge a la tortuga. I la tortuga, conscient de les seves limitacions, s’afanya tant com pot, cames ajudeu-me. Fins que Aquil·les troba que ja n’hi ha prou i surt, veloç com ell sol, al seu encalç. I no li costa gaire, al fill de Peleu, arribar fins on era la tortuga quan ell ha començat a córrer. Però ves, en aquest temps, certament breu, la tortuga ja ha avançat un poc més, i Aquil·les encara és al darrere. I quan Aquil·les torna a arribar, en un no res, allà on era la tortuga fa un moment, aquesta ja ha avançat un pel més, i Aquil·les, l’escollit dels Déus, continua al darrere. Etcètera.

I tot perquè Aquil·les, i els grecs, i Zenó d’Elea, desconeixien els dits nombres irracionals. Desconeixien que una sèrie infinita pogués tenir un límit finit, això és, el punt en què Aquil·les avança d’una vegada per totes a la tortuga.

Perquè, d’haver-ho sabut ... hagués corregut mai Aquil·les rere una tortuga?

Tetsugakusha

No he llegit a Aristòtil. Ni a Berkeley, però si, ai las, a Bakunin. Tampoc he llegit a Cioran. Ni a Descartes, però si a Derrida i a Davidson. No, en realitat no he llegit a Derrida, només ho he intentat, i a Davidson no l’he entès gaire. Tampoc a Ellull, que no sé qui és. No he llegit a Foucault ni a Fukuyama. No he llegit a Galielu. Tampoc a Habermas, ni a Hegel, ni a Heidegger, ni a Hume. Bé, a Hegel un poc. Tampoc he llegit a Ibsen, que potser no hauria de ser aquí, però que hi farem. He llegit a James (poc, poquíssim) i a Jünger, però com a novel·lista. No he llegit ni a Kant ni a Kierkegard. Tampoc a Locke ni (encara) a Lucreci. Ni a Maquiavel ni a Mill. Tampoc a Nietzsche. Ni a Ortega, que sembla ser que era espanyol. He llegit a Plató, però no a Pascal, ni a Popper. Ni a Quine, epistemòleg naturalista, diuen. No he llegit a Russell, però si a Rorty, amb gran entusiasme. No he llegit a Sartre, ni a Schopenhauer, ni a Sòcrates, que sembla que no va escriure res. Tampoc he llegit a Tales, el de Milet, però qui ho ha fet?. No he llegit a Unamuno. Si que he llegit a Voltaire, però no a Wittgenstein. Ni a Xarrié, teòleg i predicador que he trobat a l’enciclopèdia. Ni tampoc a Yamaga, inspirador del bushido. I, per acabar, tampoc he llegit a Zenó, Zenó de Cition, pare de l’estoïcisme.

Mizu

... fins que de sobte em desperto panteixant, angoixat. Però no puc recordar res del somni, del malson que m’ha fet despertar. Al meu costat la meva companya dorm, i jo em començo a sentir la gola seca. Sense fer soroll m’aixeco del llit i vaig a la cuina, obro la nevera, i m’omplo un got d’aigua que bec a poc a poc, a plaer. Tot seguit, ja més relaxat, em prenc un segon got (també ple fins d’alt) i un tercer, només a mitges, doncs l’ampolla ja és buida. No passa res, sense adonar-me que ja he begut molt agafo una altra ampolla de la nevera (potser amb més pressa de la necessària) i començo a beure a galet, sense pausa, fins que buido el litre i mig d’aigua. Però per més aigua que bec continuo assedegat, talment la gola em cremés. A la nevera, però, ja no hi han més ampolles, així que n’agafo una del rebost, que començo a beure amb fruïció, més per necessitat que per gust, doncs a mi m’agrada l’aigua freda, no pas natural. Però ja ho he dit, no bec per gust, per plaer, sinó per necessitat, talment l’aigua em fos tan imprescindible com l’oxigen. O més. Ja em dec haver begut prop de cinc litres, però la set se’m fa insuportable així que deixo de beure, talment la gola se’m desfés sota l’acció d’algun àcid que només l’aigua pogués neutralitzar. Panteixant de nou agafo una segona ampolla del rebost, que buido amb desesperació, doncs ara ja ho sé, m’hi va la vida; i tot seguit una tercera ampolla, i una quarta. I si no agafo una cinquena és per què no n’hi han més, d’ampolles. Amb la mirada d’un foll, tremolant, suant a raig, cerco desesperadament. Sense saber com em trobo amorrat a l’aixeta de l’aigüera (en una posició inversemblant), mentre l’aigua em regalima galtes avall, amb la seguretat més absoluta que si deixés de beure, ni que fos per un instant, moriria enmig dels dolors més esgarrifosos. Com així és ... doncs de sobte m’entra aigua al nas i, estossegant, haig de deixar de beure per poder respirar per la boca. És just en aquell instant que noto com la gola se’m desfà, com les cèl·lules deixen d’existir, com la sang m’esclata en bombolles de vapor, com tot al meu voltant desapareix; fins que de sobte em desperto panteixant, angoixat. Però no puc recordar res del somni, del malson que m’ha fet despertar. Al meu costat la meva companya dorm, i jo em començo a sentir la gola seca. Sense fer soroll m’aixeco del llit i vaig a la cuina, obro la nevera, i m’omplo un got d’aigua que bec a poc a poc ...

Asterio-san wa donata desu ka (II)

El bronze de l’escut es trenca en mil bocins en rebre la terrible envestida. Teseu resta mig estabornit, i per primer cop des de l’inici del desigual combat es pot llegir la por en els seus ulls. Una por que el fa protegir-se, instintivament, amb el tall del glavi, brandant follament la curta espasa davant del monstre, el minotaure, que ignorant de tot es torna a abraonar sobre la seva presa. Però l’envestida es veu frenada pel bronze que occeix (potser per atzar, potser guiat per la mà protectora de Posidó) el coll de la bèstia, d’Asterió, que ferit aixeca la testa cap al cel i mugeix, una, dues i tres vegades, abans de caure ferit de mort sobre el terra polsós; lluny d’un Teseu que resta arraulit, panteixant, sense gosar aproximar-se, no fos cas que d’un cop de testa el moribund minotaure encara l’embanyés.

Un any (o tres, o nou) ha vagat ja Teseu pels passadissos sense fi del laberint, un cop perdut el fil alliberador. Un any (o tres, o nou) alimentant-se amb la carn pútrida del minotaure, bevent les escorrialles d’una pluja no sempre generosa. Un any (o tres, o nou) fins que torna a sentir veus humanes, la de set nois i set noies, el tribut d’Atenes. Un any (o tres, o nou) fins que es llença, abillat amb el casc que ha confeccionat amb les banyes del minotaure, contra els nouvinguts, que espaordits pel monstre imaginat no ofereixen (ni avui, ni mai) cap resistència.

Chotto matte kudasai

Marxo, que tinc molta pressa, dic. I surto del despatx escales avall, sense temps per perdre esperant cap ascensor. Ja al carrer enfilo el camí de casa a grans gambades, i cada cop que veig algú al meu davant accelero el pas, talment fos un marrec, per mirar d’avançar-lo abans d’arribar al xamfrà. I creuo amb els semàfors en vermell, esquivant els cotxes, doncs ja ho he dit, no tinc ni un segon per perdre, avui.

Un cop a casa no malbarato ni un instant. Mentre s’escalfa l’aigua per coure les verdures passo el llom de salmó per la planxa; em buido les butxaques i em trec el rellotge; paro taula i m’omplo el got d’aigua; netejo el préssec que prendré per postres i agafo el pot de les avellanes. Ho torno a repetir, ni un segon per perdre, avui.

I finalment, un cop els plats són al rentavaixelles i he passat un drap humit pel taulell de la cuina, m’assec al sofà amb tota comoditat i em disposo a deixar passar el temps, al llarg de tota la tarda, sense fer res, res de res, absolutament res, doncs, per si no ho havia dit, avui no tinc ni un segon per perdre.

Nan-ji made desu ka

- Sí, perquè has dit que jo encara era tan jove. És clar que encara sóc jove. Però no importa. En aquells dies encara feliços Innstetten solia llegir-me al vespre en veu alta; tenia molts llibres, i en un dels llibres hi deia que a algú l’havien cridat quan estava sopant i tothom a taula estava molt animat. L’endemà va preguntar què havia passat després, i li van respondre "Encara es va parlar molt, però no s’amoïni que no es va perdre gran cosa." Mira, mamà, aquestes paraules se’m van quedar gravades, no et perds gran cosa quan et criden i t’has d’aixecar de taula abans d’hora.

diu Effi (Briest), escriu Fontane.

Havia passat un mes, i el setembre ja s’acabava. Feia bon temps, però la vegetació del parc ja tenia moltes clapes grogues i vermelles, i d’ençà de l’equinocci, que havia portat tres dies de tempesta, hi havia fulles escampades arreu. A la rotonda s’havia produït una petita modificació, el rellotge de sol ja no hi era, i al seu lloc des d’ahir hi havia una làpida blanca de marbre, amb una inscripció que només deia "Effie Briest", i a sota una creu.

prossegueix poc després (molt poc després), Fontane.

Yomimasen ka

Amb el llibre a les mans perdo tot contacte conscient amb el meu cos i el món físic que l’envolta. El temps resta aturat i, en conseqüència, la Terra deixa de girar al voltant del sol, de rotar sobre el seu propi eix. I amb la Terra, tot i tothom resta també aturat, doncs sense temps cap moviment és possible.

I així, fora del temps, s’escolen les pàgines, una rera l’altre. No llegeixo a poc a poc, ni tampoc de pressa. Ni molta estona, ni poca. Sense temps res de tot això té sentit. Només llegeixo, sense pausa, sense aturador.

Què no havíem de marxar?, diu de sobte una veu, la de la meva companya, suposo. I a la veu l’acompanya un petit sotrac, talment la Terra comencés a rotar de nou. I incrèdulament, mentre l’aire torna a moure les cortines, m’aixeco de la butaca, deixo el llibre sobre la taula, i em pregunto on soc.

Toshitake Shinohara (II)

Pres d’un inexplicable optimisme cerco (un cop més) Toshitake Shinohara a Google. I a l’atzar punxo l’onzena pàgina de resultats i trio el primer enllaç on llegeixo, tot seguit, el nom desitjat. I arribo a una estranya i simplísima web finesa a on sembla que es venen cd’s de segona mà. I dins la web cerco de nou per Toshitake Shinohara. Hi trobo un cd i l’intento comprar, però em diuen que m’haig de registrar. Em registro, doncs, i torno a buscar el cd. I ara si, el compro, i em diuen que val 4,90€, més 3€ de despeses. I els hi dono un número de targeta de dèbit i rebo un e-mail de confirmació. I els hi responc amb la meva adreça complerta, car quan m’he registrat no m’han demanat ni a quin país hi visc, ni a quina ciutat. I via web comprovo que ja m’han carregat els 7,90€. I torno a buscar a la web i ja no hi trobo el cd, car sembla que només en tenien un, el que jo ja he comprat. I set dies després (avui) em trobo a la taula del menjador de casa un sobre provinent de Finlàndia. I l’obro. I trobo un cd, Japanilaisia Lauluja (en japonés Nihon no uta, en català cançons japoneses). I poso el cd al reproductor de cd’s i escolto, de nou, la veu de Shinohara, Toshitake Shinohara, a Yuki no furu machi o.

Oji-san desu ka, oigo-san desu ka

És fluix, és fluix (em deia); no té fibra. Li repugna tot esforç. Serà, si no muda radicalment de geni, un mort en vida... res més que un mort en vida. Un paràsit de la societat... un inútil per ell i pels altres. Un dels éssers més roïns que tenen la desgràcia de néixer... un míser dragafortunes

....................................................................diu l’oncle.

L'oncle és un coet. A ell, el remenament, el ficar-se en tot, el deixar en tot la seva empremta, li és mitja vida... A mi, en canvi, la seva manera d’ésser em fa rodar el cap... ¿Què se’n treu de sofrir i maldar per aplegar milions i més milions, si al capdavall d’haver-los fets s’ha de seguir bregant com un bastaix, fins a deixar-hi els ossos, i no t’han de servir per descansar i donar-te una mica de comoditats?...
....................................................................diu el nebot.

Escriu na Víctor Català a Cocktail, un dels relats de Jubileu, el seu darrer llibre. I jo no afegiré res més.

Kesa

Amb la llum verda intento travessar el carrer, però una moto que no respecta el pampallugueig del semàfor em fa aturar. Amb ràbia, en tenir el vehicle al meu abast, colpejo amb força a la conductora, que cau sobre l’asfalt.

Al poc em creuo amb tres nois que, al costat d'un nen que plora, estomaquen a un home. Un dels nois em comenta, escandalitzat, que l’home feia pixar al nen en un arbre. És que no hi ha manera, responc, i amb totes les meves forces etzibo una puntada a l’engonal de l’home, que comença a treure sang per la boca. Més endavant trobo a una vella estesa al terra, plorant desconsoladament pel seu gos mort. Haver recollit la merda del quisso a temps, penso, i encara gràcies que no t’han pelat a tu, porca, li crido. I ensopego també amb el cos inert d’un ciclista, que ha descobert massa tard que les voreres són pels vianants. I encara haig d’esquivar els cossos d’un parell de desgraciats que es devien pensar que el carrer era seu; i el d’un marrec apedregat pels seus companys, per ves a saber quina malesa. I mentre recordo el cas del veí del tercer primera, aquell a qui vàrem cremar viu per haver llençat una punta de cigarreta pel cel obert, m’adono, espaordit, que estic creuant el carrer amb el semàfor en vermell.

I jo mateix, abans que ningú em pugui aconseguir, amb les meves pròpies mans em trec els ulls. Aquests ulls incapaços de veure més enllà del nas, incapaços de veure el semàfor, incapaços de veure, ja, a la multitud que se m’atansa, disposada a esquarterar-me de viu en viu.

Nani o tabetai desu ka

Tàntal vaig veure també, que sofria difícils tortures
dret enmig d’un estany: li venia arran de la barba,
i ell, tot assedegat, no podia copsar-lo per beure;
cada vegada que el vell s’ajupia amb les ganes de l’aigua,
se li perdia, xuclat, i veia aparèixer la terra
negra entorn dels seus peus; i un déu l’havia eixugada.
I arbres de tofa escampaven llur fruit per damunt de sa testa,
pereres i magraners, i pomeres d’uns fruits que relluen,
figueres de dolçor i oliveres plenes d’ufana;
sempre que el vell dreçava les mans per cor de tocar-hi,
els hi arborava el vent fins a dalt dels núvols ombrívols.

diu Ulisses, segons Homer, tradueix Riba.

Imaginem, però, que per un estrany atzar Tàntal aconsegueix, per fi, veure ateses les seves pregàries i pot menjar, a cor que vols, les sucoses fruites; i no només les fruites, també un anyell ben rostit i un capó farcit de dolces prunes; i el millor dels priorats, garnatxa i carinyena amb sis mesos de roure francès, per beure; i saborosos formatges de llet de cabra, i panses i nous, i un sorbet de cítrics (que diuen ara) per tirar avall; i un pensament de grappa, seca i forta, que ajuda a pair, diuen també. I en acabar i demanar el compte, el cambrer (fent una reverència) li diu que no, si us plau, que el senyor està convidat. Convidat avui i convidat demà, i demà passat, a dinar i a sopar, i també al ressopó, i si vol a esmorzar i a berenar, per sempre més, per tota l’eternitat. I no, no cal que s’aixequi de taula, el senyor, que tot seguit, d’immediat, li portaran la sopa, de tòfona, i dues perdius estofades, amb una reducció d’alguna cosa.

O potser, millor, deixem a Tàntal, a tothom, en pau.

Sumimasen

D’aquí uns pocs dies tot aquell que ho desitgi podrà exercir el seu dret (dit democràtic) al vot, això és, a triar entre el blanc o el negre, el sí o el no. Pels indecisos hi ha l’opció del vot en blanc o nul, i pels indiferents l’abstenció.

L’objecte del referèndum, car d’un referèndum es tracta, és el text de la Proposta de Reforma de l’Estatut de Catalunya aprovat pel Ple del Congrés el passat trenta de març d’enguany. El text es pot llegir a la web de la Generalitat de Catalunya, que ofereix tot un monogràfic dedicat a l’Estatut. La lectura del text, però, no és ni breu ni plaent, i molt menys entenedora. És potser per això que els nostres bons governants han fet una guia de lectura, una mena de resum comentat, que no només ens fa accessible el text, sinó que ens orienta alhora de fer una correcta, sostenible i progressista interpretació. Finalment, com a cirereta del pastís, ens ofereixen una comparativa entre les clares mancances del text vigent, i les indubtables virtuts del nou text.

El que inexplicablement (o no) no hi ha, enlloc, és el text de la Proposta de Reforma de l’Estatut de Catalunya que un llunyà, molt llunyà, trenta de setembre de 2005, aprovà, per una amplíssima majoria, el dit Parlament de Catalunya.

Buna no mori

En el darrer tram de pujada el camí és incert. Les fites, però, són abundants i em porten sense cap entrebanc fins a la carena, on faig una breu pausa. Continuo carena enllà, davallant mandrosament per esteses de prats fins arribar a un coll, un collet, el de la Creu Malosa. Allà m’endinso, per un estret corriol, en l’obaga d’una fageda.

De sobte resto envoltat pels faigs. Camino a grans gambades enfonsant els peus en una catifa de fulles ovades, sinuades, agudes i ciliades ben humides, en plena putrefacció. Al meu davant els troncs d’escorça llisa, grisenca; i al meu damunt l’espurneig diamantí propi de les darreries d’abril, que filtra la llum del sol. A la fageda els sons propis del bosc m’han abandonat, talment fos a l’Hades. Però de cop començo a sentir una remor d’aigua que trenca el silenci, i al costat del camí descobreixo un petitíssim rierol, no més que una pixarada d’aigües sense màcula, que brolla del no res.

Ara ho sé. Aquest cop sí que he creuat la frontera. Esglaiat m’aturo i adreço una silent pregària als Déus, a mi mateix, demanant, endebades, que el camí em porti fins al cor de la (sic) forest, a un laberint sense fils on resti perdut per sempre més. O fins que algú trobi, per atzar, sota les fulles, alimentant la golafreria dels dípters necròfags, les restes pútrides, tant de bo incognoscibles, del meu cos mortal.

Kenchikujutsu

De primer parlem de com sanejar un arrebossat fet amb morter de calç (un tema, ho reconec, poc interessant). Ràpidament, però, passem a parlar del nostre col·legi professional, és a dir, a criticar la institució i als que hi treballen, una colla d’ineptes. Al poc no tenim prou amb el col·legi i afegim al sac als companys de professió (coneguts i desconeguts) que encara són més ineptes (tots, sense excepció). I pitjor encara els que foren els nostres professors, uns mediocres sense cap criteri, uns creguts que devien la seva cadira a l’amiguisme més menyspreable. Ja escalfats carreguem amb malvolença contra els arquitectes estrella del moment: amb foc als ulls ataquem les darreres obres (i també les primeres) del difunt Miralles i embogits ens hi pixem, a plaer, sobre Gehry i les seves excrescències. Les estrelles, però, són efímeres i no triguem a abraonar-nos, enfollits, sobre els grans mestres, car J opina (amb tota la raó) que Mies no tenia ni p... idea, tot i que intenta salvar a Wright i a Aalto davant el meu estupor, que fa que m’embarbussi proferint insults contra Aalto i les seves mones de pasqua. Finalment, i per fer via, acabem criticant a la humanitat en la seva totalitat.

Si que has trigat, hem diu la companya quan arribo a casa. És que m’he trobat a J al gimnàs i hem estat parlant, responc, i ja saps com és, afegeixo, un pesat que ja m’era antipàtic quan estudiàvem. A més no hi ha qui l’aguanti, sempre criticant a tothom, quan ell no en té ni idea, d’arquitectura. Un mediocre, és el que és. I un inútil, i un poca-solta. I un ...

Totemo okii desu ... ka

Avui, com ahir, com sempre... m’he creuat amb innombrables desconeguts. Amb alguns, pocs, he intercanviat alguna paraula. Amb la majoria, però, només silenci. Alguns potser m’han vist, pocs em deuen haver mirat, i per la resta dec haver estat del tot transparent.

Cap d’ells ha intuït o ha sabut veure que jo sóc un tipus sensacional. Que la meva discreció amaga un esperit noble i cultivat, que darrera el meu posat sorrut hi ha un cor alegre i generós. I que sóc, per sobre de tot, de tots i de tothom, l’escollit dels Déus, el favorit de Zeus, que m'ha reservat, com a Aquil·les, la glòria per sempre més.

I han passat pel meu costat com si res, talment jo només fos el que sóc, un mortal més... com ells, com tothom.

Nazo (III)

La vida és curta i els llibres són molts, masses. Escollir què llegir, doncs, no és una feina menor ni, ai las, fàcil. Encara menys quan tens pocs anys, la llibreria més important que conèixes és la del Corte Inglés, i l’entorn no acompanya.

En aquestes condicions qualsevol referent és bo. I el meu primer referent fou (a principis dels noranta) una col·lecció d’Edhasa, Clàssics moderns, a cura d’en Francesc Parcerises (gràcies). Allà vaig descobrir autors com J.M. Coetzee, T. Mann, V. Wolf, J. Joyce, S. Plath, J.K. Huysmaus, H. Hesse, K. Mansfield, V. Nabokov, J.D. Salinger ... Fins que arribà el malaurat dia en què Edhasa es va vendre la col·lecció a Proa, que la va malmetre amb autors certament dubtosos, com ara el senyor Coelho.

Orfe, em vaig aixoplugar sota el paraigua protector del senyor Vallcorba, a Quaderns Crema. Els inicis foren prometedors, però trobar-me amb un tal Torrent, de nom Ferran, em feu dubtar. Afortunadament, però, vaig perseverar, i el senyor Vallcorba em va anar descobrint, al llarg dels anys, a autors que altrament potser no hagués ensopegat mai, com ara S. Mrozek, E. de Queriós, S. Zweig, W. Gombrowicz, I. Kertész, G. de Maupassant, M. Zgustova, A. Polgar, M. de Assis, F. Trabal, A. Gide, i, per damunt de tots, al gran R.W, al grandíssim R.W. d’Els germans Tanner, i d’El quadern de Fritz Kocher, però, sobretot, a l’incommensurable R.W. de Jacob von Gunten.

Nazo (II)

Tot va començar l’any 1992. La Vanguardia, algun dia indeterminat abans del vint-i-dos de maig, publicava una entrevista al gran novel·lista Pere Calders. Sí, ho sé, Pere Calders és recordat com un gran contista, però per mi Calders és, per davant de tot, l’autor de Ronda naval sota la boira, una senyora novel·la. En l’entrevista Calders parlava, entre d’altres temes que òbviament no recordo, d’un escriptor italià, Massimo Bontempelli, en els termes més elogiosos.

Pocs dies desprès jo ja havia llegit, amb gran satisfacció, tres llibres del senyor Bontempelli: Gent en el temps, La dona dels meus somnis i La vida intensa. I a partir d’aleshores, sempre que visitava Laie, regirava la prestatgeria d’autors italians per si de cas tenia la sort de trobar algun llibre més del senyor Bontempelli. I finalment, dos anys desprès, els Déus em van somriure i vaig trobar una novel·la, El desert dels tàrtars. Si fins i tot a la contraportada se citaven unes paraules de Pere Calders: ... però la forma, en aquest cas, té una importància decisiva. Dino Buzzati se’n serveix amb una mestria admirable... El drama del tinent Drogo conté tota la tristesa d’una vocació absurda: una vida sencera dedicada a un atac que no s’acaba de produir mai i que, quan s’esdevé, ja no queda vida...

Dino Buzzati? I qui era Dino Buzzati? M’havia confós i, per proximitat alfabètica, havia agafat un llibre d’un tal Buzzati, un senyor del tot desconegut per mi. Però com no podia ser altrament el vaig comprar, i pocs dies després ja l’havia llegit, presa d’un entusiasme fora mida. I des d’aleshores, quan regiro la prestatgeria d’autors italians, ja no tinc ulls ni per Bontempelli, ni Calvino, ni Calasso, ni Svevo, ni Moravia, ni Pirandello, ni ningú més; car només cerco, endebades, al senyor Buzzati, Dino Buzzati, com bé va endevinar la senyoreta Lola .

Nazo

Potser un cop al mes, a vegades més, visito la pàgina web de l’Agència Espanyola de l’ISBN a la recerca d’alguna novetat editorial en català de dos autors concrets, R.W. i D.B.. Tot i que no tinc autors de culte i el meu ventall de lectures és força eclèctic, potser massa, tinc una certa debilitat per aquest parell. Potser (si és que fa falta trobar algun motiu) per la poca, poquíssima, obra que tenen traduïda a la nostra llengua.

El penúltim cop que vaig visitar la web el resultat fou desolador. No només perquè, com és norma, no hi havia cap nova edició, sinó perquè una gran novel·la de D.B., probablement la seva gran novel·la, es trobava esgotada. Vaig restar desolat... és possible viure en un país a on no es pugui trobar la gran novel·la de D.B. en una llibreria?. Afortunadament, però, la vida és possible, car en la darrera visita que vaig fer a la web vaig veure que el llibre havia estat reeditat.

I ara que arriba Sant Jordi, el mateix Sant Jordi que fa dos anys ens portà el miracle d’un nou recull de contes de D.B., proposo un joc. A veure, immerescuts i escassíssims lectors, si endevineu de quins dos autors parlo. Qui és (o era) R.W.? I qui era (o és) D.B.? I ja posats, la cirereta del pastís, quina és la novel·la reeditada?

Senshu Lisboa ni imashita

Os homens não choram!. Crida en portuguès, car som a Lisboa, el conductor del tramvia a través de la porta oberta, mentre els passatgers pugen o baixen del vehicle. I l’infant, el mateix infant que fins fa un moment era un mar de llàgrimes, tot i les manyagueries de la seva mare, es mira al conductor i estronca, de totes totes, el plor; potser avergonyit, potser intimidat per l’autoritat que als seus ulls té tot un conductor de tramvia.

Os homens não choram? Que potser no va plorar Orfeu la mort de la seva estimadíssima Eurídice? Que potser el plor d’Orfeu, convertit en cant, no va despertar la pietat dels Déus? No va aturar, ni que fos per un instant, el rodolar de la roca de Síssif? No va apaivagar la fam i la set de Tàntal? No va conhortà el suplici d’Ixiò? Que potser no va entendrir Hades i Persèfone fins a fer-los accedir, inútilment (i què?), al retorn d’Eurídice al món dels vius?

Deixem, doncs, que els homes plorin, i admirem la bellesa de la seva, de la nostra, desgràcia; del seu, del nostre, lament.

Do-yobi no asa

Assolir la invisibilitat, esdevenir invisible a ulls del proïsme, fora, verament, superb. No pas per la impunitat que assolirien els nostres actes, ni per les portes, totes, que ens romandrien obertes, no; sinó per l’oportunitat, incerta potser, però possible, de fer-nos escàpols de les inevitables(?) complicitats amb un món d’una lletjor, d’una brutor, anihiladores. Romandre vius, si, però a la vegada innocents.

Assolir la invisibilitat, esdevenir invisible a ulls del proïsme és, però, del tot impossible. Com a molt, i amb gran esforç, assolirem, potser, la qualitat del discret, la discreció, que no és poc.

Watashi no uchi

Per culpa d’en Newton i de les seves teories, el tendal que tenim al pati de casa és tot ple de petites cremades. Resulta que tot sovint els veïns dels pisos de dalt surten a fumar a la galeria i, en acabar, llencen la punta del cigarret al buit. Aleshores la gravetat fa la resta i la burilla cau al nostre pati, d’habitud al tendal, i el socarrima.

Fins que un dia vaig deixar una nota a les bústies. Allà explicava als veïns qui fou l’Isaac Newton, enunciava la llei de la gravitació universal, explicava la seva formulació matemàtica i les seves conseqüències pràctiques i, finalment, els pregava que, en cas de ser del tot imprescindible (pel motiu que fos, en això no m’hi ficava) llençar les cigarretes al buit, almenys les apaguessin abans.

Vist l’èxit aclaparador de la iniciativa (oli en un llum) he pensat que podria escriure unes quantes notes més. I per començar n’escriuré una adreçada a mi mateix, a on em recordi, d’una vegada per totes, que en aquests temps post(post)moderns tothom va de bòlit, i altres coses tenen a fer, que no llegir els meus insignificants maldecaps domèstics.

Kino shibai ni ikimashita

No tinc simpatia per la figura d’Antígona, filla incestuosa d’Èdip i Iocasta, germana d’Ismene, Etèocles i Polinices, neboda de Creont. No crec en els seus arguments i m’atemoreix la seva determinació, el seu coratge, la seva follia. Com no tinc simpatia (però si admiració) per Sòfocles, un vell xaruc temorós dels nous temps, dels temps dels homes, que ens vol entabanar amb el seu maniqueisme, amb la seva pietat (en tant que devoció a les coses santes), amb els seus Déus que, en definitiva, fan a l’home culpable pel sol fet d’haver nascut.

La meva pietat (en tant que sentiment de dolor que suscita la desgràcia dels altres) és la d’Eurípides. De l’Eurípides rebutjat per Nietzsche, de l’Eurípides de Les Troianes, de l’Eurípides del plor d’Andròmaca per l’assassinat del seu fill, del seu fill innocent, car els homes naixem innocents.