Kūsō (II)

Un cop més, quan escric que somio que m'empaiten, no vull pas dir que hagi somiat que m'empaitaven. Encara menys el contrari, que no hagi somiat que m'empaitaven, ni tampoc que hagi somiat que no m'empaitaven, ni per acabar amb totes les combinacions possibles, que no hagi somiat que no m'empaitaven. Un cop més, quan escric que somio que m'empaiten, escric ficció. I escric ficció tant si he somiat que algú, tal vegada un indi malcarat que respon al nom de Joe, m'empaitava, com si no.

Kūsō

Somio que m'empaiten, i encara que aquell que somio ser pugui ser un paranoic, no pas per això no l'empaiten. M'empaiten, doncs. Qui o perquè tant és, i em trobo corrents per un vaixell que remunta el Mississipí. I salto sobre un esquifit rai perseguit per un indi malcarat que respon al nom de Joe, i m'endinso en una cova, tota foscor, fins que de sobte, en ensopegar amb qualsevol obstacle, caic al buit, i al llarg d'un temps que es dilata un sol pensament em pren amb força, despertar abans de l'inevitable patac. I desperto, és clar, amb un sotrac que també desperta a la meva companya, que dormia al meu costat aliena als meus malsons. Passa res? em pregunta. Res, només somiava que m'empaitaven, responc, però ella ja dorm de nou i jo resto desvetllat, i a cada segon que passa el somni se'm fa més llunyà, fins que l'oblido del tot, i agafant el portàtil de sota el llit començo a escriure, tot recordant aquella frase atribuïda a Mark Twain, que jo sigui un paranoic no vol dir que no em persegueixin.

Koko ni kimasu

Pres per l'habitud, disposició relativament estable tendent a reproduir els mateixos actes i assolida per l'experiència, actuo d'esma, aturant-me davant el llum vermell dels semàfors, tombant per la cantonada adient, evitant els obstacles que es troben al meu pas, butxaquejant per trobar les claus... fins que de cop resulta que enlloc de ser allà ja sóc aquí, còmodament assegut a la meva butaca, sense que els sentits m'hagin tramés cap dada del necessari desplaçament, doncs bé era l'habitud, la benvolguda habitud, imprescindible i sempre estimada, qui s'encarregava de l'enutjós món exterior, restant tot jo, un cop més, profundament abstret en la niciesa del meu pensament.

Kochira wa Laughton-san desu ka

Charles Laughton fou un molt bon actor, el millor, segons Billy Wilder, i també un extraordinari director de cinema, per molt que només arribés a dirigir un film, The Night of the Hunter, que fou un estrepitós fracàs de públic i de crítica en el seu moment, l'any mil nou-cents cinquanta-cinc. Set anys després Laughton morí a Los Angeles per causa d'un mal lleig. I enguany, quaranta-sis anys després de la seva mort, Laughton ha tornat a actuar davant de la càmera sota el pseudònim de Christian Friedel en la darrera pel·lícula de Michael Haneke, Das weiße Band, un prodigi, esdeveniment que té quelcom de miraculós que excedeix els límits naturals, com feia anys que no en veia cap.

Kioku desu ka, yume desu ka

Recordar, representar-se en la ment alguna cosa passada, és, probablement, la manera més satisfactòria de deixar passar el lapse diari de temps comprés entre la sortida i l'entrada al son, estat fisiològic durant el qual la consciència i la voluntat resten suspeses. Llàstima, però, que per recordar primer calgui viure, en necessitar el record d'algun substrat on alimentar-se. Encara sort que gràcies a la lectura, i més a la relectura, podem evitar l'enutjós tràmit de viure sense, per això, renunciar a la viva satisfacció que dóna el record, el record d'allò que hem llegit, o que creiem haver llegit, que potser no arriba a l'encís d'allò que somiem, però que deu n'hi do.

Tōri

Vorada i rigola són els dos elements que en un carrer acostumen a separar la vorera de la calçada, els vianants dels vehicles. A la ciutat de Barcelona la vorada és feta de peces de vint centímetres d'ample per vuitanta de llarg i vint-i-cinc d'alçada de pedra granítica serrada i flamejada, i és l'element que permet fer el canvi de cota entre la vorera, amunt, i la calçada, avall. Al seu costat la rigola és feta de peces prefabricades de formigó blanc de vint per vint o de trenta per trenta, sempre de vuit centímetres de gruix, i serveix per definir la rasant de l'asfalt. Les peces de vint per vint tenen la pega que l'embornal que ha de recollir l'aigua de pluja, i que acostuma a estar en línia amb la rigola, fa trenta centímetres d'amplada, restant aleshores deu centímetres dins de l'asfalt, essent la seva col·locació poc polida. En canvi, la de trenta per trenta té l'inconvenient, segons els responsables de pavimentació de l'ajuntament, de trencar-se més que no pas la de vint per vint, tot i que si es fixen en algun carrer veuran que les peces de vint per vint tampoc són indestructibles. Afortunadament els criteris de l'administració gaudeixen de la virtut de la volubilitat, i tan fàcil és trobar carrers enrigolats amb peces de vint per vint com de trenta per trenta.

Només afegir que em plauria no pas poc que de la lectura de les objectives dades del paràgraf anterior quedés prou clar el meu subjectiu criteri sobre quin ample de rigola prefereixo, si vint o trenta centímetres, i els convido a que s'ho prenguin com una pregunta: quin ample de rigola prefereixo?

Kochira wa Cassandra-chan desu

Amb quina complaença rius dels propis mals
i fas un càntic... que desmentiràs potser!

Cassandra era molt bella, tant, que fins i tot Apol·lo li oferí el do de la profecia a canvi del goig de gaudir del seu cos. Però un cop cobrat el preu Cassandra refusà al déu, que despitat la maleí, i encara que no li llevà el do de la profecia la condemnà a que mai ningú no cregués les seves paraules. Fou doncs, endebades, que arribat el moment Cassandra advertí als seus conciutadans de la desgràcia que portaria Paris a la ciutat, o de la guerra que vindria amb Helena, o dels guerrers que farcien el cavall de fusta abandonat enfront les muralles. Amb l'ensulsiada final Cassandra fou violada per Àiax Lòcrida, per molt que cercà refugi al temple d'Atenea, i donada a Agàmemnon en concubinatge, de qui parí dos fills. Finalment trobà la mort a mans d'Egist, amant de Clitemnestra, esposa d'Agàmemnon, quan aquest assassinà al rei de Micenes per velles rancúnies que ara no venen al cas.

És que Cassandra no pogué veure el seu propi futur, o és que ni tan sols ella cregué en les seves pròpies paraules? o potser, tal com diu el vers d'Eurípides a les Troianes, res de més complaent que la pròpia desgràcia.

Keigoku

En la situación de los campos, los seres humanos siempre dejan de ser seres humanos; los campos se crearon con esta finalidad, llegeixo a Koba el temible, de Martin Amis, que cita Varlam Xalàmov, autor dels Relats de Kolimà.

No és el primer cop que llegeixo aquest raonament, que el gulag, o el lager, tant és, foren creats amb el propòsit d'igualar en ignomínia a víctimes i botxins. A si això és un home, de Primo Levi, ja s'explica com eren els propis interns els que feien de carcellers, i com a canvi d'algun número més en la rifa de la supervivència no s'estalviaven cap crueltat. O a l'informe de Brodeck, de Phillippe Claudel, on es mostra com sobreviure obligava a renunciar a allò que hom considera humà, en tant que solidaritat amb els altres. Però que volen, Stalin podia ser moltes coses, sobretot dur, com l'acer del seu malnom, però dubto que fos prou intel·ligent com per empescar-se aquestes subtileses, i el mateix diria del seu homòleg alemany, aquell malalt mental que gastava un bigotet ben ridícul. I més quan per a convertir una persona en un monstre n'hi acostuma a haver prou, i de sobres, amb oferir-li un plat de llenties.

Zō

I al final són els elefants, la puta estampida d'elefants de sempre, i perdonin la grolleria, com a les velles pel·lícules de Tarzàn, aquelles rodades en blanc i negre en decorats de cartró-pedra. Sí, les pel·lícules de Tarzàn, ja saben, aquelles on els blancs eren uns dolents ben dolentots i els negres una colla d'adolescents curts de gambals, i al final sempre apareixia Tarzàn, o inclús la seva mona, la Xita, al davant d'un ramat d'elefants per tal que guanyessin els bons. Ara aquells elefants han metamorfosat en espectaculars bèsties que carreguen contra els pèrfids marines que volen exterminar als nobles Na'vi, els bons salvatges de torn, per obra i gràcia del senyor Cameron. I que sí, que la pel·lícula està molt ben feta i poc importa que la història sigui maniquea, previsible de cap a peus i inversemblant tota ella, orfe d'ironia i curulla de dogmatisme. Tot això passi, doncs l'espectacle compensa i un ja sap on va, però bé s'haguessin pogut estalviar la puta estampida de sempre.

Otoko no hito

Aquest cop és a l'autobús, on em sembla reconèixer a una persona digna d'admiració en l'home que seu al meu costat, que en tot és igual a un home admirable de qui ara mateix no recordo el nom. Però tot i la meva poca memòria és tanta la semblança que no puc evitar de pensar que potser és ell mateix, l'admirable home de qui no recordo el nom, a qui tinc assegut al meu costat. El miro de reüll una, dues, tres i fins a quatre vegades i concloc que la semblança és portentosa, en cas de ser semblança. Fins i tot el seu capteniment, d'una inevitable dignitat, em recorda a aquell de qui no recordo el nom, i aleshores imagino una tercera possibilitat, que la persona que seu al meu costat sigui un perfecte imitador d'aquell de qui no recordo el nom. Per no embrollar-me més em centro en les tres possibilitats enunciades fins ara i descarto una quarta, que la semblança no sigui més que un error atribuïble a la meva malaptesa, i faig un petit resum de qui pot ser que segui al meu costat: a, una persona admirable de qui no recordo el nom, be, algú que de manera natural i involuntària en tot s'assembla a una persona admirable de qui no recordo el nom, ce, una persona que de manera artificiosa i premeditada en tot s'assembla a una persona admirable de qui no recordo el nom. Concloc que l'opció ce és la més llaminera i descarto les altres dues per irrellevants, però abans que pugui escatir el perquè de tant sospitós comportament veig com la persona que seu al meu costat, i que de manera artificiosa i premeditada en tot s'assembla a una persona admirable de qui no recordo el nom, s'alça del seu seient, em diu gràcies quan arronso les cames per deixar-lo passar, i baixa de l'autobús aprofitant que aquest és aturat a la parada que hi ha al carrer de Viladomat, pintor barroc, just per sobre de la Gran Via de les Corts Catalanes, òrgan normatiu a Catalunya entre els segles tretze i divuit.

Jūni-gatsu nijūgo-nichi (II)

Ja no em desplau que em felicitin el Nadal o que em desitgin un bon any nou. Tampoc em sorprèn, doncs tota aquesta xerrameca ja no em ve de nou i poc em costa respondre un igualment poc compromès i mal vocalitzat, estalviant-me així de pronunciar jo mateix unes paraules que res no signifiquen per a mi. Fins i tot em plau no pas poc quan algú, potser l'empleat d'una sucursal bancària o el dependent d'un comerç, un client o un conegut, tal vegada un veí, s'estalvia les fórmules habituals i s'acomiada amb un senzill adéu o a reveure, per molt que siguem a vint-i-tres, vint-i-quatre o vint-i-cinc de desembre. I és que ja no em molesta que avui sigui Nadal, Sant Esteve demà, Cap d'Any divendres vinent, i Reis el sis de gener, doncs, afortunadament, tant se me'n dóna.

Súnion ni ikimashita ka (II)

La paraula ruïna és aliena al temple grec. Fins i tot aquells que han estat més assolats pel temps no han esdevingut un cúmul de fragments esquinçats o una pila caòtica de pedres. El tambor de la columna soterrat en la sorra i el capitell arrancat posseeixen la perfecció d'una escultura conclosa, escriu, també, Zbigniew Herbert a un bàrbar al jardí, talment el senyor Herbert fos Carles Riba a Súnion o, millor encara, al château de Bierville, albirant entre la vegetació del bosc les restes del temple de Posidó, no pas una ruïna, sinó una perfecte escultura conclosa. Perilloses paraules, doncs, les del senyor Herbert, que un cop més diuen allò que més ens plau sentir.

Kirei desu

Qui ja faci un cert temps que té la gentilesa i la paciència de llegir-me potser recordarà que des d'aquí he fet un cert elogi de la infidelitat, la hipocresia i la desconfiança, virtuts que considero cabdals a l'hora de dur una vida confortable, que, com saben, és al màxim a que crec que podem aspirar. Aquestes tres qualitats, però, no acostumen a gaudir de prestigi social, i hom no acostuma a presentar-se davant dels altres, ni davant d'un mateix, titllant-se d'infidel, hipòcrita i desconfiat, per molt que tot sovint aquest sigui el seu capteniment. O no ben bé, doncs si ho proven, veuran com no és gens fàcil viure d'acord amb uns preceptes morals tan exigents, en no ser gens agradós obrar en contra dels propis prejudicis, mirar de ser amable amb els altres en qualsevol circumstància i dubtar metòdicament de tota certesa.

Kono basu wa doko ni ikimasu ka

Aquest cop imagino una història protagonitzada per dos personatges, A i Be. A és un home de quaranta i pocs anys, amb dona i fills, una feina reconeguda i ben pagada, una discreta amant i un dia a dia prou agradós. Be és una dona de trenta i pocs anys de la que no en sé res, doncs aquesta història la imagino sota el punt de vista d'A, i en no saber res A de Be, jo, el narrador, tampoc en sé res. A i Be coincideixen sovint a l'autobús. Prou sovint com per a que A primer s'hi fixi, després s'hi enllamineixi i finalment s'hi enamori. I s'hi enamori amb tanta ardor que només els curts trajectes compartits en silenci a l'autobús li semblin, a A, dignes de ser viscuts, essent la resta del seu dia, abans prou engrescador, d'una llangor insuportable. És així que A decideix abandonar a la seva dona, prescindir de la seva amant i declarar-li a Be el seu amor. Una decisió imprudent, pensaran alguns, admirable o inevitable, d'altres. Que potser Be estimarà a A? Que serà Be una persona sentimentalment lliure? Que plaurà la forma de ser de Be a A? No hagués hagut de cercar alguna certesa, A, abans de fer un pas tan decisiu? Però això, pensa A, hauria estat trair el seu amor. Ell estima Be en tota circumstància, sigui el seu amor correspost o no, i troba qualsevol sensatesa indigna dels seus sentiments. Imagino, és clar, un final trist, doncs un cop fet el primer pas, trencar amb la dona i l'amant, la continuació resulta impossible, en no tornar a coincidir A i Be de nou a l'autobús per causes que poc importen. Imagino, és clar, a A passant la resta dels seus dies a l'autobús, amunt i avall de la línia, esperant a B. I fins i tot em complac en la crueltat d'imaginar que, molts anys desprès, tots dos tornen a coincidir, sense arribar, però, a reconèixer-se. I no és estrany que imagini aquesta història assegut a l'autobús, doncs la història que llegeixo, cendra per Martina, de Pedrolo, és, potser, la mateixa.

Kochira wa Matsuhisa-sama desu

Ahir a la nit Hideki Matsuhisa va ser el nostre cuiner particular. Asseguts al seu davant vàrem veure com ens preparava petites peces de sushi prenent l'arròs amb les mans, ratllant el wasabi al moment, afegint una pinzellada de salsa de soja o una gota de llimona. Ventresca i llom de tonyina, navalla, calamar, salmó, sorell, moll, verat, eriçó, anguila, gamba... fins a una vintena de niguirizushi fets i menjats al moment amb el millor producte que hom pot trobar a la nostra ciutat i un arròs com no en recordo cap d'igual. Matsuhisa bromejava alhora que dirigia a la resta de cuiners, ocupats en donar de menjar als altres comensals, i enmig de les seves bromes i dels omakase i oishi desu que li adreçàvem, semblava viure en el millor dels mons, la cuina del seu restaurant, el Koy Shunka. Kombanwa, totemo oishikata desu, ens acomiadàrem, amb la certesa d'haver estat, per una fugissera estona, i aquest cop sí, els favorits dels Déus.

Kochira wa Guilliam-san desu ka (V)

És, doncs, per estalviar-me enutjosos maldecaps com el que acabo de narrar, que en tornar a sortir al carrer en cerca de nous personatges porto un contracte de cessió de drets sota el braç. Però cada cop que topo amb algú que em sembla adient per a protagonitzar alguna de les meves ficcions, l'aturo amb polidesa i li ofereixo l'efímera immortalitat de la glòria literària, el desconegut refusa el meu oferiment talment jo només fos que sóc, un extravagant que li fa perdre el temps. És inevitable, doncs, que recordi a l'afortunat Pirandello amb enveja, doncs a ell bé l'anaven a cercar els seus personatges a casa, i jo, en canvi, haig de sortir a empaitar-los sense cap èxit. Per consolar-me em dic que tant és, que Pirandello és mort i menjat pels cucs, i jo encara tinc la sort de viure, i sense poder-ho evitar davallo per les escales de l'estació dels ferrocarrils del carrer Bergara, a on m'ha portat l'atzar, i a on em sembla veure a una persona admirable, John Cleese, que potser ha vingut a la nostra ciutat a entrompar-se i pixar-se pels carrers, tal com acostumen a fer els seus alegres compatriotes...

Kochira wa Guilliam-san desu ka (IV)

Afortunadament, i abans que ningú no prengui mal, arribem a plaça Catalunya, final de trajecte, moment en què tot torna a la dita normalitat i hom recupera noms i cognoms, en deixar de ser titelles de les meves ficcions. Però és aleshores que els anònims passatgers, potser pel somriure burleta que no puc reprimir, prenen consciència de qui sóc i del que he fet amb ells, i tots a una, amb un enuig que trobo excessiu i fora de lloc, m'adrecen paraules grolleres i m'amenacen amb accions legals, adduint no sé quin suposat dret a la pròpia imatge. Jo, poc amic de discussions, opto per accelerar el pas i fer-me fonedís, però són tants els meus perseguidors que no arribo a desempallegar-me de tots i acabo rebent més d'una empenta. No tinc més remei, doncs, que treure de nou el piolet del sarró i mirar de defensar el meu bon nom. Per sort, en veure com cauen els primers insensats al meu voltant, amb les testes esmicolades pels cops, els cossos especejats pel tall de l'esmolat piolet, hom s'apressa a girar cua i puc enfilar el camí de casa sense cap més entrebanc.

Kochira wa Guilliam-san desu ka (III)

En quedar-me sol torno a fixar-me en la dona que tant s'assembla a l'Stalin, alhora que amb un mocador em llevo la marca vermellosa que m'ha restat a la galta. Finalment, ja convençut que em trobo davant del temible Koba, m'afanyo a treure el piolet que sempre duc al sarró, i abans que ningú s'adoni de res, li esventro els budells tot declamant hipòcrites consignes revolucionaris en defensa de Lev Trotski i el POUM. La resta de passatgers resta estupefacte, i aprofitant-se de la moderna tecnologia de telefonia mòbil truquen als serveis d'emergència, alertant de la presència d'un psicòpata que ha escomès a una passatgera. En adonar-me que parlen de mi miro d'explicar-me tot dient-los que acabo de deslliurar el món d'un tirà, Iòsif Stalin. Però un setciències em respon que Stalin va morir va fa molt de temps, el cinc de març de mil nou-cents cinquanta-tres, a l'edat de setanta-tres anys, a causa d'una embòlia, essent la seva mort cantada per Pablo Neruda. No, per Alberti, sento que crida un home des del fons del vagó, i en un tres i no res es munta un imponent guirigall entre apologetes de Neruda i d'Alberti, que degenera en una batussa generalitzada.

Kochira wa Guilliam-san desu ka (II)

Però en llegir l'amable dedicatòria resto perplex i malbarato una magnífica ocasió de restar en silenci. Perdò, em disculpo, us havia confós amb en Terry Guilliam. I ara és ella qui resta perplexa, Terry Guilliam? voleu dir l'autor d'aquelles animacions surrealistes fetes a partir de fotografies retallades? pregunta encuriosida. I és així que ens embrollem en una interessant conversa sobre cinema d'animació, fins que, agafada ja confiança, li assenyalo al senyor Cleese, que sembla que es prepara per baixar a la propera parada. L'Asha, però, fa cara d'estranyada i em pregunta si potser no em confonc. Probablement, li responc, tendeixo a confondre'm amb facilitat, reconec. I mireu allà, diria que acaba de pujar Iósif Stalin, li xiuxiuejo a l'oïda, tot assenyalant a un home que acaba de pujar per la porta de la nostra dreta. No per portar un gran bigoti hom ha de ser l'Stalin, em respon ella, també xiuxiuejant, a més, si us fixeu en les seves sabates, veureu que es tracta d'una dona. I tot seguit em fa un petó a la galta esquerra i s'acomiada, doncs diu que aquella és també la seva parada.

Kochira wa Guilliam-san desu ka

Aquest cop és als Ferrocarrils, on m'hi sembla veure a una persona admirable, John Cleese, que potser ha vingut a la nostra ciutat a entrompar-se i pixar-se pels carrers, tal com acostumen a fer els seus alegres compatriotes, uns xicots excel·lents, diuen. Ell, però, potser per l'encarcarada educació rebuda a Cambridge, es comporta amb gran urbanitat i fins i tot cedeix el seu seient a un vell a qui deu superar en edat, doncs no es pot dir que el senyor Cleese sigui jove. Enllaminit per la seva presència paro atenció a la resta del passatge, per si de cas veig a Terry Guilliam o Terry Jones, a Michel Palin o Eric Idle, però només em sembla reconèixer, al fons del vagó, a Graham Chapman, que no pot ser, doncs el senyor Chapman morí fa més de vint anys. Però a la parada de Pàdua hi puja algú que en tot és idèntic a Terry Guilliam, i aprofitant que s'asseu al meu costat li demano, si us plau, un autògraf. És clar, em respon ell, adreçant-me un bonic somriure, i en un dels fulls en blanc de la llibreta que acostumo a dur a la butxaca de l'abric escriu, amb lletra clara i lligada, per a en dErsu_, el favorit dels Déus, de part de l'Asha Miró.

Yubi

No em plau el so consonàntic de la lletra erra en paraules com ara fanfàrria, rem o irrealitat. La successió de patacs que es produeix per la pertorbadora vibració dels plecs glotals en fer el so característic de l'erra sonora em desplau tant, que, per contagi, el significat de certes paraules on aquest so és inclòs també em desplau, com ara ratafia, un mal beuratge d'excessiva dolçor. A més, a causa de la mala posició d'una dent, la incisiva externa esquerra del maxil·lar inferior, tinc dificultats per pronunciar alguns grups consonàntics on el so de l'erra és inclòs, com ara el format per la continuitat fònica de la de i la erra, és a dir, el so que formen totes dues consonants davant d'una vocal en paraules com ara drac o pedra. Per sort no sóc serbi i puc estalviar-me el mal tràngol de fer la coneixença d'algú anomenat Andrija, Dragan, Dražen, Jadran, Pedrag, Vedran o Zdravko, tampoc espanyol i no visc a la bonica ciutat de Madrid, que jo pronunciaria Marrid. És per tot això que a partir d'avui no inclouré en els meus escrits cap paraula on el so de l'erra sonora sigui present, i si per manca d'atenció m'erro (ai) en això, em tallaré un dit com a penyora, començant pels dels peus, per cada descuit que em facin saber. Siguin, però, misericordiosos.

Kochira wa Swoboda-chan desu

Annette Swoboda és l'autora d'un llibre excepcional que tinc a la biblioteca de casa, Dudus Töpfchen, o en Dudu i l'orinal, en la seva versió catalana. Un conjunt de sis il·lustracions a doble pàgina cadascuna, totes sis d'anàloga composició, on l'ànec Dudu ocupa la banda dreta del dibuix i els integrants del cor que l'acompanya, un parell d'ocells, un petit gos i el cap d'un cavall de joguina, la dreta, restant sempre el centre buit. En totes sis il·lustracions, d'un dinamisme que d'esquerra a dreta ens convida a avançar en la narració, en Dudu mostra una gran determinació en els seus actes, com quan es posa l'orinal al cap, talment Don Quixot a l'ínsula Baratària, alhora que els membres del cor el contemplen escèptics. Un fons neutre en rebregats colors primaris realça l'acurada definició dels personatges, de mirades tan expressives que arriben a recordar alguns dels autoretrats de Rembrandt. Un magnífica opció, en definitiva, pels afeccionats a la narrativa visual, sense que per això haguem de menystenir el seu text, d'una prosa clara i precisa.

Basquetbol o shimasu

Avui he vist a Franz Kafka al metro. I també a Robert Walser, que escrivia en una petita llibreta. Al seu darrera Thomas Mann traginava una motxilla, talment marxés d'excursió, i un embriac, en tot semblant a Joseph Roth, captava almoina. Davant de tant literat he tingut una revelació, i amb una convicció estranya en mi els he pregat que m'acompanyessin, doncs tots cinc, ells quatre i jo mateix, faríem un sensacional equip de basquetbol. Vós, Roth, amb la imprevisibilitat que dóna la embriaguesa sereu un base excel·lent; i vós, Franz, un escorta que farà perdre els papers als rivals; i vós, Thomas, amb la vostra disciplina sereu el millor defensor; i vós, Robert, fareu el que podreu; i jo, que sóc el més alt i domino el joc brut, faré de pivot. I enllaminint-los amb partits d'exhibició, contractes de publicitat, gires asiàtiques i el lúbric cos d'animadores impúbers, els he convençut de l'excel·lència de la meva pensada. És així que amb una furgoneta llogada, i una mica de material esportiu comprat de segona mà a ebay, hem marxat de gira.

Però conduint per carreteres secundàries cap a Riudellots de la Selva, on teniem el primer partit, m'ha vingut al cap el record d'una escena de Monty Python's Flying Circus que vaig veure fa molt de temps, a l'antiga seu de la Filmoteca de Travessera, on un equip de filòsofs grecs jugava a futbol contra un equip de filòsof alemanys. Ja s'ho poden imaginar, Plató, Sócrates, Epicur i companyia competint amb Nietzsche, Hegel i tota la resta. Decebut per l'evident plagi que anava a cometre he aprofitat un revolt molt tancat per estavellar la furgoneta contra el gros tronc d'un plataner, i així evitar el ridícul de jugar contra l'equip rus de Bulgàkov, Maiakovski, Dovlatov, Kharms i Nabokov. I encara sort que he pogut convèncer al caporal dels Mossos que ha vingut a fer l'atestat de l'accident, que els meus quatre acompanyants eren morts de feia temps. Anys, he insistit, i si no em creu, consulti un manual de literatura alemanya.

I per cert, guanyaren els grecs, zero a un, gol de Sócrates, de cap, en rematar una centrada d'Arquímedes.

Súnion ni ikimashita ka

Tot text escrit hauria de ser llegit amb desconfiança. Encara més si és ben escrit, i absolutament si a més diu allò que ens plau escoltar. És per això que cal desconfiar amb fermesa del doctor Riba, i més si parlem de la segona de les seves Elegies de Bierville, el més conegut dels seus poemes. A Súnion, amb bellíssims dístics elegíacs, Riba ens encoratja a viure, ens fa hereus d'una culta tradició, i mira de consolar-nos del mal fat, talment ens parlés Epicur oferint-nos la felicitat dels nostres records i de tota la nostra suposada història, avantpassats inclosos. No es pot demanar més, i que volen, a tots ens plau ser enredats, fins al propi Riba, que no desconfià de les seves pròpies paraules, quan, potser, és de nosaltres mateixos de qui més hem de desconfiar.

Shinden o mimashita ka

Així dons, l'art grec és una síntesi de raó i vista, de la geometria i el dret de veure, escriu Zbigniew Herbert, a un bàrbar al jardí, en parlar de les subtils llicències que es permetien els arquitectes grecs a l'hora de bastir llurs construccions.

I en un àmbit més universal, és potser aquesta intel·ligent barreja entre metafísica i positivisme, raó abstracte i observació empírica, teoria i pràctica, idealisme i pragmatisme, o com li vulguin dir a la indispensable infidelitat intel·lectual, la raó per la que, prop de tres mil anys després, encara continuem parlant dels senyors grecs. Llàstima, però, que no haguem aprés encara la seva màxima virtut, aquella que podem contemplar, exemplificada amb sòlida roca, a no pas pocs indrets.