Shichō

Precedit de fotògrafs i envoltat per un eixam d'homes encorbatats, l'alcalde es passeja pels pavellons de la Fira ocupats pel Festival de la Infància d'enguany. Al seu pas la gent es tomba, sorpresa per la comitiva, prou exòtica dins un context de nens atabalats, pares esgotats i monitors somrients. Ah, és l'alcalde que es fa veure, diuen o pensen en reconèixer-lo, i tot seguit tornen a fer el que feien. Jo, en veure'l, em giro cap a la meva companya i li dic el que toca, ah, és l'alcalde que es fa veure, i tot seguit li demano que s'encarregui ella de la petita A, alhora que maniobro amb habilitat entre els integrants del seguici fins a situar-me rere l'alcalde, a qui en un agosarat moviment digne del mateix Fregoli estaborneixo d'un cop, li prenc les robes i substitueixo sense que ningú pari esment en la meva impostura. I fent cara d'alcalde continuo amb la visita, parlant sense dir res, fent petons als nens i somrient a tothom. I és tanta la meva traça transformista, que al final del dia acotxo als fills de l'alcalde i poc després em trobo al llit amb la seva dona. Els dies posteriors participo en les sessions de govern de l'ajuntament, l'executiva del pessecé i mil actes més.

I així anar fent, fins que el desastrós resultat el·lectoral que tots ja deuen conèixer em priva del goig del poder i decideixo tornar a ser qui dic ser, en dErsu_,el favorit dels Déus, i allibero a l'acalde, ara en funcions, que mantenia reclòs en el cubell de la roba bruta, al safareig de casa, i a qui adverteixo que li tocarà anar a l'oposició. I el futur ex-alcalde, com no pot ser altrament, em prega, si us plau, de romandre dins el cubell, envoltat de mitjons i mocadors, estovalles i samarretes. Però jo, és clar, el faig fora a bastonades i l'empenyo escales avall, doncs a casa, amb un gandul, ja n'hi ha prou.

Kochira wa Síssif-sama desu (V)

Abans que malbaratin el seu preciós i escàs temps en la lectura dels mots del paràgraf inferior, em plau advertir-los que en el significat del que llegiran, si decideixen continuar, no trobaran cap informació útil ni cap ensenyança enriquidora, cap facècia agradosa ni cap anècdota que faci de bon explicar en una trobada social. Potser fora sensat que finissin aquí la lectura i malbaratessin el seu temps, preciós i escàs com ja he dit, en alguna altra tasca que els pugui resultar, d'alguna manera, més satisfactòria.

I és que avui només em plau comentar unes poques dades de la biografia de Síssif que he trobat en la lectura de les faules d'Higí, acabades de publicar per la Fundació Bernat Metge, que jo desconeixia. Sembla ser que Síssif servava un fort odi vers el seu germà Salmoneu, talment Caïm vers Abel, per raons que em són desconegudes. I tant fort era l'odi de Síssif, que aquest consultà l'oracle per saber com atuir a l'odiós germà. I l'oracle li transmetré la veu d'Apol·lo, que li digué que havia de violentar a la seva cunyada Tiro, esposa de Salmoneu, doncs els bastards que aquesta infantaria serien els que atuirien a l'odiós germà. Síssif, és clar, violà tot seguit a la dona del seu germà i aquesta, és de creure que nou mesos després, infantà dos fills de noms que també em són desconeguts. Tiro, però, d'alguna manera assabentada de la veu de l'oracle, finà la vida d'ambdós infants per mitjans que de nou em són desconeguts. I aquí la història de Síssif narrada per Higi es trenca, en haver-se perdut la continuació, i no es retroba fins que Síssif és a l'Hades arrossegant un gros roc pendent amunt, excusa que ja m'ha servit manta vegades, una, dues, tres, quatre i cinc, per ajuntar paraules.

Kinō eiga o mimashita (V)

Amb el goig de la pantalla gran recupero un clàssic de Don Siegel, la molt inquietant Invasion of the body snatchers (una sinopsis aquí), a la sala de projeccions de l'antic cinema Aquitània. I de tornada cap a casa intento imaginar, endebades, una continuació, una manera de procedir, un cop les autoritats es fan càrrec de la situació i comencen a prendre les mesures necessàries per posar-hi remei en un final que sembla ser un afegit del productor, doncs altrament l'angoixa hagués estat insuportable.

Però el dubte no és pas petit. Què fer amb els body snatchers? què fer amb el ramat de xais? què fer amb aquells que en tot semblen humans, excepte en la seva incapacitat de mostrar sentiments? I no només que fer, sinó com reconèixer-los, també, cosa potser no sempre fàcil. D'aquí, potser, les múltiples interpretacions que en el seu dia tingué el film: crítica a la cacera de bruixes, crítica al comunisme, crítica a qualsevol forma de totalitarisme, crítica a la democràcia en tant que dictadura de la majoria, crítica al que hom li desplagui més...

Potser un intent de resposta arribà el 1982 amb el personatge interpretat per Harrison Ford al Blade Runner de Ridley Scott, una mena de liquidador, segons la novel·la de Philip K. Dick, Do androids dream of electric sheep?. Però per mi la pregunta continua vigent (i qui gosi que miri de respondre-la), què podem fer amb els body snatchers?

A-chan desu

Avui la petita A ha fet un dibuix d'una flor que m'ha sorprès d'allò més per la seva excel·lent execució. Cofoia, m'ha explicat que això era la tija, allò les fulles, els pètals, l'herba del terra... i aquesta errònia percepció meva suposo que és del tot inevitable, doncs sempre considero a la petita A més petita del que és, en estar acostumat no pas a com és, sinó a com ha estat fins ara, i és per això que m'acaba sorprenent la normalitat que una nena de quatre anys tingui les habilitats d'una nena de quatre anys. I, per molt que ho vulgui evitar, aquesta és, i serà, una confusió habitual i causa de no pocs conflictes.

Com és confusió habitual i causa de no pocs conflictes que hom acostumi a considerar als altres com aquells que ja no són, potser com a recíproca torna a que els altres, al seu torn, acostumen a considerar al tal hom com aquell que ja no és ni, potser, no ha estat mai.

Kochira wa Balázs-san desu

Un saludat em demana que tradueixi l'obra de Laszlo Balázs, l'oblidat però certament brillant escriptor hongarès. El meu saludat diu ser editor i diu, també, estar preparant l'edició de l'obra complerta del senyor Balázs, que pensa encetar amb a történet nevetséges, potser la més popular de les seves novel·les breus. Jo, és clar, no era la seva primera opció com a traductor, però per motius evidents altres traductor més qualificats han refusat la seva proposta. Jo, només faltaria, també refuso, doncs sense la popularitat de Márai ni l'humanisme de Déry, Balázs destacà per la seva militància a Nyilas Kereszt i pels seus pamflets antisemites, i trobo poc recomanable barrejar el meu nom amb el seu, per molt que potser fora un escriptor excel·lent. El meu saludat, però, fa oïdes sordes als meus arguments i insisteix amb tossuderia.

No he llegit Balázs, argumento jo. Tant és, respon ell. Ni parlo, ni llegeixo, ni escric hongarès, hi torno jo. Tant és, hi torna ell. Balázs mai va escriure una novel·la amb aquest títol, hi torno jo. Tant és, hi torna ell. No ha existit mai cap escriptor anomenat Balázs, hi torno jo. Tant és, hi torna ell. Ni vós sou editor ni jo traductor, hi torno jo. Tant és, hi torna ell. Però si no existiu, hi torno jo. Tant és, hi torna ell. I si ni tan sols jo existeixo, hi torno jo. Tant és, hi torna ell.

I jo, és clar, acabo acceptant.

Kochira wa Nin-chan desu

I després de fer una reverència mantenint un control infinit sobre les aigües desbocades d'alcohol que premien el dic de les seves bones maneres... escriu l'Anaïs Nin, a una espia a la casa de l'amor.

I tot i que el text em grinyola (i valgui com a mostra el paràgraf anterior, qui sap si per l'envelliment del text, que ho dubto, la imperícia del traductor, que també ho dubto, l'amanerament de la pròpia autora, que encara ho dubto més, o per les manies de qui llegeix, jo mateix, en aquest cas, que estic carregat de punyetes), si hom para atenció, cosa no sempre fàcil ni recomanable (i en dir això generalitzo), en el significat del que escriu la senyora Nin, es pot descobrir una nova manera de veure el món i les persones, això és, una nova manera de veure's a un mateix, potser no gaire complaent, però, com poden llegir en el següent paràgraf, no sempre podem fingir.

No és cap crim que hagis continuat sent un nen, Donald, als antics contes de fades hi havia personatges madurs que es tornaven a encongir fins a ser nans, com l'Alícia es tornava a fer petita per tornar a viure la seva infància. Som els altres, els farsants; fem veure que som alts i forts. Tu simplement no pots fingir.

Hidari ni magaritai dewa arimasen

La democràcia és un sistema de govern lamentable, en acabar sempre esdevenint la dictadura de la majoria. El consens tampoc és desitjable, doncs quan hom acaba consensuant els ingredients d'una paella sempre s'acaba menjant arròs blanc. Potser el despotisme il·lustrat fora més convenient, si no fos que els dèspotes no acostumen a ser gent il·lustrada i els il·lustrats resten poc interessats en les coses del govern. La teocràcia sembla que encara està de moda en bona part del món, però sempre calen uns enutjosos intermediaris entre el bon déu de torn i els seus adoradors, i no cal ara insistir en la merescuda mala fama de que gaudeixen tot tipus d'intermediaris. Resta, és clar, la retòrica llibertària i totes aquestes coses, però servidor de vostès ja no té edat per tonteries, i la dictadura militar no cal ni considerar-la, donat el mal gust amb que acostumen a vestir els parabellumcistes. I, ja per acabar, pensar en l'absolutisme sembla una broma de mal gust en aquests nostres temps relativistes. 

I davant de la inevitable insatisfacció causada per la democràcia, un sistema de govern lamentable, encara que potser no tan lamentable com la resta, els cridaners criden i proposen la seva habitual solució, la cridocràcia, també coneguda com a revolució, això és, moviment d'un cos que descriu una trajectòria circular o el·líptica i, sobretot, closa. És a dir, mètode que consisteix a fer moltes voltes a gran velocitat per tornar allà on érem amb la vana esperança que amb tanta bellugadissa hom millori la seva posició relativa respecte dels altres. El resultat, és clar, acaba sent una forta trencadissa i un mareig descomunal que en el millor dels casos acaba amb uns enutjosos vòmits i, en el pitjor, amb uns quants milions de morts i torturats.

Watashi tachi wa kaeru desu ka

I les granotes volien un rei, diu la faula, d'Isop, naturalment.

Cansades de l'anarquia del seu bassal, les granotes, potser una comissió, totes elles, o un petit grup ben cridaner, anà fins l'Olimp per demanar a Zeus que els hi enviés un monarca que amb el seu bon govern millorés les seves vides. I Zeus, pare potser no sempre amorós de totes les criatures, granotes incloses, volgué complaure-les i els hi envià un rei, un sòlid tronc de fusta, que caigué amb fort estrèpit enmig del bassal. Però ca, el tronc de fusta no agradà a les granotes, que el trobaren poc reial, mancat d'empenta, apàtic fins i tot, i definitivament inadequat. I de nou les granotes foren a trobar Zeus, potser una comissió, totes elles, o un petit grup ben cridaner. I de nou Zeus complagué a les granotes i els hi envià un segon rei, una serp d'aigua que, coses de les serps, es cruspí una a una totes les granotes del bassal.

I sí, és només una faula, però que volen, cada dia, en sentir, veure o llegir les notícies, amb colles de cridaners exigint això o allò, recordo a les amfíbies granotes, aquelles que, finalment, obtingueren allò que creien desitjar.

Shugi (II)

Sento parlar a Josep Rovira, director d'Anatomia d'un rei, suposat documental sobre Pere II, dit el Gran, que segueix els treballs de l'equip d'investigadors que darrerament ha estat remenant les despulles del comte de Barcelona, rei d'Aragò, València i Sicília. I sento com el director del suposat documental explica quins criteris va seguir a l'hora de triar quin material de les investigacions fer servir, i com va ser ell mateix, el director del suposat documental, qui va marcar alguns dels ritmes de les investigacions, fent que els investigadors prioritzessin aquells treballs que resultaven de més ben utilitzar en un format audiovisual, com ara la suposada reconstrucció facial del monarca, i retardessin altres tasques menys llamineres, com ara l'anàlisi química d'alguna resta. I tot això ho sento dir sense cap tipus de rubor, ni per part de qui respon, el director del suposat documental, ni per part de qui pregunta, el presentador del programa on s'ha emet el suposat documental, sense ficció, títol paorós, com ja va quedar dit aquí.

Ix-san no monogatari

Avui em complau imaginar la història d'Ix, xicot enamoradís que després de molt d'esforç aconsegueix sintetitzar un miraculós elixir que té la capacitat d'enamorar donzelles. Però em complau també imaginar que els efectes de l'elixir no són del tot satisfactoris, doncs l'elixir que imagino només actua durant les primeres vint-i-quatre hores després de la seva administració per via oral, i presenta el gros inconvenient, a tall d'efecte secundari, que un cop passades aquests vint-i-quatre hores l'amor metamorfosa en odi per sempre més.

Però això rai, doncs com imagino a Ix enamoradís de mena, un cop ha passat vint-i-quatre hores en companyia de l'estimada de torn, Ix s'enamora tot seguit d'alguna altra bella donzella i qui dia passa any empeny. Fins que imagino com un dia Ix s'enamora en excés d'una bella donzella en concret i, en voler-la seva per sempre, es resisteix a donar-li l'elixir per mor als seus efectes secundaris. Però malacostumat a l'èxit fàcil, Ix ha perdut l'habilitat d'enamorar donzelles i la donzella en concret no li fa gens de cas. Així que, foll d'amor, a Ix no li resta cap altra opció que administrar-li l'elixir. Vint-i-quatre hores després arriba l'odi i Ix es desespera, tot lamentant-se de la seva turpitud, debilitat i infortuni.

Però en aquest cas no és necessari que Ix es llevi la vida per concloure la història que imagino, doncs li basta amb prendre l'elixir miraculós, per així, vint-i-quatre hores després, alliberar-se del seu enutjós amor gràcies a la força de l'odi.

Monogatari no shuyaku

Amb independència que pel seu capteniment molts cops siguin mereixedors del més gran menyspreu, acostumo a sentir una viva simpatia per tots els protagonistes de les narracions que llegeixo. Tant és que es tracti de psicòpates, genocides o altruistes defensors de causes nobles, doncs en tots els cassos mostro empatia per qui protagonitza els fets narrats i acabo desitjant que els seus esforços siguin recompensats pels Déus, encara que s'aqueferin en la tortura de tendres infants, l'extermini d'alguna minoria o la defensa de tribus exòtiques. Això no vol dir, és clar, que jo senti la més mínima inclinació cap a la tortura de tendres infants, l'extermini de minories o la defensa de tribus exòtiques, ni que defensi unes activitats que no són més que desviacions d'un correcte capteniment, del tot inconvenients i censurables, que han de ser diligentment reprimides per l'estat.

Però que volen, acostumo a sentir una viva simpatia per tots els protagonistes de les narracions que llegeixo i em plau, i no pas poc, que això sigui així.

Chotto...

Tinc l'higiènic costum de respondre sempre que no a qualsevol sol·licitud que se'm faci. Així, si hom m'atura pel carrer per oferir-me la lluna en un cove li responc que no, i si hom em convida a qualsevol esdeveniment, potser una recepció, una estrena o una presentació, li responc, també, que no. Com quan em truquen per telèfon per oferir-me algun producte meravellós o em piquen a la porta per oferir-me avantatjoses condicions per la contractació d'algun servei, que també responc que no. O si la petita A em demana d'arrossegar la calaixera pel passadís o fer el preceptiu bany a l'aigüera de la cuina, li responc que no, com quan la seva mare em diu d'anar aquí o allà i també a ella li responc que no. I ja per si de cas, abans d'arribar a entendre el que hom em demana, responc que no. És per això que amb el temps els coneguts ja han aprés a no demanar-me res, no oferir-me res, no proposar-me res. Els desconeguts, en canvi, encara m'atabalen amb llurs insensates propostes, a les que m'apresso a respondre que no, amb posat sever si l'insensat de torn és mascle, amb un matusser somriure si és fembra.

I quan ningú no em proposa res sóc jo mateix qui comença a imaginar imaginàries propostes d'imaginaris interlocutors, tot per l'imaginari goig de continuar responent, imaginàriament, s'entén, que no.

Dürrenmatt-san no hon o yomimashita

Amb la distància que dóna haver deixat reposar la lectura uns quants dies, puc dir que la promesa és una història explicada per un ex-comandament de la policia cantonal de Zuric a un escriptor setciències, el propi Dürrenmatt, i l'esquer, la seva suposada adaptació cinematogràfica, el guió que l'escriptor escriu a partir d'allò que li ha estat explicat. Una mateixa història que serveix per bastir dos relats diferenciats i reflexionar sobre conceptes diferents, doncs si bé el primer ens narra la caiguda d'aquells que no saben entomar que les coses no acostumen a anar com han d'anar, el segon és un precís exercici d'estil on tot va com ha d'anar segons l'estricta normativa del gènere negre que, talment Lang a M, Eine Stadt sucht einen Mörder, es recrea en la figura del psicòpata de torn. 

I en contra del que acostuma a afirmar l'aparent exactitud del càlcul matemàtic, la correcta i no commutativa suma d'ambdues obres, primer l'esquer i després la promesa, supera, en molt, llur aritmètica adició.

Kami wa amai dezāto o tabemasu

Ahir vaig parlar amb Déu. Educat com és, primer s'interessà per la família, per la salut de la petita i l'embaràs de la companya. Estan bé, l'E cansada i la petita ben contenta, vaig respondre-li jo. I els pares? va preguntar-me també. Anar fent, amb una mala salut de ferro que ja voldrien molts, vaig afegir, i tot seguit em va demanar si li podia recomanar un bon restaurant. Jo li vaig preguntar de quin pressupost disposava i quin tipus de menjar preferia. I va resultar que Déu és llaminer i potser va curt d'armilla, doncs em digué que només volia menjar postres, i ben dolces. Mala peça al teler, vaig pensar jo, poc amic del dolç com sóc, i descartant l'Espai Sucre per evident, el Hofmann per massa conegut i la rebosteria japonesa per poc dolça, li vaig recomanar una petita pastisseria búlgara del carrer Diputació. Déu va semblar complagut pel meu suggeriment, em va regraciar el consell i ens acomiadàrem amb una forta encaixada, no sense abans intercanviar salutacions per les respectives senyores i convenir que ens hauríem de veure més sovint.

Nani o shinjimasu ka

Jo, abans, creia tota una sèrie de coses que ben sovint defensava amb una forta vivor davant de qui fos. Ara, en canvi, acostumo a creure tota una altra sèrie de coses que de tant en tant puc arribar a defensar amb un cert escepticisme i disgust davant d'algú. I és de suposar que d'aquí un temps indeterminat arribaré a creure tota una altra sèrie de coses que, així em sembla desitjar, mai no gosaré defensar davant de ningú.

Shojiro-ya de tabemashita

En aixecar-nos per sortir, en Shojiro, el xef, s'apressa a donar-nos les gràcies per haver anat a dinar, un cop més, al seu restaurant. Jo, com sempre, responc amb educació a les seves paraules amb el convenciment que s'equivoca, doncs de cap de les maneres és ell qui ens ha d'agrair que anem a dinar al seu restaurant, sinó que som nosaltres qui li hem d'agrair que tingui la gentilesa d'oferir-nos l'oportunitat de menjar en el seu restaurant.

I aquest, el de donar les gràcies a qui es beneficia del talent dels altres, és un error habitual, doncs encara que hom entregui uns diners a canvi d'alguna cosa, exquisides menges en aquest cas, i que aquest sigui el mitja de subsistència de qui rep els diners, el que hom obté és molt més que un gaspatxo amb escuma de musclos i un filet de verat. El que hom obté és l'ànima del cuiner, i això, encara que jo sigui incapaç de donar un significat consistent a semblant paraula, no té preu.

Kochira wa Síssif-sama dewa arimasen

Ja prop del cim, enmig de l'inestable tarter, veig com a prop de l'enforcadura un desconegut tragina un gran roc pendent amunt. Encuriosit, m'oblido del cim i m'apresso cap al desconegut, al que atenyo en pocs minuts.

Síssif, suposo, el saludo deixant de banda la meva circumspecció habitual, doncs no cada dia es té l'oportunitat de saludar a un heroi mític. No, us equivoqueu, em respon el desconegut, que ni tan sols es tomba per mirar-me i continua empenyent la grossa pedra cap amunt. Oh, em pensava... miro de disculpar-me, però el desconegut m'interromp amb to enutjat. No veieu que tinc feina... si almenys em donéssiu un cop de mà, afegeix emprenyat. Sí, és clar, li responc, i tot seguit em poso al seu costat i empenyo amb totes les meves forces. Així m'agrada, que sigueu solidari, em regracia el desconegut, i ara, si em permeteu un breu descans, empenyeu una estona tot sol... així, molt bé... molt bé... ho feu tant bé que, si de cas, jo marxo, que veig que no em necessiteu, i, efectivament, el desconegut començar a davallar a grans gambades pel tarter alhora que jo resto primer perplex, tot seguit indignat, i més quan sento que em crida que no pari fins a deixar el roc al cim, i que si de cas rodolés avall, que hi torni, tants cops com faci falta, que potser no seran pocs. I certament no en són pocs, doncs no trigo a perdre el compte de tots els cops que la roca rodola pendent avall, un cop em semblava que descansava ferma sobre el punxegut cim, i haig de començar de bell nou.

I així anar fent fins que un dia veig un desconegut que sens dubte es dirigeix cap el cim, però que en veure'm empènyer la roca es desvia del seu recorregut i ve cap a mi. Síssif, suposo, em saluda en atènyer-me. No, us equivoqueu, li responc sense ni tan sols tombar-me, i si els plau conèixer el final d'aquesta història no tenen més que tornar a llegir el paràgraf anterior, amb el benentès que, com ja deuen saber, no hi trobaran cap final.

Dare ga Von Gunten-san desu ka

Potser exagerava, l'altre dia, quan veia semblances entre aquell mosso d'estable d'Steinbeck i el brau mariner de Melville. Però avui, llegint per fi la promesa de Dürrenmatt, no he pogut més que admirar-me amb el nom que l'autor dóna a un dels seus personatges, el marxant, un desgraciat acusat injustament de l'assassinat de la petita Gritli Moser. Von Gunten, li fa dir-se Dürrenmatt, com aquell tal Jacob, Jacob von Gunten, de Walser. Bonica casualitat, o no, sobretot considerant que jo mateix, que tinc ben poques coneixences helvètiques, conec dues petites al·lotes, ben catalanes elles, que, com la petita Gritli, també responen al bonic cognom de Moser.

Súnion desu

Diuen que era al cap de Súnion on els guaites havien d'albirar les veles de Teseu, blanques si aquest tornava victoriós, negres si la parca l'havia atuït. El mateix indret on es bastí un formidable temple dedicat a Posidò que fou destruït pels perses en temps de la segona guerra mèdica i reconstruït en temps de Pericles, essent aquest segon temple el que encara roman orgullós dalt de la penya. Del seu record nasqué la segona de les elegies que Carles Riba escrigué a cavall del castell de Roissy-en-Brie i el molí de Bierville, on el poeta s'hostatjà una breu temporada en malaurades circumstàncies. I amb el temps, encara Súnion ha esdevingut una coneguda institució educativa dedicada a l'ensenyament d'aquells que tot i ja no ser infants, encara no es poden considerar adults, davant la qual, cada matí, passo dalt del 22, camí d'una altra institució educativa dedicada a l'ensenyament d'aquells que encara són infants.

Denwa o shimasu (II)

De sobte, una veu que em resulta familiar m'atura pel carrer i em demana si m'agraden els animals domèstics. No, i ara, responc d'esma, només m'agraden els animals comestibles, afegeixo, abans de fixar-me en la desconeguda que m'interroga. I encara sense recordar el que s'esdevingué fa pocs dies, la desconeguda em pregunta si ara la demanaré en matrimoni. I en veure-la ho recordo tot i resto enllaminit per la seva alçada, gairebé tanta com la meva, i per la seva magror, gairebé tanta com la meva, i pels seus cabells curts, gairebé tant com els meus, i per les pigues de les seves espatlles, gairebé tantes com les meves, i per les pústules fol·liculars del seu cutis, gairebé, també, tantes com les meves, i no puc més que de demanar-la en matrimoni. Però la desconeguda, és clar, ja ha marxat a preguntar a algú altre si li agraden els animals domèstics. I sembla ser que sí, que al nou enquestat els animals domèstics li agraden d'allò més, però no pas l'enquestadora, a la que troba massa alta, i massa magra, i amb els cabells massa curts, i massa pigada, i amb massa acne. O potser no, però això tant és, doncs jo ja sóc lluny, dalt del vint-i-dos, de tornada cap a casa.

Denwa o shimasu

Una veu femenina diu trucar-me en nom d'una fundació amb nom de llegum i em demana si m'agraden els animals de companyia. Jo, és clar, responc que no, que només m'agraden els animals comestibles, i no sempre, afegeixo, doncs hi ha cuiners capaços de malbaratar qualsevol producte, com el de l'altre dia, quan en un restaurant em van servir un bacallà indigne d'aquest nom, miro d'explicar-li a la meva interlocutora, que de sobte no sembla interessada en la meva conversa i prova d'acomiadar-se. Per guanyar temps canvio de tema i li demano si vol ser la meva muller, tot comprometent-me a ser un espòs amorós i un amatent pare pels fills que hagin de venir. Però l'esforç és inútil, doncs la desconeguda ja m'ha penjat.

Viena ni sunde imasu

Són persones d'admirar, els vienesos. I no em refereixo pas, aquest cop, a tots aquells que nascuts a la bonica ciutat de Viena, com ara un Zweig o un Schnitzler, per posar un exemple, tingueren la gentilesa d'oferir-nos el fruit dels seus esforços. Em refereixo, aquest cop, a aquells que, prenent com a ensenya la bonica ciutat de Viena, tenen la gentilesa d'arriscar els seus diners per oferir-nos en paper imprès el bo i el millor del que altres escrigueren. I és possible que jo mateix, que sóc una persona enutjosa que a tot posa pegues, trobi que potser el disseny dels seus llibres no sigui del tot satisfactori, o que algun dels autors del seu catàleg no estigui a l'alçada de la resta. Però que volen, estan editant a Roth i Proust, a Mann i Kawabata, a Anderson i Rilke, i ara, a més, anuncien un Dürrenmat, la promesa, aquell guió portat al cinema per Ladislao Vajda ja fa cinquanta-tres anys.

Llarga vida, doncs, als senyors vienesos, i a tots aquells que, com ells, enlloc de manufacturar llibres, fan d'editors.

Kochira wa William-san desu

William, Guillem en bell llemosí, és un nom d'origen germànic molt popular en els països anglosaxons, on els Williams són multitud i la seva abreviatura, Billy o Bill, tan comuna que fins i tot resulta familiar als no angloparlants.

És per això que no deu ser més que una casualitat, però quan aquests dies em topo constantment amb un tal Billy Buck, entranyable mosso de quadre a les pàgines del poni roig, no puc evitar de pensar en aquell altre Billy, en Billy Budd, dit el mariner, a qui les coses no li acabaren de rutllar. I tot i la distància entre els escenaris, una vall californiana en el cas de la novel·la d'Steinbeck, l'oceà en el cas de la de Melville, no puc més que pensar que si a aquell brau mariner les coses li haguessin anat d'una altra manera, potser un cop arribat a una certa edat hagués esdevingut una mena de Billy Buck, l'entranyable mosso de quadre, doncs fins i tot ambdós cognoms, sens dubte una altra casualitat, semblen el mateix.

Basu de ikimasu (II)

Un ésser potser humà, de gènere desconegut i lletjor esfereïdora, puja a l'autobús i li demana al conductor si passa per l'Hospital del Mar. No... comença a respondre el conductor, però en tombar-se cap a qui l'interroga resta impactat per la seva lletjor, i sols gràcies a l'habitud de la resposta pot acabar quequejant que per anar a l'Hospital del Mar cal agafar el 59. No us crec! li crida aleshores l'ésser amb una veu que fa justícia al seu miserable aspecte. El conductor, encara esglaiat, es reafirma amb dificultats en la seva resposta, que per anar a l'Hospital del Mar cal agafar el 59, no pas el 14. No m'enganyareu! insisteix, però, l'ésser, que tot seguit valida el preceptiu títol de transport i passa cap al fons de l'autobús.

Poc després, en continuar l'autobús per Marqués de l'Argentera sense tombar pel Pla de Palau, l'ésser s'exclama i torna cap a la part davantera del vehicle per criticar al conductor que hagi gosat modificar el preceptiu recorregut només per perjudicar-lo, o perjudicar-la. El conductor, potser per la impressió rebuda, doncs l'ésser se li atansa fins a una proximitat que imagino insuportable, fa un petit sotrac i, amb el cor aturat, cau sobre el gros volant.

I jo mateix, vostès ho comprendran, fino aquí la narració, no pas per què aquesta hagi arribat a un final satisfactori, ni tan sols acceptable, sinó per la por a recordar tot el que va esdevenir-se a continuació, quan, finat el conductor, l'ésser se'm va adreçar.

Kochira wa Hèctor-san desu

S'explica que quan els troians travessaren l'alta estacada i amenaçaren amb el foc els aqueus navilis, Patrocle prengué les armes d'Aquil·les i al davant dels valerosos mirmídons escometé als troians amb gran braó. I a continuació s'explica que els troians s'arronsaren i recularen en creure que era Aquil·les qui els escometia, i que Patrocle, embriagat pel carnatge i desobeint les assenyades paraules dels Déus, travessà l'alta estacada per encalçar als que fugien. I s'explica que en la seva escomesa Patrocle topà amb Apol·lo, que li llevà armes i proteccions, doncs en tot mirava sempre el Déu d'afavorir als troians. I s'explica que en restar Patrocle indefens, fou Euforb qui el ferí amb traïdoria per l'esquena, i que tot seguit, en veure'l trontollar, fou Hèctor que li llevà l'alè, esventrant-lo amb la pica i fent mofa de qui ja no podia defensar-se. I ja per acabar s'explica la molta anomenada que amb aquests fets guanyà Hèctor, que no per res fou el més fort dels Troians.