Kinu no fuku

De tant en tant em demano si existeix alguna raó per la qual els Déus m'hagin obsequiat amb el seu favor, i és aleshores que no em puc desfer de certes preguntes, com ara, per què jo, i no pas algú altre, he estat triat com el millor dels moridors, els més fort i el més noble, el més ardit i el més enginyós, el més intel·ligent i el més ben plantat? Per què jo, i no pas algú altre, ha estat vestit amb les robes de l'excel·lència i abillat amb totes les virtuts? Per què jo, i no pas algú altre, sóc qui sóc? Ha estat per atzar, talment el premiat de qualque rifa, o ha estat, només, pel just reconeixement a unes potencialitats ja innates en el nadó que diuen que jo vaig ser?

No ho sé i tant és, i és per això que que quan hi penso em plau imaginar-me com a descendent d'una nissaga heroica maltractada per les circumstàncies i el sempre voluble caprici dels Déus, essent, finalment jo, no més que la baula triada pels Déus per rescabalar als meus avantpassats de tots els greuges rebuts, talment Wotan distingís un hipotètic fill orfe de Fàfner per així expiar les malvestats fetes al dissortat gegant. Fabulosa possibilitat, potser incerta i improbable, però sempre possible, tal com s'escau a tota possibilitat com cal, que em permet imaginar les aventures i els torts viscuts per uns ancestres sens dubte excel·lents, però prou folls com per confiar en les paraules dels Déus.

A no ser, és clar, que les coses només siguin el que potser són, no més que una bufa monumental, una facècia de cal ample, una plasenteria divina per provar de riure una mica i fer més passadora la feixuga immortalitat, doncs res de més graciós, deuen pensar ses divines divineses, que vestir amb la millor seda al mico més pelut.

Murnane-san no hon o yomimashita

Només paren atenció a la possibilitat en si mateixa i el valor que hi donen depèn de la seva extensió i del període de temps durant el qual es manté just fora de l'abast de la disposició aleatòria de vistes i sons que rep el nom, en discursos poc acurats, de realitat, i que s'ha considerat, potser fins i tot entre alguns homes de les planes, que representa l'extinció de totes les possibilitats, escriu Gerald Murnane a Les planes, segons la traducció de Marta Hernàndez.

Fa ja prop d'un any, arran de la lectura d'Una cambra pròpia, de Virginia Woolf, vaig restar enlluernat per la possibilitat de trobar una definició de la dita realitat, i és així que al llargs de no pas pocs dies anava jo repetint, a tort  a dret, que la realitat no era més que allò que no mor. Aquests dies, en canvi, i gràcies a l'enlluernador garbuix de les interminables i perdedores frases de Murnane, vaig repetint, també a tort i a dret, que la dita realitat no és més que l'antònim de les dites possibilitats, això és, allò que tal vegada s'esdevé enlloc de tot allò que tal vegada s'hagués pogut esdevenir, és a dir, una merda.

Samui desu ne (II)

Diu el diccionari que el fred és la sensació produïda per la pèrdua de calor. Fent cas al diccionari, una persona freda bé podria ser una persona que ha perdut l'escalf que abans tenia, com per exemple, una nena petita que de cop sobte es troba separada dels seus pares i és obligada a viure en companyia d'un avi poc amorós. I si a més la separació es produeix enmig d'una gran nevada en una petita ciutat d'un país àrtic, s'entén que la nena en qüestió esdevingui un dels personatges més freds que recordo haver ensopegat en les meves lectures. Desprès hi ha els fets que viu la nena, alguns de previsibles, d'altres d'inversemblants, i no pas pocs de ben trobats, i la manera que l'autora té de narrar tots aquests fets, tant els previsibles com els inversemblants i els ben trobats, que no m'ha acabat de plaure del tot, potser per aquella malaltissa malfiança que tinc vers tot autor viu.

No obstant això, no puc negar la simpatia que he agafat per la gèlida protagonista de la novel·la, cosa que em fa pensar en un enèsim gènere literari, el format per les novel·les els protagonistes de les quals ens desperten una franca, viva i potser absurda simpatia, com bé ha estat el cas d'aquesta, Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres, de Mònica Batet, autora que els senyors papenvidriats ja havien tingut la gentilesa de presenta-me.

Jesús-kun ni naritai desu ka

De vegades crec que em plauria ser el bon nen Jesús. Així seria adorat pels pastors, sí, però sobretot pels reis, ni que siguin de l'orient, i rebria el sempre llaminer or, que del pudent encens i de la pudenta mirra bé me'n puc estar. I seria també adorat per tota la beateria que omple esglésies i catedrals, i retratat per Caravaggio, Tintoretto, Velázquez o Doménikos Theotokópulos, dit el Greco. I cantat per cors i orquestres, segons les partitures d'aquell organista nat a Eisenach. I glosat pel versàire aquell a qui Dickens traduí a l'anglès no poques de les seves novel·les. I també, i perquè no dir-ho, tindria el goig de ser defensat a sang i foc per tots aquells folls que vestit de ferro cridarien el meu nom arreu, enmig del terror i el carnatge, esbudellant innocents i violentant donzelles.

Però d'habitud crec que no, que millor provar de ser aquell qui crec ser, en dErsu_, el favorit dels Déus, i servar la meva admirable supèrbia en la més estricta de les intimitats.

Shinde imasu ka

Són tres les persones a qui he sentit explicar la seva mort i posterior resurrecció. El primer fou un bruixot de Los Santos, província de Salamanca, amb qui vaig coincidir fa molts anys en un tren que travessava la península. El segon fou un capellà que oficià, fa també uns quants anys, la missa en record d'un familiar difunt i encara no ressuscitat. I el tercer, i de moment darrer, un comercial que, no fa gaires dies i sense cap raó aparent, m'explicà amb tot detall la seva mort i posterior resurrecció.

Els tres coincideixen en alguns detalls. Sensació de separació del cos i llum, molta llum, talment acostumen a explicar els que expliquen aquestes coses. Els dos primers també parlen d'un sentiment de gran felicitat i benestar, d'un túnel, i de com, al final del mateix, una veu els instava a tornar, que encara tenien feina per fer. Feina que portà al primer a convertir-se en bruixot i al segon en sacerdot, oficis aparentment semblants, però en realitat oposats. El tercer, però, divergeix en aquesta part del relat, que acostuma a ser la canònica per part d'aquells que acostumen a explicar la seva resurrecció. Cap túnel, cap veu, cap sensació de felicitat. Només la llum, molta, enlluernadora, i, en despertar, la cara de la mare que se'l mira angoixada. Aturada cardíaca a causa dels efectes d'una medicació mal subministrada, i ell de cop reviu quan el metge ja el dóna per mort. Ell, aleshores un infant, cuita a amagar-se sota la taula, temorós d'haver fet alguna malifeta, en veure la cara d'esglai de la seva mare. Interpretacions del fets? una missió a complir, pels dos primers; cap ni una, per part del tercer, només una insuficiència pancreàtica de per vida.

Jo, és clar, només confio en les paraules del tercer, que, a més, em despertà una grossa simpatia, tal com s'escau a tot comercial com cal.

Watashi wa sōsēji ga suki dewa arimasen

I de cop sobte, un cop els menuts dormen i jo em disposo a encetar l'agradosa lectura, resto destorbat per l'estrèpit del timbre. I en obrir la porta em trobo, com no pot ser altrament, amb el poca pena d'en Jota, que tragina un espaordidor cilindre de sobrassada alhora que articula paraules mancades de senderi. Mireu, dErsu_, quina preciositat! Acabo de tornar de Ciutadella i us porto aquesta excepcional sobrassada, que escampada per sobre d'aquell pa de sègol i blat que gasteu resultarà sensacional.

Però que dieu, malànima? li responc esverat. Prou hauríeu de saber que poques coses m'ofenen més que la sobrassada, especialment la d'escampar, i si conserveu alguna engruna de sensatesa al magí, fareu bé de ser vós qui escampi tot seguit, l'adverteixo temorós del que se'ns dubte s'esdevindrà. Un moment, caríssim dErsu_, un moment... i amb una mica de mel per sobre? o amb arengades fumades? o amb formatge de cabra? o amb ceba i espinacs? m'insisteix Jota, que no deixa de brandar l'espantosa sobrassada pel meu davant. Foteu el camp, odiós insensat! li crido amb ferotgia abans no sigui massa tard. Però alhora que bramulo noto com la pell se'm tiba i la musculatura se'm desenvolupa, la pell se m'acoloreix i el furor m'ennuvola el pensament, doncs, com sempre que em trobo en presència d'una sobrassada, em metamorfoso en un gegantí hominoide verdós de força descomunal i raciocini disminuït, que a cops de puny fa xixines tot el que es troba pel davant, Jota inclòs, que, un cop més, traspassa víctima de ses pròpies follies.

Jota-san wa takushī de itte imashita

Veureu, dErsu_, jo és que anava molt carregat, amb els regals del tió, uns tapers amb les sobres del dinar, i encara uns llibres que em tornava el meu germà. I què voleu, traginant tot aquell embalum de bosses vaig decidir agafar un taxi. I en pujar li vaig dir al taxista que anés pel carrer Mallorca i que em deixés a l'alçada de travessera. Penseu que des d'allà on era, si jo no li hagués dit res, de ben segur que el taxista hagués anat per la ronda del mig i hagués baixat per príncep d'Astúries. Però no, jo li havia de dir que baixés a buscar el carrer Mallorca. I va ser en tombar cap als jardinets des del carrer Còrsega, que aquell desgraciat va creuar per on no tocava i ens el vàrem emportar per davant. Mort a l'acte, va dir el metge dels serveis d'emergència. I ho veieu, dErsu_, si jo hagués anat en metro, com sempre vaig, o no li hagués dit res al taxista del carrer Mallorca i ell hagués enfilat per la ronda del mig, aquell desgraciat encara seria viu. O si m'hagués quedat a sopar, com insistia la meva mare. És com si jo l'hagués matat, dErsu_, com si jo mateix l'hagués matat, no pas amb les meves mans, és clar, però sí amb les meves decisions, talment hagués decidit que el millor que podia fer per Nadal era pelar un desconegut, com el Raskolnikov aquell, a veure que tal. I des d'aleshores que no visc, que no em puc treure del cap el moment del cop, el crit del taxista i la forta estrebada del cinturó. I ho he confessat tot, he anat ja un parell de cops a la caserna dels mossos a inculpar-me, però m'avien amb bones paraules i m'insisteixen que jo no tinc cap responsabilitat, que és normal que estigui trasbalsat i que ja se'm passarà. Però s'equivoquen, dErsu_, s'equivoquen i em priven de la necessària expiació. I així jo no puc viure, no puc viure.

I és clar que no, Jota, i és clar que no, li responc, cofoi de poder mostrar la meva vessant més humanitària per aquestes dates. I en desar l'esmolat glavi i netejar-me l'esquitx de sang de la galta, no puc més que admirar-me del que poc que costa complaure als altres, quan hi ha bona voluntat

Kono kotoba wa Sócrates-san desu ka

La ciència humana consisteix més en destruir errors que en descobrir veritats, diuen que digué Sócrates. 

I amb aquest pensament al cap, que no recordo ben bé on he ensopegat, em desplaço atrafegat pel subsòl de la ciutat, amb la imatge d'una cabaretera que es va llevant d'un en un els errors que hom acostuma a vestir, i amb el dubte de saber que si un cop despullats del darrer error, alguna cosa ens restarà.

Tabemasho ka

Probablement cap persona de les que jo tracto habitualment hagi conegut mai la fam, si més no la fam entesa, segons la segona de les accepcions que recull el diccionari, com a sofriment general produït per l’extrema escassetat d’aliments. Gana potser sí, i fins jo mateix, que no sóc gaire de vida, recordo episodis puntuals de gana, fins i tot d'una certa fam, però entesa sempre aquesta, segons la primera de les accepcions que recull el diccionari, com a ganes intenses de menjar, i mai com a sofriment general produït per l’extrema escassetat d’aliments

Com podria aleshores jo escriure sobre la fam? Com descriure els sentiments, la sofrença o les esperances d'uns personatges afamats? Sempre podria, és clar, copiar el que altres han escrit, com per exemple Xalàmov narrant el gulag o Levi el lager. O, talment la lectura d'aquests darrers dies, Platónov a Djan, narrant l'infern, això és, el lloc destinat a l’etern càstig dels damnats.

Mittsu no shitsumo

I  si bé altres cops he restat captiu d'infantívoles melodies, com ara la de Els tres tambors o La Margarideta, aquest cop és la melancòlica marxa del Billy Magee Magar la que m'acompanya quan apressat em desplaço d'aquí cap allà o d'allà cap aquí. I més enllà de la força de la melodia, que també, és la seva lletra la que m'interpel·la amb tres preguntes que, més enllà del dubtós consol que em pugui arribar a oferir la resplendor de la lluna plena o la vigoritzant empenta del vent, si un no s'enganya més del necessari no admeten cap resposta apaivagadora, doncs qui podria respondre més que enlloc, cap, i novament enlloc, si se li demanés cap on el porta el seu camí, quin record té del seu passat i on són els seus amics?

Hyō

- Proust, Tsvetàieva, Joyce, Lispector, Kafka, Mandelstam, Bachmann, Beckett, Bernhard, Artaud, entre altres - és una llista que trobo al pròleg de La llengua m'és l'únic refugi, d'Hélène Cixous, on es llisten els noms d'alguns dels grans autors del segle XX, si més no, a criteri de Joana Masó, autora del pròleg.

I com poques coses em plauen més que llistar noms, em prenc la llibertat de proposar quatre llistes a partir dels noms llistats per Joana Masó, deixant de banda, això sí, als indefinits altres. La primera llista seria la formada pels noms d'autors que he llegit prou com per fer-me una opinió més o menys fonamentada de la seva obra, i que jo també considero autors a incloure en tota llista de grans autors. Segona, la formada per autors que he llegit prou com per fer-me una opinió més o menys fonamentada de la seva obra, i que trobo que de cap de les maneres s'haurien d'incloure en una llista de grans autors. Tercera, la d'autors que em són coneguts però no he llegit prou com per fer-me una opinió més o menys fonamentada de la seva obra i, en conseqüència, no puc dir si inclouria o no en una llista de grans autors. I, quarta i darrera, la llista dels autors el nom dels quals m'és del tot desconegut i tampoc no puc dir si inclouria o no en una llista de grans autors.

I les meves llistes són, no necessàriament llistades seguint l'ordre abans esmentat, les que segueixen: Proust, Joyce i Kafka. Tsvetàieva, Lispector, Bachman i Artaud. Mandelstam i Beckett. Bernhard.

Kochira wa Girbal-san desu

Són els epígons éssers d'habitud menystinguts, éssers mancat d'estima a qui hom no reconeix cap mèrit d'importància, doncs quina gràcia té excel·lir en allò que altres ja han fet? com quan un conegut em comentà en certa ocasió que un amic seu pintava uns quadres impressionistes millors que els de Cézanne. Només faltaria, li vaig respondre jo, i això que en aquells anys encara no s'havien popularitzat les aplicacions informàtiques que converteixen qualsevol imatge en una pintura impressionista, expressionista, cubista o fauvista, segons més convingui.

És per això que trobo que Casasses s'equivoca quan reivindica la figura d'Eduard Girbal presentant-la com un epígon de Víctor Català. Com a epígon, en Girbal només serà el que ja és, una nota a peu de pàgina dels llibres d'història de la literatura catalana, una nota que fins fa cosa d'una setmana m'era del tot desconeguda, i que la lectura me l'està mostrant no pas com a epígon de res, sinó, si em disculpen el gros disbarat, com la baula que em connecta amb Bauçà, en ser-me l'Oratjol de la serra una mena de feu de l'ermitatge, potser en tot diferent, però de molt semblants mots.

Shirimasen

Si no lo sabe usted explicar es que no lo sabe, recordo que acostumava a replicar un cert professor de matemàtiques a l'alumne que confús li responia que sí que ho sabia, allò que se li havia preguntat, però que no ho sabia pas explicar.

I és sovint que recordo les paraules d'aquell professor de matemàtiques, baixet i eixerit, de front generós i nas geput, que per sobre de tot s'explicava amb un claredat admirable, de tal guisa que fins i tots aquells companys que acostumaven a arrossegar les matemàtiques amb poc entusiasme, acabaven podent explicar de manera prou entenedora els eteris conceptes propis de l'àlgebra que aleshores estudiàvem. I és sovint, dic, o si més no cada cop que em trobo sense paraules per explicar allò que crec voler explicar, cosa que se m'esdevé sovint, que recordo les paraules d'aquell entranyable professor de matemàtiques, que es feia dir hermano Lucio, i que sense jo saber-ho m'ensenyà que només sabem allò que sabem explicar amb claredat, és a dir, no res, i d'aquí, potser, la inevitable i certament joiosa decepció de tota escriptura.

Woolf-san no hon mō yonde imasu

És potser Virgínia Woolf l'escriptor, si se'm disculpa (o no) l'ús del masculí com a genèric, que més empatitza amb els seus personatges, això és, que millor comprèn les seves emocions i sentiments. I com a més Vírgina Woolf és un magnífic escriptor, un escriptor superb i admirable, amb un domini prodigiós de la veu narrativa, els diversos personatges de les seves obres em resulten tan vius i propers que m'acaben semblant parts de mi mateix, talment no fossin més que expressions de la meva personalitat que tenia jo adormides, si no fos, és clar, que la meva trista i egòtica personalitat no dóna per tant, especialment si considerem la meva nul·la capacitat d'empatitzar amb els altres, que en el millor dels cassos no són més que els personatges secundaris de les ficcions que crec viure al llarg del dia, amb el benentès, és clar, que a les meves ficcions només hi ha lloc per un sol personatge, jo mateix.

Dōzo o-kake kudasai

Vol seure? sento que de cop sobte em demana una veu que m'és desconeguda, i en tombar-me veig com un xaval barbamec i granellut fa el gest d'aixecar-se del seient que ocupa, talment jo hagués de tenir alguna mena de preferència a l'hora de seure al transport públic. I encara que sens dubte el desconegut xaval hauria de pagar amb la vida per la insensata impertinència de les seves paraules, doncs confondre'm a mi, en dErsu_, el favorit dels Déus, sens dubte el millor de tots els moridors, el més fort i el més ardit, amb un vell o un impedit, amb algú necessitat de la pietat o la commiseració dels altres, és un disbarat que no pot tenir cap tipus de perdó, resto tan sobtat per les paraules sentides que dubto a l'hora de prendre l'esmolat glavi, i en ser ja arribats a Passeig de Gràcia m'apresso a davallar per fer el pertinent transbord, doncs, un cop més, crec portar una certa pressa.

Dostoievski-san no jinkaku

Els personatges de Dostoieviski són febrosos per naturalesa: s'exalten contínuament, es posen vermells com un tomàquet i tot seguit empal·lideixen, criden, es desmaien, els ragen les llàgrimes, se'ls escapa el riure, s'embarbussen, sangloten, increpen, supliquen, s'humilien, s'abalteixen.

Són les de més amunt paraules escrites per Carlota Subirós al no pas sobrer escrit que acompanya l'edició feta pels senyors angulosos de Les nits blanques. Paraules sens dubte exactes, que en parlar dels personatges de Dostoievski més aviat ens parlen del mateix Dostoievski, a qui no costa imaginar com una persona febrosa, exaltada, cridanera i etcètera, una mena d'incontinent emocional de tracte sens dubte insofrible, però d'escriptura delitosa, com delitosa és també l'escriptura de Vírgina Woolf, ni que sigui per motius completament oposats als de Dostoeivski. I com a mostra un botó, en traducció d'Helena Valentí, quan Al far un dels personatges troba del tot inescaient que hom insisteixi massa en la predictibilitat de certa predicció meteorològica.

Perseguir la veritat amb aquella desconcertant manca de consideració pels sentiments d'altri, esquinçar amb tanta gratuïtat, i brutalitat, els fins vels de tota una civilització, era, al seu parer, un atemptat tan paorós contra la decència humana que, sense ni dignar-se a replicar, atordida i cega, va acotar el cap resignada que la galleda de punxeguda calamarsa, el xàfec d'aigua bruta, l'esquitxés a son lloure.

Tanizaki-san no hon o yonde imasu

Suposo que tothom sent nostàlgia del passat. Però, ara que m'acosto a la cinquantena i em sento cada cop més feble, la tristor que comporta la tardor m'assalta amb una intensitat que no m'hauria imaginat mai de més jove; a vegades, només de veure les fulles de maranta estremint-se al vent, m'aclapara una angoixa de la qual m'és impossible desempallegar-me; i, especialment en nits com aquella i en llocs com aquell, em commou la brevetat de la frèvola vida humana, que s'esvaeix sense deixar cap rastre, i m'enyoro encara més del món plaent del passat.

Són les de més amunt paraules escrites per Junichirô Tanizaki, segons traducció d'Albert Nolla, a El tallador de canyes. Paraules que potser jo hauria de compartir, en acostar-me com també m'acosto a la cinquantena, en sentir com també sento que el cos se m'afebleix, i en commoure'm com també em commou la brevetat de la frèvola vida humana. Però... enyorar-me del món plaent del passat? enyorar-me d'aquell gamarús poca pena que va gosar gastar la meva aparença? d'aquell imbècil amb qui sovint encara algú em confon? Si de cas ja em commouré d'allò que mai no s'esdevingué, d'aquell que mai no vaig ser, talment m'enllamineix allò que mai no s'esdevindrà, aquell que mai no seré.

Kochira wa Oller-san desu ka

De vegades, per trobar la clau de l'enigma, convé conèixer les maneres personals de ser de l'autor de les quals surten el desenfocament precís de la realitat i la tria gairebé instintiva que s'han produït sota les aparences d'un desig d'objectivitat, escriu Maurici Serrahima sobre Narcís Oller, a Dotze mestres.

És Oller el primer autor català, entenent per autor català aquell que escriu en català, que recordo haver llegit de manera exhaustiva i sistemàtica. I des del potser infantívol enlluernament inicial fins al desencís final, grollers són els pensaments que acostumo a tenir sobre la prosa d'Oller i sobre la seva folla fantasia naturalista. Ara, gràcies a Serrahima, entenc no només el perquè de la meva antipatia, sinó, sobretot, la injustícia de la mateixa, doncs en les seves circumstàncies, com hagués pogut Oller fer més del que ja va fer? No obstant això, i donat que allò que s'acostuma a anomenar justícia m'acostuma a importar tant com no res, la prosa d'Oller em continua semblant una mena de catàleg de mals endreços del tot negligible i blasmable, i amb molt de gust bornejaré amb qui vulgui dissentir del meu sempre insensat però encertat criteri, difunts inclosos.

Sasaina koto

L'epicureisme proposa una alternativa a aquesta proposta inhumana: un pensament pragmàtic que es preocupa del que són els homes i les dones, no del que haurien de ser, escriu també Michel Onfray, encara a Les savieses de l'antiguitat.

I serà que la dicotomia aquesta entre allò que hauria de ser i allò que és la tinc ja molt apamada, que trobo que el senyor Onfay torna potser a trampejar, doncs si alguna crítica trobo possible a Epicur és, precisament, la de tractar a les persones no pel que som, sinó pel que hauríem de ser, altrament, qui fora capaç de complir amb l'estricte ordre monacal de El jardí? o qui fora capaç d'ensinistrar-se prou com per no desitjar res d'indesitjable? Altra cosa, potser, són les versions més humanitzades que postulen els seus epígons, com ara Lucreci o Filodem de Gàdara, i que més aviat conviden a esdevenir (segons Píndar, també citat per Onfray) el que ja som, segons la màxima dèlfica del coneix-te a tu mateix.

O, talment reescrigué el mestre Garriga, què més pots desitjar sinó saber-te?

Mittsu doramu

I és pres per la melodia, que de cop sobte m'imagino que la llaminera però sempre efímera i mai satisfactòria glòria és assolida, i que és al davant dels companys que torno cap a la terra paterna, travessant ombrívoles forests i abrasadors deserts, populoses ciutats i bucòliques valls, fins que en la capital d'un país forà dues formoses donzelles ens aturen i es mostren admirades pel meu homenívol posat i per la llegenda que m'acompanya, i amb paraules ben triades em conviden a Palau, on som rebuts pel rei, que bocabadat s'escolta el meu relat i s'admira de l'excel·lència dels meus mèrits, de la noblesa del meu llinatge i de la braó dels insensats que em segueixen, i pres per l'emoció m'ofereix la mà de qualsevol de les seves filles, que no són altres que les dues donzelles garlaires que a palau ens han dut. No em sento grat de vós, tampoc m'hi sento d'elles, que allà en el meu país, n'hi ha de molt més belles, li responc burleta, fent rodolins, i al davant de la tropa prenem per assalt el Palau, violentem a les donzelles, i un cop esbudellat el rei reprenem el camí, joiosos de la sang vessada i les riqueses rapinyades, superbament segurs que el món ens pertany i tothom ens és serf, si més no de moment, que encara som fadrins, encara som forts, encara som folls.

Garasu no uchi

El contrari d'una vida en una capsa de vidre tal com hi obligaria la República de Plató, escriu en un cert moment Michel Onfray, a Les savieses de l'antiguitat, en comparar la potser imperfecte però possible praxis de l'ataraxia epicúria amb la inabastable perfecció de l'idealisme platònic, enmig de mostres de no poca simpatia per les ensenyances del de Samos, i una no gens amagada antipatia vers el d'amples esquenes.

I més enllà de prendre partit en la batussa, doncs no sóc amic de participar en disputes ni pròpies ni alienes, l'exemple de la capsa de vidre em remet a una de les darreres lectures fetes, Nosaltres, d'Ievgueni Zamiatin, on la distòpica societat que presenta el senyor Zamiatin ofereix i demanda als seus ciutadans una vida del tot transparent, talment les estances que els hi fan d'habitatge, totes elles de vidre, doncs un cop arribats a la perfectibilitat ningú no té res per amagar i tota intimitat és sobrera, avinentesa que potser em portarà, qui sap quan, a provar d'escriure un cert elogi de la sempre benvolguda opacitat.

Jinsei wa nagai desu ka

És breu, la vida? m'he demanat aquest matí, quan, desplaçant-me apressat pel subsòl de la ciutat, he parat esment en les pantalles dels dispositius mòbils que traginaven alguns dels desconeguts que amb mi es desplaçaven. I no, no sembla ser pas breu, la vida, m'he respost, en veure com no poques de les pantalles observades mostraven aplicacions d'aquelles on amb el moviment d'un dit s'han d'anar alineant diversos elements que, en coincidir junts en un nombre concret, d'habitud tres o més, desapareixen per deixar lloc a nous elements, sense que el joc, en tractar-se com es tractava d'un joc, tingui cap altra objectiu que el de fer passar el temps i exercitar potser els dits, si més no un, l'índex. I ha estat per això que m'he demanat si era breu, la vida, moment en què també he recordat la lectura homònima de Sèneca, on, com no podia ser altrament, es conclou que la vida més que breu és llarga, llarguíssima, interminable, talment un dia sense pa, i d'aquí la ineludible necessitat que tots tenim de malbaratar el sens dubte excessiu temps que ens ha estat donat.

Dare ga Mas-sama desu ka

Quan sento que hom anomena al senyor Mas i Gavarró president de Catalunya m'incomodo. I no pas per què la persona del senyor Mas i Gavarró em provoqui incomoditat, i ara, doncs més aviat em sento proper al model auster i liberal amb que se l'acostuma a identificar. És, només, que considero que el senyor Mas i Gavarró no és, en no poder-ho ser, ni ell ni ningú, president d'una idea com ara Catalunya, no més que una entelèquia, una idealització d'incert i dubtós significat. El senyor Mas i Gavarró, com abans ho fou el senyor Montilla i Aguilera, i els senyors Maragall i Mira, Pujol i Soley, Tarradelles i Joan, Irla i Bosch, Companys i Jové, Macià i Llussà, i així fins a cent vint-i-nou senyors i cap senyora, és el President de la Generalitat de Catalunya, que és quelcom molt més concret i abastable, no més que una personalitat jurídica amb identificació fiscal i normes de funcionament. Catalunya, com a idea d'incert i dubtós significat que és, és tota una altra cosa, qui sap quina, que la sobrepassa i que viurà mentre algú, qui sap qui, la pensi.

Ōbākōto o kensakimasu

Fa més de dos anys que busco abric. Un abric que alhora que elegant i discret em resulti un pel informal, confortable i lleuger, amb unes butxaques prou amples com per encabir-hi el llibre de torn, i amb caputxa per estalviar-me l'enuig de traginar un paraigües els dies de pluja. Pel preu no cal patir, si l'abric m'agrada estic disposat a pagar qualsevol quantitat que se'm pugui demanar, però aquest és el problema, l'abric m'ha d'agradar. A més, cal que l'abric s'adapti a la meva gran alçada i a la migradesa de la meva complexió, cosa no sempre fàcil. Però el problema, insisteixo, és que l'abric m'ha d'agradar, i d'habitud a mi no m'agrada res, o ben poca cosa, i fins ara acostumava jo a firar-me a la Camiseria Pons, avui ja lamentablement tancada per la jubilació de qui portava el negoci, on de tant en tant sí que trobava alguna peça que em podia arribar a fer el pes, en especial els anys que els bavaresos d'Oska feien roba per home. Però ca, la Camiseira Pons resta tancada i Oska ja fa temps que només confecciona roba de dona, cosa que em porta a vagarejar desorientat per botigues diverses, on poc puc explicar que vull un abric una mica com el que el sastre Pètrovitx confeccionà per Akaki Akàkievitx en un dels relats de Gògol, però que a la vegada l'hagués pogut vestir, en les seves passejades pels encontorns de Davos, el jove Hans Castorp que jo imagino.

És per tot això que fa més de dos anys que busco abric, i que d'aquí poc ja en seran més de tres.

Saa

A l'escena final de la darrera pel·lícula de Woddy Allen, Irrational Man, el protagonista masculí intenta, endebades, acabar de forma violenta amb la vida de la que fins no fa gaires minuts era la dolça femella que l'idolatrava i li succionava el penis. Comportament que dit així pot semblar sorprenent i extravagant, més propi d'un mal guió que no pas del capteniment d'una persona humana. Potser sí, però certs esdeveniments que ara no venen al cas aconsellaven, i fins i tot podien arribar a justificar, un procedir molt més racional i humà del que el títol de la pel·lícula dóna a entendre. Quan és la pròpia supervivència la que es troba en joc, que pot importar la vida de qualsevol altre?

De manera potser anàloga, el protagonista masculí de L'ésser estimat, d'Evelyn Waugh, si bé és cert que no acaba amb la vida de la femella que fins feia unes poques pàgines desitjava prendre com esposa, sí que té un comportament similar al del protagonista d'Irrational Man, i de manera força pragmàtica s'ho fa venir bé per treure suc del suïcidi de la seva promesa, del qual ell mateix no es pot dir que sigui del tot innocent. De manera que només el cínic optimisme de Waugh vers el cínic pessimisme d'Allen semblen separar l'èxit del fracàs de tots dos protagonistes.

Protagonistes, ambdós, que m'han sigut obsequiats en un breu lapse de temps, doncs pocs dies separen el visionat de la pel·lícula d'Allen de la lectura de la novel·la de Waugh, i que em recorden com en soc d'afortunat, en no haver de menester la meva supervivència que m'embruti jo les mans amb la mort de ningú. Si més no, de moment.