O-namae ga nan desu ka

Un dels gèneres cinematogràfics més menystinguts per la crítica és, sens dubte, el de les pel·lícules on un vaixell és transportat per terra ferma. Gènere tan menystingut que ni tan sols existeix un significant que el signifiqui, com bé tenen altres gèneres, com ara el western, el musical o el peplum. I fins i tot, pel que jo sé, són poques les obres que troben aixopluc en tant insignificant gènere. Potser només dues, Fitzcarraldo de Werner Herzog, i una pel·lícula erròniament considerada com a western, de la que desconec títol, director i actors, però que recordo haver vist per televisió sent un infant, on un tir de cavalls arrossegava un vaixell muntat sobre rodes que era atacat pels aborigens de les praderies nord-americanes, els indis de tota la vida, com si diguéssim.

Potser consideraran el que acabo d'escriure com una boutade, una més de les meves habituals extravagàncies, però pensin que a Fitzcarraldo Herzog va haver d'arrossegar pendent amunt, enmig de la selva, i amb la no sempre benvinguda ajuda del senyor Kinski, un vaixell de considerables dimensions. Tan absurda, insensata i folla activitat, bé es mereix un cert homenatge, que, a més, em servirà per demanar-los si algú de vostès recorda alguna dada de l'altra pel·lícula, aquella en que un tir de cavalls arrossegava un vaixell muntat sobre rodes que era atacat pels aborigens de les praderies nord-americanes, els indis de tota la vida, com si diguéssim.

Naze kore o kakimasu ka

Per què escriviu això?, diuen que li preguntà en certa ocasió Riba a Foix.

Why do you write this? si enlloc de bell llemosí aquell parell haguessin fet servir l'anglès en les seves converses habituals, o why write this? en un registre més argòtic, potser més adequat si els interlocutors, enlloc de dir-se Carles i Josep Vicenç, s'haguessin fet dir Jim i Buzz. Però el que no em puc arribar a imaginar és a Foix responent a Riba, we got to write something, don't we?, ni tan sols en bell llemosí, bé hem d'escriure alguna cosa, oi?, doncs no em puc arribar a imaginar a Foix escrivint a la babalà.

Però poc em costa, si hom m'ho demana, ja sigui en bell llemosí o en argòtic anglès, imaginar-me a qui això escriu, jo mateix, responent ben cofoi... we got to write something, don't we?

Konban eiga o mimashita (II)

JIM: Buzz? What are we doing this for?

BUZZ (still quiet): We got to do something. Don't we?

Potser recordin l'escena, el tal Jim i el tal Buzz són a punt de pujar a un parell de cotxes robats per conduïr-los a tota velocitat cap a un penya-segat. Abans que els vehicles es precipitin al buit, els tals Jim i Buzz han de saltar del vehicle que condueixen. El primer a fer-ho serà un covard i el segon un milhomes (o un cadàver, segons les circumstàncies), tot i que als protagonistes de la pel·lícula, rebel without a cause, de Nicholas Ray, els plau més fer servir l'expressió chicken, coses de l'argot, per referir-se al primer saltador. I vet aquí, potser, l'entrellat de tot plegat, we got to do something, don't we?

I tot seguit, és clar, em ve a la memòria la ridícula senzillesa de la que hauria pogut ser la resposta, aleshores i sempre, aquell I would prefer not to... que un tal Bartleby, dit l'escrivent, ja va esbossar no fa pas poc temps.

Kochira wa Ariadna-chan desu (II)

És a la Teogonia Hesiòdica on llegeixo que Zeus concedí a Ariadna la immortalitat, aquella filla de Minos que a Cnossos havia tingut les estades. És de creure que un cop esdevinguda immortal, Ariadna s'hostatjà a l'Olimp en companyia de Dionís, a qui Hesíode es complau en mostrar com el seu espòs, essent l'obsequi de Zeus, potser, no més que el corresponent regal de noses.

I si bé algunes fonts afirmen que Ariadna infantà quatre, sis o set fills de Dionís, Hesíode no n'esmenta cap. I és una llàstima, doncs una llista de fins a set noms, potser Enopió, Cèramos, Estàfil, Peparet, Toant, Eurimedont i Fliant, hagués resultat d'alló més lluïda.

Kochira wa Bufalino-san desu (II)

Però jo havia llegit més llibres que no pas viscut, en el meu pas tan fugitiu, tan ineficaç, pels camins dels homes, llegeixo que en un cert moment li fa dir l'autor, encara Bufalino, al protagonista de la seva narració, ell mateix, pel que sembla.

I la sorpresa és immediata, doncs com es poden haver llegit més llibres que no pas viscut? quan és precisament això, llegir, el que ens fa viure, doncs només en la lectura hom viu, essent, doncs, lectura i vida magnituds sempre concordants.

Hayakuchi kotoba

Fora agradable parlar sense dir res, poder adreçar-se a qualsevol interlocutor amb paraules amables i polides mancades de significat, només fent servir, en la mesura del possible, gloc-gloc, en Blai beu un glop, bonics embarbussaments. Preguntar per la salut de la dona o els estudis dels fills; exclamar-se pel fred que fa o no fa a l'hivern, la calor que fa o no fa a l'estiu; donar el condol en un funeral, l'enhorabona en un casament... paraules triades per endavant, sempre dites amb la seguretat de l'oficiant d'una cerimònia mil cops repetida, tot esperant la canònica resposta del feligrès de torn. Fora agradable, doncs, parlar sense dir res, només fent servir, en la mesura del possible, gloc-gloc, en Blai beu un glop, bonics embarbussaments.

Kore wa kinen-hi desu ka

Que el pas del temps dignifica els objectes és una afirmació discutible, potser també errònia i qui sap si ridícula, però no gaire més discutible, errònia i ridícula que qualsevol altra afirmació. I veient aquestes imatges i intentant oblidar allò que les feu possibles, hom pot arribar a trobar, si més no en alguna d'elles (potser en cap), una certa dignitat que cal no cercar en la voluntat d'aquells que les aixecaran, i encara menys en aquells gloriosos fets que hom volgué commemorar fins a la fi dels temps, essent aquesta darrera expressió, la de la fi dels temps, no més que una figura retòrica, doncs qui això escriu no té cap opinió formada sobre la possible finitud del temps.

I és, potser, aquest pas del temps, finit o infinit, el que ha començat a dignificar semblants objectes, que un cop perduda la seva original funció de monument (en haver esdevingut indigne de record el record d'allò que volien recordar), atenyen la més noble categoria d'andròmina, això és, cosa atrotinada i/o inútil, essent, ambdós adjectius, virtuts no pas petites.

Yumewomimasu ka

Crec somniar que arribo a una ciutat que m'és desconeguda, en tren, al vespre, i que m'apresso a cercar hotel pels voltants de l'estació, doncs sembla ser que a l'endemà hauré d'agafar un altre tren. L'habitació que m'ofereixen és bruta i fa pudor de resclosit, el llit és petit i potser hi ha xinxes, però somnio que m'adormo amb facilitat i que em desperto al llit de casa, i que el meu dia segueix l'agradosa rutina habitual, fins que al vespre, cansat, m'adormo i començo a somniar que sóc de baixada d'un cim ben punxegut, un con de roca sobre grans esteses blanques. Després de molt caminar arribo a un petit refugi, on em mostren un matalàs en una llitera, em donen dues mantes, i m'acotxo tot seguit. És aleshores que somnio que em desperten amb una certa pressa, encara en plena nit. Algú pica a la porta amb insistència i la persona que m'ha despertat m'apressa a vestir-me i marxar per una trapa de la teulada, tot fent-me entendre que ella ja entretindrà als meus perseguidors, doncs sembla ser que aquest cop em persegueixen. Però la porta cedeix i sóc capturat. Lligat de mans i peus em porten cap a un indret desconegut, om em tanquen en un petit recambró sense cap finestra ni cap tipus de mobiliari. Encara amb son, jec a terra i m'adormo tot seguit, i potser somnio que arribo a una ciutat que m'és desconeguda, en tren, al vespre.

Abans, però, d'apressar-me a cercar hotel pels voltants de l'estació, doncs sembla ser que a l'endemà hauré d'agafar un altre tren, em desperto i em retrobo en el petit recambró on sóc tancat, adolorit per les puntades de peu que rebo al ventre i els crits que m'adrecen. Els crits, però, em fan despertar i em trobo en una llitera, envoltat de desconeguts, i identifico el refugi on fins fa un moment dormia. I encara que sigui negra nit, és l'alarma del rellotge el que m'ha despertat, doncs bé cal sortir abans de l'alba per encarar la nova ascensió amb possibilitats d'èxit. Però el fort senyal acústic em torna a despertar i em trobo al llit de casa, al costat de la poma escollida, que em sacseja suaument, doncs sembla ser que ja és hora de llevar-se. Sona, aleshores, el despertador, i obro de nou els ulls i em trobo en una bruta habitació d'hotel, amb una forta picor a aixelles i engonal. M'apresso a rentar-me a la pica, em vesteixo i surto tot seguit cap a l'estació, doncs encara crec somniar que haig d'agafar un altre tren.

Hae ga sugu ni tobimasu

Amb un gest maldestre, fet d'esma més que res per allunyar-la, em sorprenc d'esclafar una petita mosca. Tot seguit, en aixecar-me per anar-me a rentar les mans, em sorprenc encara més en trobar una segona mosca al terra, que, en veure atansar-se el meu peu, no fa res per escapolir-se de la segura trepitjada. I encara al lavabo, abans d'obrir l'aixeta, esclafo una tercera mosca sense cap esforç. Què se n'ha fet, em pregunto, de la proverbial prestesa de les mosques per escapolir-se de les plantofades? Un cop netes les mans i sobtat per aquesta aparent apatia, torno a la sala i truco a un conegut, a qui anomenaré Jota, expert entomòleg especialitzat en l'estudi dels dipters.

Jota em confirma que sí, que ja són moltes les observacions d'arreu del món que mostren una pèrdua de mobilitat en algunes famílies de múscids, i que fora hipòtesis inversemblants, encara no hi ha cap explicació per semblant fenomen. Fins i tot, afegeix amb una certa preocupació, ens temem una extinció de moltes espècies. La seva preocupació em colpeix, doncs, sense múscids per estudiar, la seva càtedra a la universitat podria desaparèixer i Jota es veuria abocat a la indigència. Per mirar d'animar-lo li suggereixo la possibilitat de dedicar-se a l'estudi dels coleòpters, però Jota, potser indignat, em penja el telèfon.

Tot això de les mosques, és clar, no són més que falòrnies, doncs ni el tal Jota existeix ni les mosques comunes o domèstiques (musca domestica, espècie de dípter braquícer de la família dels múscids) pateixen cap mena d'apatia o disfunció motriu. Però això, convindran amb mi, no té cap importància a l'hora de posar-se a escriure que, amb un gest maldestre, fet d'esma més que res per allunyar-la, em sorprenc d'escl...

Atarashī desu

Novetat, qualitat d'aparegut, introduït o originat de poc, és un dels atributs que tot, i/o tothom, acostuma a lluir un cop a la vida, doncs tot, i/o tothom, és, en algun moment, nou.

Cal, però, parar atenció i no confondre qualitat, en tant que atribut o propietat dels que distingeixen les coses amb qualitat, en tant que superioritat en el seu gènere. És potser per això, per mirar de no malbaratar l'escàs temps que se'ns dóna amb enutjoses confusions polisèmiques, que no acostumo a donar cap valor a la novetat i soc partidari de només prendre en consideració allò que ha deixat enrere tant confusa qualitat, en tant, repeteixo, que atribut o propietat dels que distingeixen les coses, per així intentar abastar allò de qualitat, en tant que superioritat en el seu gènere.

Kochira wa Bufalino-san desu

Si una de les principals categories de novel·la és la de les novel·les on no succeeix mai res, una altra categoria no gens menyspreable és la de les novel·les on l'autor de torn situa a llurs personatges en un sanatori per a malalts de tubercolosi, ja saben, un d'aquells llocs on els malalts de tubercolosi, lluny de guarir-se, podien morir amb una certa discreció i totes les garanties sanitàries del moment.

La muntanya màgica de Thomas Mann, El Mar de Blai Bonet, i, pel que porto llegit fins ara, El sembrador de pesta, de Gesualdo Bufalino, són novel·les exemplars que hom pot englobar en aquesta categoria, la de les novel·les on l'autor de torn situa a llurs personatges en un sanatori per a malalts de tuberculosi, ja saben, un d'aquells llocs on els malalts de tubercolosi, lluny de guarir-se, podien morir amb una certa discreció i totes les garanties sanitàries del moment.

Kochira wa Manning-san desu

... va estar d'acord amb el que li deien, sense reserves, ja que aquell era un dels secrets d'una vida feliç, ens diu en un cert moment la veu narradora, tot referint-se a en Bourne, alter-ego de l'autor, Frederic Mannings, i protagonista de la novel·la de torn, La part que ens toca.

I serà, potser, per aquesta manera d'intentar menar una vida feliç, que per primera vegada trobo una obra de ficció sobre la Gran Guerra que no critica el conflicte ni llur carnatge. I això que l'autor, com en Bourne, el seu alter-ego, es trobà com a hoplita a les trinxeres, parapetat rere els sacs de sorra o corrent pel fang vers les línies enemigues (o vers les pròpies, segons els capricis de l'atzar), tot evitant el filat espinós, l'esclat dels obusos i la mossegada de les bales.

I serà, potser, que aquesta manera d'intentar menar una vida feliç és tan ineficaç com totes les altres maneres d'intentar menar una vida feliç, si més no, si fem cas a la biografia de l'autor, a la del tal Bourne, o a la de qualsevol altre moridor.

Chotto... (III)

Pres per l'agradosa mandra, o potser per la lletja impaciència d'escriure alguna altre cosa, deixo de banda la llaminera redacció de texts legislatius, per molt que al magí em bullin innúmers iniciatives d'allò més lloables, que si bé és cert que potser no causarien cap benefici als ciutadans de la polis, tampoc els hi suposarien cap gros destorb, que no és poca cosa, si parlem de lleis.

I és així que m'oblido de publicar cap nou decret, encara que ja en tingui uns quants de redactats, com aquell que hauria de garantir la lliure circulació de vianants, vehicles i aigua d'escorrentia per la via pública, o aquell altre que fixaria un màxim de dos mil·límetres per la llargada dels cabells de les ciutadanes, o aquell destinat a garantir la meva perpetuació a la poltrona, doncs fora insensat que per subtileses formals que a ningú haurien d'importar, la polis restés privada d'un tan excel·lent governant.

Ashita natsu-yasumi ikimasen(II)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

Kakimasu ka, hanashimasu ka

Prohibir l'expressió oral fora la segona mesura que prendria com a governant de la polis.

El segon dia del meu mandat faria publicar als diaris oficials un decret llei on s'ordenaria que a càrrec del pressupost públic els fos tallada la llengua a tots els ciutadans. D'aquesta manera, un cop impedits d'articular sons intel·ligibles, la distant escriptura substituiria a la immediatesa de la parla a l'hora d'establir les inevitables i poc satisfactòries relacions que s'acostumen a donar entre els habitants de la polis. I si bé aquestes relacions difícilment millorarien, de ben segur que llur nombre es veuria reduït, avantatge prou important com per justificar semblant despesa de diner públic.

Noyōni ebi o chōri shimasu

Excepció feta de llegums i cereals, prohibir la cocció dels aliments mitjançant ebullició fora la primera mesura que prendria com a governant de la polis.

El primer dia del meu mandat faria publicar als diaris oficials un decret llei que castigaria l'ebullició de verdures amb fortes sancions econòmiques; l'ebullició de peix, aviram, vedella, xai, porc o altres carns amb penes de presó; i l'ebullició de marisc amb la pena de mort, doncs ningú capaç de malbaratar la més extraordinària de les textures, la de les cues d'alguns decàpodes dendrobranquiats peneoideids, submergint dites cues dins un líquid tumultuosament agitat per bombolles de vapor que ascendeixen des del seu fons per esclatar a la seva superfície per efecte d'una aportació exògena d'energia, mereix viure.

Watashi-tachi wa mazushī to bakamono desu

El ideal revolucionario tiene que ser la destrucción de la riqueza, li fa dir l'autor, Valle Inclan, a un dels seus personatges, un proletari català que com Max Estrella, el poeta protagonista, sojorna al calabós. Un proletari català, doncs, únic personatge que més que esperpèntic resulta tràgic, en ser l'únic que acata amb fermesa allò que els Déus li han reservat, quatre trets per l'esquena.

La destrucción de la riqueza, diu, doncs, un proletari català, amb la superioritat moral que dóna el dogma, amb el convenciment que dóna saber-se màrtir, amb la força que dóna el ressentiment.

La destrucción de la riqueza, doncs, que podríem contraposar a aquell muera la inteligencia que cridà aquell que en tot s'hagués oposat al proletari català que sojorna al calabós en companyia del poeta protagonista, en tant que proletari i en tant que català. I aquest és, potser, el drama del país que voldria veí, que els uns volen acabar amb la riquesa i els altres amb la intel·ligència, i d'aquí, potser, el que som, una colla de miserables analfabets.

Kare-ra wa imasu ka

Tenen significat les paraules que no em són adreçades? quan algú parla i les paraules que aquest algú articula per expressar el seu suposat pensament estan adreçades a algú que no sóc jo, tenen significat llurs paraules? això és, té significat el seu pensament? i si, com crec, res no signifiquen les paraules que no em són adreçades, per què parlen, els altres? per què pensen, els altres? per què existeixen, els altres?

Kochira wa Semprún-san desu ka (II)

A mesura que avanço en la lectura, crec adonar-me que el tema de La escritura o la vida no és pas Buchenwald, com jo pensava, sinó la reflexió sobre com explicar Buchenwald, o Auschwitz, o Mauthausen. Com explicar-ho per ser escoltat i per que aquell qui escolti pugui arribar a entendre el que allò representà pels seus estadants, tasca que no per inassolible cal deixar d'intentar. 

Però un cop finalitzo la lectura, (vergonyosa) traca final inclosa, recordo allò que són unes memòries, no més que el manual d'instruccions de com l'autor de torn vol ser recordat per aquells que ja no tindran el disgust de conèixer-lo en persona. I aquestes memòries en concret, les del senyor Semprún, les que acabo de llegir sota l'enutjós títol de La escritura o la vida, no són cap excepció a tan absurda norma.

I dic absurda perquè és cosa sabuda que passats quatre dies del sepeli de l'autor de torn, ja ningú no el recordarà mai més, i aqueferar-se per fixar la pròpia imatge se'm presenta com el més poca-solta dels treballs, talment Síssif empenyés la pedra aquella per gust.

Akurobatto ni mimashita

Un bell atzar em porta a gaudir de l'actuació d'un grup de saltimbanquis, tres nois i una noia, que potser no fan res d'extraordinari, però tot allò que fan ho fan amb ofici i entusiasme. I veient-los fer els habituals malabars, els habituals exercicis dalt d'un petit trapezi i posant en escena les no menys habituals facècies, no puc més que imaginar-me llur habitual vida nòmada i desendreçada, imaginant, jo també, els habituals tòpics que hom atribueix a una companyia de saltimbanquis. I sens dubte tot allò que imagino res té a veure amb les vides que viuen, però allò que imagino és el principal gaudi que m'ofereix l'atzar d'una actuació d'un grup de saltimbanquis.

Kochira wa Semprún-san desu ka

Llegeixo Semprún, La escritura o la vida, on trobo el següent paràgraf en tot contrari als meus prejudicis: Para conseguirlo hace falta, sin duda, tener una obra y tener una biografia. Los profesionales de la escritura, que no tienen más biografia que sus textos, serían incapaces del todo de hacerlo. La empresa misma debe de parecerles incongruente. Hasta tal vez indecente. Pero no estoy emitiendo aquí ningún juicio de valor. No pretendo saber que es lo mejor o lo que no està bien. Me limito a constatar, a proclamar una evidència.

No, el senyor Semprún no emet judicis de valors, només constata evidències, qualitat d'evident, quelcom tant clar que no dóna lloc a dubtes i que no cal demostrar. Així doncs, abans de ficcionar cal viure, en cas contrari hom no és més que un incongruent indecent o un indecent incongruent, i això, és clar, no és cap judici de valor, cap opinió, només una evidència, ja saben, qualitat d'evident, quelcom tan clar que no dóna lloc a dubtes i que no cal demostrar. Semprún dixit.

Chotto... (II)

... un dels principals deures que tenim en aquest món és deixar la gent en pau, diu en un cert moment un dels personatges de La senyora Craddock, novel·la de Somerset Maugham, autor a qui tinc el gust de retrobar després de no pocs anys, encara que potser amb no tant goig com anticipava.

I per molt que hi penso no se m'acut cap deure més principal, ni de més agradós compliment, ni tampoc de més exigible, si és que alguna cosa es pot exigir als altres, doncs que em deixin en pau em sembla que és l'única cosa que em veig amb cor de desitjar.

Kochira wa Celine-san desu

L'atabalament d'aquests dies em fa passar per alt el cinquantè aniversari de la mort de Louis-Ferdinand Celine, diada en que potser m'hagués plagut desitjar que algun nostrat editor goses editar els seus pamflets antisemites, Mea culpa, Bagatelles pour un masacre, L'école des cadavres i Les beaux draps, a més de diversos articles disseminats per diaris i revistes de l'època que tracten el mateix tema. Tasca difícil, però, doncs caldria vèncer no poques dificultats, com ara la negativa de la vídua de Celine, Lucette Destouches, a autoritzar cap nova edició d'aquests papers, i la segura campanya de rebuig que una iniciativa d'aquest tipus generaria a casa nostra, no pas per les conegudes fòbies del seu autor (paradoxalment compartides per aquells que de ben segur més soroll farien amb la seva protesta), sinó per la incorrecció de les seves incorrectes filies.

Watashi ga doko ni imasu ka

Bon dia! em saluda l'un. Bon dia! em saluda també l'altre El senyor dErsu_? em demanen ambdós. Jo mateix, responc sobtat. Som A i Be, es presenten tot ensenyant-me llurs credencials, i venim en representació de tal i qual. Tot seguit els convido a passar i els acomodo a la sala, on comencen a exposar-me el motiu de llur visita. Heu de definir-vos, senyor dErsu_, comença l'un, potser A. Sí, cal que trieu, continua l'altre, suposo que Be. I tant, insisteix A. Podeu alinear-vos amb aquests o amb aquells, continua Be. Amb el benentès que, si trieu aquests, aquells malparlaran de vós, m'informa A. Però no patiu, doncs aquests us ensabonaran, mira de tranquil·litzar-me Be. I a l'inrevés, si trieu aquells, seran aquests qui us criticaran, afegeix A. I aquells qui us defensaran, conclou Be. I no puc triar a aquests uns dies, potser dilluns, dimecres i divendres, i a aquells uns altres, potser dimarts, dijous i dissabte, i descansar diumenge? els hi demano. No, i ara! em responen tots dos alhora. De cap de les maneres, continua ara A. Cal definir-se, afegeix B. Del tot, conclou A. El que sí podeu fer és, amb el temps, passar d'aquests a aquells o d'aquells a aquests, aventura Be. Amb el benentès que aquests canvis són estranys i poc freqüents, matisa A. I que porten molt de temps, conclou Be. Però tothom, només faltaria, té el dret d'esmenar les seves opinions, afegeix A. Si més no en teoria, hi torna Be, que sembla que sempre ha de dir la darrera paraula.

Jo, és clar, resto mut, doncs no sembla una decisió fàcil, triar entre aquests i aquells. Però sembla que tant A com Be s'impacienten, i és Be qui acaba trencant el silenci. Aleshores? em demana. Aleshores? repeteixo jo. Qui trieu? em pregunta A. Haig de decidir-ho ara? demano sorprès. I tant, em respon Be. Però una decisió tant important, miro d'argumentar... Oh, i ara, m'interromp Be. Poc importa la tria, afegeix A. Molt poc, emfatitza Be. Gens, conclou A. L'important és definir-se, sentencia Be.

Aleshores? em tornen a demanar. Aleshores... començo a respondre, alhora que premo el botó aquell que obra la trapa de sota les butaques on seuen aquest parell, A i  Be, que tot seguit cauen al pou sense fons que comunica directament amb el nucli incandescent de la Terra, un aliatge líquid de ferro i níquel a on, de ben segur, les seves tries seran d'allò més benvingudes.

Doko ni Herodes-san ga imasu ka (II)

Ei, dErsu_! sento com em crida una veu coneguda. Tot seguit em tombo i veig a Jota, que se m'atansa esbufegant, i pacient com de vegades sóc m'aturo a esperar-lo, tot i el retret que li veig a la cara, doncs només aconseguir-me em critica que hagi tornat a reproduir-me. Jo em pensava, comença Jota, que vós també estàveu a favor de l'extinció de la raça humana, m'etziba amb evident agror. I ho estic, benvolgut Jota, ho estic, i res em desplau tant com els infants que venen a perllongar la nostra estada en aquest atrotinat planeta, li responc convençut. I doncs? em demana ell. I doncs? repeteixo jo. Doncs que ja sou responsable de l'arribada de dues criatures, em retreu. Dues, sí, reconec, però n'és tan poca cosa, això. Penseu que des de que el meu cos és fèrtil hagués pogut jo folgar unes trenta mil sis-centes seixanta vegades, a raó de tres per dia, que no és gens excessiu, i considerant, per dir alguna cosa, un deu per cent de possibilitats de fertilització per cada còpula, això donaria unes tres mil seixanta-sis concepcions, i si hi descomptem un cinc per cent d'embarassos que no arriben a bon terme i un tres amb trenta-nou per mil de mortaldat infantil, resultarien uns dos mil nou-cents descendents. I coincidireu amb mi que dos sobre dos mil nou-cents és una proporció irrisòria i irrellevant, certament ridícula.

Vós sí que sou ridícul amb els vostres sofismes, em crida Jota. Oh, no cal que m'afalagueu, benvolgut Jota, m'apresso a respondre-li tot girant cua, doncs, un cop més, crec portar una certa pressa.