Akurobatto ni mimashita (II)

Asseguts fent rotllana al voltant d'un enginyós giny, veiem com l'hàbil saltimbanqui de torn fa els seus exercicis amb l'ajut de l'enginyòs giny ja anomenat, que mou, amunt i avall, i també al voltant d'un imaginari punt central que defineix una trajectòria circular, una llarga perxa metàl·lica. El saltimbanqui, d'una lloable migradesa gestual, puja i baixa de la perxa, es deixa arrossegar o portar pels aires, enlairar o aterrar, per embadaliment de petits i grans que, com ja ha quedat dit, fem rotllana al voltant de l'enginyós giny.

En un cert moment, en aixecar la vista per seguit la trajectòria que descriu per l'aire el saltimbanqui, veig al seu darrera les esteles deixades per dos llunyans avions, que, a milers de peus per sobre dels nostres caps, desplacen centenars de persones que en tot deuen ser alienes als acrobàtics exercicis del saltimbanqui, talment nosaltres, que ho ignorem tot d'ells, inclosos els motius que els aqueferen i els fan desplaçar-se a tan grossa altitud. Un pensament certament banal, mancat de qualsevol interès, però que m'encaterina en la bonica imatge que l'atzar m'ofereix, el saltimbanqui bellugat pels aires per la llarga perxa seguint una acrobàtica trajectòria circular, i al seu darrera les rectilínies esteles deixades pels dos avions.

Kokkyo (III)

De la finestra estant veig com la boira s'ensenyoreix de les fondalades, d'on només les capçades més altes resten encara visibles, nues de fullam, en ser la tardor ja molt avançada. Al lluny, ben amunt, la característica i enyorada silueta dentada de la serra alterna el blanc de les canals amb la grisor dels espadats, tan falsament immutables com sempre, doncs em comenten d'una grossa esllavissada esdevinguda de fa poc, i són molts els cops que he trepitjat els seus inestables tarters.

En semblants circumstàncies sembla fàcil de travessar, la frontera, i arribar a aquelles terres de més enllà on hom pot arribar a creure que tot és possible. És així que curull de convenciment enceto el camí, però trobo el bosc esclarissat pels laboriosos llenyataires, que han fet no pas poca feina, i el vell molí convertit en restaurant, la pista asfaltada, i encara em creuo amb gent que parla l'aspra llengua del país que voldria veí.

Reculo, doncs, un cop més, en cerca de la confortabilitat de l'alberg, i de la finestra estant veig com és ara la fosca qui s'ensenyoreix de les fondalades, on res resta visible, i com també la dentada serra desapareix, i és només la meva imatge la que em retorna el vidre, transformat en mirall, potser com al matí, quan un cop més he confós allò que volia veure amb allò que veia.

Senshi

És gustós escriure quan no es té res a dir. Altrament el neguit per ser entès i no trair allò que es vol dir malbarata el goig de l'escriptura, la fal·lera per ajuntar paraules sense atendre a cap raó més enllà del contingent caprici del moment, que ara mateix potser em portaria a escriure la història d'un brau guerrer vestit tot ell de bronze, amb l'esmolat glavi al talabard, la pica a la destra i el gruixut escut a l'esquerra.

Voldria, doncs, avui, ara, enfrontar aquest superb guerrer, que no superbiós, a mil destrets que posessin a prova la força del seu braç, la determinació del seu caràcter, la noblesa del seu esperit, l'enginy del seu raonament i la sort que a tot heroi ha d'acompanyar. Voldria, doncs, avui, ara, escriure en florits hexàmetres els gloriosos fets protagonitzats per un brau guerrer vestit tot ell de bronze.

Kochira wa Levi-san desu

Primo Levi és un cas excepcional dins l'horror de la segona guerra mundial, en ser la seva condició de jueu la que li permeté conservar la vida al llarg del conflicte. Levi fou detingut per milicians feixistes quan intentava unir-se als partisans de la resistència comunista del nord d'Itália, i enlloc de ser immediatament afusellat, com era la pràctica habitual dels milicians feixistes, gent de gallet fàcil i poc amiga de fer presoners, fou entregat a l'exèrcit alemany en identificar-se Levi com a jueu. Els alemanys el deportaren a Auschwitz, on la mitjana de supervivència era de tres mesos. Però Levi en resistí més gràcies a la seva formació de químic, que li valgué un petit suplement alimentari i una feina menys feixuga. A l'onzè més Levi visqué l'alliberament del camp per l'Exèrcit Roig, si em permeten la ironia. El captiveri, però, continuà, aquest cop en un camp de concentració soviètic, en ser Levi italià i estar Itàlia en guerra amb la Unió Soviètica. Amb la signatura de l'armistici entre Itàlia i els Aliats Levi fou alliberat i pogué tornar a Itàlia, on metamorfosà de químic a escriptor. Finalment, l'onze d'abril de mil nou-cents vuitanta-set, Levi es llevà la vida.

Dovlatov-san no atarashī hon

Un dels principals avantatges de viure en una democràcia liberal, és que hom pot llistar qualsevol sèrie de noms en l'ordre que més li plagui. Per posar un exemple, si a qui això escriu li plau llistar els noms dels hipotètics fills de l'enginyós Ulisses, tant pot començar per Nausítous i acabar per Leontòfon, com començar per Telèmac i acabar per Poliportes, amb la tranquil·litat de saber que ningú no li farà retret d'errors ideològics, miopia política o infantilisme moral.

I per contra, un dels principals desavantatges de viure en un estat comunista, és que hom no pot llistar qualsevol sèrie de noms en l'ordre que més li plagui. Per posar un exemple, si a algú li plau llistar els noms dels països participants en una conferència per l'estudi d'Escandinàvia i Finlàndia, no és el mateix començar per l'URSS i acabar amb la RDA, que començar per Dinamarca i acabar amb la RFA, doncs en fer-ho així, de ben segur que hom li farà retret d'errors ideològics, miopia política o infantilisme moral.

I això darrer, que sens dubte és un gros desavantatge per a qui llista els noms dels països participants en una conferència per l'estudi d'Escandinàvia i Finlàndia, és un avantatge per a qui llista els noms dels hipotètics fills de l'enginyós Ulisses, que pot llegir (aquí els trobaran) els sucosos comentaris a peu de pàgina d'aquell qui llista el noms dels països participants en una conferència per l'estudi d'Escandinàvia i Finlàndia, un cop aquest fou convidat per les autoritats a eixir de l'estat comunista i a hostatjar-se en un democràcia liberal per causa del seus errors ideològics, miopia política i infantilisme moral.

Tōri o arukimasu

Al carrer, camí de no importa on, veig com l'home que camina al meu davant s'entrebanca amb una petita irregularitat del panot de la vorera i cau al terra. Una escena ben còmica, i tant jo, com la resta de vianants que l'han contemplada, arrenquem a riure a cor que vols, doncs la trajectòria que ha seguit el cos de l'home en caure ha estat d'allò més graciosa. I encara resulta més graciós quan l'home es tomba i li veiem les ulleres trencades, la cara ensangonada i les dents esberlades a causa del fort impacte. Tot ell fa un posat tan ridícul que encara riem més, tant, que són molts els transeünts que no han vist la caiguda inicial que s'aturen a veure que passa, i que riuen, també, en veure al pobre desgraciat. I tan gros és el seu èxit, que li demanem que repeteixi la caiguda, i l'home, conscient de la rellevància adquirida, s'alça amb dificultats, recula una mica, i torna a ensopegar en el mateix punt, caient, de nou, sobre el dur panot. I au, tothom a riure, doncs ara ha picat de costat i és de l'orella d'on li raja la sang.

I així anar fent, fins que un fort cop a l'occípit deixa a l'home immòbil sobre el panot, i és un dels badocs, que diu ser metge, qui s'ajup al seu costat i s'alça dient que no respira, que no té pols i que deu ser mort. Acabada, doncs, la diversió, cadascú continua amb el seu camí, uns cap aquí i altres cap allà.

Tomete kudasai (III)

Una desconeguda m'atura pel carrer i em demana si no la reconec. No, li responc sobtat, però en sentir el nom que m'adreça veig que es confon i em pren per qui no sóc. Em confoneu, em dic dErsu_ i sóc el favorit dels Déus, em presento per desfer el malentès, i ara és ella la que resta sobtada, què voleu dir amb això que sou el desconegut dels Déus? em pregunta. No, desconegut no, favorit, li aclareixo. Com en el seu moment ho fou el diví Aquil·leu?, em demana. Si fa no fa, li confirmo. I quins són els vostre mèrits? em demana tafanera. Mèrits, què voleu dir? em sorprenc. Bé haureu hagut de fer alguna cosa per merèixer aquest favoritisme, com el diví Aquil·leu, que va esbudellar innúmers moridors, mira d'explicar-me. I ara, és ridícul això dels mèrits, si fos així qualsevol que s'hi esforcés prou podria assolir la categoria de favorit, i de favorit només en pot haver un, miro d'explicar-me. I per què vós? em demana. Oh, salta a la vista, no? pregunto ara jo. No precisament, que teniu algun certificat? em demana ella. Algun certificat? demano ara jo. Sí, algun document que doni fe d'aìxò que dieu, m'insisteix. Signat pels Déus? m'exclamo. És clar, continua insistint. Torneu a ser ridícula, els Déus no signen pas certificats, miro de fer-li entendre. Ni vós sou el seu favorit, afirma ella. I tant que sí, replico jo. I tant que no, perquè ho hauríeu de ser? em demana burleta. Doncs perquè jo sóc qui escriu el que aquí es pot llegir, i qui decideix qui és, i qui no és, el favorit dels Déus, miro d'aclarir-li. I heu decidit que vós sou aquest favorit, em replica burleta. Això mateix, sentencio. Doncs au, dErsu_, el favorit dels Déus, bon vent i barca nova.

Gōman

L'arrogància és un dels atributs que més em desplau quan la llueixen aquells que no són jo, un orgull cofoi i agressiu que acostuma a atribuir-se unes suposades virtuts, poc importa quines, per justificar el seu menyspreu vers els altres.

Com aquest matí, quan he hagut de fer mans i mànigues amb els transports públics de la ciutat i les meves llargues cames per portar a temps a la petita A a la seva escola, i arribar jo mateix al despatx, alhora que sentia els habituals i arrogants crits dels habituals i arrogants cridaners, aquells que, megàfon en mà, pretenen, peti qui peti, salvar el món de tot mal.

Watashi no itoko

I ja per acabar amb aquesta sèrie on m'ha plagut narrar amb excessives repeticions i sense cap signe gràfic que separés el text en diferents unitats allò que tal vegada he vist algun cop al ferrocarril metropolità, recordo com en certa ocasió, en arribar a l'andana de l'estació de Passeig de Gràcia de la línia tres direcció Trinitat Nova, vaig veure com a l'andana del davant un exaltat guarda de seguretat del ferrocarril metropolità etzibava un cop de puny a un desconegut de comportament erràtic, i com el desconegut de comportament erràtic protestava de l'agressió rebuda, i com tot seguit l'exaltat guarda de seguretat del ferrocarril metropolità prenia el preceptiu bastó que duia al cinturo per escometre amb més contundència al desconegut de comportament erràtic, que va començar a cridar en demanda d'auxili i va despertar una certa solidaritat entre la resta de desconeguts que es trobaven a l'andana, fet aquest, el de la certa solidaritat, que em va fer recordar aquell cop que un admirable familiar meu, en exercici de la seva professió, va sortir corrents darrera d'un jove que va prendre mitjançant una forta estrebada la bossa d'una dona de molta edat, que a causa de la dita estrebada va anar a parar al terra, i com el meu admirable familiar, un cop aconseguit el jove que havia pres la bossa d'una dona de molta edat, va haver-lo de reduir fent ús de la força, i de com un cop el tenia al terra i procedia a emmanillar-lo, tot de badocs van començar a fer fortes exclamacions, titllant al meu admirable familiar de torturador, racista i feixista i, fins i tot, aprofitant l'anonimat del tumult, un dels badocs va etzibar-li una puntuda de peu al cap, no pas al jove que va prendre mitjançant una forta estrebada la bossa de la dona de molta edat, sinó al meu admirable familiar, que va haver d'acabar portant a la caserna tant al jove que va prendre mitjançant una forta estrebada la bossa d'una dona de molta edat, com al badoc que va etzibar-li una puntada de peu al cap, no pas al jove que va prendre mitjançant una forta estrebada la bossa d'una dona de molta edat, sinó al meu admirable familiar.

Gaikoku-jin (II)

En el mateix desplaçament on vaig presenciar la trobada entre la noia de bellesa eslava i el desconegut que traginava una grossa motxilla, també vaig veure com un atrotinat desconegut d'aspecte forà demanava a una grossa treballadora del ferrocarril metropolità com arribar a la parada de Tetuan, i com la grossa treballadora del ferrocarril metropolità l'atabalava amb extenses i potser no encertades explicacions que l'atrotinat desconegut d'aspecte forà no semblava entendre, doncs ens trobàvem tots plegats, l'atrotinat desconegut d'aspecte forà, la grossa treballadora del ferrocarril metropolità, la noia de bellesa eslava, no pocs desconeguts més i jo mateix, desplaçant-nos en un comboi de la línia tres direcció Trinitat Nova, a l'alçada de Drassanes, i enlloc de recomanar a l'atrotinat desconegut d'aspecte forà que continués fins a Passeig de Gràcia i allà fes transbordament a la línia dos direcció Pep Ventura fins arribar a la parada de Tetuan, la grossa treballadora del ferrocarril metropolità pretenia que l'atrotinat desconegut d'aspecte forà reculés fins a Paral·lel per fer allà el necessari transbordament, recomanació, la de la grossa treballadora del ferrocarril metropolità, del tot inabastable per l'atrotinat desconegut d'aspecte forà que, finalment, fou empès fora del vagó per la grossa treballadora, que fent oïdes sordes als passatgers que l'alertaven de l'erroni del seu consell, mostrava a l'atrotinat desconegut d'aspecte forà per quines escales havia de davallar per fer el canvi de sentit, i a qui des d'aleshores em plau imaginar com ànima errant del ferrocarril  metropolità, en un etern desplaçar-se per tota la xarxa ferroviària, excepció feta, només faltaria, de la parada de Tetuan.

Roshia-jin

Fa pocs dies, als ferrocarrils metropolitans, vaig veure com una noia de bellesa eslava llegia un llibre escrit en caràcters ciríl·lics, i com un desconegut que traginava una grossa motxilla, que també va veure que el llibre que la noia de bellesa eslava llegia era escrit en caràcters ciríl·lics, se li adreçava parlant en rus, i com la noia de belles eslava li responia, també en rus, iniciant-se una conversa entre tots dos de la que ben poques paraules vaig poder escatir, potser spasiba i izviní, a més d'algunes de catalanes, com ara Drassanes i Passeig de Gràcia, doncs, pel que vaig imaginar, el desconegut que traginava una grossa maleta, persona que va semblar-me tot just arribada a la ciutat, demanava a la noia de bellesa eslava per la millor manera de fer un cert desplaçament, alhora que se li atansava per seure al seu costat, tot aprofitant que la persona que fins aleshores seia al costat de la noia de bellesa eslava s'alçava per baixar del vagó, en fer aquest, el vagó, i també tot el comboi ferroviari del qual formava part el vagó on viatjava la noia de bellesa eslava, el desconegut que traginava una grossa motxilla i jo mateix, a més de no pocs desconeguts més, la corresponent aturada a l'estació on devia tenir previst baixar, la dita persona que fins aleshores seia al costat de la noia de bellesa eslava, i com la noia de bellesa eslava li deia, al desconegut que traginava una grossa motxilla, que no calia, que ella també baixava, alhora que s'alçava i s'acomiadava, encara que el desconegut que traginava una grossa motxilla, enlloc de romandre al vagó com semblava que era el més adient per arribar allà on volia anar, baixava rere la noia de bellesa eslava, i com tots dos, la noia de bellesa eslava i el desconegut que traginava una grossa motxilla, prosseguien la seva animada conversa a l'andana, ja lluny de la meva oïda, encara més quan les portes del vagó, després del preceptiu senyal acústic, van tancar-se i vaig començar a allunyar-me de l'andana on encara romanien la noia de bellesa eslava i el desconegut que traginava una grossa motxilla.

Gienkin (II)

Rebo amb no poca satisfacció la dimissió de deu dels onze membres del CoNCA, ja saben els simpàtics encarregats de repartir, un cop descomptada la seva discreta part, els fons de la Conselleria de Cultura entre amics, coneguts i saludats. I tot i la grossa satisfacció, no puc deixar de demanar-me, no sense certa sorpresa, que passa amb l'onzè membre, la vicepresidenta, na Pilar Parcerisas i Colomer, de qui recordo els articles al difunt suplement dels dijous del difunt diari Avui.

Què passa, doncs, amb na Pilar Parcerisas i Colomer?

Byōin ni imashita

dErsu_, com us trobeu? em pregunten aquest dies els coneguts, en trobar-me'ls, als dits coneguts, ací o allà, jo a ells o ells a mi. I jo, satisfet per la pregunta, m'allargo en respostes excessives on em complau fer servir el vocabulari que he aprés aquests darrers dies, i els hi explico, amb la seguretat de l'ignorant i la complaença que dóna escoltar-se a un mateix, les diferències entre una colecistitis i una colelitiasi, entre una colecistectomia laparoscòpica i una d'oberta, tot amanint les meves superbes paraules amb les simpàtiques anècdotes d'aquests darrers dies, quan el meu cos ha restat, indefens ell, a la docta mercè de metges, infermers i auxiliars.

I els coneguts, és clar, assenteixen amb posat seriós a les meves paraules tot deixant anar alguna frase feta, d'aquelles tan avinents en aquestes ocasions, tot ponderant les virtuts de la paciència i augurant temps millors. I jo, repeteixo, resto d'allò més satisfet, doncs, en poder fer servir aquestes paraules, que en res interessen a l'amable conegut de torn, tampoc a mi, m'estalvio haver de cercar altres paraules per complir, de manera satisfactòria, amb el no sempre enutjós ritual de socialitzar amb els coneguts, en trobar-me'ls, als dits coneguts, ací o allà, jo a ells o ells a mi.

Ato de

Que no s'oblidi de seguida, sinó més tard, sembla ser la principal raó de ser de la memòria, facultat de recordar, això és, de representar-se amb el pensament esdeveniments passats. Com si aquest lapse de temps, l'espai de temps transcorregut entre el de seguida inicial fins al més tard fos, d'alguna manera, d'una grossa importància.

La mateixa grossa importància que li atorga la ciència mèdica, que aboca tot el seu esforç a que no morim ara, sinó més tard, sempre més tard, com si aquest lapse de temps, l'espai de temps transcorregut entre l'ara inicial fins al més tard fos, d'alguna manera, d'una grossa importància.

Basu o matte imasu

La meva vida és un desastre, em confessa un desconegut amb qui he tingut la dissort de coincidir a la parada del catorze, i a qui d'ara en endavant anomenaré De, quarta lletra de l'abecedari, tercera consonant i inicial del qualificatiu amb que l'he anomenat fa poques paraules, desconegut.

Visc a la misèria i no serveixo per a res, es lamenta el tal De, tot esplaiant-se en mil innecessaris detalls sobre la seva dissort, alhora que jo em lamento en silenci de la poca puntualitat dels autobusos quan cauen quatre gotes. Si almenys hagués estudiat de jove, prossegueix el tal De, enmig d'un reguitzell de jeremiades d'allò més variades. Però davant de tant forassenyades paraules no tinc més remei que revoltar-me i retrec al tal De el seu egoisme, doncs trobar desitjable que aquells que visqueren sota el seu nom i la seva aparença abans que no pas ell, haguessin de sacrificar llurs efímers dies en benefici seu, m'és del tot inacceptable. Com dieu? em pregunta el tal De, més sobtat pel to de retret de les meves paraules que pel seu significat. Dic que és lleig demanar res als altres, li aclareixo. Als altres, a quins altres? si parlo de mi, de mi mateix, de quan era jove, em replica el tal De. Doncs això, sentencio, dels altres, parleu, sens dubte, dels altres.

Kochira wa Frisch-san desu ka (II)

A mesura que avanço en la lectura, em sembla capir que el tema de la novel·la (encara No sóc Stiller, de Max Frisch) és la impossibilitat de deixar de ser aquell que els altres creuen que som i, fins i tot, de deixar de ser aquell que nosaltres mateixos creiem que som, i de com la fugida no és mai la solució. El tema que capeixo és, doncs, un conflicte individual, de l'individu vers ell mateix i de l'individu vers els seus coneguts i saludats.

Altres, però, probablement amb més senderi que no pas jo, veuen en aquesta mateixa novel·la un toc d'alerta sobre les nostres cofoies societats occidentals, tan democràtiques i pulcres elles, si més no la suïssa. És a dir, fan una lectura que presenta un conflicte de caràcter col·lectiu.

Encara em falten pàgines, i no pas poques, per finir la lectura, però un cop més em sembla clar que el tema d'una novel·la no depèn pas de les intencions de l'autor, ni tampoc de les paraules que aquest escrigué, sinó del lector de torn, jo mateix en aquest cas, que un cop més nego la possibilitat d'interessar-me per res que sigui col·lectiu i ho redueixo tot a l'únic tema que em sembla possible, la inevitable, i no exempta de joia, insatisfacció amb el propi viure.

Kochira wa Frisch-san desu ka

Es pot explicar tot, menys la nostra vida real... aquesta impossibilitat és la que ens condemna a restar essent tal com els nostres coneguts ens veuen i ens reflecteixen, ells, que pretenen conèixer-me, que es qualifiquen d'amics meus i mai no consentiran que canviï, són els qui destrueixen la meravella (allò que no puc explicar, allò inefable que no puc demostrar), tan sols per poder dir: "Jo et conec", escriu el senyor White, o potser el senyor Stiller, però certament l'autor, Max Frisch, a No sóc Stiller.

Però aquest sintagma, el de la vida real, em torna a resultar problemàtic, i no és que no comparteixi el neguit de l'autor en veure com els altres diuen conèixer-lo, diuen conèixer-me. Però aquest fals coneixement dels altres no converteix, de cap de les maneres, al nostre coneixement en real, veritable o autèntic, adjectius tots ells que haurien de ser esborrats dels diccionaris, doncs més enllà d'aforismes socràtics, el suposat coneixement que hom té d'un mateix no és pas gaire diferent del suposat coneixement que en tenen els altres 

I d'aquí, potser, les paraules que una mica més endavant escriu també el senyor White, o potser el senyor Stiller, però certament l'autor, Max Frisch, que un sigui idèntic a si mateix, perquè en cas contrari un no ha existit mai. I és que, més enllà d'aforismes cartesians, existim?

Kyō no yume

Em somnio em companyia de malpasianes, no pas fembres residents a Malpaso Creek, tampoc admiradores incondicionals de músics uruguaians, sinó expertes navegants provinents de l'espai exterior que m'alliberen d'un gros destret. En llur nau, en tot semblant a un cuc gegant, volo des d'Iruña fins a Tarragona, on el somni es perd. Però no trigo a retrobar-me, essent jo mateix una fembra que condueix un petit utilitari. Una inoportuna pana m'atura el vehicle que condueixo a les costes del Garraf, on demano ajut a uns desconeguts que m'enllamineixen d'allò més amb l'exhibició de llurs grosses vergues. El somni, però, es torna a perdre enmig d'obscenitats i acabo sent despertat per l'estimada companya, que m'encomana la vigilància del petit, alhora que el record de les malpasianes em pren amb força i decideixo escriure el que aquí acaben de llegir.

Kono monogatari no taitoru

De la lectura tot just encetada aquest matí dedueixo el que hagués hagut de ser el títol d'aquesta pàgina enlloc del circumstancial títol actual. I no és que O-TeArai, literalment l'honorable lloc on rentar-se les mans, no em sembli (sobretot si prenc en consideració el precedent de la higiènica història del tal Ponç Pilat) un títol apreciable.

Però és que la lectura tot just encetada aquest matí, No sóc Stiller, de Max Frisch (autor en no poques coses comparable a Dürrenmatt), em fa evident el que amb certesa hagués hagut de ser el títol d'aquesta pàgina, No sóc dErsu_, o, a tot estirar, Jo no sóc en dErsu_, doncs aquell que tot això escriu, jo mateix, i que tant es complau en fer-se dir dErsu_ no és, com ja ha quedat dit manta vegades, el tal dErsu_.

Chotto matte kudasai (IX)

Ahir m'hagués plagut aprofitar un dels bancs de la vorera del davant de casa, injecció d'alumini per l'estructura i llistons de fusta de pi pel seient i respatller, per seure'm a esperar. Així, acompanyat per si de cas d'una menuda gibrelleta, cada cop que algú tombés des del carrer Gran, pugés per Berga o vingués des de Príncep d'Astúries, un petit esglai m'hagués pres amb moderació, per si de cas el desconegut de torn se m'adreçava. També en sentir algun gros soroll m'hagués posat alerta, no fos cas que el so anticipés algun ignot però esperat (alhora que inesperat) esdeveniment. I en veure anunciar mitjançant intermitències lumíniques la imminent aturada d'algun vehicle, hagués estirat el cap per mirar d'esbrinar si potser em cercaven. Però m'he imaginat rebent només les sorpreses salutacions dels sempre discrets veïns, en entrar o sortir aquests del bonic portal.

I així m'hagués plagut deixar passar el dia, fins que ja en hora fosca m'hagués aixecat i hagués pujat cap a casa, potser a seure en una de les grosses butaques, a esperar, amb el desig que res no s'esdevingués.

Mura no hitobito

Els nous policies són gent del poble, recordo que digué, en un cert moment, la veu que comentava les imatges del telenotícies de torn, ja fa dies, en referència al canvi de sàtrapa de Líbia, amb evident simpatia i una esfereïdora manca de vergonya, tot desig i cap informació, talment un infant redactant la carta als reis. Gent del poble, em permeto repetir, com si semblant sintagma tingués significat i aquest significat fos d'alguna manera desitjable.

I com no podia ser altrament, avui, a la premsa, ja es troben les cròniques sobre els nous policies libis, ja saben, gent del poble.

Warui nyūsu

Ahir la disposició del meu ànim era excel·lent. A mitja tarda, però, un desconegut, en base a certes dades diagnòstiques, em comunicà una notícia que ningú qualificaria com a bona, i probablement molts com a dolenta o molt dolenta, si féssim una enquesta. El meu ànim, però, va continuar sent excel·lent, i les conseqüències de la notícia rebuda només em semblaren petits contratemps que calia entomar amb esportivitat. Unes quantes gestions prèvies, una petita intervenció i uns pocs dies de convalescència, res que molts d'altres no hagin superat satisfactòriament. La única preocupació restava en la necessària brevetat de la convalescència, doncs moltes són les obligacions que tinc vers terceres persones, que no s'haurien de veure perjudicades per l'anòmal funcionament del meu sistema hepàtic.

No són poques les vegades que he defensat davant d'escèptics interlocutors el meu convenciment que els estats d'ànim de les persones no depenen de les seves volubles circumstàncies. Hom no és feliç o dissortat perquè les seves circumstàncies el portin vers la felicitat o la dissort. Hom és feliç o dissortat per una predisposició, no sé si genètica o adquirida, potser volguda, vers la felicitat o la dissort. I jo he tingut sort, encara que aquells que no em coneixen, i també els que em coneixen, sovint pensin que no, atès el meu habitual posat adust i esquerp. I potser és per això que el meu estat d'ànim acostuma a ser excel·lent, siguin quines siguin les circumstàncies que m'envolten.

A no ser, és clar, que les meves circumstàncies hagin estat, com potser ho han estat, sempre excel·lents.

Watashi wa mishinaru hito to hanashimasen

dErsu_, vós el que sou és un classista, sento que em crida una veu que em resulta desconeguda. I un cregut, s'hi afegeix una segona. I un masclista, una tercera, potser femenina, i tot seguit ja és un polifònic cor el que m'increpa a crits, talment em coneguessin, per fer-me retret de suposats defectes del meu caràcter, entenent per caràcter, a efectes d'aquesta narració, el conjunt de trets característics que singularitzen, en la mesura del possible, a una persona.

I davant del guirigall que s'organitza dubto entre accelerar el pas per marxar, ignorar als cridaners i continuar fent la meva, o convertir-me en drac i volatilitzar-los a tots amb el foc del meu alè. Però aprofitant que sóc davant d'una coneguda cockteleria, entro i demano un Manhattan curt de vermut. El barman, però, m'adverteix que han acabat el whisky canadenc i m'ofereix substituir-lo per bourbon, o preparar-me un gin-tonic, que és el que ara es porta, afegeix, tot oferint-me una carta amb més de vuitanta ginebres.

I per uns instants resto enllaminit, no pas pels saborosos aiguardents de ginebrons, sinó per la possibilitat de redactar una llarga i bonica llista, això és, una sèrie de noms, de ginebres en aquest cas, que bé serviria, si més no, per finalitzar aquest text. Però encara que la temptació sigui gran, m'oblido de les ginebres i surto fora, on l'abullangada multitud que m'espera ja ha començat amb l'habitual destrucció del mobiliari urbà. I aprofitant l'arribada dels anti-avalots i les batusses conseqüents, m'esquitllo amb prudència deixant enrere baladrers i esvalotadors per enfilar el camí de casa, amb el record d'allò que m'ensenyaren en la infantesa, no parlar mai amb desconeguts.

Kochira wa Lérmontov-san desu (II)

No són pas pocs els adjectius amb que l'autor, encara Lérmontov, es complau en abillar als aborigens del Caucas, ja siguin aquests ossetes, txetxens, xapsugs, kabardins, georgians o, en general, tàtars, que ens són presentats com una colla d'embriacs presumptuosos, dròpols baladrers, bandits venjatius i pidolaires impenitents, i que, a més, malparlen un poti-poti de dialectes incomprensibles. Uns seixanta anys després, un altre autor, Tolstoi, ofereix una descripció més amable del caucasià, txetxè en el seu cas, fins al punt que un d'ells, Khadjí-Murat, és qui dóna nom a la seva narració. Tolstoi no arriba a l'avui habitual mitificació de l'aborigen de torn, ja saben, el bonic mite del bon salvatge, però potser fa camí. I encara un centenar d'anys després, Littell també es complau en mostrar-nos una bona colla de caucasians, quan el seu protagonista, herr Aue, es recupera en un balneari del Caucas. Littell, però, ja ve de tornada, i si bé hom pot trobar una certa simpatia en les seves descripcions, els seus caucasians no podrien pas protagonitzar una versió asiàtica de Dances with Wolves. 

Em falta, doncs, una baula de la cadena amb que hom percep al caucasià, una obra de ficció literària on el caucasià resti abellit amb totes les virtuts i mantingui en tot moment un capteniment exemplar, net de qualsevol tara. Dersu Uzala, el caçador, d'Arseniev, hagués encaixat perfectament en aquesta cronologia, si no fos que el tal Dersu era gold, això és, aborigen de la vall del riu Ussuri, no pas al Caucas, sinó a la llunyana frontera entre Sibèria i Manxúria.

Kochira wa Lérmontov-san desu

Un heroi del nostre temps és un títol d'una humilitat exemplar, essent com és aquest nostre, de nosaltres, pertanyent a nosaltres, un adjectiu que acota la perdurabilitat d'una novel·la així titulada. El nostre temps, doncs, el temps de l'autor i dels seus contemporanis, un nostre temps que els hipotètics lectors de generacions posteriors, com ara jo mateix, no podran, no podrem, fer-se, fer-nos, seu, nostre, doncs, altrament, el nostre del títol esdevindria de tots, això és, una absurda redundància.

I és potser per això, per aquesta exemplar humilitat i per la bonica paradoxa que representa, que un títol així no pot més que formar part d'una col·lecció amb un títol d'una supèrbia exemplar, Clàssics de tots els temps.