Watashi-tachi wa dewa arimasen (II)

La Muntanya de l'Ànima de Gao Xingjian és una obra escrita des de i per al jo, on la resta de pronoms personals no són més que projeccions d'aquest jo. És un llibre on els altres (els lectors, tothom) no són mai presents, doncs el senyor Xingjian no contava a publicar-lo mai, potser ni tan sols a escriure'l, donat que ni ell ni les seves obres gaudien de la simpatia de les autoritats xineses, i ja saben que a la Xina és necessari gaudir de la simpatia de les autoritats a l'hora de fer el que sigui, a diferència de casa nostre, on només és recomanable.

És per això que en l'escrit anterior vaig cometre un error, doncs vaig treure de context un fragment de l'obra del senyor Xingjian per contraposar l'ús que ell fa dels pronoms personals amb el que jo en faig en aquesta pàgina, potser no escrita per ser llegida per vostès, però escrita amb la certesa que vostès la llegeixen. El recurs que vaig utilitzar era sobrer i trampós, a més d'equivocat. En el meu descàrrec només puc al·legar que va ser llegint aquest fragment que vaig trobar les paraules per dir el que feia temps volia dir, que, per a mi, el nosaltres no és més que la forma polida de la primera persona singular del pronom personal, el jo, i em vaig deixar anar.

Prego, doncs, que em disculpin.

Watashi-tachi wa dewa arimasen

No sé si t'hi has fixat. Quan parlo de jo, de tu, d'ella, d'ell, i fins i tot d'ells, només parlo de mi, de tu, d'ella, d'ell i fins i tot d'elles i d'ells; mai no parlo de nosaltres. Penso que aquest nosaltres, estrany i hipòcrita, és realment superflu.

Escriu Gao Xingjian, a la Muntanya de l'Ànima.

No sé si s'hi han fixat, però, tot i que de vegades ho pugui semblar (com per exemple aquí, aquí, o aquí), mai escric utilitzant la primera persona del plural. És, només, que quan parlo de nosaltres no em refereixo a un conjunt de persones del qual em reconec integrant, doncs del pronom personal només prenc el significant com a fórmula de cortesia. És com si el nosaltres no fos més que la forma polida del jo, com el vós ho és del tu. Un nosaltres buit de contingut, potser estrany i superflu, certament hipòcrita, per fer veure que incloc als altres en el meu discurs, doncs, a diferència del senyor Xingjian, alhora d'intentar relacionar-me tinc l'estranyesa, la superfluïtat i la hipocresia, sobretot la hipocresia, en la més alta estima.

Tannhauser mō desu (III)

De nou amb el Tannhauser recordo una pel·lícula de King Vidor, the crowd, on es relata amb un ritme portentós la història d'un home comú, en John, un no ningú. John té tot el que un home qualsevol pot desitjar: feina, un habitatge, una muller que l'estima i dos fills. Però en John no té prou amb això, doncs ell és especial, més que ningú, i tot és poc per a ell. Tan desagraït és en John amb la seva sort, que Vidor decideix esclafar-lo sense misericòrdia, i al llarg del metratge perd la feina, veu com una malaltia se li emporta un fill, i resta convertit en una ombra que va d'aquí cap allà sense fer res de bo, ell, en Johnny, que s'havia de menjar el món. Fins que, en un dels finals més cruels que recordo, John accepta ser el que és, un no ningú, algú que, còmodament arrepapat en el pati de butaques d'un teatre qualsevol, riu les bufonades que es representen a l'escenari, alhora que la càmera s'allunya en una seqüència memorable (minut 9) que el dilueix en una multitud de la que res no el diferencia.

I qui és aquest Tannhauser creat per Carsen, sinó un John qualsevol que renuncia a ell mateix a canvi de l'èxit? doncs què és l'èxit, sinó el més amargant dels caramels, aquell que rebem a canvi de fer el que de nosaltres s'espera.

Yōchien ni ikimasu

Camí del sorral, amb l'estat d'esperit propi d'aquells que temen equivocar-se, examinem amb detall una qüestió que ens enquimera: va massa abrigada la petita A.? Quan caminem per voreres assolellades, on el sol escalfa de valent, creiem que potser fora convenient llevar-li la jaqueta, no fos cas que sués per portar massa roba; en canvi, quan caminem per voreres en ombra, trobem l’ambient fresc i pensem que una jaqueta pot ajudar a evitar-li enutjosos refredats. Si caminéssim tota l'estona per una mateixa vorera la decisió fora fàcil, sense jaqueta si toqués el sol, amb jaqueta si no. Però el camí que seguim ens obliga a fer ziga-zagues tot alternant sol i ombra, i no ens veiem amb cor d'emetre un judici que resulti, més que cert, adient. Fins que enmig de múltiples consideracions arribem al sorral, i, tot i que encara no hem resolt res, els dubtes s’esvaeixen de cop, doncs el sol pica de valent i no dubtem a llevar-li la jaqueta, alhora que li protegim el cap amb un barret abans de deixar-la sobre la sorra, acompanyada dels estris preceptius: cubell, pala i rasclet.

I de tornada cap a casa, amb l'estat d'esperit propi d'aquells que temen equivocar-se, examinem amb detall una qüestió que ens enquimera: va massa poc abrigada la petita A.?

Tannhauser mō desu (II)

Fa vint-i-cinc anys que assisteixo amb una certa regularitat a representacions d’òpera al Gran Teatre del Liceu. Vint-i-cinc anys de tornar cap a casa pensant que mai més, que per suportar les incomoditats de quatre o cinc hores de funció amb una posada en escena vergonyant, millor quedar-se a casa i escoltar alguna versió enllaunada.

És per això que dimarts passat la sorpresa fou majúscula, doncs Robert Carsen fa un treball esplèndid amb el Tannhauser. I no només amb l’escenografia, també amb la direcció d’actors i els moviments del cor, fins i tot amb el canvi de rol del protagonista, de minnesänger a pintor. Carsen és valent i agosarat, alhora que respectuós amb el text, però, per sobre de tot, és brillant, això és, excel·lent, admirable en el seu gènere. I és que al llarg dels anys he vist muntatges on era tanta la valentia i la gosadia, o tant el respecte reverencial vers l’original, que tot es reduïa a fer-se el fatxenda o a amagar el cap sota l’ala, com si la modernitat o la tradició, per elles soles, fossin alguna cosa més que paraules, de deu lletres la primera, vuit la segona.

Tannhauser mō desu

I al final del tercer acte, enmig dels aplaudiments, recordo dues pel·lícules de Lars von Trier, breaking the waves i dancer in the dark, que tot i tenir noms diferents, actors diferents i trames diferents, són la mateixa cosa. En totes dues hi ha la figura d'una dona, Bess McNeill a la primera, Selma Jezková a la segona, que han de sacrificar les seves vides per tal de salvar a l'ésser estimat. La senyora McNeill mor violada i torturada, i la senyora Jezková executada a la forca per un crim que no ha comès, per tal que el marit d'una i el fill de l'altre puguin recuperar la salut i viure molts anys. Si fa no fa com Elisabeth, la fidel Penèlope de Tannhauser, que ofereix la seva vida a canvi del perdó del seu estimat, que rep la gràcia no pas pel seu penediment ni pel seu pelegrinatge a Roma, sinó pel sacrifici de la dolça Elisabeth.

En el seu moment la crítica va comparar breaking the waves i dancer in the dark amb Ordet, el clàssic de Carl Theodor Dreyer, on els papers, però, estan bescanviats. A Ordet qui rep la gràcia divina i torna d'entre els morts és Inger, l'estimada esposa de Mikkel, a qui no es demana que mori a canvi del miracle, doncs, on s'ha vist que un home sacrifiqui la vida per una dona?

Ulisses desu ka, Tannhauser desu ka

És en el primer acte, enmig del duet entre Venus i Tannhauser, que em retorna la imatge d’Ulisses pres a l’illa de Calipso. A l’òpera de Wagner, Tannhauser és al Venusberg, on Venus li ha ofert la immortalitat a canvi que aquest satisfaci la seva luxúria; i al poema homèric és Calipso qui ofereix la immortalitat a Ulisses a canvi del mateix. I tant Tannhauser com Ulisses, per molt que les cadenes que els lliguen siguin d’or, frisen per fugir del captiveri, doncs enyoren la terra paterna i la companyonia dels seus semblants.

Un cop lliures, però, les seves històries divergeixen, doncs si bé ningú retreu a Ulisses els deu anys passats al llit de Calipso, Tannhauser és veu rebutjat per tothom. I no pas per una qüestió de moral, sinó per un conflicte d’autoritat, doncs si el Venusberg on sojorna Tannhauser és un reducte pagà enmig de la cristiandat, l'illa de Calipso està regida per la mateixa cosmogonia olímpica que el món a on retorna Ulisses. El que no se li perdona a Tannhauser no és pas la còpula fora del sagrat vincle matrimonial, sinó haver gosat viure sota unes altres lleis, una altra autoritat, doncs ja ho deia Joan Fuster, que dels pecats del piu, nostre senyor se'n riu, però de l'autoritat, afegeixo jo, no se’n riu ni déu.

Kinō gekijō ni ikimashita (II)

Venga... le faccio vedere una cosa... Guardi, qua, sotto questo baffo... qua, vede che bel tubero violaceo? Sa come si chiama questo? Ah, un nome dolcissimo... più dolce d'una caramella: Epitelioma, si chiama. Pronunzii, sentirà che dolcezza: epitelioma... La morte, capisce? è passata. M'ha ficcato questo fiore in bocca, e m'ha detto: Tientelo, caro: ripasserò fra otto o dieci mesi!

Ma ci sono albicocche così buone. Però hi ha uns albercocs tan bons, en traducció catalana. La frase, no m’ho negaran, és esplèndida, doncs que en són de bons, els albercocs. I no s’hi val a dir que no els agraden els albercocs, doncs qui diu albercocs diu maduixes, taronges o pomes, peres o figues, castanyes o magranes, ametlles o prunes, cireres o préssecs, nous o serves, llimones o codony, síndries o raïm. Què no els agrada la saborosa fruita? I qui parla de fruita? No pas jo, tampoc Pirandello, l’autor.

Però hi ha uns albercocs tan bons, s’excusa el protagonista després d’afirmar que ell mateix es llevaria la vida un cop que la mort li ha estat anunciada en forma de melodiós epitelioma, tumor maligne de la pell, als llavis en el seu cas, d’aquí el títol L'Uomo dal Fiore in Bocca.

Fins el vint-i-set d’abril sota les voltes gòtiques de la Biblioteca de Catalunya.

Chotto matte kudasai (VI)

Aquest cop em ve a buscar al despatx, i quan el convido a passar em respon que no cal, que porta pressa i que el segueixi escales avall, doncs la dalla no li cap a l’ascensor. Jo resto sorprès, doncs poc em pensava que haguéssim d’anar enlloc, i és per això que trigo un moment a reaccionar abans de seguir-lo, pensant que potser hem d’anar a fer algun tràmit burocràtic, doncs avui dia fan falta papers per a tot. Però no, res de burocràcia, doncs el meu acompanyant aprofita el camí per fer feina, fins que som una colla ben galdosa marxant al seu darrera, i semblem un d’aquells grups de turistes que segueixen obedients el paraigua del seu guia, una dalla en el nostre cas.

I així anem desfilant, camí de ves a saber on, potser del port per la direcció que portem, per si ens hem d'embarcar per creuar l'Aqueront, suposo. Però en arribar a Via Laietana ens embrollem, doncs coincidim amb una manifestació d’estudiants i una altra de conductors d’autobús. I uns per aquí, els altres per allà, ens disgreguem i jo quedo bloquejat sota l’edifici dels sindicats, des d’on veig, impotent, com la dalla s’allunya per Jaume I. I quan per fi puc creuar ja és massa tard, doncs encara que m’arribo fins a la plaça Sant Jaume no veig la dalla per enlloc. Pregunto als vianants, que em miren burletes, talment em faltes un bull; i quan pregunto als mossos que fan guàrdia a la porta de Palau em fan fora amb grolleria. Finalment, després de molt voltar pels carrerons del Gòtic, ho deixo estar i decideixo anar cap a casa, doncs ja s’ha fet l’hora de dinar, amb el dubte de saber si encara sóc viu, o ja sóc mort.

Tsukue no ue

Imaginin un disc de sis centímetres de diàmetre i una circumferència de vuit. Imaginin que ambdues figures es troben situades en dos plans paral·lels, de manera que si projectéssim ortogonalment un pla sobre l’altre, els centres de totes dues figures serien coincidents. Imaginin que la distància entre els dos plans és de dotze centímetres. Imaginin que unim amb un segment recte un punt qualsevol de la circumferència amb el punt del perímetre del disc que li és més proper. Imaginin que desplacem aquest segment al llarg de tota la circumferència o, el que és el mateix, al llarg de tot el perímetre del disc, definint un cos assimilable a la figura d'un con recte de base circular truncat, és a dir, sense punxa. I ja per acabar, imaginin que sota el disc hi ha enganxat un altre disc, de goma i diàmetre sensiblement inferior al primer, per tal que l'objecte en qüestió, fet de llauna, no malmeti les superfícies horitzontals on es recolza.

L’objecte en qüestió no és més que un d’aquells pots que es fan servir per posar bolígrafs, un gobelet, vas més ample de la boca que del fons, sense peu, de llauna, coure o altre material no transparent, a l’interior del qual hi ha tres llapis, quatre portamines, tres bolígrafs, dos retoladors i un cúter.

Kochira wa O-san desu

A enutjà a la deessa Ar donant mort a un dels seus cérvols. Ar, rancuniosa, exigí com a desgreuge el sacrifici d’I, filla d’A i C, que tot seguit fou sacrificada per A, que portava presa per marxar a la guerra. Deu anys més tard, en tornar A victoriós, C forçà al seu amant, E, a assassinar A, a qui no perdonava la mort d'I. Anys després, en atènyer la majoria d'edat, O, l'únic fill mascle d'A, rebé el mandat del déu Ap de venjar la mort del seu pare, això és, de donar mort a C i E.

I vet aquí el conflicte, doncs, ha d'obeir O a Ap, o bé ha de respectar els sagrats costums de pietat familiar i no aixecar la mà contra C, la seva mare? Si obeeix, les Er, forces primigènies anteriors als déus, perseguiran O fins a donar-li mort. Però, si desobeeix, es guanyarà la còlera d’Ap. I, si obeeix, podrà O apaivagar la fúria de les Er amb l'excusa de l'obediència deguda als déus? I, si desobeeix, podrà apaivagar la còlera d'Ap amb l'excusa de l'obediència deguda als sagrats vincles familiars?

Tot plegat sembla la trama d’una novel·la de K, amb un ciutadà, tal vegada O, atrapat entre l’obediència deguda a dues Administracions Públiques antagòniques, Ap i Er, l’únic propòsit de les quals, qui ho diria, és manar.

A - Ap - Ar - C - E - Er - I - K - O

Jōzu dewa arimasen

Avui he deixat les ulleres i m'he posat lents de contacte, m'he afaitat amb cura, i he afegit una mica de color a les meves galtes. He envermellit els meus llavis, enfosquit les parpelles, i m'he posat una perruca de cabells rinxolats. He amagat les cames sota unes mitges negres, i el penis i els testicles rere unes calces, noranta-dos per cent de cotó, vuit per cent de polièster. M’he posat uns sostenidors amb una petita pròtesi de silicona a cada copa, una samarreta entallada i un bonic vestit gris de cotó. M'he calçat botins negres, amb un poc de taló, i m'he cordat una rebeca de franel·la amb trenzilles de seda. M'he posat una arracada a cada orella, d'aquestes de pinça, amb un garbuix de filferro prenent la forma d'un petit cub, i tot un seguit de circumferències concèntriques, de preuat or blanc, al voltant del coll. M'he cenyit un anell al dit anular de la mà esquerra, a joc amb el braçalet del canell dret, i m'he penjat a l'espatlla dreta, tot travessant la corretja pel mig del pit, una bonica bossa feta amb la lona d'una banderola publicitària, on es podia llegir la paraula Homer, poeta grec suposat autor de la Ilíada i de l'Odissea. I davant del mirall, ja per acabar, m'he aplicat una mica de rímel a les pestanyes, més per espessir-les que no pas per allargar-les, alhora que constatava que, tot i la meva cura, el meu aspecte era grotesc, d'una lletjor que no es poden ni imaginar.

I així abillat, apressat com sempre, he sortit al carrer.

Hato desu ka, oomu desu ka

He vist que l’Esperit baixava del cel com un colom i es posava damunt d’ell. (Jn 1,32)

L’Esperit Sant, segons estableix el dogma de l’Església Catòlica, és la Tercera Persona de la Santíssima Trinitat, tres persones que són un sol Déu. A la Bíblia, llibre sagrat dels cristians, l’Esperit Sant acostuma a prendre forma de colom; però, com bé demostrà Gustave Flaubert a un coeur simple, l’associació de l’Esperit Sant amb la figura del colom és un error. L’Esperit Sant, segons Flaubert, no es materialitza en forma de colom, sinó de lloro, un animal molt més adient a l’hora d’establir comunicació amb els fidels, doncs ben ensinistrat pot arribar a parlar. L’error en els redactors del text sagrat s’explicaria per la raresa dels lloros en les ribes del mar Roig. Davant del desconeixement degueren identificar l’animal com algun tipus de colom rar, i un cop posat per escrit, l’error esdevingué dogma.

Però no hi ha cap raó per a què avui en dia, amb un coneixement ornitològic força complert, es perseveri en l’error. És per això que els convido a llegir un coeur simple, i si els arguments del senyor Flaubert no els convencen, almenys gaudiran de la seva prosa, que no és poc.

Kochira wa Kawabata-sama desu

A la casa de les belles adormides els ancians paguen per dormir al costat de noies joves, belles, nues i narcotitzades a les que es comprometen a no violentar. Ancians horribles i decrèpits, cobejosos de plaers odiosos i secrets, que ja fa temps perderen allò que fa que un home sigui un home. O, si més no, aquesta és l’opinió que el vell Eguchi, protagonista de la novel·la i que també paga per dormir al costat de noies joves, belles, nues i narcotitzades a les que es compromet a no violentar, té de la resta de vells que visiten la casa de les belles adormides. I és que ell, el vell Eguchi, prou que és diferent dels altres, prou que ell encara podria comportar-se com un home, prou que ell encara tindria la virilitat necessària per fer el que s’ha de fer, prou que ell encara no està acabat, prou que... prou que el vell Eguchi té per a ell la indulgència que no té cap als altres, prou que el vell Eguchi és, doncs, com els altres, com tothom.

Makemasu

El desenllaç comú a tota experiència és la derrota. Una forta patacada o una suau caiguda, això tant és, doncs poc importen els detalls. Qui es pugui tornar a alçar hi tornarà, sempre, potser amb l’entusiasme dels que encara es creuen forts, o potser amb la fingida indiferència dels que ja saben com anirà tot, doncs arriba un punt en què el futur no és més que record.

És aleshores que aspirarem a la discreció, que no és poc doncs ho és tot, un cop haguem assumit que mai no podrem silenciar del tot l’esperança, quan aquesta fora, paradoxalment, l’única victòria possible.

Kochira wa kichigai-no desu ka

El embajador se inclina ante el presidente, exclama, burleta, l’home que acaba de pujar al vagó. El embajador se inclina ante el presidente, repeteix, amb mirada desafiant, aixecant encara més el to de veu. El embajador se inclina ante el presidente, torna a repetir, a crits, abans d’embrollar-se en una argumentació poca-solta que només té per objecte ofendre a la resta de passatgers del vagó.

Però els passatgers, lluny de mostrar-se ofesos, fan com si l’home que acaba de pujar al vagó no existís i les seves paraules mai haguessin estat dites, tips com deuen estar d'excèntrics de tot tipus. En canvi, qui sembla mostrar-se ofès, potser per la indiferència del seu públic, és l'excèntric, que comença a passejar-se amunt i avall del vagó repetint les seves fatigoses excentricitats. I és per donar-li satisfacció que jo, sempre amatent als desitjos del proïsme, aprofito que ambdós baixem en la mateixa estació per posar-me al seu costat i, d'un cop sec, fer-lo caure a la via just quan el comboi d'on hem davallat engega. Quan el tren ha passat miro avall i veig que l'home, enmig d'un bassal de sang i menuts, ha quedat tallat en dues meitats, amb el cap, tòrax i extremitats superiors en una banda, abdomen i extremitats inferiors en l'altre. Miraculosament, la part del cos de l'excèntric on es troba el cap encara té esma per intentar dir unes paraules, quasi imperceptibles: el embajador se incl...

Resutoran ni ikimashita

Pa amb tomàquet d’aperitiu, anuncia el cambrer, alhora que deixa sobre la taula dues culleres, una per cap, que contenen el que sembla un rovell d’ou cru. Tastin, tastin, ens convida, en resposta a la nostra mirada d’incredulitat. I, efectivament, en omplir-nos la boca amb el contingut de la cullera sentim com se'ns hi escampa el deliciós gust del pa, del tomàquet madur, de l’oli d’oliva i de la sal.

Després encara ens porten un mos de paté de sardina, verat en vinagre, coulant de rovell d’ou, amanida de bonítol, canalons de tonyina, croquetes de pollastre, i un superb filet de bou (d’Àlaba, ens diuen) tot just marcat per la planxa, d’un gust subtilment fumat, acompanyat per quatre bolets, dos tirabecs, un calçot i un poc de patata. Per acabar postres i petits fours, amb un didal de grappa, per tirar avall.

I en sortir no puc més que somriure, quan recordo que hi ha qui diu que jo sé cuinar.

Kodomotachi

Al sorral, la nena de cabells rinxolats omple de sorra una petita tassa de plàstic amb l’ajut d’una cullera metàl·lica, d’aquelles que acostumem a fer servir per menjar sopa. Un cop ha omplert tota la tassa afegeix una mica més de sorra, fent muntanyeta, i tot seguit la premsa amb el costat convex de la cullera. Quan troba òptim el grau de compacitat de la sorra, tomba la tassa sobre el terra de sauló i la copeja delicadament amb el mànec de la cullera, per tal que la massa de sorra compacta no resti adherida al plàstic de la tassa. Tot seguit, i amb cura infinita, aixeca la tassa deixant al descobert el seu negatiu en sorra.

Satisfeta pel resultat, la nena de cabells rinxolats somriu i hi torna, fins que, fent renglera, té cinc petites muntanyes de sorra en forma de tassa. És aleshores que jo em distrec, preparant el biberó de la petita A., i quan torno a fixar-me en la nena de cabells rinxolats, veig que el nen de la jaqueta de pell li acaba d’aixafar, amb l’ajut d’una pala de plàstic, totes cinc tasses. La nena, en trobar la meva mirada, s’arronsa d’espatlles i torna a començar, com qui ja sap, per pròpia experiència, que tot allò que fem serà destruït, però que no pas per això, ho deixarem de fer.

Seihōkei

Si així ho desitgem podem creure que hi ha figures geomètriques simples, cognoscibles, buides de tot misteri, com, per exemple, la del quadrat, un polígon aparentment allunyat de les exuberants raons trigonomètriques dels triangles, o de la irracionalitat de les circumferències.

I potser sí que és fàcil mesurar el perímetre i la superfície d’un quadrat amb tota precisió. Però només que intentem calcular amb exactitud la magnitud de la seva diagonal, toparem amb allò que és inabastable a la ment humana, en aquest cas, l’arrel quadrada de dos.

I és cert que la ciència ha sabut cercar subterfugis per obviar l’obstacle i continuar fent camí, com qui incapaç d’aprendre a nedar es compra un pràctic flotador, i que la moderna tecnologia informàtica ens permet atansar-nos (no pas arribar-hi) tant com vulguem, i encara més, a la solució.

Com també és cert que, si així ho desitgem, podem continuar creient que hi ha figures geomètriques simples, cognoscibles, buides de tot misteri, com, per exemple, la del quadrat.

Machigai

Tal dia com avui, quinze de març de mil nou-cents noranta-tres, vaig veure per primer cop una pintura de Vassili Kandinski, Johannisstrasse, Murnau, de 1908. Curiosament, Murnau fou el cognom que agafa un altre il·lustre, Friedrich Wilhelm Plumpe, quan ingressa a l’escola d’actors de Max Reinhardt, doncs sembla ser que a la família, de tradició industrial tèxtil, no els feia el pes la dedicació del seu fill al món de la faràndula. El 1919 Plumpe, per sempre més Friedrich Wilhelm Murnau, rodà la seva primera pel·lícula com a director, Der Knabe in Blau, avui dia perduda, i el 1922 el seu desè llargmetratge, Nosferatu, eine Symphonie des Grauens, potser la seva obra més coneguda entre el gran públic, però al meu parer una obra menor dins la seva filmografia, molt per sota de les obres de la seva etapa americana, especialment de Sunrise (1927) i Tabu (1931), rodada aquesta darrera en col·laboració amb el documentalista Robert Flaherty, autor de la mítica Nanook of the North (1922). Per rodar Nosferatu Murnau es traslladà a la ciutat de Lübeck, capital de Schlesweig-Holstein, al nord d’Alemanya, atret per les pintures que Edward Munch pintà a la ciutat durant la seva estada del 1903, especialment per la visió desassossegadora que Munch va aconseguir de les façanes d’un vell magatzem. El mil nou-cents setanta-nou Werner Herzog filmà una remake de la pel·lícula de Murnau a Delft, Holanda, ciutat que jo vaig visitar el desembre de mil nou-cents noranta-quatre, en les mateixes dates que a la Filmoteca de Catalunya es projectava tota la filmografia d’Andrei Tarkovski. Només vaig poder veure, el vint-i-vuit de novembre, poques hores abans d’agafar l’avió, Katok i skripka, la seva pel·lícula de graduació a l’escola de cinema VGIK. A Amsterdam, el quatre de desembre vaig veure Shadowlands, de Richard Attenborough, en versió original anglesa subtitulada en neerlandès, una mena de biografia de l’escriptor C.S. Lewis, autor de les famoses cròniques de Nàrnia i amic íntim de J.R.R.Tolkien, els llibres dels quals vaig llegir repetidament fa més de vint anys. No vaig entendre res de la pel·lícula, doncs jo hi anava per visitar l’edifici, el famós Cineac, construït per Jan Duiker, entre el mil nou-cents trenta-tres i el mil nou-cents trenta-quatre, en col·laboració amb el seu soci habitual, Jan Molema, ambdós arquitectes holandesos d’una independència exemplar que els allunyà de l’ortodòxia neoplàstica. I ja per acabar, només dir que al passadís de casa tinc penjada una reproducció de la pintura de Vassili Kandinski, Johannisstrasse, Murnau, de 1908, i que avui dia el Cineac és un club musical, a on gustosament convidaré a una copa a qui tingui la paciència de malbaratar el seu temps corregint la dada errònia que hi ha en el text d’avui.

Okitai desu (III)

A la Gran Ciutat tots tenim la nostra oportunitat, fins i tot aquells que tot ho hem perdut, fins i tot nosaltres. És així com, amb molt d'esforç i una mica de sort, aconseguim deixar el carrer, llogar una cambra, i viure del que guanyo treballant més hores que no pas té el dia. Ens estem de tot i l’únic luxe que ens podem permetre és un passeig setmanal pel Parc Central, doncs, segons el metge, ens convé respirar aire pur. I és allà on finalment la trobem, patinant sobre el glaç del llac, un diumenge d’hivern. La mateixa boca que la seva mare, els meus ulls, la meva expressió... ni tan sols necessitem veure-li el petit clotet a l’orella esquerra, o la piga a la nineta de l’ull. És la nostra filla i la reconeixeríem entre mil, avui i sempre. I, tot i que sigui impossible després de tants anys, volem creure que ella també ens reconeix en trobar-nos amb la mirada, doncs per un moment resta aturada, confusa, fins que conscient de la nostra pobresa ens gira la cara i continua fent cercles sobre el glaç, riallera, embolcallada en un luxe discret, doncs, a la Gran Ciutat, tots tenim la nostra oportunitat, però no tots l’aprofitem per igual.

Okitai desu (II)

A la Gran Ciutat tenen cura dels indigents. Els renten, els vesteixen i els alimenten; sense excessos, però amb dignitat. Dutxa diària, tres àpats calents, bugada un cop a la setmana, i roba de segona mà de tant en tant. L’única condició és comportar-se amb correcció i no anar massa begut. I és així com subsisteixo, gràcies a la caritat pública, prenent llet calenta pel matí, arròs per dinar i sopa per la nit; dia sí, dia també. Entre àpat i àpat deambulo pels carrers, o resto aturat a la porta d’alguna església, parant la mà per recollir alguna moneda que bescanvio per aiguardent, per fer passar el fred. Fins que un dia la veig, asseguda en un banc, vestida amb parracs, llardosa, amb els cabells llarguíssims, bressolant una nina trencada, cantant-li la mateixa cançó que li cantava a la petita A., així fan, fan, fan, els petits bonics titelles, així fan, fan... fent el mateix moviment rotatori amb la mà. Incrèdul, m’hi apropo i m’assec al seu costat. Ella em mira, potser em reconeix, però continua cantant. Quan és hora de sopar li agafo la mà i l'hi estiro, forçant-la a acompanyar-me al menjador social, doncs avui, que és dissabte, donen sèmola de verdures, la seva sopa preferida.

Okitai desu

A la Gran Ciutat restem impressionats. Les nostre mirades es perden per monumentals edificis d'impecable construcció, per aparadors amb promeses de plaers infinits, per jardins d'inversemblant adjectivació. Els carrers són nets, els ciutadans discrets, i tot ens deixa bocabadats. Tan bocabadats que, en un descuit, algú ens furta la càmera de fer fotos, que trobem a faltar en voler retratar alguna meravella. I al llarg del dia, entre admiració i admiració, també ens manlleven cartera i rellotge, moneder i xavalla, documents i doblers, tots. Fins que a entrada de fosc trobem a faltar la bossa del cotxet, on només hi ha bolquers i roba bruta, i, tot seguit, també falta la petita A., que algú ha degut prendre aprofitant un nou descuit. Però no ens podem lamentar, doncs en girar-me, angoixat, cercant a la petita, també desapareix la meva companya. I jo mateix, sense adonar-me'n de res, em trobo del tot nu, enmig dels carrers desconeguts que ara ja no em resulten gaire amables, encara menys quan se m'apropen dos homes vestits amb lluents uniformes, gorra de plat al cap, sens dubte policies, que em parlen amb veus hostils que no entenc, fent ostensibles gesticulacions referides a la meva nuesa, a la meva inadequada indigència, doncs, pel que sembla, a la Gran Ciutat, els que tot ho hem perdut, no som benvinguts.

Yuki

Què els puc dir jo sobre la neu? Que és blanca? Que és freda al tacte? Que està formada per petits cristalls de glaç resultat de la congelació de l’aigua dels núvols? Si fos meteoròleg bé els podria fer una predicció sobre la possibilitat de nevades. I si fos físic els parlaria sobre les seves propietats físiques, si químic, químiques. Si fos aficionat a l’esquí els podria parlar de neu dura o neu tova, neu primavera o neu trepitjada, i si fos esquimal els parlaria sobre mil subtileses que ara mateix ni tan sols sospito. Però jo no sóc meteoròleg, ni físic ni químic, ni aficionat a l’esquí ni inuit... i de la neu, si volen, només els hi puc dir que és blanca, freda al tacte, i que està formada per petits cristalls de glaç resultat de la congelació de l’aigua dels núvols.

Però tot això, és clar, vostès ja ho sabien.

Kinō gekijō ni ikimashita

Per una banda tenim els babaus, Jørgen i Thea, i per l’altre els cínics, Hedda i el conseller Brack. Els primers, fent honor al diccionari, no tenen cap malícia ni es malfien de res, doncs tot ho troben bé i es deixen portar dòcilment per altri. Els segons, els seus antitètics, són tot malícia i no es refien de ningú, doncs de tot sospiten i intenten portar als altres allà on ells volen o, més ben dit, a allà on es pensen que volen, que no és ben bé el mateix. Entremig de tots quatre, en una perillosa indefinició, trobem a Eilert Løvborg, autèntic desencadenant de l’obra, Hedda Gabler, d’Henrik Ibsen que, si tenen interès, poden veure, fins al nou de març, a la Biblioteca de Catalunya.