dErsu_ no monogatari (IV)

I com que ja m'he allargat massa amb tot de detalls que no fan més que destorbar, em permeto accelerar la narració obviant les hores passades al despatx, les anades i vingudes d'aquí cap allà primer, d'allà cap aquí després, les saboroses menges i la imprescindible lectura, també el reconfortant descans. Però és en obviar els detalls, en deixar de banda l'anecdotari del dia a dia, allò de banal que tenen els meus records, que res em resta per narrar, doncs què podria escriure, fora d'allò que crec recordar? És potser per això que marxo tot seguit a malbaratar el meu temps en qualsevulla niciesa, que potser després narraré amb expressió florida i goig pel detall, no fos cas que, vox et praeterea nihil, res no embolcallés la manca de significat de les meves paraules, la joiosa manca de sentit de tot plegat.

dErsu_ no monogatari (III)

Abans, però, de poder sodomitzar a la dependenta de cabells curts amb la grossa verga, sento com una veu em crida, dErsu_, que és molt tard, un quart de vuit, i en despertar veig a la meva estimada companya, que em sacseja amb suavitat. Em vesteixo tot seguit, doncs, i després de prendre'm un got de llet tragino apressat pels carrers el cotxet de la petita A, fins que davallo sota terra empès pel giny mecànic d'una escala primer, un ascensor desprès, i pujo a un tren on veus conegudes semblen saludar-me. No trigo, però, en ser de nou al carrer, caminant entremig de passos reixats i del so ensordidor de les piconadores. I ja tot sol corro a encalçar un autobús, on finalment puc seure amb un llibre entre les mans en companyia de tres al·lotes eslaves d'hàbits poc saludables. Elles, però, semblen poc interessades per la lectura, i aprofitant que també hi ha dos coneguts meus, tots sis ens donem al goig de la carn, ni que sigui per obligació, doncs donades les circumstàncies aquesta sembla ser la nostra obligació. Encara sort que la mecànica del folgar em permet recordar temps passats, no per això millors, certament pitjors, doncs és com si certs comportaments fossin com el xarampió, un tràmit inevitable d'enutjós record. Finalment arribem a la meva parada, i deslliurat de les prostitutes eslaves, amb el llibre de nou a la butxaca de l'abric, torno a caminar al costat dels admirables flamencs, que un cop més romanen al lloc que tenen marcat.

dErsu_ no monogatari (II)

Desorientat, entremig d'una vegetació certament excessiva, continuo per una estreta sendera que serpenteja seguint el curs d'un rierol fins que arribo a una zona que sembla habitada, doncs a banda i banda del camí veig finestres que s'obren al pendent i començo a trobar a altres persones, de mandrós comportament, que semblen estiuejants. I així és, doncs en parar l'oïda a una conversa m'informo que tot allò són coves reconvertides en apartaments per a turistes, tot i l'oposició de molts aborígens, que temen que les pintures que embelleixen els interiors des del temps dels seus més llunyans avantpassats siguin malmeses. De sobte, però, tinc pressa, doncs recordo que tinc una missió, la d'aturar a un grup de criminals que tenen la intenció de fer esclatar un potent artefacte explosiu. I és clar, quan més pressa tinc més dificultós es fa el camí, atapeït de gent que sembla anar o tornar de la platja traginant poals, màrfegues, para-sols, capses isotèrmiques, planxes per lliscar sobre les onades i mil andròmines més. Per sort arribo a un carrer més ample, on ja puc córrer cap al meu objectiu en companyia dels meus còmplices, que ara són al meu costat. I en arribar al concessionari de vehicles prenem les armes, esmicolem la porta de vidre a cops de mall, i un cop dins encanonem als treballadors i fem algun tret intimidatori. El director, però, s'entossudeix a no donar-nos allò que hem vingut a buscar i ens veiem obligats a pressionar-lo. Jo, mentrestant, veig en un racó a la dependenta d'abans, i aprofitant l'avantatge que em dona el fet d'anar armat, la porto a un racó i li abaixo les calces.

dErsu_ no monogatari

Un cop sóc dins trobo les prestatgeries i les taules de novetats força esponjades, lluny de l'atapeïment habitual, i en atansar-me i llegir algun dels títols exposats resto sorprès, doncs aquells no són pas els llibres que hom esperaria trobar-se en aquella llibreria. Una de les venedores, però, en resposta a la meva perplexitat em diu que vagi al fons de la botiga, al soterrani, afegeix, que han fet una ampliació i a l'entrada només tenen productes per a passavolants. I sí, al fons de la botiga trobo unes escales que m'acaben portant a una mena de balcó circular que defineix el perímetre d'una enorme cova cilíndrica, d'una alçada imponent, tota ella folrada per més llibres dels que hom és capça d'imaginar. Un cop a la cova, però, no trobo allò que busco, i en preguntar a la dependenta d'abans, que sembla com si m'empaités, em respon que allò que cerco ho trobaré a la sala del costat. Per arribar-hi, però, cal enfilar-se de nou al balcó mitjançant unes cordes nuades que no faciliten gaire l'ascensió. Encara menys quan a mig pujar trobo més cordes, aquestes horitzontals, en un reguitzell de ponts de mico que ves a saber cap a on menen. En tombar-me i veure que l'amable dependenta de cabells curts em fa un gest, trenco per un dels ponts, però de seguida em trobo perdut enmig de la selva, envoltat per mil sorolls.

Termòpiles ni ikimasu (III)

I compren retsina, molta, tanta, que acabem embriagats, perduda ja tota esperança, pels carrers de la veïna Mólos. I és aleshores que sentim un fort rebombori, i com una gran multitud, cridanera i esvalotadora, s'apropa fent exhibició de draperia vermella i negra. Els perses, potser? em pregunto. Però encara que jo sigui alt i esprimatxat, i el taxista que m'acompanya baix i rabassut, tinc prou seny com per no confondre molins amb gegants, doncs no és aquest el tema, avui. I asseguts en un portal, amb la darrera ampolla a les mans, veiem com arriben els manifestants, doncs això són, manifestants que protesten per la situació del país, com si ells mateixos no fossin responsables de llurs vides, angelets, i com al seu davant la policia forma en rengles compactes, talment hoplites de belles gamberes protegits amb escuts de plàstic i armats amb bastons de goma.

És aleshores que tot i l'embriaguesa, admirant el bonic ball de bastons grec, recordo uns versos de Kavafis mancats de goig traduïts pel doctor Riba, i decideixo tornar cap a casa, capcot, desprès d'abandonar les divines armes en el contenidor de runa d'una obra propera, amb un sol pensament al cap, i de mi ara que serà, sense perses?

Termòpiles ni ikimasu (II)

Llàstima que perdem un dia, doncs a l'alçada de Dubrovnik tenim pana i hem de trucar al RACC. Però al final arribem a les Termòpiles, on sembla que encara no han arribat els perses i és respira un ambient força distès, fins i tot massa, pel meu gust. És per això que pregunto a una dona que tragina un cistell farcit de salutíferes verdures per la situació del punt de comandament de l'exèrcit grec. Arribeu tard, el festival es va celebrar la setmana passada, em respon, deixant el cistell al terra. Quin festival? pregunto sorprès. Com que quin festival? em pregunta ara ella, sorpresa de la meva sorpresa, el que es fa cada any per rememorar la batalla, si aneu vestit igual que els figurants, tot i que... com és que porteu una escombra enlloc de la llarga pica?

És aleshores que el taxista, que s'ho mirava de lluny però escoltava atent, se m'atansa i em pregunta si ja podem tornar cap a casa, donades les circumstàncies. De cap de les maneres, aquí hem vingut a morir, responc indignat. Plural majestàtic, suposo, em replica, burleta. Què potser sou immortal? pregunto ara jo. No, és clar, però tampoc cal morir ara mateix, em respon. Potser teniu raó, reconec amb desànim, doncs l'arribada d'un exercit persa de cop em sembla la quimera d'un boig. Podríem aprofitar per comprar olives de Kalamata, m'acaba proposant. I una mica de iogurt, afegeixo. I retsina, conclou ell.

Termòpiles ni ikimasu

Remenant l'armari del rebedor en busca dels guants, ensopego amb la capsa de les divines armes, que dormia amagada sota les jaquetes d'entretemps. Enllaminit pels records que em porta i per les promeses de glòria que sempre em fa, obro la tapa i retrobo les gamberes de flexible estany i el casc de llarga crinera, l'esmolat glavi i l'escut de bronze, la sòlida cuirassa i el flexible talabard. Però per molt que busco i remeno, per molt que buido l'armari del tot, no arribo a trobar la llarga pica de fusta de freixe i punxeguda punta. No has vist pas la pica? pregunto a la meva estimada companya, aprofitant que passa pel meu costat. Vols dir aquell pal de fusta vell? em pregunta ella. Pal de fusta? m'exclamo, escandalitzat. Ja fa temps que el vaig llençar, ratllava l'armari i ocupava massa espai, em respon. I ara com m'ho faré? no puc pas anar al combat sense pica, em lamento. Doncs agafa l'escombra, em proposa ella. L'escombra, remugo, on s'ha vist un hoplita amb escombra? els perses són a punt d'arribar i jo sense pica. Segur que els espartans ja hi són, i també els tebans, i sense temps per perdre corro escales avall, carregant com puc la capsa amb les divines armes i la lleugera escombra.

Ja al carrer aturo un taxi alçant el dit índex de la destra, i a les Termòpiles, crido esverat al taxista, a les Termòpiles, i ràpid, que porto pressa, afegeixo, alhora que em començo a cordar la sòlida cuirassa al voltant del pit. El taxista, però, em pren amb to de befa i fa un lleig comentari sobre la meva persona. On s'ès vist, crido indignat, no parlotegeu, desgraciat, que les vostres paraules m'ofenen l'oïda, i ràpid com el llamp prenc l'esmolat glavi, i just quan anava a esventrar-lo sento com el taxista es disculpa amb paraules assenyades i diu que tombarà per Consell de Cent per anar a buscar la Meridiana i així enfilar l'autopista cap a França. No més de tres mil quilòmetres, conclou, arribarem en dos dies.

Kore wa watashi no iken desu

Al cementiri, el silenci s'hi podia palpar, interromput només pels sons i les veus de diumenge que en Matthew recordava i pels insectes estiuencs. Era reconfortant. S'hi sentia bé, allà. No havia de competir amb els morts. No tenia cap importància, que sota aquella mateixa herba marronosa d'octubre hi hagués algú que escrivís millor, que hagués llaurat més rectament que ell o que sabés entonar les notes amb més correcció. Ell, pel simple fet de ser viu, era superior, escriu Jetta Carleton, requiescat in pace, a Quatre germanes.

Cada cop em plauen menys les meves opinions, doncs en emetre veredicte sobre qualsevol qüestió que se'm planteja acostumo a restar sorprès de les meves paraules, mancades de pietat i curulles a vessar de menyspreu cap als altres, orfes d'humanitat. Sóc estricte amb les debilitats alienes i no perdono la més petita mancança, ni que sigui suposada, alhora que tinc màniga ample per les meves faltes, per les que sempre trobo la justificació que nego als altres. A aquell el trobo vanitós, orgullós a l'altre, egoista o aprofitat, fals o menyspreable, quasi sempre estúpid. Només els morts, si ja són païts de fa temps per la golafreria dels dípters necròfags, semblen inspirar-me un cert respecte, i és per això que de vegades puc tenir paraules amables per aquells que ja no són entre nosaltres, doncs ningú que em sigui contemporani pot ser millor que jo, en dErsu_, el favorit dels Déus.

Monogatari

Ja sigui per un bell atzar, o pels imprevisibles designis dels Déus, després de Proust només llegeixo llibres on la veu narradora construeix els seus records. Fa pocs dies foren les aigües estretes de Julien Gracq, i ara quatre germanes de Jetta Carleton, on la primera persona del singular narra quelcom de recordat, un viatge remuntant el mansoi curs de l'Evre en el cas de Gracq, les relacions familiars en el de Carleton. I és així que imagino una nova classificació de la novel·la atenent a la persona i al temps verbal en que l'acció és narrada, essent les ficcions on una veu en primera persona del singular narra fets pretèrits les que més aprecio. Si més no, a dia d'avui.

Kochira ga saitei desu

Tot just extingida la darrera nota, i abans de l'esclat dels aplaudiments, els miserables s'alcen. I ja enmig dels aplaudiments s'apressen pels passadissos cap a la sortida per ser els primers a retirar l'abric del guarda-roba, agafar el primer taxi, o ser els primers en qualsevol altra niciesa. Un cantant d'òpera porta una vida sacrificada des de ben petit, tiranitzat per la disciplina del cant. I a canvi només demana uns simples aplaudiments, no més que el so que es produeix en batre les mans. Sembla ben poca cosa, però els miserables s'alcen i fugen corrents. Com ara fa una estona al Gran Teatre del Liceu, on Jennifer Wilson, que interpretava amb solvència el compromès paper d'Isolda, ha hagut de veure com tres miserables s'alçaven de les primeres files de la platea, just al meu costat, i marxaven a l'inici del Liebestod, la mort d'Isolda, a la fi del tercer i darrer acte, poc més de sis minuts sublims, els que s'han volgut estalviar els més miserables dels miserables.

Shinrai (II)

Amb la frivolitat que em caracteritza, sense consistència ni serietat, aquí vaig escriure un cert elogi de la desconfiança, que menys de dos mesos després m'ha vingut de grat contradir fent, al seu torn, un cert elogi de la confiança. I és que poques coses em plauen tant com contradir-me en les meves opinions, dir el contrari del que he dit primer. Només, potser, repetir-me, dir de nou allò que ja he dit, que potser és el contrari en tot a contradir-se, en ser ambdós termes antitètics, relatius a l'antítesi, oposició entre dos termes o dues proposicions, no més que una nova, reiterada i plaent contradicció.

Doko ni Patufet-kun imasu ka

Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret... cantussejo pel carrer, camí del despatx, fins que sóc aturat per un desconegut que em pregunta si canto la cançó d'en Patufet. Sí, és clar, li responc. Però jove, em replica, no veieu que amb la vostra alçada és ben ridícul que assumiu el paper del menut Patufet? Sorprès per l'absurditat de la pregunta resto mut, avinentesa que aprofita el desconegut per recomanar-me que canti el gegant del Pi, molt més adient a la meva mida, alhora que ell mateix comença a cantar, el gegant del Pi, ara balla, ara balla, el gegant del Pi... Davant tanta insensatesa no tinc més remei que cridar prou i argumento que donada la meva edat de cap manera se'm pot qualificar de jove, però ara és ell qui m'interromp, us equivoqueu, jove, doncs he fet servir l'adjectiu en el seu grau comparatiu, i és evident que vós sou més jove que no pas jo. I això és cert, doncs el desconegut llueix una rinxolada barba blanca que guarneix el seu ridícul i anacrònic abillament, una mena de túnica de lli ajustada a la cintura mitjançant un cinturó de pell adobada i unes atrotinades sandàlies. Però si fos cert el vostre argument, l'interrompo ara jo, doncs el desconegut continuava perorant sobre l'art de l'adjectivació, ningú no podria cantar la cançó d'en Patufet, en no existir ningú tan menut com el propi Patufet. I ara el desconegut riu i em replica que de cap de les maneres, la cançó forma part d'un conte tradicional, i si hom explica el conte, cosa que vós no fèieu, en el seu paper de narrador està legitimitat per cantar la cançó d'en Patufet, i fins i tot per declamar aquell famós diàleg que diu... però ara sóc jo qui el torna a interrompre, doncs prou que conec tot allò de Patufet, on ets?, i miro de trobar la manera de desempallegar-me d'aquest llunàtic, doncs poques ganes tinc d'embrancar-me en discussions que no porten enlloc. Però el desconegut no deu tenir res millor a fer, i encara que apresso el pas tot girant-li la cara, em segueix tot embarbollant-se amb una estranya teoria sobre una caverna i unes ombres per tal de refutar la meva pretensió de continuar cantant. I és aleshores que recordo la famosa al·legoria i concloc que sóc víctima d'un foll que creu ser Plató, i així li vaig saber. Sòcrates, però, em respon fent-se l'ofès, em dic Sòcrates, fill de Sofròniscos, i no em plau de ser confós amb aquell arribista pocavergonya que tant m'ha perjudicat. Sort que puc cridar l'atenció d'una parella de guàrdies i els aviso que estic sent molestat per un indesitjable sodomita que, segons tinc entès, ha estat acusat de corrupció de menors a Atenes. Calúmnies! però, crida el tal Sòcrates, tot això no són més calumnies! continua cridant en ser arrossegat pels guàrdies, que no desaprofiten l'ocasió de fer servir els seus reglamentaris bastons de goma.

I lliure finalment del tal Sòcrates apresso el pas, cantussejant la bonica melodia d'en Patufet, aquella que diu, patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.

Shinrai

Confiança, seguretat d'aquell qui compta amb el caràcter, la capacitat, la bona fe, la discreció d'algú, segons la primera de les cinc accepcions que recull el diccionari de l'IEC.

En el cas que exposaré tot seguit l'aquell sóc jo i l'algú l'Oriol Broggi, que al llarg d'aquests darrers anys s'ha guanyat la meva confiança amb la seva excel·lent feina com a director teatral. I és per aquesta confiança que li tinc que poc m'importa que el nom de Eduardo De Filippo em sigui del tot desconegut, doncs en tinc prou de saber que ell, l'Oriol Broggi, me l'ofereix (a mi i a tothom que vulgui assistir com a públic a la posada en escena de Natale in casa Cupiello), per saber que De Filippo devia ser un dramaturg extraordinari, i que resultaria imperdonable perdre una ocasió com aquesta per conèixer-lo.

Fins al catorze de març, sotes les voltes gòtiques de la Biblioteca de Catalunya.

Okashī no densha

El desconegut avança amb pas decidit, la vista fixa al front i una mirada que esparvera. I és tanta la determinació que mostra en el seu avanç al llarg del comboi dels ferrocarrils metropolitans, que no puc més que admirar-me d'allò que passarà quan arribi al final del tren, un cop creuats tots els vagons. Aturar-se no sembla possible, i encara que sigui tancada amb clau, m'imagino al desconegut esbotzant la petita porta de la cabina del conductor d'una forta puntada de peu, trencant el vidre de la finestra d'un cop de cap, i prosseguint la seva marxa per davant del tren fins arribar al final de la línia, que ell mateix s'encarregarà de perllongar amb vigoroses manotades que aniran esmicolant la dura roca del subsòl. I gràcies a l'esfèrica forma del sòlid cos que ens agombola en el nostre peregrinar per l'univers, i a la precisió d'una imperfecte trajectòria circular, imagino al desconegut fent voltes i més voltes al voltant d'un punt relativament fix anomenat centre per sempre més, talment complís algun lleig càstig imposat pels Olímpics, doncs res de menys plaent als Déus que la folla determinació del mortals.

Kūsō (II)

Un cop més, quan escric que somio que m'empaiten, no vull pas dir que hagi somiat que m'empaitaven. Encara menys el contrari, que no hagi somiat que m'empaitaven, ni tampoc que hagi somiat que no m'empaitaven, ni per acabar amb totes les combinacions possibles, que no hagi somiat que no m'empaitaven. Un cop més, quan escric que somio que m'empaiten, escric ficció. I escric ficció tant si he somiat que algú, tal vegada un indi malcarat que respon al nom de Joe, m'empaitava, com si no.

Kūsō

Somio que m'empaiten, i encara que aquell que somio ser pugui ser un paranoic, no pas per això no l'empaiten. M'empaiten, doncs. Qui o perquè tant és, i em trobo corrents per un vaixell que remunta el Mississipí. I salto sobre un esquifit rai perseguit per un indi malcarat que respon al nom de Joe, i m'endinso en una cova, tota foscor, fins que de sobte, en ensopegar amb qualsevol obstacle, caic al buit, i al llarg d'un temps que es dilata un sol pensament em pren amb força, despertar abans de l'inevitable patac. I desperto, és clar, amb un sotrac que també desperta a la meva companya, que dormia al meu costat aliena als meus malsons. Passa res? em pregunta. Res, només somiava que m'empaitaven, responc, però ella ja dorm de nou i jo resto desvetllat, i a cada segon que passa el somni se'm fa més llunyà, fins que l'oblido del tot, i agafant el portàtil de sota el llit començo a escriure, tot recordant aquella frase atribuïda a Mark Twain, que jo sigui un paranoic no vol dir que no em persegueixin.

Koko ni kimasu

Pres per l'habitud, disposició relativament estable tendent a reproduir els mateixos actes i assolida per l'experiència, actuo d'esma, aturant-me davant el llum vermell dels semàfors, tombant per la cantonada adient, evitant els obstacles que es troben al meu pas, butxaquejant per trobar les claus... fins que de cop resulta que enlloc de ser allà ja sóc aquí, còmodament assegut a la meva butaca, sense que els sentits m'hagin tramés cap dada del necessari desplaçament, doncs bé era l'habitud, la benvolguda habitud, imprescindible i sempre estimada, qui s'encarregava de l'enutjós món exterior, restant tot jo, un cop més, profundament abstret en la niciesa del meu pensament.

Kochira wa Laughton-san desu ka

Charles Laughton fou un molt bon actor, el millor, segons Billy Wilder, i també un extraordinari director de cinema, per molt que només arribés a dirigir un film, The Night of the Hunter, que fou un estrepitós fracàs de públic i de crítica en el seu moment, l'any mil nou-cents cinquanta-cinc. Set anys després Laughton morí a Los Angeles per causa d'un mal lleig. I enguany, quaranta-sis anys després de la seva mort, Laughton ha tornat a actuar davant de la càmera sota el pseudònim de Christian Friedel en la darrera pel·lícula de Michael Haneke, Das weiße Band, un prodigi, esdeveniment que té quelcom de miraculós que excedeix els límits naturals, com feia anys que no en veia cap.

Kioku desu ka, yume desu ka

Recordar, representar-se en la ment alguna cosa passada, és, probablement, la manera més satisfactòria de deixar passar el lapse diari de temps comprés entre la sortida i l'entrada al son, estat fisiològic durant el qual la consciència i la voluntat resten suspeses. Llàstima, però, que per recordar primer calgui viure, en necessitar el record d'algun substrat on alimentar-se. Encara sort que gràcies a la lectura, i més a la relectura, podem evitar l'enutjós tràmit de viure sense, per això, renunciar a la viva satisfacció que dóna el record, el record d'allò que hem llegit, o que creiem haver llegit, que potser no arriba a l'encís d'allò que somiem, però que deu n'hi do.

Tōri

Vorada i rigola són els dos elements que en un carrer acostumen a separar la vorera de la calçada, els vianants dels vehicles. A la ciutat de Barcelona la vorada és feta de peces de vint centímetres d'ample per vuitanta de llarg i vint-i-cinc d'alçada de pedra granítica serrada i flamejada, i és l'element que permet fer el canvi de cota entre la vorera, amunt, i la calçada, avall. Al seu costat la rigola és feta de peces prefabricades de formigó blanc de vint per vint o de trenta per trenta, sempre de vuit centímetres de gruix, i serveix per definir la rasant de l'asfalt. Les peces de vint per vint tenen la pega que l'embornal que ha de recollir l'aigua de pluja, i que acostuma a estar en línia amb la rigola, fa trenta centímetres d'amplada, restant aleshores deu centímetres dins de l'asfalt, essent la seva col·locació poc polida. En canvi, la de trenta per trenta té l'inconvenient, segons els responsables de pavimentació de l'ajuntament, de trencar-se més que no pas la de vint per vint, tot i que si es fixen en algun carrer veuran que les peces de vint per vint tampoc són indestructibles. Afortunadament els criteris de l'administració gaudeixen de la virtut de la volubilitat, i tan fàcil és trobar carrers enrigolats amb peces de vint per vint com de trenta per trenta.

Només afegir que em plauria no pas poc que de la lectura de les objectives dades del paràgraf anterior quedés prou clar el meu subjectiu criteri sobre quin ample de rigola prefereixo, si vint o trenta centímetres, i els convido a que s'ho prenguin com una pregunta: quin ample de rigola prefereixo?

Kochira wa Cassandra-chan desu

Amb quina complaença rius dels propis mals
i fas un càntic... que desmentiràs potser!

Cassandra era molt bella, tant, que fins i tot Apol·lo li oferí el do de la profecia a canvi del goig de gaudir del seu cos. Però un cop cobrat el preu Cassandra refusà al déu, que despitat la maleí, i encara que no li llevà el do de la profecia la condemnà a que mai ningú no cregués les seves paraules. Fou doncs, endebades, que arribat el moment Cassandra advertí als seus conciutadans de la desgràcia que portaria Paris a la ciutat, o de la guerra que vindria amb Helena, o dels guerrers que farcien el cavall de fusta abandonat enfront les muralles. Amb l'ensulsiada final Cassandra fou violada per Àiax Lòcrida, per molt que cercà refugi al temple d'Atenea, i donada a Agàmemnon en concubinatge, de qui parí dos fills. Finalment trobà la mort a mans d'Egist, amant de Clitemnestra, esposa d'Agàmemnon, quan aquest assassinà al rei de Micenes per velles rancúnies que ara no venen al cas.

És que Cassandra no pogué veure el seu propi futur, o és que ni tan sols ella cregué en les seves pròpies paraules? o potser, tal com diu el vers d'Eurípides a les Troianes, res de més complaent que la pròpia desgràcia.

Keigoku

En la situación de los campos, los seres humanos siempre dejan de ser seres humanos; los campos se crearon con esta finalidad, llegeixo a Koba el temible, de Martin Amis, que cita Varlam Xalàmov, autor dels Relats de Kolimà.

No és el primer cop que llegeixo aquest raonament, que el gulag, o el lager, tant és, foren creats amb el propòsit d'igualar en ignomínia a víctimes i botxins. A si això és un home, de Primo Levi, ja s'explica com eren els propis interns els que feien de carcellers, i com a canvi d'algun número més en la rifa de la supervivència no s'estalviaven cap crueltat. O a l'informe de Brodeck, de Phillippe Claudel, on es mostra com sobreviure obligava a renunciar a allò que hom considera humà, en tant que solidaritat amb els altres. Però que volen, Stalin podia ser moltes coses, sobretot dur, com l'acer del seu malnom, però dubto que fos prou intel·ligent com per empescar-se aquestes subtileses, i el mateix diria del seu homòleg alemany, aquell malalt mental que gastava un bigotet ben ridícul. I més quan per a convertir una persona en un monstre n'hi acostuma a haver prou, i de sobres, amb oferir-li un plat de llenties.

Zō

I al final són els elefants, la puta estampida d'elefants de sempre, i perdonin la grolleria, com a les velles pel·lícules de Tarzàn, aquelles rodades en blanc i negre en decorats de cartró-pedra. Sí, les pel·lícules de Tarzàn, ja saben, aquelles on els blancs eren uns dolents ben dolentots i els negres una colla d'adolescents curts de gambals, i al final sempre apareixia Tarzàn, o inclús la seva mona, la Xita, al davant d'un ramat d'elefants per tal que guanyessin els bons. Ara aquells elefants han metamorfosat en espectaculars bèsties que carreguen contra els pèrfids marines que volen exterminar als nobles Na'vi, els bons salvatges de torn, per obra i gràcia del senyor Cameron. I que sí, que la pel·lícula està molt ben feta i poc importa que la història sigui maniquea, previsible de cap a peus i inversemblant tota ella, orfe d'ironia i curulla de dogmatisme. Tot això passi, doncs l'espectacle compensa i un ja sap on va, però bé s'haguessin pogut estalviar la puta estampida de sempre.

Otoko no hito

Aquest cop és a l'autobús, on em sembla reconèixer a una persona digna d'admiració en l'home que seu al meu costat, que en tot és igual a un home admirable de qui ara mateix no recordo el nom. Però tot i la meva poca memòria és tanta la semblança que no puc evitar de pensar que potser és ell mateix, l'admirable home de qui no recordo el nom, a qui tinc assegut al meu costat. El miro de reüll una, dues, tres i fins a quatre vegades i concloc que la semblança és portentosa, en cas de ser semblança. Fins i tot el seu capteniment, d'una inevitable dignitat, em recorda a aquell de qui no recordo el nom, i aleshores imagino una tercera possibilitat, que la persona que seu al meu costat sigui un perfecte imitador d'aquell de qui no recordo el nom. Per no embrollar-me més em centro en les tres possibilitats enunciades fins ara i descarto una quarta, que la semblança no sigui més que un error atribuïble a la meva malaptesa, i faig un petit resum de qui pot ser que segui al meu costat: a, una persona admirable de qui no recordo el nom, be, algú que de manera natural i involuntària en tot s'assembla a una persona admirable de qui no recordo el nom, ce, una persona que de manera artificiosa i premeditada en tot s'assembla a una persona admirable de qui no recordo el nom. Concloc que l'opció ce és la més llaminera i descarto les altres dues per irrellevants, però abans que pugui escatir el perquè de tant sospitós comportament veig com la persona que seu al meu costat, i que de manera artificiosa i premeditada en tot s'assembla a una persona admirable de qui no recordo el nom, s'alça del seu seient, em diu gràcies quan arronso les cames per deixar-lo passar, i baixa de l'autobús aprofitant que aquest és aturat a la parada que hi ha al carrer de Viladomat, pintor barroc, just per sobre de la Gran Via de les Corts Catalanes, òrgan normatiu a Catalunya entre els segles tretze i divuit.

Jūni-gatsu nijūgo-nichi (II)

Ja no em desplau que em felicitin el Nadal o que em desitgin un bon any nou. Tampoc em sorprèn, doncs tota aquesta xerrameca ja no em ve de nou i poc em costa respondre un igualment poc compromès i mal vocalitzat, estalviant-me així de pronunciar jo mateix unes paraules que res no signifiquen per a mi. Fins i tot em plau no pas poc quan algú, potser l'empleat d'una sucursal bancària o el dependent d'un comerç, un client o un conegut, tal vegada un veí, s'estalvia les fórmules habituals i s'acomiada amb un senzill adéu o a reveure, per molt que siguem a vint-i-tres, vint-i-quatre o vint-i-cinc de desembre. I és que ja no em molesta que avui sigui Nadal, Sant Esteve demà, Cap d'Any divendres vinent, i Reis el sis de gener, doncs, afortunadament, tant se me'n dóna.