Nyūsu o kakitai desu ka

De tant en tant tinc la temptació d'escriure al voltant d'algun tema de suposada actualitat, és a dir, tinc la temptació de copiar el que altres ja han escrit abans no pas jo sobre algun tema de suposada actualitat. Però se'm fa molt difícil decidir a qui copiar, és a dir, triar a qui copiar d'entre tots aquells que ja han copiat el que altres ja van escriure abans no pas ells sobre el tema de suposada actualitat. I aquest anar enrere en les fonts em fa posar en dubte la tan preuada actualitat del tema de suposada actualitat, i és potser per això que, a l'hora de copiar el que altres han escrit abans no pas jo, prefereixo prescindir de la suposada actualitat i copiar el de sempre, amb la vana esperança que a còpia de repeticions acabi, si més no, fent bona lletra.

Sigfried-san desu ka, Parsifal-san desu ka

Com Sigfried, Parsifal no era més que un foll cercabregues mancat d'enteniment, fill d'un altre foll cercabregues també mancat d'enteniment, encara que ambdós desconeguessin els seus tràgics origens. I com Sigfried, Parsifal era també fàcilment manipulable per qualsevol amb dos dits de front i vocació de titellaire. Però a diferència de Sigfried, Parsifal evoluciona al llarg del llibret, i al final del tercer acte resta redimit per la seva capacitat de compassió vers els altres.

És per això que sorprenen algunes de les decisions, si no pas totes, de Claus Guth, que és qui signa la sorprenent posada en escena del Parsifal que aquests dies es pot veure al Gran Teatre del Liceu. Sorprenen els cavallers del Greal convertits en militars convalescents, sens dubte alemanys desprès de l'ensulsiada de la Gran Guerra. Sorprèn la recerca del remei per guarir Amfortas com a al·legoria de la recerca del miraculós remei que ha de guarir a tota una raça. I sorprèn, i molt, un Parsifal uniformat amb els braus soldats marxant al seu darrera, com una avançada del que pocs anys després s'esdevindria, quan tothom, de grat o per força, hagué de marcar el pas.

Però que pinta Parsifal convertit en oficial de les SS? Aquest paperot el podia fer un Sigfried, un talòs, un pocapena, un brau minyó que fora de repartir mastegots i folgar amb tota quanta femella li posessin al davant, no era capaç de cap discerniment. Sigfried sí que, curull d'entusiasme, s'hagués vestit el lluent uniforme de les SchutzStaffel i hagués marxat cap a l'est a estomacar eslaus... però Parsifal... si fins i tot els nazis, fidels adoradors de Sigfried, arraconaren Parsifal en no compartir-ne els valors.

O potser m'he confós, i creient que anava a veure una representació del Parsifal, he assistit a una versió abreujada de tota la tetralogia, que, vés per on, ha resultat prou llaminera.

Purē shimasu

Ho vull i ho vull ara és un bonic i popular joc al que tots hem jugat manta vegades. Encara que les normes són prou conegudes per tothom, em plau recordar que el joc consisteix a expressar un desig irracional, foll i inabastable, i exigir el seu compliment immediat. Tot seguit, en no poder satisfer el desig expressat, cada jugador ha de mostrar la seva còlera i fer pagar el seu enuig a tots aquells que no l'han pogut, sabut o volgut satisfer. Guanya el jugador que és capaç de provocar un major nombre d'estralls amb l'expressió del seu disgust, i es valoren especialment els danys produïts a víctimes innocents alienes al joc, amb una puntuació extra per l'acarnissament vers els més dèbils. Convindran amb mi que es tracta d'un joc fabulós.

Jo, és clar, sóc un jugador excepcional gràcies a la meva capacitat de metamorfosar en drac, de manera que estenent les ales i sobrevolant la ciutat puc fer ploure sofre i foc sobre multitud d'innocents del tot aliens als meus capricis, alhora que xiulo la característica tonada del primer moviment de la setena de Xostakòvitx. Creguin-me si els dic que fa goig de veure.

Watashi wa onna no hito ga suki desu (IV)

Davant de tanta insensatesa apresso el pas i em refugio en una llibreria propera, on l'atzar em fa a mans un exemplar de La dona dels meus somnis, de Massimo Bontmpelli, recull de relats que crec haver llegit temps enrere. Però l'hostil llibreter em fa fora a empentes, doncs diu que li taco els llibres de sang, i que faci el favor de marxar, que algú sense dits no pot comprar llibres en no poder passar les pàgines ni, pitjor encara, obrir la cartera per pagar la compra. Afortunadament he pogut amagar-me el llibre en una de les grosses butxaques de l'abric, i en una plaça propera li demano a la bella donzella que crec haver somniat que, si us plau, llegeixi per a mi.

I la bella donzella comença la lectura i la seva bonica veu em relaxa tant que començo a actuar d'esma, com qui repeteix uns actes mil cops assajats, fins que el fort estrèpit d'uns aplaudiments em fan veure a la gentada que tenim al davant, el més menuts asseguts al terra, d'altres en cadires plegables i no pas pocs dempeus rere els que seuen a les cadires. M'inclino amb cortesia com a mostra d'agraïment pel reconeixement rebut, i agafat de la mà de De, que és a la destra, i de la dona somniada, que és a la sinistra, repeteixo les inclinacions fins que els aplaudiments emmudeixen i comencem a recollir els estris que ens feien de decorat. Convenim amb De que ha de venir a sopar un dia a casa, que li prepararé aquella sopa de crancs que tant li agrada, i li preguem que transmeti les nostres salutacions a la seva encantadora esposa. I tant, i tant, em respon ell, fent-me l'ullet abans de fer-se fonedís en la gernació que ens envolta.

Watashi wa onna no hito ga suki desu (III)

Amb tants dubtes al magí resto força estona aturat a la vorera, just al davant del portal de casa, amb De palplantat al meu costat, oferint-me, encara, a la dona que recordo haver somniat, i estirant-me de la màniga per portar-me a un conegut establiment proper que resultaria d'allò més adequat i econòmic, diu, talment el preu importés. Potser De creu que m'ho he repensat, que he canviat de parer i he baixat al seu darrera per acceptar, aquest cop sí, les seves raons.

Com sé que fora inútil de parlar-hi, l'obvio i començo a caminar a grans gambades vers el carrer Astúries, on tota una colla de gent amb armilles vermelles semblen demanar-me alguna cosa. Apresso el pas i els deixo enrere, i també a De, i a la dona que l'acompanya, que ara que m'hi fixo potser no és ben bé una dona, sinó una cabra. I en aturar-me per la sorpresa causada per semblant metamorfosi, veig també canviat al propi De, i em sobta la daurada trompeta que tragina, encara més quan enlairat dalt d'un banc comença a bufar l'instrument, que ja no és una trompeta, sinó un petit flautí que fa un toc d'atenció, per tot seguit deixar pas a la seva enutjosa veu, que anuncia a la gernació que s'ha congregat al seu voltant que tot seguit, ell i la seva companyia (i aquí la dona dels meus somnis, a qui ara m'avergonyeix haver confós amb una cabra, fa una gentil inclinació) tindran a bé explicar a tan distingit públic la verídica història d'en dErsu_, el favorit dels Déus, tragicomèdia moralitzant en multitud de quadres.

Watashi wa onna no hito ga suki desu (II)

Amb qui parles? hem distreu la veu de la meva companya, que em crida des de la sala. Amb De, li responc, que un cop més creu temptar-me. Dit això entro a la cuina, i prenent l'esmolat ganivet de tallar verdures em secciono el dit menovell de la ma esquerra. Embolico el dit escapçat amb paper film, el deso al congelador en companyia de la resta de dits, i fent pressió amb un drap per mirar d'estroncar la sagnia vaig a la sala a pregar a la meva companya si em pot portar a l'hospital, que m'he tallat. Un altre cop? s'exclama ella, au, agafa un taxi, que tinc feina, acaba responent-me.

Ja al carrer trobo dificultats per aturar cap taxi, en no restar-me dits per alçar i fer el canònic senyal convingut entre taxistes i vianants que volen aturar un taxi. Podria, certament, cridar taxi! taxi!, però la utilitat del meu crit fora dubtosa, doncs som a l'hivern i de ben segur que els taxis circulen amb les finestres alçades, de manera que el meu crit restaria sord per l'única persona a qui s'adreça, essent audible, en canvi, per tots aquells que no han de fer res dels meus neguits. Podria, també, demanar que algú em demanés el cobejat taxi, però fora enutjós haver de donar explicacions a terceres persones. Millor caminar, sobretot si considero que ben a prop hi ha una clínica on de ben segur solucionaran el meu problema amb la màxima diligència. Fins i tot podrien cosir-me els dits escapçats de manera que res no assenyalés que en el seu moment foren escapçats. Caldria, doncs, tornar a casa a recollir els dits, però per això em caldria butxaquejar per agafar les claus, o premer el corresponent botó de l'intèrfon, tasques que, com la d'aturar un taxi, resten lluny de les meves actuals capacitats.

Watashi wa onna no hito ga suki desu (I)

Mireu que us porto, em diu De, a qui trobo rere la porto de casa, un cop l'obro com a resposta a l'estrèpit del timbre, acompanyat d'una dona que crec haver somniat. Tota per vós, em diu De, que prou devia preveure el goig que em causaria el seu obsequi. Bé, és clar, afegeix en llegir la golafreria en els meus ulls, sempre hi ha un preu a pagar per aquestes coses, però serà una menudesa, no cal ni parlar-ne, ara... després, després... ja concretarem els detalls quan arribi el moment... i convindreu amb mi que tot plegat serà cosa de riure, conclou amagant una rialla.

Però jo, que no sóc amic de riure, agraeixo l'obsequi però el refuso, per sorpresa de De, que no se sap avenir. Però dErsu_... com podeu... els cabells ben curts, mireu, tal com us agraden... i negres, com també us plau, com els ulls... si ni feta per encàrrec... no podeu rebutjar-la... si segur que sempre l'heu desitjat... i si és pel preu... però si serà cosa de riure, ja us ho he dit... mira, endebades, d'insistir-me, doncs jo ja he tancat la porta, deixant, és clar, a De i a la dona que l'acompanya a l'altra banda, la de fora, romanent jo a la de dins, i restant la porta, de solida i massissa fusta, interposada entre ells i jo. Però el timbre, és clar, torna a sonar, i fins i tot sento com colpegen la porta, i com la veu de De crida grosses insensateses, prometent-me tot allò que hom desitja i que ningú no pot oferir, i per un preu ridícul, afegeix.

Watashi wa kuruma ga suki dewa arimasen

No m'agraden els automòbils. No m'agrada conduir-los, no m'agrada veure'ls circular pel meu voltant ni aparcats a la vorera. Tampoc m'agrada que em parlin de la seva mecànica o m'expliquin les excel·lències del seu equipament, i trobo que els establiments dedicats a la seva venda i/o reparació són els llocs més desagradables on hom pot malbaratar el seu temps.

Tota aquesta repulsió, però, es torna admiració, tal vegada embadaliment, davant els automòbils en moviment filmats per Truffaut a les seves pel·lícules. Potser amb la càmera al seient del darrera mostrant el clatell del conductor, o sobre el capó per veure els rostres de la parella d'ocupants, o a un costat mostrant el perfil de qui condueix i el paisatge que vola al seu costat, o filmats des d'un altre vehicle en moviment que s'atansa i s'allunyà segons els capricis del trànsit, o a vista d'ocell des d'un bellugadís helicòpter. Imatges muntades en una llarga seqüència si l'escena té diàleg, o a batzegades, tallant aquí i allà, si cap veu no destorba la nostra atenció. A La Sirène du Mississippi tot són descapotables, en canvi, a La Peau douce, les imatges s'enclaustren a l'interior dels Citroën DS.

També Welles, a l'inici de Touch of Evil, té un memorable i llarg pla seqüència que segueix un automòbil, però no és el mateix. Potser Welles fou un director més brillant que Truffaut, però ningú com Truffaut per filmar un automòbil en moviment.

Isha ni ikimashita

Amb motiu d'una innòcua però enutjosa infecció vírica portem a la petita A a la visita del dermatòleg. Allà ens atén l'admirable doctora H, que ens rep asseguda a una cadira amb rodetes i amb la cama esquerra, o potser la dreta, estesa en posició horitzontal. La doctora s'excusa, doncs diu haver-se trencat algun os de la cama a l'alçada del turmell, o potser del genoll, i ens encaixa la mà asseguda, donades les adverses circumstàncies.

Però les adverses circumstàncies no eviten que, desplaçant-se amb l'ajut de la seva cadira amb rodetes i mirant de no colpejar-se la cama malmesa i estesa amb cap obstacle, la doctora examini les pàpules hemisfèriques de la petita A i procedeixi a la seva eliminació mitjançant raspat. En acabar s'excusa per no acompanyar-nos fins a la porta i nosaltres li responem que només faltaria, a més de desitjar-li una ràpida recuperació.

Kochira wa Aquil·les-san desu

Molt abans que no pas jo, Aquil·les fou el favorit dels Déus. Potser no de tots, doncs si bé és cert que Zeus, Tetis i Atena li havien reservat la glòria per sempre més, Apol·lo, Posidó i Afrodita li servaven una certa rancúnia. Però essent Zeus el més fort de la colla olímpica i Tetis l'amorosa mare que l'infantà, no és estrany que Aquil·les acabés sent considerat el favorit dels Déus per tot el món grec. I com a tal calia que es comportés en tot moment, i si corria en una cursa havia d'acabar el primer, si lluitava havia d'occir a l'adversari de torn tot seguit, i si participava en una competició de llançaments havia de fer arribar el disc més lluny que ningú. I així sempre, en tot moment i en tota circumstància, Aquil·les havia de ser el millor, encara que, potser, aquell dia patís de migranya.

De la mateixa manera, sempre que estic envoltat d'altres persones és necessari que la meva superioritat sigui evident i manifesta, doncs bé cal honorar als Déus que m'escolliren. I en relacionar-me amb tots aquells que no són, ni poden ser, els favorits dels Déus, cal que el meu capteniment sigui sempre exemplar, triades les meves paraules i justes les meves accions. És potser per això que em plau tan poc relacionar-me amb els altres, no fos cas que, algun cop, pogués semblar que el meu capteniment no sempre és exemplar, triades les meves paraules, o justes les meves accions.

Cartago ni imasu ka

Crec ser a Cartago, i un somni m'alerta del desembarcament dels nostres enemics en una costa propera que resta amagada a la nostra guaita. Faig sortir escamots de reconeixement, i els braus minyons tornen amb la notícia que més enllà de la carena hi ha aplegades innúmeres testes armades que venen a escometre'ns. Ens apressem, doncs, a reforçar les defenses i aplegar queviures per resistir el setge. Enviem missatgers carregats d'or per comprar el suport dels que s'anomenen els nostres amics i oferim set primogènits al foc de Moloc. Fills de Cartago, beneïdes siguin les mares que ens infantaren! A la lluita! crido a la multitud aplegada sota el meu balcó, en saber-me capitost de tota aquella gent. Com a resposta al meu crit el ferro repica contra el gruixut fustam dels escuts en un estrèpit ensordidor, i hom s'afanya a enfilar-se a les muralles, doncs l'hora és arribada.

Però no llegeixo Flaubert, sinó Ruyra, i no sóc, doncs, a Cartago, sinó a la badia de Blanes, i és l'avi Maura qui crida, beneïdes ses mares que ens hi varen infantar! Au aquí, a sa lluita, as jornal de sa paga de Déu!

Watashi desu (IX)

dErsu_, per cert, vós qui sou? em demana el meu interlocutor. Un heterònim, responc convençut. I coneixeu al vostre ortònim? em demana encuriosit. Sí i no, responc, jo mateix sóc ell, però només una part d'ell, la que vós coneixeu en tractar-me, la resta dels seus prejudicis em són tan desconeguts com a vós, concloc. Sabeu, trobo ridícul aquest creure que hom pot aïllar els diferents trets del seu caràcter i convertir-los en personatges de ficció. En el millor dels casos, si s'aconsegueix obeir el mandat socràtic de conèixer-se a un mateix, s'obtindran personatges plans, com un piano les tecles del qual sempre reproduïssin el mateix so, argumenta el meu interlocutor. Però jo no sóc un personatge imaginari, existeixo, miro de defensar-me. Això és el que vós creieu, però no sou més que un pseudònim, em respon com qui etziba una galtada. I vós, qui sou? que ni tan sols teniu nom, li responc ara jo amb un cert enuig. Argumentum ad hominem, dErsu_, va, que no som polítics, lluiteu contra els meus arguments, no contra mi, es defensa ara ell. Aleshores, si us he entès bé, un heterònim no és més que un pseudònim amb pretensions? li pregunto. No necessàriament. Un ortònim pot crear tants heterònims com li plagui, com qui crea personatges per una novel·la, però sense caure en la ridiculesa de creure que tenen cap relació amb ell mateix, em respon amb to condescendent, talment un mestre adreçant-se al més obtús dels seus deixebles. Esteu, doncs, afirmant que hom pot parlar d'alguna cosa que no sigui ell mateix? li pregunto sobtat per la grossa insensatesa que em sembla capir en les seves paraules. És clar, em respon convençut. Fugiu, poca-solta! li crido esverat en sentir semblant disbarat, i no goseu despertar la meva còlera amb les vostres insensateses! afegeixo, encara cridant, alhora que faig el gest de portar-me la ma al talabard per prendre l'esmolat glavi. Solipsista! Egòtic! em respon ell, ja lluny, també cridant, amb l'estrany convenciment que així m'ofen, però amb prou amabilitat com per dir-me egòtic enlloc d'egotista, paraula que sap que em desplau, doncs no cal enganyar-se, ell també sóc jo.

Kochira wa De-san desu ka

Al pati de butaques de l'antic cinema Aquitània retrobo a un vell desconegut, a qui anomenaré De, i de qui avui em plau escriure una mena de panegíric. Dit això, començo:

De, persona de constitució escardalenca, rostre emmagrit i edat provecta, és el més persistent dels estadants del pati de butaques de l'antic cinema Aquitània, no endebades, cada dia assisteix a les dues primeres sessions, encara que, per motius que desconec però que no permeten excepcions, sempre marxa a la meitat de la segona sessió. Recordo que durant un cert temps venia acompanyat d'una dona a la que tractava amb displicència i que, al principi de trobar-lo, vestia un curiós barret d'aspecte tirolès. El que no ha canviat amb el temps és el fet que sempre tragina una bossa de plàstic plena d'altres bosses, també de plàstic, que remena sovint potser pel goig del soroll que fan. Avui, com sempre, seu a la seva habitual butaca de la segona fila acompanyat de la seva bossa, i des de la meva habitual butaca de la tercera fila sento com amb la seva veu d'espinguet li comenta a algú que Truffaut era català, història que li he sentit explicar manta vegades. Tot seguit, en començar la corresponent projecció l'oblido fins que arribats a mitja sessió s'aixeca i, sense fer cap esforç per mirar de no destorbar, marxa en companyia dels seus polímers.

I a partir del meu panegíric potser hauran extret dues idees. Una d'errònia, com és una certa idea de la persona a qui he anomenat De, i una altra d'encertada, com és una certa idea de la poca simpatia que li guardo, doncs una descripció mai serveix per conèixer allò descrit, sinó per intuir els prejudicis del descriptor de torn.

Kinō eiga o mimashita (IV)

Un cop enfosquida la sala i fet el silenci, la grossa pantalla s'omple d'imatges. I d'imatges conegudes, doncs per la meva sorpresa la pel·lícula comença amb un pla de detall de tres parelles de mans que s'agafen i s'acaronen que em resulta familiar, tant, que en pocs segons, talment suques una magdalena als títols de crèdit, començo a recordar tot el triangle, doncs d'un triangle es tracte, que vindrà a continuació. Recordo l'apressat muntatge de les primeres escenes a l'estil Hitchcock, l'estada a Lisboa, la conferència a Reims i el sorprenent homicidi final, doncs potser no hi havia per tant, de fer servir una escopeta per una vulgar figura geomètrica. I tot seguit comença la pel·lícula, La peau douce, de Truffaut, amb l'apressat muntatge de les primeres escenes a l'estil Hitchcock, l'estada a Lisboa, la conferència a Reims i el sorprenent homicidi final, doncs potser no hi havia per tant, de fer servir una escopeta per una vulgar figura geomètrica.

Atari

Podria ser que amb motiu d'algunes de les paraules que aquí es poden llegir hom pogués extreure l'errònia conclusió que menystinc l'èxit. Res més lluny, però, de la meva voluntat, doncs de cap de les maneres menystinc l'èxit. És, això sí, que menystinc l'èxit dels altres, en ser, precisament, dels altres, però en cap cas allò que els diccionaris diuen que és l'èxit, no fos cas que el tal èxit tingués algun dia la gentilesa de visitar-me i m'enxampés amb els pixats al ventre. No dubtin pas que aleshores esdevindria el més amatent dels amfitrions, això és, el millor dels descendents d'Amfitrió, fill d'Alceu, rei de Tirint.

Kochira wa Villaronga-san desu

És bonic l'èxit, diuen. Hom et tusta l'espatlla i et riu les gràcies. I sí, sempre pot ser que algú et tusti l'espatlla i et rigui les gràcies perquè és el que toca, però d'altres, i no són pas pocs, et tusten i riuen amb una certa sinceritat. I és clar, la temptació és gran, doncs bé és agradós que et tustin l'espatlla i et riguin les gràcies, diuen, tant, que hom pot acabar fent allò que se li demana amb l'esperança que li continuïn tustant l'espatlla i rient-li les gràcies. És potser per això que l'èxit no acostuma a sortir de franc, doncs allò que es demana potser no sempre és allò que s'hauria de fer, però vés, n'és tan bonic, l'èxit, diuen, que tot preu a pagar acostuma a semblar baix. Però diuen, també, i existeix una extensa bibliografia al respecte, que hi ha hagut persones prou fortes, tal vegades prou eixelebrades, com per espolsar-se als llagoters, vèncer la temptació i sortir-ne indemne de semblant tràngol. Serà bonic de veure, doncs, com el fins ara sempre brillant senyor Villaronga gestiona l'èxit assolit, després d'haver fet, per una vegada, allò que li demanaren.

Kochira wa Ariadna-chan desu

De tornada a Atenes Teseu abandonà Ariadna a l'illa de Naxos. Diuen uns que Teseu obeí el mandat de Dionís, que desitjava Ariadna pel seu ús personal, i altres que Teseu ja s'havia cansat d'Ariadna i preferia a Ege, filla de Panopleu, doncs ja se sap que als herois els acostuma a plaure una certa varietat a l'hora de la folga. Els primers encara afegeixen que Ariadna dóna quatre fills a Dionís, Toant, Estàfil, Enopió i Peparet, tot i que n'hi ha que n'afegeix fins a tres més, Eurimedont, Cèramos i Fliant. També n'hi ha qui afirma que no fou Dionís qui ordenà a Teseu que abandonés Ariadna, sinó Atena, Hermes o Àrtemis. D'aquests n'hi ha qui diu que Dionís, en passar casualment per Naxos amb el seu seguici, prengué Ariadna en enamorar-se d'ella, i qui creu que, en canvi, fou Ariadna qui per despit vers Teseu es lliurà al Déu. I encara altres expliquen que quan Atena, Hermes o Àrtemis ordenaren Teseu d'abandonar Ariadna, ho feren per indicació de Dionís, que ja la desitjava. També hi ha qui diu que Àrtemis assassinà Ariadna, segons uns per ordre de Dionís per tal que no hi pogués tornar amb Teseu, i segons altres per desig de la pròpia Àrtemis, que li envejava els mèrits. I no són pas els primers els que afegeixen que Dionís davallà a les pregoneses de l'Hades, d'on eixí amb Ariadna, que romangué per sempre més al seu costat. Els descreguts, en canvi, expliquen que les dones de Naxos, compadides pel dolor d'Ariadna, miraren de consolar-la tot portant-li falses lletres de Teseu on aquest li expressava el seu amor i li assegurava un retrobament proper. I afegeixen, encara, que Teseu sí que tornà a Naxos, on trobà Ariadna ja sense vida, en morir, aquesta, en infantar-li un fill, de nom desconegut per a qui això escriu, jo mateix, que ni tan sols sé si el nounat sobrevisqué un cert temps abans de l'inevitable traspàs. I ja per acabar, no pas per falta d'enraonies, sinó pel meu gust per una certa brevetat, només afegir que no són pocs els que afirmen que desesperada per l'abandonament, sola en terra estranya, Ariadna es llevà la vida.

Txékhov-san no hon o yomimasen ka

Si no s'aprecia el progrés en les menudeses, resultaria inútil, doncs, que el busqués en les qüestions de més envergadura, llegeixo, també, a una història avorrida, encara de Txékhov.

I les paraules de Nikolai Stepànovitx, professor de medicina, científic reconegut, conseller d'Estat, insomne impenitent i personatge de ficció, em recorden a tots aquells que com tenen el lloable objectiu de salvar el món no s'estan per menudeses. I si hom els hi retreu l'hora tardana a que fan tabola, llur inadequat comportament a l'espai públic o llurs maneres agressives i poc polides a l'hora de relacionar-se amb els altres, li repliquen amb grosses paraules que el problema no rau en el seu capteniment, sinó en el malvat capteniment dels malvats, i que quan la gent es mor de gana i els nens són convertits en soldats, les dones violades i els camperols expulsats de les terres de llurs ancestres, la natura destruïda i etcètera, no es pot perdre el temps amb formalitats. En acabar criden feixista a qui hagi gosat recriminar-los res, paraula que orfe de significat acabarà esdevenint una grossa lloança, i continuen amb llurs activitats, entre les quals potser no es troba la lectura de Txékhov.

Tetsugaku

Quan algú filosofa, vol dir que no comprèn, diu un dels personatges, la Kàtia, a una història avorrida, de Txékhov. I del context de les paraules de la Kàtia sembla despendre's un cert menyspreu pel costum de filosofar, talment els que no filosofessin comprenguessin, o que filosofar no fos més que un intent, fallit pel que sembla, d'amagar les pròpies mancances, de comprensió en aquest cas.

Però si obviem aquest cert menyspreu, que quan algú filosofa, vol dir que no comprèn, és una afirmació d'una tal obvietat que potser hauria d'encapçalar tots els llibres que s'acostumen a trobar en la dita secció de filosofia de qualsevol llibreria o biblioteca, com aquell respice post te, hominem te esse memento que l'esclau de torn repetia a l'oïda del victoriós general de torn al llarg de les desfilades que començaven al Camp de Mart i finien al temple de Júpiter. Si més no, potser així podríem evitar-nos el ridícul, no pas petit, de creure que podem arribar a comprendre alguna cosa.

Kaiwa

Vós sou imbècil? em pregunta finalment el meu interlocutor, anomenem-lo A, B o C, això tant és. No pas més que vós, li responc amb cinc bonics monosíl·labs. Espero que tampoc menys! s'hi exclama. Qui ho sap... més... tant se val, no? li pregunto ara jo, mirant de separar les paraules al parlar per destacar així la seva condició monosil·làbica, que de sobte trobo de gran importància. Potser no gaire, em respon. Gens, l'esmeno amb un nou monosíl·lab. Voleu dir? insisteix ell, tossut. Doncs sí, és just el que vull dir i el que dic, i ... si m'excuseu, aniré passant, afegeixo apressat després de fer una pausa en cercar, endebades, els necessaris monosíl·labs. Oh, i tant i tant, i passi-ho bé, m'hi respon. Passi-ho bé, doncs, concloc.

En o kakimasu

Desorientat, de sobte m'adono que torno a ser allà on era, allà d'on vaig sortir fa temps, molt, més d'un, dos, tres, quatre o cinc anys. Desorientat i també sorprès, doncs després de tant caminar em pensava que a alguna banda hauria arribat, resto pres per un cert desassossec que potser se'm reflecteix a la cara, doncs sento una veu que se m'adreça preguntant-me si em trobo bé, us trobeu bé? En fixar-m'hi veig a un desconegut que m'esguarda amb posat amable. Sí, sí, és només que estic sorprès de ser on soc, doncs sabeu, fa molt de temps vaig començar precisament aquí el meu camí i, amb tot el que he caminat, em pensava que a alguna banda hauria arribat, hores d'ara. L'home, o potser dona, que ja les deu haver vist de tots colors, fa un gest indefinit que tant pot ser de solidaritat com de menyspreu, i em respon amb paraules triades, és norma, fins i tot ho saben els gats, que si es camina prou estona en una mateixa direcció sempre s'arriba a algun lloc, i si hom retorna al punt de partida és que ha caminat fent cercle o bé ha fet un viatge d'anada i tornada. Quin creieu que és el vostre cas? m'acaba interrogant amb esguard inquisidor. El cercle, doncs no tinc la sensació de tornar d'enlloc, responc. Són bonics els cercles, oi? em diu ell, o ella. I tant, concloc, i tant.

Kochira wa Lewis-san desu

Al suplement de cultura del diari Avui llegeixo un article de l'Emili Teixidor alertant dels perillosos missatges que es poden amagar a les pàgines de l'anomenada literatura juvenil, ja saben, literatura adreçada a éssers incapaços de qualsevol criteri. En concret, alertant dels perills que semblen amagar-se rere les pàgines de l'obra de C.S. Lewis, autor de les Cròniques de Nàrnia, una mena de catecisme evangèlic, misogin, racista i autoritari, diu el senyor Teixidor. I no és el primer cop que llegeixo advertències de l'Emili Teixidor al voltant de l'obra de C.S. Lewis, de qui jo vaig tenir les primeres notícies amb la lectura de la biografia de J.R.R. Tolkien escrita per Humphrey Carpenter, ja fa molts anys, i posteriorment amb la lectura de tres volums de les Cròniques de Nàrnia editats per Edhasa a la difunta col·lecció de Clàssics Moderns, i d'un dol observat, editat per Columna.

I serà perquè tots tenim les nostres fixacions, C.S. Lewis en el cas de l'Emili Teixidor, l'Emili Teixidor en el meu cas, però les paraules del senyor Teixidor, talment la filípica d'un inquisidor, em causen irritació i disgust, doncs només faltaria que rere les seves paraules l'escriptor de torn no pogui fer apologia d'allò que més li plagui, per molt que allò que més li plagui no encaixi en el cànon de nobles sentiments que tiranitza els nostres dies.

Meiro ni ikimasu

De primer fou el recorregut unicursal (una entrada, un camí, una sortida), potser com a reacció davant el caos que envolta les nostres vides, una mena de fugida tot cercant un camí potser intricat però únic, ordenat i geomètric, espiritual en diuen alguns, lluny de l'entropia de l'entorn. Però vés, les solucions simples no sempre agraden i amb el temps aparegueren les cruïlles, els culs de sacs i la multiplicitat de camins per mirar d'arribar al centre, encara el centre, que garantia un cert ordre. Després es perdé la geometria, mes tard també el centre, i el laberint començà a assemblar-se cada cop mes a tot allò que l'envoltava, fet de formes dites orgàniques, fins que arribà al punt en què res no el diferencià del seu entorn, en ser l'entorn laberint i el laberint entorn, talment com era abans de començar.

Si més no aquest és el fil conductor que crec extreure de l'exposició del CCCB, per laberints, i que de ben segur no em portarà enlloc.

Bokusā desu ka (II)

Cada nou divendres a partir d'aquell primer divendres tornàvem a enraonar del meu futur com a boxador. Les converses seguien si fa no fa sempre el mateix patró, on el meu conegut exposava amb entusiasme la seva proposta i jo expressava les meves lògiques reserves. Al poc la casualitat ens ajuntà en un mateix despatx, on a canvi d'una migrada compensació econòmica esmerçàvem el nostre temps dibuixant o fent càlculs d'una relativa complexitat. Aprofitant la proximitat parlàvem sovint del tema, ja l'únic tema possible entre nosaltres, i el meu conegut tornava a repetir els seus arguments, alhora que jo repetia els meus dubtes. També ens acostumàrem a fer extensives les nostres converses a terceres persones, que de vegades es decantaven per donar la raó al meu company i de vegades a mi, tot i que d'habitud no es prenien amb la deguda seriositat les nostres paraules i ens estalviaven la seva opinió. Després les circumstàncies ens separaren, anant ell cap allà i jo cap aquí, i des de llavors la casualitat no ha tingut a bé de propiciar cap nova trobada. Però no dubto pas que si l'atzar ens tornès a reunir, el meu conegut miraria d'animar-me a provar fortuna en l'esport de la boxa tot aprofitant la meva braó i la idoneïtat del meu oblidat sobrenom, i jo tornaria a exposar els dubtes habituals. I en cas que l'atzar no ens torni a reunir, mai més ningú no em tornarà a anomenar amb el sobrenom que m'hagués pogut convertir, aquest cop sí, en el favorit dels Déus.

Bokusā desu ka

Va haver-hi un temps en què on hom acostumava a anomenar-me La Fúria Búlgara. La Fúria donada la meva braó a l'hora de disputar la pilota en un camp de futbol, i Búlgara pel meu costum de menjar pastissets de bescuit enrotllat i greixat amb crema de xocolata, els anomenats búlgars en argot pastisser. Es donava la casualitat que els divendres a la tarda, després de berenar un d'aquests pastissets, acostumava a jugar a futbol amb uns coneguts, i que a voltes, donades les habituals presses de la vida contemporània, començava a jugar amb el pastisset anomenat búlgar encara a la mà. Un divendres, un d'aquells coneguts mirà d'animar-me a provar fortuna en l'esport de la boxa, tot aprofitant la meva braó i la idoneïtat del meu sobrenom, La Fúria Búlgura. El meu conegut defensava que amb una petita inversió prèvia i una bona estratègia podríem aconseguir uns resultats econòmics espectaculars. El sistema que em proposava era simple i ja havia estat dut a la pràctica amb èxit per nombrosos boxadors. Es tractava d'aconseguir renom guanyant un seguit de combats en el primer assalt per K.O., acrònim de Knock Out, i d'aquí la necessitat d'una inversió prèvia, doncs bé calia assegurar-se la complicitat dels púgils rivals. Un cop aconseguit el renom disputaria un darrer combat pel cinturó de campió del món que, es clar, perdria, però amb la bossa del premi de consolació i els drets de televisió a la butxaca hi havia d'haver prou com per multiplicar per molt la inversió inicial. Per finançar l'operació el meu conegut contava amb aconseguir alguna subvenció del govern de Bulgària gràcies a les gestions d'algun alt funcionari que també entraria en el repartiment dels futurs beneficis.