Nazo (III)

La vida és curta i els llibres són molts, masses. Escollir què llegir, doncs, no és una feina menor ni, ai las, fàcil. Encara menys quan tens pocs anys, la llibreria més important que conèixes és la del Corte Inglés, i l’entorn no acompanya.

En aquestes condicions qualsevol referent és bo. I el meu primer referent fou (a principis dels noranta) una col·lecció d’Edhasa, Clàssics moderns, a cura d’en Francesc Parcerises (gràcies). Allà vaig descobrir autors com J.M. Coetzee, T. Mann, V. Wolf, J. Joyce, S. Plath, J.K. Huysmaus, H. Hesse, K. Mansfield, V. Nabokov, J.D. Salinger ... Fins que arribà el malaurat dia en què Edhasa es va vendre la col·lecció a Proa, que la va malmetre amb autors certament dubtosos, com ara el senyor Coelho.

Orfe, em vaig aixoplugar sota el paraigua protector del senyor Vallcorba, a Quaderns Crema. Els inicis foren prometedors, però trobar-me amb un tal Torrent, de nom Ferran, em feu dubtar. Afortunadament, però, vaig perseverar, i el senyor Vallcorba em va anar descobrint, al llarg dels anys, a autors que altrament potser no hagués ensopegat mai, com ara S. Mrozek, E. de Queriós, S. Zweig, W. Gombrowicz, I. Kertész, G. de Maupassant, M. Zgustova, A. Polgar, M. de Assis, F. Trabal, A. Gide, i, per damunt de tots, al gran R.W, al grandíssim R.W. d’Els germans Tanner, i d’El quadern de Fritz Kocher, però, sobretot, a l’incommensurable R.W. de Jacob von Gunten.

Nazo (II)

Tot va començar l’any 1992. La Vanguardia, algun dia indeterminat abans del vint-i-dos de maig, publicava una entrevista al gran novel·lista Pere Calders. Sí, ho sé, Pere Calders és recordat com un gran contista, però per mi Calders és, per davant de tot, l’autor de Ronda naval sota la boira, una senyora novel·la. En l’entrevista Calders parlava, entre d’altres temes que òbviament no recordo, d’un escriptor italià, Massimo Bontempelli, en els termes més elogiosos.

Pocs dies desprès jo ja havia llegit, amb gran satisfacció, tres llibres del senyor Bontempelli: Gent en el temps, La dona dels meus somnis i La vida intensa. I a partir d’aleshores, sempre que visitava Laie, regirava la prestatgeria d’autors italians per si de cas tenia la sort de trobar algun llibre més del senyor Bontempelli. I finalment, dos anys desprès, els Déus em van somriure i vaig trobar una novel·la, El desert dels tàrtars. Si fins i tot a la contraportada se citaven unes paraules de Pere Calders: ... però la forma, en aquest cas, té una importància decisiva. Dino Buzzati se’n serveix amb una mestria admirable... El drama del tinent Drogo conté tota la tristesa d’una vocació absurda: una vida sencera dedicada a un atac que no s’acaba de produir mai i que, quan s’esdevé, ja no queda vida...

Dino Buzzati? I qui era Dino Buzzati? M’havia confós i, per proximitat alfabètica, havia agafat un llibre d’un tal Buzzati, un senyor del tot desconegut per mi. Però com no podia ser altrament el vaig comprar, i pocs dies després ja l’havia llegit, presa d’un entusiasme fora mida. I des d’aleshores, quan regiro la prestatgeria d’autors italians, ja no tinc ulls ni per Bontempelli, ni Calvino, ni Calasso, ni Svevo, ni Moravia, ni Pirandello, ni ningú més; car només cerco, endebades, al senyor Buzzati, Dino Buzzati, com bé va endevinar la senyoreta Lola .

Nazo

Potser un cop al mes, a vegades més, visito la pàgina web de l’Agència Espanyola de l’ISBN a la recerca d’alguna novetat editorial en català de dos autors concrets, R.W. i D.B.. Tot i que no tinc autors de culte i el meu ventall de lectures és força eclèctic, potser massa, tinc una certa debilitat per aquest parell. Potser (si és que fa falta trobar algun motiu) per la poca, poquíssima, obra que tenen traduïda a la nostra llengua.

El penúltim cop que vaig visitar la web el resultat fou desolador. No només perquè, com és norma, no hi havia cap nova edició, sinó perquè una gran novel·la de D.B., probablement la seva gran novel·la, es trobava esgotada. Vaig restar desolat... és possible viure en un país a on no es pugui trobar la gran novel·la de D.B. en una llibreria?. Afortunadament, però, la vida és possible, car en la darrera visita que vaig fer a la web vaig veure que el llibre havia estat reeditat.

I ara que arriba Sant Jordi, el mateix Sant Jordi que fa dos anys ens portà el miracle d’un nou recull de contes de D.B., proposo un joc. A veure, immerescuts i escassíssims lectors, si endevineu de quins dos autors parlo. Qui és (o era) R.W.? I qui era (o és) D.B.? I ja posats, la cirereta del pastís, quina és la novel·la reeditada?

Senshu Lisboa ni imashita

Os homens não choram!. Crida en portuguès, car som a Lisboa, el conductor del tramvia a través de la porta oberta, mentre els passatgers pugen o baixen del vehicle. I l’infant, el mateix infant que fins fa un moment era un mar de llàgrimes, tot i les manyagueries de la seva mare, es mira al conductor i estronca, de totes totes, el plor; potser avergonyit, potser intimidat per l’autoritat que als seus ulls té tot un conductor de tramvia.

Os homens não choram? Que potser no va plorar Orfeu la mort de la seva estimadíssima Eurídice? Que potser el plor d’Orfeu, convertit en cant, no va despertar la pietat dels Déus? No va aturar, ni que fos per un instant, el rodolar de la roca de Síssif? No va apaivagar la fam i la set de Tàntal? No va conhortà el suplici d’Ixiò? Que potser no va entendrir Hades i Persèfone fins a fer-los accedir, inútilment (i què?), al retorn d’Eurídice al món dels vius?

Deixem, doncs, que els homes plorin, i admirem la bellesa de la seva, de la nostra, desgràcia; del seu, del nostre, lament.

Do-yobi no asa

Assolir la invisibilitat, esdevenir invisible a ulls del proïsme, fora, verament, superb. No pas per la impunitat que assolirien els nostres actes, ni per les portes, totes, que ens romandrien obertes, no; sinó per l’oportunitat, incerta potser, però possible, de fer-nos escàpols de les inevitables(?) complicitats amb un món d’una lletjor, d’una brutor, anihiladores. Romandre vius, si, però a la vegada innocents.

Assolir la invisibilitat, esdevenir invisible a ulls del proïsme és, però, del tot impossible. Com a molt, i amb gran esforç, assolirem, potser, la qualitat del discret, la discreció, que no és poc.

Watashi no uchi

Per culpa d’en Newton i de les seves teories, el tendal que tenim al pati de casa és tot ple de petites cremades. Resulta que tot sovint els veïns dels pisos de dalt surten a fumar a la galeria i, en acabar, llencen la punta del cigarret al buit. Aleshores la gravetat fa la resta i la burilla cau al nostre pati, d’habitud al tendal, i el socarrima.

Fins que un dia vaig deixar una nota a les bústies. Allà explicava als veïns qui fou l’Isaac Newton, enunciava la llei de la gravitació universal, explicava la seva formulació matemàtica i les seves conseqüències pràctiques i, finalment, els pregava que, en cas de ser del tot imprescindible (pel motiu que fos, en això no m’hi ficava) llençar les cigarretes al buit, almenys les apaguessin abans.

Vist l’èxit aclaparador de la iniciativa (oli en un llum) he pensat que podria escriure unes quantes notes més. I per començar n’escriuré una adreçada a mi mateix, a on em recordi, d’una vegada per totes, que en aquests temps post(post)moderns tothom va de bòlit, i altres coses tenen a fer, que no llegir els meus insignificants maldecaps domèstics.

Kino shibai ni ikimashita

No tinc simpatia per la figura d’Antígona, filla incestuosa d’Èdip i Iocasta, germana d’Ismene, Etèocles i Polinices, neboda de Creont. No crec en els seus arguments i m’atemoreix la seva determinació, el seu coratge, la seva follia. Com no tinc simpatia (però si admiració) per Sòfocles, un vell xaruc temorós dels nous temps, dels temps dels homes, que ens vol entabanar amb el seu maniqueisme, amb la seva pietat (en tant que devoció a les coses santes), amb els seus Déus que, en definitiva, fan a l’home culpable pel sol fet d’haver nascut.

La meva pietat (en tant que sentiment de dolor que suscita la desgràcia dels altres) és la d’Eurípides. De l’Eurípides rebutjat per Nietzsche, de l’Eurípides de Les Troianes, de l’Eurípides del plor d’Andròmaca per l’assassinat del seu fill, del seu fill innocent, car els homes naixem innocents.

Hashi

El 1923 es bastí un petit pont sobre el carrer del Bisbe segons projecte de Joan Rubió i Bellvé, responsable de les obres de rehabilitació(?) del Palau de la Generalitat encarregades per la Diputació sota la presidència de J. M. Milà i Camps, comte de Montseny. El pont, en la millor (i extensíssima) tradició del gòtic contemporani, uneix el Palau amb les cases dites dels Canonges, que foren refetes i restaurades aquells anys.

Vora cinc-cents anys abans de la seva construcció, però, el pont fou misteriosament utilitzat per Ferran de Trastàmara, rei d’Aragó i comte de Barcelona, per visitar d’amagatotis a la seva enamorada, Isabel de Castella, que, pel que sembla, li era veïna.

Sí, ho sé, probablement els dits Reis Catòlics no es casaren per amor, però això, als turistes que escolten encaterinats la xerrameca del guia, no sembla importar-los gaire ... i és que, que n’és de maco, el pontet.

Daisan

Érem quatre i jo anava el darrer. De sobte un roc es va desprendre i va caure, arrossegant altres pedres en la seva caiguda. Tot just vaig clavar els piolets al gel que vaig quedar estabornit per l'impacte, al casc, d’una de les pedres. En recuperar-me del cop em vaig trobar penjant de les corretges dels dos piolets, que havien aguantat, ferms, la sotragada. Sense saber el que em feia vaig continuar l’ascensió fins a superar el curt esglaó de gel on em trobava, l’única dificultat de la canal.

Els companys, ignorants de l’esllavissada, s’havien perdut canal amunt; i a baix només restava una gran llengua de neu amb la traça dels rocs caiguts i la solitud més pregona. Tenia el cap adolorit i em trobava marejat, probablement amb la pressió baixíssima. En aquelles condicions la paret de gel era un obstacle infranquejable i no vaig gosar davallar. Només hi havia una alternativa, canal amunt, en una ascensió teòricament fàcil, però penosa, donades les circumstàncies.

Aquell fou el tercer cop que els Déus, magnànims, es varen apiadar de mi, si és que allò, verament, fou un acte misericordiós.

Sumimasu (II)

De ben xicotet vaig perdre la fe en Déu nostre Senyor (creador del cel i de la terra), i poc temps després vaig perdre la fe en tot déu, en tot demiürg, en tot jutge, en tot futur. Més endavant vaig perdre la fe en la ciència, això és, en la coneixença exacta d’un cert ordre de coses resultat de l’estudi, car cap coneixement ens és possible. Després vaig perdre la fe en la gent, en tant que conjunt de persones; més tard en les pròpies persones, els individus; i finalment vaig perdre la fe en mi mateix, en la contingència del meu pensament, en l’atzar de les meves circumstàncies, en la inutilitat dels meus esforços.

Des d’aleshores viure és, certament, un plaer.

Kore wa nan desu ka

Fins a mitjans del segle XVII hom creia que la llum estava formada per corpuscles, això és, per petites partícules emeses per focus lumínics, com ara el sol. Amb els anys, ves per on, la llum s’anà desmaterialitzant, lenta i pacientment, fins a esdevenir (a finals del segle XIX) una ona electromagnètica reconeguda per tota la comunitat científica. Avui en dia, però, els que hi entenen diuen que la llum pateix d’esquizofrènia, car per una banda es propaga gràcies a la seva condició d’ona, i per l’altra interactua amb el món físic gràcies a la seva naturalesa corpuscular.

Sembla complicat, però no ho és. El que és, és incognoscible i irrellevant. El que importa no és pas el sexe dels àngels, conèixer (empírica o ontològicament) si són mascles o femelles (ones o partícules), o quànticament hermafrodites; sinó saber que, en cas de sodomitzar (per evitar discussions bizantines) un missatger sobrenatural de Déu (un àngel, com si diguèssim), Déu nostre Senyor farà ploure del cel sofre i foc i serem anihilats, talment ho foren els (no per res dits) sodomites, ciutadans de Sodoma.

Dare ga jisatsu desu ka

Si (malauradament) el plaer ens és impossible i hem perdut tota esperança, Epicur, l’epicureisme, contempla la possibilitat del suïcidi?, pregunto al conferenciant.

La meva pregunta queda sorda per la remor del públic i el conferenciant em demana que li repeteixi. Ho faig a poc a poc, vocalitzant. La pregunta el sobta i, amb arguments poc convincents (la suposada mort d’Epicur enmig d’esgarrifosos dolors), respon negativament. Resto perplex, tant per la remor de la gent com per la sorpresa del conferenciant, car altres escoles hedonistes, com la Cirenaica en la persona de Hegesies, exhortaven al suïcidi, fins i tot per inanició.

Suïcidi, format amb el ll. Sui ‘de si mateix’ i la terminació homicidium; en anglès ja s’usava suicide el 1651, i sembla que els altres països europeus ho imitaren d’Anglaterra (on aquesta plaga és més corrent que a Terra Ferma) ...
.......................Escriu Coromines, mestre de l’etimologia moralista.

Suïcidi, o com l’ús d’uns simples adverbis resulta (incomprensiblement?) inacceptable, car, suïcidar-se, llevar-se la vida, no és més que decidir lliurament el quan, l’on i el com de quelcom inevitable, la nostra mort.
.......................Proposo jo, per un diccionari.

Kochira wa Astley-san desu

El 1987 fou l’any de Rick Astley. I el 1988 també.

Aquells anys, 1987 i 1988, Astley era com els Reis d’Orient, això és, ubic. Però d’una ubiqüitat superlativa, car si els Reis tenen la capacitat de ser a tot arreu la nit del cinc al sis de gener, la d’Astley no coneixia límits. En tot programa de televisió, de ràdio, sonaven les seves cançons. El noi, sempre somrient, cantava i cantava, sense descans, sense defallir, aplicada i entusiàsticament.

I tot per res, car només un foll compraria aquells discos, aquelles cançons lamentables, aquells sons que només en un acte de caritat es podrien arribar a considerar música. I fou precisament la caritat la que em portà a voler comprar un disc del senyor Astley, perquè almenys en vengués un. Sort, però, que em van treure del meu error i em van fer evident que el foll era jo.

Descobert pel productor Pete Waterman, el cantant Rick Astley fou número u de vendes a mig món amb els seus dos primers singles, Never Gonna Give You Up el 1987, i When I Fall in Love el 1988. Des d’aleshores es calcula que Astley ha venut més de quaranta milions de discos, que no semblen pocs.

I avui puc dir, sense por a equivocar-me, que la follia no es guareix, no té cura. Ahir, a Can Ramoneda, només érem quatre gats per veure la primera part de El sur, tot i que jo, foll, vaig anar una hora i mitja abans a compra l’entrada, per si de cas s’esgotaven.

Doshite kakitai desu ka

... la cultura només pot ser el resultat del benestar i de la comoditat de la vida, de freqüents ablucions, com diu, però no del saber llegir i escriure.

Diu Sviajski, escriu Tolstoi. Cultura pres del llatí cŭltūra conreu, agricultura, cultivació de l’esperit, en el sentit d’acció de cultivar una entitat espiritual.

Perquè, doncs, conreem l’esperit? pel tedi produït per la nostra ociositat? per haver aprés una mica de lletra? o, necis com som (deia Epicur), per por a la mort, a la nostra finitut (sic), creient (endebades) que les nostres obres ens sobreviuran, que la cultura (si hem fet una bona sembra i la climatologia ens ha estat favorable) ens immortalitzarà amb el seu fruit, talment les cols asseguressin la vida eterna?.

O, potser, crec, perquè no podem fer altrament.

Kokkyo

Com n’era de fàcil, abans, creuar la frontera. Només calia travessar el prat i córrer, rient, corriol amunt (sempre amunt) entre els arbres. De sobte el món en què vivíem quedava a les nostres espatlles i al davant trobàvem l’ignot, un món nou, un reialme fantàstic on tot era possible.

Amb els anys, però, la frontera reculà. El camí per arribar-hi es feu llarg i penós. Calia tot un jorn (a voltes més) de llarga marxa per arribar a creuar aquella ratlla inexistent, aquell límit somort a partir del qual deixàvem enrere tot allò que coneixíem.

Ara la frontera és molt cara de trobar. Els vells camins s’han perdut i per tot hi ha esteses de fanals, vorades de panot i línies discontínues que no porten enlloc. Per un moment, però, ens pot semblar que hi hem arribat, que hem tornat a creuar la ratlla, que tornem a ser en aquell regne que ens és aliè, però indispensable. És, ai las, un miratge, un somni foll, impossible, com no triguem a descobrir. Aleshores el desànim ens aclapara, car podem arribar a creure que la frontera (i el que hi ha més enllà) potser mai ha existit, i que fora del món que ens envolta res és possible.

San-gatsu juichi-nichi ni eiga o mi ni ikimasho ka

El trenta-un d’octubre i el vint-i-vuit de desembre de 1992 vaig veure, als cinemes Verdi de Barcelona, El sol del membrillo, el tercer llargmetratge de Víctor Erice. En aquella pel·lícula Erice narrava un impossible, talment ens expliqués la història de Síssif arrossegant el roc d’alt del turó. Síssif prenia les maneres del pintor Antonio López en el foll intent de fondre percepció i realitat, talment el coneixement del món ens fos possible. López, amb paciència infinita, cada matí intentava contradir Magritte, i s’esforçava (amb mètodes entendridors) a pintar a l’oli els jocs capriciosos de la llum en les fulles d’un codonyer. Finalment, a diferència de Síssif, López, mortal com és, abandonà.

Uns mesos després, no sé la data exacta, vaig veure la pel·lícula per tercer cop. Quatre anys més tard, el vint-i-nou de desembre de 1996, vaig veure, a la Filmoteca, El espíritu de la colmena, el primer llargmetratge d’Erice que, anys després, reveia de nou a la Filmoteca. Era el vint-i-vuit de gener de 2001.

El proper 11 de març, a can Ramoneda, podré veure, finalment, l’Erice que em falta, El sur, el segon dels seus llargmetratges, després de prop de catorze anys de pacient espera.

Sumimasu

Viure, dic, no és imprescindible, car imprescindibles són altres coses. Quines? Fa de mal dir per allò de tants caps, tants barrets.

Però el batec del nostre cor, l’oxidació de les nostres cèl·lules, el creixement (infatigable) d’ungles i cabells, l’oxigenació de la nostra sang ... no només resulta prescindible, del tot innecessari, sinó fins i tot odiós, indesitjable i absolutament negligible si, en les nostres vides, fora de nosaltres mateixos, no hi ha res de certament imprescindible.

Viuré, si em vaga encar de viure ...

que deia aquell, el príncep.

Kono e wa ikura desu ka

- Doncs a mi m'agrada Mondrian - em digué ahir la meva companya després de llegir el post anterior - I al passadís ens quedaria molt bé un quadre seu.

Jo, com no pot ser altrament, acostumo a trobar les seves paraules sàvies i encertades, plenes de seny i dignes de ser obeïdes, més que escoltades. En aquest cas, però, i sense que serveixi de precedent, la seva proposta m'alarmà. Ràpidament vaig objectar que potser no ens podíem permetre una despesa tan important, sense comptar que els de l'assegurança del pis ens apujarien la prima i ens farien canviar la porta d'entrada per una de blindada, a més de fer-nos posar reixes al pati. I crec, vaig afegir, que les obres dels grans mestres han de ser (encara que no gaudeixin de la meva prescindible simpatia) als museus perquè tothom en pugui gaudir, i no pas en cases particulars, perquè així no semblés que només em preocupava per la qüestió econòmica, i que l'altruisme també motivava les meves objeccions.

- Vull dir un pòster - em replicà amb aquell to seu tan característic, que deixa clar que no faig gràcia i que si només haig de dir bajanades, millor que calli o que les escrigui al bloc.

De totes maneres d'aquí poc és el seu sant i jo haig de cobrar un final d'obra (cap fortuna, però), i mira, li podria fer una sorpresa. Així que, algú es ven un Mondrian a un preu raonable?

Malèvitx-san ga suki desu

Tal com jo ho veig, els pares de l'abstracció foren tres: Piet Mondrian, Vasili Kandinski i Kasimir Malèvitx.

No tinc simpatia per Mondrian ni pels seus acòlits, els neoplasticistes, una mena de ramat comandat per Theo van Doesburg, un sectari mediocre i vulgar. Kandinski, en canvi, em meravella tot i el seu incomprensible (i a voltes contradictori) discurs teòric que em recorda molt, massa, a l'estètica kantiana. Malevic, finalment, em desperta una incomprensible admiració, una inexplicable debilitat, una fascinació certament malaltissa. Potser perquè Malevic veié la seva trajectòria frustrada en topar amb un mur infranquejable, un mur terrible, paorós; un mur amb bigoti, amb nom i cognoms o, més aviat, nom i pseudònim, Iósif Stalin.

El mateix mur amb él que toparen, entre molts (moltíssims) d'altres, Mijaíl Bulgákov, Serguéi Eisenstein, Konstantin Melnikov, Serguéi Prokófiev ... Podria arribar a perdonar a Stalin la barbàrie que instaurà a la Unió Soviètica, les purgues, els assassinats, les tortures. Tot això li podria perdonar per allò que té d'humà, de comprensible, però el que mai, mai li podria, li podré perdonar, serà el fet d'haver-me privat de la paraula de Bulgákov, de la música de Prokòfiev, del cinema d'Eisenstein, de l'arquitectura de Melnikov ... i de la pintura de Malevic, Kasimir Malevic.

Tabete kudasai

Deia Goebbels, Paul Josehp Goebbels, que una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat. Però Goebbels, un foll enmig d'una bombolla de fanatisme anihiladora, no sabia el que es deia. La mentida, entesa com una asserció feta cientment contra la veritat (entenent per veritat una construcció contingent, un dogma revelat, un axioma científic ... tant és) no necessita res per imposar-se. Ni repeticions, ni falques publicitàries a ràdios andaluses, ni cap esforç. La mentida sempre triomfa, inexorablement.

És per això que em revolta la campanya publicitària engegada pel PP a Andalusia. No pas per la manifesta falsedat de la mateixa (la mentida, en els humans, és tan inevitable com la transpiració, això és, la suor), sinó per la inutilitat de tot plegat.

De tot cor, senyors peperos: no s'hi esforcin, no s'hi escarrassin, no malbaratin els recursos econòmics (migrats, sens dubte) del seu partit. No fa falta, cap falta ... si ja ho saben, ho sap tothom i és profecia: a Catalunya, dels castellanoparlants, en fem mandonguilles.

Ni-gatsu juni-nichi

Tal dia com avui, tretze de febrer de mil nou-cents quaranta-cinc, Dresde fou destruïda. A mig quart d'onze de la nit els primers avions de reconeixement sobrevolaren la ciutat, i pocs minuts després arribaren els bombarders, un total de 245 Lancaster britànics, que a dos quarts ja tenien la feina feta: prop de mil cinc-centes tones de bombes explosives abocades sobre la ciutat. A dos quarts d'una de la matinada tornà a haver avions sobre Dresde, en aquest cas bombarders britànics i nord-americans, uns 580 aparells, que llençaren unes sis-centes cinquanta mil bombes incendiàries, que no semblen poques. Es calcula que aquella nit, a Dresde, moriren entre cent vint mil i cent cinquanta mil persones.

A l'endemà els nord-americans tornaren a bombardejar la ciutat. Llençaren cinc-centes tones de bombes explosives d'alta potència i prop de tres-centes tones de bombes incendiàries. El dany, però, fou mínim, car no es poden matar als morts, ni destruir l'inexistent.

A Dresde no hi havia contingents militars. Tampoc hi havia indústries bèl·liques. No era cap punt estratègic ni tenia cap valor militar. La guerra, a més, ja estava guanyada i la rendició del que quedava de l'exèrcit alemany era només qüestió de temps. Perquè, doncs, els aliats (els bons de les pel·lícules, les democràcies avançades) varen anihilar Dresde?

Chiisai desu ka

... que prefería claramente, sin discusión, la obre menor a la mayor. Escogía La metamorfosis en lugar de El proceso, escogía Bartleby en lugar de Moby Dick, escogía Un corazón simple en lugar de Bouvard y Pécuchet, y Un cuento de Navidad en lugar de Historia de dos ciudades o de El Club Pickwick. Que triste paradoja, penso Amalfitano. Ya ni los farmacèuticos ilustrados se atreven con las grandes obras, imperfectas, torrenciales, las que abren camino en lo desconocido. Escogen los ejercicios perfectos de los grandes maestros. O lo que es lo mismo: quieren ver a los grandes maestros en sesiones de esgrima de entrenamiento, pero no quieren saber nada de los combates de verdad, en donde los grandes maestros luchan contra aquello, ese aquello que nos atemoriza a todos, ese aquello que acoquina y encacha, y hay sangre y heridas mortales y fetidez.

Escriu l'insensat.

Però ... Bartleby una obra menor? Bartleby un entrenament, una farsa? Bartleby un mer exercici? ... Bartleby és un prodigi, del llatí PRODIGIUM, això és, un miracle, un fet sobrenatural que es desvia de les lleis conegudes de la naturalesa. Bartleby és, paradoxalment, un dels pocs motius que tenim cada matí per obrir els ulls i lluitar contra allò que ens atemoreix i intimida. I si, hi ha sang i ferides mortals i fems pudents. El que no hi ha, però, són balenes. Ni blanques ni grogues, ni blaves ni magentes.

Watashi wa Guilgameix-san desu ka

Guilgameix fou (és?) el nom d'un personatge llegendari de la mitologia sumèria, la primera i més antiga civilització coneguda. És, també, el nom propi de persona més antic que jo recordo. Els sumeris, sembla que els primers a fer servir la roda i l'escriptura, habitaren a la baixa Babilònia, la terra de Súmer, al sud de l'actual Irak. Arribaren (des de no se sap on) cap el 3.500 a.C., i podem datar l'aparició del senyor Gilgamesh per l'any 2.750 a.C.. Gilgamesh, fill de Lugalbanda, fou el quart rei d'Uruk, una mena de dèspota que abandonà la seva ciutat per anar a cercar, ves per on, la immortalitat. Els primers representants del gènere humà es poden datar en uns tres milions d'anys, si fa no fa. Tres milions d'anys ... i la meva memòria tot just pot recordar el nom d'algú que va viure fa menys de cinc mil anys. El nom d'algú que recordo en tant que protagonista d'una faula inversemblant i poca-solta, d'una història impossible. I encara avui (alguns d'amagat, d'altres a viva veu) somniem, tendrament, amb la immortalitat del nostre nom, de la nostra obra, de la nostra estupidesa, quan no som més que un tió esperant els nostres cinc minuts a la foguera de les vanitats.

Watashi no te

Avui m'he despertat amb un dolor intens al canell dret. Encara mig adormit he provat d'incorporar-me, però en recolzar la mà al matalàs el dolor s'ha incrementat i se m'ha escapat un petit gemec. La meva companya, també mig adormida, m'ha preguntat si em passava res. Em fa mal la mà. Però ja se'm passarà. he respost.

Al llarg del dia, però, el dolor no ha marxat. No és que fos un dolor insuportable, no, però molestava, sobretot si intentava fer força amb la mà. Al vespre, estirats de nou al llit, la companya m'ha dit que el millor seria tallar-me la mà, a veure si així feia net. Com no podia ser altrament he trobat que la seva idea era magnífica, i he anat a la cuina a buscar el ganivet del pa i un drap, que aquestes coses, quan abans es fan, molt millor.

Oli en un llum. Jo em pensava que seria més dolorós, però no. L'ós es tallava francament bé. No s'ha estellat, i tot plegat ha estat ben suportable. L'únic però és que hem fet un bon merder, car amb el drap no hi ha hagut prou per estroncar l'hemorràgia de soca-rel, i hem acabat empastifant de sang tot el llit. Llàstima, perquè al matí havíem canviat els llençols.

Encara em noto una mica estrany sense la mà dreta, però suposo que és normal. Escric més a poc a poc, i encara no sé com m'ho faré demà a l'hora de dinar, sobretot si he de fer servir a la vegada la forquilla i el ganivet, com es fa, per exemple, per menjar un tall de lluç a la planxa. Potser m'hauré de comprar alguna mena de pròtesis?. Ja ho veurem, ja ho veurem.

Suki dewa arimasen

No m'agrada la gent d'esquerres, ni la de dretes. Ni la de dretes que es pensa que és d'esquerres. Ni els feixistes ni els socialdemòcrates. Ni els marxistes, ja siguin maoistes, trotskistes o grouxistes. No m'agraden els negres, ni els que no són negres. Ni els albins. No m'agraden els gitanos romanesos, ni els gitanos portuguesos, ni cap tipus de gitano. Tampoc m'agraden els inuïts. No m'agraden els filisteus, ni els saduceus ni els samaritans. No m'agraden els aqueus ni els troians. Ni els espartans, atenencs, tebans, o macedonis. Els perses encara m'agraden menys. No m'agraden els catalans (gens), ni els espanyols, ni els belgues. Ni els socis de l'Espanyol ni els del Barça. No m'agraden els paletes, ni els arquitectes ni els lampistes, ni els metges ni els malalts. No m'agraden els sindicalistes, no m'agraden els conductors d'autobús, no m'agraden els ocupes. Ni els matalassers ni els de la colla jove ... ni els del Serrallo. Ni els accionistes de telefònica ni els socis de l'OCU.

No m'agrada, en definitiva, la gent en tant que conjunt de persones, nombre indeterminat de persones, o una certa categoria de persones. Si de cas de vegades, excepcionalment, pot ser que algú, amb nom i cognoms, amb cara i ulls, deslliurat de tota categoria (aïllat del proïsme) em desperti una certa simpatia.