Magaranai kudasai

Sara, esposa de Lot, dubtà de la paraula de Déu i es girà per contemplar com una pluja de sofre i foc destruïa la ciutat de Sodoma. I en girar-se, Sara fou convertida en estàtua de sal per sempre més. I és que el dubte (en tant que estat d’esperit de qui no creu amb certitud) no plau als Déus, doncs el dubte és allò que ens fa ser el que som, això és, individus (potser menyspreables, potser miserables, però tant és) amb noms i cognoms; i ens allunya d’allò que no som: un ramat de fills benaurats dels Déus, de l’Estat, o de la mare que ens va parir. Com hagués pogut dir aquell, dubitum, ergo sum.

Do-yobi no asa (II)

Dissabte al matí aprofito per anar a Laie, on després de molt remenar compro tres llibres: Una avançada del progrés, de Joseph Conrad; Pensadores rusos, d’Isaiah Berlin, tot un clàssic del liberalisme; i ¿Quién dijo totalitarismo? d’Slavoj Zizek, potser l’estúpid més intel·ligent, o l’intel·ligent més estúpid, dels nostres dies, sempre que entenguem per estúpid tant qui denota molt poc enteniment, com qui irrita per la seva presumpció. I en arribar a casa deso els llibres acabats de comprar a qualsevol lloc, sense ni tan sols fullejar-los, oblidats, i m’assec en una de les butaques de la sala per a continuar amb la relectura de La muntanya màgica, doncs si llegir a Mann és un plaer, rellegir-lo encara ho és més.

Ganbatte kudasai (II)

Una intensa coïssor em desperta de bon matí, i encara mig adormit m’horroritzo en veure com la pell se’m desprèn del cos. L’horror, però, és breu, doncs de seguida m’adono que de sota la pell caiguda apareix una de nova, fina com la d’un nounat. I tot seguit noto com el nas, el meu generós nas ganxut, se’m desprèn de la cara per deixar lloc a un de nou. Encuriosit corro cap al lavabo, a la recerca d’un mirall; i satisfet, entusiasmat, contemplo a plaer els meus nous cabells, els nous ulls, les noves dents. I resto meravellat pel meu nou cos, que es mostra bell, musculat, perfecte. I pres encara per l’entusiasme surto al carrer i desperto l’admiració de molts, l’enveja de no pocs. I tot d’una em poso a córrer i noto com els membres, flexibles, em fan volar com el vent; i salto, i l’empenta dels meus genolls m’apropa als núvols, que m’humitegen els llavis. I en fer un crit de pura joia la meva veu es revela com la del millor dels cantants: modulada, ferma, plena de matisos. I començo a parlar a raig, i les meves paraules, d’una beatitud sense parió, a tothom deixen bocabadat, corprès. Fins que d’entre la multitud que m’envolta reconec la figura d’un home esprimatxat, de cabells curts, nas ganxut, el·líptiques ulleres, pell pigada, espatlles caigudes, dents impossibles, que m’adreça una silent mirada plena de retrets, i que abans de desaparèixer em crida, amb una veu familiar, lletja, corre tant com vulguis, que no podràs fugir; quan despertis ja t’hauré aconseguit. Però tant és, doncs despert també puc somniar.

Ganbatte kudasai

Formós de planta, abillat amb gamberes de flexible estany als turmells, sòlida cuirassa al pit, elm massís de daurada crinera a la testa; i amb el sòlid bronze del gruixut escut al braç esquerre, la pica a la destra, el punxegut glavi de lluent argent al talabard; em disposo a eixir de la llar, escales avall, amb foc als ulls, prest per a l’ofensa, foll pel carnatge, a la cerca de l’odiós enemic, disposat a guanyar, per sempre més, els llorers de la glòria. I amb la porta del rebedor oberta, amb l’olor de la sang que m’embogeix, l’èpica dels dactílics hexàmetres que m’espera, una veu coneguda, estimada també, des de la sala, amb tota justícia, em reclama, dErsu_, que avui també ho hauré de planxar tot jo?

I capcot tanco la porta, deso les divines armes a l’armariet del rebedor, em trec gamberes i cuirassa, i vaig cap a l’habitació de la planxa, doncs la glòria bé pot esperar, un cop més, a diumenge vinent.

Tomete kudasai (II)

Amb tot encara per fer m’assec i resto aturat, en silenci, potser distret amb qualsevulla niciesa, encaterinat amb no res. No pas per què el cos hagi dit prou i em demani un descans; ni per què no tingui res a fer, doncs la feina, urgentíssima com sempre, em crida, i les lectures, molt més urgents, se m’acumulen. Si resto assegut, aturat, silenciós, potser distret, és perquè no puc, no sé, no vull, no em plau fer altrament.

Nani o machimasu ka

Desvagat contemplo amb plaer com la vida em fuig: com els dies em passen pel davant, un rere l’altre, mansois, monòtons, buits. I ordenat com sóc espero que arribi l’hora de dinar, per a dinar; l’hora de sopar, per a sopar; l’hora d’anar a dormir, per a dormir. I espero l’arribada del cap de setmana per a beure vi i anar al cinema, per a fer sopes amb el cap d’un rap i cuinar un tall de bacallà, o per a estirar les cames entre avetoses i fagedes. I amb un cert enuig espero, també, un cop l’any, potser dos, el moment d’agafar un avió que em porti lluny, a llocs on la gent parla llengües que no entenc, i a on no hi ha res més a fer que esperar un altre avió, per a tornar, i continuar esperant.

Fins que arribarà un dia en que deixaré d’esperar, no pas per què res ni ningú hagi arribat, sinó perquè jo ja no hi seré.

Jiyū, jiyū, jiyū

Soc a la Central, llibreria internacional especialitzada en humanitats, fent temps. Al meu costat un noi agafa, complagut, un llibre, Tokyo blues de Haruki Murakami. Però en adonar-se que es tracta d’una traducció al català el deixa de nou a la pila, tot dient-li a la noia que l’acompanya, no, en catalán no. Tant és, doncs de la pila del costat agafa un altre exemplar de la novel·la de Murakami, traduïda, ara si, a l’espanyol, i mig euro més barata.

Per la meva banda jo tinc a les mans Il grande ritratto, del meu admirat Buzzati, traduït a l’espanyol per Carlos Manzano, del que ja porto llegides un parell d’enllaminidores pàgines. Però l’exemple del futur lector de Murakami m’anima, i penso, millor en català, mentre deixo el llibre de Buzzati al seu lloc i cerco, endebades, per tot arreu, la inexistent pila d’una hipotètica traducció catalana que potser mai existirà, mentre xiulo, discretament, l’apòcrifa tonada de l’Himno de Riego, aquella que diu tot allò de libertad, libertad, libertad.

Hashimasu

Corro. Però, pel que jo sé, no sóc a cap cursa, ni ningú m’encalça, ni tinc pressa. Només corro, entre arbres, respirant regularment, inspirant aire pel nas, expirant-lo per la boca, sense recordar d’on vinc, sense saber cap a on vaig. Corro, i la suor em regalima pel front, per l’esquena, pel pit, i l’aire em copeja la cara; però no penso pas en el cansament, ni en aturar-me, ni en res. Només miro al meu davant, concentrat, capcot, buscant el millor lloc on posar ara un peu, ara l’altre, doncs el terreny és abrupte i cal anar amb cura de no ensopegar. Potser sóc en un bosc, doncs moltes arrels entorpeixen el camí, també més d’una pedra. A vegades una sorra fina, no més que un polsim, em fa relliscar i estic a punt de caure; però la inèrcia del moviment, més que la meva perícia, em fa seguir dempeus, corrents, potser a tomballons, però tant és.

Així doncs, corro... i com m’agrada córrer.

Kyo kore o mimasendeshita

Avui, al carrer, he vist com un vianant creuava amb el semàfor en vermell, sense mirar ni a dreta ni a esquerra. I he vist, també, com un ciclista frenava bruscament per evitar de topar-hi. Tot seguit he sentit com el ciclista, amb paraules gruixudes, increpava al vianant; i com el vianant, amb veu de tro, s’hi tornava, a plaer. I quan tots dos s’han cansat de cridar he pogut veure com s’empenyien, en silenci, fins que el ciclista ha dit prou, i ha deixat anar el puny dret. El vianant, però, ha esquivat l’escomesa i s’hi ha tornat amb un precís cop de genoll, a l’engonal, que ha fet caure al ciclista, en rodó, sobre l’asfalt. Aleshores, amb calma, aprofitant-se de la indefensió del seu rival, el vianant s’ha abaixat la cremallera dels pantalons, s’ha tret el penis, i ha començat a pixar sobre el ciclista, tot buscant-li la cara amb un raig d’orina que semblava no tenir fi.

I una dona de formes generoses, de pell bruna i cabells negres, que (si hem de fer cas de les aparences) acompanyava a la seva filla a escola, li ha dit, a la nena, a tothom, has visto, niña, que pedazo polla?

Tomete kudasai

Deu (o vint) anys diuen que trigà Ulisses en retornar al seu casalot, al costat de la seva estimada i fidel esposa, un cop Troia fos destruïda. Deu (o vint) anys de dificultats i neguits, de marrades i follies, d’insensateses i perills. Deu (o vint), però? Un any, o més, el passà Ulisses al llit de Circe, la fetillera, a qui prenyà; i encara set anys, o més, entre els braços de la dolcíssima Calipso, a qui donà quatre fills.

Perquè el desànim i la dificultat, el perill i el fracàs, no el trobarem pas en ciclops ni sirenes, ni en esculls ni tempestes. Allò que ens atura es troba, indubtablement, en la felicitat; en el menyspreable benestar que ens és tan car, tan desitjable, tan, ai las, indispensable.

Aturem-nos, doncs, i gaudim, que a nosaltres (lloats siguin els Déus) res ni ningú ens espera enlloc.

Watashi desu

Tot i algunes excepcions, poques, no acostumo a tenir simpatia pels altres (ja em siguin propers o desconeguts, semblants o oposats), doncs no són jo. Com tampoc tinc simpatia, cap i sense excepcions, per tots aquells que pretenen, només perquè tingueren la meva aparença, la meva veu, les meves maneres, haver estat jo. Cap simpatia, doncs, ni pels que compartiren les meves idees, ni pels que gosaren pensar com ja no penso; ni pels que digueren les mateixes nicieses que encara dic, ni pels qui en digueren de diferents; ni per qui acaba d’escriure això, ni pels qui m’avergonyeixen amb els papers que embrutaren; perquè ells tampoc són jo... ni mai ho varen ser.

Konban

No sóc amic de revolucions. No pas per què cregui en les bondats de l’ordre establert, sinó per la mandra d’haver-me d'acostumar a un nou ordre, a una nova injustícia. Si per mi fos encara viuríem sota el dictat d’un faraó, de qui tots seríem esclaus; o millor encara, sota els capricis d’un sàtrapa, que sembla més prosaic. Almenys així ens estalviaríem l’enutjós espectacle que aquesta mitjanit (re)comença (i que, ai las, paguem entre tots), i podríem dedicar-nos a allò realment agradós, això és, veure avançar les busques d’un rellotge.

Nani o shitai desu ka

Plou, però decideixo arriscar-me i surto de casa sense paraigües. I faig bé, doncs tan bon punt sóc al carrer la pluja escampa del tot. Que no torni a ploure, però, i menys avui, amb la mandra que em fa anar a treballar, penso. I tot seguit em sona el mòbil, dErsu_, diu una veu familiar, no cal que vinguis al despatx, que estem sense llum. Encantat amb la bona nova penso que podria aprofitar per esmorzar; uns croissants amb nata potser. I just al meu davant veig una granja. I el plat de nata resulta excel·lent, els croissants també. Ara de bon grat llegiria el diari. I vés, el tinc a la taula del costat, obert per les pàgines de literatura, on un article m’enllamineix amb les darreres novetats. Així que marxo esperitat cap a Laie tot recordant-me de T, gran aficionat a la lectura, a qui em plauria molt retrobar després de tants anys. I a Laie me’l trobo, i ens posem a parlar de Fontane i de Thomas Mann, que ve a ser el mateix, i el temps ens fuig. Fins que trobo que em vindria molt de gust un bon tall de bacallà, amb un saltat de ceps i camagrocs, doncs ja deu ser hora de dinar. I T em diu que anem, que em convida a dinar, que coneix un restaurant on fan un bacallà magnífic, i amb bolets, afegeix.

I certament el bacallà resulta sensacional, com també ho són les olives de l’aperitiu, unes alorenyes, les meves preferides. I quan penso que un glop de grappa fora ben plaent, per tirar avall, el cambrer se’ns apropa i ens ofereix, com no, un tast de grappa, per tirar avall, diu. I amb la clarividència que dóna l’alcohol per fi ho veig tot clar, i decideixo que vull escoltar de fons la mort d’Isolda, i que F i P s’uneixin a la sobretaula. I com no pot ser altrament comença a sonar l’escena final del Tristan, i F i P apareixen com per art de màgia al nostre davant. I em deixo anar i desitjo no haver de menester ulleres, i parlar un perfecte alemany, rejovenir quinze anys, esdevenir bell, enginyós, plaent a tothom, immortal també, i ric, molt ric, immensament ric... fins que, sobtat per l’egoisme dels meus desitjos em planto, em trec les innecessàries ulleres, esguardo als meus apreciats companys, i alçant la copa proposo un brindis, durch eine schnelle und glückliche Löschung der menschlichen Rasse.

Kino sakka ni ikimashita

Sobre la gespa els futbolistes corren darrera la pilota, i al meu voltant els espectadors fan totes aquelles coses que es fan als camps de futbol, com ara cridar i bellugar-se en excés. Jo, però, resto assegut, mut. A la mà esquerra tinc una paperina que he fet amb un full publicitari que m’han donat a l’entrada del camp (per si de cas volia donar suport a les seleccions esportives catalanes) i a la mà dreta un grapat de pipes de gira-sol que menjo a poc a poc, xuclant la sal que duen enganxada, i deixant les clofolles a la paperina. Quan m’acabo les pipes tanco la paperina i l’embolico amb un segon full publicitari, el que li han donat a la meva companya, i em guardo el paquet en una de les butxaques dels pantalons. I tot seguit faig el que sempre faig, l’únic que ser fer, l’únic que puc fer: esperar a què tot plegat s’acabi.

Kochira wa Socrates-san desu

I Sócrates fou acusat de corrompre a la joventut i de no creure en els Déus. I fou jutjat, fou trobat culpable i fou condemnat. I Sócrates begué el suc d’una planta herbàcia de la família de les umbel·líferes, de fulles verdes, toves i fètides, altament metzinosa, dita cicuta. I morí.

Això i res més sabem del Sócrates històric. Del Sòcrates literari, però, sabem que fou el més savi, el més noble, el millor dels seus contemporanis. Ho va escriure Plató i ho profetitzaren els Déus. I potser sí que Sócrates fou verament el més savi, el més noble, el millor dels atenencs. I potser, segur, que per això morí, i tornaria a morir ara i sempre, doncs... fora possible conviure amb Sócrates?

Watashi wa achira desu ka (II)

Però tu no ets pas millor que ells!!! explota aïrat el meu interlocutor, tu tampoc ets tan culte, ni tan intel·ligent com et penses. I potser, a ells, tu també els fas fàstic i et troben ridícul, malgirbat, o contrafet. T’has mirat mai a un mirall amb els mateixos ulls que mires al teu voltant? potser no et plauria gaire el que veuries. No, una mica d’humilitat ja t’aniria bé. No et pensis pas que ets l’únic que ha llegit a Walser, ni que Ligeti va fer tot allò pensant només en la teva refinada oïda. Ves, tu i les teves sopes de tòfona.

I davant la certesa de les paraules del meu interlocutor, però sobretot davant de la seva futilitat, no puc més que riure i respondre, ennuegant-me enmig de les rialles, però ells no són jo.

Chotto matte kudasai (III)

Sobtadament un pensament m’enlluerna amb tota la seva força. Enfebrat, corro cap a l’ordinador, i pres d’una entendridora excitació començo a escriure a doll, sense cap coherència, amb frases mal construïdes, inconnexes, talment allò que tinc per dir tingués alguna importància i no es pogués perdre ni un instant amb pulcrituds, no fos cas que el pensament, un cop més, em fugís. Fet el primer redactat llegeixo el que he escrit, i tot seguit ho torno a escriure una, dues i tres vegades. Després ho llegeixo en veu alta, mortificant-me amb les comes, canviant ara el temps d’un verb, ara qualsevulla niciesa. Finalment, encara segur del meu pensament, ple d’entusiasme, dono el text per bo.

I l’endemà, en rellegir-lo, no puc evitar de pensar que en Tonio Kröger m’adreça les paraules que Thomas Mann escrigué el 1902 amb una premonició prodigiosa, doncs de segur que pensava en mi, el més trist dels diletants: si us importa massa el que teniu per dir, si el vostre cor batega amb massa sentiment, podeu estar segur d’un complet fracàs. Esdeveniu patètic, esdeveniu sentimental, sota les vostres mans es forma alguna cosa de maldestre, barroer i pretesament seriós, incontrolat, mancat d’ironia i de sabor, avorrit, banal, i a la fi no és més que indiferència entre la gent i decepció i desolació dins un mateix...

Watashi wa achira desu ka

Amb nens i adolescents que anaven a escola, i amb adults que s’apressaven per les voreres, i amb desvagats que semblava que ja ho tenien tot fet. També amb universitaris i jubilats, i amb un captaire. I amb gent que esperava l’autobús, o feia la compra, o passejava el gos. Amb turistes i policies, botiguers i paletes, xinesos i esportistes.

Amb tots m’he creuat avui. I els he vist, i els he mirat. I encara que no pugui ser, semblava que tenien pensaments propis, i sentiments, desitjos i anhels. Uns es veien alegres, d’altres ombrívols o enfadats, potser amoïnats. Molts semblaven cansats o adormits, d’altres distrets. La majoria, però, resultaven opacs.

I per un moment, lúcid potser, he arribat a pensar que eren com jo. Per un moment, però, només.

Akai desu

Amb el semàfor en vermell tanco els ulls i, a pas ferm (que no apressat) començo a creuar la calçada. Em concentro en allò que faig, caminar, avançar a passes curtes, sense aixecar del tot un peu fins que l’altre no toca a terra. Resto així aïllat dels renecs que de ben segur em deuen adreçar els conductors, de les botzines, les frenades. Resto així, també, aïllat dels meus pensaments, sense especular en el que s’esdevindrà d’un moment a l’altre, sense pensar si la fi m’arribarà de forma instantània, amb un cop fort i sec, o si bé agonitzaré sobre l’asfalt. O potser, Déu no ho vulgui, si restaré per sempre més ajagut en un llit, convertit en un vegetal, un plançó de marialluïsa, potser.

Només, però, tinc el pensament de caminar, d’avançar ara un peu, ara l’altre, fins que es produeix la inevitable topada, i en obrir els ulls m’adono, ridícul, que, enlloc de creuar el carrer, he estat fent ziga-zagues per la vorera enmig de les mirades burletes dels vianants, talment fos un embriac, fins a topar de cap amb un fanal, on un paperet enganxat anuncia la venda d’un fabulós pis al Born, a reformar, ideal per a parelles, per la mòdica quantitat de 334.000 euros.

Kesa (II)

No hi ha dret!!!, exploto en llegir la carta. I fet una fúria surto de casa disposat a acabar amb aquest simulacre de civilització. Mataré a tothom, un per un, amb les meves pròpies mans!!!, crido, mentre davallo per les escales.

Ja al carrer em dirigeixo vers la primera persona que veig, disposat a escanyar-la. Però ella també sembla disposada a escanyar-me a mi, talment fos el meu propi reflex. Perplexos, tots dos ens aturem i restem muts, mirant-nos fit a fit. Finalment ens expliquem (l’un a l’altre) les nostres raons, i decidim unir esforços en el noble i comú objectiu d’exterminar a la humanitat.

Per això, com que som dos, no ens costa gaire aturar l’atac d’un noi grenyut que, al crit de mori tothom!!!, se’ns llença a sobre. I tampoc ens costa gens convèncer-lo per què s’uneixi a la nostra causa. I al poc se’ns afegeix, també, una dóna de cabells curtíssims que de primer ens intentava apedregar. I un xiquet armat amb un pal. I un grup de quatre noies que treuen foc pels queixals, i encara un avi amb el seu bastó; i una mare, i un mestre; i un vigilant de la zona blava, i una funcionària d’hisenda també, i ...

I per fi, quan ja som més de mil, trobem a algú que somriu, feliç, talment el món fos un lloc agradable on viure. I inclements ens abraonem al seu damunt, l’un a puntades de peu, l’altre a cops de martell. I jo, després d’esperar pacientment el meu torn, l’intento escanyar, però em veig apartat per un lampista que, alicates en mà, intenta arrencar-li el nas.

Així que decideixo tornar cap a casa, doncs ja deu ser l’hora de dinar.

Otoko no hito desu

Polinices, al front de la gent d’Argos, retroba finalment a Eteocles, que li barra el pas, davant d’una de les set portes de la ciutat. Embriagat per la sang vessada, foll d’entusiasme, sadollat per l’odi que només es pot sentir per un germà, Polinices es llença, rialler, sobre Eteocles. I és tanta la força, tanta la rancúnia, que res pot fer Eteocles per evitar que el bronze li faci a miques l’escut i penetri, roent, dins el seu cos. Però gran és també l’odi d’Eteocles, que en un darrer esforç, tot i la mortal ferida, occeix a Polinices, que només amatent a la mort de l’altre ha descuidat la pròpia defensa. Tant és, el triomf és la mort, no pas la vida; i així tots dos troben la victòria, doncs per això lluitaven, per la mort del germà.

La mort dels dos pretendents, però, no atura ni a tebans ni a argius, i tots dos bàndols encara continuaran, al llarg de tot el dia, el carnatge. I quan tots ja siguin morts seran els seus fills, catorze anys després, els que prosseguiran amb la immortal lluita, interrompuda només per la enutjosa mort dels seus protagonistes, sense importar-los, sense saber, sense recordar, perquè lluiten.

Chotto matte kudasai (II)

De sobte, en un instant de lucidesa, decideixo que només escriuré quan no tingui res a dir. Encara més, quan no tingui res a dir, i hagi trobat la manera exacta, precisa, de no dir-ho, de no dir res. Tot seguit, aprofitant el moment, pres d’un impuls foll, escriuré el no res una vegada i una altra, fins a set vegades set, quaranta-nou. Finalment, esgotat, deixaré que el text es marceixi al disc dur de l’ordinador, i l’oblidaré del tot, per sempre més.

La lucidesa, però, ha estat breu, molt breu.

Cadi-san ni noborimasu

Hi podem pujar per la vessant nord, per canals esculpides a la roca o travessant boscos i pedregars. O per la solana, per prats socarrats o per impenetrables esteses de boix. O carenant, des del Moixeró. Tant és, doncs, arribem per on arribem, un cop som a la carena del Cadí ja no podem anar més enllà, doncs no hi ha cap més enllà a on anar. Tot allò que veiem als nostres peus, al nostre voltant, és d’allà on venim, no pas un més enllà a on anar.

I sense més enllà només ens queda tornar, capcots, ens agradi o no, un cop més, a la terra baixa d’on venim, d’on som. Si no és... si no és que un dia, lúcids, ensopeguem, i en el rodolar de la devallada trobem, finalment, el nostre lloc.

Go desu

Diu el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, en una definició força asèptica, que l’amor és una inclinació o afecció viva envers una persona o una cosa. La Real Academia Española, en canvi, opta per una definició molt més agosarada, doncs per ells l’amor és un sentimiento intenso del ser humano que, partiendo de su propia insuficiencia, necesita y busca el encuentro y unión con otro ser. L’Enciclopèdia Britànica, més prudent, defineix l’amor com una strong affection for another arising out of kinship or personal ties. I per tancar el cercle, la Thesaurus ens torna a l’asèpsia del nostre Institut: the feeling which animates a person who is genuinely fond of someone or something.

Per mi, però, l’amor només és una paraula de quatre lletres que serveix per a referir-se, en un registre col·loquial, als efectes de les variacions dels nivells de serotonina, dopamina i oxitocina en l’estat d’ànim dels éssers vius. Sempre i quan, és clar, considerem que la serotonina, la dopamina i l’oxitocina són el que són: paraules, com l’amor, com tot.

Senshu eiga o mimashita

L’onze de novembre de 1994 vaig llegir Detall d’una acció rutinària, de l’ignorat Manuel de Pedrolo, una novel·la de poc més de cent pàgines de la que no recordo res. Aquesta fou la vint-i-sisena obra de Pedrolo que llegia, i una de les darreres, doncs des d’aleshores només n’he llegit quatre més, la darrera aquest abril.

A la darrera pel·lícula d’Steven Soderbergh hi ha cinc personatges principals: una persona assassinada, el seu assassí, l’inspector de policia que investiga el crim, i dos sospitosos més. Si adoptem el punt de vista de l’inspector de policia, sens dubte que Detall d’una acció rutinària hagués estat un bon títol per a la pel·lícula. Si canviem de punt de vista, però, també podem trobar en la ingent obra de Pedrolo uns títols ben adients: Introducció a l’ombra (que vaig llegir al novembre de 1993) per a la visió de la víctima, Acte de violència (a l’octubre de 1992) per a la de l’assassí, o Totes les bèsties de càrrega (a l’agost de 1992) per a la dels altres dos sospitosos.

Soderbergh, però, potser desconeixedor de l’obra de Pedrolo, ens ofereix el seu propi punt de vista sota el sintètic títol de Booble, això és, bombolla, la millor estrena, amb permís de l’incombustible Herzog, de l’any.