Doko ni Jota-san ga imasu ka (II)

Ep, dErsu_! sento que em criden, i en parar atenció tinc el disgust de trobar-me en Jota al meu davant, estintolat a la marquesina de la parada del catorze, esperant-me. Quina alegria que m'heu donat, dErsu_, mai no m'hagués pensar que em trobaríeu a faltar... em diu somrient un cop sóc al seu costat, talment el món fos un bon lloc on viure i les persones no fóssim el que som. Us equivoqueu, Jota... provo d'explicar-me, però el molt groller m'interromp, doncs Jota sempre creu conèixer els meus pensaments millor que no pas jo. I ara, dErsu_, ja sé que us reca reconèixer-l'ho, però en el fons vós també teniu cor, i aquí em teniu, a la vostra disposició, pel que desitgeu manar, gosa afirmar el molt insensat, com si en la seva miserable mà hi hagués la possibilitat de satisfer algun dels meus desitjos.

Així, si us he entès bé, ara sou una mena de geni meravellós i per això no ensopegava amb vós enlloc, devíeu ser dins la vostra llàntia, m'en ric d'ell. Això mateix, i vós m'heu fet sortir, em respon aliè al sarcasme. I ara puc demanar-vos un desig, suposo, afegeixo burleta. Si és a les meves mans, ja hi podeu comptar, dErsu_, ja hi podeu comptar, repeteix llagoter. Porto pressa, Jota, potser en un altre moment, i ara, si em disculpeu... provo d'acomiadar-me, però Jota puja amb mi a l'autobús i comença a explicar-me que ahir va sopar gambes bullides acompanyades de salsa rosa, motiu més que suficient per fer-me prendre l'esmolat glavi i esventrar-lo d'immediat, doncs, com ja va ser dit, ningú capaç de malbaratar la més extraordinària de les textures, la de les cues d'alguns decàpodes dendrobranquiats peneoideids, submergint dites cues dins un líquid tumultuosament agitat per bombolles de vapor que ascendeixen des del seu fons per esclatar a la seva superfície per efecte d'una aportació exògena d'energia, mereix viure.

Doko ni Jota-san ga imasu ka

Fa dies que no ensopego amb Jota enlloc. Que ni a l'autobús ni al carrer, quan camino apressat d'aquí cap allà o d'allà cap aquí, no m'arriba la seva desagradable veu per importunar-me amb qualsevol niciesa. Ja no em cal tombar-me o aturar-me per escoltar les seves impertinències, sempre forassenyades, sempre insensates. I si bé és cert que Jota no existeix, que no és més que un trist producte de la meva imaginació, bé abans se'm feia trobadís i m'importunava sovint, encara que tampoc no existís. Què ha canviat, doncs, d'aleshores ençà? Els meus recorreguts són els de sempre, els autobusos els mateixos, la meva pressa idèntica, les lectures similars. Sobtat li demano l'opinió a la meva companya, que se'm treu de sobre amb la seva sensatesa habitual, dient-me que el cerqui jo. Però a on cercar-lo? i per què? si Jota sempre és un enuig, no més que un molest destorb. No vull pas trobar-lo, només saber el perquè de la seva absència. Podria preguntar-ho a tots aquells saludats amb qui coincideixo sovint a l'autobús o als ferrocarrils, demanar-los si per casualitat no han vist al tal Jota, un ésser mesquí i malcarat, però la prudència m'atura, no fos cas que qualsevol d'ells em donés notícia del tal Jota i acabés per retrobar-lo. Millor callar i no cridar al mal temps, i si qualsevol de vostès, apreciats i escassíssims lectors, en sap alguna cosa del tal Jota, muts i a la gàbia.

Nadonado (II)

Avui al despatx m'han parlat de Heimito von Doderer, escriptor austríac contemporani de Joseph Roth que m'és del tot desconegut. I després, de tornada a casa, he tingut l'ocasió de llegir les descripcions que fa Heròdot dels poc pacífics costums dels escites domadors de poltres. I ja a la nit, en la placidesa del llit, abans de tancar els ulls i abandonar-me al son, m'ha plagut imaginar la història d'un home a qui al despatx li parlaven de Heimito von Dorerer, escriptor austríac contemporani de Joseph Roth que li era del tot desconegut, i que després, de tornada a casa, tenia l'ocasió de llegir les descripcions que fa Heròdot dels poc pacífics costums dels escites domadors de poltres, i ja a la nit, en la placidesa del llit, abans de tancar els ulls i abandonar-se al son, es complaia en imaginar la història d'un home a qui al despatx li parlaven de Heimito von Dorerer, escriptor austríac contemporani de Joseph Rot que li era del tot desconegut, i etcètera, etcètera, etcètera.

Uso o tsukimasu ka

Així com salvatge és la mort, segadora de la humanitat, consoladores poden ser les paraules, les mentidores paraules, en ser dites per alleujar les penes d'aquells que són dolorosament colpits per les pròpies circumstàncies. Però les paraules, les mentidores paraules, també poden ser feridores, en ser dites per agreujar la pena o colpir la joia d'aquells que són dolorosa o agradosament occits o regraciats per llurs corresponents circumstàncies. I encara poden les paraules, les mentidores paraules, ser del tot indiferents a les sempre volàtils i contingents circumstàncies d'aquells a qui són adreçades.

Però el que les paraules no poden deixar de ser és el que són, mentidores.

Origaruhi

Essent Ciros rei de reis de l'Imperi Persa, no foren pocs els oligarques grecs residents a la Jònia que acataren i cercaren el jou persa a canvi de poder mantenir el seu poder sobre els ciutadans de les polis que governaven, ciutadans que farts de la tirania reclamaven la sempre desitjada isonomia, i que amb l'ajut de l'exèrcit persa foren de nou reduïts a súbdits de llurs corresponents oligarques.

De la mateixa manera, essent Darios rei de reis de l'imperi Persa, no foren pocs els oligarques grecs residents a la Cirenaica i l'Hel·lespont que acataren i cercaren el jou persa a canvi de poder mantenir el seu poder sobre els ciutadans de les polis que governaven, ciutadans que farts de la tirania reclamaven la sempre desitjada isonomia, i que amb l'ajut de l'exèrcit persa foren de nou reduïts a súbdits de llurs corresponents oligarques.

I encara en qualsevol altre temps, no són pocs els oligarques d'arreu que acaten i cerquen qualsevol jou a canvi de poder mantenir el seu poder sobre els ciutadans que governen, ciutadans que farts de la tirania reclamen la sempre desitjada isonomia, i que amb l'ajut de qui faci falta són de nou reduïts a súbdits de llurs corresponents oligarques.

Kore wa muri desu

I allò que fins a dia d'avui era impossible, del tot contrari a les immutables lleis que regeixen el món on creiem viure i als sempre capriciosos designis dels déus, finalment s'ha esdevingut. No pas que la Terra hagi deixat de girar al voltant del sol, ni que la nit hagi deixat de seguir al dia o que les pomes hagin deixat de caure dels arbres atretes per la dita llei de gravitació universal. No, no pas, doncs tot això no hagués estat més que menudalla, anècdotes sense cap importància al costat d'allò de verament extraordinari que s'ha esdevingut, que catorze càrrecs electes de l'anomenat Partit dels Socialistes de Catalunya, ja saben, l'ETT aquella que té la seu al carrer de Nicaràgua, han votat en contra d'allò que tenien manat.

Kutsu no kojiki

Avui he vist un home que calçava sabates desaparellades. Però el més curiós de l'home que calçava sabates desaparellades no eren pas les sabates desaparellades que calçava, sinó la bossa d'esport plena a vessar de sabates que traginava, fins al punt que la cremallera que hauria d'haver tancat la bossa d'esport plena a vessar de sabates que traginava l'home que calçava sabates desaparellades, restava oberta i les sabates sobreeixien de la bossa d'esport, permetent que qualsevol vianant pogués veure que la bossa d'esport que traginava l'home que calçava sabates desaparellades era plena de sabates.

I com que l'home que calçava sabates desaparellades vestia parracs i mostrava poca sensatesa en el seu capteniment, he continuat el meu camí amb cura de no mostrar gaire atenció en el seu quefer, sobretot quan l'home que calçava sabates desaparellades s'ha assegut en un banc de la via pública i ha començat a emprovar-se les diferents sabates que traginava dins la bossa d'esport que sobreeixia de sabates. D'aquesta manera, en haver estat la meva observació precipitada i incomplerta, puc obviar els fets observats i complaure'm en la redacció d'un text que, més enllà de reflectir unes dades objectives, repeteix sistemàticament que avui he vist un home que calçava sabates desaparellades.

Homer-san no monogatari (II)

Ja fa un cert temps em va plaure escriure sobre la possibilitat, potser quimèrica però certament llaminera, que sota el nom d'Homer s'amagués Polifem, l'insensat fill de Posidò que diuen que regnà sobre els ciclops. Passat el temps, la possibilitat esbossada, potser quimèrica però certament llaminera, resta en el més agradós dels oblits, en no haver estat recollida per cap dels doctes especialistes que estudien la qüestió homèrica, ni tampoc per cap dels indoctes generalistes que no l'estudien gens. Però una dada és irrefutable, els ciclops, Polifem inclòs, no existeixen ni han existit mai, en no haver-hi cap dada sensata que documenti la possible presència de gegants d'un sol ull que s'alimentin de carn humana. De la mateixa manera, cada cop hi ha més unanimitat en l'autoanomenada comunitat científica que el tal Homer, el cec de Quios, tampoc no va existir mai. Coincideixen, doncs, ambdós personatges en una no-existència que el sensacionalisme demagog que em caracteritza m'obliga a qualificar d'evidència sumària, meridiana i irrefutable de l'indiscutible fet que, sota el nom d'Homer, s'amaga Polifem, l'insensat fill de Posidò qui diuen que regnà sobre els ciclops.

Kazoemasu ka

Amb els nombres dits naturals hom pot comptar i sumar. Per poder restar sense restriccions, però, cal considerar també el conjunt dels nombres dits negatius, que conjuntament amb els nombres dits naturals formen el conjunt dels nombres dits enters. Per poder dividir es fan també necessaris els nombres dits decimals, en no ser sempre exacte el resultat d'un quocient. Nombres dits decimals i nombres dits sencers formen el conjunt dels nombres dits racionals, dits precisament així perquè sempre es poden expressar com el resultat d'una raó, això és, una divisió. Però els nombres dits racionals no són suficients per realitzar algunes operacions aritmètiques més complexes, com ara arrels quadrades, i hom també ha de servir-se dels nombres dits irracionals, que conjuntament amb els nombres dits racionals, formen el conjunt dels nombres dits reals. Amb els nombres dits reals, però, no es pot pas obtenir l'arrel quadrada d'un nombre dit negatiu, i és aleshores que cal servir-se dels nombres dits imaginaris, que convenientment aparellats amb els nombres dits reals, formen el conjunt dels nombres dits complexos. I encara que s'ha donat nom a molts altres conjunts de nombres, qui això escriu, persona poc versada en l'imaginatiu art de l'aritmètica, no arriba més enllà.

Paris-san Edshiputo ni imasu

Avui em plau explicar que Heròdot explica que li explicaren uns sacerdots egipcis que Paris, a qui els sacerdots anomenaren Alexandre, va fer estada a Egipte en la seva fugida d'Esparta. I em plau també explicar que explica Heròdot que li explicaren els sacerdots que el faraó, escandalitzat per la impietat de Paris, que rapinyà bens i dona en agraïment a l'hospitalitat rebuda a Esparta, ordenà expulsar Paris del país i retingué els seus bens, Hèlena inclosa, per quan aquests poguessin ser retornats al seu legítim propietari, Menelau, rei d'Esparta. I ja arribats aquí és necessari explicar que explica Heròdot que li explicaren els sacerdots que Menelau, al front d'un formidable exèrcit, es presentà davant les muralles d'Iion reclamant allò que li pertanyia, i que els troians, a qui els sacerdots anomenaren teucres, li respongueren que Helena era a Egipte, paraules a les que els grecs no donaren cap crèdit. I ja només em resta  explicar que explica Heròdot que li explicaren els sacerdots que els grecs, després de prendre Troia per la força i no trobar Hèlena, acabaren creient en les paraules dels troians i fou el propi Menelau qui es traslladà a Egipte, on finalment retrobà dona i bens.

Shitte imasu ka

I si bé és del tot decebedor arribar a conèixer als altres, conèixer-se a un mateix és desolador. I no pas per què les pròpies follies siguin més folles que les follies dels altres, ni les pròpies insensateses més insensates, ni les malvestats més malvestes. És, només, que en fer coneixença dels altres i en fer coneixença d'un mateix, hom potser descobreix que res no diferència les pròpies follies de les follies dels altres, les pròpies insensateses de les insensateses dels altres, les pròpies malvestats de les malvestats dels altres, d'aquells que mai no hauran gaudit del que crèiem un privilegi, haver estat, ser o arribar a ser, aquell que nosaltres crèiem, creiem o creurem ser.

Heròdot-san no jitsuwa o yomimasu

Perquè ningú no és tan ximple que triï la guerra en comptes de la pau, en la qual els fills enterren els pares; en la guerra, els pares enterren els fills.

Són aquestes paraules escrites per Heròdot a la seva Història, suposadament adreçades per Cresos, rei dels lidis, a Ciros, rei de reis dels perses. Amb anterioritat Cresos havia enviat els seus exercits contra els perses amb el resultat d'una desfeta total. En el seu descàrrec Cresos culpà Apol·lo de la guerra, doncs, ningú no és tan ximple que triï la guerra en comptes de la pau. Cresos, és clar, oblidà que fou ell mateix, frisos d'ampliar les fronteres del seu reialme, qui manà consultar Apol·lo sobre la conveniència d'atacar als perses, i també oblidà que fou ell mateix qui interpretà amb poc encert les sempre fosques paraules de l'oracle, i que fou ell mateix qui finalment ordenà i encapçalà l'atac. Culpar als altres de les pròpies follies i eludir tota responsabilitat sembla, doncs, més vell que l'anar a peu.

Però més enllà dels fets narrats, el text d'Heròdot no ens parla tant de Cresos i Ciros, de lidis i perses, com d'ell mateix i dels grecs que li són contemporanis. Quan Heròdot accepta la validesa d'un oracle, dóna per bona la miraculosa salvació de Cresos o justifica la seva desfeta per la necessària expiació de les faltes d'un avantpassat, Heròdot, més que mostrar-nos allò que veu, ens mostra la seva mirada. El text d'Heròdot, com tot text com cal, parla, per sobre de tot, del seu autor, Heròdot d'Halicarnàs.

Otōsan no zannen

Així com Zeus fou la desgràcia de Cronos, Paris de Príam o Èdip de Lai, no és cosa estranya que un fill acabi esdevenint la desgràcia de son pare. Ni és tampoc cosa estranya que d'alguna manera, potser mitjançant la veu d'un oracle, les paraules d'un vident o la premonició d'un somni, el pare de torn tingui notícia de la dissort que li acabarà portant el seu fill. I és també cosa comuna que el pare, temerós del mal fat, provi de canviar el seu destí donant mort al seu fill abans no sigui massa tard. Però per horror a l'infanticidi o per por a les implacables Erínnies, s'acostuma a encarregar la desagradable tasca d'acabar amb la vida del fill a una tercera persona. I és costum que aquesta tercera persona s'endugui l'infant al cor d'una boscúria, i que en el darrer instant, just abans d'occir al pobre desgraciat amb l'esmolat glavi, s'apiadi d'ell i no executi la tasca que li ha estat encomanada. I és així costum que l'infant resti viu, creixi i atenyi l'edat adulta, i que, amb ple coneixement o sense ser-ne conscient, acabi donant compliment a allò que va ser vaticinat i, tal com Zeus fou la desgràcia de Cronos, Paris de Príam o Èdip de Lai, no és cosa estranya que un fill acabi esdevenint la desgràcia de son pare

Sekkushimasu ka

"Com és possible viure com un mort?" es preguntava mentre observava els habitants del poble per la finestra. "¿Com s'ho fan per respirar? ¿Com suporten la seva existència miserable, atès que no coneixen allò de què jo he gaudit..."

Són aquestes paraules que l'autor, Gerhart Hauptmann, fa dir al seu protagonista, un jove sacerdot que tot just acaba de descobrir el goig de la carn. S'ha de disculpar, doncs, al jove Francesco, en ser aquest, el de Francesco, el nom del jove sacerdot a qui, repeteixo, s'ha de disculpar que en la seva inexperta joia no només no sàpiga veure com de comú és el seu goig, prou conegut de tothom, sinó que no arribi a capir que allò que ens fa respirar, allò que ens fa suportar la miserable existència no és, de cap de les maneres, l'agradós goig de la carn, sinó alguna altra cosa que, qui això escriu, no sap pas com anomenar.

Kochira wa Riera-san desu

És el del relat curt un tipus de narració de no poques dificultats, doncs a les dificultats comunes a tota narració, no sempre fàcils d'enumerar però existents, cal afegir la traca final que s'acostuma a exigir a tot relat curt com cal. Un darrer paràgraf, una darrera frase o un darrer mot, que capgiri la lectura feta fins aleshores i doni sentit a tota la narració.

Doncs bé, cal dir que a la molt agradosa lectura d'aquests dies, els relats compresos a La rara anatomia dels centaures (títol d'un gros verisme, doncs a fe que és rara l'anatomia dels centaures), l'autor, Miquel Àngel Riera, més aviat conegut pels seus versos que no pas per les seves proses, no només converteix en literatura qualsevol menudesa, sinó que excel·leix en la pirotècnia final, de tal manera que la conclusió de no pocs dels seus relats, a més de ser canònicament enginyosa i oferir la clau per la comprensió de la narració fins aleshores llegida, sobrepassa l'anècdota que particularitza cada narració per esdevenir, d'alguna manera, metàfora exemplar d'una manera d'entendre el món, la del propi Miquel Àngel Riera, pressuposo, que, no per res, n'és l'autor.

Fuyukaina shigoto

Sí, certament, les condicions són molt avantatjoses, però... miro de respondre sobtat per la proposta que se'm fa. Però la feina li desplau, m'interromp el més alt dels meus interlocutors, que sembla endevinar-me el pensament. Això, li desplau, repeteix el seu company, força més baixet, que es manté en un segon pla. Bé, sí, és una feina, com ho diria... miro d'explicar-me. Desplaent, insisteix l'alt. Això, desplaent, insisteix també el més baixet. Sí, sí, desplaent, m'afanyo a reconèixer. Però necessària, afegeix l'alt, que sembla dur la veu cantant. Això, necessària, repeteix de nou el més baixet. Del tot, conclou l'alt. Això, del tot, hi torna el més baixet. I vostè bé se'n beneficiava quan eren els altres qui feien la feina, oi? s'apressa a afegir l'alt. Això, vostè bé se'n beneficiava, oi? repeteix un cop més el baixet. I ara us toca a vós, insisteix l'alt. Això, a vós, hi torna el baixet. I no em negareu que les condicions són molt avantatjoses, afegeix l'alt, fitant-me amb una certa impertinència. Això, molt avantatjoses, hi torna el baixet, que també m'adreça un inescaient esguard. Sí, sí, les condicions, ja ha estat dit, són molt avantatjoses, m'afanyo a reconèixer, però ... Però res, benvolgut senyor dEsu_, la feina bé s'ha de fer, insisteix l'alt, que s'afanya a treure uns papers de la cartera que tragina sota el braç esquerra, un contracte, pel que em sembla endevinar. Això, la feina bé s'ha de fer, insisteix el baixet, que al seu torn es treu un bolígraf de la butxaca interior de l'abric. I ara us toca a vós, conclou l'alt, indicant-me amb l'índex de la destra on haig de signar. Això, a vós, conclou amb aparent satisfacció el més baixet, un cop poso la meva signatura allà on se'm demana. I ara, benvolgut senyor dErsu_, passi-ho bé, s'acomiada el més alt. Això, passi-ho bé, s'acomiada també el més baixet.

Umi no tonari

Li vaig dir que era una cosa difícil d'explicar perquè començava per ser una cosa difícil de saber.

És, potser, la distància vers els fets narrats el tret més característic de la lectura d'aquests dies, Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda. Distància que ve donada per la veu narradora, el jardiner del jardí que voreja el mar, narrador d'unes vides que no són la seva, d'uns fets que no són els seus, d'uns neguits que no són els seus, i que no sempre li arriben de primera mà, sinó que sovint no són més que les enraonies de terceres persones, potser el safareig de la minyona o de la cuinera, de l'encarregat dels cavalls o de l'amo de la fonda.

Però poc importen les vides, els fets o els neguits narrats, que poc costen d'anticipar de tan previsibles com són, de tan habituals com són. El prodigi s'esdevé quan hom se n'adona que la distància amb els fets no és tal distància, i que res separa la vida dels altres de la nostra, els fets dels altres dels nostres, els neguits dels altres dels nostres, jardiners d'un jardí que voreja el mar.

Baka desu

El quatre de març de mil nou-cents setanta-cinc, essent alcalde l'efímer i excel·lentíssim Enric Masó i Vázquez, divuit il·lustríssims regidors de l'Ajuntament de Barcelona votaren en contra d'una proposta del també regidor Jacint Soler i Padró, que demanava destinar cent milions de pessetes a l'ensenyament del català. Amb el seu vot els divuit il·lustríssims regidors es guanyaren els seus cinc minuts d'il·lustríssima glòria i foren efímerament immortalitzats per tres populars nois de Canet, que els hi dedicaren una il·lustríssima cançó, 18 jutges.

D'aleshores ençà molts han estat els imitadors que han volgut emular els mèrits dels divuit il·lustríssims regidors, d'habitud càrrecs electes de l'anomenat Partit dels Socialistes de Catalunya, panxacontents de cega obediència vers la ma que els alimenta, que amb tot tipus de piruetes verbals porten trenta-cinc anys, que aviat és dit, demostrant que els catalans som, ras i curt, imbècils.

Kochira ga Xerxes-sama desu ka

Xerxes aquí és el punt central, una figura eminentment tràgica: creu en la seva bona sort, que els déus criden Pèrsia al domini universal, no atén les veus crítiques del seu entorn, i la seva ascendent confiança li fa oblidar que és un home. Excedeix el que els déus li assignen, penetra bojament en l'esfera d'ells, viola la naturalesa i profana temples, fins que l'error el llança a la ruïna total.

Són aquestes paraules del prevere Manuel Balasch a la introducció de la Història d'Heròdot, referides a Xerxes, rei de reis de l'imperi persa, l'Assuer del llibre d'Ester. Són temps de la segona guerra mèdica, popularment coneguda pels fets del pas de les Termòpiles i per la batalla de Salamina, que acabaren amb la desfeta de l'invencible exèrcit aquemènida i el retorn de Xerxes a Pèrsia, on trobà noves penes.

Però no cal dir-se Xerxes ni provar d'ocupar l'Àtica per creure follament en la pròpia sort, sentir-se el favorit dels déus, no atendre les veus crítiques i embriac de confiança oblidar la pròpia condició de mortal, excedir en molt allò que els déus ens han assignat, actuar contra natura i profanar els temples, fins atènyer la cobejada ruïna.

Mangetsu

Si no seus a esvair miratges

més val que beguis i cantis com un foll.

I serà, potser, per l'agradós goig de la beguda, per l'harmonia del cant o per la pròpia joia dels folls, que són pocs, potser ningú, els que seuen a esvair miratges, ja saben, il·lusions seductores d'aquelles que tan agraden, i no només als amics de la tabola, que no semblen escassos en nombre, sinó, potser, a tothom. Però aleshores, tal com conclou el poeta, Bai Juyi, també dels temps de la remota dinastia Tang,

com podràs, si no, mirar seré el passat

les nits de lluna i vent de tardor.

Kore wa ikura desu ka (III)

Odio que els meus vestits de dona

restin valor als meus poemes.

Són aquests versos de Yu Xuanji.

I més enllà de la meva condició de mascle, més enllà de la distància geogràfica que em separa de la Xina, més enllà, també, dels més de mil anys que m'allunyen de la dinastia Tang, i encara més enllà de la no sempre fàcil interpretació i traducció dels pictogrames xinesos, les paraules de Yu Xuanji em confonen. Entenc, només faltaria, que la seva condició de dona devia suposar-li una evident manca de reconeixement, una absoluta indiferència sinó menyspreu i hostilitat per part dels altres, però bé una cosa és el reconeixement i una altra la vàlua, que en res hauria de veure's afectada pels seus vestits.

Però un cop més m'erro i peco d'idealisme, d'aquell lleig idealisme que tant acostumo a criticar, talment la vàlua fos alguna cosa per ella mateixa, i no, tan sols, l'enutjós reconeixement dels mèrits de cadascú per part dels altres, aquell mateix reconeixement, contingent i circumstancial, que cap relació guarda amb els propis mèrits. Tant és així que avui, deu de gener de dos mil tretze, potser es podria escriure, si més no a casa nostra, que odio que els meus vestits de dona donin valor als meus poemes.

Tokai no mannaka imasu

Enmig del brogit de la ciutat jo mateix acostumo a esdevenir brogit. I essent brogit travesso carrers, pujo i davallo escales, aturo vehicles de transport col·lectiu, menjo entrepans i camino, sobretot camino, anant apressat d'aquí cap allà i d'allà cap aquí. I encara enmig del brogit, essent jo mateix brogit, sense ni tan sols aturar-me cullo amb golafreria tot allò que crec trobar al meu pas, ara això, ara allò, i encara caminant començo a cercar les paraules, però sempre amb cura de no ensopegar amb aquells que no gasten la meva gambada, ni amb aquells que baden, ni tampoc amb aquells que incomprensiblement no segueixen el meu camí, començo, doncs, a cercar les paraules que m'han de permetre capir, si no és que resto distret per la bellesa d'aquelles que trobo al meu pas, d'aquelles de qui enyoro l'escalf, d'aquelles que anomenem dones, començo, doncs, a cercar les paraules que m'han de permetre capir aquelles engrunes, no pas de veritat, ni tampoc de saviesa, però sí d'alguna cosa, ni que sigui només un miratge, aquelles engrunes, doncs, d'entre tot allò que vaig espigolant, que em poden fer creure que viure, d'alguna manera, paga la pena.

O-genki desu ka

Una petita cambra amb una taula al mig. D'una banda seu una dona i de l'altre tres homes que es fan dir metges, especialitat en traumatologia, que estudien amb no gaire atenció els resultats de diverses proves diagnòstiques.

De sobte parla un dels tres homes, al que anomenarem el primer, i que troba que cal operar, en ser tota altra solució temporal i poc efectiva. El segon també ho té clar i tot seguit recomana rehabilitació, per tal que sigui el propi cos qui solucioni els seus problemes. I el tercer encara ho té més clar: s'han de fer infiltracions per tal d'eliminar el dolor que no deixa viure a la dona. El primer, no cal dir-ho, és cirurgià, el segon, és clar, té un centre de rehabilitació, i el tercer és especialista en el tractament del dolor. Davant del gest d'incredulitat de la dona que seu al seu davant, el primer afegeix que les infiltracions només amagarien el problema, donant una falsa sensació de guariment que a la llarga seria desastrosa. El tercer, en sentir-se al·ludit, respon que la intervenció quirúrgica només desviaria el problema d'una vertebra a la immediatament superior. Aleshores el segon dóna la raó al tercer i esmenta les nombroses dificultats d'aital intervenció. El primer, aixecant el to de veu, insisteix en la intervenció i amb les mans simula dues vertebres per mirar de fer entendre a la dona que la restitució quirúrgica del disc és l'única solució sensata. Però el segon l'interromp, alhora que el tercer gesticula amb excés i comença a cridar, moment en que el primer s'aixeca i empeny al segon, que tot seguit l'amenaça amb el puny, avinentesa que aprofita el tercer per llençar un gargall a l'ull dret del primer. Ofès, i aprofitant-se dels evidents avantatges de la cirurgia, el primer pren el bisturí que sempre duu a la butxaca de la bata i amb la traça pròpia d'un cirurgià experimentat secciona la caròtida del tercer, que tot seguit es desploma enmig d'una escandalosa esquitxada de sang, moment que aprofita el segon per fugir cames ajudeu-me, en només disposar d'un petit bolígraf per la pròpia defensa.

Finalment es conclou que la pacient serà intervinguda quirúrgicament d'una discopatia lumbar.

Karera to watashi-tachi

Els pobres, sí, però també els rics. Els desgraciats, sí, però també aquells que es creuen feliços. Els baixets, sí, però també aquells que ens sabem alts. Els malalts, sí, però també els que encara gaudeixen de salud. Els ignorats, sí, però també els que anomenem savis. Els malparits, sí, però també els bondadosos. I els egoistes, sí, però també els talossos. Els grassos, sí, però també els que som prims. Els descreguts, sí, però també els crèduls. Les víctimes, sí, però també els botxins. I els que viuen de lloguer, sí, però també els que tenim propietats. Els insensats, sí, però també els covards, altrament dits prudents. Els alcohòlics, sí, però també els abstemis. Els analfabets, sí, però també els lletraferits. Els dèbils, sí, però també els forts. Els dropos, sí, però també els diligents. Els mentiders, sí, però també els sincers. Els esquerps, sí, però també els amables. Els que escrivim, sí, però també els que llegim. Els desconeguts, sí, però també els populars. I els escanyolits, sí, però també els ben plantats. Ells, sí, però també nosaltres. Vós, sí, però també jo.

Sono gunki desu

Cal parar atenció i no confondre's, perquè la seva bandera sempre és Espanya. Ells diran que no, que la seva bandera és la llibertat, la llibertat de triar, però només defensaran aquesta llibertat quan la tria sigui feta a favor d'Espanya, doncs Espanya és la seva bandera. També diran que no, que la seva bandera és la justícia social i la solidaritat, però només defensaran aquesta justícia quan sigui a favor d'Espanya, doncs Espanya és la seva bandera. I encara afegiran que la seva bandera és la del progrés, però només defensaran aquest progrés quan sigui el progrés d'Espanya, doncs Espanya és la seva bandera. Fins i tot diran que la seva bandera és la cultura, que no coneix fronteres, però només defensaran aquesta cultura quan la cultura sigui espanyola, doncs Espanya és la seva bandera. O diran que la seva bandera són les persones, mai les comunitats, però només defensaran a les persones que es facin dir espanyoles i parlin espanyol, doncs Espanya és la seva bandera. I diran moltes coses més, de vegades amb paraules corteses i polides, d'altres a crits i amb grolleria, però cal parar atenció i no confondre's, perquè la seva bandera sempre és, i sempre serà, Espanya.