Watashi wa achira desu ka (II)

Però tu no ets pas millor que ells!!! explota aïrat el meu interlocutor, tu tampoc ets tan culte, ni tan intel·ligent com et penses. I potser, a ells, tu també els fas fàstic i et troben ridícul, malgirbat, o contrafet. T’has mirat mai a un mirall amb els mateixos ulls que mires al teu voltant? potser no et plauria gaire el que veuries. No, una mica d’humilitat ja t’aniria bé. No et pensis pas que ets l’únic que ha llegit a Walser, ni que Ligeti va fer tot allò pensant només en la teva refinada oïda. Ves, tu i les teves sopes de tòfona.

I davant la certesa de les paraules del meu interlocutor, però sobretot davant de la seva futilitat, no puc més que riure i respondre, ennuegant-me enmig de les rialles, però ells no són jo.

Chotto matte kudasai (III)

Sobtadament un pensament m’enlluerna amb tota la seva força. Enfebrat, corro cap a l’ordinador, i pres d’una entendridora excitació començo a escriure a doll, sense cap coherència, amb frases mal construïdes, inconnexes, talment allò que tinc per dir tingués alguna importància i no es pogués perdre ni un instant amb pulcrituds, no fos cas que el pensament, un cop més, em fugís. Fet el primer redactat llegeixo el que he escrit, i tot seguit ho torno a escriure una, dues i tres vegades. Després ho llegeixo en veu alta, mortificant-me amb les comes, canviant ara el temps d’un verb, ara qualsevulla niciesa. Finalment, encara segur del meu pensament, ple d’entusiasme, dono el text per bo.

I l’endemà, en rellegir-lo, no puc evitar de pensar que en Tonio Kröger m’adreça les paraules que Thomas Mann escrigué el 1902 amb una premonició prodigiosa, doncs de segur que pensava en mi, el més trist dels diletants: si us importa massa el que teniu per dir, si el vostre cor batega amb massa sentiment, podeu estar segur d’un complet fracàs. Esdeveniu patètic, esdeveniu sentimental, sota les vostres mans es forma alguna cosa de maldestre, barroer i pretesament seriós, incontrolat, mancat d’ironia i de sabor, avorrit, banal, i a la fi no és més que indiferència entre la gent i decepció i desolació dins un mateix...

Watashi wa achira desu ka

Amb nens i adolescents que anaven a escola, i amb adults que s’apressaven per les voreres, i amb desvagats que semblava que ja ho tenien tot fet. També amb universitaris i jubilats, i amb un captaire. I amb gent que esperava l’autobús, o feia la compra, o passejava el gos. Amb turistes i policies, botiguers i paletes, xinesos i esportistes.

Amb tots m’he creuat avui. I els he vist, i els he mirat. I encara que no pugui ser, semblava que tenien pensaments propis, i sentiments, desitjos i anhels. Uns es veien alegres, d’altres ombrívols o enfadats, potser amoïnats. Molts semblaven cansats o adormits, d’altres distrets. La majoria, però, resultaven opacs.

I per un moment, lúcid potser, he arribat a pensar que eren com jo. Per un moment, però, només.

Akai desu

Amb el semàfor en vermell tanco els ulls i, a pas ferm (que no apressat) començo a creuar la calçada. Em concentro en allò que faig, caminar, avançar a passes curtes, sense aixecar del tot un peu fins que l’altre no toca a terra. Resto així aïllat dels renecs que de ben segur em deuen adreçar els conductors, de les botzines, les frenades. Resto així, també, aïllat dels meus pensaments, sense especular en el que s’esdevindrà d’un moment a l’altre, sense pensar si la fi m’arribarà de forma instantània, amb un cop fort i sec, o si bé agonitzaré sobre l’asfalt. O potser, Déu no ho vulgui, si restaré per sempre més ajagut en un llit, convertit en un vegetal, un plançó de marialluïsa, potser.

Només, però, tinc el pensament de caminar, d’avançar ara un peu, ara l’altre, fins que es produeix la inevitable topada, i en obrir els ulls m’adono, ridícul, que, enlloc de creuar el carrer, he estat fent ziga-zagues per la vorera enmig de les mirades burletes dels vianants, talment fos un embriac, fins a topar de cap amb un fanal, on un paperet enganxat anuncia la venda d’un fabulós pis al Born, a reformar, ideal per a parelles, per la mòdica quantitat de 334.000 euros.

Kesa (II)

No hi ha dret!!!, exploto en llegir la carta. I fet una fúria surto de casa disposat a acabar amb aquest simulacre de civilització. Mataré a tothom, un per un, amb les meves pròpies mans!!!, crido, mentre davallo per les escales.

Ja al carrer em dirigeixo vers la primera persona que veig, disposat a escanyar-la. Però ella també sembla disposada a escanyar-me a mi, talment fos el meu propi reflex. Perplexos, tots dos ens aturem i restem muts, mirant-nos fit a fit. Finalment ens expliquem (l’un a l’altre) les nostres raons, i decidim unir esforços en el noble i comú objectiu d’exterminar a la humanitat.

Per això, com que som dos, no ens costa gaire aturar l’atac d’un noi grenyut que, al crit de mori tothom!!!, se’ns llença a sobre. I tampoc ens costa gens convèncer-lo per què s’uneixi a la nostra causa. I al poc se’ns afegeix, també, una dóna de cabells curtíssims que de primer ens intentava apedregar. I un xiquet armat amb un pal. I un grup de quatre noies que treuen foc pels queixals, i encara un avi amb el seu bastó; i una mare, i un mestre; i un vigilant de la zona blava, i una funcionària d’hisenda també, i ...

I per fi, quan ja som més de mil, trobem a algú que somriu, feliç, talment el món fos un lloc agradable on viure. I inclements ens abraonem al seu damunt, l’un a puntades de peu, l’altre a cops de martell. I jo, després d’esperar pacientment el meu torn, l’intento escanyar, però em veig apartat per un lampista que, alicates en mà, intenta arrencar-li el nas.

Així que decideixo tornar cap a casa, doncs ja deu ser l’hora de dinar.

Otoko no hito desu

Polinices, al front de la gent d’Argos, retroba finalment a Eteocles, que li barra el pas, davant d’una de les set portes de la ciutat. Embriagat per la sang vessada, foll d’entusiasme, sadollat per l’odi que només es pot sentir per un germà, Polinices es llença, rialler, sobre Eteocles. I és tanta la força, tanta la rancúnia, que res pot fer Eteocles per evitar que el bronze li faci a miques l’escut i penetri, roent, dins el seu cos. Però gran és també l’odi d’Eteocles, que en un darrer esforç, tot i la mortal ferida, occeix a Polinices, que només amatent a la mort de l’altre ha descuidat la pròpia defensa. Tant és, el triomf és la mort, no pas la vida; i així tots dos troben la victòria, doncs per això lluitaven, per la mort del germà.

La mort dels dos pretendents, però, no atura ni a tebans ni a argius, i tots dos bàndols encara continuaran, al llarg de tot el dia, el carnatge. I quan tots ja siguin morts seran els seus fills, catorze anys després, els que prosseguiran amb la immortal lluita, interrompuda només per la enutjosa mort dels seus protagonistes, sense importar-los, sense saber, sense recordar, perquè lluiten.

Chotto matte kudasai (II)

De sobte, en un instant de lucidesa, decideixo que només escriuré quan no tingui res a dir. Encara més, quan no tingui res a dir, i hagi trobat la manera exacta, precisa, de no dir-ho, de no dir res. Tot seguit, aprofitant el moment, pres d’un impuls foll, escriuré el no res una vegada i una altra, fins a set vegades set, quaranta-nou. Finalment, esgotat, deixaré que el text es marceixi al disc dur de l’ordinador, i l’oblidaré del tot, per sempre més.

La lucidesa, però, ha estat breu, molt breu.

Cadi-san ni noborimasu

Hi podem pujar per la vessant nord, per canals esculpides a la roca o travessant boscos i pedregars. O per la solana, per prats socarrats o per impenetrables esteses de boix. O carenant, des del Moixeró. Tant és, doncs, arribem per on arribem, un cop som a la carena del Cadí ja no podem anar més enllà, doncs no hi ha cap més enllà a on anar. Tot allò que veiem als nostres peus, al nostre voltant, és d’allà on venim, no pas un més enllà a on anar.

I sense més enllà només ens queda tornar, capcots, ens agradi o no, un cop més, a la terra baixa d’on venim, d’on som. Si no és... si no és que un dia, lúcids, ensopeguem, i en el rodolar de la devallada trobem, finalment, el nostre lloc.

Go desu

Diu el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, en una definició força asèptica, que l’amor és una inclinació o afecció viva envers una persona o una cosa. La Real Academia Española, en canvi, opta per una definició molt més agosarada, doncs per ells l’amor és un sentimiento intenso del ser humano que, partiendo de su propia insuficiencia, necesita y busca el encuentro y unión con otro ser. L’Enciclopèdia Britànica, més prudent, defineix l’amor com una strong affection for another arising out of kinship or personal ties. I per tancar el cercle, la Thesaurus ens torna a l’asèpsia del nostre Institut: the feeling which animates a person who is genuinely fond of someone or something.

Per mi, però, l’amor només és una paraula de quatre lletres que serveix per a referir-se, en un registre col·loquial, als efectes de les variacions dels nivells de serotonina, dopamina i oxitocina en l’estat d’ànim dels éssers vius. Sempre i quan, és clar, considerem que la serotonina, la dopamina i l’oxitocina són el que són: paraules, com l’amor, com tot.

Senshu eiga o mimashita

L’onze de novembre de 1994 vaig llegir Detall d’una acció rutinària, de l’ignorat Manuel de Pedrolo, una novel·la de poc més de cent pàgines de la que no recordo res. Aquesta fou la vint-i-sisena obra de Pedrolo que llegia, i una de les darreres, doncs des d’aleshores només n’he llegit quatre més, la darrera aquest abril.

A la darrera pel·lícula d’Steven Soderbergh hi ha cinc personatges principals: una persona assassinada, el seu assassí, l’inspector de policia que investiga el crim, i dos sospitosos més. Si adoptem el punt de vista de l’inspector de policia, sens dubte que Detall d’una acció rutinària hagués estat un bon títol per a la pel·lícula. Si canviem de punt de vista, però, també podem trobar en la ingent obra de Pedrolo uns títols ben adients: Introducció a l’ombra (que vaig llegir al novembre de 1993) per a la visió de la víctima, Acte de violència (a l’octubre de 1992) per a la de l’assassí, o Totes les bèsties de càrrega (a l’agost de 1992) per a la dels altres dos sospitosos.

Soderbergh, però, potser desconeixedor de l’obra de Pedrolo, ens ofereix el seu propi punt de vista sota el sintètic títol de Booble, això és, bombolla, la millor estrena, amb permís de l’incombustible Herzog, de l’any.

Maiasa

Cada matí, en llevar-me, la memòria em porta el record dels dies passats: les paraules dites, els actes realitzats, els desitjos malbaratats... I cada matí, en llevar-me, em sembla com si hagués manllevat la memòria d’algú altre, doncs veig com un impossible que jo mai hagi fet, hagi dit, hagi pensat, res del que recordo.

Cada matí, en llevar-me, la voluntat se m’emporta cap a fites agosarades: somnio amb paraules exactes, actes mesurats, desitjos exemplars... I cada matí, en llevar-me, em sembla com si hagués manllevat els anhels d’algú altre, doncs veig com un impossible que jo mai arribi a fer, a dir, a pensar, res del que somnio.

Cada matí, en llevar-me, em sento aliè al meu passat, estrany al meu futur; i només desitjo, vanament, tornar a la plàcida certesa dels llençols.

Hama ni ikimasen ka

Vaig a una reunió de veïns, al soterrani de l’edifici on visc. L’administrador de la finca ha aprofitat per organitzar una mena de fira de santa Llúcia, i pel carrer que passa pel soterrani arriben els vehicles que porten als firaires. Jo marxo escales amunt amb els veïns del segon primera. Som al meu dormitori, amb el llit sense fer i tot el terra ple de llibres. La veïna em recomana que llegeixi a Balmes, el del carrer, i jo no li responc res, doncs em trobo a l’Emili, a qui fa anys que no veig. Tots dos ens alegrem molt de la trobada; tant que ens abracem. Però no ens arribem a dir res, doncs ja no recordem de què ens coneixem, ni de què podem parlar. A més, l’Emili ja no hi és, i jo estic admirant a unes noies admirables, que sembla que em coneixen. Ei, dErsu_, vine amb nosaltres, em criden, que ens divertirem!. Però m’excuso, doncs és l’hora que comenci la reunió. Així que començo a baixar les escales a corre-cuita. Però en arribar al final sóc a la platja. Darrera meu hi ha el pas soterrat que creua la carretera de la costa, i jo porto un sarró amb la tovallola, el protector solar, les ulleres de nedar, i un llibre. Les noies encara hi són, ben nues, però ja no em criden, si és que mai m’han cridat. I és la meva companya qui em pregunta si em passa res, doncs, des de què hem sortit de casa, és com si no hi fossis.

Uchi ni imasu

Tot és nervi a la Gran Ciutat. Tothom va amb presses i nosaltres, badocs, fem nosa. Ens movem amb turpitud i ens confonem sovint. A les cues som maldestres i ens acostumen a renyar. Dubtem a l’hora de demanar res, i quan ho fem, no ens entenen. De nou al carrer anem en sentit contrari, o agafem el metro equivocat. Algú, però, ens informa amb condescendència, i agraïts tornem sobre les nostres passes, enyorant la nostra petita ciutat, on tot ens resulta transparent.

Transparent i inert, doncs de retorn a casa trobem morts els carrers, tristes les botigues. Només veiem funcionaris o empleats de banca que, desvagats, es marceixen en l’eixample que aixecaren llurs avis. Sense nervi, sense sang, ens deixem bressolar per una inèrcia amanyagadora que tot ho amortalla; i potser, ni que sigui en somnis, enyorem, per uns instants, el miratge d’una Gran Ciutat que ja no recordem.

Ashita America ni ikimasu

Doncs això, demà de bon matí (espero) avió cap a Barajas (Madrid), i a la tarda avió cap al J.F.K. (New York). Així que, fins a finals d’agost, el blog queda tancat per vacances. (escassíssims) Lectors, salut.

Kochira wa Nausica-chan desu

Soc a casa, assegut davant de l’ordinador, escrivint. De sobte un estossec em distreu i em trobo, asseguda al meu davant, a la més bella de les donzelles. Resto atònit, en silenci. Qui és? Com ha entrat a casa? Què vol? Com és possible tanta bellesa? Somnio? Ens coneixem? Fins que ella, davant la incredulitat del meu silenci, parla, amb la més dolça de les veus mai somniades:

Soc la filla d’Alcínous, rei del país dels Feacis, i he vingut a parlar amb vós per expressar-vos el meu disgust, el meu enuig. Fa més d’un any que escriviu en aquest vostre blog, més d’un any que parleu de rodamóns i de captaires, de milhomes i de pocapenes, de sonats i d’inadaptats. Més d’un any que pontifiqueu des de la ignorància més atrevida, que maltracteu el bell llemosí i que insulteu la intel·ligència dels vostres escassíssims lectors. Més d’un any, més de cent articles, i ni un sol cop heu tingut la delicadesa de parlar de mi, que he estat musa de poetes, d’Homer a Maragall. I vós, un grafòman pocapena, un tal·lós, un bufanúvols analfabet, un xarlatà de fira, un totxo que confon la poesia amb el desordre, la literatura amb el solipsisme més egocèntric, no heu tingut ni la decència d’escriure quatre ratlles sobre la més bella, la més intel·ligent, la més noble de les donzelles, la més valenta també, la millor. Resteu, doncs, amb la vostra misèria, i feu-vos un favor, plegueu!

I mentre marxa, i sento el cop de porta que dóna en sortir de casa, em faig creus, que en tot aquest temps, ni un sol cop hagi jo parlat de na Nausica, la tres vegades més bella, sens dubte, de les moridores que mai hagin existit.

Kyo nani mo iimasen (II)

Avui, un cop més, no tinc res a dir. Cap anècdota curiosa que relatar, ni cap ocurrència ni acudit. Cap pensament manllevat ni cap idea original. Ni tan sols ànims per copiar als que ja ho han escrit tot, doncs, des de sempre, tot és escrit. Avui Aquil·les no empaitarà a cap tortuga, ni Ulisses engaliparà a pobres innocents. Ícar no s’enlairarà pels cels i Asterió no embestirà a cap púber atenenc. Tàntal continuarà afamat, mut Orfeu. Tersites romandrà oblidat, i farem com si l’imaginari Teseu mai hagués existit. Fins i tot Síssif descansarà sota la mirada indiferent d’Antígona, que, lluny de Tebes, no recordarà ni a germans ni a germanes, ni a tiets ni a ningú.

Avui, un cop més, sense res a dir, escriuré per l’únic motiu que es pot escriure, que no sé quin és, però que tant és.

Kyo Tarragona ni densha de ikimashita

Assegut, al tren, camí de Tarragona, llegeixo Flaubert, l’educació sentimental ...se sentia tot desencoratjat per la vilesa de les cares, la niciesa de les frases, la satisfacció imbècil que traspuava pels fronts que suaven! Tanmateix, la consciència de valer més que aquells homes atenuava l’enuig de mirar-los.

Assegut, al tren, camí de Tarragona, miro al meu voltant, a la resta de passatgers, i també al revisor. Desencoratjat escolto les seves veus i ensumo la suor que els regalima per tot. I no dubto, ni per un moment, a fer meus els estúpids pensaments de Moreau, Frédéric Moreau, l'heroi de la novel·la.

I qui estigui net de culpa, que llenci la primera pedra.

Jisatsu

Quina nena més llesta, deien els pares; quina nena més llesta, deien també els tiets; quina nena més intel·ligent, deien els mestres, que tenen més vocabulari. De gran, segur que serà advocada, deia el de l’àtic, o metgessa, contestava el de l’entresòl, arquitecta, sentenciava el del segon. Estudiarà tres carreres a l’hora i parlarà molts idiomes, anglès i francès, xinès i rus, japonès també, deia la mare; i farà versos, afegia el pare. Serà astronauta, deia un company de classe, o presidenta del Perú, deia un altre. Res de tot això, serà mestra, deia el mestre. No, farà carrera a la Caixa, refutaven els sensats; i ara, es farà rica venent pisos, proposaven els cobdiciosos; guanyarà el Nobel, somniaven els poca-soltes. Anirà a Amèrica, deien molts.

Però... ni advocada, ni metgessa ni arquitecta, ni llicenciada, ni poliglota, ni poetessa, ni astronauta, ni presidenta, ni administrativa, ni americana, ni promotora immobiliària, ni guanyadora de cap Nobel. De tan llesta com era, la nena, de gran, va ser suïcida, doncs la intel·ligència, ho sap tothom, no és d'aquest món.

Raimei

Els nostres actes han de ser bondadosos, doncs només així podrem assolir la felicitat, diu la dona de cabells curts, a l’andana de l’estació de Passeig de Gràcia. El seu interlocutor, però, no ho acaba de veure clar, i la dona, amb santa paciència, torna a exposar el seu argument, només assolirem la felicitat a través d’actes plens de bondat, i ho amaneix amb un exemple, el del Tibet, doncs els tibetans són feliços perquè els seus actes són bons, tot i les maldats que pateixen per part dels xinesos. Tant és que els robin les terres, que els cremin les cases, o que els violin les filles, tant és; ells no es poden revelar, perquè un acte violent no fora bondadós, i aleshores si que deixarien de ser feliços. L’interlocutor, que forçosament ha de ser una persona amb l’enteniment disminuït, sembla que no acaba d’acceptar un argument tan evident, tan just, i exposa unes objeccions del tot poca-soltes que no arribo a escoltar. No hi fa res, la dona hi torna, potser aixecant massa la veu, potser amb un to massa crispat, però amb la força de la raó, la qüestió és que els nostres actes siguin bons. I au, de nou les impossibles objeccions de l’home (lleig, calb, baixet, refetonet i amb marques de verola per tota la cara) que, com no pot ser altrament, acaben per exasperar a la dona, que li torna a repetir, com qui renya a un nen malcarat, només assolirem la felicitat a través d’actes encaminats a fer el bé. I si no ho vols entendre jo ....

Però abans que la dona pugui acabar la frase, s’obra una escletxa en la volta del túnel, i un llamp, la còlera de Zeus, fulmina, enmig d’una densa fumarada, al descregut, a l’impiu cretí, a l’ateu, neci, nihilista, poca-solta, ruc, curt de gambals ... tot i que ... ara que el fum escampa, vols dir que la fulminada no ha estat ella?.

Kikimasen

Inert, em deixo endur per les onades, que em bressolen amb força, amunt i avall, al seu caprici, fins que, juganeres, acaben per enfonsar-me sota la seva escuma. No trigo gaire, gens, a treure de nou el cap de sota l’aigua, a respirar a cor que vols, mentre estossego i intento treure’m l’aigua que m’ha entrat a les orelles, que resten tapades, sordes.

Un cop sóc fora, estirat sobre la tovallola, sota el sol, continuo sord a tot el que m’envolta. Sord a l’estrèpit del tren que cada poc passa a pocs metres d’on som; i sord, també, al soroll dels infinits vehicles que circulen per la Nacional II, i als crits del venedor de begudes que passeja amunt i avall, incansable. Ja a casa comprovo amb satisfacció que també sóc sord a la televisió del veí, i a l’anar i venir del llebrer del pis de dalt, al pujar i baixar de l’ascensor. Fins i tot la rentadora que hem posat em resulta silenciosa, i m’atreveixo a obrir el balcó, perquè passi l’aire, sense por al trànsit de l’Eixample.

I quan a l’endemà surto al carrer resto meravellat, doncs sóc del tot aliè a les converses de la gent que m’envolta. No sento els seus disbarats, ni les nicieses que brollen de llurs boques, doncs les seves follies em són del tot inaccessibles. Si no fos que veig les seves cares, podria fins i tot mirar amb simpatia al proïsme. Però tot té solució, i en un rampell de seny decideixo, per segon cop a la meva vida, treure’m, jo mateix, amb les meves pròpies mans, els ulls, per així, sord i cec, restar, ara si, en el millor dels mons.

Kyo no kakimono (IV)

larticledavuiseradeltotincomprensiblenopasperlabstracciodelesideesque exposarequeseranpoquesibensimplesniperlaridesadelmeudiscursquese radeltotplanernitampocperquenofaciservirsignesdepuntuacioenelredacta tiemdescuidiambtotalaintenciolarepresentaciograficadelsaccentsnitamp ocperqueometilapreceptivaseparacioentreparaulesnototaixonoajudarace rtamentalacomprensiodeltextperoresultaraanecdotictrivialquelarticledavui siguiincomprensibleesperquecopsarabraçarcomprendreoentendreelsent itlanaturaolaraodalguodalgunacosaescertamentunatascafolladeltotimpos sibleesperaixoveramentquelarticledavuiieldahiridabansdahirtambeelded emaieldesempreesdeltotincomprensible

J-san no okusan

De sobte J em comença a parlar de la seva dona, a qui jo no conec. No em parla pas del seu aspecte, de si és alta o baixa, grassa o prima; ni em parla dels seus cabells, que no sé si són arrissats o llisos, llargs o curts, rossos o negres; ni dels seus ulls. No em parla, tampoc, del seu caràcter, ni m’explica si és tendra o esquerpa, si és un sac de nervis o va néixer cansada, com ara jo. Només em parla, una i altra vegada, repetida i incansablement, del que ha significat, del que significa, aquella dona (la seva) per a ell. De com aquell àngel, doncs indubtablement d’un àngel es tracta, el va alliberar del jou de l’alcoholisme; de com el va humanitzar en ser la primera i única persona que l’ha arribat a estimar. Després, plorós, J guarda silenci durant uns pocs instants, talment adrecés una silent pregària al seu àngel, a la seva dona, per recomençar de nou, una, dues, deu, mil vegades, amb el seu panegíric, que jo escolto estoicament, en silenci.

Abans de marxar, J em pregunta si li puc recomanar alguna prostituta (puta, diu J), doncs ell no coneix la ciutat, Tarragona, a on ha vingut a treballar una temporada. Jo m’excuso i lamento no poder-lo ajudar.

Kyo no kakimono (III)

Avui he decidit escriure una novel·la, una gran novel·la.

L’escriuré en anglès, per així fer arribar el meu talent al màxim nombre de lectors; i per no ser titllat de provincià, ambientaré l’acció a Dublín, que com tothom sap, és la capital d’Irlanda. L’argument serà simple, una mera anècdota, doncs relataré tot allò que li succeeix a una persona al llarg d’un dia de la seva vida. El text serà un experiment constant, tot un mostrari d’estils redactat amb un vocabulari vast, immens, incommensurable. Demostraré la meva erudició fent que tota la novel·la estableixi un paral·lelisme, no sempre evident, amb l’Odissea d’Homer, una de les poques obres que es podran comparar, tímidament, a la meva creació. El personatge principal es dirà Leopold Bloom, per així guanyar-me les gens menyspreables simpaties d’un altre Bloom, Harold Bloom, l'enorme (mai millor dit) monsenyor Bloom. Leopold Bloom serà el meu alter ego en la ficció, una mena d’Ulisses modern que exposarà el seu (el meu) pensament d’una manera caòtica, desendreçada, en una sèrie de monòlegs interiors que crearan escola. Al seu costat hi haurà el jove Stephen Dedalus (en homenatge a Stephen King, el famós grafòman), una recreació d’aquell que jo era anys enrere, doncs només sé (només puc) escriure sobre mi mateix. Crec, amb tota sinceritat, que aquesta serà la novel·la més important i revolucionària de tots els temps. Dit això, començo:

Duck soup (títol provisional)

Stately, plump Buck Mulligan came from the stairhead, bearing a bowl of lather on which a mirror and a razor lay crossed. A yellow dressinggown, ungirdled, was sustained gently behind him by the mild morning air. He held the bowl aloft and ...

Kochira wa Karenina-chan desu

I l’espelma, amb la qual havia llegit el llibre ple d’inquietuds, d’enganys, d’amargueses i de dolors, brillà amb una llum més viva que mai, li il·luminà tot el que abans cobrien les tenebres, s’estremí, vacil·là i s’extingí per sempre.

Aquesta fou la mort, definitiva i eterna, d’Anna Karènina. La Karènina es precipità sota les rodes d’un tren en moviment, turmentada com estava per la seva infelicitat, tot i haver assolit (per molt forassenyats que aquests fossin) els seus anhels més pregons, els seus desitjos més íntims.

Però potser va ser precisament per això, per haver assolit tot allò que desitjava, que la Karènina no va tenir altre remei que llevar-se la vida.

Kyo nani mo iimasen

Avui no tinc res a dir. De bon matí he anat al mercat a comprar peix: sardines i mig salmó, dos llobarros i un quilo de llucet fi, no hi havia verats. També he anat a Laie a regirar llibres, amb l’olor del peix encara a les mans, i n’he comprat tres: un Walser per a regalar i dos per a mi, Píndar i Reza. Després he fet el dinar: sardines a la planxa i pasta amb all i bitxo, cireres i figues per postres, i un poc de meló, també. Havent dinat, desvagat, m’he assegut al sofà i he vist com un home calb anunciava tempestes i deia que feia calor; ensenyava imatges de la Vall d’Aran i de l’Ametlla de Mar, del monestir de Montserrat i una vista del Berguedà, doncs al santuari de Santa Maria de Queralt, sobre de Berga, hi tenen una càmera. El pronòstic del temps, però, s’ha acabat, i he vingut aquí per a explicar-vos que avui, un cop més, no tinc res a dir.