Fukurō desu ka

Sóc vidu i estic sol, i em cau damunt la nit.

És el de més amunt un vers de Victor Hugo que Proust, en un dels nombrosos volums de A la recerca del temps perdut, posa en boca de la sempre exquisida però banal duquessa de Guermantes. El vers, que pertany al panegíric que Hugo dedicà a les grosses virtuts d'un tal Booz, fill de Salmon i Rahab, besavi d'aquell que diuen que regnà amb el nom de David, és precís i exacte, en ser el tal Booz, tal com se'ns explica al Llibre de Rut, no més que un vellard que es lamenta per la manca de descendència. Però en boca de l'exquisida però banal duquessa el vers d'Hugo perd el seu sentit de pregària adreçada a un pare omnipotent, i pren un sentit més universal, i per tant més matusser, en no fer referència a les concretes circumstàncies del tal Booz, sinó a les comunes de tot moridor, això és, la inevitable solitud i l'indefugible traspàs, esdevenint, aleshores, la no sempre pesarosa viduïtat quelcom no només accessori, sinó, fins i tot, sobrer, doncs tant vidus com casats, aparellats com desaparellats, monògams com polígams, separats com divorciats, nul·lípars com genitors, estan, estem, més sols que un mussol.

Nichi-yōbi, getsu-yōbi, ka-yōbi, sui-yōbi, moku-yōbi, kin-yōbi to do-yōbi

Els dilluns, dimecres i divendres, potser dut pel cofoisme propi d'aquells que troben necessari imposar les pròpies bestieses als altres, m'acostumo a deixar anar i provo de posar per escrit aquelles ficcions dites certeses que tant em plau repetir a tort i a dret, si més no dilluns, dimecres i divendres, talment les dites certeses tinguessin sentit i aquest sentit fos no només intel·ligible, sinó també apetible, si em disculpen l'enutjós però llaminer rodolí. Dimarts, dijous i dissabtes, en canvi, potser dut per la prudència pròpia d'aquells que troben més sensat mostrar-se humils i fer gala d'una falsa però sempre abellidora ignorància, provo de posar per escrit aquelles altres ficcions dites dubtes que tant em plau repetir a tort i a dret, si més no dimarts, dijous i dissabtes, talment els dits dubtes tinguessin sentit i aquest sentit fos no només intel·ligible, sinó també apetible, si em tornen a disculpar l'enutjós però encara llaminer rodolí. Els diumenges, és clar, descanso i menjo sardines.

Taigigo desu

Són potser Marcel Proust i Agota Kristof els dos escriptors més antònims que puc arribar a imaginar. No pas per què en Marcel fos mascle i n'Agota femella, ni tampoc perquè l'un fos nascut a França i l'altra a Hongria, l'un econòmicament solvent i l'altra més pelada que una rata, l'un estigués encantat d'haver-se conegut i l'altra vés a saber, l'un escrigués des de la sempre benvolguda confortabilitat i l'altra des de la perplexitat més desconcertant, l'un fos tot excés i l'altra tota contenció... és, només, que l'un desconeixia l'existència dels punts i l'altra la de les comes.

Shitsubō shite imasu ka

No és estrany trobar gent decebuda. Es troben per tot arreu, aquí i allà, a la platja i a la muntanya, al carrer i al twitter, a l'autobús i a la cua de can Conesa, i el plany de la seva decepció, sempre entusiàstic, s'alça com el més omnipresent dels cants, en sentir-se, com se senten, orgullosos de llurs nobles decepcions. Gent decebuda potser amb els polítics de torn o amb llur pròpia professió, que ells creien noble i honesta; gent decebuda amb la seva família o amb el conjunt dels seus conciutadans, éssers sempre passius i poc compromesos; gent decebuda amb els malèvols mercats o amb qualsevol altra entelèquia, com ara els tomàquets, que ja no tenen gust de res, diuen; gent decebuda, en definitiva, amb tot i amb tothom, en no coincidir el món que els envolta amb tot allò que ells creuen digne de ser desitjat.

Quan costa, en canvi, trobar algú decebut de si mateix.

Firumu nowāru

Fins a la nit de divendres passat jo associava el nom de Richard Fleischer a The Vikings, intranscendent però molt agradable pel·lícula d'aventures protagonitzada pel sempre magnífic Kirk Douglas. Però enllaminit per certes paraules màgiques, com ara film noir o sèrie B, i també pel fet que l'acció es desenvolupa quasi en la seva totalitat a l'interior d'un tren, la nit del passat divendres em vaig desplaçar fins a la seu de la Filmoteca per visionar The Narrow Margin, treball de Fleischer que fins aleshores m'era desconegut. I encara que si em vestís les desagradables robes del mestretites que sovint sóc podria acabar trobant-li tres peus al gat, és innegable que The Narrow Margin té no poques virtuts i és una magnífica pel·lícula o, si més no, és una pel·lícula d'aquelles que a mi m'agraden, cosa que, sens dubte, ve a ser el mateix.

Kyō no gogo

Aquesta tarda, en obrir la porta del despatx en resposta al destorb d'insistents timbrades, m'he trobat al meu davant amb un desconegut menut i remenut, de no més de metre onze d'alçada, que hom hagués pogut prendre per un infant de pocs anys si no arriba a ser per la grossa i canosa barba que lluïa. Disculpeu-me, no us havia pas vist a través de l'espiell, m'he excusat quan el desconegut m'ha fet retret de la meva tardança en obrir la porta. Però com sou tan menut i remenut, de no més de metre onze d'alçada, és comprensible que en mirar per l'espiell no hagi jo vist a ningú, i en no veure jo a ningú m'hagi fet la idea que qui fos que havia fet les timbrades ja havia marxat i, en conseqüència, he cregut innecessari obrir la porta, i només la vostra insistència m'ha fet reconsiderar la meva primera decisió, he afegit per disgust del desconegut, que de cop sobte ha envermellit i amb formes grolleres m'ha fet saber l'enuig que les meves paraules li causaven, en no ser-li gens plaent que hom li recordés la seva poca alçada. Ah no? m'he sorprès jo. Però si en aquests temps nostres qualsevol diferència és viscuda com una virtut, li he respost tot seguit, i és evident que la vostra poca alçada, encara que ridícula i més aviat pròpia d'un infant de pocs anys que no pas d'un canós barbut, no deixa de ser una remarcable diferència vers el vulgar comú dels adults. I aquí el desconegut, que semblava seguir el meu raonament amb un cert i evident esforç, ha transmutat el seu posat d'enuig vers un evident escepticisme, talment no sabés com reaccionar a les meves sempre encertades paraules. És aleshores que jo he aprofitat l'avinentesa per encaixar-li la mà i donar-li la més sincera enhorabona per la seva evident diferència, i li he demanat si no havia pensat de crear algun tipus d'associació en defensa dels adults curts d'estatura, que no necessàriament de gambals, un col·lectiu discriminat al llarg del temps i que de ben segur deu tenir molt per aportar a la nostra societat, que sens dubte es troba en deute amb unes persones tan injustament tractades al llarg dels segles. I ja sense donar-li l'oportunitat de respondre res, li he encaixat la ma i l'he aviat escales avall, no sense abans reconèixer-li el gros encert d'haver-se deixat créixer la grossa barba, feliç avinentesa que sens dubte el protegeix d'àvies i pedòfils.

Nansensu o kakimasu

M'és molt gustós servir-me del paper de vàter. Fer una estrebada seca al l'extrem de paper que penja del rotlle per fer-me a mans una mica de l'esmentat paper per mocar-me, si de cas tinc mocs quan sóc assegut a la tassa de l'inodor, o per netejar-me les vores de l'anus cada cop que amb admirable regularitat expulso la sempre pudenta femta. Però també m'és molt gustós quan l'utilitzo per eixugar-me la darrera gota d'orina que em penja del penis després de cada micció, o per llevar-me la mica de pasta que em pot haver quedat enganxada als llavis després de raspallar-me les dents. O simplement per fregar el paper amb els dits i admirar-ne la suavitat i l'agradós tacte, que res té a veure amb els aspres papers que recordo del temps de la infantesa, no més que grolleres estrasses enrotllades en interminables cilindres. Ara, en canvi, com d'efímer em resulten els rotlles de paper de vàter, que em cal comprar en paquets de dotze per no fer-ne curt i tenir sempre a l'abast de la mà una mica del gustós paper.

Com m'és de gustos, sí, servir-me del paper de vàter, i com m'és de gustós, també, escriure bestieses.

Sumimasu ka

Avui he anat al cau del nigromàntic per demanar-li no pas per les meves circumstàncies, sens dubte satisfactòries, sinó per allò de més fonamental, saber si jo era viu o mort. Però el nigromàntic ha fugit d'estudi i amb veu estrafeta ha provat d'engalipar-me tot parlant de femelles i doblers, lumbàlgies i cataplasmes, i m'he vist obligat a cridar-li que prou, que res de sopars de duro, i enutjat li he repetit la meva demanda amb paraules ardides. I és aleshores que el nigromàntic s'ha excusat amb raons de mal pagador i m'ha reconegut que ell no podia pas respondre a semblant pregunta, i que si de cas, i només gràcies a l'atenta observació de certs indicis, podia ell aventurar-se a especular sobre allò de més accessori, com ara l'amor, la fortuna o la salut, però que ni ell ni ningú no podria mai dir-me si jo, o qui fos que tingués assegut al seu davant, era viu o mort, i potser atemorit per la còlera del meu geni s'ha mostrat disposat a retornar-me els diners avançats a canvi de la seva suposada art endevinatòria. Jo, en canvi, bé puc assegurar-vos que vós sí que sou mort, li he respost alhora que amb la destra prenia l'esmolat glavi i amb l'habitual elegància del meu gest m'acuitava a separar-li el cap del tronc.

I ara ja ho saben, si per ventura desitgen vostès saber si són vius o morts, només m'ho han de preguntar.

Nani o tabetai desu ka (III)

Llegir és l'única cosa que m'apassiona, que em fa viure, es pot llegir a l'entrada corresponent al vuit de juny de mil nou-cents cinquanta-sis de La vida lenta, segons han tingut a bé de titular els editors a les notes personals que Josep Pla recollia a la seva agenda, vés a saber amb quin propòsit.

Però si faig cas a les prop de quatre-centes entrades que porto ja llegides és evident que Pla s'enganya, en ser evident que el que més l'apassionava no era pas llegir, sinó menjar, i potser també beure, cosa sempre comprensible. I sí dic que s'enganya, i no pas que ens enganya, és per què en aparença les notes no són pas escrites per ser llegides per ningú més que el propi Pla, de manera que és Pla qui s'enganya o, tal vegada, qui s'hi vol enganyar, qui s'hi voldria enganyar, doncs dubto molt que una intel·ligència tan excepcional com la seva sigui fàcil d'enganyar, ni tan sols, pel propi Pla.

Watashi wa Bourdon-dori ni ikimasu

I aprofitant que el boulevard Bourdon és a no res de la rue de Sévigné, m'hi atanso amb el poc ferm propòsit d'aturar a tots els vianants mascles que trobi al meu pas per demanar-los si per casualitat no són monsieur Bouvard o tal vegada monsieur Pecuchet, i abans que tinguin temps de respondre'm res encaixar les seves mans i expressar-los la meva gran satisfacció per poder fer la coneixença d'una persona tan singular, i tot seguit prendre'n comiat i abordar al proper mascle que tingui la dissort de topar-me al seu pas.

Però és diumenge al matí i trobo l'ampla vorera del boulevard deserta, cosa que m'estalvia de dur a terme el meu ridícul propòsit i em permet romandre en una molt més sensata inacció, fins que els tendals d'un mercat proper criden la meva atenció i m'hi atanso a badar, sorprès, com no pot ser altrament, de la superlativa mida d'espàrrecs i carxofes.

Watashi wa Sévigné dori ni imasu

Arribo a casa. Quintà m'ha portat els dos volums de les cartes de Madame de Sévigné, es pot llegir a l'entrada corresponent al vint de febrer de mil nou-cents cinquanta-sis de La vida lenta, notes per un dietari, de Josep Pla.

Dada potser irrellevant, doncs quin interès podria tenir jo en els llibres que el tal Quintà li porta a Pla un vint de febrer de mil nou-cents cinquanta-sis, si no fos, és clar, que faig la lectura ajagut en el llit d'un minúscul habitatge de la rue de Sévigné, al barri jueu de París, en ser com sóc de l'opinió que en fer estades en ciutats foranes cal sempre hostatjar-se en calls jueus. Irrellevant dada, doncs, però sorprenent coincidència, que em porta a fer-me el no sé si gaire ferm propòsit de fer la lectura de les cartes de Madame de Sévigné, nom que fins a data d'avui m'era ben desconegut.

Paris ni ikimasu

Sovint, pres per la immediatesa de les dites aparences, el meu pensament s'erra i em porta a confondre les parts amb el tot o el blanc amb el negre i, de vegades, fins i tot la gimnàstica amb la magnèsia, que diuen. I això és precisament el que s'ha esdevingut aquests darrers dies, quan preparant la breu estada que properament farem a la sempre excessiva ciutat de París, el meu pensament em vol fer creure que a dia d'avui només he visitat la ciutat dos cops. I encara que potser sigui cert que els meus peus només han trepitjat els carrers parisencs en dues ocasions, la ciutat l'he visitada innúmeres vegades, d'habitud sota el guiatge expert dels més exquisits amfitrions, com ara Renoir, Truffaut, Godard, Kieślowski, Flaubert, Gide o Proust. Guies, tots ells, de provada i reconeguda competència.

Encara que, cosa curiosa (o no), en la seva companyia sempre he  tingut la sensació que la ciutat de París, amb tots els seus indubtables i majestuosos monuments, només era l'excusa per provar de mostrar-me quelcom molt més difícil de conèixer: jo mateix.

Watashi ga itte iru ka wakaranai

I ja sigui al despatx o al carrer, dalt dels ferrocarrils o en una de les parades de peix del mercat, on la peixatera em prepara el corball que he comprat pel suquet del dissabte, o a la porta de l'escola, on pares i cangurs fem temps a l'espera de l'hora de sortida de la mainada, o en qualsevol altre indret on dues o més persones s'entretinguin parlant... que en parar l'orella totes les converses que sento són una sola i mateixa conversa, que per sabuda ara fora sobrer esmentar, i a la que provo de no afegir-me, no pas per manca de ganes, sinó, només, perquè més enllà de repetir les banals obvietats que ja diuen els altres, no sabria jo pas que dir.

Watashi wa mame ga suki desu

Tinc entès, apreciat dErsu_, que les faves us plauen d'allò més, sento que em diu Jota, amb qui tinc el disgust de coincidir a la parada dels ferrocarrils. Així és, Jota, les faves em plauen no pas poc, reconec, en ser com són les faves les hortalisses que potser em resulten més gustoses. I com us agraden, dErsu_, a la catalana o amb menta? em demana Jota. Ni a la catalana ni amb menta, Jota, les faves, sempre tendres, m'agraden sobretot al vapor, amanides amb un rajolí d'oli i una mica de sal, o estofades amb vedella, o tal vegada en un arròs de bacallà i ceps, provo d'explicar-me. Però dErsu_, si a la catalana són molt gustoses, amb la seva mica de botifarra i cansalada, m'interromp Jota. Precisament, Jota, tant botifarra com cansalada són productes que em repel·leixen i, si de mi depengués, la seva producció i consum restarien prohibits sota severes penes de presó, l'interrompo jo ara, enutjat per aital disbarat. Però dErsu_, si ambdues són menges excel·lents, gosa objectar-me Jota. Les vostres paraules, benvolgut Jota, demostren sense deixar lloc al dubte el que fa temps que penso de vós, que sou un imbècil com n'hi ha pocs, li responc ja fatigat. Però dErsu_, si us plau, no em falteu al degut respecte, em respon Jota, talment jo l'hagués ofès. No us falto pas, Jota, les meves paraules tan sols són descriptives de la vostra persona, i no és pas cosa meva si vós no resteu satisfet amb aquell que sou, miro de fer-li entendre. Però dErsu_, això vol dir que tots aquells a qui ens agrada menjar botifarra i cansalada som imbècils? em demana ara amb aparent incredulitat. Exacte, Jota, exacte, i permeteu-me que us mostri la meva admiració per la vostra comprensió, mai no ho hagués pensat que algú com vós pogués capir un pensament d'altri a la primera, li reconec burleta. Oh, sou molt amable, dErsu_, em respon Jota tot cofoi. Ni gota, benvolgut, Jota, ni gota, i ara, si sou tan gentil de deslliurar-me de la vostra sempre enutjosa presència, li prego, alhora que pitjo el botó d'obertura de portes del tren que acaba d'aturar-se al meu davant. I tant, dErsu_, només faltaria, i records a la família, s'acomiada finalment Jota. En vida vostre, Jota, en vida vostre, m'acomiado també jo, amb la sempre agradable i hipòcrita mauleria que les bones maneres exigeixen.

Jinsei wa nagai desu ka

És llarga la vida? De vegades crec que sí, i que ja són molts (que no masses) els dies que porto viscuts, tants, que en mirar enrere i parar atenció als fets del passat, aquests em resulten boirosos i distants, fins i tots aliens, i és aleshores que no puc més que concloure que tot allò que crec recordar no ho vaig viure pas jo, sinó algú altre, sens dubte aquell ésser odiós i menyspreable que va gosar vestir la meva aparença i gastar el meu nom. Però no tan sols aquell infant solitari i aquell adolescent malagradós, sinó també aquest adult absent que creu no necessitar a ningú. I és aleshores que convinc que no, que la vida és breu, brevíssima, d'una durada que costa de copsar, i és endebades que provo d'allargar l'instant present, convençut que, talment els alienígenes aquells de Santa Mira, en qualsevol moment seré substituït per algú que, no ho dubtin, m'empitjorarà encara més.

Kinō wa opera ni ikimashita

I és del galliner estant que de cop sobte un dubte se'm fa present: quin verb fer servir per referir-me a l'acció aquella que duu a terme un grup de persones que expressa públicament i notòria la seva reprovació vers algun fet o esdeveniment, com ara la molt lamentable interpretació d'una soprano en un teatre d'òpera. Esbroncar? Xiular? Potser escridassar? No pas, convinc amb mi mateix, en resultar-me tots tres verbs incomplets i poc precisos. I és en expressar els meus dubtes en veu alta, que un dels espectadors que seu prop meu em diu que ell en diu bufar del fet i bufada del seu efecte, essent, doncs, una molt merescuda bufada allò que s'ha esdevingut al final del segon acte, doncs només de lamentable pot qualificar-se la interpretació que la soprano fa del paper d'Isolda.

I ja en la intimitat de la llar, en consultar papers i diccionaris, trobo una nova possibilitat, aücar i aücs, paraules que potser no tenen ben bé el significat que cerco, però que em resulten d'una molt bella sonoritat i que em recorden els crits de granotes i gripaus, sense que això darrer tingui, és clar, cap significat.

Baka no chanpion

I és a la segona escena del primer acte que Wotan, que es presenta sota les discretes robes d'un anònim transeünt, retreu a Mime que aquest vulgui utilitzar Sígfried per tal de satisfer les seves pròpies ambicions. Retret del tot escaient, doncs bé Mime pretén portar Sígfried al catau d'un cert drac per tal que aquest escabetxi la bèstia i pugi ell apropiar-se del corresponent tresor, un cop el propi Mime es desfaci del ximple de Sígfried amb un beuratge metzinós, en ser el tal Sígfried un ximple com n'hi ha pocs, una mena de campió dels ximples, encara més, un imbècil de cal déu, un adolescent mil homes que al llarg de la trama no perdrà ocasió de demostrar la seva manca de raciocini i el seu excés d'homenia.

Però que sigui Wotan qui faci semblants retrets no deixa de tenir la seva gràcia, doncs no per res les intencions de Wotan són del tot coincidents amb les de Mime. Només que Wotan, que no pas per res és el pare dels Déus, és un malparit molt més lluït que no pas el pocapena de Mime, a qui només mou el ressentiment i la rancúnia, sentiments, ambdós, que sempre fan del mal lluir.

Namae o oboete imasu ka

Paul Claudel, Musset, Paul Wiegler, Bernhard Kellermann, Friedrich Hebbel, Justinus Kerner, Julius Schnorr von Carolsfeld, Oskar Baum, Friedrich Olivier, Bernhard Kellermann, Justinus Kerner, Aldred W. Fred, Michail Kusmin, Karl Schönherr, Leonie Frippon, Johann Gottfried Schadow, Martin Beradt, Mella Mars, Marc Henry-Delvard, Max Dauthendey, Karl Krauss, P. Karlin, Alfred Kubin, Lucie König, Emil Artur Longen-Pittermann, Kurt Szafranski, Joseph Lateiner, Abraham Golfaden.

És el de més amunt un llistat no pas exhaustiu de noms propis de persones que em són del tot desconegudes. Els noms els he anat espigolant del llibre que aquests dies passejo amunt i avall, una edició dels diaris de Franz Kafka, i és de suposar que els noms llistats gaudien a principis de segle vint d'una certa però potser merescuda rellevància cultural o social.

I és el de més avall un llistat no pas exhaustiu de noms propis de persones que em són d'alguna manera conegudes. Els noms també els he anat espigolant del llibre que aquests dies passejo amunt i avall, una edició dels diaris de Franz Kafka, i és de suposar que els noms llistats també gaudien a principis de segle vint d'una certa però potser merescuda rellevància cultural o social.

Jean Racine, Zenó d'Elea, Johann Wolfgang von Goethe, Friedrich von Schiller, Max Brod, Heinrich von  Kleist, Rudolf Steiner, Adolf Loos, Charles Dickens, Kurt Tucholsky.

Balmes-dori ni imasu

En una cantonada del carrer Balmes veig com dos desconeguts s'esbatussen. És tard i no hi ha ningú més, només els dos desconeguts que s'escometen amb violència i jo mateix, que m'ho miro encuriosit. Què fer? em demano, i tot seguit trobo quatre possibles respostes a la meva irresponsable pregunta. La primera i més sensata cosa a fer fora no fer res, em dic, respectar la llibertat dels altres a actuar com més els plagui sempre i quan això no em suposi cap destorb, i prosseguir el meu camí cap a casa. La segona, socialment potser més ben vista però poc sensata, provar de posar pau, cosa sempre arriscada i no sempre oportuna. La tercera prendre partit i afegir-me a la batussa, de manera que dos contra un el triomf és segur i així podria jo esbravar-me atonyinant a un dels dos desconeguts sense arriscar-me gaire. I la quarta, sens dubte la més gloriosa i l'única digna de mi, escometre follament a tots dos contendents i estomacar-los fins a acabar amb les seves vides, sens dubtes menyspreables, a jutjar per les humils i deteriorades robes que vesteixen i la pobresa lèxica amb que proven d'insultar-se.

Però ja ho he dit, és tard i el carrer és desert. En aquestes circumstàncies ningú no admiraria els meus mèrits, ningú no lloaria el meu valor, la meva força i destresa, la meva determinació. Ningú no glosaria la meva gesta. Ningú no s'esglaiaria per la gratuïtat de la meva violència o per l'abast de la meva còlera. Així que enfilo cap a casa, on per sopar m'espera el sempre saborós bacallà.

Ichi mo

I finalment em plau comentar que de la mateixa manera que tinc un conegut mancat de nas i un conegut mancat de penis, també tinc un conegut mancat d'existència. Gràcies a aquest fet poc habitual, el meu conegut mancat d'existència resulta un company excel·lent que mai no destorba amb acudits grollers ni comentaris redundants. Així, el meu conegut mancat d'existència és discret i educat, sempre respectuós amb els altres, amant del silenci i poc amic de bullangues. I se'l pot dur arreu, al meu conegut mancat d'existència, que sempre es comporta com cal i mai no se li escapa cap pet. Fins i tot, en certa ocasió, el meu conegut mancat d'existència va acceptar, sense expressar cap queixa ni retret, restar dempeus al llarg d'una interminable i tediosa cerimònia civil on els organitzadors havien oblidat de reservar-li un seient. Comportament exemplar, sens dubte, el seu, i mereixedor de les més altres lloances i distincions, com ara la Creu de Sant Jordi o el premi Planeta. Només, però, un petit tret del seu caràcter sembla de vegades destorbar a tots aquells envejosos a qui costa apreciar les virtuts d'una persona: el meu conegut mancat d'existència té l'admirable costum de tractar als altres talment també fossin, com ell mateix, persones mancades d'existència, cosa que fa que més d'un pugui sentir-se ignorat i menystingut pel seu tracte, com si l'existència fos, d'alguna manera, quelcom desitjable.

Kochira wa watashi no yūjin mo desu

I de la mateixa manera que tinc un conegut mancat de nas, també tinc un conegut mancat de penis. I a l'igual que el meu conegut mancat de nas, el meu conegut mancat de penis també resta del tot cofoi amb la seva mancança, i acostuma a retreure a tots aquells mascles que no estem mancats de penis que visquem esclavitzats per la tirànica voluntat del nostre penis, que pensem amb el penis i que visquem només per satisfacció del nostre penis. Ell, en canvi, es vana de poder veure en una dona a un ésser humà, i no tan sols un tros de carn que cal farcir d'esperma en tot moment. I que sí, que ja sap ell que no anem tot el dia amb el penis erecte introduint-lo en tot quant orifici trobem al nostre pas, però que si no ho fem no és pas per falta de ganes, sinó per la impossibilitat pràctica de fer-ho, cosa que ens comporta un sentiment d'impotència que ens trastoca el pensament i ens converteix, a tots els mascles que no estem mancats de penis, en malalts mentals. Només ell, doncs, és una home sensat i equilibrat, doncs fins i tot els mascles a qui alguna disfunció priva al seu penis de l'habitual capacitat d'erecció, resten trastocats per sempre més sense que cap cura sigui possible. Només ell d'entre els homes es comporta com un ésser humà. Els altres, sentencia, som bèsties, mamífers en zel permanent, uns éssers no només menyspreables, sinó del tot prescindibles. I si per alguna raó que ara mateix no arribo a capir cal reproduir-se! s'exclama avançant-se a tota objecció, inseminació artificial, dErsu_, inseminació artificial!

Anata wa orokana desu ka

Sens dubte que els membres de l'anomenat Consell General del Poder Judicial són éssers mancats d'enteniment, ben bé allò que el diccionari defineix com a imbècils, això és, estúpids, toixos en alt grau. Potser no tots, certament, però sí una majoria qualificada, altrament no s'entén que aquesta majoria hagi decidit elevar a la categoria de màrtir a cert redactor de beneiteries a temps parcial.

I no només això, doncs amb la seva toixa decisió, la majoria de membres d'aquest anomenat Consell General del Poder Judicial castiguen a la soferta ciutadania d'aquest dissortat país nostre a haver d'esmorzar, dinar i sopar en companyia d'aquest cert redactor de beneiteries a temps parcial, a qui avui ja trobem en tota ràdio que escoltem, en tot diari que fullegem, en tota televisió que entrelluquem.

I temporalment foragitat dels jutjats, aquest cert redactor de beneiteries a temps parcial ara farà el salt a l'ajuntament del cap i casal en companyia del mil homes aquell que diuen, i ja és graciós tot el que s'arriba a dir, que escriu llibres. I allà el tindrem, omnipresent, ubic, pressent arreu per obra i gràcia dels membres d'aquest anomenat Consell General del Poder Judicial, i càstig i puniment del comú dels moridors.

Jibun dake no heya

Perquè els dinars sempre han estat servits a l'hora; els plats i els gots rentats; les criatures dutes a escola i fetes grans. No en queda res. Tot ha desaparegut. No hi ha biografia ni història que te'n parli. I les novel·les, sense mala intenció, menteixen, escriu Virginia Woolf al darrer capítol d'Una cambra pròpia.

I si bé al llarg dels primers capítols, sens dubte a causa de la meva condició de benestant mascle de raça blanca, i a la seguretat que em dóna la meva pretesa superioritat, he sentit el text llunyà, talment no em fos adreçat, potser en no haver jo mai sofert cap dels greuges que enumera l'autora, en no haver-me jo mai trobat el pas barrat, ni haver-me trobat mai foragitat de cap plantació de gespa, ni haver-me trobat mai que es poses en qüestió cap de les meves capacitats.

Però arribat al darrer capítol l'enlluernament és aclaparador, i més enllà del suposat tema del text, les dones i la novel·la, trobo que en aquestes pàgines no es parla pas de dones, ni de novel·la, només d'allò que molts anomenen vida i a mi em plau anomenar literatura, potser a l'estil de Rilke en aquelles famoses cartes, només que amb més fondària, amb més precisió, amb molta més ambició. I talment les recordades frases de Coleridge, que tal com diu l'autora t'esclaten dins i et fan rajar tot un ventall d'altres idees, les frases de Woolf m'esclaten i per uns moments em porten a entrellucar el sentit i significat de la més esmunyedissa de les paraules, i és així que per uns instants goso creure que, la realitat, és allò que no mor.

Doko ni Pirandello-san ga imasu ka

Disculpeu-me! sento que em criden, i em tombar-me veig com un desconegut m'adreça un somriure excessiu i em demana si jo no sóc pas el famós dErsu_, l'escriptor. I ara, li responc, potser sí que de vegades em faig dir així, però ni sóc famós ni sóc escriptor, m'excuso. No sigueu modest, em retreu el desconegut, que tot seguit m'explica que ell és una persona excepcional, un veritable fora de sèrie, algú amb una vida i unes experiències dignes de passar a la història, i no pas per vanitat, afegeix el desconegut, sinó per servir d'exemple i encoratjament a les generacions futures. I tot seguit el desconegut em demana si no podria jo escriure la seva biografia a canvi d'uns generosos honoraris. Jo, però, m'excuso i li comento que això més aviat sembla feina per algú que tingui el costum de tractar directament amb els seus personatges, com ara en Pirandello. Piandello? no em sona pas, em respon el desconegut. Un escriptor sensacional, italià, li comento. Oh, italià... és que a mi els italians... si encara fos anglès o alemany, sembla retreure'm el desconegut. I ara, si és tot un premi Nobel, i un professional de primera, la seriositat personificada, sens dubte el vostre home, afegeixo i provo de prendre comiat del desconegut. Però voleu dir que un premi Nobel no serà algú massa tibat? sembla dubtar el desconegut. No pas, un cas com el vostre serà del seu màxim interès, no ho dubteu, li asseguro, provant d'accelerar el pas. I on el puc trobar, al Pirandello aquest? em demana el desconegut. Potser que pregunteu al consolat italià, li suggereixo. El consolat, és clar, molt bona pensada, amic dErsu_, excel·lent, excel·lent, sembla entusiasmar-se el desconegut, que s'apressa carrer enllà, frisos per arribar a l'esmentat consolat, on sens dubte l'informaran de la gran vàlua de Pirandello com a escriptor i potser l'adreçaran a la que fou casa seva, a Sicília. I qui sap, potser d'aquí poc tenim novetats editorials.

Anata no otōsan wa hana o motte imasen

Tinc un conegut que no té nas. Ja va néixer així, sense nas, i encara que la ciència mèdica s'oferí tot seguit per posar remei a semblant irregularitat mitjançant una intervenció quirúrgica, els pares del meu conegut rebutjaren de pla semblant possibilitat. Si el nen ha nascut sense nas, digueren, viurà sense nas! I en fer-se gran i atènyer l'edat adulta el meu conegut ha donat la raó als seus pares. Un nas? i per a què hauria de voler jo un nas? em demana sorprès sempre que parlem de la seva manca de nas. Potser si hagués de dur ulleres un nas em faria un cert servei, admet el meu conegut, però la meva vista és excel·lent, potser per compensar la meva manca d'olfacte.

I això és ben cert, la vista del meu conegut és excel·lent i la seva anòsmia absoluta. I tan cofoi està el meu conegut per la seva manca de nas, que troba estrany que els que sí tenim nas ens conformem amb la que ell considera la nostra anomalia. Jo, és clar, li dic que no exageri, que una cosa és que visqui amb normalitat la seva mancança, i altre de ben diferent que vulgui fer passar bou per bèstia grossa. És aleshores que el meu conegut es posa pesat i comença a desgranar una fantasiosa teoria sobre la superioritat intel·lectual, física i sexual de les persones que no tenen nas. Només tu, no tens nas, li recordo. Només jo, doncs, sóc superior als altres, em respon ell, potser massa convençut de la seva facècia. Potser sí, li reconec, i tot seguit li comento que ja he consultat amb un cirurgia la possibilitat de fer-me treure el nas. No series més que un convers, em respon ell, burleta, abans de recomanar-me que em moqui, que em raja el nas, i que faci el favor de no dir més bestieses de les necessàries. Així doncs, callo.