Bīchi e

Som a la platja d'Argelers, estirats a la sorra, sols. Un cel enrinxolat d'altocúmuls ens embolcalla, i al davant veiem com els contraforts del Pirineu s'enfonsen al mar. Destaquen, lluny, les cases de Cotlliure i Port Vendres, i més amunt el castell de Sant Elm i la torre de Madaloc. No fa fred i bufa un aire suau. El so de les onades ens bressola i el moment és agradabilíssim. El petit xuta una pilota, assajant xilenes, la seva germana es mira el mòbil i la companya fa mandres. Jo provo d'imaginar-me a aquells que passaren per aquesta mateixa platja fa més de vuitanta anys, que per això hem vingut. Provo de recordar el que vaig llegir a les memòries del Tísner, o tot el que sé sobre el camp, amb els tiradors senegalesos i els refugiats que morien de gana i de fred. Però és inútil. El benestar que ens acompanya ho fa impossible. Ni que provi de pensar en aquell tiet llunyà, funcionari de la Conselleria de Cultura, que emprengué el camí de l'exili i de qui la família mai no en tornà a saber res.

Després, ja dinats, visitem el Memorial del Camp, on les imatges del passat ens fan pensar en el present, en el refugiats sirians o afganesos. Però el que més em sobta de les imatges és el puny alçat dels homes, fent la salutació comunista, provant de somriure, com si la moral romangués intacta i la victòria fos encara possible. Però quina victòria? Un cop comença una guerra cap victòria no és possible, i la Guerra Civil Espanyola no és cap excepció. Els anarquistes haurien cremat el país, els comunistes l'haurien abocat a la misèria que foren els països de l'est, i els feixistes imposaren la seva pròpia i particular forma de terror. Un cop comença una guerra la mateixa idea de civilització resta suspesa, anihilada. Un cop comença una guerra tots perden, també els que es creuen vencedors. I potser de vegades és inevitable anar-hi, però cal fer-ho sabent que cap victòria és possible.

Txékhov-san no hon o yonde imasu

Suposo que no acostumen a ser fàcils, les relacions entre un autor i els seus personatges. Per una banda, els personatges deuen ser un corcoll, sempre exigint protagonisme, sempre demanant això o allò, sempre volent ser més. Però per l'altre, l'autor pot esdevenir un dèspota que utilitzi els personatges en el seu propi profit, que els menystingui o els manipuli segons més li convingui (o convingui a la narració, s'excusarà l'autor), o els faci ballar al so dels propis prejudicis. Sigui com sigui, i més enllà de tota aquella exhibició pirotècnica de Pirandello amb els actors presentant-se davant de l'autor en demanda de vida, un autor hauria de vigilar molt com tracta als seus personatges, doncs, si té sort i aquests li sobreviuen, seran ells qui acabaran parlant per boca de l'autor.

Potser per això sembla impossible no pensar en Txékhov com una persona aclaparada pel pas del temps, una persona que davant l'absolut desgavell que devia ser la Rússia tsarista, s'enfonsa en un nihilisme existencial que el porta a viure immers en una desesperança de pedra picada, que més enllà de l'efectisme propi dels tràgics, l'aclapara en tots i cadascun dels petits moments del dia a dia, com si viure no pogués ser més que un lent i inexorable esfondrament. Sens dubte que Txékhov és un autor excepcional, però d'una feixuguesa insuportable, si se'l llegeix massa seguit.

Nōmin

És a Camperols, un dels relats del recull de contes de Txékhov que ha publicat Club Editor, on ensopego un dels quadres més esfereïdors que recordo haver llegit. No és tant que els pagesos retratats per Txékhov duguin unes vides miserables, és, més aviat, que no hi ha sortida, que no hi ha esperança, que no hi ha alternativa possible per aquesta colla de desgraciats, que són uns com podrien ser uns altres. Una mica el que Buñuel va mostrar a Las Hurdes, tierra sin pan, o va ficcionar Delibes a Los Santos Inocentes.

A més, per acabar de reblar el clau, Txékhov aprofita per incloure el seu tema habitual, el del pas del temps, el de la vida malbaratada, aquell adonar-se no pas que el temps passa, sinó que ja ha passat. Encara que potser aquí no caldria, no faria pas falta que el temps destruís uns personatges que ja neixen esmicolats, i als qui la mort res no pot prendre.

Ivànitx-san wa Vladivostok kara fune de kimashita

La vida no es repeteix, convé considerar-la una mica.

Qui així parla és en Pàvel Ivànitx, un dels personatges d'El Gússev, relat escrit per Txékhov el mil vuit-cents noranta. El tal Pàvel viatja en vaixell, de Vladivostok cap enlloc, car el tal Pàvel està malalt i no trigarà a morir. Aleshores l'embolcallaran en un sac, juntament amb unes barres de ferro, i l'abocaran per la borda per tal que l'oceà se l'empassi. El mateix, si fa no fa, que poc després s'esdevindrà amb en Gússev, el personatge que, capricis de l'autor, dóna títol al relat.

El fet és que Txèkhov sembla dotar al tal Pàvel d'una certa lucidesa, encara que presumptuosa i burleta, que fa que el tal Pàvel es guanyi sempre l'antipatia de les persones amb què tracta. Sigui com sigui, dir que la vida no es repeteix potser és d'una obvietat que no es mereix un relat, però afegir que convé considerar-la una mica ho redimeix tot, essent aquest una mica, aquesta petita porció de consideració, el que pot donar un cert alhora que incert sentit a una vida.

Kōman to henken

Llegeixo Austen, Orgull i prejudici, i més enllà de l'anècdota de la trama i d'un cert desfici per anar avançant, en resultar-me hipnòtica la prosa d'Austen traduïda per Yannick Garcia, Foster Wallace em ve constantment al cap.

Al principi per la ironia amb que Austen fa parlar als seus personatges o, si més no, als personatges que més li plauen. I, és clar, entomar la ironia després d'haver llegit Wallace no és el mateix que entomar la ironia abans d'haver llegit Wallace. Sigui com sigui, i per molt que el context resulti del tot diferent, en tenir poc a veure l'Anglaterra del segle divuit amb la nord Amèrica postmoderna, no puc evitar pensar que la mirada irònica de les circumstàncies que toca viure als personatges de la novel·la és una manera d'amagar el cap sota l'ala renunciant a qualsevol propòsit transformador. És a dir, molt fer befa del matrimoni, però al final tothom malda per casar-se, ni que sigui de qualsevol manera, ni que sigui amb qualsevol.

I més endavant per una certa frase que vaig ensopegar fa temps en un relat de Wallace, Animalons inexpressius, que ve a dir que hi ha poca, molt poca gent, amb els recursos necessaris per enfrontar-se al que és obvi. I els que gosen enfrontar-se (o fer veure que s'hi enfronten) ho acostumen (ho acostumem) a fer des de la plàcida distància que dóna la ironia, em permeto afegir, talment la benvolguda Lizzy Bennet.

Tsukimi

A causa de petits retards, insignificants presos d'un en un, però determinants en el seu conjunt, comencem a caminar massa tard, de manera que quan fem cim ja comença a fosquejar. Afortunadament la baixada és franca, i quan la foscor ens envolta ens trobem en una ampla pista que no ofereix cap dificultat. Així que davallem a pas viu, sense cap recança tot i la negror que ens embolcalla, que tan sols ens permet albirar les llums de la plana i el ferm de la pista. Però de sobte, en tombar un revolt, al nostre davant se'ns presenta una lluna esplèndida, pràcticament plena, d'un viu color ataronjat que ens permet distingir algunes taques en la seva superfície. I és bocabadats que ens aturem i contemplem el satèl·lit. Potser podria fer una fotografia, em dic, però cal molta ciència per poder captar la màgia del moment, així que prefereixo tan sols mirar, i allà ens estem, un, dos, tres minuts, aturats, embadalits, muts, fins que reprenem la baixada gairebé corrents. I en un altre revolt trobem a ensopegar la lluna, però aquest cop queda difuminada per uns núvols, i en el següent revolt mig tapada per les capçades dels arbres. Però tant és, al llarg d'uns minuts hem tingut l'oportunitat de contemplar la bellesa, això és, la nostra mirada ha decidit que l'efecte òptic que la llum del sol creava en la superfície d'una esfera mineral que orbita al voltant de l'esfera on som, era quelcom digne d'admirar i recordar.

Shōben no nioi

Tinc el record d'una persona vella asseguda en una butaca vella, vestit amb una bata també vella. Era l'avi d'uns veïns. Vivia amb ells, era un vell mestre jubilat, vidu. Sempre sopava a la butaca i gastava molt mal humor. Ells eren sis. L'esmentat avi, el seu fill, la dona del fill i els tres fills del matrimoni. El més gran tenia un any més que jo i ens hi aveníem força, i és per això que em quedava sovint a sopar a casa seva. L'avi, és clar, va acabar morint aviat i vaig coincidir poc amb ell, però el seu record m'ha quedat molt present, Especialment la desagradable olor que sempre feia: podia a pixats. Ell podia a pixats, la seva bata podia a pixats, fins i tot la seva butaca podia a pixats, encara que ell no hi fos assegut. Si ens estàvem a la sala mirant la televisió, sempre provàvem de posar-nos lluny d'ell, i, si ens parlava, no li fèiem gaire cas, talment només fos un moble vell i poc útil que s'hagués de cremar per Sant Joan. El cas és que em va quedar molt marcada aquesta pudor, aquesta intensa i desagradable pudor de pixats, i des d'aleshores sempre he lligat la decrepitud i la decadència a aquesta pudor de pixats, a aquesta mateixa pudor que ara faig jo.

Idai-sa to kizoku

Ningú al món no us podrà dir per què existiu; però, atès que vius, que existeixes, mira de donar un sentit a la teva existència, proposa’t una finalitat tan gran i tan noble com sigui possible. Són aquestes paraules de Kierkegaard, segons cita Pla al dotzè volum de la seva obra completa, Notes disperses.

I d'acord. Està molt bé. És, a més a més, curt i ben girat, afegeix Pla, a qui semblen plaure les paraules de Kierkegaard, que certament són breus i semblen ben girades. Però (qui seria jo sense la possibilitat d'un però) aquest tan gran i tan noble m'esborrona. I és que trobo que un excés de grandesa i de noblesa poden arribar a fer oblidar la primera frase de Kierkegaard, aquest no saber per què existeixes, de tal quissa que hom acostuma a acabar creient que existeix per satisfer aquesta gran i noble finalitat. El problema, crec, rau en l'avarícia, en aquest voler-ho tot. Jo gosaria proposar que hom tingui finalitats nobles o grans, segons més li plagui, però no pas nobles i grans. Si hom vol aspirar a la noblesa, que aspiri a una noblesa modesta, discreta, casolana. I, si pel contrari, li plau la grandesa, que aquesta resti mancada de qualsevol mena de transcendència.

Me no mae no onna no hito

Hi ha mirades que em semblen pertorbadores. Mirades que em fan creure que, si les mantingués prou estona, em farien entrar en un estat de consciència que no m'és propi, un estat potser confús i desendreçat, però també nou i llaminer, on tot allò que m'envolta prendria nous i insospitats significats. Quan aquest tipus de mirades les trobo en un home (un mascle, com si diguéssim) m'allunyo esperitat, convençut que aquesta alteració de la consciència m'acabaria duent a la follia i el dolor. En canvi, quan aquestes mirades les ensopego en una dona (una femella, com si diguéssim, o una persona menstruant, que diu l'ONU) provo d'enganyar-me i resto captivat per la promesa d'un cert paradís, que si bé és cert que ensenya les dents i fa anticipar un mal final, també ofereix la possibilitat d'una escàpola però sempre desitjada transcendència, d'una altra manera d'entomar les circumstàncies, d'una altra forma de viure.

I una mirada certament pertorbadora és la que he ensopegat aquest matí als Ferrocarrils, camí del despatx, quan he parat esment en la dona que era al meu davant. Ella, evidentment, no em mirava, no calia, ni crec que mirés a res ni ningú en concret, i probablement encara anava mig adormida per l'hora que era, però és innegable que els seus ulls escampaven la certesa que, al seu costat, la vida prendria una nova dimensió, tràgica i sublim alhora.

I això ha anat així fins que hem arribat a plaça Catalunya i cadascú ha enfilat cap allà on creia anar, ella ves a saber on, jo cap al despatx.

Watashi wa yoku konran shimasu

Sovint em confonc. Per exemple, em sembla veure a un conegut en el pati de butaques del cinema on sóc, i en acabar la projecció i atansar-m'hi per saludar-lo, el suposat conegut resulta ser no més que un desconegut més. I, a l'inrevés, sovint em saluden desconeguts que resulten ser coneguts que, en la meva badoqueria habitual, no havia jo vist o reconegut.

És per això que les persones que acostumo a trobar al meu pas quan sóc al carrer em resulten un misteri. Seran conegudes meves?, no ho seran?, qui ho sap, em responc, i enmig de la més gran incertesa apresso el pas sense parar gaire atenció a res ni a ningú, sobtat quan de cop algú em saluda i haig de fer esforços per reconèixer a l'insensat que se m'adreça. Serà un familiar?, em demano aleshores, o potser un veí, un company d'infantesa, un client, el dependent d'una botiga, un pare de l'escola, o, tan sols, un saludat anònim? 

Normalment és el propi no-desconegut qui em treu de dubtes, quan es dóna a conèixer i em diu que és la meva tieta, o potser en Daixonses o en Dallonses, i és aleshores quan provo de fer veure que m'alegro de la trobada, i que sí, que i tant, que ens hem de veure, i tant que sí, i etcètera.

Poruno eiga joyū (II)

A més de tenir un esplèndid final, Pleasure és una d'aquelles ficcions on totes les peces encaixen amb pulcritud. Que com els engranatges d'un rellotge (metàfora habitual en aquest tipus de ficcions), totes les imatges tenen la seva raó de ser dins un continu narratiu, de manera que quan en una certa escena veiem com una noia empeny un noi dins d'una piscina, aquest gest aparentment banal tindrà, en el seu moment, una importància d'allò més gran. 

I potser és per això que fa molts anys que no duc mai rellotge i que em plau servir-me de la forma catalana de dir les hores, quarts de dues, un quart tocat, etcètera, perquè tanta precisió, tanta exactitud, tanta traça a fer-ho encaixar tot a la perfecció em grinyola. És com amb les formes de la poesia (un sonet, posem per cas), quan clarament veus que tal o qual paraula és on és pel caprici de les seves formes, per la rima, per l'accent o pel que sigui, però que no és on és per ella mateixa, per la rotunditat del seu significat o per la seva pròpia sonoritat desvinculada de tot veïnatge. Evidentment, de vegades es produeix el miracle i totes les parts formen un tot harmònic i, alhora, prenen sentit per elles mateixes, essent cada part un tot. Seria el cas, per exemple, del sonet aquell de Joan Alcover, Desolació.

I el que ja fa més de mal dir és si aquest és el cas de Pleasure, on per moments les costures resulten massa evidents, per molt que el vestit llueixi d'allò més.

Poruno eiga joyū (I)

No és fàcil trobar el moment i la manera de posar punt final a una ficció. Trobar el moment exacte i precís, sense precipitar-se ni tampoc allargar-se amb enutjosos epílegs. I trobar també la manera de dir prou, de saber-ho dir de manera potser clara i contundent, si així s'escau, o amb formes enjogassades i críptiques si això és el que toca.

Puc ara recordar el magnífic final de Monty Python and the Holy Grail, quan la policia atura al gran exèrcit bretó que es disposa a assaltar una fortalesa franca i deté a un sobtat rei Artús i a un dels seus cavallers arran de la investigació d'un homicidi. I puc també recordar com un dels agents colpeja la càmera que filma i com la imatge es fon en negre donant per acabada la novel·la.

Així mateix, magnífic és també el final de Pleasure, ficció de Ninja Thyberg, quan la protagonista sembla adonar-se del preu de l'èxit (sigui el que sigui, si és que alguna cosa és, això de l'èxit) i decideix que no paga la pena, que ja n'hi ha prou i que aquí s'acaba tot, pel·lícula inclosa.

Kamen no Kokuhaku

... i algú que ja està condemnat a mort no se suïcida, escriu en un cert moment Mishima, a Confessions d'una màscara.

I potser no, que un condemnat a mort no se suïcida, potser no. O potser sí. I és que no fora el suïcidi l'únic acte de llibertat que té qui se sap condemnat a morir? És a dir, tant si tria llevar-se la vida, com si decideix que sigui l'escamot d'afusellament (o la forca, la cadira elèctrica, la injecció letal, la decapitació o el que toqui) qui li llevi, no és potser aquesta una de les poques decisions, sinó pas l'única, que pot prendre qui se sap condemnat a morir?

I, disculpin l'obvietat, no és el propi fet de néixer una condemna a mort?

Shita no kai

Per raons que un cop més no vénen al cas, acabo de recordar el cop aquell que, sent jo un adolescent, vaig entrar per error a casa dels veïns del pis de sota. Devien ser les sis tocades d'un dia d'entre setmana. Jo tornava de l'escola tot sol, i tal com acostumava a fer vaig negligir l'ús de l'ascensor i vaig enfilar escales amunt, amb les claus a la mà, prestes per obrir la porta de casa un cop arribés al corresponent replà, el sisè. Però fos per l'habitual badocament que aleshores (i encara ara) acostumava (acostumo) a dur, o fos pel que fos, em vaig descomptar i em vaig plantar davant la segona porta del cinquè pis, vaig introduir la clau al pany, i amb un mica més d'esforç de l'habitual la vaig fer girar, vaig obrir la porta i hi vaig entrar. Aleshores em vaig aturar, sorprès per l'espai que de cop m'envoltava, tan similar i a la vegada tan diferent del que sempre em trobava quan entrava a casa, amb la còpia aquella del Sorolla en una paret, el gros mirall a l'altra, i la tauleta amb les dues butaques per si de cas s'havia de rebre alguna visita que no gaudís del dubtós privilegi de ser rebuda al menjador.

I sovint encara em passa, en mantenir com mantinc el costum de negligir l'ús d'ascensors, que de cop i volta, ja sigui a casa, al despatx o de visita on sigui, em descompto o em passo de llarg i em planto davant la porta que no és, avinentesa que m'ha fet recordar el cop aquell que, sent jo un adolescent, vaig entrar per error a casa dels veïns del pis de sota.

Kore to sore

De vegades voldria ser una dona d'ulls negres i cabells foscos, mirada altiva i pits petits. Altres cops, en canvi, em satisfà ser un home i viure esclavitzat pel meu penis. Però el que mai no he volgut ser és una sardina o un seitó, i això que tant sardines com seitons em plauen amb delit, siguin cuits o crus, en escabetx o a la planxa, al forn o a la brasa. Serà que a l'aigua sempre m'hi trobo incòmode i enfredorit, atabalat i fora de lloc. Molt millor ser un arbre, que sempre ennobleix, o una tija de fonoll i fer tot el dia aquella olor anisada que li és tan pròpia. O no, calla, molt millor ser una pedra, estoica ella, quars, feldespat i mica, i anar-me'n desgranant amb el pas dels anys, diguem-ne deu o cent mil, i acabar esmicolat en innúmers granets de sauló que, al seu torn, esdevindran no més que pols, d'aquella tan fina, tan diminuta, tan poca cosa, que empesa pel vent va i ve d'allà cap aquí i d'aquí cap allà, segons toqui. 

Sigui com sigui, el que més em plauria seria ser ara això, i després allò.

Deyūn

Pres potser d'una certa nostàlgia, vaig al cinema a veure Dune, la nova adaptació de la novel·la de Frank Herbert dirigida per Denis Villeneuve. I si bé en un primer moment resto sobtat per l'encert amb què s'han resolt alguns temes menors, com ara el vestuari o el disseny dels ginys futuristes, amb una atmosfera que recorda l'adaptació que provà de fer David Lynch el mil nou-cents vuitanta-quatre, el desànim no triga a aclaparar-me. I no és per l'absolut desastre de la música que acompanya les imatges, ni per la predictibilitat de la trama (excusable en tenir com encara tinc viu el record de la lectura que vaig fer de la novel·la als anys de la meva adolescència), sinó, més aviat, per l'absència d'alguna idea que justifica aital esforç narratiu. I és que més enllà de les habituals mostres d'heroisme, de la coreografia dels combats i de la misticitat de pa sucat amb oli dels diàlegs, tot acaba esdevenint una típica i tòpica batussa entre bons i dolents, una més.

Però com dues hores llargues de seure escarxofat a la butaca donen per molt, m'acabo fent meva la idea que, potser, la manca de contingut de la pel·lícula no és més que el reflex de la manca de contingut de la novel·la original, i que al final el senyor Villeneuve ofereix exactament el mateix que ja oferia Herbert, un elaborat, majestuós i decadent embolcall que, ves per on, no embolcalla res.

Kare ni ikimashō

Un any més, amb motiu de l'habitual tornada a l'escola de cada setembre, acompanyo la pubilla a una gran i cèntrica botiga d'una coneguda cooperativa dedicada a la venda de llibres i material de papereria. I mentre la pubilla deambula per la botiga en cerca de bolígrafs i retoladors diversos, jo bado pres dels meus habituals i irrellevants pensaments. Si més no fins al moment que una forta pudor em distreu i en tombar-me em trobo al davant d'unes lleixes plenes de femta, d'uns prismes rectangulars de merda perfectament endreçada i presentada sota una aparença que recorda la dels llibres. Portades llampants, els noms d'uns suposats autors que em són tots desconeguts, i uns títols que semblen presentar uns arguments farcits de detectius nòrdics, herois de sagues èpiques, adolescents enamoradissos, misteris indesxifrables, terrors còsmics i etcètera. Hi ha merda de tots els colors i per tots els gustos, segons la prou coneguda i mai ben valorada Escala de Bristol. I tanta és la versemblança amb què tota aquesta acumulació de merda es troba presentada, que per un moment resto temptat a prendre un dels prismes i provar de llegir el que sigui que es trobi escrit al seu interior. Afortunadament, però, la pudor és tan forta que giro cua i em trobo a la pubilla, que sembla que ja té tot el que creu necessitar, i puc finalment eixir de tan estrany i desagradable indret.

Chitekina kokoro

No necessitem la literatura per aprendre a llegir. Necessitem la literatura per sostreure el món real a les lectures sumàries, siguin fetes des del sentimentalisme fàcil o des de la intel·ligència implacable. La literatura ens ensenya a desconfiar dels teoremes de l’enteniment i a substituir el regne de les antinòmies pel regne dels matisos, escriu Alain Finkielkraut a Un cor intel·ligent.

I més enllà de les absurditats que recull el diccionari, quan defineix la literatura com l'activitat que, per mitjà de l’escriptura, es proposa més un fi estètic que no pas didàctic, siguin potser les paraules de Finkielfraut una bona aproximació a tot allò que potser és (que potser hauria de ser) la dita literatura. Doncs si bé, tal com recull el diccionari, la fi de la literatura no pot ser de cap de les maneres el didactisme (ni per addició el proselitisme), tampoc no ho pot ser un esteticisme buit de contingut, doncs si bé les formes també són contingut, no tot el contingut pot raure en les formes. 

I és que tal com també afirma Finkielkraut, tot el que s’esdevé ens arriba en forma de relats, però no tots aquests relats, goso afegir jo, són literatura.

Itsutsu

No m'agraden els automòbils. No m'agrada el soroll dels seus motors, l'olor que fan, l'embalum que són. Si em toca conduir em destaroto i si vaig de passatger em marejo. El sol pensament d'haver de viatjar en una d'aquestes andròmines infernals em treu de polleguera. No em fa res desplaçar-me en tren o en avió, si en tinc la necessitat, però no suporto haver-ho de fer en automòbil. Al seu interior m'irrito i em neguitejo, el pensament em fuig i l'humor se m'enfosqueix. Dins d'un automòbil  m'enutjo i alço la veu, sóc impertinent, cínic, desagradable, i si no fos per la falta d'espai, em posaria violent i començaria a repartir mastegots.

Tampoc suporto les benzineres, ni els tallers mecànics, ni els espais, siguin aquests interiors o exteriors, on s'acostumen a desar aquestes bèsties de ferro i cautxú. I si bé és cert que viatjar en automòbil ofereix una llibertat i unes possibilitats amb les quals l'anar a peu no pot competir, una persona sensata i entenimentada no té cap necessitat de desplaçar-se més enllà dels llocs on les seves cames el puguin dur. Comprar el pa, passar per la llibreria, recollir els nens a l'escola, anar a mercat, al cinema, són activitats que només prenen sentit si es fan a peu, i més enllà d'aquestes quatre coses (en realitat cinc) només hi ha dolor i desolació.

Kuroi ten

I és cap al final de l'obra, quan públic i actors ja s'han pres la mida i s'ha establert una certa confiança mútua, que un dels actors explica una anècdota dels seus deu anys, de la seva primera feina d'actor, de quan davant d'una certa dificultat el director de l'obra en qüestió li va fer saber que no, que les coses no les havia de fer de veritat, que només ho havia de fer veure. I allò, diu l'actor, va ser una epifania pel nen que aleshores era.

I aprofitant aquesta primera revelació, aquesta suposada primera veritat, la resta d'actors també expliquen al públic alguna experiència personal relacionada amb el món del teatre. Que si això, que si allò, talment s'hagués trencat la distància que separa públic d'actors, talment per uns instants ens poguéssim oblidar dels respectius papers, els actors mentir i el públic fer veure que s'ho creu tot, talment tots plegats, actors i públic, fóssim una colla de coneguts fent-la petar a la barra d'un bar.

Si no fos, és clar, que mentir menteix tothom, coneguts i desconeguts, grans i petits, liberals i conservadors, espanyols i catalans, suecs i noruecs, grassos i prims, escriptors i editors... només que els actors (si més no els bons) menteixen amb molta traça.

Amai no ga suki dewa arimasen (II)

De vegades, però, el bonic i solitari paisatge que podem arribar a contemplar a la pantalla d'un cinema pren tot el sentit del món. Com per exemple passa a L'Enfant sauvage, del meu admirat Truffaut. En aquest cas el paisatge el formen les capçades d'un conjunt d'arbres (un bosc, com si diguéssim), però a diferència dels ridículs exemples abans esmentats, en aquesta ocasió el personatge de torn, el professor Itard, no roman immòbil davant del paisatge, sinó que camina amb la determinació pròpia dels que creuen viure amb un propòsit. I és potser per això que en lloc de la lànguida i lamentable veu d'un piano asmàtic, sentim els compassos de l'allegro del primer moviment del concert per a mandolina de Vivaldi en do major RV 425. El professor Itard no es buida (o s'omple) davant de l'espectacle de la natura, sinó que malda per entendre-la i dominar-la, talment la música barroca, tot el barroc, maldava per transcendir les pròpies limitacions, ni que fos a cop d'aparences. I si bé els afanys del professor Itard (més aviat un il·lustrat que no pas un barroc, tot sigui dit) poden semblar absurds, ridículs i forassenyats vistos des de la desvagada postpostmodernitat d'avui dia, si més no, filmats per Truffaut, fan patxoca.

Amai no ga suki dewa arimasen

De vegades, quan sóc assegut al pati de butaques d'algun cinema, veig com de cop i volta a la pantalla que tinc al davant es projecten les imatges d'un bonic i solitari paisatge. De vegades el director de torn ens ofereix les imatges d'un mar violent i embravit, o d'un bosc de longeves sequoies, o de les capricioses formes que l'erosió ha provocat en un seguit de roques calcàries, o de les sorrenques dunes d'un desert acaronat per la llum del capvespre. Tant és, sempre es tracta d'un bonic i solitari paisatge que, com en el cas del desert, és acaronat per la càlida llum del capvespre. I davant del paisatge sempre es troba la figura del protagonista de la pel·lícula que en aquell moment estiguem veient, que roman en silenci, immòbil, potser obert de braços, atent a tot i a res, amb la mirada pròpia dels que per fi ho entenen tot o dels que per fi s'adonen que no hi ha res a entendre. I a la vegada que veiem a l'estòlid personatge emmarcat pel bonic i solitari paisatge, comencem a sentir la veu d'un piano, sempre en tons menors, que accentua el que sigui que en aquell moment s'hagi d'accentuar. 

I és en aquest precís moment de la projecció, en el moment que paisatge, protagonista i música combreguen en un tot, que hom ha d'alçar-se i marxar de la sala. Encara més en tractar-se d'una pel·lícula de Chloé Zhao, que a Nomadland referma el que ja va assajar a The Ryder, un d'aquells ensucrats bunyols de vent que tant agraden als llaminers, i que tan sols són això, vent, moviment horitzontal de l’aire degut a causes naturals.

Andorra ni ikimasu no wa suki janai

Les valls d'Andorra m'aclaparen. M'aclapara l'amuntegament d'edificis que les omplen fins a vessar, m'aclaparen les esteses de benzineres que es troben arreu, m'aclapara la densitat del seu trànsit. Per allà on miro tot són murs de contenció, centres comercials i grues d'obra. Després, més amunt, hi ha els cims, que són tota una altra cosa, però les valls... les valls em resulten aclaparadores i excessives, l'escenari ideal d'una faula distòpica, l'indret on si hagués de romandre més de vint-i-quatre hores seguides, perdria jo el seny, l'oremus i la xaveta.

Tot allò que m'aclapara s'hi troba a l'engròs, arreu, amuntegat de qualsevol manera, i sigui on sigui que posi la vista el desànim em destarota. Què hi faig, aquí?, em demano aleshores, incrèdul i atabalat. Però és aleshores que veig com aquells que m'acompanyen semblen satisfets de ser allà on són, fins i tot contents, i encara que em reconeixen que sí, que tot plegat potser sigui una mica atabalador, sentencien que, un cop més, en faig un gra massa, i cofois s'apressen a continuar fent el que sigui que estiguin fent, alhora que jo no puc més que escriure el que aquí es pot llegir, que les valls d'Andorra m'aclaparen, que m'aclapara l'amuntegament d'edificis que les omplen fins a vessar, i etcètera.

Yūkari ga suki dewa arimasen

I un cop som arribats a les humides terres del nord, un cop hem deixat enrere la plaga de generadors eòlics que monopolitzen el sec paisatge que hem travessat al llarg de les darreres hores, una nova plaga acapara la verdor que ara ens embolcalla, la dels eucaliptus.

I encara que vistos d'un en un els eucaliptus poden semblar uns arbres amables, agradables, fins a cert punt vistosos, vistos en conjunt, vistos ben atapeïts, colonitzant tot l'espai que troben al seu abast, foragitant al seu pas qualsevol altra espècia vegetal, exhibint les interminables esteses de troncs nus amb les seves ridícules capçades enfilant-se amunt en absurda competició, els eucaliptus resulten lamentables, encara pitjor, innecessaris i indesitjables, fins i tot distòpics.

Però a la indústria paperera li plauen els eucaliptus. Li plau el seu ràpid creixement, li plauen les seves baixes necessitats hídriques, li plau la facilitat de la seva explotació i, sobretot, li plau la seva cel·lulosa. Davant la ruïna que avui dia són la majoria d'explotacions forestals, plantar eucaliptus és una temptació irresistible, i jo mateix, si fos propietari d'un tros de bosc, l'atapeiria d'eucaliptus i més eucaliptus. I és que encara que fagedes i rouredes em plauen amb delit, més em plauen els doblers.

Ashita natsu-yasumi ikimasen (XI)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escassíssims) Lectors, salut.