Maiasa

Cada matí, en llevar-me, la memòria em porta el record dels dies passats: les paraules dites, els actes realitzats, els desitjos malbaratats... I cada matí, en llevar-me, em sembla com si hagués manllevat la memòria d’algú altre, doncs veig com un impossible que jo mai hagi fet, hagi dit, hagi pensat, res del que recordo.

Cada matí, en llevar-me, la voluntat se m’emporta cap a fites agosarades: somnio amb paraules exactes, actes mesurats, desitjos exemplars... I cada matí, en llevar-me, em sembla com si hagués manllevat els anhels d’algú altre, doncs veig com un impossible que jo mai arribi a fer, a dir, a pensar, res del que somnio.

Cada matí, en llevar-me, em sento aliè al meu passat, estrany al meu futur; i només desitjo, vanament, tornar a la plàcida certesa dels llençols.

Hama ni ikimasen ka

Vaig a una reunió de veïns, al soterrani de l’edifici on visc. L’administrador de la finca ha aprofitat per organitzar una mena de fira de santa Llúcia, i pel carrer que passa pel soterrani arriben els vehicles que porten als firaires. Jo marxo escales amunt amb els veïns del segon primera. Som al meu dormitori, amb el llit sense fer i tot el terra ple de llibres. La veïna em recomana que llegeixi a Balmes, el del carrer, i jo no li responc res, doncs em trobo a l’Emili, a qui fa anys que no veig. Tots dos ens alegrem molt de la trobada; tant que ens abracem. Però no ens arribem a dir res, doncs ja no recordem de què ens coneixem, ni de què podem parlar. A més, l’Emili ja no hi és, i jo estic admirant a unes noies admirables, que sembla que em coneixen. Ei, dErsu_, vine amb nosaltres, em criden, que ens divertirem!. Però m’excuso, doncs és l’hora que comenci la reunió. Així que començo a baixar les escales a corre-cuita. Però en arribar al final sóc a la platja. Darrera meu hi ha el pas soterrat que creua la carretera de la costa, i jo porto un sarró amb la tovallola, el protector solar, les ulleres de nedar, i un llibre. Les noies encara hi són, ben nues, però ja no em criden, si és que mai m’han cridat. I és la meva companya qui em pregunta si em passa res, doncs, des de què hem sortit de casa, és com si no hi fossis.

Uchi ni imasu

Tot és nervi a la Gran Ciutat. Tothom va amb presses i nosaltres, badocs, fem nosa. Ens movem amb turpitud i ens confonem sovint. A les cues som maldestres i ens acostumen a renyar. Dubtem a l’hora de demanar res, i quan ho fem, no ens entenen. De nou al carrer anem en sentit contrari, o agafem el metro equivocat. Algú, però, ens informa amb condescendència, i agraïts tornem sobre les nostres passes, enyorant la nostra petita ciutat, on tot ens resulta transparent.

Transparent i inert, doncs de retorn a casa trobem morts els carrers, tristes les botigues. Només veiem funcionaris o empleats de banca que, desvagats, es marceixen en l’eixample que aixecaren llurs avis. Sense nervi, sense sang, ens deixem bressolar per una inèrcia amanyagadora que tot ho amortalla; i potser, ni que sigui en somnis, enyorem, per uns instants, el miratge d’una Gran Ciutat que ja no recordem.

Ashita America ni ikimasu

Doncs això, demà de bon matí (espero) avió cap a Barajas (Madrid), i a la tarda avió cap al J.F.K. (New York). Així que, fins a finals d’agost, el blog queda tancat per vacances. (escassíssims) Lectors, salut.

Kochira wa Nausica-chan desu

Soc a casa, assegut davant de l’ordinador, escrivint. De sobte un estossec em distreu i em trobo, asseguda al meu davant, a la més bella de les donzelles. Resto atònit, en silenci. Qui és? Com ha entrat a casa? Què vol? Com és possible tanta bellesa? Somnio? Ens coneixem? Fins que ella, davant la incredulitat del meu silenci, parla, amb la més dolça de les veus mai somniades:

Soc la filla d’Alcínous, rei del país dels Feacis, i he vingut a parlar amb vós per expressar-vos el meu disgust, el meu enuig. Fa més d’un any que escriviu en aquest vostre blog, més d’un any que parleu de rodamóns i de captaires, de milhomes i de pocapenes, de sonats i d’inadaptats. Més d’un any que pontifiqueu des de la ignorància més atrevida, que maltracteu el bell llemosí i que insulteu la intel·ligència dels vostres escassíssims lectors. Més d’un any, més de cent articles, i ni un sol cop heu tingut la delicadesa de parlar de mi, que he estat musa de poetes, d’Homer a Maragall. I vós, un grafòman pocapena, un tal·lós, un bufanúvols analfabet, un xarlatà de fira, un totxo que confon la poesia amb el desordre, la literatura amb el solipsisme més egocèntric, no heu tingut ni la decència d’escriure quatre ratlles sobre la més bella, la més intel·ligent, la més noble de les donzelles, la més valenta també, la millor. Resteu, doncs, amb la vostra misèria, i feu-vos un favor, plegueu!

I mentre marxa, i sento el cop de porta que dóna en sortir de casa, em faig creus, que en tot aquest temps, ni un sol cop hagi jo parlat de na Nausica, la tres vegades més bella, sens dubte, de les moridores que mai hagin existit.

Kyo nani mo iimasen (II)

Avui, un cop més, no tinc res a dir. Cap anècdota curiosa que relatar, ni cap ocurrència ni acudit. Cap pensament manllevat ni cap idea original. Ni tan sols ànims per copiar als que ja ho han escrit tot, doncs, des de sempre, tot és escrit. Avui Aquil·les no empaitarà a cap tortuga, ni Ulisses engaliparà a pobres innocents. Ícar no s’enlairarà pels cels i Asterió no embestirà a cap púber atenenc. Tàntal continuarà afamat, mut Orfeu. Tersites romandrà oblidat, i farem com si l’imaginari Teseu mai hagués existit. Fins i tot Síssif descansarà sota la mirada indiferent d’Antígona, que, lluny de Tebes, no recordarà ni a germans ni a germanes, ni a tiets ni a ningú.

Avui, un cop més, sense res a dir, escriuré per l’únic motiu que es pot escriure, que no sé quin és, però que tant és.

Kyo Tarragona ni densha de ikimashita

Assegut, al tren, camí de Tarragona, llegeixo Flaubert, l’educació sentimental ...se sentia tot desencoratjat per la vilesa de les cares, la niciesa de les frases, la satisfacció imbècil que traspuava pels fronts que suaven! Tanmateix, la consciència de valer més que aquells homes atenuava l’enuig de mirar-los.

Assegut, al tren, camí de Tarragona, miro al meu voltant, a la resta de passatgers, i també al revisor. Desencoratjat escolto les seves veus i ensumo la suor que els regalima per tot. I no dubto, ni per un moment, a fer meus els estúpids pensaments de Moreau, Frédéric Moreau, l'heroi de la novel·la.

I qui estigui net de culpa, que llenci la primera pedra.

Jisatsu

Quina nena més llesta, deien els pares; quina nena més llesta, deien també els tiets; quina nena més intel·ligent, deien els mestres, que tenen més vocabulari. De gran, segur que serà advocada, deia el de l’àtic, o metgessa, contestava el de l’entresòl, arquitecta, sentenciava el del segon. Estudiarà tres carreres a l’hora i parlarà molts idiomes, anglès i francès, xinès i rus, japonès també, deia la mare; i farà versos, afegia el pare. Serà astronauta, deia un company de classe, o presidenta del Perú, deia un altre. Res de tot això, serà mestra, deia el mestre. No, farà carrera a la Caixa, refutaven els sensats; i ara, es farà rica venent pisos, proposaven els cobdiciosos; guanyarà el Nobel, somniaven els poca-soltes. Anirà a Amèrica, deien molts.

Però... ni advocada, ni metgessa ni arquitecta, ni llicenciada, ni poliglota, ni poetessa, ni astronauta, ni presidenta, ni administrativa, ni americana, ni promotora immobiliària, ni guanyadora de cap Nobel. De tan llesta com era, la nena, de gran, va ser suïcida, doncs la intel·ligència, ho sap tothom, no és d'aquest món.

Raimei

Els nostres actes han de ser bondadosos, doncs només així podrem assolir la felicitat, diu la dona de cabells curts, a l’andana de l’estació de Passeig de Gràcia. El seu interlocutor, però, no ho acaba de veure clar, i la dona, amb santa paciència, torna a exposar el seu argument, només assolirem la felicitat a través d’actes plens de bondat, i ho amaneix amb un exemple, el del Tibet, doncs els tibetans són feliços perquè els seus actes són bons, tot i les maldats que pateixen per part dels xinesos. Tant és que els robin les terres, que els cremin les cases, o que els violin les filles, tant és; ells no es poden revelar, perquè un acte violent no fora bondadós, i aleshores si que deixarien de ser feliços. L’interlocutor, que forçosament ha de ser una persona amb l’enteniment disminuït, sembla que no acaba d’acceptar un argument tan evident, tan just, i exposa unes objeccions del tot poca-soltes que no arribo a escoltar. No hi fa res, la dona hi torna, potser aixecant massa la veu, potser amb un to massa crispat, però amb la força de la raó, la qüestió és que els nostres actes siguin bons. I au, de nou les impossibles objeccions de l’home (lleig, calb, baixet, refetonet i amb marques de verola per tota la cara) que, com no pot ser altrament, acaben per exasperar a la dona, que li torna a repetir, com qui renya a un nen malcarat, només assolirem la felicitat a través d’actes encaminats a fer el bé. I si no ho vols entendre jo ....

Però abans que la dona pugui acabar la frase, s’obra una escletxa en la volta del túnel, i un llamp, la còlera de Zeus, fulmina, enmig d’una densa fumarada, al descregut, a l’impiu cretí, a l’ateu, neci, nihilista, poca-solta, ruc, curt de gambals ... tot i que ... ara que el fum escampa, vols dir que la fulminada no ha estat ella?.

Kikimasen

Inert, em deixo endur per les onades, que em bressolen amb força, amunt i avall, al seu caprici, fins que, juganeres, acaben per enfonsar-me sota la seva escuma. No trigo gaire, gens, a treure de nou el cap de sota l’aigua, a respirar a cor que vols, mentre estossego i intento treure’m l’aigua que m’ha entrat a les orelles, que resten tapades, sordes.

Un cop sóc fora, estirat sobre la tovallola, sota el sol, continuo sord a tot el que m’envolta. Sord a l’estrèpit del tren que cada poc passa a pocs metres d’on som; i sord, també, al soroll dels infinits vehicles que circulen per la Nacional II, i als crits del venedor de begudes que passeja amunt i avall, incansable. Ja a casa comprovo amb satisfacció que també sóc sord a la televisió del veí, i a l’anar i venir del llebrer del pis de dalt, al pujar i baixar de l’ascensor. Fins i tot la rentadora que hem posat em resulta silenciosa, i m’atreveixo a obrir el balcó, perquè passi l’aire, sense por al trànsit de l’Eixample.

I quan a l’endemà surto al carrer resto meravellat, doncs sóc del tot aliè a les converses de la gent que m’envolta. No sento els seus disbarats, ni les nicieses que brollen de llurs boques, doncs les seves follies em són del tot inaccessibles. Si no fos que veig les seves cares, podria fins i tot mirar amb simpatia al proïsme. Però tot té solució, i en un rampell de seny decideixo, per segon cop a la meva vida, treure’m, jo mateix, amb les meves pròpies mans, els ulls, per així, sord i cec, restar, ara si, en el millor dels mons.

Kyo no kakimono (IV)

larticledavuiseradeltotincomprensiblenopasperlabstracciodelesideesque exposarequeseranpoquesibensimplesniperlaridesadelmeudiscursquese radeltotplanernitampocperquenofaciservirsignesdepuntuacioenelredacta tiemdescuidiambtotalaintenciolarepresentaciograficadelsaccentsnitamp ocperqueometilapreceptivaseparacioentreparaulesnototaixonoajudarace rtamentalacomprensiodeltextperoresultaraanecdotictrivialquelarticledavui siguiincomprensibleesperquecopsarabraçarcomprendreoentendreelsent itlanaturaolaraodalguodalgunacosaescertamentunatascafolladeltotimpos sibleesperaixoveramentquelarticledavuiieldahiridabansdahirtambeelded emaieldesempreesdeltotincomprensible

J-san no okusan

De sobte J em comença a parlar de la seva dona, a qui jo no conec. No em parla pas del seu aspecte, de si és alta o baixa, grassa o prima; ni em parla dels seus cabells, que no sé si són arrissats o llisos, llargs o curts, rossos o negres; ni dels seus ulls. No em parla, tampoc, del seu caràcter, ni m’explica si és tendra o esquerpa, si és un sac de nervis o va néixer cansada, com ara jo. Només em parla, una i altra vegada, repetida i incansablement, del que ha significat, del que significa, aquella dona (la seva) per a ell. De com aquell àngel, doncs indubtablement d’un àngel es tracta, el va alliberar del jou de l’alcoholisme; de com el va humanitzar en ser la primera i única persona que l’ha arribat a estimar. Després, plorós, J guarda silenci durant uns pocs instants, talment adrecés una silent pregària al seu àngel, a la seva dona, per recomençar de nou, una, dues, deu, mil vegades, amb el seu panegíric, que jo escolto estoicament, en silenci.

Abans de marxar, J em pregunta si li puc recomanar alguna prostituta (puta, diu J), doncs ell no coneix la ciutat, Tarragona, a on ha vingut a treballar una temporada. Jo m’excuso i lamento no poder-lo ajudar.

Kyo no kakimono (III)

Avui he decidit escriure una novel·la, una gran novel·la.

L’escriuré en anglès, per així fer arribar el meu talent al màxim nombre de lectors; i per no ser titllat de provincià, ambientaré l’acció a Dublín, que com tothom sap, és la capital d’Irlanda. L’argument serà simple, una mera anècdota, doncs relataré tot allò que li succeeix a una persona al llarg d’un dia de la seva vida. El text serà un experiment constant, tot un mostrari d’estils redactat amb un vocabulari vast, immens, incommensurable. Demostraré la meva erudició fent que tota la novel·la estableixi un paral·lelisme, no sempre evident, amb l’Odissea d’Homer, una de les poques obres que es podran comparar, tímidament, a la meva creació. El personatge principal es dirà Leopold Bloom, per així guanyar-me les gens menyspreables simpaties d’un altre Bloom, Harold Bloom, l'enorme (mai millor dit) monsenyor Bloom. Leopold Bloom serà el meu alter ego en la ficció, una mena d’Ulisses modern que exposarà el seu (el meu) pensament d’una manera caòtica, desendreçada, en una sèrie de monòlegs interiors que crearan escola. Al seu costat hi haurà el jove Stephen Dedalus (en homenatge a Stephen King, el famós grafòman), una recreació d’aquell que jo era anys enrere, doncs només sé (només puc) escriure sobre mi mateix. Crec, amb tota sinceritat, que aquesta serà la novel·la més important i revolucionària de tots els temps. Dit això, començo:

Duck soup (títol provisional)

Stately, plump Buck Mulligan came from the stairhead, bearing a bowl of lather on which a mirror and a razor lay crossed. A yellow dressinggown, ungirdled, was sustained gently behind him by the mild morning air. He held the bowl aloft and ...

Kochira wa Karenina-chan desu

I l’espelma, amb la qual havia llegit el llibre ple d’inquietuds, d’enganys, d’amargueses i de dolors, brillà amb una llum més viva que mai, li il·luminà tot el que abans cobrien les tenebres, s’estremí, vacil·là i s’extingí per sempre.

Aquesta fou la mort, definitiva i eterna, d’Anna Karènina. La Karènina es precipità sota les rodes d’un tren en moviment, turmentada com estava per la seva infelicitat, tot i haver assolit (per molt forassenyats que aquests fossin) els seus anhels més pregons, els seus desitjos més íntims.

Però potser va ser precisament per això, per haver assolit tot allò que desitjava, que la Karènina no va tenir altre remei que llevar-se la vida.

Kyo nani mo iimasen

Avui no tinc res a dir. De bon matí he anat al mercat a comprar peix: sardines i mig salmó, dos llobarros i un quilo de llucet fi, no hi havia verats. També he anat a Laie a regirar llibres, amb l’olor del peix encara a les mans, i n’he comprat tres: un Walser per a regalar i dos per a mi, Píndar i Reza. Després he fet el dinar: sardines a la planxa i pasta amb all i bitxo, cireres i figues per postres, i un poc de meló, també. Havent dinat, desvagat, m’he assegut al sofà i he vist com un home calb anunciava tempestes i deia que feia calor; ensenyava imatges de la Vall d’Aran i de l’Ametlla de Mar, del monestir de Montserrat i una vista del Berguedà, doncs al santuari de Santa Maria de Queralt, sobre de Berga, hi tenen una càmera. El pronòstic del temps, però, s’ha acabat, i he vingut aquí per a explicar-vos que avui, un cop més, no tinc res a dir.

Ichi, ni, san, yon, go, roku, nana, hachi ... (II)

Aquil·les, sabedor de la seva superioritat, dóna un bon avantatge a la tortuga. I la tortuga, conscient de les seves limitacions, s’afanya tant com pot, cames ajudeu-me. Fins que Aquil·les troba que ja n’hi ha prou i surt, veloç com ell sol, al seu encalç. I no li costa gaire, al fill de Peleu, arribar fins on era la tortuga quan ell ha començat a córrer. Però ves, en aquesta estona, certament breu, la tortuga ja ha avançat un poc més. I quan Aquil·les torna a arribar, en un no res, allà on era la tortuga fa un instant, aquesta ja s’ha tornat a moure, i Aquil·les, l’escollit dels Déus, continua al darrere.

Fins que de sobte un pensament il·lumina al diví Aquil·les. Podria ser, pensa el pèlida, que una sèrie infinita tingués un límit finit. Això és, que la suma d’infinits termes (les miques que Aquil·les triga a arribar fins on era la tortuga en l’instant anterior) tingui un resultat finit. I amb l’optimisme de qui ha descobert la sopa d’all, Aquil·les fa la passa definitiva, la passa que el porta a traspassar el límit finit d’una successió infinita; a avançar d’una vegada per totes a la tortuga, i a guanyar aquesta maleïda cursa.

A guanyar si no fos... si no fos que la tortuga, en veure’s superada, alça el cap, estira el coll tant com pot, i clava queixalada al peu, al taló d’Aquil·les, i continua, xino xano, deixant al seu darrere a un Aquil·les sancallós, que res pot fer per evitar la paradoxal (inevitable) victòria d’una tortuga.

Kyo no kakimono (II)

Avui presentaré un relat d’estructura clàssica, això és, amb un inici on es presentaran els personatges, una part central on es desenvoluparà la narració, i una conclusió (no exempta de moral) on tothom quedarà retratat. Només em permetré la llicència d’alterar l’ordre canònic, doncs deixaré el desenvolupament dels fets (la trama com si diguéssim) per al final. Dit això, començo.

Els personatges són, principalment, tres. La senyoreta/senyora/divorciada/difunta E.B., el senyor/divorciat/vidu G.I., i el major/difunt C. Hi ha altres personatges menors (com els pares d’E.B., els amics de G.I., la dona de C., i d’altres encara més menors) que enriquiran l’acció, aportaran matisos, exerciran de contrapunt... en fi, totes aquestes coses que fan els personatges dits secundaris. Ara, però, fora enutjós fer una relació extensa, i ja aniran apareixent tots en el seu moment, quan convingui.

La conclusió del relat és trista, com trista és la vida (diuen). E.B., rebutjada per la societat benestant, mor prematurament (acollida pels seus pares a la vella casa familiar) a causa d’una malaltia respiratòria que es veu agreujada per un deshonrós divorci; G.I., un cop acomplert el seu deure i salvaguardat el seu honor, resta vidu i infeliç per la resta dels seus dies, tot i la seva reeixida carrera professional; i C també mor, deixant a la seva família desemparada, víctima d’un tret disparat per G.I. en un duel a pistola.

I la trama... la trama... però és necessària la trama?

Kyo no kakimono

L’article d’avui serà enlluernador, cristal·lí. D’una prosa exacta (talment el tall del cirurgià) i amanyagadora, com la llum del capvespre. La paraula, sempre justa, lliscarà vellutada, d’una absoluta bellesa, per les intimitats de la consciència fins fer-se eterna.

L’article d’avui serà enlluernador, cristal·lí. Les paraules colpiran tant al lletraferit com a l’indiferent. I viuran al cor de tots i cadascun dels lectors, acompanyant-los per sempre més, donant-los consol en l’infortuni i encoratjament en el desànim.

L’article d’avui serà enlluernador, cristal·lí. Anirà en boca de tots i de tothom. Els diaris n’aniran plens i les televisions també: matí, tarda i nit. Enlairarà a l’home del carrer, il·luminarà a l’erudit, i Déu (nostre senyor) el venerarà.

L'article d’avui, però, ja l’escriuré un altre dia, ja l’escriurà algú altre.

Ichi, ni, san, yon, go, roku, nana, hachi ...

Aquil·les, sabedor de la seva superioritat, dóna un bon avantatge a la tortuga. I la tortuga, conscient de les seves limitacions, s’afanya tant com pot, cames ajudeu-me. Fins que Aquil·les troba que ja n’hi ha prou i surt, veloç com ell sol, al seu encalç. I no li costa gaire, al fill de Peleu, arribar fins on era la tortuga quan ell ha començat a córrer. Però ves, en aquest temps, certament breu, la tortuga ja ha avançat un poc més, i Aquil·les encara és al darrere. I quan Aquil·les torna a arribar, en un no res, allà on era la tortuga fa un moment, aquesta ja ha avançat un pel més, i Aquil·les, l’escollit dels Déus, continua al darrere. Etcètera.

I tot perquè Aquil·les, i els grecs, i Zenó d’Elea, desconeixien els dits nombres irracionals. Desconeixien que una sèrie infinita pogués tenir un límit finit, això és, el punt en què Aquil·les avança d’una vegada per totes a la tortuga.

Perquè, d’haver-ho sabut ... hagués corregut mai Aquil·les rere una tortuga?

Tetsugakusha

No he llegit a Aristòtil. Ni a Berkeley, però si, ai las, a Bakunin. Tampoc he llegit a Cioran. Ni a Descartes, però si a Derrida i a Davidson. No, en realitat no he llegit a Derrida, només ho he intentat, i a Davidson no l’he entès gaire. Tampoc a Ellull, que no sé qui és. No he llegit a Foucault ni a Fukuyama. No he llegit a Galielu. Tampoc a Habermas, ni a Hegel, ni a Heidegger, ni a Hume. Bé, a Hegel un poc. Tampoc he llegit a Ibsen, que potser no hauria de ser aquí, però que hi farem. He llegit a James (poc, poquíssim) i a Jünger, però com a novel·lista. No he llegit ni a Kant ni a Kierkegard. Tampoc a Locke ni (encara) a Lucreci. Ni a Maquiavel ni a Mill. Tampoc a Nietzsche. Ni a Ortega, que sembla ser que era espanyol. He llegit a Plató, però no a Pascal, ni a Popper. Ni a Quine, epistemòleg naturalista, diuen. No he llegit a Russell, però si a Rorty, amb gran entusiasme. No he llegit a Sartre, ni a Schopenhauer, ni a Sòcrates, que sembla que no va escriure res. Tampoc he llegit a Tales, el de Milet, però qui ho ha fet?. No he llegit a Unamuno. Si que he llegit a Voltaire, però no a Wittgenstein. Ni a Xarrié, teòleg i predicador que he trobat a l’enciclopèdia. Ni tampoc a Yamaga, inspirador del bushido. I, per acabar, tampoc he llegit a Zenó, Zenó de Cition, pare de l’estoïcisme.

Mizu

... fins que de sobte em desperto panteixant, angoixat. Però no puc recordar res del somni, del malson que m’ha fet despertar. Al meu costat la meva companya dorm, i jo em començo a sentir la gola seca. Sense fer soroll m’aixeco del llit i vaig a la cuina, obro la nevera, i m’omplo un got d’aigua que bec a poc a poc, a plaer. Tot seguit, ja més relaxat, em prenc un segon got (també ple fins d’alt) i un tercer, només a mitges, doncs l’ampolla ja és buida. No passa res, sense adonar-me que ja he begut molt agafo una altra ampolla de la nevera (potser amb més pressa de la necessària) i començo a beure a galet, sense pausa, fins que buido el litre i mig d’aigua. Però per més aigua que bec continuo assedegat, talment la gola em cremés. A la nevera, però, ja no hi han més ampolles, així que n’agafo una del rebost, que començo a beure amb fruïció, més per necessitat que per gust, doncs a mi m’agrada l’aigua freda, no pas natural. Però ja ho he dit, no bec per gust, per plaer, sinó per necessitat, talment l’aigua em fos tan imprescindible com l’oxigen. O més. Ja em dec haver begut prop de cinc litres, però la set se’m fa insuportable així que deixo de beure, talment la gola se’m desfés sota l’acció d’algun àcid que només l’aigua pogués neutralitzar. Panteixant de nou agafo una segona ampolla del rebost, que buido amb desesperació, doncs ara ja ho sé, m’hi va la vida; i tot seguit una tercera ampolla, i una quarta. I si no agafo una cinquena és per què no n’hi han més, d’ampolles. Amb la mirada d’un foll, tremolant, suant a raig, cerco desesperadament. Sense saber com em trobo amorrat a l’aixeta de l’aigüera (en una posició inversemblant), mentre l’aigua em regalima galtes avall, amb la seguretat més absoluta que si deixés de beure, ni que fos per un instant, moriria enmig dels dolors més esgarrifosos. Com així és ... doncs de sobte m’entra aigua al nas i, estossegant, haig de deixar de beure per poder respirar per la boca. És just en aquell instant que noto com la gola se’m desfà, com les cèl·lules deixen d’existir, com la sang m’esclata en bombolles de vapor, com tot al meu voltant desapareix; fins que de sobte em desperto panteixant, angoixat. Però no puc recordar res del somni, del malson que m’ha fet despertar. Al meu costat la meva companya dorm, i jo em començo a sentir la gola seca. Sense fer soroll m’aixeco del llit i vaig a la cuina, obro la nevera, i m’omplo un got d’aigua que bec a poc a poc ...

Asterio-san wa donata desu ka (II)

El bronze de l’escut es trenca en mil bocins en rebre la terrible envestida. Teseu resta mig estabornit, i per primer cop des de l’inici del desigual combat es pot llegir la por en els seus ulls. Una por que el fa protegir-se, instintivament, amb el tall del glavi, brandant follament la curta espasa davant del monstre, el minotaure, que ignorant de tot es torna a abraonar sobre la seva presa. Però l’envestida es veu frenada pel bronze que occeix (potser per atzar, potser guiat per la mà protectora de Posidó) el coll de la bèstia, d’Asterió, que ferit aixeca la testa cap al cel i mugeix, una, dues i tres vegades, abans de caure ferit de mort sobre el terra polsós; lluny d’un Teseu que resta arraulit, panteixant, sense gosar aproximar-se, no fos cas que d’un cop de testa el moribund minotaure encara l’embanyés.

Un any (o tres, o nou) ha vagat ja Teseu pels passadissos sense fi del laberint, un cop perdut el fil alliberador. Un any (o tres, o nou) alimentant-se amb la carn pútrida del minotaure, bevent les escorrialles d’una pluja no sempre generosa. Un any (o tres, o nou) fins que torna a sentir veus humanes, la de set nois i set noies, el tribut d’Atenes. Un any (o tres, o nou) fins que es llença, abillat amb el casc que ha confeccionat amb les banyes del minotaure, contra els nouvinguts, que espaordits pel monstre imaginat no ofereixen (ni avui, ni mai) cap resistència.

Chotto matte kudasai

Marxo, que tinc molta pressa, dic. I surto del despatx escales avall, sense temps per perdre esperant cap ascensor. Ja al carrer enfilo el camí de casa a grans gambades, i cada cop que veig algú al meu davant accelero el pas, talment fos un marrec, per mirar d’avançar-lo abans d’arribar al xamfrà. I creuo amb els semàfors en vermell, esquivant els cotxes, doncs ja ho he dit, no tinc ni un segon per perdre, avui.

Un cop a casa no malbarato ni un instant. Mentre s’escalfa l’aigua per coure les verdures passo el llom de salmó per la planxa; em buido les butxaques i em trec el rellotge; paro taula i m’omplo el got d’aigua; netejo el préssec que prendré per postres i agafo el pot de les avellanes. Ho torno a repetir, ni un segon per perdre, avui.

I finalment, un cop els plats són al rentavaixelles i he passat un drap humit pel taulell de la cuina, m’assec al sofà amb tota comoditat i em disposo a deixar passar el temps, al llarg de tota la tarda, sense fer res, res de res, absolutament res, doncs, per si no ho havia dit, avui no tinc ni un segon per perdre.

Nan-ji made desu ka

- Sí, perquè has dit que jo encara era tan jove. És clar que encara sóc jove. Però no importa. En aquells dies encara feliços Innstetten solia llegir-me al vespre en veu alta; tenia molts llibres, i en un dels llibres hi deia que a algú l’havien cridat quan estava sopant i tothom a taula estava molt animat. L’endemà va preguntar què havia passat després, i li van respondre "Encara es va parlar molt, però no s’amoïni que no es va perdre gran cosa." Mira, mamà, aquestes paraules se’m van quedar gravades, no et perds gran cosa quan et criden i t’has d’aixecar de taula abans d’hora.

diu Effi (Briest), escriu Fontane.

Havia passat un mes, i el setembre ja s’acabava. Feia bon temps, però la vegetació del parc ja tenia moltes clapes grogues i vermelles, i d’ençà de l’equinocci, que havia portat tres dies de tempesta, hi havia fulles escampades arreu. A la rotonda s’havia produït una petita modificació, el rellotge de sol ja no hi era, i al seu lloc des d’ahir hi havia una làpida blanca de marbre, amb una inscripció que només deia "Effie Briest", i a sota una creu.

prossegueix poc després (molt poc després), Fontane.

Yomimasen ka

Amb el llibre a les mans perdo tot contacte conscient amb el meu cos i el món físic que l’envolta. El temps resta aturat i, en conseqüència, la Terra deixa de girar al voltant del sol, de rotar sobre el seu propi eix. I amb la Terra, tot i tothom resta també aturat, doncs sense temps cap moviment és possible.

I així, fora del temps, s’escolen les pàgines, una rera l’altre. No llegeixo a poc a poc, ni tampoc de pressa. Ni molta estona, ni poca. Sense temps res de tot això té sentit. Només llegeixo, sense pausa, sense aturador.

Què no havíem de marxar?, diu de sobte una veu, la de la meva companya, suposo. I a la veu l’acompanya un petit sotrac, talment la Terra comencés a rotar de nou. I incrèdulament, mentre l’aire torna a moure les cortines, m’aixeco de la butaca, deixo el llibre sobre la taula, i em pregunto on soc.